divendres, de novembre 30, 2007

L'últim concert

En rigorós directe els hi explico que el meu company de feina deixa la música. Tocava en una banda mítica de matinades alcohòliques i adolescents. M'explica la seva decisió com qui explica que ho ha deixat amb la xicota, amb aire greu, trist però fermament convençut. Està cremat d'aquesta vida de merda que és la del músic. Tanta carretera, tantes matinades, tanta gent beguda a la pista saltant, tant alimentar tècnics i mànagers... N'està tip. Punt.

Tot plegat em fa pensar, en petitíssima escala, en el meu cas. L'últim concert. S'acaba el bolo, mediocre, treus el so de la guitarra, apagues l'amplificador. Deses l'instrument, mires la sala que es buida ràpidament, uns passets perduts sobre les taules, t'encens un cigarret, baixes definitivament de l'escenari. Mai més en tornaràs a trepitjar un. Camines una mica per veure l'escenari buit, des de la perspectiva de l'oient. Buidor. Llibertat. Buidor. Et divorcies no d'una xicota, sinó de tres, quatre, cinc, deu tios que t'han acompanyat al llarg dels millors i pitjors anys de la teva vida. Què fotràs, doncs, aquest divendres? I aquest dissabte? I durant les tedioses tardes de diumenge? Un misteri abismal.

Li explico això al meu company de feina i resta mut... Hosti, no hi havia pensat, en això. Clar, no s'hi pensa, amb això. L'últim concert, el darrer post, la última pipada a l'últim cigarret. Una nostàlgia enganyosa. Hi ha alguna nostàlgia que no ho sigui?


Nota: La cançó que ara segueix havia estat molt bella. Què passa. Que el concert en què va ser gravada va ser un desastre, típic de grup amateur, i la vam destrossar. Aquesta és doncs, la única versió que es conserva. Amb tot, m'abelleix deixar-la aquí. La hi dedico a la Merche, i als amics que ens van seguir concert a concert, i a tants altres que mai més ho podran fer. Al tècnic de so, que el bombin.



Merche de Cornellà, Electric Chiuaua.


powered by ODEO


Coses d'ahir

Ahir vaig escriure un poema. És aquest;


galtes que cremen
galtes enceses
buff. cof-cof
aix
ughhh
hhhhh
fred-calor
zzzzz


Després vaig anar a veure un traductor, pas necessari en l'Estratègia Suïcida. Em dóna un llibre que ha traduït, per veure com ho fa. Tradueix, no cal dir-ho, de manera excel·lent. Llegeixo divertit, en ple deliri provocat pel poema, és a dir pel constipat. Avui estic content perquè el meu refredat ha derivat en una tos de motor de setze cilindres, però ja puc fumar. Ahir no vaig poder cultivar aquest hàbit que em mena cap a la tomba, com la vida mateixa.

El llibre que el traductor va tenir a bé donar-me és Petita antologia de Daniïl Kharms, amb traducció de Miquel Cabal per a Edicions de 1984. Un paio estrany, aquest Kharms. Amb una biografia molt puta. La volen saber? Mirin, els transcric part de la contracoberta;


Daniïl Ivànovitx Iuvatxov, nom real de Daniïl Kharms, (1905-1942) és un personatge estrany en la literatura de les avantguardes russes del s. XX. Amic de la mentida, de l'absurd, de l'exageració, dels extrems i de l'error, Kharms va haver de passar-se una bona part de la vida limitant-se a publicar literatura infantil, que era tot el que el règim soviètic li permetia fer. La resta de la vida, se la va haver de passar sense publicar res. Les circumstàncies de l'entorn van atiar les necessitats evasives de l'autor que, sobretot a través de la prosa, es va anar creant tot un món de l'absurd.

