Estampes napolitanes [IV] —Les Muses

Museu arqueològic de Nàpols.

Estampes napolitanes [III] —Sacro capello miracoloso, amén

A Gregorio Luri

powered by ODEO
Santa Maradona, Mano Negra
Casa Babylon, 1994

Preguem;

Balón para Diego, ahí la tiene Maradona.
Le marcan dos. Pisa la pelota. Maradona.
(...) Arranca por la derecha el genio del fútbol mundial.
Inicia el contraataque e intenta contactar con Burruchaga...
Siempre Maradona. ¡Genio, genio, genio!
Ta, ta, ta, ta, ta
¡Gooooooool y gooooooool! ¡Qué golazo!
Dios Santo, viva el fútbol. Golaaaazo. Diegoooool Maradona.
Estoy llorando perdónenme.
Maradona en un recorrido memorable, en la jugada de todos los tiempos.
Barrilete cósmico, ¿de qué planeta viniste para
dejar en el camino a tanto inglés,
para que el país sea un puño apretado gritando por Argentina?
Argentina, 2; Inglaterra, 0.
Diegoool, Diegoool, Diego Armando Maradona.
Gracias, Dios, por el fútbol, por Maradona,
por estas lágrimas y por este
Argentina, 2; Inglaterra, 0".

Víctor Hugo Morales

III

Preguem:

L'argentino vo sta cca'
L'argentí vol quedar-se aquí
nun putimm chiù aspettà
ja no podem esperar més
ce putimm finalment vendicà
finalment ens podrem venjar

Inno di Maradona

A dieta

Senyoretes, arriba l'hora de marxar de vacances. Res, una miserable setmaneta, però a fe de déu que la necessito. Us deixo amb la cançó de l'estiu. Però abans, no me'n puc estar de fer un homenatge en forma de Premi Espectacular de l'Assumpte als senyors Orteu i Perelló, periodistes divulgatius que tenen un putu blog. Malgrat la seva manca de constància, considero que escriuen un dels millors putus blogs de la catetosfera. Mikimoto no és ningú sense aquests individus dispersos i transtornats per culpa del seus respectius oficis, que desconec.

M'he permés enllaçar un VIP (Very Important Post) dels senyors Orteu i Perelló per a que els vagin desgranant aquesta setmaneta, a mode de teràpia o dieta intel·lectual en la meva absència. Ja saben que quan més L2P llegeixin menys coses sabran. Amb Orteu i Perelló encara menys.

IX PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE
—Dieta Orteu-Perelló—

dissabte dia 21
Dummie
Un pica-pica servit per Orteu, individu que passava per allí.

diumenge dia 22

L'ús del gat

Olivetes a càrrec de l'Orteu

dilluns dia 23

Decàleg de l'imbècil

Una producció d'Orteu i Gasset

dimarts dia 24

Stop! No volem més cops al cap

Orteu

dimecres dia 25

Víctima d'una ONG

Orteu

dijous dia 26

La bohèmia i sa puta mare

Perelló

divendres dia 27

Viatge a Molvanîa

Perelló

dissabte dia 28

Els meus motius per no anar a votar el referendum

Perelló

diumenge dia 29

El premi

Perelló, content, recollint el seu Espectacular de l'Assumpte en nom seu i d'Orteu

I ara, la cançó de l'estiu. Facin bondat, o que no els vegin.

El Piqué no

—Subal, expressa't.
—Desgraciats! Esteu matant la política!
—Desplega els teus arguments.
—Primer va ser en Pasqual, alegria dels nostres dies, ara en Piqué, llengua viperina i orador incisiu, un home angoixat.
—Vols un cos de lletra més gran?
—Fot-li.
—Ja el tens.
—Torneu-nos en Piqué, cretins!
—Collons.
—Oh, Piqué, quantes intervencions teves no he esperat com aigua de maig durant l'agonia dels debats del Parlament! Oh, Piqué, salivejant esperaves el teu torn de paraula i a casa tots callàvem. Calla, calla, que ara ve en Piqué. No has tingut mai rival en el manicomi, orador, gran orador. Només en Pasqui et feia ombra.
—Sí, un gentleman, en Piqué, un gentleman... pregunta-li als immigrants de Badalona...
—Ohhhhh, Piqué, eres el novio enclenxinat que sempre sortia amb la més bandarra i la més puta, ohhh Piqué i els teus difícils equilibris, arggggggh Piqué, i ara què farem, amb en Montilla i el Rivera, Carod, Saura i Mas, ohhh, Piqué estripa la carta de dimissió, o funda un nou partit, ohhh Piqué...
—Partit Piqué... Pa qué.
—Pa qué? Pa qué? Era fantàstic veure un home tan elegant trepitjar merda tot el dia i netejar-se les soles de les sabates amb paper de cel·lofana, quin home, redéu, quin home! Quina compostura... Oh, ah, i quan perdia la paciència i enlairava la punta del nas i la ràbia fluïa en torrents verbals... Oh, ahhhh. Piqué-e-e-e-e-eeeeeeee. Churchill, que estàs fet un churchill!
—Subal, nen, necessites vacances, ho notes, oi?
—Ho noto. Ho noto. Estic cansat. Semblo el nen endimoniat. Dona'm un cigarret, Autor.
—Té, Subal, seu aquí. Vols foc? Té, aquí el tens. Vols que et prepari un combinat?
—Sí, no, m'és igual, Autor; tot és una merda.
—Home, va, sigues positiu, potser ara posaran al Vidal-Quadras, un home difícil, però igualment divertit.
—Ah, t'imagines, Autor? Aquella veu ronca pre-democràtica... Ummmm, em fa venir trempera!
—O potser posen a la tia aquella que està tan bona... com és deia... Dolors Nadal?
—Tio, qui necessita vacances ets tu.
—No, no, l'altra, aquella harpia... sí, home, la Montserrat Nebreda!
—Tio, tu ets una merda, tot és una merda.
—Va, Subal, no t'amoïnis. He pensat que podríem penjar una cançó en homenatge al Piqué, et sembla?
—Quina...
—Home, mira, jo ara només tinc al cap Nàpols i la costa Amalfitana, i he pensat que podríem fer una metàfora d'aquelles que t'agraden tant... en record del teu ídol caigut.
—Quines metàfores?
—Sí, home, les que van agafades pels pèls, com en Piqué mateix. Veuràs, en Piqué sempre ha anat amb gentussa prepotent i repugnant, com ara els gringos, però tu saps que en Piqué tenia un talent especial, que era com un italià... Malgrat anar sempre amb els dolents, tu saps que era pur d'esperit...
—Tu vuo' fa' l'americano? Tu estàs penjat. La classe política més lamentable del planeta és l'italiana i tu vols homenatjar al nostre Churchill amb Renato Carosone? Fas pena.
—Què n'has de dir, tu, de Carosone?
—Tio, tu...
—A callar, o et dimiteixo.

