Déu

Albert Pla ensenyant els pits. Un tio que diu que es diu Albert Pla toca la guitarra davant seu.

powered by ODEO
Albert Pla, Sufre como yo
1995, Supone Fonollosa

Déu un dia va descobrir una connexió telefònica en una paret del seu despatx i de reüll va mirar el seu PC i se li va encendre el triangle que duia clavat a l'occipital. Tenia una idea i a l'acte va esdevenir Internet.

Anys més tard, que per a Ell no foren més que un sospir en l'eternitat, va publicar el seu primer post. Havia nascut el primer blog. Un porció infinitesimal de sospir més tard, es va cansar de tenir una sola personalitat i la va multiplicar per n+1 per poder escriure cada dia en un trilió de llengües un trilió de blogs, expressant així els seus problemes de personalitat múltiple.

Cada dia de la setmana actualitzava molts dels seus blogs, encara que alguns els actualitzava amb més fortuna que d'altres i en descuidava uns milions més. Va començar a deixar blogs sense actualitzar, a abandonar-los. Mentrestant va anar adquirint cada cop més vanitat, aquell mal que pateixen tants humans. Quan tenia una mala època, una travessia del desert poc inspirada, es comentava a si mateix per fer-se companyia. Ara bé, a voltes escrivia divinament i aleshores rebia trilions de comentaris elogiosos i se l'inflamava el pit d'orgull. Rucs i altius com ells sols, els humans comentaristes es pensaven que els bloggers eren altres humans, i Déu se sentia finalment acceptat entre els seus vassalls, ateus i creients. Havia culminat la Creació.

Un dia d'avorriment còsmic, escoltant un disc blasfem d'un humà anomenat Albert Pla, se li va acudir gastar-li a l'artista una broma macabra. Plantejar-li una temptació; arribar al límit de la seva paciència i passotisme. Déu, en un dels blogs on es dedicava a abocar pedanteria fent-se passar per un intel·lectual de vellut que escruta l'horitzó amb mirada de miop crític es va començar a comentar a ell mateix amb el nom d'Albert Pla, fent-se dir coses que a l'artista ateu ni li van ni li venen.

L'Humà Pla, monosil·làbic, que sempre havia renegat de la premsa, que sempre ha anat arrossegant la seva ànima en pena com una ombra, que donava la impressió de no tenir ego ni vanitat, amb aquell posat de semenfotisme exacerbat, va decidir denunciar la suplantació de la seva personalitat fent ús, precisament, d'un diari de gran tiratge. Dies més tard, va interposar una denúncia a l'SGAE contra tots aquells humans que, com ell, es deien Albert Pla. I va guanyar unes peles.

Cingolani I el Conqueridor

Saben què? M'imagino més al Cingolani brandant una espasa de quatre quilos escapçant testes enemigues en un camp de batalla a sobre d'un cavall desfermat que no pas al senyoret de la carona i la corona. Cingolani, Lo Carnisser de l'Orinal. Més historietes d'en Cingolani aquí.

Les mares dels ous o L'hora del Lector d'ahir.

Un escriptor que escriu en castellà, la llengua materna del qual és el català.

Un escriptor que escriu en català, la llengua materna del qual és el castellà.

Llengües paradoxals per explicar mentides o dir-se les veritats.

I jo em pregunto. No hagués estat aquesta una tertúlia magnífica, sublim, per portar al Construmat de Llibres d'enguany? Sense complexes.

I ja callo.

Gràcies, retiri's

Me encantó la persona de Juan Ramón el día en que supe que, en Puerto Rico, el mayordomo

le anunciaba la caída de la tarde, entraba en su despacho y le decía; "Señor, el crepúsculo" .*

Vila-Matas, El viento ligero de Parma, Sexto Piso.

—Sub, Sub.

—Bub-bub.

—Porta'm les sabatilles, el comandament, el combinat, una cigarreta, un entrepà, la pinta per pentinar-me les celles, el mòbil, abaixa les persianes, posa música ambient i retira't amb sigil. I tot això ho faràs amb un somriure als llavis.

—Para el carro. Ni tu ets el Senyor Boix ni jo sóc l'Evaristu.

—No: ets una creació pitjor.

—I per què vols que et porti tant de vici, oh Amo?

—Perquè aquesta nit, a les 22.00 en Monzó i en Vila-Matas estaran a l'Hora del Lector i parlaran de mil cretins i d'abismes.

—Mira que bé, jo conec un cretí que està a un pas de l'abisme. I no miro a ningú, oh Autor.