Kharms fou detingut l'agost de 1941, durant una nova onada de repressió de dissidents. Fou traslladat a una presó de la policia política, on passà uns mesos. Per tal d'evitar que l'afusellessin, fingí transtorn mental. Se li diagnosticà esquizofrènia i fou ingressar en una penitenciaria psiquiàtrica de Leningrad, on morí de fam durant el primer hivern de bloqueig nazi sobre la ciutat, l'any 1942.[...]



*

Què, què bèstia, no? La seva biografia em recorda lleugerament a l'argument de Mestre i Margarida, de Bulgàkov, però a mi no em fotin cas que de lite russa en sé menys que zero. Hi ha una frase famosa d'aquest home, que va apuntar al seu blog, vull dir diari;

Avui no he escrit res. No té cap importància



M'ha fet certa ràbia llegir-la, perquè s'assembla de manera sospitosa a aquesta altra frase, que vaig escriure un d'aquests dies.

*

Bé, no els emprenyo més. Vagin o no a la mani, siguin pericos o culés, passin un cap de setmana acceptable.


dimecres, de novembre 28, 2007

Agitació i propaganda

el dijous 29 de novembre, a les 19.00 hores,
i a la Biblioteca Jaume Fuster

(Plaça Lesseps, 20-22, Barcelona)
Presentació del llibre Vianant, de RAFA GOMAR,
amb la participació de
Jordi Llavina i Francesc-Marc Álvaro





Un dos tres quatre. Un dos tres quatre. Rafa Gomar estira les cames després de set hores i mitja de dictadura d’ordinador. I si mentre camina es grata la barba amb una mà i l’altra la reserva per a jugar amb la xavalla que guarda a la butxaca de l’anorac, és perquè, com diu, es troba «absort i a gust entre aquest vincle secret que m’uneix al món a través de la mirada». Un dos tres quatre, un dos tres quatre; compàs d’una melodia cinètica que Rafa, acollonat pels triglicèrids, està disposat a encarnar: abans estirar les cames que no estirar la pota. Un dos tres quatre, un dos tres quatre. Els ulls llisquen entre les antenes de televisió i es gronxen per les grues, adés es disfressaven amb la roba estesa dels terrats i queien per les xemeneies; ui, mira! Si és el xicot de la motxilla, nu, assegut al mateix lloc de sempre, damunt dels taulells rojos, descansant l’esquena sobre la paret del buit de l’ascensor… Un dos tres quatre, un dos tres quatre: «Quan sabrem desxifrar els missatges cor a cor sense una sola mirada?». Des de la seua torre de guaita (ull a l’aguait), des de la seua cel·la (ullprés), el nostre escriptor fa ràpel per les parets ocres de les fronteres, passa a frec pel cos d’una dona o juga amb el xiquets al pati d’una escola. Cada jorn —ho confessa— necessita fisioteràpia per a recuperar-se. Talment els grans atletes, així com altres personatges sense aurèola de llorer. Oftalmogimnàstica.


Hi viu, el vianant, del repussall, del sobrer, de les deixalles de la ciutat. Arreplega, tria, interpreta. Un dos tres quatre. Un dos tres quatre. El vidanant segueix les instruccions d’un savi entrenador argentí. I retalla un fragment de la vida i li posa un marc. En condicions normals no mira, només percep. Però tantost hi ha un marc al voltant del seu camp visual, la seua relació amb el camp canvia. El que s’hi troba dins d’aquest marc és immediatament fascinador, exigeix ser escrutat. Un dos tres quatre, un dos tres quatre. Els braços agafen embranzida, els ulls donen camallades, la respiració és mesurada. Del quadre resulta un esclat que esbatana una finestra molt més àmplia, com una visió dinàmica que transcendeix el camp abastat per l’òptica. Passeja, fita, escull, recull, sublima els signes que l’atzar li depara. Viu a les golfes de la casa on malda per ordir una ficció, una mena de patchwork simbòlic que represente la vida.

