L'últim concert

En rigorós directe els hi explico que el meu company de feina deixa la música. Tocava en una banda mítica de matinades alcohòliques i adolescents. M'explica la seva decisió com qui explica que ho ha deixat amb la xicota, amb aire greu, trist però fermament convençut. Està cremat d'aquesta vida de merda que és la del músic. Tanta carretera, tantes matinades, tanta gent beguda a la pista saltant, tant alimentar tècnics i mànagers... N'està tip. Punt.

Tot plegat em fa pensar, en petitíssima escala, en el meu cas. L'últim concert. S'acaba el bolo, mediocre, treus el so de la guitarra, apagues l'amplificador. Deses l'instrument, mires la sala que es buida ràpidament, uns passets perduts sobre les taules, t'encens un cigarret, baixes definitivament de l'escenari. Mai més en tornaràs a trepitjar un. Camines una mica per veure l'escenari buit, des de la perspectiva de l'oient. Buidor. Llibertat. Buidor. Et divorcies no d'una xicota, sinó de tres, quatre, cinc, deu tios que t'han acompanyat al llarg dels millors i pitjors anys de la teva vida. Què fotràs, doncs, aquest divendres? I aquest dissabte? I durant les tedioses tardes de diumenge? Un misteri abismal.

Li explico això al meu company de feina i resta mut... Hosti, no hi havia pensat, en això. Clar, no s'hi pensa, amb això. L'últim concert, el darrer post, la última pipada a l'últim cigarret. Una nostàlgia enganyosa. Hi ha alguna nostàlgia que no ho sigui?

Nota: La cançó que ara segueix havia estat molt bella. Què passa. Que el concert en què va ser gravada va ser un desastre, típic de grup amateur, i la vam destrossar. Aquesta és doncs, la única versió que es conserva. Amb tot, m'abelleix deixar-la aquí. La hi dedico a la Merche, i als amics que ens van seguir concert a concert, i a tants altres que mai més ho podran fer. Al tècnic de so, que el bombin.

Merche de Cornellà, Electric Chiuaua.


powered by ODEO

Coses d'ahir

Ahir vaig escriure un poema. És aquest;

galtes que cremen
galtes enceses
buff. cof-cof
aix
ughhh
hhhhh
fred-calor
zzzzz

Després vaig anar a veure un traductor, pas necessari en l'Estratègia Suïcida. Em dóna un llibre que ha traduït, per veure com ho fa. Tradueix, no cal dir-ho, de manera excel·lent. Llegeixo divertit, en ple deliri provocat pel poema, és a dir pel constipat. Avui estic content perquè el meu refredat ha derivat en una tos de motor de setze cilindres, però ja puc fumar. Ahir no vaig poder cultivar aquest hàbit que em mena cap a la tomba, com la vida mateixa.

El llibre que el traductor va tenir a bé donar-me és Petita antologia de Daniïl Kharms, amb traducció de Miquel Cabal per a Edicions de 1984. Un paio estrany, aquest Kharms. Amb una biografia molt puta. La volen saber? Mirin, els transcric part de la contracoberta;

Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms, (1905-1942) és un personatge estrany en la literatura de les avantguardes russes del s. XX. Amic de la mentida, de l'absurd, de l'exageració, dels extrems i de l'error, Kharms va haver de passar-se una bona part de la vida limitant-se a publicar literatura infantil, que era tot el que el règim soviètic li permetia fer. La resta de la vida, se la va haver de passar sense publicar res. Les circumstàncies de l'entorn van atiar les necessitats evasives de l'autor que, sobretot a través de la prosa, es va anar creant tot un món de l'absurd.

Kharms fou detingut l'agost de 1941, durant una nova onada de repressió de dissidents. Fou traslladat a una presó de la policia política, on passà uns mesos. Per tal d'evitar que l'afusellessin, fingí transtorn mental. Se li diagnosticà esquizofrènia i fou ingressar en una penitenciaria psiquiàtrica de Leningrad, on morí de fam durant el primer hivern de bloqueig nazi sobre la ciutat, l'any 1942.[...]

*

Què, què bèstia, no? La seva biografia em recorda lleugerament a l'argument de Mestre i Margarida, de Bulgàkov, però a mi no em fotin cas que de lite russa en sé menys que zero. Hi ha una frase famosa d'aquest home, que va apuntar al seu blog, vull dir diari;

Avui no he escrit res. No té cap importància

M'ha fet certa ràbia llegir-la, perquè s'assembla de manera sospitosa a aquesta altra frase, que vaig escriure un d'aquests dies.

*

Bé, no els emprenyo més. Vagin o no a la mani, siguin pericos o culés, passin un cap de setmana acceptable.

Agitació i propaganda

el dijous 29 de novembre, a les 19.00 hores,
i a la Biblioteca Jaume Fuster
(Plaça Lesseps, 20-22, Barcelona)
Presentació del llibre Vianant, de RAFA GOMAR,
amb la participació de
Jordi Llavina i Francesc-Marc Álvaro

Un dos tres quatre. Un dos tres quatre. Rafa Gomar estira les cames després de set hores i mitja de dictadura d’ordinador. I si mentre camina es grata la barba amb una mà i l’altra la reserva per a jugar amb la xavalla que guarda a la butxaca de l’anorac, és perquè, com diu, es troba «absort i a gust entre aquest vincle secret que m’uneix al món a través de la mirada». Un dos tres quatre, un dos tres quatre; compàs d’una melodia cinètica que Rafa, acollonat pels triglicèrids, està disposat a encarnar: abans estirar les cames que no estirar la pota. Un dos tres quatre, un dos tres quatre. Els ulls llisquen entre les antenes de televisió i es gronxen per les grues, adés es disfressaven amb la roba estesa dels terrats i queien per les xemeneies; ui, mira! Si és el xicot de la motxilla, nu, assegut al mateix lloc de sempre, damunt dels taulells rojos, descansant l’esquena sobre la paret del buit de l’ascensor… Un dos tres quatre, un dos tres quatre: «Quan sabrem desxifrar els missatges cor a cor sense una sola mirada?». Des de la seua torre de guaita (ull a l’aguait), des de la seua cel·la (ullprés), el nostre escriptor fa ràpel per les parets ocres de les fronteres, passa a frec pel cos d’una dona o juga amb el xiquets al pati d’una escola. Cada jorn —ho confessa— necessita fisioteràpia per a recuperar-se. Talment els grans atletes, així com altres personatges sense aurèola de llorer. Oftalmogimnàstica.


Hi viu, el vianant, del repussall, del sobrer, de les deixalles de la ciutat. Arreplega, tria, interpreta. Un dos tres quatre. Un dos tres quatre. El vidanant segueix les instruccions d’un savi entrenador argentí. I retalla un fragment de la vida i li posa un marc. En condicions normals no mira, només percep. Però tantost hi ha un marc al voltant del seu camp visual, la seua relació amb el camp canvia. El que s’hi troba dins d’aquest marc és immediatament fascinador, exigeix ser escrutat. Un dos tres quatre, un dos tres quatre. Els braços agafen embranzida, els ulls donen camallades, la respiració és mesurada. Del quadre resulta un esclat que esbatana una finestra molt més àmplia, com una visió dinàmica que transcendeix el camp abastat per l’òptica. Passeja, fita, escull, recull, sublima els signes que l’atzar li depara. Viu a les golfes de la casa on malda per ordir una ficció, una mena de patchwork simbòlic que represente la vida.