I Subal, fent una reverencia, es va retirar, i quan va creuar la porta va fer-li una sonora botifarra al seu amo, i es va masegar el paquet amb enorme menyspreu. Era la venjança de la subalternitat.

(*)Nota sobre la nota; vaig estar parlant de la frase que encapçala aquest post amb un dels màxims experts sobre Juan Ramón Jiménez, i em va comentar, tot estranyat, que Juan Ramon jiménez mai va tenir majordom quan era a Puerto Rico. Potser l'Evaristu podria preguntar-li sobre aquest extrem, al senyor V-M...

Químiques

quinina
[1888; de quina* i -ina*]
f QUÍM ORG /FARM Alcaloide extret de l'escorça de diverses espècies de la cincona, el component més important del qual és la quina. Té la fórmula C20H24N2O2.

Via Jauss, Via catalunyafastforward

Dues esmenes. Entre els elements químics desapareguts, hi torbo a faltar dos àtoms fundacionals; Notes al marge, de Carles Miró, i Les paraules i els dies, de Teresa Amat.

Gràcies!

El negro de Frankfurt

L'altre dia se'm va acudir un petit relat que vaig penjar en un blog semi-clandestí. Me'l llegeixo i rellegeixo i cada cop m'agrada més. Li vaig dedicar al mític senyor Abreu i a un dels seus lectors [1 i 2], i sembla que ha despertat la seva curiositat de cap de setmana desvagat, ja saben; aquella curiositat que només apareix en dies d'avorriment. Li dedico al senyor Abreu perquè és amant de les faules i de les coses orwellianes. Lamentablement, sembla que no ha entés massa el seu profund significat. O potser és que no l'ha volgut entendre. Sigui com sigui, aquí el tenen. Està escrit en castellà perquè m'ha donat la gana.

EL NEGRO DE FRANKFURT

Al señor Abreu. Al señor Kubichi.

Durante la cena tuve una revelación, una intuición terrible. Un vacío cósmico. A ver cómo lo explico.

Imaginen un boer holandés caminando elegantemente por una selva de Botswana. Delante suyo un pedazo de negro enorme abre a machetazos un camino entre la inmensidad. De repente se encuentran a un despreocupado pigmeo sentado de cuclillas, urgando la tierra en busca de gusanos u hormigas. El pequeño hombrecillo negro levanta la mirada y observa unas botas brillantes y luego unos pantalones blancos abombados, un revólver en la cintura, una guayabera desabrochada, ¡pelos en el pecho!, y un rostro a la sombra de un sombrero de explorador de la selva.

Y el boer holandés anuncia al negro diminuto;
—Eres alto, eres blanco y eres partidario del apartheid.

No sólo revela esta verdad al pobre negro de la selva, sino que también acude a las tribunas, a los telégrafos, a los periódicos y anuncia que ese jodido negro bajito no es negro ni es bajito, sino alto, blanco y rubio, y que además es partidario del apartheid. ¡Descubierto un ejemplar de nazi de la selva! La noticia pronto recorrerá el mundo, de Berlín a Nueva York.

El pequeño negro infeliz, un par o tres de años más tarde, acude a una cena en una ciudad alemana. Está lleno de editores. El negro sigue buscando gusanos y hormiguitas en el parqué del restaurante. Nadie lo menciona, pero todos saben que es alto, rubio y partidario del apartheid, y lo odian por ello, le temen y le desprecian. El pequeño negro no entiende nada o quizá lo entiende absolutamente todo. No tiene defensa alguna. Empieza a creer que es alto, rubio y partidario del apartheid. Y se odia por ello. Y odia por ello.

Un monzó anomenat Quim

Quim, Quim, una foto, per a L2P! Uhm, uh. Em mira fixament, als fons dels ulls, travessant-me les ulleres, escrutador. Segueix mirant-me molt. Segueix sense dir ni ase ni bèstia. Ha d'estar ja fins al capdamunt de groupies. Li aguanto la mirada. Jo també balbucejo, Quim, penso. M'abraça fort. Té una mirada de far-west, de cowboy de mitja nit que mira sempre a l'horitzó. Fa uhm, uh. Miro de furtar-li part del seu talent mentalment. Miro també de robar-li la cartera. Uhm, uh. Uf, va dir ell. Flash-flash. Gràcies Quim. No diu res. Em mira i ja no cal dir-me res. Se'n torna per on ha vingut. Jo faig el meu camí, per l'stand de russos i bielorussos, serbis, otomans.

