Especial En/Doll [i 2]. El reggaeton culte.

Tinc un amic a Caracas que li farà molta gràcia escoltar aquest tema.

Pèl i ploma (marican urbana), Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007

powered by ODEO

Una de les frases esfereïdores de l'assaig El preu de ser catalans és la següent; "el català no genera llenguatge, perquè els motors del llenguatge dels joves parlen castellà." La cultura de masses. I la cultura de masses ens porta inevitablement cap al calaix de-sastre de la globalització. O sia, i segons Gabancho, una cultura que vulgui sobreviure en aquest entorn global necessita ser un motor generador de cultura de masses. Jo no hi estic del tot d'acord.

En una cultura global i de banda ampla, cal observar amb simpatia els nous fenòmens que ens vomita per sobre la cultura de masses, i pensar una venjança sublim, original i creativa. I comprensible. ¿Com una cultureta com la nostra pot esdevenir visible en El Soroll Global? Subvertin-ho tot. Per subvertir cal capbussar-se de ple en la cultura de masses i, com si fòssim raaaaaates, anar mastegant la carn podrida que els mass-media ens llencen, masteguem tranquil·lament, fins escurar l'últim ós. En acabat, retirar-se i pensar una estratègia. La catalan way de digerir el món. Assolir d'una vegada per totes la categoria de suburbi o província del gran imperi global, provincia rebel, si es vol, i deixar de ser un suburbi o província només ibèrica.
A tall d'exemple. Doblar al català? Enorme error. Pelis en versió original subtitulada al català, si es vol, o en castellà, més igual. Per què m'és igual? Perquè el que ens importa és la llengua d'origen, els seus girs. No necessitem intermediaris, ni els nostres propis intermediaris. En la meva opinió, el català s'ha de deixar prostituir com qualsevol altre llengua normaleta del món. Perquè la cosa no acaba aquí. Perquè ara toca subvertir la ingesta, perbocar-la i fer-ne una cosa única i definitòria. No dic que no existeixi ja aquesta via. De Pujols fins a l'Astre Intercomarcal. La cultura catalana és la cultura de riure's del mort i de qui el vetlla. Aquesta és la meva opinió. Per cert una amiga caraquenya, que mai no ha trepitjat Catalunya, em va dir un dia que escoltava amb reverència a Quimi Portet. No entenia un borrall del què dien les cançons, però deia que no calia, que sabia expressar perfectament el seu localisme, i alhora la seva universalitat. Va fer un eslogan.

Fixin-se en el cas del rap. El rap neix als suburbis marginals dels USA. La indústria el descobreix i apareix el blanquet aquell de la gorra i la peli i exploten el fenomen. La cultura de masses. La Putrefacta. PERÒ. Segueixin-me fins al paràgraf vinent.

Però de cop i volta apareix el hip-hop, una expressió cultural molt més interessant que no pas el rap. I, per mitjans que solen ser aliens a la gran indústria, a Sevilla neix una manera de fer hip-hop única i original: La Mala Rodríguez. El rap i la cultura de masses, han llançat la seva merda i paradoxalment n'ha crescut una cosa nova i de qualitat.

A uns quants trilions de quilòmetres apareixen, per exemple, Calle 13, de Puerto Rico. Aquest tios de Calle 13, un grup afterrrrreggaeton, aconsegueix vertebrar un discurs irònic que se'n fot subtilment del reggaeton, i paradoxalment el dignifica. El reggaeton, per a qui no ho sàpiga, és la pitjor immundícia que s'ha tirat hom mai a la cara.

La era de la copiaera, Calle 13
Residente o visitante, 2007

powered by ODEO

I aquí, què passa? Doncs que en Pedrals tira de mots catalans en desús, de la tradició del cinema negre, de poesies traduïdes i adaptades de grans poetes, de poesies pròpies i com qui no vol la cosa aconsegueix fer el miracle de la cultura catalana; sobreviure sense tenir un motor generador de cultura de masses propi. Què, Vent del Pla és cultura de masses? prefereixo la cultura de masses gringa. No em fotin riure, home. El poeta Pedrals, del hip hop, del seu bagatge musical i dels seus paranormals sabers literaris, escull el seu propi camí cap a la modernitat. I és únic i original. Inesperat. Subversiu. I fugisser. Efímer. En Drals es reinventa constantment. Recordin el post fundacional d'aquest putu blog. No vinc a dir res de nou, d'ell.

I això, i no res més, es el que tinc ara al pap. Mastego teories lentament. I m'equivoco gairebé sempre.

Com? Encara queda algú al teatre buit? Doncs avui es mereixen un premi en forma de musiqueta.

powered by ODEO
Cinc maneres de matar un home. Guillamino i Pedrals
En/Doll, 2007
(Trad. Josep Pedrals)

There are many cumbersome ways to kill a man.

You can make him carry a plank of wood

to the top of a hill and nail him to it.
To do this properly you require a crowd of people

wearing sandals, a cock that crows, a cloak

to dissect, a sponge, some vinegar and one

man to hammer the nails home.

Or you can take a length of steel,

shaped and chased in a traditional way,

and attempt to pierce the metal cage he wears.

But for this you need white horses,

English trees, men with bows and arrows,

at least two flags, a prince, and a

castle to hold your banquet in

Dispensing with nobility, you may, if the wind

allows, blow gas at him. But then you need

a mile of mud sliced through with ditches,

not to mention black boots, bomb craters,

more mud, a plague of rats, a dozen songs

and some round hats made of steel.

In an age of aeroplanes, you may fly

miles above your victim and dispose of him by

pressing one small switch. All you then

require is an ocean to separate you, two

systems of government, a nation's scientists,

several factories, a psychopath and

land that no-one needs for several years.