Mil máscaras y media

dimarts, de novembre 27, 2007

Cap de setmana a Tavernes— Fent PAI

I

A veure. Condueixo cagant llets per l'AP7, passo Castelló, passo València, pago peatges. El mar és una ciutat sense límits. A la sortida 59 prenc l'eixida, hehehe, de Cullera/Favara/Tavernes. N-332. Benzinera Campsa a mà dreta, puticlub La Pelicana, una corba, una altra corba, rotondes. Diviso a en Francesc Bononad saludant-me impacient. Ja he arribat a Tavernes de la Valldigna, P.A.I. Valencià.

II

Els meus nous amics parlen constantment del pai. Jo pensava que pai volia dir país, terra, horta. Però pai vol dir P.A.I. (Plan de Actuación Integral), que vol dir ciutats fantasmes arran de mar, pàtries guiris, bitllets de cinc-cents euros, construcció/destrucció salvatge. Diguéssim que si país vol dir horta, P.A.I. vol dir Camps.



III

Passegem agitats pel poble; cal preparar-ho tot per al combat-presentació. Parem enfront de la Casa de la Cultura. És un annex a la Gran Biblioteca Albada, que vol dir que és una biblioteca que neix morta, abandonada. La biblioteca són unes grandiloqüents i faraòniques parets nues, cavitats i goles profundes, material per a la construcció plastificat. Fa tres o sis mesos que no s'hi veu un obrer. La immobiliària que havia de portar-la a terme centra els seus esforços en fer P.A.I., certament més lucratiu.



[... i demà, Cap de setmana a Tavernes— Fent país]

dilluns, de novembre 26, 2007

PdV, Vila-Matas, Barcelona, Portnoy, Herr Direktor, and me



Hola, hola, txé, que vinc de Tavernes de Valldigna, País Valencià, carregat d'anècdotes i taronges. Les taronges me les menjaré amb diligència per a que no s'espatllin i les anècdotes les deixo pendents d'explicar (fora d'horari laboral). Que no se'm podreixin ni els cítrics ni les anècdotes, txé.

Ara per ara, els molesto per anunciar als quatre vents la recent publicació de Paper de Vidre, núm. 45, en el qual he tingut el plaer d'entrevistar, juntament amb l'amic Lamento del Portnoy i Herr Direktor, al senyor Vila-Matas. Aquesta entrevista també està carregada d'anècdotes, que explicaré en les meves memòries, quan tingui noranta anys, en la meva obra Ya no me acuerdo de nada.

També estic feliç perquè per fi puc tancar el tema de Frankfurt a la catalana, amb el relat Eh, tu, tu tutú, que és la història d'una puta que es diu Barcelona i la conviden a una fira de llibres.

Em sembla que la cosa ha quedat prou bé. Deixin que agraeixi al senyor Portnoy la seva disposició a col·laborar amb nosaltres, ell que és un autèntic Explorador d'abismes. ¡Gracias colega! També, com és prescriptiu, agrair al senyor Herr Direktor l'oportunitat de trencar-me el cap fent preguntes impossibles al senyor Vila-Matas, i evidentment, deixin-me expressar el meu agraïment al mateix senyor Vila-Matas, per la seva paciència i amicalitat.

Apa, facin veure que treballen i concentrin-se en la pantalla de l'ordenador de la seva oficina o facultat. Paper de Vidre, la revista que no existeix perquè no es pot cremar.

dijous, de novembre 22, 2007

Aguas, güey (apologia de l'emmascarat)


Toni Ibàñez en un conferència d'Artur Mas, treient-se la màscara.



