La qüestió del río Ebro

Faig un recés i em moc en cercles per l'habitació. Consumeixo un cigarret. La meva regió lumbar, quin mal. Em passo la tarda intentant arreglar el que no es pot arreglar. Per les tardes estic sub-sub-subcontractat i treballo fent la correcció d'estil d'un text per a una editorial que ni tan sols conec. Un text que cau com una llosa, un text infumable, la meva creu. Creieu-me. Infumable. Intolerable. Dos correctors d'estils han intentat atacar-lo, mes s'han esvaït, han desertat. Faria el mateix, però sóc tossut i em falta valor (i calers).

La mare que la va parir, a l'autora. Mai havia vist un text tan pensat per al lluïment personal del seu autor(a). Ras i curt, i amb un exemple que s'allunyi de l'argument de l'obra; si tu parles de futbol i resulta que hi ha un partit a la Romareda, l'autora li etziba al text un circumloqui de quatre pàgines explicant que la Romareda és un estadi de futbol de Saragossa i que Saragossa, oh, Zaragoza, antigua Caesar Augusta, bañada por las nobles aguas del río Ebro, oh, Ebro... (i quatre pàgines més de Zaragoza i noble Ebro) Cony! Deixa't estar de gènesis laudatòries que només demostren que domines la història de Saragossa però no saps escriure de futbol! Parla del putu partit de futbol! Veieu aquesta paret? Doncs cop de cap contra aquesta paret! Horror, frustració! Mai, mai, mai hauria d'haver sortit d'aquesta oficina bancària, mai!

I dit això, netejo la sang de la paret, recullo les ulleres del terra, em frego el front i torno en silenci al meu via crucis. Una cançó inconnexa i adolescent trona dins meu. A veure, Zaragoza, ciudad eterna, bañada por las plateadas aguas del río Ebro...

Umpah-pah, La cachimba i "els rostolls d'Angelina"
Raons de pes, 1991

powered by ODEO

Besora TV

Max Besora va sortir ahir nit per la tele. Per què? Per això.

M'alegra moltíssim. Aviat podrem veure el reportatge per la Teverés i qui no hagi escoltat mai la força dels seus versos tindrà ocasió de fer-ho escarxofat en el seu sofà. Felicitats Max!!

A mode d'homenatge, transcric aquí un antic post que vaig escriure sota els efectes al·lucinatoris de la lectura del manuscrit Dedins, d'en Besora, un poemari (encara, encara?, encara!) inèdit. Si pitjeu al link (labels) d'aquí baix podreu llegir uns quants poemes d'en Max Besora i aventures diverses derivades de la nostra amistat. Felicitats, nen!

En Max alliçonant al personal, a l'Orinal.

esia de l'obsessió, poesia de la malaltia, poesia de l'obsessió i la malaltia, poesia de perdre l'últim tren, poesia del monòleg febril, poesia de la repetició, repetició, poesia de la connivència, poesia del dol, poesia urbana, poesia de trobar finalment un camí, poesia accelerada d'índex bursàtil, poesia malalta, poesia pornogràfica, poesia febril, poesia barbitúrica, poesia del xiscle, poesia del voler sortir de casa i pensar-s'ho dues vegades, poesia del desastre de la catal·lèpsia i tartamuda, poesia de quatre parets nues, poesia lumpen, poesia de la ira, poesia de l'amor, poesia d'un suburvi del DF, o poesia de Castefa, poesia d'un vidre que s'esberla, poesia de la gillette a mode d'harmònica, poesia trista, poesia del Big Bang, poesia antiortogràfica, poesia de les artèries congestionades d'una gran ciutat, poesia de Lautreamont, Fonollosa i Kerouak, poesia de Houellebecq, de Boudelaire, Bukowski en hores baixes, Cassasses, poesia de cremar-ho tot, poesia de l'scratx, poesia del ratolí de laboratori, poesia del ratolí que no és un ratolí sinó un hàmster entaforat en una roda, poesia del vàlium, poesia de la truco o no la truco, poesia del fluorescent que ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, ara s'apaga ara s'encén, poesia de perdre el premi Ferrater dotat amb set mil euros, poesia de perdre els nervis, poesia de la tempesta que es desferma, poesia que no sutura, poesia de tornar a dalt dels arbres, poesia d'atemptat a l'acadèmia, poesia del cataclisme, poesia de Max Besora.

Editors bartlebys

Bartleby.- Nom amb què Vila-Matas va definir, amb molta fortuna, els escriptors que o bé deixen d'escriure dràsticament, o bé desapareixen sense deixar rastre. Per a més informació consulteu el llibre Bartlevy y compañía, del mateix autor.

Nota introductòria esmenada. La Supina Ignorància que habita en mi m'ha fet dir un disbarat. L'origen del mot Bartleby no neix amb Vila-matas, sinó amb Herman Melville (Bartleby, el escribiente). Gràcies per l'incís, Antoni de Sant Pol, y por la colleja, señora Gatopardo.