These are, as I began, cumber

some ways to kill a man.

Simpler, direct, and much more neat is to see

that he is living somewhere in the middle

of the twentieth century, and leave him there.

Edwin Brock, Five Ways to Kill a Man

Especial En/Doll [1]

Ei, tu, tu i tu. I el de més enllà. Amics de l'hiperespai. Amics de banda ampla. Amics sense rostre. Enemics assenyalats. Simples saludats. A ti te gusta la gasolina? A mi me gusta la gasolina? No, a mi em va el rap en català. Rap-a-la-catalana-Rap-a-la-catalana-Rapa-rapa-rapa-rap a la catalana, uh, rerererere... Rebatua l'olla.

—Vale, Subal, gràcies. Tira.

Bankrobber versus Labreu edicions.

Guillamino versus Pedrals.

En/Doll

Tooorradetes de Santa Teresa, 2007

powered by ODEO

...i demà, Especial En/Doll [2] i últim. El disc és a les millors llibreries i a les tendes de música, si pot ser de les que encara venen vinil, millor. Només costa quinze dòlars europeus, o sigui, dos miserables cubates.

Herois

Hola blog. Avui explicaré una paràbola des de la meva poltrona cibernètica. Faré de webpredicador.


Versicle I.

Subal Quinina té el poder de fer-se caure els cabells. Quan controli el poder de l'alopècia farà caure el pèl a tot el món. L'hem d'aturar.

La Única i Estimada Aliada té el poder de fer caure aliments del seu plat a cada àpat. Quan controli el seu poder, farà morir de gana a la Humanitat sencera. L'hem d'aturar.

Versicle II.

I si no ens dóna la gana salvar a l'animadora? I si salvar al món se'ns en fot?

Versicle III

Els herois de tevetrés dels dilluns em tenen fascinat. Estem realment perduts. O salvats. El menys creient de tots era l'ex-legionario. Està bé que les forces armades no tinguin fe. Maten menys. Però els altres herois, redéu, tenen una profunda fe en algun déu o cosa. Que si una és presbiteriana radical, que si l'altre creu en la mare Gaia, que si el transformista es tanca a una església a meditar, que si un rosari de plata de Tous. Som adolescents ferits en el més profund del nostre orgull i només ens queda la fe, quan més tunejada millor. O ets un amargat o ets un heroi caigut de la nit, més a prop del col.lapse cardíac que de la barra del bar on anheles ser sempre. I atenció; es poden ser les dues coses a l'hora. Heus aquí els Catalan Heros del segle XXI, cada dilluns a tevetrés.

Res més lluny que la crítica als col·legues generacionals, el que m'empeny a escriure avui és la estupefacció i la sorpresa majúscula de no veure'm representat en cap de les mostres representatives de jove-adult que passen per la tele. O potser massa, una mica de cadascú. Compartim el camp de batalla i ens batim tots en retirada, això em fa sentir un igual. I compartim també opció política; el Desinterés. Però aquests amics em sorprenen amb un gir "Heros" cada dilluns. El carnisser, per exemple. O el mexicà. O la mestra presbiteriana. O la noia perduda de Valladolid que vaga eternament per habitacions d'hotel. Casos a examinar amb deteniment. Com qui va en metro, em dedico a fer un perfil de lector. Un pot tenir les seves teories sobre quins llibres escaurien a cada qui, però bado i i bado i se'm fa dificil. No conec la meva generació?, em pregunto amb horror. O més que herois aquests tios són lost?

Potser diria que la nostra és la generació més desgeneració que ha viscut aquest país. Ningú sap què fan els seus iguals dins de les seves quatre parets. Jo practico amb els meus manyocs de cabell, a la llum de la pantalla en blanc. I ella comença a trencar la coberteria sense moure's del sofà. Algú ens ha d'aturar. Però una certesa: això ja no es pot canviar.

Mi vidre sin mí (PdV, 43)

Senyors, estic trist perquè no em podré llegir a mi mateix al Paper de Vidre pre-vacacional que aquests dies recorre la xarxa. Mil problemes em van segrestar la poca inspiració; que si un trasllat, que si en Bill... però el problema principal, jo ho sé, vostès ho saben, és que no tinc fusta d'escriptor. Un escriptor escriu sobre qualsevol cosa, un escriptor estima la pàgina en blanc (a la pàgina en blanc, pel seu suport incondicional, Bononad dixit), un escriptor és un valent. Tan és així, que l'amic Herr Direktor i la molt recordada Tina Vallès em van escriure un mail preventiu donan-me ànims per avançat. I malgrat que a voltes sóc tocat per la mà de déu, aquest cop he fracassat.



Per això, estic orgullós de presentar-los-hi aquests supervivents que van arriscar-se a dibuixar el futur, en aquest Paper de vidre número 43. Jo sóc tant de mirar-me el melic que em veig impedit per mirar el futur. Impossible. El futur em paralitza. A més, jo, com Newton, sé que el 2084 no existirà mai.


I si no, mirin, mirin;

Amb el permís de l'amic Ferrer i The Jewish National and University library

Senyors, L2P desitja a l'equip de PdV un molt feliç estiu i un grapat de vots per guanyar el Premi Lletra que, com la Lliga, no se'ns podia escapar... I ara, a currar, que a mi no em paguen per fer blogs. O sí.

Usos de la llengua

Dos vins fan quaranta
—anònim—

Primer ús de la llengua.