Ha aconseguit Subal furtar-li part del talent al Monzó? Podrà escriure Subal un epíleg vàlid de la Fira de Frankfurt per a PdV? Per què Subal crea innecessàriament expectatives al lector, quan sap que quanta més esperança dipositada en ell, pitjor li surten els escrits? Ahhhh, són coses que no se saben, que més val no saber, perquè Subal no té cap pla. No sap què dirà, en el discurs que encara no té preparat. L'abisme als seus peus. Tempus fugit, i el document del discurs segueix en blanc. Senyores i senyors, els hi explicaré un cuentu, però no sé quin.

El Sant Sopar

Asseguts, d'esquerra a dreta; Octavio Kulesz (ed. Libros del Zorzal, Argentina), Álvaro Lasso (ed. Estruendo Mudo, Perú), un editor iranià (que suposem que no és homosexual perquè a l'Iran no existeixen) i Santiago Tobón (ed. Sexto Piso)

Drets, d'esquerra a dreta; Christine Stemmermann (Ed. Diogenes, Alemanya), Subal Quinina (servidor de vostès), i un senyor que demana uns drets d'imatge inaccessibles. La meva estimada Circe Bosch, darrera de la càmera.

A Frankfurt els dies de Fira es celebren Sants Sopars. Jo vaig ser introduït en la matèria dels Sants Sopars l'any passat de la mà de la generosa Circe Bosch. Ella m'hi va convidar i vaig poder fer amistat amb, per exemple, la senyoreta Ada Castells. Jo als Sants Sopars m'hi sento molt petit, perquè no tinc memòria, se m'obliden els noms, no tinc anècdotes, quan vaig begut balbucejo i, en definitiva, em manquen glamour, història i padrins per anar fardant pels puestus. Sé parlar, i molt, de mi mateix, per això gasto blog, però en fi, amb un putu blog no es va enlloc. Això sí, als Sants Sopars, el primer de tots, entenguin-me. Antes muerta que sencilla.

Enguany, tot cercant el restaurant de nom endimoniadament llarg, ens vam trobar un noiet atabalat amb corbata que ens va demanar foc, i com que sóc així, li vaig demanar fins i tot el número de passaport.
—¿Eres peruano? Ah, ¡Julio Ramón Ribeyro!
—Ah, síiii, ¡el más grande!

I aleshores el senyor anònim que anava amb mi comença a recitar una llarga llista de noms d'escriptors peruans i l'altre que fa que sí amb el cap i replica, i doncs, jo només puc agafar un cigarret, fumar-me'l i escoltar. Començo el partit en un claríssim fora de joc.

L'encorbatat va resultar ser el senyor Lasso, vint-i-cinc anys, fundador de l'editorial peruana Estruendo Mudo. Toca't els ous, em dic. Va fundar l'editorial amb vint-i-un anys. Toca't els ous, em dic.

Ens acompanyem mútuament a la crida anual. Hi ha molta gent (d'Anagrama, Tusquets, agents literaris, etc.), cosa que no m'afavoreix, doncs la subalternitat em sorprén quan hi ha massa mirades observant. Però tan se val, jo hi vaig igualment, per demostrar al món que amb supina ignorància i una mica de sort pots anar perfectament a Frankfurt. La vida té girs estranys. Prenem uns llocs privilegiats. Jo sé com va la cosa, comença a venir gent i més gent i després no pots seure enlloc. Així que aquest cop el sopar comença bé. Ah, però vostès saben de la meva afició a fumar cigarrets. Potser no saben que la prohibició em persegueix allà on vaig, fins i tot a Alemanya, on s'acaba d'instaurar la llei antitabac, i tot fent-me fotre i mirant el meu seient per darrer cop, surto a fora a fumar.

Sortim un grapat de gent, això no és excusa. La subalternitat apareix en el moment de tornar a entrar, quan jo, educat en una escola de capellans, deixo passar a tothom i m'aferro a la dita bíblica dels últims seran els primers... en buscar-se la vida. A la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat. Enrogit, humiliat, em veig obligat a sopar a un metre de distància de la taula i el plat a la falda. Agafar la cervesa de la taula suposa una operació d'equilibri i enginyeria humana difícil d'explicar. Bah, intento fer com si la meva posició fos la més normal del món i demano amb naturalitat al senyor de l'editorial argentina que m'expliqui els seus inicis. La resposta és eloqüent: mil dòlars, dos ordenadors, un dels quals al lavabo. Prenc nota. Instal·laré un ordenador a la dutxa i problema solucionat.