Caminava arrossegant els peus el matí de diumenge per la Fira de Frankfurt a la cerca de qui sap què. Molts passadissos estaven buits i la desolació envaïa l'ambient. Un cendrer ple d'una festa que s'acaba. I el cas és que jo volia conèixer la gent de Sexto Piso. I el cas és que en tot el matí no hi va haver ningú al seu stand. I el cas és que a la meva guia per no perdre'm per Frankfurt -Por orden alfabético-, es parlava d'un llibre de Sexto Piso que jo volia llegir, adquirir, fins i tot. I jo vinga a donar voltes de dalt a baix del passadís abandonat. La gent de l'agència literària Balcells i la gent d'Anagrama em fitaven i mica en mica s'anaven posant nerviosos. Un home d'una editorial veïna, al veure'm tant amoïnat, em va oferir un llibre seu, que jo vaig rebutjar per allunyar-se del meu objectiu. M'oferia un llibre infantil.

Res, els de Sexto Piso havien desaparegut deixant uns pocs llibres a les prestatgeries. Aleshores la noia d'Anagrama i la senyora de Balcells em van impulsar a cometre un pecat; emporta't els llibres que vulguis. No fotis, així, gratis? Gratis. Manllevats? Manllevats. Quan una agent literària i una editora et preguen siusplau que agafis els llibres i fotis el camp, no pots fer més que obeir com un cadell. Tres van ser els llibres de Sexto Piso que vaig furtar sota l'empara legal d'agents literaris i editorials. Qui va de Bartlebys perd els seus llibres.

Un dels llibres que vaig agafar fou El viento ligero en Parma, Enrique Vila-Matas, Sexto Piso México. Si us va agradar Entre paréntesis de Bolaño us hauríeu de llegir aquest llibre de Vila-Matas. És un recull de conferències i petits escrits molt vila-matians però que baixen molt bé -molt millor que les seves novel·les, que poden causar esgotament intel·lectual. Sempre havia escoltat que les obres de V-M eren curulles de sentit de l'humor, mes jo no el sabia trobar. Ara sí l'he trobat i em descobreixo al metro batent les meves mandívules desencaixades. Exagero.

El cas, i d'aquí el títol del post, és que trobo aquest paràgraf en un dels articles de El viento ligero en Parma (Un tapiz que se dispara en muchas direcciones), directament relacionat amb la seva novel·la Bartleby y compañía;

Otro colaborador muy eficaz en mi búsqueda de bartlebys fue Jean-Yves Jouannais, el autor de Artistes sans oeubres (Artistas sin obras), libro en el que citava a los shandys de mi Historia abreviada de la literatura portátil y que me aportó información muy valiosa sobre el tema de los del No (así es como llamo en privado a los bartlevys), tan valiosa como la de la existencia de esa Biblioteca Brautigan que acoge en Burlington, Estados Unidos, todo tipo de manuscritos rechazados por las editoriales. Mucha gente cree que esa Biblioteca Brautigan es inventada, que no existe, pero no es así.

Investigo una mica i confirmo l'existència d'aquesta biblioteca per a ningunejats, i penso que uns autèntics generadors de bartlebys són els Editors No; "NO et publiquem", "NO s'adiu en el nostre catàleg", "Aquest llibre NO és bo", etcètera. Jo podria enviar unes quantes tones de paper a The Brautigan Library, P.O. Box 521, Burlington, Vermont, 05402, USA, i així guanyaria uns quants metres quadrats d'espai per estirar les cames a l'editorial que m'alimenta.

Diari de Cuernavaca explica la història que hi ha

en els orígens d'aquesta misteriosa biblioteca.

Com el Vallès

Poetes del Vallés Oriental, del Vallés Occidental i del Vallés Accidental. Ancians poetes jovenívols i joves poetes crepusculars (jejeje). Ahir bonica i divertida vetllada poètica a l'Orinal. Avui, poc temps per a escriure.

M'acosto a un dels poetes i li demano per favor m'escrigui l'últim dels poemes que ha recitat, per a la Perifa. El poeta es diu Xavier d'Edimburg, un poeta torero i aristocràtic, en la meva distorsionada visió de les coses. I me l'escriu en una llibreta i jo els hi transcric a vostès, a la seva pantalla d'ordenador.

Ehem. Més que un poema és un speech. Que diu així...

"Joan Oliver (Pere Quart) escrivia al segle XX;

.../... Tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. Com el vallès no hi ha res.

Al segle XXI el poble del Montseny conviu amb pixapins i boletaires, i ara també amb el monstre blau del TGV -al meu pas per llinars del Vallès-. I podem afirmar (d'en Sabé, de Palautordera);

Tres xemeneies fan un polígon, quatre carreteres un cinturó, cinc masies massa pagesos. Com la terra del Vallès no hi havia res!

Prou agressions al territori!"