A quarts de tres de la tarda, amb la sang no al cervell sinó a l'estómac fent tasques digestives, intento falcar la persiana que no acaba de baixar del tot bé amb dos volums enciclopèdics i estudiar el seu mecanisme obturat. A saber, els dos volums eren; Diccionario Panhispánico de dudas, editat per la RAE, i el Diccionari avançat Català-Castellà Castellano-Catalán, editat per VOX. No aconsegueixo arreglar la persiana i decideixo refrigerar-me bo i anant a la cuina a prendre un got d'aigua.

Des de la cuina sento un soroll sord que prové del carrer. Una llumeta s'encén. Corro esperitat al despatx, m'aboco per la finestra i contemplo amb horror que els dos volums han seguit els capriciosos designis de la llei de la gravetat i s'han estavellat contra la vorera, a pocs centímetres d'una terrassa plena de gent que alça el cap i em mira a mi. Penso en saludar de manera presidencial per la finestra, però el sentit comú em fa assajar un posat pàl·lid, d'enorme preocupació, car podria haver matat algú amb el meu primer ús de la llengua. Al judici, hagués dit quelcom semblant a;

—No he estat jo qui ha mort a la senyora que passava per sota de casa meva; ha estat en Pompeu Fabra o Víctor García de la Concha.

No he matat a ningú, i això em fa pensar que avui és un dia de sort. Molta sort. Música maestro.

Carefree Country Day, Buffalo Springfield
Last Time Around, 1968

powered by ODEO

Segon ús de la llengua.

Més tard, li explico l'incident a la meva Única i Estimada Aliada, tot caminant cap a discos Castelló. Ens interessaven dos discos; el primer, el d'En/Doll, el segon, el de Calle 13. Tant En/Doll com Calle 13 prostitueixen llengües i estils. La meva Aliada s'ha enamorat de Calle 13, que és un fill bastard del hip-hop i del (atenció) reggaeton més immund. Però sonen bé. Molt bé.

Fixin-se bé en aquesta estrofa, del tema Tango del pecado (un tema prou mediocre, val a dir)

Llegó la araña que el idioma daña
La Real Academia se la dejo a España

No hem trobat cap dels dos discs que ens interessaven, però crec que a la meva Aliada li agradarà que pengi aquest tema, molt divertit, i amb unes imatges que paguen la pena de veure. Estúpido.



Tercer ús de la llengua.

Arribem suats a la Gran Bodega Salto, al Poble Sec. Recital de Martí Sales (nebot-nét de Joan Sales, entre d'altres coses), Eduard Escoffet, Max Besora i Xavier Tero. Grandiosos els quatre. Quin ús cacofònic de la llengua, quin ús afterpop de la llengua, quin ús nietszcheà de la llengua, quin ús més enginyós de la llengua! Fa uns dies vaig demanar a Jordi/Jorge Carrión y a Eloy Fernández Porta quins autors en català coneixien que poguessin emmarcar en el confús i excitant concepte Afterpop que es van inventar aquestes noves generacions. Només em van poder dir uns poquíssims noms. De fet, només el del Pedrals i el d'algú altre que no recordo, que va desapàreixer de l'escena després d'editar un volum amb en Vallcorba. Bé, jo avui he vist quatre individus que poden portar els usos de la llengua catalana molt enllà. Entre el públic també hi havia un bon grapat de noms pre-il·lustres, a saber; Pedrals, Joan Todó (ningunejat per la premsa però boníssim poeta), Francesc Gelonch, Jordi Boldú, Jordi Nopca, ...i el grandiós senyor Garriga, que no ha estat convidat al festí frankfurtès i se li'n fot.

És impossible quedar-se amb un o dos poemes dels que ens han regalat els poetes aquesta nit. Impossible. Tots quatre han recitat poemes memorables, us ho juro, memorables. Ara mateix emperò, em ve al cap un poema del desaparegut Felipe Boso, que recita des de fa temps Eduard Escoffet, i és una autèntica meravella. No en sé el títol, però sospito que es diu "Casa de campo". M'agradaria molt poder-lo reproduir aquí. Si algú se'l sap, li agrairé moltíssim que me'l faci arribar d'alguna o altra manera. Es guanyarà el meu etern agraïment.

Bona nit i bona sort.

Fantaciència laketana

Que aquest senyor tenia uns interessos singulars jo ja ho sabia de fa temps. Gràcies a ell sé que Manresa ve de Minorisa, i que corre el rumor que una ciutat romana importantíssima reposa sota la terra cremada del Bages, però ningú la sap situar en el mapa. També sé, gràcies a ell, que els manresans solen ser lladres, pillos i gormands, que van robar els cossos sants, Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici, i que les bones persones caminen sense moure excessivament els braços.

Ara, m'envia un correu que explica, sui generis, l'origen del nom d'aquesta no man's land anomenada Catalunya. Jo tenia entès que Catalunya venia de Castell Llunyà. Jo li donava credibilitat a aquesta tesi per tot el rotllo de la reconquesta contra el moro, i tal. Però no.

Sembla ser que aquest home d'interessos singulars s'ha llegit un llibre d'un autor local, d'aquells que publiquen els municipis i solen tenir interès zero si no ets del mateix poble de l'autor en qüestió. No m'ha dit ni el nom de l'autor ni el títol del seu llibre, però el descobrirem, el descobrirem. Sigui com sigui, a que no saben d'on és aquest autor local? Transcric l'e-mail que mon pare m'ha fet arribar. Com mola, últimament no escric ni una línia; tinc els meus negres literaris que ho fan per mi (just joking).

