Literadures que em motiven

Segur deu ser per l'edat, que m'agraden els personatges extrems.

Més de tres persones m'han mirat als ulls amb intensitat, o m'han escrit greument per dir-me:

-Cèline és un d'aquells autors que et canvien la vida.

I tenen raó. Ferdinand Bardamu, el prota de Viatge al fons de la nit. Recordo l'impacte emocional que em va causar llegir aquelles línies en que -com de passada- se'ns explica que en Bardamu, mort de fàstic, s'aixeca de la terrassa parisina i s'enrola sense reflexió seriosa prèvia a una quadrilla que anava directament a les portes de l'infern de la Primera Guerra Mundial.

No sé, però trobo que és un recurs narratiu que colpeix. El personatge de l'obra ho fa i punt. Potser ve d'aquí el rotllo antagònic que es porten la literatura i la filosofia. Uns fan les coses i els altres les pensen. Segur que m'equivoco, que m'ho he imaginat, però em sembla recordar que vaig veure impresa alguna cosa referent a aquesta dualitat en algun lloc, i em va agradar, donat que porto aquesta intuïció a sobre desde fa alguna temps. La lite i la filo són germanes que no es porten bé.

Maldoror (Lautrèamont), que al veure que no pot riure empunya una navalla i es secciona les comissures dels llavis. Otro que tal.

Ignatius J. Reilly (J.K. Toole). Henry Chinaski (C. Bukowski). Silvio Astier (R. Artl). Michel (M. Houellebecq). Etcètera. Tots són personatges dels que admiro la llibertat profunda dels seus actes, la irracionalitat. Un estrany tansemenfotisme que trobo a faltar en la meva quotidianitat.

També sóc amant dels finals que són com un cop de puny a la boca del ventre. Als fumadors, quan algú ens aplica un correctiu d'aquest tipus ens surt un nuvolet gris, com un últim sospir.

El més brutal final de novel·la que recordo va ser el de Desgràcia, de Coetzee. Puc dir que em va canviar la vida, perquè així va ser.

Un editor em va dir que aquest rotllo de l'antiheroi i el "malditismo" ja no ven. Que ja ha passat a la història. No sé si creure-me'l.

Els personatges que dibuixa Rubem Fonseca en els seus relats també són literadura pura. Com els de Palahniuk. Com els de Ribeyro (quin descobriment, quirky, quin descobriment!)


M'agrada sobretot com funciona el personatge (que és en primera persona, i suposadament experiència pròpia de Ribeyro) del primer relat, que es diu Sólo para fumadores. No me l'he acabat -he anat pitant a encendre el PC per a poder vomitar això- però trobo excel.lent que el personatge decideixi vendre's els llibres de capçalera (l'ànima) per un grapat de Gitanes. Clar que sí, sí senyor. Els filòsofs es pensen que els llibres són sagrats, però més sagrats són els vicis mundans, que ens acoten la vida, però que vida, finalment, són.