Mil máscaras y media

Cap de setmana a Tavernes —Fent país

Així doncs, que m'acabo el cigarret, miro de reüll la Biblioteca Albada i acabo d'escriure el discurs que portava mig preparat de Barcelona. A Tavernes de Valldigna mana el PP amb majoria absoluta, així que és un discurs certament arriscat. Però pit i collons. La determinació que demostren els meus companys no pot ser retribuïda sinó amb més determinació, amb més pit i més collons. Admiro la gent de cultura d'extraradi i perifèria, la seva valentia, la seva prodigiosa alegria, la seva destresa en solucionar problemes, la seva amabilitat extraordinària. El seu indiscutible talent. No en va les dues presentacions de llibres més reeixides que he vist han estat en pobles on normalment no passa res de res, a la Sénia i a Tavernes.

Així doncs que m'acabo el cigarret, miro de reüll la Biblioteca Albada, baixo les escales, travesso un passadís, giro a mà esquerra i em trobo unes cent trenta persones, gent gran, gent jove, atapeint la sala, omplenant-la de vida. M'agrada veure els vells, que ja han pres les seves cadires i resten expectants, amb una cara de satisfacció plena, abans i tot que comencés l'acte.

Em toca sortir a mi primer a l'escenari, i no m'arronso. Escuro un got de vi, i salto al quadrilàter. El públic aplaudeix i jo alço la mà en senyal de victòria. Cal fer-la grossa, avui. Si portés un batí de lluentons amb el meu nom lacrat a l'esquena, me'l trauria i m'escalfaria tot atonyinant l'aire i donant saltets reconcentrats, per deliri de l'afeccionat. Colpejo lleument el micròfon, es fa el silenci i amb veu ferma dic:

Discurs de Tavernes

powered by ODEO
Cafetacuba, 13
Revés, 1999

Benvolguts senyors i estimadíssimes senyores, és un plaer hiperbòlic estar amb tots vostès aquí, al País Valencià, presentant el llibre del senyor Bononad i les senyores Peris i Cogollos.

A mi el País Valencià sempre m'ha fotut molta por. Per molts motius, començant pel València C.F i acabant pel Llevant i pel Villareal. Sumin-li blaverus, sumin-li Marina d'Or i Rità Barberà. Etcètera.

Però un dia vaig llegir una frase de Roberto Bolaño que assegurava que la literatura s'instal·lava en el terreny de la col·lisió i el desastre, i vaig agafar-li afecte a les col·lisions i els desastres. Vaig observar que la millor literatura s'escriu des de l'abisme i l'extraradi. Allà on un escriptor ho té més fotut per escriure i viure, d'allà surten literatures d'excelsa qualitat i originalitat. Curiosament, allà on s'escriu millor també és on més fotut és publicar i poder ser llegit. Si no, no seria territori de col·lisions i desastres, clar.

Un dia, un dimecres, estava jo arrepenjat sobre l'ordenador, navegant o naufragant sense rumb, fent veure que treballava. Aquesta és la veritat d'un subaltern d'editor. La gent et diu, ah, oh, treballes en una editorial!? Què interessant!! Però tu saps la veritat. Aquell dimecres va entrar al meu correu un missatge que contenia un pdf, que contenia un currículum i que contenia una serie de relats. El currículum estava escrit en valencià, o en valencià-català, o en català-valencià, o català de València. Així que vaig apuntar en un paper dues esquemàtiques paraules; comercialitat-zero. Però el currículum era ja ell solet com una obra literària, superior a molts dels manuscrits que ens arriben a l'editorial. I vaig tirar una ratlla sobre la frase que havia escrit en el paper. Vaig continuar llegint i em vaig trobar absort davant d'una cosa estranyíssima, un assaig poètic sobre ulls que miren i d'ulls que toquen i del qual no vaig entendre massa res. Tres paraules més a la meva llibreta: no-s'entén-res.

Acte seguit vaig descansar i em vaig fumar un cigarret, naturalment. Les paraules de l'assaig dels ulls que miren i que toquen ballaven una dansa sobre el meu cap, un català tan exòtic que se't fica aquí i és com el rock anglès o americà, que no saps què diu però t'agrada; It's only rock-and roll, but I like it. Així doncs que al costat del meu no-s'entén-res vaig escriure un ...Però m'agrada. Vaig apagar el cigarret i vaig seguir llegint. I vaig entrar de ple en uns relats potents com bombes atòmiques, amb una ironia de profunditat que implota quan li dóna la gana—potser després d'un parell de lectures—, textos d'una carrega poètica molt especial, que tenien, com dir-ho, que tenien una veu pròpia. Vostès saben el que vull dir? Textos amb personalitat, textos singulars, que recullen veus d'escriptors del passat per a propulsar-les cap al futur de manera renovada. Textos que pertanyen a una rara família d'escriptors; els que tenen coses a dir.

Vaig apuntar més coses, en la meva llibreta, al llarg dels mesos que ens ha portat publicar aquest Empremtes en la neu. Finalment, la darrera cosa que vaig anotar fou aquesta cita amb vostès i amb el seu poble, Tavernes de Valldigna, el poble d'en Bononad, el poble de la biblioteca Abandonada, el poble on habiten un grup d'amics que escriuen, fotografien i toquen músiques abismals i de col·lisions sense immutar-se davant de tant desastre.

La seva determinació farà que un dia tots vostès puguin entrar a la Biblioteca i, asseguts convenientment en un sofà ben il·luminat, puguin llegir un exemplar d'Empremtes en la neu. Mentre això no passi, poden passar per caixa i adquirir el seu propi Empremtes, allà, al fons de la sala.

Esperem que aquest primer llibre d'en Bononad, la Isa i la Mireia no sigui el darrer. A Laertes editorial estem molt orgullosos d'haver ajudat a aquest autor a fer el seu camí, estem contents d'haver-li deixat els nostres ulls.

Moltes gràcies.

Tavernes de la Valldigna, 24 de novembre de 2007

Va sortir Subal Quinina per cames, de la presentació? Va ser aplaudit, aclamat, menystingut, bandejat? I els altres participants, com ho van fer? I qui era aquell tal Rafa Gomar que tot just ara parlava amb en Bononad? [Continuarà... no es pensin que els hi sortirà gratis...]

Cap de setmana a Tavernes— Fent PAI

I

A veure. Condueixo cagant llets per l'AP7, passo Castelló, passo València, pago peatges. El mar és una ciutat sense límits. A la sortida 59 prenc l'eixida, hehehe, de Cullera/Favara/Tavernes. N-332. Benzinera Campsa a mà dreta, puticlub La Pelicana, una corba, una altra corba, rotondes. Diviso a en Francesc Bononad saludant-me impacient. Ja he arribat a Tavernes de la Valldigna, P.A.I. Valencià.

II

Els meus nous amics parlen constantment del pai. Jo pensava que pai volia dir país, terra, horta. Però pai vol dir P.A.I. (Plan de Actuación Integral), que vol dir ciutats fantasmes arran de mar, pàtries guiris, bitllets de cinc-cents euros, construcció/destrucció salvatge. Diguéssim que si país vol dir horta, P.A.I. vol dir Camps.

III

Passegem agitats pel poble; cal preparar-ho tot per al combat-presentació. Parem enfront de la Casa de la Cultura. És un annex a la Gran Biblioteca Albada, que vol dir que és una biblioteca que neix morta, abandonada. La biblioteca són unes grandiloqüents i faraòniques parets nues, cavitats i goles profundes, material per a la construcció plastificat. Fa tres o sis mesos que no s'hi veu un obrer. La immobiliària que havia de portar-la a terme centra els seus esforços en fer P.A.I., certament més lucratiu.

[... i demà, Cap de setmana a Tavernes— Fent país]

PdV, Vila-Matas, Barcelona, Portnoy, Herr Direktor, and me

Hola, hola, txé, que vinc de Tavernes de Valldigna, País Valencià, carregat d'anècdotes i taronges. Les taronges me les menjaré amb diligència per a que no s'espatllin i les anècdotes les deixo pendents d'explicar (fora d'horari laboral). Que no se'm podreixin ni els cítrics ni les anècdotes, txé.