El Procés a Cornelius

Nota: com que m'informen que la cosa està sota secret de sumari, i no vull anar jo també a judici, els noms que apareixen aquí són ficticis. Però qui seguiu aquest putu blog sabreu perfectament de qui es tracta, oi?

----- Original Message -----
From: Labsus
To: Cornelius
Sent: Thursday, July 19, 2007 10:51 AM
Subject: Labsus

Cornelius,

hola-qué-tal

Me han llegado voces que aseguran que estás inmerso en un asqueroso proceso judicial por lo de tu libro.

Lo siento mucho, tío, espero que todo acabe bien.

Recibe un abrazo y mi sincera solidaridad.

Me gustaría hablar del Proceso a Cornelius en el blog, pero no sin tu consentimiento, puesto que no quisiera perjudicarte en lo más mínimo.

Tú dirás.

Sea como sea, ya sabes, te deseo toda la suerte del mundo.

Labsus


-----Mensaje original-----
De: Cornelius
Enviado el: jueves, 19 de julio de 2007 11:53
Para: Labsus
Asunto: Re: Labsus

No hay más proceso que el del monstruo a las horas lunares. Pelayo Barrendoáin y Cornelius, por supuestísimo, siempre con La Pantoja. Nuestro proceso tampoco diferencia mucho del suyo: nos piden la friolera de doscientos mil euros.

Ay, qué cosas. ¿¿Pelayito y yo empeñaremos el bañador por culpa de Arroz?? Quizás, a lo mejor, probablemente, Risotto tenga que empeñar su bigotito de pedófilo de crías de jirafa. La virgen morena de los desamparados está con nostros...

Besos para Labsus,
Lord Cornelius


----- Original Message -----
From: Labsu
To:Cornelius
Sent: Thursday, July 19, 2007 11:16 AM
Subject: RE: Labsu

Joder, nen, doscientas mil vergas.

Conozco un bello país para exiliarse en caso de fallo en contra; Venezuela, país de piratas, pirados, de bellas mujeres. Ahí murió nuestro nuevo dios, Papillon, después de salirse a la torera de una putrefacta cárcel francesa de extrarradios coloniales.

Pero dime, Corni, ¿puedo hablar sobre el follón o no?

Besos para el Monsieur Cornelius, a la espera de la guillotina o el barco clandestino de madrugada.


-----Mensaje original-----
De: Cornelius
Enviado el: jueves, 19 de julio de 2007 12:04
Para: Labsus
Asunto: Re: Labsus

Si quieres que Risotto te denuncie, avanti, habla de lo que gustes. Hay secreto sumarial, pichoncito. Monsieur Cornelius, embozado en su capa, pisando el barco clandestino a la hora de los desperares... huyendo hacia Creta... Oh, tú sí que sabes...

DC

Gràcies a un personatge anònim, a qui agraeixo les seves informacions, m'assabento que definitivament tinc poders paranormals per anunciar catàstrofes. L'onze de juny de 2005 vaig escriure que temia que un llibre que vaig haver de rebutjar (ara dono gràcies a déu haver-ho fet) tenia molts números d'acabar en un jutjat. I bé, fa un any que hi ha un procés obert, suposo que per calúmnies i injúries, contra l'editorial que finalment va publicar el llibre i els seus dos autors. S'obren ara grans interrogants i dubtes ètics.

Sabent que l'escriptor que va escriure les paraules que han derivat en judici està lleugerament tocat del bolet, que l'editorial no va respectar el dret moral de l'autor a respectar cada punt i cada coma de l'obra i que les acusacions i insults que apareixen en el llibre són gravíssims i que jo probablement també m'hagués querellat al veure el meu nom tacat... un cas com un cabàs, escoltin, un cas com un cabàs. Un cas digne de l'advocat especialitzat en merders editorial, el gran Casamiglia.

