Hola blog. Sense més preàmbuls et diré que al pap porto moltes ganes de donar la murga al personal sobre temes aparentment inconnexes, o de difícil connexió, o potser és que no en sé més, però vull que aquest post em surti bé, perquè són temes de vital importància per mi i envejo el pols del cirurgià, que no tinc, que no tinc i que, revatua l'olla definitivament, no tinc. Estic verament amoïnat, perquè no ho sabré fer prou bé. I cal que surti bé.
En el fons (gràcies connexió neuronal que m'acabes d'aportar la paraula clau que cercava) us vull parlar d'exilis. L'exili, bon déu, quina paraula més lletja, és l'adob nauseabund que ha produït unes quantes de les millors obres literàries de tots els temps.
-Per què no dius que totes les millors obres literàries són producte d'algun exili, autor? Ja saps, nen; exili interior, exili polític, exili econòmic, exili blablabla...
-Vale. Ben vist.
-Nen, es que estàs dispers...
L'exili, bon déu, quina paraula més lletja, és l'adob nauseabund que ha produït les millors obres literàries de tots els temps. Jo no m'he exiliat mai. Ho vaig estar a punt de fer; em vaig prometre que si el PP guanyava per tercera vegada, agafava els trepants i me les pirava a França, on la meva no-carrera literària despertaria un interès esdrújul entre la classe pensant francesa. No va esser així. I ja em veus, nen, aquí estic, escrivint un putu blog.
Visc amb la meva estimada i única aliada. Ella no menciona mai aquest terme clau que una miraculosa connexió neuronal m'ha servit en safata de plata, però ella és una exiliada política. Conec uns quants exiliats polítics no reconeguts per la ONU. Tots són veneçolans.
-Horror! Però què has dit, Autor! Ets una merda de revisionista, imperialista, maiameru, oligarca, copeyano miserable, contrarevolucionari, brut amic de Míster Danger, escuálido, venut, titafreda, follamares i un llarg i enutjós etcètera d'improperis!
-Gràcies Subal per recordar-me la propaganda oficial de la rrrrrrepública bolivariaaaaana de Venesuelaaaaaaa. Continuo o me'n vaig a fregar els plats?
-Continua, si us plau. Espero amatent que parlis de Dovlàtov, que segons tinc entès era la mare dels ous del post escombraria d'avui...
L'altre dia ens vam reunir amb uns exiliats veneçolans per a fotre'ns cecs de cervesa. Una noia veneçolana portava al seu company català (diga'ns tontos, als catalans enamorats de veneçolanes). Va ser molt curiós parlar amb aquest individu, doncs era com parlar amb mi mateix...
-O sigui amb mi, no?
-Te ejes muy listo, Subal.
... tenim les mateixes preocupacions, patim pels sentiments de les nostres respectives aliades, que sospiren per la seva terra, se'ns enganxa el mateix accent i les mateixes expressions caribenyes, degustem les mateixes cachapas i els mateixos pabellones... i som experts en política bolivariana. Sabeu que Chávez fotia al carrer als seus col·laboradors en directe per la tele (Aló presidente) al crit de; tú, 'tas botaooooo, tú, 'tas botáaa? Sovint se'm congela el somrís al llavis, amb Chávez.
El cas, Subal, lectors i lectores, és que m'estic llegint la excepcional novel·la de Serguéi Dovlàtov Los nuestros, que l'amic Serguéi va escriure en el seu exili de... Queens?... Tu te'n recordes, 'Lillu?
-No, nen; que hom sigui de ficció no vol dir que sigui infal·lible. Posa Queens, i avall que fa baixada. Persevera, va, que has d'anar a rentar plats.