Ara per ara, els molesto per anunciar als quatre vents la recent publicació de Paper de Vidre, núm. 45, en el qual he tingut el plaer d'entrevistar, juntament amb l'amic Lamento del Portnoy i Herr Direktor, al senyor Vila-Matas. Aquesta entrevista també està carregada d'anècdotes, que explicaré en les meves memòries, quan tingui noranta anys, en la meva obra Ya no me acuerdo de nada.

També estic feliç perquè per fi puc tancar el tema de Frankfurt a la catalana, amb el relat Eh, tu, tu tutú, que és la història d'una puta que es diu Barcelona i la conviden a una fira de llibres.

Em sembla que la cosa ha quedat prou bé. Deixin que agraeixi al senyor Portnoy la seva disposició a col·laborar amb nosaltres, ell que és un autèntic Explorador d'abismes. ¡Gracias colega! També, com és prescriptiu, agrair al senyor Herr Direktor l'oportunitat de trencar-me el cap fent preguntes impossibles al senyor Vila-Matas, i evidentment, deixin-me expressar el meu agraïment al mateix senyor Vila-Matas, per la seva paciència i amicalitat.

Apa, facin veure que treballen i concentrin-se en la pantalla de l'ordenador de la seva oficina o facultat. Paper de Vidre, la revista que no existeix perquè no es pot cremar.

Bloggers del món

powered by ODEO
Mala Rodríguez, Yo marco el minuto

Ara mateix hi ha un tio que viu a Madrid que es passeja pel blog. Entra i surt cada dos o tres minuts. M'entretinc actualitzant el meu comptador, i el pressento. Sé que es el mateix home, o la mateixa dona que entra i surt amb sigil. (M'imagino una dona, en silenci, en una habitació a les fosques, amb la mirada il·luminada per la llum interior, que és el blog, que és la seva pantalla). Què busca en aquest blog. Què descobreix, què llegeix, què escolta, si li agrado, si li agrada com ho faig. Després actualitzo el comptador i resta intacte. No hi ha moviment de visites. Silenci.

TERESA: On van, les cases que enderroquen?
TOTS: ...?
SENYOR: A l'oblit. Oblitus!
TERESA: L'oblit. (Tus). Deu ser un lloc ple de cases boniques.
SENYOR: L'oblit no és cap lloc.
MÀRIUS: L'oblit: un desert d'asfalt, sense ones.
RAMON: L'interior d'un núvol.
ELL: Mil televisors en marxa.

Manuel Baixauli, L'home manuscrit.

Silenci. Ara, en l'interval de no-visites, el meu blog resta en la part obscura, en la no-part, en l'eclipsi, en l'oblit universal. La dona ha premut un enllaç i s'ha perdut per un altre laberint, un nus d'autopistes de la informació, de veus estridents o mormolants. Laberint de blogs que potser s'escriuen des de Quito, Barcelona, Madrid, D.F., D.C, Caracas, Algemesí, Terrassa. Aquests altres bloggers, per la seva banda, ara mateix segueixen la pista de la dona. Actualitzen constantment els seus comptadors. Som ratolins que treballem de dia i guaitem de nit, d'amagatotis. Som els ratoncitos Pérez de les avorrides vides.

Aguas, güey (apologia de l'emmascarat)

Toni Ibàñez en un conferència d'Artur Mas, treient-se la màscara.

Toni Ibàñez, victoriós i sense màscares i amb autoritat 100

—Espejito, espejito, ¿soy yo la más famosa del manicomio?
—A veure, deixa'm calcular quatre algoritmes, interpretar les estadístiques, desenvolupar les derivades, fer un parell de sudokus... a veure... No, definitivament no. La més famosa és Entrellum.
—Eh, treu aquest enllaç, recony, que tot això suma i estem regalant puntuació a l'enemic.
—... La més famosa és Entrellum.
—I bé, com puc ser la més famosa, espejito, espejito?
—Fes-li la gara-gara a un tal Marc Vidal, fes-te de Convergència i fes-ne cròniques, posa el teu rostre a la portada del blog, pontifica sobre la catetosfera, dona't ínfules de predicador mediàtic, demana —exigeix— enllaços als amics i coneguts, organitza abrandades campanyes a favor del terme blog, organitza abrandades defenses del terme bloc, perboca política a més no poder, treu-te la màscara...
—Ah, no. Això mai de la vida.
—El què? Fer-te de Convergència?
—Treure'm la màscara.
—Per què? No ets la més famosa, però tampoc ets la més lletja...
—Perquè la màscara em dóna aspecte de llunyania mexicana, güey.

Paco Milojos Bononad
vs
Subal Quinina [L'Ull que tot s'ho beu]
—Tavernes de la Valldigna, dissabte 24, a les 19.30—

Bononad, passant-les putes en un moment del combat.

Quinina fent una clau mexica a Bononad

Fucks artificials

Pregunta: Quienes le conocen bien resaltan su amabilidad y su bondad, ¿por qué al tomar la pluma para escribir no perdona ni a Dios?
R: Dios no existe y si existe no sirve para un carajo. Nada le debo a esa entelequia.
P: ¿Qué hubiera pasado si publica La puta de Babilonia sobre el Islam?
R: También es sobre el Islam. ¿Se te pasaron por alto la cantidad de páginas que le dediqué al bellaco de Mahoma, uno de los seres más viles que ha parido la humanidad?
P: Dice que tenía una cuenta pendiente con la Iglesia desde la infancia. ¿Qué le hizo?
R: Tratar de hundirme en su infamia y sus tinieblas. Pero no lo logró. De muchachito me libré de esa ramera.
P: ¿No pierde la razón con tanto insulto?
R: Yo no. Se la hago perder al prójimo. Saco a países enteros de quicio.
P: Acusa a Juan Pablo II de ser el Papa más dañino por haber fomentado la natalidad: ¿cree que en China o la India, por ejemplo, estaban muy atentos a sus palabras?
R: Durante el pontificado de esta alimaña la población mundial aumentó en 2.200 millones. Nadie como él fue tan responsable de este aumento. A tres años de su muerte ya estamos viendo los efectos de su prédica irresponsable: los polos sí se están derritiendo y el planeta sí se está calentando, eso no es cuento. Este planeta no puede con 6500 millones de Homos sapiens comiéndose a los animales y excretando. Hemos convertido los ríos en cloacas y el mar en un desaguadero de cloacas. Estamos a un paso del final, de acabar nuestra mísera historia entre la mierda.

CONTINUA AQUÍ

Fernando Vallejo, El lector es una puta. Es voluble, pasajero..., ABC (El Cultural)

Eufòria

Vaig sentir llàstima per la resta d'humans que no estaven gaudint de l'espectacle que es representava per a mi, i vaig sentir llàstima, també, per mi mateix, car no podia compartir l'instant amb ningú.

L'home manuscrit, Manuel Baixauli, Ed. Moll

...estic eufòric, molt eufòric; llibre de literatura catalana que darrerament em cau a les mans, llibre que supera amb escreix les meves espectatives... Estic exultant, cofoi a més no poder. Tenir la sort de llegir Vila-Matas en castellà, i tenir la sort de llegir Baixauli en català. Anar a dormir cada nit més tard, veure que el llibre se m'esgota a velocitat de la llum, subratllar, subratllar, veure com l'admiració que sento és una bomba atòmica. No perdin més el temps i honorin-se llegint a Bauxali, no ignorin aquesta prescripció. Estic eufòric, molt eufòric...

