Ser útil

He esbossat un somrís, querido diario, avui davant del TN. He pensat que ja no podría irritar a ningún filòsof amb aquell acudit que corria per la meva facultat que deia;

-Saps què li diu un llicenciat d'econòmiques a un de filosofia?
-no.
-Un MacMenú, si us plau.

No. ja no. Ara només el podré explicar canviant el mot filòsof per filòleg o sociòleg, o teòleg, perquè pel que es veu els filòsofs han trobat un nou nínxol de mercat per a ser o sentir-se útils a la societat. Assessors filosòfics per a empreses i llunàtics. S'especialitzaran en dilemes existencials que sorgeixen en el sí de les transnacionals (buscaran arguments filòsofics per fotre al carrer a quants treballadors vulguin fotre al carrer).

De fet, l'invent aquest no és nou. M'he arrossegat pel terra fins arribar a la llibreria i he cercat amb autèntica desgana la genial obra de Don DeLillo, Cosmòpolis (Ed.62). El prota de l'obra és un tauró desquiciat que practica el tansemenfotisme financer i ajuda a enfonsar el mercat mundial de divises desde la seva limusina, mentres es passeja per una Times Square en plens disturbis altermundialitzadors. "Això és pot fer?" Preguntarà algun imbècil neocon que creu que Xavier Sala Martín és la salvació, i que els nens -com ja fèien els nostres avis- s'han de podrir en una maquila perquè la vida, simplement, és puta i dura. Doncs sí, sí que es pot fer. Només cal que us compreu El malestar de la globalización del premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz per a veure que fàcil és destruir una senzilla monedeta tonta dels extrarradis desde una limusina en plena revolta altermundial, sempre que et surtin els bitllets per les orelles, of course.

Doncs bé, en la novel.la de DeLillo apareix una assessora filosòfica a l'ús, que es dedica a entretenir al protagonista mentres el món s'ensorra al voltant de la limusina provista de pantalletes amb dades referents als erràtics moviments del Yen (que no és moc de gall d'indi, però i què, George Soros va especular llargament sobre la lliura esterlina i casi l'enfonsa. Després va dir que allò que havia fet estava molt mal fet, pero a lo hecho pecho.

Als seients del darrera de la limusina, la mala puta de l'assessora filosòfica Vija Kinski li diu al nostre tauró capitalo-nihilista;

-Oh, i aquest cotxe, que m'encanta. La brillantor de les pantalles. La brillantor del capital cibernètic. Que radiant i seductor! No n'entenc res.

Parlava en el que gairebé eren xiuxiuejos i anava amb un somriure persistent, amb unes variacions críptiques.

-I ja saps la vergonya que passo en presència de res que s'anomeni idea. la idea és temps. Viure en el futur. Mira tots aquest números que passen corrent. Els diners fan temps. Abans la cosa era al contrari. El temps del rellotge va accelerar la puja del capitalisme. La gent va parar de pensar en l'eternitat. Es van començar a concentrar en les hores, en les hores mesurables, les hores humanes, i van fer que el treball fos més eficient.

I, cony, ja té raó, l'assessora. Descriu unes quantes característiques del capitalisme financer que tant agrada a alguns. (i em quedo amb les ganes de posar un link en la paraula alguns. Però no ho faig, perquè estic content i el Barça ha guanyat la Lliga). Però no calen filòsofs a sou per a que afegeixin bellesa semàntica a la dialéctica marketingniana que ja gasten els amos del món. No. Tampoc volem periodistes a sou generadors d'opinió rumsfeliana. Aviam si ho entenem; som inútils, volem seguir essent inútils. La perifèria, perifèria és i si un vol ser més papista que el Papa, a Washington D.C. hi falta gent.

No als psicòlegs, no als assessors filosòfics. No volem más vàliums, gràcies.