Xavier d'Edimburg, Horiginal, Orinal (Obrador de Recitacions i Noves Actituds literàries), 25 d'octubre de 2006, Barcelona.

--------------

Els amics de Quark poesia són els meus amics. Allisteu-vos a Amics de Quark poesia tot i escrivint un mail amb el vostre contacte a QUARK.poesia[arroba]uab.es

Deconstructing Putas asesinas

Ahir: adquireixo un llibre sobre un tema que m'esclavitza per les tardes i un exemplar de Putas asesinas. Per què et compres un llibre que ja t'has llegit, cretí? Doncs perquè vull participar a la deconstrucció de Putas asesinas que s'està fent aquí en plenes facultats. No sé què ho fa, que molts dels llibres que més m'agraden me'ls deixen, i no reposen en les meves prestatgeries. Un cas del tot escandalós és el de Julio Ramón Ribeyro, del qual no tinc cap ni un llibre en propietat. Julio Ramon Ribeyro és essencial. Però noto que defujo el tema principal del post d'avui;

EL LAMENTO DE PORTNOY
VS.
PUTAS ASESINAS
-Crítica, polèmica, anàlisi, batusses d'una elegància exquisida-

Primer round: El Ojo Silva

Ell s'ho mira i riu i fuma

El trencaclosques (2)

Nota preliminar; això que ve a continuació són notes esgarrapades en un paper, no més que això. És palpar de manera angoixant les parets d'un laberint, és escoltar veus que no se sap d'on surten, i de les que hom tendeix a no refiar-se. Mai podria ser considerat un acte de fe de Subal o el seu Autor, o les bases del seu pensament, doncs aquest encara està per fer, i està molt lluny de bastir-se. Mai sabré resoldre un cub de Rubrik. No entenc res.

1.

Kafka menciona, por último, la relación compleja y forzosa que todo escritor de un país pequeño mantiene con su literatura nacional: "las exigencias que la conciencia nacional, dentro de un país pequeño, plantea al individuo, traen consigo que cada uno deba estar siempre dispuesto a conocer la parte de la literatura que ha caído en sus manos, a conservarla, a defenderla, y a defenderla en cualquier caso, aunque no la conozca ni la conserve". Así pues, los escritores no pueden decretar una autonomía de la que no son dueños: están obligados a "luchar" por defender "la parte literaria que [les] corresponde".

Casanova, Pascale, La República mundial de las Letras, Anagrama.

2.

Estoy seguro de que Tabucchi suscribíria estas palabras de Juan benet a propósito del compromiso ideológico de la literatura: "El arte literario es tan idóneo para hacer la revolución como el cuplé patriótico para enardecer un país y ganar una guerra en ultramar. Son cosas que rara vez casan: la literatura, por tener un estatus propio, tiene su propia moral que no tiene por qué coincidir con el deber social, más general o específico, impuesto por el momento histórico; tiene su propia constitución, su propia historia y su propia revolución que llevar a cabo".

Quienes hoy en día siguen creyendo que hay que subordinar la narración a los objetivos extraliterarios merecen que se les declare la guerra: guerra total contra una literatura que no confía en sí misma. En el fondo yo siempre he pensado que quienes se emboscan en el compromiso ideológico lo hacen porque tienen una gran inseguridad en sí mismos y en su literatura y buscan coartadas que desfiguren en lo posible la evidencia de su incapacidad artística.

Vila-Matas, Enrique, Mastroianni-Su-Mer, El viento ligero en Parma, Sexto Piso.

3.

4.

Incertesa. Tenen cap relació 1 i 2? Ho desconec. Sóc un infant que es passa un còctel molotov de mà en mà sense saber què és un còctel i sense saber què és un molotov. Tenen cap relació 1 i 2 amb aquesta petita i inversemblant polèmica? Ho desconec. Però igual pitjo el botó vermell, a veure què passa.

El trencaclosques (1)

Primer de tot, vull mastegar la paraula derrota. Dos a zero. La derrota és un motor.

Segon, vaig prometre al Teatre Buit que rellegiria un llibre que considero essencial, abans d'omplir-me la boca de Frankfurt 2007. Aquest és, ni més ni menys, que La República mundial de las Letras, de Pascale Casanova. Benvinguts a l'intent enèsim de Subal de construir la seva opinió definitiva sobre la llengua catalana, la literatura catalana i la indústria editorial catalana. Pretenc fer-ho, atenció a l'equilibri de funàmbul, sense esmentar ni un sol cop la paraula Espanya ni la paraula Catalunya, ni assistir a una punyetera classe de literatura comparada. Estem, doncs, sobre el trajecte que em menarà irremeiablement cap al fracàs i la derrota. Paladegem junts la parauleta; derrota.