En fi, esperarem a que s'aixequi el secret sumarial per a poder parlar amb més llibertat. Una cosa si que em sap especialment greu. Espero que el cas no afecti en especial a Dante Cornelius, jove escriptor de gran talent. El cas Rosa María Quintana (ella acusada de plagi) va acabar en no-res. Desitjo, pel futur literari de Cornelius, que aquest acabi de la mateixa manera.

Uf, les clavegueres editorials, quina fortor.

I ara sabent tot el que ara sé, em disposo a eliminar el post del dilluns. Sóc temorós de la justícia, què volen.

Apocalipsi now

La retòrica de Chávez, la religió de Bush, la precocitat d'Albert Riera.



Vía La Lengua

La Júlia Agripina la mama com les deesses

Caro diario,

primer de tot, deixa'm anotar, caro diario, els dramàtics badalls que em provoquen els posts que es dediquen a glossar vacances alienes quan arriba l'època estival. L'estiu és l'època per excel·lència dels Llocs Comuns. Been there, done that. Puag.

[nota subliminal: badallin. Ara.]

Dit això, una de les atraccions turístiques a la que no penso renunciar quan d'aquí uns dies posi els peus al Golf de Nàpols serà la d'admirar amb deteniment i veneració els graffitis dels baixos fons de Pompeia. M'imagino individus ociosos aliens al tràfec d'espècies i esclaus, sota un sol de justícia, gratant-se l'entrecuix per sota la túnica, mirant les obres, cagant-se en el porco governo d'August, explicant-se els claus satisfactoris, furgant-se la dentadura amb un escuradents, o contant-se batalletes de quan la legió. Caesar go home, Caesar go home, murmurarien ombrívols, i demanarien una altra Voll-Damm a la taverna de la cantonada. En el súmmum de la seva borratxera i melangia, prenent un roc del carrer, no dubtarien en practicar l'incivisme bàrbar contra les parets de la domus més chic.

No llepis conys fora de casa, fes-ho a dintre.

Harpocras ha cardat divinament amb la Drauca per un miserable denari.

En Dionís pot follar a l'hora que li vingui en gana.

Isidoro putelani, esclau engendrat a casa a cops de cunnilingus.

Si beus no agafis la quadriga.

I sempre hi ha poetes efeminats, i més a l'antiga Roma, que es dediquen a embrutar amb la seva poesia melosa les portes de les comunes;

Salut a qui estimi, mort a qui no sàpiga estimar!

Urbana, et trobo a faltar

Tot allò que escric em ve dictat per Cupido. Ai! Que em mori ara mateix si volgués ser un déu sense tu!

Potser el graffiti més curiós que m'he trobat mai fou fent les Amèriques, perdut en el complex arqueològic de Tikal, a Guatemala. En un temple apartat, fantasmagòric i decadent, allí em vaig trobar, resseguint amb la punta dels dits les parets grisoses, una firma enfonsada en el guix o roca. Una signatura plena de corbes i bucles, barroca i anacrònica. Era la signatura d'un conquistador espanyol, potser? Avorrit, suat, fastiguejat com els nostres pompeians. Juan Matanzas estuvo aquí, potser pensava, quan imprimia força al seu punyal contra la paret sagrada. Me la vaig estar mirant una bona estona, desfermada la imaginació.

Ah, l'art de guixar parets, des del neolític, passant per Roma, de Roma a les amèriques, de les amèriques als taulons corcats d'una llitera de colònies, els lavabos de la facultat, de la facultat al bar, del bar a estampar la signatura en una hipoteca o al final d'una novel·la. Tot roman excepte el blog, que sempre estarà a un clic de la desaparició. No hi haurà erupció volcànica que ho eviti.

Per saber més de protoblogs; aquí i aquí.


*

Avui la meva Única i Estimada Aliada ha aportat un neologisme a la catalana llengua. Chévere!!

Estar més content que un chinchúl

*

—Pst, pst, autor, autor!
—Digues, esclau iber.
—bihsisbihihshsihsis, Entrellum, bisbisbis.
—No voldrà. No ho aconseguirà.
—I si l'honores amb un Espectacular de l'assumpte si en porta una?
—Bueh, per demanar que no sigui.

El meu esclau, que em llepa les sandàlies quan jo li ordeno, demana graciosament al Senyor de les Llums que detecti i immortalitzi aquest graffiti que trobarà per algún d'aquells pedrots de marbre grec. Queda demanat. Bones vacances, Senyor de les Llums.

La carta 75

—Senyors, amb la vènia. Corrin a la seva llibreria habitual i demanin un llibre.

—Quin, quin.
—Los héroes inútiles, de l'amic Diego Medrano i de Leopoldo María Panero.

—Per què, per què.

—Perquè pot anar a la foguera. D'aquí uns anys un exemplar d'aquest llibre pot valer una petita fortuna.

—Alguna cosa més a al·legar?

—No. Sí. Sort, Medra. Suerte Medra.