Amb tot, hi van haver moments de glòria que ara mateix no em venen al cap, però aquests els deixo pel senyor Llibreter, amb el qual discutíem, ja havent marxat del sopar camí a veure el show d'en Pedrals, com ho faríem per no trepitjar-nos els posts.

Un darrer aprenentatge m'agradaria compartir amb vostès. Vesteix un bastó i semblaràs un senyor. Vull dir que, per molt post autolaudatori que escrigui sobre Frankfurt, escoltant les peripècies d'aquests joves editors llatinoamericans que publiquen malgrat Llatinoamèrica, hom veu que no és ningú, que és un paio que es mereix estar a un metre de la taula, o potser a dos. Per molts posts que escrigui donant-me-les d'editor exquisit i valerós, per molta americana de vellut que porti, sempre n'hi haurà mil que em passaran la mà per cara.

I em sembla que ja està. Això és tot el que se m'acudeix explicar sobre Frankfurt. Ho deixo aquí, que la cantarella dura massa. Demà faré un post anunciant la meva propera col·laboració al Paper de Vidre, que servirà d'epíleg de Frankfurt.

Good night, and good luck.

Subal Quinina, per la perifèria de la perifèria. Yo tampoco me llamo José Luis.

Un altre sopar

Mentrestant, lluny de la petulància de Frankfurt...

[...]Una iaia torna de comprar, baixa del taxi i un periodista li pregunta si sap que li han concedit el Nobel. Llavors es produeix una imatge de les més maques que he vist darrerament: la iaia deixa la bossa a terra i diu alguna cosa com "mare de Déu!", o "Jesús" o bé "Hòstima" o un equivalent en anglès (l'amic Florenci m'ha fet arribar aquest vídeo a partir de l'edició digital de El corriere de la sera, cosa que li agraeixo des d'aquí). En fi, que és una dona de vuitanta anys llargs que torna de comprar i que resulta que tots els ulls del món l'estan fitant. I ella, digníssima com és, no reacciona com la colla d'egos que tots coneixem, que es fan els desmenjats o els místics o els bohemis. No, la Lessing diu que està contenta. Que aquest premi li faltava[...]

El Camp de l'Erra

Frankfurt a la catalana

Camino per l'extrarradi de la Fira, fa una mica de fred. Porto els punys dins les butxaques de l'abric de pana, que fa molt editor. Giro una cantonada i em trobo a en Bolaño i a en Mendoza abalançats sobre una paradeta d'entrepans calents.

—Un frankfurt a la catalana, si us plau— diu en Bolaño.
—Per a mi una botifarra de frankfurt— demana Mendoza.
—I tant, ara mateix— es gira l'amo de la paradeta i s'encara contra els fogons.

Camino ràpid i miro al terra. Hi havia alguna cosa que no em quadrava, però ho nego tot amb el cap i accelero encara més el pas.

*

Quatre, tres, dos, un. Jastà, ja he arribat. Quina emoció, redéu, jastà, jastà, ja-hi-sóc, ja-hi-sóc, em dic per sota i prement ben fort els punys. I amb sorpresa alço la vista i ho veig tot fosc i desert... què estrany... cap veu estrangera, cap remor de fons. Camino una mica i sento els meus passos repicar pel Gran Teatre Buit de Frankfurt. Amb sorpresa escolto un clonck que ressona misteriós de dalt el sostre de la fira, i de sobte em cega un raig de llum que m'encercla. Estic retallat de blanc en un mar de color negre. Comença a sonar una música estranya i dolça...

powered by ODEO
It's Oh So Quiet, Björk
Post, 1995

... que m'omple d'alegria i pau. I els peus se me'n van i s'arrosseguen majestuosament per la moqueta mentre em balancejo ocupant tota la pista. Amb la punta dels dits recullo un catàleg d'una editorial canadenca, creuo el passadís amb la meva dança i el poso a l'stand d'una editorial búlgara i ciríl·lica, i de l'stand búlgar entomo un llibre sobre vaques autòctones que deixo a un stand francès... sóc feliç, els peus ara tentinejen com si fos una ballarina que fa peses. I ara, de tant feliç començo a donar voltes sobre el meu eix i mica en mica esdevinc un místic turc i giro de manera salvatge, encerclat d'un feix de llum i unes trompetes brillants que marquen abruptament el final de la cançó, moment en el que alço els braços i obro les mans saludant a l'infinit. Caic inconscient.

...[...]...