PRIMER MOVIMENT

Me molesta no poder mostrarle un catálogo más amplio de nuestras buenas producciones: no acuso de ello a la nación; no carece de espíritu ni de genio, pero ha sido retrasada por causas que le impidieron elevarse al mismo tiempo que sus vecinas [...]. Nos avergüenza que en determinados terrenos no podamos igualarnos a nuestros vecinos, deseamos recuperar, trabajando sin descanso, el tiempo que nos han hecho perder nuestros desastres [...] No imitemos, pues, a los pobres que quieren hacerse pasar por ricos, admitamos de buena fe nuestra indigencia; que eso nos estimule más bien para ganar por medio del trabajo los tesoros de la Literatura, cuya posesión culminará la gloria nacional.

Federico II de Prusia, De la literatura alemana.

Espai cedit per a propaganda electoral

Continuant amb el meu exercici per a esborrar qualsevol indici de prestigi que pugui haver adquirit aquest putu blog, avui parlaré de faltes d'ortografia en les eleccions d'aquest... d'aquest d'això.

Esperava en candeletes el gargall d'Arcadi Espada i finalment ha arribat. Folla't a la dreta està mal escrit. Aquesta "a" sobra. Mireu, jo no sóc qui per a parlar de catàstrofes ortogràfiques. Tant és així que un dia vaig escriure herrata davant mateix d'un editor de vellut.

Però Ae, Clark Kent de la política catalana, actua sempre per omissió interessada, i els seus germans grans del PP van editar uns cartells horrorosos de color blau on es podia llegir Aquestes també son les teves eleccions. Son vol dir que hom s'adorm, o que hom és fill en anglès, o que hom es diu Conrad, però en cap cas és la tercera persona del plural del verb "ser". En Clark això no ho esmenta, en el seu abocador incontrolat, però et perdonem, superheroi, et perdonem. Tanmateix, espero que algú et doni algun dia un caramel de kriptonita, que tu tant et mereixes. I això no és una amenaça terrorista ni res. Això és una brometa.

En Clark porta dies queixant-se que el seu titella no surt per la tele. Bé, el meu partit, el lema del qual no és vota'm a mi per a botar-los a tots, però podria ben bé ser-ho, tampoc no surt mai. Amb tot, jo proposo a la comissió electoral i a CCTRV que ens organitzi un cara a cara als partits menuts, on participin entre d'altres; Partit Humanista de Catalunya, Lluita Internacionalista, Nueva Falange Española, Partit Família i Vida, Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal, i com no, Ciutadans i el partit que em donarà de menjar quan estigui a la poltrona del poder, els il·lustres senyors d'Escons Insubmisos.

Segur que no ho fem pitjor que els polítics professionals. Així que ja ho saps, Clark, posa't a la cua per a sortir a la foto. Com tothom, que sembles la senyora que es cola per la cara a la cua del forn de pa. ¿Habráse visto? ¿Quiere un caramelito?

(sispli, vota'm)

-Autor, posa'm una falca electoral!

-Ganes tinc que arribi el 2 de novembre, cony!

-Xit! Joven nacional...

powered by ODEO

Com ballar amb Frank Zappa

O com dilapidar tot el teu prestigi en només un post.





Em desplaço pel passadís, ufanós i eufòric. Dono voltes sobre el meu eix i desplego els braços. Sacsejo la testa i faig que toco la guitarra. Faig que ballo com un primat un hip-hop que només existeix en la meva ment (malalta). Saltirono. Gesticulo i espasmodejo. I de cop. I de cop. I de cop m'aturo.





M'aturo perquè la música s'atura.





I espero el cop definitiu a la caixa d'una bateria, que marca el reinici de la meva processó malalta. Un, dos, tres i quatre compassos, o més, car en ZP és imprevisible.





Ara.





Nyé, nyé, nyé, surfejo sobre el riff d'una guitarra. Enrera queda Raymond Carver, que és verí i patiment. Perquè l'antítesi de Carver es diu Frank Zappa.
Ara, a sobre, us explicaré que a voltes, quan m'abelleix, aplaudeixo de manera nerviosa, in a very nervous way. Es tracta del següent procés. S'agafa el palmell de la mà esquerra, i es fa picar amb extrema violència i velocitat no pas contra el palmell de la mà dreta, sinó contra el dors de la mà dreta. Proveu-ho, proveu-ho. Però que no us vegin. Presumeixo de tenir el rècord de tocs nerviosos. Per fer-ho gràfic, les meves mans es multipliquen en l'espai i sembla que mil mans piquin contra mil mans. L'aletejar constant d'una mosca. O colibrí. Ni les càmeres ultramodernes dels paparazzis captarien la subtilitat dels meus moviments.

Aleshores, ajupits, saltironant i picant nerviosament les vostres mans, sols a casa vostra, podreu ballar qualsevol tema de Frank Zappa.