Vaig ignorar prescripcions, prejudicis, tòpics, modes. Vaig fugir del camí fàcil, del badall, de l'evasió. Em calia formar-me, adquirir cultura, saviesa per a no descobrir mediterranis, conèixer què havien fet i pensat avantpassats il·lustres abans de fer-me un criteri. Aprenguí a dubtar. Pensar és dubtar. Dubtar és pensar. Vaig esdevenir un escècptic. Deixí de creure en qualsevol mena de propaganda. Deixí de creure en moltes coses. El primer en pagar els plats trencats fou Déu Totpoderós. El vaig despatxar ipso-facto, sense miraments. La indemnització ix cara: el buit, l'angoixa vital... Fou com saltar d'un tren nocturn en marxa —un tren comodíssim, amb calefacció, companyia i música de fons—, i continuar el trajecte a peu, a les fosques, patint el fred, el vent, la pluja, el terra enfangat. I la solitud. T'hi acostumes, però. Passen els anys i fas amistats amb els dubtes, hi convius, hi intimes [...]

L'home manuscrit, Manuel Baixauli, Ed. Moll

Els dubtes del ressenyista amateur. Un post ad aeternum

Com si llegíssim una novel·la negra, el temps s'escola per entre les mans. Hàbilment escrit, aquest assaig m'ha tocat prou la fibra com per parlar-ne abastament. Però, carat, no sé com fer-ho. Mans entrelligades a l'esquena, camino en cercle per la sala i reflexiono; m'he de comprar una pipa. ¿Com abordar aquest llibre? Què faig, parlo de Simenon? ¿De Canyameres? ¿Parlo de la batalla que es va produir en tants fronts per dignificar la literatura de Simenon en particular i la novel·la policial en general? ¿Parlo de la visió de la literatura que tenia Simenon? ¿Parlo de l'editor apassionat i maldestre que fou Canyameres? ¿Fou maldestre, en Canyameres, donades les tristes circumstàncies? ¿Puc extreure'n alguna lliçó, com a aprenent d'editor de les desventures i moviments d'aquest apassionat? ¿Es pot ser simplement un apassionat, en el business editorial? ¿O s'ha de ser, per sobre de tot, un hàbil negociant sense escrúpols? Eh? Eh? Ningú respon, en aquest teatre buit.

Tu mateix n'has d'extreure les conclusions, comences a tenir experiència. Per exemple, ¿pot un petit editor, un minúscul editor, gestionar un contracte d'exclusivitat amb un gran escriptor? ¿Fins a quin punt les amistats i la lleialtat entre escriptor i editor poden ser una clàusula stricto sensu en un contracte d'edició? Ah, clar, les circumstàncies de Canyameres ho complicaven tot sobremanera; la guerra, l'exili, l'ocupació nazi de París, el terrible èxit de Simenon, el bon cor de l'escriptor i de l'editor, la postguerra, la dictadura, la censura, les males traduccions encarregades a amics necessitats... Però amb tot això, ¿fins a quin punt estic parlant del llibre que ens ocupa? I, el més curiós de tot; com és possible que m'hagi agradat tant llegir-me'l si no he obert mai ni un punyeteru llibre de Simenon? Això és fàcil. Tampoc m'he llegit res de Benno von Archimboldi...

Farem una cosa. Inventarem El Post Obert, un post infinit que acabarà quan s'hagi d'acabar; cal abordar tot això que abans apuntava, però molt més; l'estructura rara d'aquest llibre; el fantàstic desdoblament d'arguments; un assaig que es confon sovint amb la intriga: ¿com haurà acabat, el senyor Canyameres?, ens preguntem al final de la primera part; les frases intel·ligents i divertides de Simenon en forma de petits entreactes entre capítol i capítol... Potser la cosa fracassa i t'oblides de l'invent tan bon punt pitgis el botó de PUBLICAR ENTRADA. Aquest post necessita d'opinions de lectors de Simenon i la connexió catalana, sinó, perd ràpidament l'efecte desitjat; el d'obrir la partida, el de debatre els ets i uts. I siguem honestos; ¿quanta gent ha llegit aquest llibre que m'atreveixo adjectivar d'essencial per tantes coses?

***

Però abans de res, per començar, per acabar, fem un homenatge com s'escau a aquesta gran persona, l'antiheroi que el món de l'edició catalana necessitava i que, quan ja no va servir, va ser menystingut i potser abandonat fins el mes de febrer de 2007, quan va aparèixer la primera edició de Simenon i la connexió catalana, el senyor Ferran Canyameres. Tots drets, si us plau.

Ferran Canyameres (1898-1964)

Aquesta és una història de grans projectes irrealitzats, d'il·lusions frustrades, de tristeses de l'exili, d'escriptors que fumaven pipa i que escrivien als marbres dels cafès de ciutats com Barcelona i París, de crítics que només s'alimentaven de tabac i de novel·les policíaques, de redaccions de diaris que es buidaven a altes hores de matinada, de converses apassionades sobre el destí dels homes i de les dones, de personatges solitaris que, a les nits, amb el vent en contra, veient caure la pluja a través de vidres, a la llum d'una groguenca bombeta elèctrica, observaven, llegien i escrivien sobre la humana condició. Tots els fils que se'n podien estirar, però, portaven inevitablement a un de sol: la passió per la vida va dur tots aquests personatges a la literatura.

Simenon i la connexió catalana, Xavier Pla, Edicions 3i4

Gràcies diverses

U

GRÀCIES-GRÀCIES-GRÀCIES-GRÀCIES-GRÀCIES


DOS

GRÀCIES i GRÀCIES (i disculpes)

[àudio]

2666, de Rigola, Ley i Bolaño

Nota: el meu exemplar de 2666 el té en usdefruit el meu amic Drals, que encara no me l'ha retornat. Així doncs, a l'hora de mencionar noms o passatges de la novel·la, he hagut de confiar en els meus records o impressions, sense poder contrastar res amb alguna nova lectura de 2666. Sabran, doncs, disculpar qualsevol imprecisió.

powered by ODEO
White Bird, Woven Hand
Blush Music

Una gran emoció quan els llums del teatre s'afeblien fins desaparèixer. Revisitava 2666 de Bolaño, i els meus records em va transportar a Veneçuela, on em vaig llegir el llibrot a la platja, a la selva, a la megaurb, en un hotel de carretera i en la remor turbulenta d'un vol transatlàntic. Hi ha llibres que tens la sort que t'acompanyin i formin part intrínseca de les teves aventures, influint-les fins que l'aventura i la lectura esdevenen un tot indivisible.

Em retrobo doncs amb Bolaño. Tenia un interès sobrehumà per saber com Rigola i Ley havien resolt l'adaptació d'un text inassumible i, amb alguna reserva, opino que se n'han sortit a la perfecció.

La parte de los críticos

A Alemanya sembla que hi ha actors que s'han especialitzat en la lectura d'obres literàries. Aquí som més de recitals poètics i avorrides presentacions de novetats editorials, però allà organitzen també lectures de novel·les. Aquest primera part, doncs, estava estructurada en una sèrie de monòlegs, diàlegs i lectures, on els crítics pràcticament no es mouen de l'entorn d'una taula. Semblava talment una perfecta lectura de passatges de la novel·la. En aquesta part el text pren tota la importància, i la interpretació queda una mica al marge. Emperò, en el teatre, quan Pelletier, Spinoza i Norton (tres dels crítics literaris especialitzats en Archimboldi) arriben a Santa Teresa, alguna part del desassosseg que em va produir la lectura de la novel·la s'esvaeix. Jo recordo haver llegit aquesta part i sentir com la bogeria i la desesperació calava en Pelletier i Spizona, emmetzinats, pertorbats per una certesa o intuïció endimoniada. L'amor compartit que sentien per Norton deixava pas a un sentiment de derrota inexplicable, a una deixadesa molt mexicana; una desesperació ambiental... En la novel·la vaig notar que els crítics estaven a un pas de l'esfondrament nerviós. Ummm. En canvi, aquesta tensió, expressada fins al límit exacte que jo vaig sentir al llegir el llibre, no la trobo en l'obra. Però atenció! Això no vol dir res. Això, no vol dir res! Mil lectures suposen mil mirades diferents vers una obra. Al acabar aquesta part aplaudeixo ben fort, entusiasmat. No estàs davant d'un mirall on has de veure reflectit el que tu vas sentir; estàs vivint les sensacions que l'obra van aportar a uns altres, al Rigola y a Ley. Estàs davant d'una experiència aliena de lectura. Una experiència afortunada, tanmateix.