Sento que m'enfonso, que la sala m'engoleix. Uf, quin pilotassu. Noto el tacte fred, rígid i humit del palmell d'unes mans que em toquen el front. Obro els ulls lentament, em pesen una tona. Veig un Montilla altíssim que em mira des de dalt, en picat. Caic inconscient de nou. Rebo un parell de dolces bufetadetes, les noto lleugerament. Obro els ulls i ara el Montilla és la Maria de la Pau Janer. Ara faig veure que he tornat a caure desmaiat. I de sobte noto un duríssim directe contra la la meva mandíbula i que mastego sorra, merda, renego i obro els ulls i veig en Serés, que m'ha fotut un bon gec d'hòsties. Veig les estrelles. M'alço i em sento feble, molt debilitat. Ja no hi ha foscor arreu. Una llum blanca i pura que prové de deu trilions de fluorescents m'esgarrapa les retines. Un munt de gent prenent cafès, gent penjada als mòbils, Andrew Wylie menjant-se amb patates a un noiet tremolós que tremola davant d'un contracte, veig l'immensitat, la insignificànça. Això és Frankfurt, ladies and gentlemen. Surto per on he entrat a fumar-me un cigarret. Glopejo una mica de vòmit. Que m'empaso fent un rotet.

[continuarà]

Aniràs a Frankfurt

—Subal, apropa't a Mi.
—Ah, no, la mateixa cantarella de sempre, no. Qué, m'envies a Frankfurt, no? I ara em fotràs el tradicional discurs pre-Frankfurt, oi? Subal vine aquí, Subal no facis això, no facis allò, nyé, nyé, nyé, nyà, nyà, nyà.
—Aniràs a Frankfurt t'agradi o no. Millor que t'hi posis bé. Mira, t'he comprat un bitllet i tot.

imatge cortesia de l'amic [ojo fisgón]

—Ves-hi tu.
—No, yo escribo en castellano.
—Ah, tú escribes en castellano quan et convé. Tu ets un botifler.
—Jo sóc el teu amo i em mereixo el teu respecte.
—Buenu, vale, tu ets el meu amo.
—Ni se t'acudeixi emprar tals barbarismes davant de tants editors. Fas pena.
—Mira, Autor, jo ja hi vaig anar l'any passat, a Frankfurt. Ara et toca a tu. Això sí, t'ho adverteixo; les ties que venen els drets de traducció estan sempre currant. I et tripliquen... què dic tripliquen; el quadrupliquen l'edat.
—Aniràs a Frankfurt.
—I si cau l'avió i Catalunya es queda sense ni un fotut editor? Sóc l'esperança blanca, nen, m'has de tractar amb cotó fluix.
—Aaaaaaixò mateix, tu ets l'esperança blanca, Subal, tu ets el millor.
—Ara ens entenem.
—A mi no m'has de convèncer, rei, ves a Frankfurt i els hi expliques a polítics, periodistes i col·legues reconsagrats.
—Em trobo una mica malament, potser hauré de cancel·lar la meva presència. Ho sento, amic.
—Aniràs a Frankfurt... espera, que em poso eco a la veu... Aniràs a Frankfurt com a legítim representant de la cultura catalana, salvaràs la nostra llengua, la pàtria, estendran una estora roja sota els teus peus, et pagaran tots els cubates, es farà el silenci quan arribis al pavelló de la cultura convidada...
—El pavelló de la cultura convidada no se'l mira ningú. La gent allà hi va a treballar, no a veure castellers.
—Per què ho dius en veu baixa, això?
—Perquè la gent allà hi va a fotre's cega en els pubs, a les tantes de la matinada. Ho dic jo i ho diu en Monzó;

M'agradava anar-hi [a Frankfurt] perquè s'hi menja bé, per la cervesa i perquè és l'època de la sidra, amb aquelles piràmides de pomes que hi ha als patis interiors de les cases, de manera que pots anar de sidreria en sidreria només per l'olor de les pomes.

Guia de la fira de Frankfurt per a catalans no del tot informats, Vila-Sanjuán, La Magrana

—Ets un demagog.
—I tu ets un bandarra.
—Punt i final, Subal, ets summament desagradable. Retira't a la teva cambra.
—No sense abans escoltar una cançó de bona nit... porfiiii...
—Redéu, tu, ets un paio molt difícil, esgotador;

powered by ODEO
The Joker (ft. Bootsy Collins), Fatboy Slim
Palookaville, 2004

***

Mentre l'hipòcrita esclau que m'ha tocat aguantar a la meva gepa descansa (sé que frisa per agafar l'avió d'una vegada), vull aprofitar la present per atorgar un nou Premi Espectacular de l'Assumpte, aquest cop a un blog que ha treballat en silenci per mantenir-nos informats sobre tot allò referent a la presència dels nostres polítics, vull dir escriptors, a la Fira de Frankfurt. Senyors, un notabilíssim augment de visites pel nostre benvolgut senyor Jauss i el seu L'Efecte Frankfurt.