Dos moments de veritable admiració

Amb McCarthy em passa com amb Lowry. Incapaç de lloança prou justa, em veig obligat a transcriure'ls. Una de les ironies millors executades que he llegit mai és la que us presento a continuació.

Los viejos se reunían en el almacén, ocupando durante horas y horas las inestables cajas de leche y hablando con lentitud y convicción de asuntos de profunda intranscendencia, fija su vista acuosa en la empañada bombilla roja de la estufa. Amortajados en sus chaquetas oscuras tenían aire de buitres, sus rostros gastados y flacos, su piel seca como un lagarto. John Shell, que parecía ni más ni menos que un maniquí de huesos mal montados del que la ropa colgaba en miserables pliegues polvorientos, asomadas a la intemperie de las muñecas como palos desde sus amplias mangas de prelado, John Shell desencajó con esfuerzo su mandíbula desdentada, un crujido leve pero audible, para pronunciar su sentencia: no es que sea eso pero sí que es una cosa u otra.

Cormac McCarthy, El guardián del vergel.

La millor imatge al revés la vaig transcriure l'any passat, però la presento aquí, i així Lowry fa companyia McCarthy;

En el fondo de la piscina, allá abajo, ardía el resplandor de un pequeño sol que cabeceaba entre las papayas invertidas. Reflejos de buitres a dos mil metros de profundidad, giraban al revés y desaparecían.

Malcom Lowry, Bajo el volcán.

Combregar amb rodes de molí

La cultura ha progresado principalmente gracias a los libros que han producido pérdida a sus editories, mientras que los folletos de necio contenido son los que más les han beneficiado.

Thomas Fuller

M'agraden els llibres que parlen d'editors i editorials, però són llibres trampa. Em vaig llegir amb atenció Mutacions d'una crisi, l'enèssim llibre sobre editorials que hom consumeix. Un llibre normalet, no ens enganyem, del què sobresurt l'article escrit per un traductor literari, diria que és en Joan Casas. En veritat un testimoni escruixidor. Caldria parlar-ne abastament, però m'allunyaria del meu objectiu.

El meu objectiu és fer-los partíceps de la meva última sospita. Crec que el pessimisme editorial, el tot està fatal, és una conxorxa de les editorials ja establertes per acollonar possibles quixots que vulguin iniciar la seva pròpia aventura editorial. En termes econòmics, d'aquesta pràctica en diríem barreres d'entrada. Una barrera d'entrada eclesiàstica és; no te la toquis que se't secarà la columna vertebral i esdevindrà l'alupècia. Observin que Ratzinger conserva una hermosa cabellera.

Dic això perquè ara em llegeixo amb simpatia i estranya nostàlgia un llibre editat l'any 1928 i reeditat l'any 1964 anomenat La verdad sobre el negocio editorial, de Sir Stanley Unwin, que conté una série de dades molt interessants, com ara aquestes;

Sobre la sobreproducció, una cosa taaaant actual. Observin.

Exactamente lo mismo que se puede llevar un caballo al abrevadero, pero no obligarle a beber, un editor puede mandarle una obra nueva a un librero, pero no obligarle a que la adquiera. cada año se publican en Inglaterra más de veinte mil obras nuevas (En España, unas cinco mil), y los libreros, por imposibilidad material, no pueden tener existencias más que de un surtido de ellas.

O sobre la crisi de nous lectors;

Aunque me veo obligado a admitir que se publican demasiados libros sin valor, el verdadero problema no está en la sobreproducción, sino en el bajo consumo, o, concretando más, en la insuficiencia de las ventas. Aún son mayoría los que han de aprender a considerar los libros como una necesidad.

O sobre autors que deixen una editorial i es vénen al millor postor o grup editorial;

Si un editor ha tenido al suficiente fe en usted para correr la costosa aventura de la publicación de sus primeros trabajos, tal vez imperfectos, no es muy correcto que luego usted le lleve a otro su primer original de fácil salida, sin ofrecérselo primero, o que espere de él que se lance a competir con los que no invirtieron ni un céntimo en ayudarle a usted a hacerse un nombre. Y aún resulta peor encargar a un "agente literario" que tire de un puntapié, en su nombre, la escalera de mano que le permitió ascender.

Ahhh, si Sir Unwin aixequés el cap.

Finalment, un fenomen antic com el cagar ajupit, que jo m'he trobat i em trobaré dia rere dia, a no ser que em dediqui al sector de la banca o a la cria de pollets, altrament sectors molt més lucratius que no pas l'editorial;

Su original quizá sea una obra maestra, pero no abuse demasiado de estos calificativos con que son presentados al editor por sus autores la mayoría de manuscritos "desgraciados" que pasan por sus manos. Las obras geniales suelen llegar sin clarines y ésas son las que el editor busca.

Su manuscrito es su bebé, tal vez su único hijo; en cambio, el editor se encuentra cada mañana en el umbral de su puerta con una docena o más de recién nacidos y tiene algunos miles de niños mayorcitos que le invaden el almacén y el local entero y que solicitan simultáneamente si atención íntegra.

Ah, aquest ofici pre-capitalista que m'ha robat el cor, que cabró ets. Pels dies dels dies, amén.

Frankfurt a la catalana

—Subal, Subal!

—Sí mani'm, sa Graciosa Majestat.

—Acosta't i llepa'm la punta de...