Bé, Los nuestros és un llibre a mig camí entre el relat curt i la novel·la, que Dovlàtov va escriure al seu exili de Queens (NYC), o sia, són diferents relats curts on explica les vides i les batalles de la seva família, que sempre estan relacionades amb (contra) el regim soviètic que van patir tots els seus familiars i ell mateix, clar. Són uns relats excepcionals, germans, excepcionals. Emotius, satírics, sarcàstics, venjatius, exquisits, excel·lents, amb una nostàlgia que no es nota. Podria dir, arribat aquest punt de post-escombraria, ara que la majoria heu abandonat la lectura desficiats i amb ganes de fotre'm un jec d'hòsties (...com es deu dir en català correrme a hostias?), bé, podria dir ara mateix que els seus relats són uns inteligentíssims vehicles conductors de la nostàlgia; els relats no són nostàlgics per se, però la seva lectura m'injecta la infinita tristesa de l'apàtrida, d'una emocionant nostàlgia, d'una estranya empatia envers l'autor, que va suportar el cel gris d'una dictadura més que eficient. Una dictadura universal, jo ja m'entenc. Veus, la dictadura de Chávez no és universal, Subal. Allà deixa que hi hagi diaris antichavistes...
-una dictadura moderna, no, Autor escuálido?
-M'ho has tret dels dits, Sub(norm)al.
I sabeu que més us vinc a dir, germans d'estupefacció? Que es nota que Serguéi bevia molt. Només el vodka i la literatura el mantenien viu, al gegant lliurepensador, rei dels àcrates desvalguts. La teva literatura, mestre generós, és un vehicle conductor de melangia i bandejament, la teva literatura, mestre admirat, és una ampolla de vodka amagada en alguna prestatgeria oblidada d'una llibreria. Serguéi, ves i busca al Roberto, demanes un té fumejant per a ell (que no beu) i tu apunta't un vodka. A mi em compres un paquet de tabac. Pago jo d'aquí uns anys.
-Molt bé aquest final, nen. Una mariconada. I a més, deixa'm dir-te que no has estat capaç de relacionar Dovlàtov amb la situació d'ofec de les llibertats que viu Veneçuela, i que en el fons, sempre ha patit. Que ni la URSS ni la R.B. de Veneçuela representen el que tu entens per justícia i llibertat, com tampoc ho fan els EE.UU. Que cada cop et sents més d'enlloc i que en el fons del teu pensament tu també et creus un exiliat polític.
-Vale Subal, vale. Ara escriuré un altre post, que serà una mera reproducció d'un fragment que jo crec poc representatiu de l'obra de Dovlàtov, però que m'abelleix molt de transcriure. Subal, t'has guanyat anar a rentar plats. Cretí.
En el fons (gràcies connexió neuronal que m'acabes d'aportar la paraula clau que cercava) us vull parlar d'exilis. L'exili, bon déu, quina paraula més lletja, és l'adob nauseabund que ha produït unes quantes de les millors obres literàries de tots els temps.
-Per què no dius que totes les millors obres literàries són producte d'algun exili, autor? Ja saps, nen; exili interior, exili polític, exili econòmic, exili blablabla...
-Vale. Ben vist.
-Nen, es que estàs dispers...
L'exili, bon déu, quina paraula més lletja, és l'adob nauseabund que ha produït les millors obres literàries de tots els temps. Jo no m'he exiliat mai. Ho vaig estar a punt de fer; em vaig prometre que si el PP guanyava per tercera vegada, agafava els trepants i me les pirava a França, on la meva no-carrera literària despertaria un interès esdrújul entre la classe pensant francesa. No va esser així. I ja em veus, nen, aquí estic, escrivint un putu blog.
Visc amb la meva estimada i única aliada. Ella no menciona mai aquest terme clau que una miraculosa connexió neuronal m'ha servit en safata de plata, però ella és una exiliada política. Conec uns quants exiliats polítics no reconeguts per la ONU. Tots són veneçolans.
-Horror! Però què has dit, Autor! Ets una merda de revisionista, imperialista, maiameru, oligarca, copeyano miserable, contrarevolucionari, brut amic de Míster Danger, escuálido, venut, titafreda, follamares i un llarg i enutjós etcètera d'improperis!
-Gràcies Subal per recordar-me la propaganda oficial de la rrrrrrepública bolivariaaaaana de Venesuelaaaaaaa. Continuo o me'n vaig a fregar els plats?
-Continua, si us plau. Espero amatent que parlis de Dovlàtov, que segons tinc entès era la mare dels ous del post escombraria d'avui...