(avui he treballat massa hores, i el calentador ha implotat. Demà es dutxarà son pare)

Frank Zappa, Teen-age prostitute
Ship arriving too late to save a drowing witch, 1982

powered by ODEO

dubto entre el Save as draft o el Publish

mes ja no

Die letzte Erwägung von Frankfurt, i alguna més de franc

Passejo pels desolats passadissos de la Fira de Frankfurt. És diumenge. Visites de plaer i melangia. És la diferència entre el Ser i l'Estar. Estic a la fira, mes no sé si hi Sóc. Estic cansat. Volto pels stands italians i francesos; editorials com Adelphi, editorials com Editions de Seuil. Sí, sóc un adulador. Volto també pels stands espanyols. Com una llambregada em sento en la solitud d'una biblioteca pública, hi ha un silenci estrany, un silenci d'abandó, o de recolliment. Heu vist Cielo sobre Berlín, amb aquells àngels que es passegen entre els lectors xiuxiuejants d'una enorme biblioteca? Us heu quedat mai fins a les tres de la matinada en una biblioteca, sentint la immensitat?

Em topo amb l'stand de Minúscula, una editorial mínima però de gran qualitat, que comparteix espai amb una editorial bessona italiana i amb una altra del Quebec. Una editorial que ha col·locat un llibre a les llistes dels més venuts durant moltes setmanes. El llibre és diu Crónicas berlinesas, de Joseph Roth. Me l'han recomanat fins a l'extenuació. I doncs, em dirigeixo a la dona que s'asseu a la taula. Que em pots vendre un Crónicas berlinesas? Ai, ho lamento, però no el tenim a la venta. Em convida a seure. És l'editora de Minúscula. El diumenge, de cop i volta, esdevé interessantíssim i convida a parlar sense presses. Li parlo amb sinceritat, escolto amb atenció, ella m'escolta amb atenció. Suposo que es reconeix en els meus dubtes i les meves il·lusions. Em sento emocionat. Rebo molts consells, m'explica decepcions, m'adverteix de futures trampes, de futures putades. M'anima a emprendre el camí, però m'adverteix que fa pujada.

No la molesto més. M'alço i ella també s'alça i em gira l'esquena. Cerca a la prestatgeria i troba dos llibres, que em dóna. Moltes gràcies, no sé què dir. Ella, amb molta destresa, gira pàgines d'un dels llibres que m'ha donat. Sembla nerviosa, emocionada. És una editora. Per fi troba la pàgina que em vol ensenyar. I llegeix;

"El cambio más sutil que ha experimentado Nueva York es algo de lo que la gente no habla demasiado pero está en la imaginación de todos. La ciudad, por primera vez en su larga historia, se ha vuelto vulnerable. Una escuadrilla de aviones poco mayor que una banda de gansos podría poner fin rápidamente a esta isla de fantasía y quemar las torres, derribar los puentes, convertir los túneles del metro en recintos mortales e incinerar a millones. La intimidad con la muerte forma parte de Nueva York: está en el sonido de los reactores en el cielo y en los negros titulares de la última edición"

Esto es Nueva York, E.B. White, (1949), editorial Minúscula.

Després baixo cap a la secció més estranya de la Fira; stands iranís, iraquís, russos, serbis... Ahir van executar a Anna Politkovskaya i l'ambient per allà era molt estrany. Em sentia en estat d'alerta, em sentia molt lluny en el temps i en l'espai. Em senita a Rússia. Cerco algun llibre de Dovlatov en versió original, així, a mode de souvenir. No el trobo. Surto de la Fira per darrer cop. Em dirigeixo a l'aeroport.

Consideracións de franc.

1)Recomano fervorosament llegir el Cultura/s d'avui. El podríem batejar com "ampliació del camp de batalla". El títol original és Catalunya, una escena de debate cultural. Me'l llegiré amb atenció i penso construïr la meva opinió, d'una (fucking) vegada.

2)No rellegeixo llibres. Poc temps que déu ens ha dat, com per revisitar viaranys ja recorreguts. Però em sento amb l'obligació de definir-me davant l'escena que el Cultura/s d'avui dibuixa en el seu número d'avui. Em sento obligat a rellegir La República mundial de las Letras, de Pascale Casanova. Crec que el debat de fons en tot el merder de la cultura catalana, la literatura catalana, la indústria editorial catalana, no és un problema estrictament català o espanyol. El llibre de Casanova crec que és un mapa molt vàlid per no perdre's en el laberint.

3)I ara vaig a escriure a un home ancià, un antic milicià de la República que es va exiliar a Tolouse i allí s'ha quedat. La seva ortografia és fràgil, així com la seva cal·ligrafia és. Ens ha enviat una carta i no un e-mail. No ho trobeu fantàstic?