Vet ací, Subal, la teoria del meu autor solsoní sobre l'origen del nom Catalunya i el seu significat:

—El nom antic de Solsona es Setelsis que és una contracció de "Sita-in-excelsis", que vol dir "Situada a dalt del cel".
—O també Xelsa, que prové d' "excelsa", que vol dir "enlairada dalt del cel".
—El gentilici dels habitants de Xelsa era "celsetans".
—Amb el pas dels segles, de "celsetans" es va passar a "lacetans".
—De "lacetans" a "laketans".
—Del país dels "laketans" se'n va dir Laketania.
—Laketania va degenerar en Katelania, i més tard en Catelonia.
—De Catelonia ja en va sortir el nom actual Catalunya.

Per tant la seva conclusió és que dir CATALUNYA és el mateix que dir SOLSONA, i que per tant CATALUNYA vol dir "enlairada dalt del cel".

(Val a dir que el nom "Setelsis" està documentat per un historiador romà i que al costat mateix de Solsona hi ha una muntanya que en escrits altmedievals encara surt com "Mons Lacetanus" = Muntanya dels Lacetans)

Així doncs estic content perquè un problema que sempre he llegit que estava irresolt pels historiadors i lingüistes més prestigiosos i sobre el qual hi ha muntanyes d'estudis, m'ha quedat desvelat per un humil escriptor local.

Per a mi la veritat sobre el nom CATALUNYA ja per sempre serà aquesta. ¿Quina és la veritat? A mi ja no em fan falta més proves, em satisfà la conclusió de l'autor solsoní.

El pare.

L'home dels interessos singulars ha exposat els seus quadres en la ciutat enlairada dalt del cel i n'ha venut vuit. Ha amortitzat el cost dels marcs. Llarga vida per a ell i la seva senyora esposa, que és ma mare uh-uh! Visquin també els imaginatius escriptors locals paracientífics, que són la sal de la vida!

L'examen de Cuernavaca (un altre que va per nota)

Via Wimbledon

El senyor de Cuernavaca ha respost a la nostra humil crida i ens ha manufacturat un escrit interessantíssim que inscriu el text d'en Serés en una llarga tradició literària. Transcric només una petita part de l'examen, que vostès, àvids de coneixement, podran llegir en la seva totalitat a ca Cuernavaca.

Un incís. Un individu ha garlat. Han descobert la nostra conspiració i el senyor Serés ens vigila i ens llegeix, doncs algú li ha passat els nostres enllaços. No estem segurs ni a casa nostra. Gràcies, senyor C., gràcies senyor Serés. Si vol, per reblar el clau, senyor Serés, està convidat a presentar-se a l'examen i fer un comentari de text sobre el seu propi text, i així arribarem a estats d'esquizofrènia mai vistos des de Francisco Umbral i el seu he venido aquí a hablar de mi libro.


Examen de les PAU de literatura catalana: Llegiu aquest text [1 i 2] i feu-ne un breu comentari. [300 paraules aprox.]

Alumne: Senyor de Cuernavaca

El transeünt de Serés, l’home sol, deu haver llegit aquell conte de Poe: L’home de les multituds. És aquell conte en el qual el narrador s’asseu en un cafè de Londres i es distreu mirant els transeünts fins que un home d’uns seixanta o setanta anys atrau la seva atenció per la “absoluta idiosincràsia de la seva expressió”. El narrador es posa a perseguir l’home i el persegueix durant gairebé 24 hores durant les quals l’home de les multituds no fa res més que vagarejar entre la gent pels bulevards i per les avingudes. El narrador del conte de Poe conclou que aquest vell “es nega a estar sol”, però es diria que el transeünt de Serés ha entès alguna cosa més d’aquest home, d’aquest artista de la dissolució que ha aconseguit ser un transeünt per a si mateix, ell mateix com un dels desconeguts amb els qui es creua al carrer...

[CONTINUAR LLEGINT...]

L'examen d'en Bononad. Aquest va a per nota

Via Wimbledon

Examen de les PAU de literatura catalana: Llegiu aquest text [1 i 2] i feu-ne un breu comentari. [300 paraules aprox.]


Pseudoexamen de Perifèria Quinina
Pseudonom: F. Bononad
Pseudodata: 13-06-07

El transeünt del text de Serés està de pas en aquest lloc que és la vida. Aquest vianant, i per extensió, qualsevol mortal, fa vi(d)a no sols cap endavant, sempre en present ‘cara per cara’ amb allò ignot, sinó que també ho fa d’esquenes, tot esguardant un punt però allunyant-se d’ell. ‘Hom’ s’atura un instant i, des d’on està ara, sia la redacció d’un periòdic a la ciutat, sia el centre de la gran urbs, deixa anar la vista enrere: què veu? La seua adolescència. Arribats ací, ja podem dir-ho sense embuts: l’hom(e) sol, el transeünt, és la primera persona de Francesc Serés. L’hom(e) és un ens fet de temps i de paraula, temps i paraula que ‘agònicament’ (d’una manera ‘combativa’) s’hi troben en ell. Mai l’oblit no pot véncer la mirada que detura el camí un instant ja per sempre; mai el temps no pot véncer la paraula que deté el camí un moment ja per sempre. Serés és caminador i escriptor ensems.(*) Serés és un solitari, “un home sol”. Amb els ulls hom llig i tresca per corriols. La solitud és una dissolució que es practica a través de la mirada; els ulls: per a deixar el sòl i emprendre el vol; els ulls: per a volatilitzar-se. Amb els ulls ens aprimem els peus fins a fer-los desaparéixer en l’apetència d’afegir-nos al cel; enlloc està escrit que per a caminar hom haja de tenir contacte amb el terra. Quan un vagareja (imagina, toca de peus en els núvols) calciga, deixa el seu propi rastre, petjades de boira, “com si es deixés ell mateix, com si es perdés”. Dubta algú encara que l’home sol no és Francesc Serés en tercera persona?