L'altre dia ens vam reunir amb uns exiliats veneçolans per a fotre'ns cecs de cervesa. Una noia veneçolana portava al seu company català (diga'ns tontos, als catalans enamorats de veneçolanes). Va ser molt curiós parlar amb aquest individu, doncs era com parlar amb mi mateix...
-O sigui amb mi, no?
-Te ejes muy listo, Subal.
... tenim les mateixes preocupacions, patim pels sentiments de les nostres respectives aliades, que sospiren per la seva terra, se'ns enganxa el mateix accent i les mateixes expressions caribenyes, degustem les mateixes cachapas i els mateixos pabellones... i som experts en política bolivariana. Sabeu que Chávez fotia al carrer als seus col·laboradors en directe per la tele (Aló presidente) al crit de; tú, 'tas botaooooo, tú, 'tas botáaa? Sovint se'm congela el somrís al llavis, amb Chávez.
El cas, Subal, lectors i lectores, és que m'estic llegint la excepcional novel·la de Serguéi Dovlàtov Los nuestros, que l'amic Serguéi va escriure en el seu exili de... Queens?... Tu te'n recordes, 'Lillu?
-No, nen; que hom sigui de ficció no vol dir que sigui infal·lible. Posa Queens, i avall que fa baixada. Persevera, va, que has d'anar a rentar plats.
Bé, Los nuestros és un llibre a mig camí entre el relat curt i la novel·la, que Dovlàtov va escriure al seu exili de Queens (NYC), o sia, són diferents relats curts on explica les vides i les batalles de la seva família, que sempre estan relacionades amb (contra) el regim soviètic que van patir tots els seus familiars i ell mateix, clar. Són uns relats excepcionals, germans, excepcionals. Emotius, satírics, sarcàstics, venjatius, exquisits, excel·lents, amb una nostàlgia que no es nota. Podria dir, arribat aquest punt de post-escombraria, ara que la majoria heu abandonat la lectura desficiats i amb ganes de fotre'm un jec d'hòsties (...com es deu dir en català correrme a hostias?), bé, podria dir ara mateix que els seus relats són uns inteligentíssims vehicles conductors de la nostàlgia; els relats no són nostàlgics per se, però la seva lectura m'injecta la infinita tristesa de l'apàtrida, d'una emocionant nostàlgia, d'una estranya empatia envers l'autor, que va suportar el cel gris d'una dictadura més que eficient. Una dictadura universal, jo ja m'entenc. Veus, la dictadura de Chávez no és universal, Subal. Allà deixa que hi hagi diaris antichavistes...
-una dictadura moderna, no, Autor escuálido?
-M'ho has tret dels dits, Sub(norm)al.
I sabeu que més us vinc a dir, germans d'estupefacció? Que es nota que Serguéi bevia molt. Només el vodka i la literatura el mantenien viu, al gegant lliurepensador, rei dels àcrates desvalguts. La teva literatura, mestre generós, és un vehicle conductor de melangia i bandejament, la teva literatura, mestre admirat, és una ampolla de vodka amagada en alguna prestatgeria oblidada d'una llibreria. Serguéi, ves i busca al Roberto, demanes un té fumejant per a ell (que no beu) i tu apunta't un vodka. A mi em compres un paquet de tabac. Pago jo d'aquí uns anys.
-Molt bé aquest final, nen. Una mariconada. I a més, deixa'm dir-te que no has estat capaç de relacionar Dovlàtov amb la situació d'ofec de les llibertats que viu Veneçuela, i que en el fons, sempre ha patit. Que ni la URSS ni la R.B. de Veneçuela representen el que tu entens per justícia i llibertat, com tampoc ho fan els EE.UU. Que cada cop et sents més d'enlloc i que en el fons del teu pensament tu també et creus un exiliat polític.
-Vale Subal, vale. Ara escriuré un altre post, que serà una mera reproducció d'un fragment que jo crec poc representatiu de l'obra de Dovlàtov, però que m'abelleix molt de transcriure. Subal, t'has guanyat anar a rentar plats. Cretí.