—Ei, ei, ei, fins aquí arriba la meva submissió.

—...la punta de les sabates de xarol, cretí.

—Ah. Si és això... slurp, slurp.

—Prou.

—Per què m'has cridat?

—Com portes el viatge a Frankfurt? Subvencions, ajudes, mamonejos?

—Uf, paperassa, tio, ja ho saps. Sembla ser que em podré hostatjar en una casa particular del centre i així anar de festa totes les nits preocupant-me només de no incórrer en desordres públics de cap tipus. Adéu a l'hotel de les perifèries i les factures de taxi de quaranta euros.

—Bé. I tu què opines de Frankfurt.

—Uf, que fa fred, és lleig i parlen alemany.

—Això ja m'ho vas explicar. Vull que em parlis del merder de Frankfurt.

—Ah. Oju. Això és una altra història. Paga'm.

—Què?

—Que em paguis, tio, que em paguis. O pretens que pensi gratis?

—Certament; pretenc —t'ordeno— que pensis gratis.

—Doncs primer de tot, no m'agrada l'eslògan de la lit cat; Cultura catalana, singular i universal. Jo el canviaria per la famosa frase atribuïda a Francesc Pujols; Som catalans, ho volem tot pagat.

—Estàs a un pas de la Conselleria de Cultura, Sub. Segueix.

—Proposaria, també, que no es convidessin autors vius. Muerto el perro, se acabó la rabia, que diuen per les Entranyes. Convidaria només a grans clàssics de la lit. cat., aquells que ajuden a dignificar una literatura, aportacions palpables a la Literatura Universal, pilles? Els clàssics solen estar morts.

—Pillo.

—També portaria una extensa mostra de traduccions d'obres estrangeres al català, ja saps, aquella tradició perduda d'obres traduïdes per escriptors de prestigi d'antany. T'has llegit Kafka traduït per Ferrater? Espectacular, sagal. Fent aquestes coses estalviaríem molta pasta, i el pressupost que no cremaríem en foc d'encenalls el podríem revertir en dignificar la feina dels traductors, així tindríem traduccions de qualitat.

—Home, però què en fotríem dels canapès? Els morts no en mengen. I les conferències? I les classes magistrals?

—Bah, bajanades. Tu vas assistir a una conferència de poesia catalana, no, l'any passat? Què, un conyàs infumable, no? So that. No, tio, jo apunto alt; portaria a Arcadi Espada i a B. Culla, instal·laria un quadrilàter de lona i hi abocaria fang, del de la Bisbal. I que s'estomaquessin davant del públic germànic atònit. Així, mitjançant la lluita lliure mostraríem al món que la cultura catalana desperta passions fins arribar al mastegot. Visceralitat, show, business.

—No veig massa clar això de no convidar a ningú, a Franfurt, sincerament.

—Però que no veus, oh, autor, que Frankfurt, tal com va dir Sánchez Piñol, és un simple Construmat però de llibres? Això de la cultura convidada no és més que una façana d'intel·lectualitat, però Frankfurt és money, pasta, contractes, drets, favors, etc... és el Kapital. Els escriptors a escriure, cony. A més, els autors poden ser convidats per les editorials, no? Oxigenaríem l'erari públic, tio, pensa-hi. A més, fa lleig veure un escriptor convidat pel Poder, no? Els escriptors han de ser flagell de raaAAAaates. A nosaltres no ens agrada el Poder, oi?

—Home... pues va a ser que sí, no? Mira si m'agrada el poder, que ara t'ordeno que em preparis un whisky on the rocks i que m'hi afegeixis una umbrela hawaiana. Va, va, allez, allez, que em prens hores de sol i platja. I ja que esmentes en Pedrals i les seves raaAAaates, saps si en Pedrals hi va, a la Fira?

—Sí, sí que hi va. Ell passi, que és un semi-clàssic. I sap anar de festa que se les pela.

***

VIII PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE

—Situarse en el mundo, de E. Vila-Matas—

Aprendre, aprendre, aprendre, és el que s'aconsegueix llegint i comentant a El Lamento de Portnoy. Llarga vida i augment notable de visites per a ell!!

El preu just

A Alemanya estan sorgint moltes editorials petites, més que mai, i en realitat, el seu èxit depén de la seva capacitat per unir forces i compartir el seu màrquerting i la seva distribució. l'aspecte més original és que estan molt a prop dels autors. o sigui que crec que està tornant a sorgir una nova cultura (...)

Quan vaig acabar els meus estudis universitaris vaig haber d'escriure la meva tesi sobre com calcular el preu i el tiratge dels llibres. El meu professor m'aconsellà que em dirigís a una vintena d'editors alemanys i els preguntés com ho feien. I tots em van explicar la mateixa història sobre Rowohlt, el fundador de Rowohlt Verlag. Es picava el cap amb el llibre, i deia: 20 euros, 2000 exemplars. Així és com es feien els llibres a Alemanya.

Jürgen Boos, Els futurs de la industria editorial, resum i conclusions del simposi, VV.AA, 2005

Equivalències

Rebo un msm de la meva Única i Estimada Aliada; Ahora no puedo hablar, que hay españoles en la costa. Rediantre! Això és magnífic, meravellós!