----------------------------
(*)Vegem no sols els seus textos, sinó també les seues fotografies a www.francescseres.net

En Subal treu un zero a la selectivitat

Via Wimbledon

A veure, centra’t Subal, tio, que falta poc per acabar l’examen i no has escrit res. Adéu a la primera opció, adéu a la segona, adéu a la tercera. Encara m’hauré de matricular de filologia catalana, aquella opció-lumpen que vaig escollir com a última, mig en broma, en un excés de confiança en les meves possibilitats d’assolir sense problemes la nota de tall de les altres opcions. Tira, nen, tu tira, però no, no pensis en micos ni en fèmurs, pensa en l’examen i en aquell rellotge clavat a la paret, que corre que se les pela.

Examen de les PAU de literatura catalana: Llegiu aquest text i feu-ne un breu comentari. [300 paraules aprox.]

Alumne: Subal Quinina

Perdoni professor, però removent-me en el meu seient i mastegant el tap del boli, m’ha vingut al cap el mico de 2001: a space odyssey, quan entoma un fèmur i el fa picar contra els rocs, contra el fang, contra altres ossos. No sap per a què serveix aquell os, però sembla una arma poderosa. Això! Ja ho té, aquell os que pica té una utilitat! Partir cranis enemics! És una arma poderosa!

[

m

o

n

ò

l

i

t

]

Crec que a l’Home sol de’n Serés li passa alguna cosa semblant. No, no, abstingui’s encara de puntuar-me amb un zero, que per res del món vull fer filologia, jo!

De jove, l’Home sol, amargat de tanta mirada inquisitorial, de tanta veïna que tot-ho-veu darrera els porticons, es refugia en la lectura, per llegir, clar, però no només. La principal raó és que llegir i escriure requereixen d’intimitat i solitud, i el nostre teen desitja, abans que res, intimitat i solitud. No sap encara per què. I llegeix llibres com qui es fabrica una coartada; sap que si el troben llegint les possibilitats de ser importunat tendeixen a zero. No sap què té entre mans, encara, i no sap tan sols que la literatura és una arma poderosa. Amb el temps se li acaba la paciència en aquella terra esgotada. I fuig, vol veure món. Viatja i llegeix, n’ha adquirit el costum. Hi ha un salt temporal. Un monòlit. I ves que, entre la massa i l’aglomeració de la gran ciutat per on ara es passeja, ell descobreix la solitud i l’anonimat. Es descobreix estranger i, com a estranger lluny de la pàtria xica, se sent encoratjat i legitimat per a explicar-se davant del món que l’envolta (un món que potser no està interessat en escoltar-lo, altrament). Abans al poble no calia; se sabien tots de memòria.

I ara el transeünt sap per a què serveix el viatge, el silenci, l’anonimat, la lectura, l’escriptura. Per partir cranis, potser? No li negaré que un volum de mil pàgines bé pot servir per a tals menesters. Serveix, tot plegat, per tenir ànima d’escriptor, encara que no se'n sigui. Crec, sincerament, que l’Home sol que descriu Serés és un escriptor. Només un escriptor té aquesta relació tan íntima amb si mateix i amb l’escriptura. I ja sé que diu que treballa en un diari. Però l'Home sol de'n Serés bé ha de guanyar-se la vida. De per què un escriptor no es guanya la vida escrivint li explico en la repesca de setembre.

I ara ja pot posar-me el zero, que no en posarà cap de tan merescut.

... potser em vulguin a Econòmiques?

Subal a la selectivitat

Via Wimbledon

Com que no tinc res millor a fer i em va el risc absolut de caure en el descrèdit i el més rotund dels ridículs, li he demanat a Entrellum que m'examini del text de Serés, que ha aparegut a la Selectivitat d'avui. Molt amablement, en Toni Ibàñez m'ha passat el text. Em suen els dits, que rellisquen per sobre el treclkyoita, el teclat.

El text és aquest; [1 i 2].

Ara me'l llegeixo, espero les últimes instruccions i a l'hora del House, que ja se'm fa pesat, m'hi poso.

Com que sóc un filldeputa, faré un meme d'això; comentin amb menys de 300 paraules el text de'n Serés. Passo aquest meme-filldeputa a El Llibreter, al mateix Entrellum, al meu amic Bononad —ull, que és metafísic—, al senyor Pedrals —que segurament ignorarà la meva súplica—, al senyor de Cuernavaca i a tot aquell que s'hi avingui.

Sort a tots.

Demà o demà passat, els textos sobre la meva taula. Res de Google.

Absolut Vodka, Absolut Sarko

Pachuloyismo o el fanatisme del senyor Abreu

Per tal de desviar l'atenció sobre el gran desastre blaugrana, avui escriuré sobre política.

El futbol i la política són dos murs d'incomprensió de ciment armat, i m'agrada donar-m'hi cops de cap de tant en tant, per sentir-me més humà, i per tant més imbècil.

Veuran, a mi el nacionalisme català m'avorreix i em desespera. Sempre llegint la mateixa novel·la, ad eternum. En canvi, el nacionalisme espanyol és molt ric en matisos i molt més pirotècnic. Hi ha una explicació lògica; tenen més infraestructura i més ments per corrompre. A més tenen més plats per on picar; que si Catalunya, que si Euskadi, a voltes fins i tot Galícia. Això els hi confereix una versatilitat interessant, i sempre em tenen distret.