Toni Ibàñez, victoriós i sense màscares i amb autoritat 100




—Espejito, espejito, ¿soy yo la más famosa del manicomio?
—A veure, deixa'm calcular quatre algoritmes, interpretar les estadístiques, desenvolupar les derivades, fer un parell de sudokus... a veure... No, definitivament no. La més famosa és Entrellum.
—Eh, treu aquest enllaç, recony, que tot això suma i estem regalant puntuació a l'enemic.
—... La més famosa és Entrellum.
—I bé, com puc ser la més famosa, espejito, espejito?
—Fes-li la gara-gara a un tal Marc Vidal, fes-te de Convergència i fes-ne cròniques, posa el teu rostre a la portada del blog, pontifica sobre la catetosfera, dona't ínfules de predicador mediàtic, demana —exigeix— enllaços als amics i coneguts, organitza abrandades campanyes a favor del terme blog, organitza abrandades defenses del terme bloc, perboca política a més no poder, treu-te la màscara...
—Ah, no. Això mai de la vida.
—El què? Fer-te de Convergència?
—Treure'm la màscara.
—Per què? No ets la més famosa, però tampoc ets la més lletja...
—Perquè la màscara em dóna aspecte de llunyania mexicana, güey.




Paco Milojos Bononad
vs
Subal Quinina [L'Ull que tot s'ho beu]
—Tavernes de la Valldigna, dissabte 24, a les 19.30—

Bononad, passant-les putes en un moment del combat.


Quinina fent una clau mexica a Bononad





dimarts, de novembre 20, 2007

Fucks artificials

Pregunta: Quienes le conocen bien resaltan su amabilidad y su bondad, ¿por qué al tomar la pluma para escribir no perdona ni a Dios?
R: Dios no existe y si existe no sirve para un carajo. Nada le debo a esa entelequia.
P: ¿Qué hubiera pasado si publica La puta de Babilonia sobre el Islam?
R: También es sobre el Islam. ¿Se te pasaron por alto la cantidad de páginas que le dediqué al bellaco de Mahoma, uno de los seres más viles que ha parido la humanidad?
P: Dice que tenía una cuenta pendiente con la Iglesia desde la infancia. ¿Qué le hizo?
R: Tratar de hundirme en su infamia y sus tinieblas. Pero no lo logró. De muchachito me libré de esa ramera.
P: ¿No pierde la razón con tanto insulto?
R: Yo no. Se la hago perder al prójimo. Saco a países enteros de quicio.
P: Acusa a Juan Pablo II de ser el Papa más dañino por haber fomentado la natalidad: ¿cree que en China o la India, por ejemplo, estaban muy atentos a sus palabras?
R: Durante el pontificado de esta alimaña la población mundial aumentó en 2.200 millones. Nadie como él fue tan responsable de este aumento. A tres años de su muerte ya estamos viendo los efectos de su prédica irresponsable: los polos sí se están derritiendo y el planeta sí se está calentando, eso no es cuento. Este planeta no puede con 6500 millones de Homos sapiens comiéndose a los animales y excretando. Hemos convertido los ríos en cloacas y el mar en un desaguadero de cloacas. Estamos a un paso del final, de acabar nuestra mísera historia entre la mierda.

CONTINUA AQUÍ

Fernando Vallejo, El lector es una puta. Es voluble, pasajero..., ABC (El Cultural)

dilluns, de novembre 19, 2007

Gràcies diverses

[àudio]

divendres, de novembre 16, 2007

Consideracions

Consideració Primera

M'han dit fonts ben informades que Steve Wonder va tenir consciència de ser negre a l'edat dels vuit anys, mai abans. Ho trobo extraordinari i tanmateix lògic i natural.

Consideració Segona

Fumo. Fumo molt per assolir el col·lapse pulmonar abans de les vuit del vespre, moment què el darrer avís dringarà pel hall del teatre i entrarem al món subterrani de Bolaño, constituit per cerques desesperades i tombes en el desert. Cinc hores sense fumar. Per sort conservo una capseta de llauna amb tabac de mastegar, provinent del Llano veneçolà. Té un tacte petrolífer, aquest tabac. Tanto mejor.

Consideració Tercera

Els del Polònia no aconsegueixen captar el to ni el discurs de Chávez. Per exemple, l'imitador obvia que la jota veneçolana és aspirada, com a les Canàries o Andalusia. Jo a casa l'imito molt bé. Assajo frases com; la' cúh-pu-las podriiii-dah y elimmmm-peria-lih-mo yankyyyy.