A Llatinoamèrica el perill eren els espanyols, tal i com a les costes mediterrànies ho eren els moros (hay moros en la costa). A Grècia, encara avui, quan volen que la quitxalla vagi a dormir ressorgiten temors atàvics i diuen; ves a dormir, o vindran els catalans.

A uns amics francesos els hi vaig demanar com diuen ells anar-se'n a la francesa, i sense moure un múscul de la cara em van respondre; òbviament, anar-se'n a l'anglesa.

Trencaclosques d'estiu

Estiu. Després de molt de temps, recupero part de la pau interior perduda. El cavall desbocat de la metròpolis ara pasta despreocupat per un prat verd i groc. Sensació d'haver passat molt de temps amorrat a una via per on passa un tren de mercaderies, a un pam dels vagons líquids desfigurats per la velocitat, fent equilibris per evitar l'envestida que m'arrossegaria sense remei.

Als meus darrers post em remeto. Apressats, nerviosos, engabiats. Són infectes, em temo. El darrer és molt dolent. Els escriptors haurien de ser els franctiradors de les societats, apostats a les finestres i aprendre a saber esperar; estimar el seu fusell, que és l'escriptura i la veracitat i originalitat de les seves opinions. Els bloggers hauríem de ser com haurien de ser els escriptors, però això és impossible, perquè som fills del dia dia i de la immediatesa. Sovint d'una qualitat decepcionant. Tenim pressa, i no sabem per què.

Mirin-me a mi. Això de les perifèries literàries no m'ho estic explicant bé. Començaré de nou. La parcel·la del Trencaclosques mereix més rigor i atencions. Aniré, doncs, pas a pas, aquest estiu. Serà un conyàs, aquest estiu, L2P. La traducció que segueix és meva, sabran perdonar la meva incompetència.

Així doncs, hi hauria territoris i fronteres literaris independents dels traçats polítics, un món secret i, no obstant, perceptible per a tothom i, en especial, per aquells que pateixen majors mancances. Regions en les què l'únic valor i l'únic recurs seria la literatura; un espai regit per relacions de força tàcites que, emperò, conformarien els texts que s'escriuen i circulen arreu del món; un univers centralitzat que hauria constituït la seva pròpia capital, les seves províncies i els seus límits, i a on les llengües esdevindrien instruments de poder. En aquests indrets, tots lluitarien per a que els consagressin com a escriptors; s'haurien inventat lleis específiques, alliberant així a la literatura, si més no en les regions més independents, de les arbitrarietats polítiques i nacionals. Les lluites es lliurarien entre llengües rivals, i les revolucions serien literàries i polítiques al mateix temps. Aquesta història només podria desxifrar-se a partir de la mitjana del temps, "tempo" propi de l'univers literari, i de la localització d'un present específic: el "meridià de Greenwich" literari.

Casanova, Pascal, La República mundial de las Letras, Anagrama, 2001. Trad. al català per Subal Quinina.

Explicació

L'article sencer de Vila-Matas, aquí.

L'amic Ferrer es queixa que el debat sobre Frankfurt està mal plantejat. Bé, és que hi han molts debats, aquí. El més interessant d'ells, en la meva modesta opinió, és el que apunta l'article de V-M, i per això em sorprèn el comentari del senyor Ferrer. Miraré de ficar-hi cullerada.

S'han dit moltes, moltes coses, entorn de Frankfurt, la majoria de les quals s'escapen del debat merament literari, i em sembla una llàstima, tant divertit i ric en matisos com és.

En aquest minipost, vaig apuntar dos paràgrafs de l'article de V-M que no volia oblidar, i ca, em servien de crossa per ordenar el meu pensament. Va vinga, em llenço a la piscina, i se m'en fum si hi ha aigua a sota o no.

Imaginem-nos un mapamundi literari que es superposa i sovint confonem amb el mapamundi geopolític de regions i estats i línies fronteres al què tots estem avesats. Diguem-ne, d'aquest mapa, la República mundial de les Lletres, on no hi han països sinó llengües i maneres d'entendre la literatura. Per exemple, molts escriptors de la illa de Martinica de parla francesa, estarien inscrits en el país literari anomenat República de la Llengua Francesa. Escriptors llatinoamericans, catalans, i espanyols, serien conciutadans de la República de la Llengua Castellana. Autors anglosaxons, en la república Anglesa, autors austríacs i alemanys, en la Alemanya, autors valencians, de ses illes, de Catalunya nord i catalans, en la República Catalana (uix, què he dit!).

S'entén, no, el meu joc de rol? Però és que en aquest mapa mundi fantàstic i potser utòpic, hi ha uns ciutadans-escriptors que, sincerament, se'ls hi en fot la pàtria o la república i van per lliures; aquests són uns hippies o uns dictadors que pretenen alçar-se esdevenint literatura universal, post-republicana o a-republicana o jo què sé. Són uns free-riders, que no conformen sinó micro-estats no reconeguts però ambiciosos a més no poder. Jo els anomenaria Els Àcrates. Vila-Matas podria ser un d'ells.

Ah. La república mundial de les lletres no és una bassa d'oli, està ple de tensions. Tot déu pretén establir-se en un pretés cànon universal literari, o els escriptors en llengües poc reconegudes per culpa del maleït mapa mundi geo-polític opten per una escriptura nacional, reivindicativa. La guerra mundial i la guerra civil és permanent, ouh yeah, en aquest món imaginari.