Senyor Jauss, aquí té el seu merescudíssim guardó que Tot Ho Veu;

XIV PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE

—L'efecte Frankfurt—

Noms del Karib

Vaig llegint Exploradores del abismo de Vila-Matas, ara sí, a velocitat de creuer.

El darrer relat que m'he llegit és del tot sorprenent venint de Vila-Matas; un relat de ciència ficció. Un tio del segle XXII viatja en línia recta i sense rumb per l'espai sideral amb un munt de pots que contenen les cendres dels altres tripulants del coet. L'home fa cinquanta anys que viatja sol cap al fons de l'abisme, fins a l'últim racó de l'Univers. Un cop allà, es troba un planeta de gent somrient anomenat Kajada, la capital del qual és la ciutat de Karibe. Aquest planeta és el generador de la última cosa que es perd en el no-res; no és l'Esperança, és l'Humor.

Mentre escric això, els meus "sogres", de visita a Barcelona, expliquen històries de noms funkies veneçolans al menjador. Veneçuela, com vostès sabran, és un país banyat per les aigües del Karib. No és d'estranyar, doncs, que tinguin un agut sentit de l'humor. Me n'expliquen unes de l'alçada d'un campanar i riem desencaixats.

Per exemple; m'expliquen que un home de Maracaibo va estudiar física a tercer de batxillerat. Tant li va agradar l'assignatura que, anys més tard, va batejar els seus tres fills amb els brillantíssims noms de Protón, Neutrón y Electrón. A mi m'hagués agradat molt dir-me Electrón. Visa Electrón.

Una altra història que no per hil·larant deixa de ser real és la que diu que un home es va dirigir a un capellà que voltava pel poble per dir-li que el seu fill el batejarien com a Usebio. El pare Bartolo, prenent paciència, li diu al bon home;
—Usebio no; es con "e".
Un parell d'anys més tard el capellà torna a rondar pel poble, i això que l'home el veu i li diu;
—Padre Bartolo, padre Bartolo, ¡venga pa' mi casa, que le voy a presentar a Esconesito!

El pillen? L'entenen? Ahhh. El Karib, el Karib, no hi ha millor terra que el Karib, on ja s'ha perdut tota Esperança, però conserven fresc el sentit de l'Humor interestelar!

Jugar fora de casa

Benvolguda cap pensant de Labreu editorial,

ahir, com bé saps, vaig agafar un tren cap a Girona. No saps com m'agrada anar amb tren, aquell truh-truh sord i constant, hipnòtic, poder llegir, veure com la perifèria es va tenyint de verd. Fins i tot va ser un goig escoltar aquella veu robòtica que anuncia amb fingida amabilitat que per causes transitòries el tren s'ha vist obligat a aturar-se fins a nova ordre. Res, un quart d'hora ple d'emoció i sentiments contraposats. Després vam fer via amb normalitat.

La Girona piròmana em rep i ni s'immuta, un cel tapat i gris propi de Barcelona. Fumo un o dos cigarrets abans d'emprendre el camí cap a La Llibreteria. Veig uns Mossos d'Esquadra de tres metres, robustes, que destorben la pau dels fumadors d'opi d'un banc a la vora de l'estació. Res.

Tiro milles, camino. Deu minuts, un quart d'hora. Pregunto a les senyores, als jovenets. M'encanta preguntar, encara que sàpiga ben bé a on vaig; és un petit exercici antropològic. Tasto l'accent obert i cristal·lí propi de Girona. 45-51-55, Carrer del Migdia 55, obro la porta, veig un munt de gent comprant llibres. Resto atònit. Em presento. Hola-què-tal-Felip?-Ets tu? Encaixada de mans. Va atrafegat. M'espero. Passejo per la llibreria. M'impressiona el seu fons. Tot Bolaño, Tot Vila-Matas, tot Serés, tot Pla, tot Monzó, tot Piglia, tot de tot. Els llibres de Labreu, tots ben posats en un stand honorífic, portada cara al públic.
Acabades les diferents transaccions comercials entre llibreter i clientela, per fi està per mi. Amabilíssim i sapientíssim.