Però encara hi ha més finques inexplorades en l'ampli univers del nacionalisme banal espanyol. Són els espanyolistes llatinoamericans. Aquests gaudeixen de la lucidesa i la fe equiparable a la del convers. Des de fa un bon temps em pico per la vena el verí del senyor Juan Abreu, escriptor cubà exiliat a la zona alta de Barcelona o rodalies. Ja vaig dir que la seva prosa em recorda a la de Fernando Vallejo. Lamentablement, els dos escriptors —que se les venten de ser lliures— estan encadenats a perpetuïtat a un parell o tres de llocs comuns i són incapaços de moure's d'aquí. En el cas d'Abreu, aquests temes són el sexe, Cuba, ETA i el nacionalisme català. Els de Vallejo són el sexe, Colòmbia, i el Papa de Roma.

M'agrada tastar el verí d'Abreu, especialment la drogaïna etarra i la catalana. Em poso fins al cul d'aquests elixirs que ens prepara, i a voltes em dirigeixo al meu camell via comentari al seu blog. Quan un ionqui es dirigeix al seu camell, el primer ha de demostrar ser dur i contundent. Si no, és difícil que el camell et faci cas. Saben que jo puc arribar a ser molt fanàtic. Sí? Sí.

Amb la ruptura de la treva d'ETA, patrocinada pel Partit Popular, Abreu s'ha mostrat alegre i curull de felicitat. Visca, visca, han fotut al trullu a l'Otegui! Jo no defenso Otegui, que em sembla que està a l'alçada de l'estupidesa i cobardia dels polítics ibèrics. Però sí lamento la fi de la treva, doncs el contrari de la treva és la guerra i la mort, i l'empresonament d'Otegui és el símbol mediátic que la corrobora. S'entén, això?

Espanya és un país d'ideologia única, i és la ideologia del pa' chulo, yo, o pachuloyismo. Aquesta ideologia va ser exportada amb èxit a l'Amèrica Llatina, fa ja uns quants segles. Abreu, pel que puc entendre, defensa l'extermini del nacionalisme basc. Com s'extermina una ideologia? Així?

Aixà?

Em temo que no; s'ha provat tota la vida i es seguirà provant, però no. Amb la negació i extermini del contrari no fas més que generar rancor intergeneracional, o sigui, a reproduir el problema fins a l'infinit. Abreu hauria de ser molt conscient d'això, car Fidel ha volgut exterminar tot pensament aliè al comunisme ferrocotroco, i mira, va i li surt un Abreu; un personatge fanatitzat fins a extrems difícils d'imaginar sense la figura de Fidel Castro. És la ideologia del pachuloyismo. Quanta més canya fanàtica em fotis, més fanàtic em tornaré, però en el sentit invers. I així anem fent, amics. Cavant trinxeres, que és el que més ens agrada en aquest cony de país que jo, il·luminat per Abreu (ell diu Catanya), ja anomeno Entranya. Y es que pa' chulo yo.

Abreu l'altre dia va escriure que se sentia l'aire més pur amb Otegui a la presó (cosa similar deien els del KKK quan oloraven l'estofat de carn negre clavada a una creu ardent en el delta del Mississipí) i jo li vaig respondre que el felicitava pel trencament de la treva, i que ja veurà que l'aire potser perdrà la puresa primaveral amb la fortor dels primers cadàvers. Abreu avui ha tingut a bé escriure això, que em prenc com una resposta al meu comentari incendiari.

No em negaran que sentit de l'humor en té, l'home.

I ara, si m'ho permeten, vaig a mirar com passa aquesta encapotada tarda de diumenge per la finestra.

Amenaces literàries i agenda pel cap de setmana

M'acollona. No dormo per les nits. Em fan mal els costats i noto punxades arreu. El fetge no em funciona. Pixo sang. Vegin el meu historial.

De: Subal Quinina
A: Francesc Bononad.

Benvolgut amic B.
T'imagino intranquil, nerviós i amb atacs d'ira per culpa de la meva manca de notícies. Ho lamento molt. Darrerament tinc una feina ingent; Laertes, Icaria, trasllat, problemes amb el gas, problemes amb internet. Amb tot, els problemes els tinc jo, i no pas la maquetadora, de la qual rebo ara les primeres proves. Deixa'm explicar-te algunes decisions que hem pres.

El divendres em vaig reunir amb la maquetadora i la meva cap. Elles tenen molta més experiència que no pas jo. Vam veure que no quedava prou excels el fet de posar les fotografies darrera del text, i tampoc ens feia el pes posar-les en alguna pàgina apart. Féssim com ho féssim, sempre donava una sensació de dislocació, de divorci entre el text i la imatge; unes vegades el text d'un relat es confonia amb la foto de l'altre relat. La solució a què hem optat, que als tres ens ha semblat la més convincent i la més estètica, és la següent;

A la primera pàgina de cada relat;

TÍTOL DEL RELAT

OFTALMOCONTE (FOTO)

INICI DEL TEXT

Així aconseguim una sensació d'unitat, i em sembla que queda molt i molt maco.

De primeres, vam decidir fer el llibre amb la nostra mida petita (que més o menys és la mida normal que tenen les novel·les). Em sembla que són les mateixes mides que el llibre que et vaig donar de la Teresa folladora. Però vet ací que ara ho trobem massa petit; la fotografia fa que hi hagi poc text a la primera pàgina de cada relat. Així que ara estem esperant les proves amb el mateix esquema però en format gran (format com el llibre La muerte del cine). Creiem que així el llibre assolirà un grau més que acceptable de bellesa material, de llibre-objecte. La bellesa textual queda fora de tot dubte, car són les teves paraules.

Bé, espero que m'hagi sortit un mail comprensible. Per a qualsevol dubte, truca'm.

Sàpigues també que t'enviarem les proves per al teu vist-i-plau, així que no pateixis que tindràs el fill a les mans abans de parir.

Buenu, nen, vaig a currar en altres coses.