—cigarret a l'exterior. Fa un fred que et parteix la cara—

La parte de Amalfitano

Bella i senzilla posada en escena; el pati del darrera de la casa d'Amalfitano. Il·luminació i colors d'aspecte oníric i mexicà. El pes de l'obra ara recau en el relat d'Amalfitano, que detalla com ell, un professor xilè de literatura que vivia a Barcelona, es troba ara en un forat negre anomenat Santa Teresa. Grandiós quan s'explica la història de la seva dona, la tendresa dels bojos. Fantàstica part, d'una gran bellesa. Aquí, em sembla que els adaptadors han fet una feina titànica i reeixida. Li donen un punt d'humor sardònic a la bogeria ambiental que recorre les narracions relacionades amb Santa Teresa, aquell forat negre. En la meva experiència de lectura, aquesta bogeria és més truculenta, més llòbrega i amenaçadora, la mateixa que pateixen els crítics enclaustrats en l'hotel de mala mort de La parte de los críticos. Aquest grau de bogeria no ha estat considerat per Rigola i Ley, que l'han entès d'una manera més desenfada i menys pertorbadora. I m'ha agradat, i tant, que m'ha agradat. Segur que Bolaño tenia un humor molt similar al que ens han presentat en escena. Però no sé fins a quin punt s'ha pogut reflectir l'estat de desesperació muda en què es troba Amalfitano, un individu que porta a la seva filla en l'epicentre de l'odi contra la dona i el feminicidi...

He trobat molt a faltar la presència fantasmal dels cotxes negres que ronden com corbs pels carrers polsosos i depauperats de Santa Teresa. En el meu imaginari, representaven la mort i l'amenaça impune. I la mort i l'amenaça i la impunitat és l'Aleph, el leitmotiv, de 2666. Memorables els diàlegs entre l'esperit del pare d'Amalfitano i Amalfitano, i la presència tragicòmica de l'últim filòsof del socialisme, que no és Chávez, sinó Boris Ieltsin.

—cigarret a l'exterior. Fa un fred que et parteix la cara—

La parte de Fate

És precís mencionar ara que és impossible plasmar tots els fils narratius de l'obra de Bolaño i presentar-los en una obra de teatre. Impossible. Els adaptadors, aleshores, es veuen obligats a escollir. La presència onírica de Ieltsin no repercuteix en pràcticament res en la narració de 2666. Diguéssim que és una cosa marginal del text, qualsevol altre hauria pogut prescindir-ne, a l'hora d'adaptar el text per al teatre. Amb tot, aquestes línies dissonants que es disparen i actuen com una fuga embogida en el relat són nombroses en 2666, i em sembla molt encertat que s'incloguin en l'obra teatral. En La parte de Fate, i sobretot en La parte de los crímenes, els adaptadors han optat per atorgar-se més llibertat. De La parte de Fate n'han extret el nucli dur amb èxit, no així en La parte de los crímenes, per a mi la part més fluixa de l'obra. Però anem a pams. La parte de Fate es resol en no més de tres metres quadrats d'escenari, que representen una cantina o discoteca mexicana asfixiant i tots els pecats que en ella es poden cometre, i es cometen. L'angoixa desenfrenada que en un moment donat produeix la farlopa i l'alcohol i el sexe i la violència estan perfectíssimament ben representats. La tensió que reclamava en La parte de Amalfitano i en La parte de los críticos, la trobo ara. Increïble i admirable el rotllo kitsch del boxejador emmascarat en càmera lenta, que abans, en La parte de Amalfitano es marca una dansa funky que treu la respiració. Fresán i la seva obra Mantra segur que han tingut molt a veure en la construcció del personatge del boxejador.

Seguint amb el tema de la filla d'Amalfitano, tampoc ara sé si s'ha arribat a consumar l'angoixa amb que el lector vivia els moviments de la noia, desbocada cap a l'abisme.

És evident que a La parte de Fate hi havia molt més contingut, però, de nou, les claudicacions dels adaptadors m'han semblat comprensibles i encertades, oportunes. Excepte pel fil narratiu que correspón a la noia.

—cigarret a l'exterior. Fa un fred que et parteix la cara—

La parte de los crímenes

No, aquí sí que no. esperava en candeletes aquesta part, segurament la més difícil de portar a escena. Aquí crec que s'han equivocat. La lletania de descripcions forenses de les víctimes que inunden aquesta novel·la de 2666 es resolt en el teatre amb el llistat infinit de víctimes en una pantalla, quan en l'obra literària em dóna la sensació que aquestes descripcions no eren més que una tècnica narrativa exhaustiva de la repetició de l'horror... però malgrat ser la part descriptiva la més extensa de La parte de los crímenes, no és ni molt menys la més important. La part més important de la novel·la és, al meu parer, el diàleg a altes hores de la matinada entre el poli i la política que ve del D.F a intentar resoldre d'una vegada per totes les investigacions. Allà es descobreix la impossibilitat de resoldre els crims i el seu caràcter gairebé sobrenatural. No hi ha un criminal; ho és tota la societat, és l'aire que es respira, són les maquiles, el masclisme, els polítics, els policies, la vella que s'ho mira, el cotxe negre, el cel tan blau, el barranc... Potser són les pàgines més importants no ja de la novel·la sinó de tot el conjunt de novel·les que formen 2666. I els adaptadors han decidit prescindir-ne. Llàstima. Ara, sí que és molt efectiu el plor de la noia morta que els polis mexicans es troben en un abocador. Però tot plegat m'ha semblat com un acte de protesta i de record a les víctimes molt primari, sense aprofundir mai sobre la naturalesa col·lectiva d'aquests crims. Lalo Cura només surt mencionat una vegada (!!)

Aquest acte és el que menys dura de l'obra.

—cigarret a l'exterior. Fa un fred que et parteix la cara—

La parte de Archimboldi

I doncs, vet ací la història d'Archimboldi. El seu estrany caràcter. La seva infantesa, la seva joventut, la guerra, la seva carrera literària, les seves desaparicions, la seva família, la senyora Bubis, l'editor Bubis... Aquesta part de l'obra manté el rigor de La parte de los críticos, en tant en quan sembla més una lectura que una representació, però amb això no vull desmerèixer res. Ans al contrari.

Finalment, i que sigui això considerat com un desig que no vol desmerèixer l'obra, tan llarga i difícil de fer; només que algun dels fantàstics actors hagués estat mexicà, hagués estat encara més gran, tot plegat. Un dels impactes més gran que em va proporcionar llegir-me 2666 fou la gran riquesa de mexicanismes amb què Bolaño va escriure el text. Aquests mexicanismes arrossegats no han merescut l'atenció dels adaptadors (només un poli de La parte de los crímenes s'atreveix una mica a enfrontar-los). Però res, no facin cas. Aquest aspecte és menor, com demanar a un anxeneta que faci bé l'ala en un pilar de 14.

En definitiva, una gran obra, un acostament valent, brutal, i moltes vegades reeixit a la gran novel·la dels nostres dies que és 2666. Un homenatge sentit al nostre enyorat Bolaño, que des del seu paradís anomenat Venècia, o des del seu infern anomenat Santa Teresa ens mira i es riu de nosaltres i s'encén un altre cigarret.