Consideració Quarta

També a casa, i des de temps immemorials, practico la Dansa del Telenotícies, ball tribal que dura uns quinze segons, amb la banda sonora de la falca del programa. El braç dret representa l'agulla dels segons, i l'esquerra, que es manté estàtic fins al darrer moviment, representa la dels minuts. La vestimenta tradicional és el pijama i els peücs que em fa la iaia.

Consideració Cinquena

No sé si la jota que vull dir es diu aspirada. Però vostès i jo ja ens entenem.

Consideració Sisena

Un pedagogo hubo: se llamaba Herodes.

Jorge Larrosa, 1997

dijous, de novembre 15, 2007

Pre-avís

Volen que els confessi una cosa, ara que sóc famós? M'imagino entrevistes en profunditat a mi mateix. Sí, no riguin. Que em tracten de vostè a les entrevistes. Que tinc un o dos segons de silenci cinematogràfic per a preparar-me unes respostes adients a cada moment. M'imagino una Contra amb l'Amela. La faríem per e-mail, trencant la tradició del tête á tête...

O m'imagino a un reporter amb un llapis a l'orella i un barret i una gavardina, a la porta de casa, el dia després de l'aparició de Paper de Vidre, núm 45, preguntan-me sobre si es pot considerar el post del dia 10 d'octubre, Frankfurt a la catalana, que va passar tan desapercebut, com el meu contra-discurs inaugural de la Fira de Frankfurt, i el relat de Paper de Vidre número 45 com un contra-discurs de clausura. I jo, aparentement sorprés però en veritat atacat per una vanitat exultant, em preparo la pipa de roure, premo bé el tabac holandès, encenc amb lentes pipades la pipa i responc;

—Em complau, aquesta pregunta, em complau.


dimarts, de novembre 13, 2007

Querido diario

Querido diario antirevolucionario y gusano,

perdona blog, no t'enfadis per aquests adjectius injustos. És només una broma que et faig. T'escric per dir-te que ja gairebé tenim acabada la pàgina-blog de l'editorial que no m'alimenta, però no per això ens la estimem menys. És de marca wordpress. Ja hem posat una semblança, i les carpetes de les col·leccions comencen a estar plenes d'informació [1 i 2], hem posat el contacte per si algú no troba els llibres ens els demani directament a nosaltres... I ja fa dies que els posts es van succeïnt. El post més recent que hem perpetrat em sembla molt curiós; hi hem penjat enllaços a un parell de ressenyes força divertides que han florit en aquests blogs [1 i 2]. I en l'anterior post, no vegis, querido diario, quin podcast pistonut li han fet a en Joan Todó! Ara aviat tocarà penjar propaganda sobre els propers recitals que estem preparant, en llocs ignots de la geografia de la perifèria i aliats inesperats...

Querido diario amoroso, tu que tens poders, ¿no podries fer que demà al matí m'aixequés i tot déu tingués enllaçat el blog de labreu edicions als seus respectius blogs?


Mil gràcies!


¡Mil gracias!


¡Mil gracias!

Malaltia de transmissió textual



La simenonitis no s'assembla pas a una forma de bibliofília ni de col·leccionisme, sinó, com deia aquell, a una veritable malaltia de transmissió textual.

Simenon i la connexió catalana, Xavier Pla, 3i4

dilluns, de novembre 12, 2007

Re-Contra-Propaganda


Veuran, amb tot això, penso que vostès han de ser encara més lliures d'opinar el que vulguin amb el tema de Veneçuela, amb diverses opinions contraposades. Tant és així, que m'agrada enllaçar aquest post i que vostès n'extraiguin les seves pròpies conclusions. Pensin, recontrapensin i formin la seva opinió amb llibertat de lliurepensador. Total, nosaltres no pintem res en aquest fregat.