Bé, fins aquí el joc de rol fantasiós i utòpic. Per més informació, corrin a la seva llibreria habitual i adquireixin La República mundial de las Letras, de Pascal Casanova. En castellà editat per Anagrama, en català editat per ningú.

Què passa, doncs? Doncs que aquest món paral·lel existeix latent i ofegat per l'avorrit i infumable mapamundi de nacions i països i fronteres anti-naturals; Espanya, França, Alemanya, bla-bla-bla, bla-bla-bla. I els escriptors es classifiquen com si fossin papallones i se'ls empresona en les presons-estats actuals, obviant el món fantàstic que he mig dibuixat més a dalt. Ara crec que es pot entendre aquest subtil i irònic començament d'article de V.M.;

Convertido en escritor español por arte de birlibirloque o por el arte político de no haber sido invitado a Frankfurt

o aquesta proclama un tant estranya;

En vista de que [mi literatura] no encajaba en esa narrativa nueva española (donde se jaleaba el casticismo y el rechazo de todo experimentalismo), opté por escribir una literatura no nacional española.

Ara bé, i no sé si m'explico amb meridiana claredat, hi ha en l'article de V-M una contradicció que em fa aixecar sospites malintencionades. Si Vila-Matas es considera un autor no-nacional espanyol, com va acceptar la invitació d'anar a Gualdalajara l'any 2000? Que no haviem quedat que els autors en llengua castellana eren també llatinoamericans, en el nostre sistema de nacions literàries?

I el merder de Frankfurt, molt secundari segons la meva teoria, és que la de Frankfurt és una fira comercial, de compra-venda, capitalista, no sé si m'entenen, enmarcada claríssimament en la lògica del món que no ens agrada. I el sistema de la República mundial de les Lletres el valor dels escriptors no es mesura amb criteris econòmics. Kafka venia molt? Joyce venia molt? Beckett? Ne pas. És per això que els de Frankfurt s'han fotut en un merder còsmic, doncs han convidat a una républica —la catalana— que no existeix en l'avorrida realitat d'estat-nacions. Només existeix, o malda per existir, en un món imaginari i estrany, que jo, de ben segur de manera molt maldestre, he intentat explicar en aquest teatre buit.

I ara, em permetran que vagi a arreglar-me, perquè he quedat d'anar a veure l'hermosa Clara Font. Que m'han dit que està molt i molt bona.

ps.- escric això amb excessiva alegria i rapidesa. Potser cal pentinar-lo, però no tinc temps. Fa molt temps que no tinc temps, que canten aquells. Perdonin, doncs.

L'entrevista

Porto a un autor a una entrevista.

Quina desgana, quina poca simpatia, quina poca inspiració, quina manca d'alegria, quina poca professionalitat, ni una engruna de cordialitat. Ni el pitjor dels funcionaris. Escolta, si no t'interessa un autor, no l'entrevistes i punt. No em fas perdre el temps a mi, i no fas perdre el temps a l'autor. Com saps si t'interessa un autor? Primer i abans de res, et llegeixes ni que sigui per sobre els llibres que t'hem fet arribar.

Arribo a ser el teu director i et fulmino i et foto al carrer. Però tu ets l'estendard del quart poder i la meva submissió no té límits. M'ajupo i et llepo amb fruïció les sabates de xarol. Gràcies, gràcies, gràcies per aquesta enorrrrme oportunitat que m'has donat, et dec un cafè, què cony un cafè; et dec un cubata. Un? Dos i tres! I un carall. Aquí, en aquest putu blog, JO sóc el quart poder, flagell de raaaaaates. Ostres, tu. Tan de bo arribés a ser un editor respectat, jo. Els meus cobejats autors, tu te'ls pintaries a l'oli. L'autor, a l'acabar la comèdia en què has convertit la trobada, et desitja que et vagi bé la vida. Et miro i ni el mires. Que et donin pel sac.

A qui correspongui (o elemental, querido Watson)

Importantíssim article de Vila-Matas a El País. A veure si el trobo sencer i l'enllaço. L'efecte Frankfurt, que es posi les piles!

Convertido en escritor español por arte de birlibirloque o por el arte político de no haber sido invitado a Frankfurt, quiero tratar ciertas cuestiones relacionadas con el idioma que utilizo, cuestiones que creo que también pueden ser de interés de los que escriben en catalán.[...]

[...]En vista de que [mi literatura] no encajaba en esa narrativa nueva española (donde se jaleaba el casticismo y el rechazo de todo experimentalismo), opté por escribir una literatura no nacional española. [...]

Enrique Vila-Matas, Situarse en el mundo, El País, 5 de juliol 2007

J.P.

El Senyor de les Llums llegeix, com cada estiu, a Pla. I vès, jo també.

La meva característica profunda és la feblesa —i la feblesa és perillosa, perquè pot contenir tants gèrmens d'injustícia—. Em sento una larva que no s'acaba de construir. Estic sempre dominat per una cosa o l'altra que no m'és plausible ni grata, i no m'en puc passar. Conec les causes dels meus mals negocis i dels meus passos en fals i no arribo a esmenar-me. M'enamoro de les dones el dia abans d'enganyar-me. Ofenc, sense voler, persones que estimo i tinc una secreta debilitat pels meus enemics declarats. Ah, senyora, quants disbarats!