______________________________________________________
adaptació Àlex Rigola i Pablo Ley / escenografia Max Glaenzel i Estel Cristià / vestuari Berta Riera i Georgina Viñolo / caracterització Mariona Trias / il·luminació Maria Domènech (a.a.i.) / moviment Ferran Carvajal / vídeo David Vericat / espai sonor Sila / so Ramon Ciércoles

intèrprets
Chantal Aimée / Andreu Benito / Cristina Brondo / Joan Carreras / Ferran Carvajal / Manuel Carlos Lillo / Julio Manrique / Alícia Pérez / Víctor Pi / Fèlix Pons / Alba Pujol / col·laboració vídeo Pere Arquillué

ajudant de direcció Pau Carrió / documentació i localitzacions a Ciudad Juárez Ignacio Alvarado / alumna en pràctiques de direcció de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Eleonora Herder / alumnes en pràctiques de vestuari de l’Institut Superior de Disseny Lluc Fiol i Lorena Granado

coproducció Teatre Lliure, Festival de Barcelona Grec 2007 i Teatro Cuyás del Cabildo de Gran Canaria

Consideracions

Consideració Primera

M'han dit fonts ben informades que Steve Wonder va tenir consciència de ser negre a l'edat dels vuit anys, mai abans. Ho trobo extraordinari i tanmateix lògic i natural.

Consideració Segona

Fumo. Fumo molt per assolir el col·lapse pulmonar abans de les vuit del vespre, moment què el darrer avís dringarà pel hall del teatre i entrarem al món subterrani de Bolaño, constituit per cerques desesperades i tombes en el desert. Cinc hores sense fumar. Per sort conservo una capseta de llauna amb tabac de mastegar, provinent del Llano veneçolà. Té un tacte petrolífer, aquest tabac. Tanto mejor.

Consideració Tercera

Els del Polònia no aconsegueixen captar el to ni el discurs de Chávez. Per exemple, l'imitador obvia que la jota veneçolana és aspirada, com a les Canàries o Andalusia. Jo a casa l'imito molt bé. Assajo frases com; la' cúh-pu-las podriiii-dah y elimmmm-peria-lih-mo yankyyyy.

Consideració Quarta

També a casa, i des de temps immemorials, practico la Dansa del Telenotícies, ball tribal que dura uns quinze segons, amb la banda sonora de la falca del programa. El braç dret representa l'agulla dels segons, i l'esquerra, que es manté estàtic fins al darrer moviment, representa la dels minuts. La vestimenta tradicional és el pijama i els peücs que em fa la iaia.

Consideració Cinquena

No sé si la jota que vull dir es diu aspirada. Però vostès i jo ja ens entenem.

Consideració Sisena

Un pedagogo hubo: se llamaba Herodes.

Jorge Larrosa, 1997

Pre-avís

Volen que els confessi una cosa, ara que sóc famós? M'imagino entrevistes en profunditat a mi mateix. Sí, no riguin. Que em tracten de vostè a les entrevistes. Que tinc un o dos segons de silenci cinematogràfic per a preparar-me unes respostes adients a cada moment. M'imagino una Contra amb l'Amela. La faríem per e-mail, trencant la tradició del tête á tête...

O m'imagino a un reporter amb un llapis a l'orella i un barret i una gavardina, a la porta de casa, el dia després de l'aparició de Paper de Vidre, núm 45, preguntan-me sobre si es pot considerar el post del dia 10 d'octubre, Frankfurt a la catalana, que va passar tan desapercebut, com el meu contra-discurs inaugural de la Fira de Frankfurt, i el relat de Paper de Vidre número 45 com un contra-discurs de clausura. I jo, aparentement sorprés però en veritat atacat per una vanitat exultant, em preparo la pipa de roure, premo bé el tabac holandès, encenc amb lentes pipades la pipa i responc;

—Em complau, aquesta pregunta, em complau.

Querido diario

Querido diario antirevolucionario y gusano,

perdona blog, no t'enfadis per aquests adjectius injustos. És només una broma que et faig. T'escric per dir-te que ja gairebé tenim acabada la pàgina-blog de l'editorial que no m'alimenta, però no per això ens la estimem menys. És de marca wordpress. Ja hem posat una semblança, i les carpetes de les col·leccions comencen a estar plenes d'informació [1 i 2], hem posat el contacte per si algú no troba els llibres ens els demani directament a nosaltres... I ja fa dies que els posts es van succeïnt. El post més recent que hem perpetrat em sembla molt curiós; hi hem penjat enllaços a un parell de ressenyes força divertides que han florit en aquests blogs [1 i 2]. I en l'anterior post, no vegis, querido diario, quin podcast pistonut li han fet a en Joan Todó! Ara aviat tocarà penjar propaganda sobre els propers recitals que estem preparant, en llocs ignots de la geografia de la perifèria i aliats inesperats...

Querido diario amoroso, tu que tens poders, ¿no podries fer que demà al matí m'aixequés i tot déu tingués enllaçat el blog de labreu edicions als seus respectius blogs?

Mil gràcies!

¡Mil gracias!

¡Mil gracias!

Malaltia de transmissió textual

La simenonitis no s'assembla pas a una forma de bibliofília ni de col·leccionisme, sinó, com deia aquell, a una veritable malaltia de transmissió textual.

Simenon i la connexió catalana, Xavier Pla, 3i4

Re-Contra-Propaganda

Veuran, amb tot això, penso que vostès han de ser encara més lliures d'opinar el que vulguin amb el tema de Veneçuela, amb diverses opinions contraposades. Tant és així, que m'agrada enllaçar aquest post i que vostès n'extraiguin les seves pròpies conclusions. Pensin, recontrapensin i formin la seva opinió amb llibertat de lliurepensador. Total, nosaltres no pintem res en aquest fregat.

L'autor del post en qüestió em va oferir fa molt de temps col·laborar amb alguns d'aquests escrits en un llibre de suport a la tirania , quan jo no tenia tan clar que en veritat ho fos, i prudentment vaig declinar la seva invitació, bo i escrivint-li una llarga carta que ni tan sols es va dignar a contestar.

A mi m'agradaria contestar el post d'aquest senyor, però no ho faré per evitar-los-hi interferències. El que sí faré serà reconstruir els fets de la universitat amb els vídeos i fotos que tant jo com aquest senyor hem penjat a respectius blogs. Ell posa enfàsi en la destrucció de l'edifici on sembla ser que s'allotjaven els pistolers i un centenar d'estudiants que no tenien cap culpa, i jo poso l'enfasi en l'emboscada covarda dels pistolers a uns estudiants opositors que tornaven a la universitat després d'una marxa pacífica. Els fets parlen per sí sols. O no. Vostès ja han vist els dos primers vídeos en un post anterior, però no han vist el darrer, que he extret del blog de l'amic Segarra. Apa, a fer funcionar les neurones i a lligar caps, que d'aquí al dos de desembre tindran Veneçuela a tort i a dret. Jo prometo no marejar-los massa amb les meves disquisicions;

Els fets de la UCV en imatges

Apunts per a una auca marxista

A veure si ens entenem. El rotllo aquest del ¿Por qué no te callas? és una auca marxista dels germans Marx.

1) Un monarca que un dictador va escollir a dit, fa callar a un dictador populista que, ens agradi o no, va ser escollit via eleccions. Aquest monarca no parla mai, només llegeix discursos. Que algú li instal·li un telepròmter als morros de per vida, a aquest monarca.

2) Un president que sembla sortit de las Hermanitas de la Caridad apel·la a la pau i al diàleg mentre per sota li ven armes al dictador populista.

3) Per la seva banda, el dictador populista és amo d'un país ric ric, petroliferament ric, però no ha estat capaç de crear indústria elèctrica ni teixit industrial ni res. Es dedica a gestionar el petroli i prou. ¿Com es queixa, doncs, de les empreses transnacionals espanyoles, que, en efecte, només volen descapitalitzar les ex-colònies mentre deixen a les fosques la nostra ciutat i reparteixen uns beneficis escandalosos entre els seus accionistes?