Ara arriba en Todó, que ha passat el dia amb l'Antoni Martí, que ha publicat recentment Poética de café, i que abans havia escrit l'epíleg de Los fòssils (al ras).

Ara que en Felip té temps, anem a fer una cerveseta. Ens regala una edició no-venal d'un conte de Baxter amb epíleg de Francesc Serés, que, com en Carles Miró, és habitual de la llibreria. És un goig parlar amb aquest llibreter. Abans havia estat editor de La Magrana, crec recordar. Sempre m'havien dit que pitjor que ser editor era ser llibreter. Em sorprenc, doncs, de la seva trajectòria professional. Bah, em vaig cansar de Barcelona, diu, i em va agafar per obrir la meva pròpia llibreria. De debó, la seva llibreria és excepcional, de fons, de les que ja gairebé no en queden. Li demano si els llibres antics (que no vells o de segona mà) estan en dipòsit o bé si els ha comprat. Els he comprat.


A la conversa surt en Bolaño, que va viure un temps a Girona. En Felip el va conèixer. Tothom es coneix, a Girona. Ens explica coses que ja sabíem però m'agrada que ho relati tot en primera persona; anava a casa seva, el coneixíem tots com l'escriptor llatinoamericà, venia quincalla al passeig, el vam convidar a la llibreria a fer una presentació, etern finalista de premis literaris de poble... També parla d'en Cercas i del Serés. La llibreria mentrestant es va buidant. Quarts de nou. Em truca un col·lega llibreter al mòbil. Ei, què fas, nen. Quedem de trobar-nos a Frankfurt, oi?. Festa i rock & roll, Frankfurt, oh yeah.

Cal començar el recital i només som quatre gats. Lluny del desànim, amarats d'un clima llibreteresc, aventurer i amb més moral que l'Alcoyano, decidim fer un recital sui generis i de col·leccionista que deriva en tertúlia literària. Parlem de l'obra d'en Todó, parlem de la dualitat poble-ciutat, bevem cava. Ara arriba en Miró. Miró, collons, quantes canes, viure a Girona no et prova, torna a Barna, home, i reobre el blog. Conserva la llengua ben esmolada. No ens coneixem gaire amb en Miró, però és allò que tenen els blogs; de tant haver-te'l llegit, que et resulta més que familiar. Riu molt, el Miró. Content de veure'ns? O rialla burleta? Mai no ho sabrem i no ens importa. La seva companyia ens afalaga. En Todó, com que estem entre amics, obre la seva agenda de 1999 curulla de versos inèdits, que em van semblar molt bons, però a mi no em facis cas. Estic content, encara que el fracàs de públic sigui d'una evidència aclaparadora. Contant-nos tots, som cinc. Però m'agrada, benvolguda cap pensant de Labreu edicions. Som com uns humils predicadors que anunciem la paraula versificada arreu del territori, i la poesia guanya en la intimitat d'una llibreria buida. L'amo ens deixa fumar i tot. Deixa'm insistir. Una llibreria mig oberta o mig tancada és com un bar amb la persiana abaixada, fora d'hores, de matinada, quan es posa música suau, i la barra del bar passa a ser de domini públic, pels amics. Hosti, gairebé dos quarts de deu, hem de fotre el camp corrents o perdem l'últim tren. En Miró ens porta a l'estació amb el cotxe més brut de la ciutat. Ens explica coses molt interessants de la seva feina de traductor, d'en Serés, del Puigdevall, que ara i aquí no venen al cas.

De nou a l'estació. Estic realment molt cansat, esgotat. Porto uns dies que ni t'explico, aquest putu blog s'en ressent. Cansat però feliç, xerro amb en Todó. Observem un tren infinit de mercaderies que van a França. Ara ve un tren de passatgers que també va a França... M'agrada trainspottinguejar i agafar el darrer tren... Però, collons, Todó, que el tren de mercaderies no va a França sinó a Barcelona, ergo el tren passatgers també; ens hem equivocat de via i direcció, perdrem l'últim putu tren, corre Todó, corre!!

Agafem el tren gairebé en marxa, com els negres i els rodamóns que anaven del Sud cap a Chicago. La nicotina i la suor amaren la nostra robada. Li ensenyo el text que m'havia preparat per presentar-lo al públic i que finalment no he llegit per manca de cuòrum. Calla, no diu res. Els amics callen quan els altres treurien la destral. No sé si això és bo o és dolent.

Hem jugat fora de casa i hem perdut. Però el rival ens ha tractat de meravella, com fan els equips de rugby.

Cost total del viatge= dotze euros aprox. Ja et passaré el rebut.

