dijous, de maig 12, 2005

Quan em passen coses extraordinàries no puc dormir

Querido diario,

quan em passen coses extraordinàries no puc dormir. Aquesta nit me n'han passat unes quantes. Sé qui es quirky, he compartit frases entretallades -excitades- d'amics que no havia vist mai, o poquet, Chinaski m'ha regalat un relat brutal, en Drals sembla que tingui dinou anys, una poeta trenca el seu silenci, conec un conegut de Francesc Pujols, i descobreixo astorat que el rei fuma herba de Juneda. Ah! i en la meva làpida hi posarà; "la perifèria de la perifèria de la perifèria".

Pero cambio radicalment de tema, alehop!

Pobre home. Començaré amb una d'aquelles frases per crear ambient. Si no hagués estat català, li fariem homenatges i li donaríem una altra creu de Sant Jordi.

Jo estava aquí, escrivint el meu post i escurant un cigarret, quan sento al meu germà que crida amorrat a la tele;
-hòstiasanta!
-què tens?-dic.
... i de fons sento el canal 3-24 que diu que era un mentider, i la cantarella.

M'ha fet pena, l'home. El tema és prou seriós com per no fer-hi broma. Potser li haurien de treure la creu de Sant Jordi, però ha sapigut mantenir trenta anys -trenta- una bola. Penseu-hi. Una bola tant ben tramada, tan estudiada, tan sentida. Havent escrit només un llibre, Marco ha donat tota una lliçó a tots els escriptors de la perifèria. A Déu el que és de Déu, i al césar el que és del césar. El meu homenatge a tots els impostors del món -que fan la millor literatura, que diu un amic d'aquesta nit-. Bush també. Ansar, com no. I no, Miró [que diu en el seu post del dia d'ahir, evidentment en clara referència a mi, que diria aquell,"Comentaris previsibles que algú cobrarà a final de mes (...) ¡¡A veure quan foten fora Bush i Blair per les seves mentides també!!"]... tan de bo pogués passar la safata per entre el veïnat, després de cada post!

uops! ja m'ha sortit un escarafall! perdona tio, però vull sortir al citat al teu blog, tio, que'ts molt gran! ;-)

1 comentari:

ester ha dit...

a les tres de la matinada encara no havia tancat els ulls,va ser arribar a casa i posar-me a escriure, d 'allò que és poesia inèdita i que per massa personal fa ruboritzar. els dimecres, a vegades, surten moments rodons i ahir, sí, també ho vem fer, moments d'aquells que com a espectadora ja fitxo en " això, això és el que vols de la vida ". i tants deures per llegir i una que se sent tant frívola, muts i a la gàbia doncs.