Subal Confidencial

-Subal.
-Què. No em molestis, que encara em falta firmar la última Consideració de Frankfurt
-Home, això de Frankfurt ja està passat de moda...
-Shhhhht. No em molestis. Jo perseveraré amb el meu negoci, vale, tio?
-Però t'has mirat el devedé?
-Sí.
-Fes-me, doncs, un confidencial. Subal confidencial.
-No el vaig veure tot. Però gràcies al putu devedé ara sé que hi va haver un cop d'estat.
-Un cop d'estat? Collons.
-Sí. Un cop d'estat, i jo sense saber-ho. El Montilla era el rei, i en Carod el Tejero.
-Ah.
-Sí.
-I ja està? Aquest és el teu confidencial?
-Sí. Puc explicar una anècdota?
-Tu mateix.
-Després vaig veure un altre devedé.
-Quin?
-La parada de los monstruos.
-Et veus en cor de fer un paral·lelisme entre La parada de los monstruos y Confidencial CAT?
-No. Sí. Sí, m'he il·luminat, tio, m'he il·luminat. Posa'm unes negretes.
-Vols un color ben llampant?
-Sí, sí.
-Va doncs, tira milles.
-A Freaks, de Tod Browning (1932), hi ha una senyora molt guapa (i molt dolenta) que utilitza i manipula als nostres estimats freaks. La senyora no pateix cap disminució física, és, diguèssim, normal. I saps com acaba, la senyora?
-No ho sé, jo no he vist la peli.
-Comença així;

-I acaba així;


-Subal, ets un intel·lectual.
-Els nostres lectors també.

Die vierte Erwägung von Frankfurt [4]

Nens i nenes que us vulgueu dedicar a malviure editant i venen llibres: Apreneu idiomes. Apreneu alemany. Si no ho feu així, busqueu la presencia supersònica i multilingüe de The Blot. Perquè ara toca explicar-vos, supervivents de les consideracions de Frankfurt, que hom es va sentir absolutament vulnerable, mut, com a milions de milles del lloc on era, intentant presentar el treball d'en Pedrals a editorials alemanyes amb l'objectiu de vendre'n els drets de traducció. Mark Sandman que estàs en el cel, il·lumina'ns.

Morphine, You Speak My Language
Good, 1993

powered by ODEO

Passegem bocabadats pel pavelló alemany, d'una vitalitat exagerada. Un Corte Inglés hores abans del dia de Reis. Sense cap mena de dubte, els reis de les portades arriscades, suggestives i originals són els germànics. (Observen una traducció d'Empar Moliner a l'alemany, i a mi se'm cau l'ànima als peus).

The Blot té una boca de pam i mig. Se'l veu realment impressionat. Té la tendència a resseguir amb les dits totes les portades, sentint els diferents tactes del paper. Ells és un il·lustrat i en veritat aprecia coses de les quals jo no n'he sentit a parlar mai. En fi. Arribem a un stand de poesia alemanya. I en The Blot comença;

-Bla, ble, bli, blo, blu?
-Ja -diu el personatge de l'stand alemany.

I de nou;
-Bla, bla, Pedrals, ble, bli, bli.
-Ah?
-Ja. Furgatori, bli, bli, blo.

I jo; Eing?, i en The Blot vinga a parlar coses estranyes i jo vinga a fer-me petit, i a maleir la meva incompetència lingüística. I li demano a en The Blot; ja li has dit que va esgotar la primera edició d'Escola Italiana, publicada ni més ni menys que per Edicions 62? I ja li has dit que en pre-Nobel de Literatura, el mestre Gimferrer, avala l'obra d'en Drals? I ja li has dit que...? marededéu, quina vergonya...

I així passem l'estona, The Blot parlant alemany i jo estirant-li la màniga intentant aportar valor afegit a les seves paraules. Estarà publicat en alemany l'amic Pedrals, l'any vinent? Tant de bo. El tantu, que se l'apunti en The Blot.

També cal destacar el descobriment d'un Pedrals germànic, que recitava tancat en una peixera radiofònica, i els oients agafaven els cascs i se l'escoltaven i reien i s'emocionaven i em va semblar meravellós, tot plegat. De nou, l'agitador cultural The Blot potser aconsegueix que vingui a Barcelona, a l'Orinal, per a escoltar-lo recitar en les nostres terres. És tan curiosa, la poesia, que jo sense entendre un borrall vaig reafirmar que la poesia és un llenguatge secret però universal, que s'entén, vatua l'olla, malgrat ésser recitada en alemany. És fantàstic, no creieu? A la foto, el senyor The Blot escoltant al Drals alemany de nom desconegut. The Blot, n'estic segur, ens sabrà dir qui és.

Més tard, quan tota la indústria editorial alemanya ja sap qui és Josep pedrals, The Blot i Subal s'estrenyen la mà i es desitgen bona sort. Ell torna cap a Barcelona, i a en Subal encara li espera consumir el diumenge. Subal és un neci, car pensa que el diumenge és un dia trist. Que la gent marxa, que tot s'acaba, que els stands es buiden, i és ben cert, carall. Però encara li queda alguna agradable sorpresa per a relatar...

*

-Subal.
-Què.
-Molt fluixa, no, aquesta crònica?
-"Es diu l'artista/ per cop enèsim/ que es pot ser pèssim,/ mai: pessimista", Josep Pedrals, dixit.
-No tens vergonya, tio.
-Cap ni una, nen.