Josep Pla, El quadern gris, Destino.

Consideracions. Mai segones parts foren bones.

Lamento haver-los d'importunar dues vegades en un mateix dia. Això són un parell o tres de consideracions més. De propina. Perquè sí.

I

Urquinaona. Burkina Faso.

II

Veuran, anava jo en autobús per la Ronda del Mig, a la cerca desenfrenada de la meva clau perduda. Com un infant pagesívol, m'he posicionat just al costat del conductor, per veure Barcelona moure's amb més claredat. Hem passat per les obres de sota la Plaça Lesseps, i el túnel que estan foradant m'ha recordat de manera immediata al Túnel de l'Ànima de París. Sí, home, aquest;

Emperò, hi ha un detall que no m'agrada de les obres del túnel de sota Lesseps; la manca de pilons. Com ho farem, per estavellar princeses?

III

No puc permetre deixar de reproduir aquest fragment de l'escrit número Vint-i-tresè, de l'amic Sales, que m'acompanya en aquests hores incertes, sense cap mena de glòria. Se m'acut que "aprofitar l'avinentesa és com una mena d'eslògan generacional. Llegiu i sabreu què. Tira, Subal l'Escrivent.

Aprofitar l'avinentesa

Et furgues el nas amb l'ungla. Ansiós, n'arrenques totes les crostes. La sang et lubrica el dit i et permet entrar més endins, hi fas entrar un altre dit, i un altre i ja tens gairebé mitja mà dins del propi crani. Tu bio rnot tubi: alguna cosa no rutlla dins teu, en sents el tuf, i has decidit fer prospecció personal, que és el que recomanen els experts més famosos i els llibres més venuts; acabaràs, per fi, amb tots aquests traumes que no et permeten relacionar-te amb naturalitat i sense problemes amb els altres. I així cada dia escarbes una mica més fins que tens al bell mig de la cara un forat de la mida del teu puny —avergonyeix l'erecció inesperada que amenaça amb sobreeixir del xàndal que duus, amb tota seguretat deguda a la forta semblança de l'acció que perpetres amb aquells vídeos de fist-fucking que entrellucares un dia que et vas atrevir, borratxo, a entrar a un peep show— per on anheles pessigar i eliminar aquelles parts de la matèria grisa que no funcionen, les que et fan ser un antisocial i un cabró i un egoista infeliç. Lobotomia a través de l'autotrepanació, la felicitat per l'extirpació, ras i curt: less is more. No deixes de servar, de totes maneres, certa esperança de trobar, pel camí, alguna veta d'algun metall preciós que et permeti viure de renda la resta de la teva vida i oblidar tots els problemes psicològics. [...]

Sales, Martí, Dies feliços a la presó.

Consideracions reloaded

I

Un llibreter em comenta, arran dels post de Portnoy sobre Vila-Matas, que aquest darrer es va llegir vora tres-cents llibres de clàssics de la literatura en un parell d'anys. D'aquí li venen, doncs, els seus poders literaris i metaliteraris.

Contraataco afirmant que Jorge Herralde va veure la llum al seu camí professional després d'estar postrat un any sencer al llit, degut a una malaltia còsmica de les d'abans.

El llibreter, fent ús dels seus sabers, replica una llista de noms de la literatura universal que s'abocaren a l'escriptura després d'haver estat greument malalts o immobilitzats. No els recordo.

Proposo, per acabar aquest apunt, comprar-nos armes curtes i disparar-nos mútuament un tret al genoll. Així ens serà més fàcil que ens deixin tranquils durant un temps i llegir, per l'amor de déu, llegir. Investigar a on es poden adquirir armes de fuck.

II

En Martí Sales ens va explicar amb bonhomia una nova crítica carnissera de Ponç Puigdevall, ara contra el seu llibre. Un poeta em va dir que el llibre comença molt bé, però que es nota que en Martí escriu fumat. No cal que em diguis més; me'l compro. M'agraden els armaggedons, les fugides cap endavant, els mots geomètrics, escriptures automàtiques, paratges enrunats post-nuclears que poblen la seva obra. Veig amb relativa clarividència una nova generació afterpop a la catalana. Segueixo investigant.

Collonada hipersensorial que apareix en el llibre: ara bé —que vol dir moro—.

III

La tuberculosi esdevé després d'una ingesta massiva de tubercles? Investigar això.

IV

La fragilitat i l'angoixa líquida dels temps moderns és resumeixen en extraviar una clau importantíssima i no trobar-la. La vida pren un gir d'horrors, angúnies, i desafectes. On ets, vida meva, pregunto. La diferència entre la vida i la mort són 21 grams. La meva clau pesava si fa no fa. Vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero, que muero porque no muero. La clau m'ha fet perdre la gana i les meves carns es devoren a sí mateixes. No menjar resulta extremament econòmic. Pago o em conviden a un tallat i marxo. Això sí. L'angoixa fa fumar.

Les maletes s'havien perdut i l'acceptació d'aquesta pèrdua significava la fi d'un estil de vida, potser fins i tot de la vida mateixa.

Sales, Martí, Dies feliços a la presó, Empúries, 2007.

V

Café y cigarro...