Subal Quinina, per la Segona Perifèria. D'aquía un minut, reportatge sobre Frank Zappa, al C33.

XIII Premi Espectacular de l'Assumpte

Per l'elegància del seu discurs, per la seva impietat davant l'estultícia, pel seu rigor i paciència, pel respecte a l'oponent democràtic i per la claredat del seu discurs, el jurat d'aquest premi es complau enormement en atorgar aquest Ull que Tot Ho Veu a Mr Bostezo, per la seva llarga sèrie de comentaris i rèpliques en el post Dos Cataluñas irreconciliables, del blog del senyor Quiñonero.

XIII Premi Espectacular de l'Assumpte

Mr. Bostezo

Dóna gust veure al senyor Maty anar-se fent petit, petit, petit, fins arribar a la insignificància més absoluta, la seva talla natural.

Joan Todó a Girona, dimecres 3 d'Oct.

Benvolguts piròmans. Demà es presenta a Girona un nou cicle de poesia d'Alabatre, la col·lecció de poesia de l'editorial Labreu. Esteu tots convidats. Deixeu encenedors i material inflamable fora de La Llibreteria (C/ Migdia, 55), i escolteu els versos que en Joan Todó us té preparats. Joan Todó prové de la Catalunya Nova, o sigui que parla raro-raro, però s'entén.

RECITAL DE JOAN TODÓ A GIRONA,
LA LLIBRETERIA, C/ MIGDIA 55, DIMECRES A LES 20.00h

Per acabar, cremada popular de dni i revistes Hola! davant de la comissaria més propera.

Estimada Aliada, vindré amb la RENFE; no m'esperis desperta.

*

Qui és Joan Todó?

Jo sóc aquell que va pels pubs de nit
buscant el traç d'un riu que no s'atura;
jo sóc aquell que dorm sobre el brancal
on els xiquets esnifen coca, verges
de tot espill. M'ofeguen els pensaments
en vena, contorbats, primaverals;
el cor en viu.
El món és fosc.
En nàixer,
era un espill qui m'aguantava el mur...

Com una serp, diria jo, el somni
que muda fins i tot la meua pell;
estrall de temps que tot em despulla,
de l'erosió damunt dels cossos purs.

Joan Todó, Los fòssils (al ras), Labreu edicions, 2007

Theocratic Girl

powered by ODEO
Valley Girl, Frank Zappa
Ship Arriving Too Late..., 1982

Hola sóc una nena amb trenes i sóc hiperactiva o Transtorn per Dèficit d'Atenció i els papàs m'han portat a un camp d'entrenament on hi havien altres nens i altres nenes i hi havia negrets i negretes really amazing i m'ho he passat molt bé perquè he tingut una o moltes revelacions de la Paraula de Déu que m'han fet plorar molt però de gust perquè quasi em pixo a les calcetes d'alegria i perquè hi havia molts nens i nenes parlant al revés i entornant els ulls i plorant igual que jo perquè han sentit El Missatge de Déu i de fons hi havia la bandera del meu país onejant sota un cel de sang i foc i Justícia Divina en els dies de fúria i d'Armaggedon que esperen a gais avortistes i no creients i al fotut Partit Demòcrata i i i ha estat una experiència súper maca i he decidit finalment que posaré el meu ventre a disposició del Senyor per a parir set servidors temorosos de Déu que se salvaran perquè Déu-ho-vol-Déu-ho-vol ah la venjança del Senyor caurà sobre vosaltres ateus malparits enemics de Déu i enemics dels Estats Units i comunistes ecologistes i terroristes i infidels musulmans de religió de fang i gossos podrits i quan sigui gran i l'Armaggedon hagi acabat amb tots vosaltres m'asseuré en un despatx de color blanc pur del Departament de Justícia i rebré ufanosa diverses subvencions de les fundacions neoconservadores i superevangèliques dels meus papàs i pitjaré el botó de les execucions de negres hispans gais i riuré riuré molt perquè la Venjança i l'Apocalipsi haurà respectat només als més purs d'esperit i a on no arribi l'Esperit del Senyor arribarà el meu dit venjador i recordeu recordeu recordeu que només importa Déu i la Seva Venjança i Déu i la Seva Venjança decidirà si hi ha o no hi ha canvi climàtic i jo estimo a Déu, estimo el meu país i al meu president George W. Bush i buenu si us voleu unir al nostre moviment mireu-vos aquest youtube i assoliu la salvació amb nosaltres. L'any que ve els papàs em portaran de colònies amb el nen endimoniat.