Die drittel Erwägung von Frankfurt (3)

El camp de futbol s'estenia sobre les nostres mirades. Un pati de col·legi, amb onze jugadors per banda, perfectament organitzats. Tu; corre per la banda dreta; el de més enllà, espera l'esfèrica al centre del camp. Triangulem. Així, així. Que corri la pilota. Pim-pam, este-es-uno. De sobte un destraler de l'equip contrari trenca les línies i es dirigeix amb els ulls injectats de sang contra un lateral i li etziba una puntada. Tangana. Polèmica. Algú m'agafa del coll de la bata i em llança pels aires. Sona el despertador.

Així comença el meu dissabte, dia 7 d'octubre.

Entrem, as usuall, per l'edifici número vuit. Anem a fer el cafetonet a cal Gremi d'Editors. Just sortim del pavelló gringo que ens topem, cara a cara, amb la presència d'un vell conegut de la Perifèria, Sir Andrew Wylie. Ens apartem de la seva trajectòria decidida i pas endimoniat. Portava un llibre sota el braç. Quin? Aquest, que jo també portava a la bossa, a mode de guia turística per no perdre's per la fira. En aquest llibre, de Wylie es diu;

Otra anécdota: también en la era del pelotazo, Susan Sontag estaba cada vez más nerviosa (los grandes anticipos no son sólo mucho dinero sino también status), por lo que Roger [Straus] le dijo que, para preservar su gran amistad, se pusiera en manos de un agente (hasta aquel momento trataba directamente con la editorial), con quien ya negociaría. Susan hizo sus prospecciones y le dijo que estaba dudando entre Lynn Nesbit y Andrew Wylie. Roger dijo algo así [...]; "No, por Dios, Susan, la Bimbo no, mejor el Chacal", y así fue y Susan Sontag continuó publicando con él sin problemas. (Aunque la relación entre Roger y Wylie se deterioró fuertemente cuando éste fichó a Philip Roth y el escritor dejó Farrar, Straus and Giroux. Pero en fin, gajes del oficio.

Herralde, Por orden alfabético, Anagrama.

Bueh, en fi. Es va acostant l'hora de parlar amb Feminist Press, i noto un nus a l'estómac. La meva primera reunió a Frankfurt. Com un primer polvo. I, doncs, els primers polvos... com van? Vostè; com li va anar? I a vostè? I al de més enllà? Ja us ho dic jo; van bé perquè són els primers i en el pitjor dels casos hom ni se'n recorda. Doncs a mi igual.

Dels temes professionals no penso obrir boca; no sóc tan neci. Però he de dir que gran part del temps que vaig passar amb l'editora, una dona seriosa, pulcra, de cabells emboirats i mirada escrutadora, vam estar parlant de la Riverbend. Males notícies, pèssimes notícies. jo m'esperava rebre informació de primera mà sobre la sort de la nostra amiga. I els silencis de l'editora em van fer humitejar els ulls. No saben si està bé, no saben res de res. Des de fa massa temps. Em presenta tres alternatives, atenent-se al seu darrer post; 1) que hagi fugit amb la seva família a Jordània, 2) que encara estigui a Bagdad però li sigui impossible escriure (ho trobo improbable; un blogger fa els impossibles per enviar les seves cròniques, ni que sigui via senyals de fum), 3) ... que... que... silenci. Un silenci sepulcral. Un silenci massa intens. Un silenci massa llarg. Ara l'editora parla en veu baixa. She must be fine. She must be fine...

Intentem canviar de tema. Però ens costa. M'ensenya què publiquen. Em pregunta com es ven el Bagdad en llamas. Lent, senyora, massa lent, però encara és viu. Li parlo de les ressenyes que a voltes obtenim, li parlo fins i tot de L2P i dels homenatges que dedico de tant en tant a la Riverbend... Marxo del seu stand ben compungit. La Riverbend... què pensaria al veure això de Frankfurt? Suposo que, per a un escriptor, Frankfurt és una cura d'humilitat força dura. El seu ego es dissolt entre tants egos, entre la magnitud ingent del mercadeig.

Prou. Demà o demà passat més. Us explicaré les aventures d'en The Blot i un servidor a la caça d'editorials alemanyes que s'atreveixin a traduir el nostre Pedrals. Senyors que manen, ehem, un missatge. Convidin a en Pedrals a Frankfurt 2007. Deixin pas a la joventut que no té la paraula Franco, dictadura, llengua oprimida perpètuament a la boca. Ens fem pesats i hi ha llengües i països que ens donen mil voltes en qüestió de prohibicions. El Drals, com molts d'altres, no desperten compassió de llengüeta petita allà on van, ans el contrari, desperten admiració perquè fan la llengua ben gran i, sí, universal. Al Pedrals l'entenen de Brasil fins a Brussel·les, passant per Madrid.