L'autor del post en qüestió em va oferir fa molt de temps col·laborar amb alguns d'aquests escrits en un llibre de suport a la tirania , quan jo no tenia tan clar que en veritat ho fos, i prudentment vaig declinar la seva invitació, bo i escrivint-li una llarga carta que ni tan sols es va dignar a contestar.

A mi m'agradaria contestar el post d'aquest senyor, però no ho faré per evitar-los-hi interferències. El que sí faré serà reconstruir els fets de la universitat amb els vídeos i fotos que tant jo com aquest senyor hem penjat a respectius blogs. Ell posa enfàsi en la destrucció de l'edifici on sembla ser que s'allotjaven els pistolers i un centenar d'estudiants que no tenien cap culpa, i jo poso l'enfasi en l'emboscada covarda dels pistolers a uns estudiants opositors que tornaven a la universitat després d'una marxa pacífica. Els fets parlen per sí sols. O no. Vostès ja han vist els dos primers vídeos en un post anterior, però no han vist el darrer, que he extret del blog de l'amic Segarra. Apa, a fer funcionar les neurones i a lligar caps, que d'aquí al dos de desembre tindran Veneçuela a tort i a dret. Jo prometo no marejar-los massa amb les meves disquisicions;


Els fets de la UCV en imatges
























diumenge, de novembre 11, 2007

[Off the record]


—¿Por qué no te callas? [Coño, es que no llegaremos nunca a los canapés]

Esquetx llegit als comentaris d'Escolar.net



Mentre el ramat s'agita amb aquesta interessant cortina de fum, miro videos del tiroteig a la Universitat Central de Veneçuela [1 i 2].

dissabte, de novembre 10, 2007

Més parlar per parlar

Ahir nit, obro la porto de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Continuo la meva lectura de Les benignes. Després del deliri de les matances de Kíev, d'una precisió descriptiva gairebé cinematogràfica, insuportable, punyent i brutal, que aconsegueix transmetre al lector la fatiga nerviosa dels SS a qui s'havia transmès l'ordre de pelar a cinquanta mil persones non-stop en una fossa comuna...





..."Li toca a vostè". En el punt on em trovaba, la paret del barranc era massa abrupta perquè hi pogués baixar, i vaig haber de tornar a fer la volta i entrar pel fons. Al voltant dels cossos, la terra sorrenca s'impregnava d'una sang negrosa, el rierol baixava negre de sang. Una horrible pudor d'excrements ofegava la de la sang, molta gent defecava en el moment de morir; per sort, el vent bufava amb força i dissipava una mica aquells efluvis [...] "Miri de rematar els ferits" [...] Per arribar fins a alguns ferits calia caminar sobre els cossos, que relliscaven d'una manera horrorosa, les carns blanques i flonges cedien sota les meves botes, els ossos es trencaven traïdorament i em feien ensopegar, m'enfonsava fins als turmells en el fangueig i la sang [...]

Les benignes, Jonathan Littell.


...Després d'aquesta trentena de pàgines memorables; el NO RES. Un abominable avorriment absolut. Bé, menteixo, no encara. Després de Kíev el nostre cultíssim assassí de masses viatja a Khàrkov, a prosseguir les matances. A Khàrkov s'endú a un soldadet a qui la resta d'alemanys detesta perquè quan dorm serra les dents. El meu germà també ho feia, i en veritat resulta insuportable escoltar-ho enmig de la nit. Sembla que jo ara ronco, en contrapartida. Bé, a Khàrkov es dediquen a penjar molta gent pels carrers. El soldadet que fa de majordom del nostre home mor en un tiroteig, o potser després d'un atemptat. El nostre SS cau malalt, fet pols, psicològicament esquerdat, i fotut perquè ha de deixar les seves obligacions. El porten a un balneari, on viu la vida i es lliga a un SS o el que sigui; començo a afartar-me de la interminable terminologia nazi. Interessants són els discursos filosòfics entorn a l'homosexualitat i el nacionalsocialisme, i les crítiques que des de el nacionalsocialisme teòric o filosòfic es fan vers al nazisme real... però el fantasma de l'avorriment comença a treure el cap.