-----------------

De: Francesc Bononad
A: Subal Quinina

Amic Subiralta:

Intranquil, nerviós i irat, no; però ara ja puc llevar el teu ninot de dins del congelador i tornar-li les agulles de cosir a ma mare... O potser encara no: tal vegada he de mantindre els atifells de vodú casolà en espera de veure el fill nonat. La solució triada és la que us sembla més adient, no? Doncs esperarem a veure-la, i si al cap no ens convenç, sempre podré sentir-me com una sort de Peckinpah de la literatura catalana (per a mi seria tot un honor).

Altra cosa, sobre La cosa 2.0. Magnífica idea la del bloc fosc (bosc fosc) de Laertes (també, és clar, el d'Icaria). Finalment, un obrer --és curiós-- ha vençut els seus caps ludites.

I altra, tot i que precipitada, ho sé. Demà dissabte a Tavernes (al meu poble) lacasacalba ha programat el següent cartell:

Dissabte 9 a les 23.03 hores, festa-presentació del 3r Pop al carrer [20 de juliol-platja de Tavernes] amb les actuacions de Transportes Hernández y Sanjurjo, projecte paral·lel de Julián Hernández, líder de Siniestro Total, i Rómulo Sanjurjo, acordionista dels desapareguts Os Diplomáticos de Montealto; el trio de l'Alcúdia, Les Mãedéus (cançó reverent-reverberent-verbenera); i la propina final de La petita orquestra peiotaire. Abans de tot aquest soroll es projectarà el documental realizat per Barret Films al voltant de la segona edició del festival. Tot açò en el carrer de LaCasaCalba, carrer Cervantes 6 de Tavernes de la Valldigna.

Si t'abelleix, si us abelleix (acceptem companyia, sobretot femenina), estàs-esteu convidat-s. Allotjament i manutenció a càrrec de l'erari valencià.
Salut.

Evidentment, no hi penso anar, jo. Davant de tals amenaces prefereixo quedar-me al Principat i fruir de;

DIVENDRES:

Agustín Fernández Mallo y Eloy Fernández Porta (autor de Afterpop) comparten mesa y charlan, con Jordi Carrión como moderador, sobre sus libros y sobre los nuevos rumbos de la narrativa actual. Lugar: Llibreria Robafaves (Carrer Nou, 9, Mataró. Hora: 19,30)

i

DISSABTE:

A les 22.00 hores, EN/DOLL presenta el seu primer disc a l'Auditori, sala 3. Més info aquí i aquí. Olé, Pedrals, amb posat rumberu i llengua mordaç plena de rimes!

La cosa 2.0

Dimarts vaig agafar la bici plegable i vaig fer cap a una conferència interessantíssima sobre noves tècniques de vendre motos 2.0. Però deixin-me fer un apart per parlar del fenomen bici urbana, que ve al cas si abans es llegeixen aquest apunt de la Flaneuse.

Apart per parlar del fenomen bici urbana.

Agafo la bici i miro victoriós els carrers que fan baixada. La brisa suau. Al fons s'albira la mostra gratuïta de mar que ofereix la ciutat quadriculada. M'apujo el seient fins que amb prou feines els peus toquen a terra. I cagant llets pedalo, pedalo, pedalo, i passo a un mil·límetre de la senyora i em venen ganes d'estirar-li la bossa, i passo a un mil·límetre de la nena guai i penso en acariciar-li lleument el culet, i passo al costat de'n Sostres i calculo etzibar-li una puntada de peu als ronyons. Sóc un perill, senyors, no respecto semàfors ni senyals, preferències amb prou feines, els municipals s'alcen la gorra i es graten el cap davant la meva supersònica velocitat. Sostres, aquí estic. Mira, em pico el pit en senyal de desafiament.

I aparco davant la sala que el Gremi d'Editors ha llogat per l'ocasió. Transpiro i m'és igual. La conferència la imparteix un gurú de les comunicacions culturals 2.0, Javier Celaya, que gestiona la revista cultural dosdoce.com, amb blog incorporat. Parla de blogs a gent que amb prou feines sap que és un e-mail [exagero, això és literatura, vostès segueixin-me el joc i prou]. M'excito per moments. Saben quan hom assisteix a una conferència i es veu en cor de fer-la ell mateix? Aquells nervis infantils, aquell yo lo sé señu, yo lo sé.

I tant interessant és això de la comunicació via blog de les novetats editorials i notícies relacionades, que he parlat amb les dues editorials que m'alimenten i m'he posat com un boig a treballar en respectius canals de comunicació. La mera perspectiva de no haver de fer mailings massius mai més em posa, tu. Internet és EL canal per on la petita i mitjana editorial poden competir de tu a tu amb els arrogants mega-grups de comunicació que tenen editorials per amarar-se de certa respectabilitat. Aquesta és la meva esperança.

I és per això que em plau presentar els dos blogs-sales de premsa d'Icaria Editorial i de Laertes Editorial, dues editorials que m'estimo [i a més em paguen]. No són més que projectes, encara falten moltes coses, polir-les, dotar-les de més personalitat, establir un rumb més o menys reconeixible. Calen hores de feina, encara, però no em puc resistir a ensenyar-vos-les. Aquí Laertes. Aquí Icaria. Saludeu, nenes.

Anecdotari d'un que no disposa d'internet a casa

No he llegit mai massa novel·la negra, però sí sé una de les preguntes que els investigadors amb gavardina es formulen immediatament després d'un succés; a qui beneficia el crim?

I jo em pregunto, fent ús de la retòrica; a qui beneficia el crim?

*

Atenció. A la perifèria de la urbs, divendres 8;

Agustín Fernández Mallo y Eloy Fernández Porta (autor de Afterpop) comparten mesa y charlan, con Jordi Carrión como moderador, sobre sus libros y sobre los nuevos rumbos de la narrativa actual.