"Los mejores libros de la década"

Ahir Tirant al cap parlava d'una enquesta que va promoure el The New York Times per a escollir la millor obra de ficció publicada als Estats Units en els darrers 25 anys. Bé. També llançava una idea al gèlid aire de la catetosfera per organitzar una cosa similar però en literatura catalana. Queda dit.

A principis d'estiu, naufragant per mars llunyans, vaig observar que en Jorge de Letralia cercava el millor llibre de la dècada publicat en castellà. Clic-clic. Escric el meu candidat i m'ajec a esperar. Avui he rebut els resultats i jo us els ensenyo perquè no tinc res millor a fer.

Con 28 votos:
Los detectives salvajes, Roberto Bolaño (1998)

Con 12 votos:
2666, Roberto Bolaño (2004)

Con 6 votos:
La fiesta del Chivo, Mario Vargas Llosa (2000)
Soldados de Salamina, Javier Cercas (2001)

Con 3 votos:
Delirio, Laura Restrepo (2004)
Historia universal de la destrucción de los libros, Fernando Báez (2004)
La sombra del viento, Carlos Ruiz Zafón (2002)
Tu rostro mañana, Javier Marías (2002, 2004)

Con 2 votos:
Sefarad, Antonio Muñoz Molina (2001)
Travesuras de la niña mala, Mario Vargas Llosa (2006)

Vosaltres ja sabeu quin llibre vaig votar, oi? Si ens hi haguéssim jugat calers, els hagués perdut.

Aquí teniu les ressenyes d'aquests deu llibres.

Ja

-Lillu, vine cap aquí.
-Sí mana, oh Autor.
-Are you ready?
-Yes.
-Com portes l'alemany?
-Danke, danke.
-Perdó?
-Danke, danke.
-Vas bé, nen.
-Ja.
-Ja, què.
-Ja, que vol dir sí.
-Ah. Bé, escolta'm amb atenció i reverència. No robis llibres, no intentis comprar drets de traducció de Bolaño al carolingi, no vagis a festes lascives, res de coca, que ja sabem que els editors són uns degenerats, si et pregunten d'on ets, no diguis que ets indi, i molt menys diguis que ets català. Tu ets eslovè, vale, nen?
-Ja.
-Frankfurt és molt lleig; no vagis a fer turisme, renta't les dents abans de sortir de l'hotel, agafa tiquets dels taxis, que vas subvencionat, porta roba d'estiu que fot una calor que espanta, cerveses, les justes. Sigues fort, hàbil, llest, suspicaç, no m'enviïs cap postal, no t'enfonsis al veure quanta gent intenta viure de publicar llibres...
-Ja. Podré saludar a l'Herralde?
-De lluny, i si no t'escolta, millor.
-Home...
-Subal.
-Ja?
-Bon viatge.

Viatjar lleuger = relat curt

Suposo que parlar de l'obra de Raymond Carver a aquestes alçades, gairebé vint anys després de la seva mort, és reiteratiu. I què. Jo he de parlar del meu Raymond Carver. L'home que ha assecat la meva ànima.

Però no. Encara no puc. Tinc una cosa aquí a la llengua, a la punta dels dits, una cosa entomida, que fa que no pugui escriure res. Ni una punyetera consideració. És un respecte místic, gairebé religiós. Només un parell o tres de coses, a mode d'esborrany:

• Els silencis; ho diu perfectament bé el paio o paia que va escriure la contraportada de la sèrie de relats de Catedral; Carver opera por sustracción.
  
  
• El tacte i delicadesa amb què Carver tracta les situacions i personatges: Hipòtesi; Els personatges de Carver sempre es toquen la barbeta amb la punta dels dits, o bé les temples, o es pentinen les celles, i només amb això aconsegueix moments d'insoportable intensitat. Silencis que pesen com lloses.
  
  
• Mai hagués pensat que una obra literària pogués superar l'estupefacció i el grau d'astorament que Bolaño havia causat en mi. Tinc sort d'haver llegit relativament poc; conservo intacta la capacitat sorpresiva.
  
  
• Incauts que us deixeu guiar per un cec; llegiu-vos en caràcter d'urgència alguna cosa de Carver. I després feu balanç. Feu balanç de les vostres vides. Veureu que petites que són.
  
  
• J.J. Cale, Travellin' Light.
  Troubadour, 1976
  
  powered by ODEO
  
  
• J.J. Cale és a la música el que Carver representa a la literatura. Opinió personal i intrasferible, és clar. Els temes de Cale són relats curts.
  
  
• El final del relat Catedral és un dels millors de la història de la literatura. Serveix per palpar el vertigen i el buit de l'univers. I em quedo tan ample.
  
  
• La Segona Perifèria viu moments de franca decadència. Ho sé jo i ho saps tu. La decadència, emperò, em sembla molt bella.
  
  
  
  

Aquest és J.J. Cale

I aquest és Raymond Carver