I ahir a la nit obro la porta de casa, em descalço i col.lapso sobre el sofà. Miro la tele; a la TV3 foten un peli immunda de producció catalana sobre un maquis amb alzheimer i després posen Tierra y libertad, lenta i pesada. A la Cuatro foten reportatges encadenats sobre la memòria històrica. Que quiten los pantanos, diu el poble quan se'ls interroga sobre les estàtues eqüestres del Generalísimo. Uf. Apago l'aparell i agafo Les benignes. Craso error. Abominable avorriment fet d'estepes russes i matances poc o gens descriptives. Els ulls em pesen i la ment recorre camins que ningú li ha ordenat seguir. Somio una puta estepa russa on no hi ha res de res. M'he adormit. Feia anys que no m'adormia llegint. M'he induït un coma fet de memòries històriques diverses.

Ara medito sobre l'avorriment infinit de les darreres pàgines que he llegit. Penso en La parte de los crímenes, del 2666 de Bolaño, que podia semblar avorrida però ho era només aparentment. Les pàgines ermes de La parte de los crímenes tenen el ritme de les llums ataronjades de l'autopista que fuetegen el teu autocar en la nit, és un avorriment ple de missatges i sensacions. Bolaño domina i sap per a què serveix escriure obres d'inhumana longitud. Hi ha d'haver alguna raó, i Bolaño la sabia. En aquests moments, dubto que Littell la conegui. També penso que el meu entusiasme inicial rau en una cosa obscena; la descripció implacable de l'assassinat. Un terrible plaer estètic. M'avorreixo només perquè ara no hi ha destrucció i baixesa humana? Potser és aquesta la lliçó del llibre de Littell? Continuaré meditant, continuaré meditant. Avui és dissabte.

dijous, de novembre 08, 2007

Visca la lluita universitària a Veneçuela! Mori el mal govern!

Un finès irromp a les aules amb la seva pipa i dispara. Vuit morts. Bah, siguem sincers. La noticia no m'interessa.

Emperò, ara mateix, per la ràdio, escolto unes detonacions llunyanes que ressonen i reverberen. És a Caracas, a la Universitat Central que vaig visitar fa un parell d'anys. Uns estudiants tornen d'una marxa contra la dictadura latent i uns paios ben organitzats obren foc. Diuen que hi ha un mort. Els assassins no són militars regulars, no van amb uniforme, però algun dia si tinc temps els hi explicaré d'on surten, aquests pistolers, a qui li interessa posar-los-hi les automàtiques a les mans.

Si a mi m'importa un carall el boig finès, infereixo que els importarà un carall la cosa de la Universitat Central de Veneçuela. Ho accepto. Però resulta que aquest blog el porto jo i avui m'abelleix anunciar als quatre vents que estic ben emprenyat, irritat, enfurismat. Merda de Chávez hipòcrita. Merda de Pedro Carreño hipòcrita. Merda d'esquerra submisa europea. Aviat Ramonet tindrà les mans tacades de sang, com Llamazares, que m'han dit que es passeja per Caracas com si fos l'emperador. Estic ben emprenyat.

Senyors intel·lectuals d'esquerra europea que encara trempen amb el Chávez, no m'avergonyeixin més, no s'avergonyeixin més. No sé si encara estan a temps de rectificar. No sé tan sols si els interessa fer-ho.





Més fotos dels pistolers, extretes del blog Ficción Caracas. Gracias H!;







diumenge, de novembre 04, 2007

Parlar per parlar

Abans que sortís Mil cretins, d'en Monzó, per fer temps, vaig comprar-me Uf, va dir ell. Després de llegir-me Mil cretins vaig córrer a adquirir L'illa de Maians. Aviat espero estar prou saturat de Monzó i deixar de comprar-me els seus llibres, d'altra banda no gens cars.