4) Aznar riu per sota el bigoti, i recorda els bons temps en què venia gasos lacrimògens al dictador i viatjava amb el iot del populista a les fantàstiques illes del Carib.

5) Surten veus a Llatinoamèrica que han escoltat a Chávez i al nicaraguenc i diuen, sí, sí, sou uns colonitzadors, assassins d'indis!! A veure, a veure, anem a pams. Quan un llatinoamericà t'acusa de genocida, li has de parar els peus immediatament així; Hombre, si a caso, los genocidas habrán sido tus antepasados, no los míos. Que m'acusi de genocida un indígena mexicà de la selva Lacandona ho entenc i ho respecto. Que m'ho digui un racista mexicà de la metròpoli que es diu López o Cortés i que tracta com a subhumans als indis lacandons... pues va a ser que no.

i 6) PERÒ MÉS IMPORTANT: Un dictador populista vol fer l'harakiri definitiu a la democràcia del seu país, però els seus paisans ja comencen a estar-ne farts. Uns estudiants ociosos es dediquen a jugar-se la vida entre motoritzats armats afins al govern, i la població està inquieta i emprenyada. Hi ha disturbis perquè... no hi ha llet! Un general ex-company del populista ara l'acusa de colpista. Hi ha veus dissidents dintre del seu propi moviment. I què fa? Organitza un ciri internacional amb la col·laboració especial del monarca, una esplèndida cortina de fum que nosaltres observem admirats, indignats, o com vostès vulguin.

Som fills de l'espectacle i la pirotècnia. Veneçuela se'ns en fot, evidentment.

[Off the record]

—¿Por qué no te callas? [Coño, es que no llegaremos nunca a los canapés]

Esquetx llegit als comentaris d'Escolar.net

Mentre el ramat s'agita amb aquesta interessant cortina de fum, miro videos del tiroteig a la Universitat Central de Veneçuela [1 i 2].

Més parlar per parlar

Ahir nit, obro la porto de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Continuo la meva lectura de Les benignes. Després del deliri de les matances de Kíev, d'una precisió descriptiva gairebé cinematogràfica, insuportable, punyent i brutal, que aconsegueix transmetre al lector la fatiga nerviosa dels SS a qui s'havia transmès l'ordre de pelar a cinquanta mil persones non-stop en una fossa comuna...

..."Li toca a vostè". En el punt on em trovaba, la paret del barranc era massa abrupta perquè hi pogués baixar, i vaig haber de tornar a fer la volta i entrar pel fons. Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis [...] "Miri de rematar els ferits" [...] Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, els ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang [...]

Les benignes, Jonathan Littell.

...Després d'aquesta trentena de pàgines memorables; el NO RES. Un abominable avorriment absolut. Bé, menteixo, no encara. Després de Kíev el nostre cultíssim assassí de masses viatja a Khàrkov, a prosseguir les matances. A Khàrkov s'endú a un soldadet a qui la resta d'alemanys detesta perquè quan dorm serra les dents. El meu germà també ho feia, i en veritat resulta insuportable escoltar-ho enmig de la nit. Sembla que jo ara ronco, en contrapartida. Bé, a Khàrkov es dediquen a penjar molta gent pels carrers. El soldadet que fa de majordom del nostre home mor en un tiroteig, o potser després d'un atemptat. El nostre SS cau malalt, fet pols, psicològicament esquerdat, i fotut perquè ha de deixar les seves obligacions. El porten a un balneari, on viu la vida i es lliga a un SS o el que sigui; començo a afartar-me de la interminable terminologia nazi. Interessants són els discursos filosòfics entorn a l'homosexualitat i el nacionalsocialisme, i les crítiques que des de el nacionalsocialisme teòric o filosòfic es fan vers al nazisme real... però el fantasma de l'avorriment comença a treure el cap.

I ahir a la nit obro la porta de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Miro la tele; a la TV3 foten un peli immunda de producció catalana sobre un maquis amb alzheimer i després posen Tierra y libertad, lenta i pesada. A la Cuatro foten reportatges encadenats sobre la memòria històrica. Que quiten los pantanos, diu el poble quan se'ls interroga sobre les estàtues eqüestres del Generalísimo. Uf. Apago l'aparell i agafo Les benignes. Craso error. Abominable avorriment fet d'estepes russes i matances poc o gens descriptives. Els ulls em pesen i la ment recorre camins que ningú li ha ordenat seguir. Somio una puta estepa russa on no hi ha res de res. M'he adormit. Feia anys que no m'adormia llegint. M'he induït un coma fet de memòries històriques diverses.

Ara medito sobre l'avorriment infinit de les darreres pàgines que he llegit. Penso en La parte de los crímenes, del 2666 de Bolaño, que podia semblar avorrida però ho era només aparentment. Les pàgines ermes de La parte de los crímenes tenen el ritme de les llums ataronjades de l'autopista que fuetegen el teu autocar en la nit, és un avorriment ple de missatges i sensacions. Bolaño domina i sap per a què serveix escriure obres d'inhumana longitud. Hi ha d'haver alguna raó, i Bolaño la sabia. En aquests moments, dubto que Littell la conegui. També penso que el meu entusiasme inicial rau en una cosa obscena; la descripció implacable de l'assassinat. Un terrible plaer estètic. M'avorreixo només perquè ara no hi ha destrucció i baixesa humana? Potser és aquesta la lliçó del llibre de Littell? Continuaré meditant, continuaré meditant. Avui és dissabte.

Visca la lluita universitària a Veneçuela! Mori el mal govern!

Un finès irromp a les aules amb la seva pipa i dispara. Vuit morts. Bah, siguem sincers. La noticia no m'interessa.

Emperò, ara mateix, per la ràdio, escolto unes detonacions llunyanes que ressonen i reverberen. És a Caracas, a la Universitat Central que vaig visitar fa un parell d'anys. Uns estudiants tornen d'una marxa contra la dictadura latent i uns paios ben organitzats obren foc. Diuen que hi ha un mort. Els assassins no són militars regulars, no van amb uniforme, però algun dia si tinc temps els hi explicaré d'on surten, aquests pistolers, a qui li interessa posar-los-hi les automàtiques a les mans.

Si a mi m'importa un carall el boig finès, infereixo que els importarà un carall la cosa de la Universitat Central de Veneçuela. Ho accepto. Però resulta que aquest blog el porto jo i avui m'abelleix anunciar als quatre vents que estic ben emprenyat, irritat, enfurismat. Merda de Chávez hipòcrita. Merda de Pedro Carreño hipòcrita. Merda d'esquerra submisa europea. Aviat Ramonet tindrà les mans tacades de sang, com Llamazares, que m'han dit que es passeja per Caracas com si fos l'emperador. Estic ben emprenyat.

Senyors intel·lectuals d'esquerra europea que encara trempen amb el Chávez, no m'avergonyeixin més, no s'avergonyeixin més. No sé si encara estan a temps de rectificar. No sé tan sols si els interessa fer-ho.

Més coses sobre la lluita universitària contra el Mal Govern.

No es perdin aquest post de Ficción Caracas:

Quién dijo fascismo?
Los compañeritos pega-afiches en fotos

Més fotos dels pistolers, extretes del blog Ficción Caracas. Gracias H!;

Petita crònica nocturna del XXV Premi Herralde de narrativa

Jo, la veritat sigui dita, no sé què hi feia allà. Un dia va arribar una invitació a l'editorial i la vaig prendre per a mi. No sé què ho fa, que la meva Única i Estimada Aliada es mostra especialment receptiva a assistir a aquest event; és el segon any que hi anem plegats. Però jo, sincerament, no sé mai què hi pinto, aquí; jo, un no ningú, un pet de llop. Pugem al segon pis i ens demanem uns cubates. Xarrupo i començo a recordar el motiu últim de la meva presència allà: La barra lliure.