Lugar: Llibreria Robafaves (Carrer Nou, 9, Mataró. Hora: 19,30)

Aquest mail me l'ha enviat Editorial Candaya.

És curiós; m'he llegit el llibre de Fernández Mallo, m'estic llegint el delirant i opiaci llibre de Fernández Porta, i l'altre dia vaig conèixer (per dir-ho d'alguna manera) a Jordi/Jorge Carrión a ca l'Ea. Volia parlar amb Carrión, però no sabia massa sobre què. Algú se'm va avançar i van començar a disparar-se mútuament noms de la literatura argentina. Em vaig quedar ipso-facto en fora de joc. Ara sí sé sobre què parlaria jo; de Bolaño, de literatura actual, d'identitat, de literatura de viatges, de Quimera.

M'interessen per igual aquests tres tipus. Tenen un pla.

*

Avui vindrà el tècnic de Telefónica a casa. El meu edifici és inquietant; només em trobo velletes que fugen al veure'm. Em miren de reüll, premen amb força les seves bosses contra la fragilitat dels seus cossos i corren escales amunt. Em quedo amb la paraula a la boca, estupefacte, caic al terra, obro els braços en creu i em pregunto; per què, per què!

*

Ahir, voltant pel barri. Un paio amb una samarreta mod, blava, ajustada al cos. Xiuxiuejo gairebé al seu costat;

—Amat. Amat.

L'individu no es gira. Amb to més elevat, perquè l'home s'allunyava;

—Kiko. Kiko.

L'home no es va girar. Sospito que Kiko Amat i jo som veïns.

Sons de Caracas

Tarda d'avui tirant de Youtube i retrobant paratges coneguts de la megalòpolis. Impressionen les sirenes, el batibull, el caos, les barricades, els motorizados tirant trets, pistolers a les cantonades, les fogueres, les tanquetes, las ballenas. La història de les sirenes és còmica, veneçolana de cap a peus, història de dictadures singulars i de pobles que es resisteixen a vessar la sang en conflictes civils. Resulta que els universitaris veneçolans, de tota condició, van llençar la missiva de fer sonar cassoles el dia de la censura definitiva, el dia de l'enterrament de la sardina, el dia definitiu en què toca desar la disfressa de democràcia singular per exposar a tot el món el ferotge i sinistre rostre que tenen totes les dictadures. Però no només de cassoles viu el manifestant modern. Van fer ús del catpost, ús de les altes tecnologies, per enviar-se entre sí l'inconfusible so de l'alarma, l'alarma antiaèria de la segona guerra mundial que no anunciava més que terror i perill. I el so de les cassoles es barrejà durant tot el dia i la nit amb el de la sirena desficiant, els trets de la policia i la fortor a cremat. Però amb un exercici de recontrapropaganda, el chavisme es va idear un cant de sirenes quelcom més inquietant; la de la corneta militar, la crida al tancament dels quartels, tatarataritararàaaaa. Així doncs, a la llarga nit que va representar el tancament de Radio Televisión Caracas, cal afegir-hi la cantarella marcial, però escanyolida, gairebé imperceptible, ridícula com un déu amb peus de fang. Gairebé ninguna la feia sonar. Per primer cop, la maquinària propagandística chavista ha fracassat.

Jo no m'atreviria a dir que la cursa cap a l'abisme que va iniciar Chávez estigui a punt de veure la seva fi. A mi, el tancament de RT Caracas no m'ha agafat desprevingut; ho sabia des del 28 de desembre de l'any passat. No va ser cap innocentada. De fet, és un pas més cap al totalitarisme, un pas lògic. La meva única i estimada Aliada, que s'ho mira tot amb una excitació que jo sé que és nostàlgia per no poder estar allà, diu que cas que caigui Chávez, li preocupa el panorama polític de després. L'experiment de Chávez de posar classe contra classe, enlloc d'unificar el país i fer junts un salt endavant possible, lògic i necessari, ha portat el país a un clima de confrontació i odi social pitjor al que hi havia antany. Caracas són mil Caracas, però essencialment dos; la chavista i l'opositora. I uns no trepitgen terreny de l'altre. Les mirades.

Emperò, Chávez, amb la jugada de Radio Televisión Caracas s'ha posat a tothom en contra. L'ha cagat. El pueblo soberano del barrio més aïllat i ultraviolent està picant les seves cassoles, tal i com la oligarquía fa en les seves mansions de filferro i càmeres de seguretat. El poble que va votar Chávez no s'ha cregut mai del tot el discurs chavista; volia que es resolguessin els seus problemes i punt. Ara no només veuen que els problemes no es resolen, sinó que els hi treuen les novel·les. Això pot resultar una autèntica putada, i més si et treuen les novel·les per endossar-te més Chávez televisado, més chávez encadenado, més cantarella, més sirena, i vinga més sirena, per a que tot es confongui amb el crit de la sirena i del socialismo, patria o muerte, que ara és el cant de guerra obligat entre funcionaris i militars. La gent n'està fins als ous, simplement.

Chávez tenia a les seves mans passara l'història com l'home que va canviar el rumb de Veneçuela. Però què cony es pot esperar d'un militar.




PS.- quin cinisme pensar i dir que les manis estudiantils que viu avui tot Veneçuela siguin promogudes pel Pentàgon, com m'he senti dir darrerament. És com dir que le s manis contra la guerra estaven promogudes pel psoe. Definitivament l'esquerra és tant estúpida com la dreta. No ens queda més que el buit. La indiferència i la cerveseta. Ni Barça, ens queda.