Abans de tot això no havia llegit més que un Monzó. Amb tretze anys vaig llegir-me La magnitud de la tragèdia, que no em va impressionar precisament perquè tenia tretze anys i ja sabem que els nens de tretze anys van tot el dia caminant amb tres cames, no pas amb dues. Vaig trobar el seu llibre d'un realisme exacerbat.

L'altre dia vaig anar a cal meu germà, a fumar. Vaig veure que tenia Ochenta y seis cuentos, traduccions del Cercas de l'obra quasi complerta de Monzó, editat per Anagrama. Vam estar parlant una estona de llibres amb el meu germà. La conversa va ser prou interessant i alliçonadora. La fragilitat dels seus conceptes editorials, el desconeixement total dels segells, i la poca importància que li donava a tot plegat el converteixen en un no-lector lliure de prejudicis que em produeix enveja. Em va fer sentir molt bé. Alleugerit, fins i tot. Per a ell no hi han autors, ni prestigis editorials, ni res. A ell li agraden els llibres sobre l'edat mitjana. Ganes d'abraçar-lo i dir-li gràcies, gràcies, gràcies. Com ja he dit, em vaig sentir summament alleugerit, insignificant.

***

Abans de comprar-me Les benignes, de Jonathan Littell, vaig fullejar un parell d'exemplars de Las benévolas, de Jonathan Littell. Les pàgines de la versió castellana que vaig poder estudiar estan saturades de tinta, a la cual cosa, si li afegim la poca grossor del paper bíblia, fa que l'interliniat de, per exemple, la pàgina 125, es confongui amb l'interliniat de la pàgina 126. Vaig encarregar al llibreter de confiança un exemplar de Les benignes, que sortia uns dies després que la versió en castellà, pensant anar-lo a recollir quan tingués un moment. Quina fou la meva sorpresa al trobar sobre la taula de casa meva un exemplar del llibre; algú me l'ha regalat abans que jo anés a recollir el meu exemplar. Ara hauré de posar-me en contacte amb el llibreter de confiança i deslliurar-lo de l'obligació de reservar-me el llibre.

No una, ni dos, sinó tres persones m'han parlat malament d'aquest llibre amb uns apriorismes que em van resultar si més no sorprenents. Emperò, la paraula de Jauss és sagrada [1 i 2] i he decidit no escoltar cap de les raons dels meus amics. Vaig llegint la pàgina 125 i de moment no m'està semblant un llibre per tirar coets, però com que m'entreté, me'l llegeixo. Hi han escenes d'horror i brutalitat barrejades amb burocràcia militar, però de moment no em fa pensar excessivament en la naturalesa de l'espècie humana, tal com em prometia. Em sembla que ja estem tots curats d'espants. Tinc més de 900 pàgines per endavant, emperò.

***

Amb tot això, el senyor Vallcorba ha d'estar curull de felicitat xapotejant en una piscina de monedes d'or, car, jo solet, m'he comprat quatre llibres del seu segell en menys de dues setmanes.

***

Observin que parlar en un blog és molt similar a parlar per parlar. Parlar per parlar és un exercici que a voltes em sembla del tot ridícul, excepte si t'envoltes de sis veneçolans davant d'una ampolla de rom. Aleshores parlar per parlar esdevé una festassa prou acceptable, i jo m'inclino aleshores per callar i a escoltar, com gairebé sempre que estic en una reunió i no vaig massa begut. Estic lleugerament deprimit i pensarós. No pot voler dir res de bo.

***

A mesura que vaig llegint, Les benignes em sembla cada cop més un llibre fascinant, realment bo i realment repugnant. Absolutament pertorbador.

***

Un amic em va dir, fent referència a aquest llibre, que si Littell no havia viscut la Guerra ni l'Holocaust, no estava autoritzat a fer-ne una novel·la. Discrepo. Dante va escriure La divina comèdia abans d'anar a l'infern.