Detecto i ubico a molta gent que conec i no em coneix. Tanmateix, ubico al meu amic [El ojo fisgón]. Ull amb l'Ojo, ens anem coneixem mica en mica i cada dia me l'aprecio més; li vaig portar uns obsequis de Frankfurt. És una gran blogger i millor persona. Un cop al pis de dalt, ens mirem la cosa en perspectiva. Ego, egoooooo, faig, i el meu crit s'esmuny en la remor de mil converses. Per allà baix hi ha el senyor Vila-Matas, la Pontas, l'Herralde, l'Aurelio Mayor, en Castillo, en Martí Sales... Per allà baix corria també en Bryce Echenique. Animo a una persona que està al meu costat a baixar i saludar-lo, i amb esperit lliure i malandro em diu;

—Sí, y le digo; me encanta su obra original y aún más la que plagia. [Ull, que sembla que al final no ha plagiat, que és mol lleig, això d'acusar tan alegrement].

Ric, ric a cor batent. Em sento feliç entre els meus amics. Entre xarrup i xarrup de J&B m'adono que la meva Aliada i el Ojo fisgón comencen a parlar en català entre ells. Cap d'ells són nascuts aquí, venen de molt lluny, però proven de parlar un català d'equilibrista prou acceptable i emocionant. Tenen poques oportunitats de deslliurar-se de la vergonya i ara aprofiten la jugada. M'emociono. Ho trobo meravellós. Algú dirà que és la seva obligació parlar-lo, però a mi se'm fa que no ho és en absolut. Un parla el que li dóna la gana, però quan un escull fer-ho en català, veig que res està perdut, que en Monzó pot dir missa, i salto d'alegria. No em fa vergonya dir que amb la meva Aliada, que avui llueix preciosa, parlo en castellà. Per què? No els hi sabria dir; la vaig conèixer en castellà, el castellà és una llengua igual de bona que qualsevol altra... en fi... A voltes des de l'altra punta de la casa em diu ¡Mi amooooooor!, i contra això resto indefens. Que a mi, la cosa lingüística no em treu la son, i menys si al meu costat hi dorm Ella. Envadalit com estic, content, saludo fins i tot a alguna enemiga traïdora, però tant me fa, m'hi he d'acostumar.

Assaltem a un cambrer que tragina rovellons. Rovellons? però si enguany no se'n fan! Ah, però això és can Herralde, i aquí tot és possible.

Tan pendent estic dels rovellons i dels cubates que no vigilo a qui han donat el premi enguany. Un argentí, un tal Martín no-sé-què. El Llibreter està content, perquè és un fanàtic de la literatura argentina, entre d'altres; vostès ja el coneixen. Diu una frase recurrent en ell; Espanya és la perifèria de Llatinoamèrica en matèria literària. Assentim tots amb el cap i xarrupem del nostre cubata.

Amb el Llibreter comentem la jugada de l'últim post sobre Littell. Ara s'acosta en Martí Sales, que porta un cubata a sobre més que jo, i comentem el tema de Catalans fora dels Països Catalans; quin merder que vas organitzar, neng, li dic. Cony, em resulta tot la mar de divertit. Parlem un moment amb minúscula, un altre moment amb Tusquets, un moment amb Quimera [ i brando el puny i dic; mori l'SGAE!]...

Finalment, a fora, decidim qui ha de fer la crònica, si ell, o l'altre, o jo mateix. Jo dic; jo passo, nengs. Però ja ho veieu, me n'he desdit. I per què me n'he desdit? Perquè no podia dormir. I per què no podia dormir? Doncs perquè volia abocar aquest sentiment d'alegria tan pur i incomprensible en el putu blog, ves.

Ps.- L'ortografia me la perdonen, eh? Que és molt tard, ja.

Parlar per parlar

Abans que sortís Mil cretins, d'en Monzó, per fer temps, vaig comprar-me Uf, va dir ell. Després de llegir-me Mil cretins vaig córrer a adquirir L'illa de Maians. Aviat espero estar prou saturat de Monzó i deixar de comprar-me els seus llibres, d'altra banda no gens cars.

Abans de tot això no havia llegit més que un Monzó. Amb tretze anys vaig llegir-me La magnitud de la tragèdia, que no em va impressionar precisament perquè tenia tretze anys i ja sabem que els nens de tretze anys van tot el dia caminant amb tres cames, no pas amb dues. Vaig trobar el seu llibre d'un realisme exacerbat.

L'altre dia vaig anar a cal meu germà, a fumar. Vaig veure que tenia Ochenta y seis cuentos, traduccions del Cercas de l'obra quasi complerta de Monzó, editat per Anagrama. Vam estar parlant una estona de llibres amb el meu germà. La conversa va ser prou interessant i alliçonadora. La fragilitat dels seus conceptes editorials, el desconeixement total dels segells, i la poca importància que li donava a tot plegat el converteixen en un no-lector lliure de prejudicis que em produeix enveja. Em va fer sentir molt bé. Alleugerit, fins i tot. Per a ell no hi han autors, ni prestigis editorials, ni res. A ell li agraden els llibres sobre l'edat mitjana. Ganes d'abraçar-lo i dir-li gràcies, gràcies, gràcies. Com ja he dit, em vaig sentir summament alleugerit, insignificant.

***

Abans de comprar-me Les benignes, de Jonathan Littell, vaig fullejar un parell d'exemplars de Las benévolas, de Jonathan Littell. Les pàgines de la versió castellana que vaig poder estudiar estan saturades de tinta, a la cual cosa, si li afegim la poca grossor del paper bíblia, fa que l'interliniat de, per exemple, la pàgina 125, es confongui amb l'interliniat de la pàgina 126. Vaig encarregar al llibreter de confiança un exemplar de Les benignes, que sortia uns dies després que la versió en castellà, pensant anar-lo a recollir quan tingués un moment. Quina fou la meva sorpresa al trobar sobre la taula de casa meva un exemplar del llibre; algú me l'ha regalat abans que jo anés a recollir el meu exemplar. Ara hauré de posar-me en contacte amb el llibreter de confiança i deslliurar-lo de l'obligació de reservar-me el llibre.

No una, ni dos, sinó tres persones m'han parlat malament d'aquest llibre amb uns apriorismes que em van resultar si més no sorprenents. Emperò, la paraula de Jauss és sagrada [1 i 2] i he decidit no escoltar cap de les raons dels meus amics. Vaig llegint la pàgina 125 i de moment no m'està semblant un llibre per tirar coets, però com que m'entreté, me'l llegeixo. Hi han escenes d'horror i brutalitat barrejades amb burocràcia militar, però de moment no em fa pensar excessivament en la naturalesa de l'espècie humana, tal com em prometia. Em sembla que ja estem tots curats d'espants. Tinc més de 900 pàgines per endavant, emperò.

***

Amb tot això, el senyor Vallcorba ha d'estar curull de felicitat xapotejant en una piscina de monedes d'or, car, jo solet, m'he comprat quatre llibres del seu segell en menys de dues setmanes.

***

Observin que parlar en un blog és molt similar a parlar per parlar. Parlar per parlar és un exercici que a voltes em sembla del tot ridícul, excepte si t'envoltes de sis veneçolans davant d'una ampolla de rom. Aleshores parlar per parlar esdevé una festassa prou acceptable, i jo m'inclino aleshores per callar i a escoltar, com gairebé sempre que estic en una reunió i no vaig massa begut. Estic lleugerament deprimit i pensarós. No pot voler dir res de bo.

***

A mesura que vaig llegint, Les benignes em sembla cada cop més un llibre fascinant, realment bo i realment repugnant. Absolutament pertorbador.

***

Un amic em va dir, fent referència a aquest llibre, que si Littell no havia viscut la Guerra ni l'Holocaust, no estava autoritzat a fer-ne una novel·la. Discrepo. Dante va escriure La divina comèdia abans d'anar a l'infern.