La part dels crims

La secta d'estudiosos de Bolaño sembla que no existeixi, però està enterrada entre posts i comentaris ja caducats. Clar, són gent que està a l'aguait, no pas com un servidor que baixa de l'hort.

Mitjançant eliteratura, que parla de Los detectives salvajes, descobreixo que el vell amic TdQ ja va fer la seva particular crítica de 2666 (28 de febrer de 2005), convenientment matisada pel Llibreter.

Bé, jo tinc alguna cosa a dir.

TdQ, que és un provocateur, assenyala que al llibre li sobren 500 pàgines, les que formen la part III (La parte de Fate) i la part IV (la parte de los crímenes). El Llibreter aleshores salta a l'arena per aprofundir sobre La part dels crims, que defensa a ultrança tot i assenyalant què és la part més memorable de 2666.

Aquí jo estic totalment d'acord en la defensa que en fa el segon, però no fins al punt d'alçar-la com la millor de les parts de la galàxia 2666.

En efecte, la part dels crims és molt llarga, i sembla manllevada de l'arxiu d'un forense. Llarga i escassa alhora; B. no es molesta en mostrar-nos les vísceres del crim. Es limita a descriure de manera gairebé funcionarial les monòtones vides i les causes de mort de les víctimes i prou. Les divagacions desganades dels polícies, també.

El que fa gran a La parte de los crímenes és l'efecte hipnòtic que provoca la repetició de l'horror, i el procés que porta als forasters (o policies, advocats, polítics) de la indignació a la indiferència o resignació. Una resignació que els hi acaba passant factura; es van convertint tots en una espècie de desferra humana, al límit de l'atac de pànic o la bogeria. No hi ha res gratuït.

Aleshores un comença a entendre. Començo a recordar sensacions incomprensibles que, curiosament, només he viscut a l'altre banda de l'Atlàntic. Recordo la visió que vaig tenir la primera nit que vaig passar al DF i que va arruïnar la visita; una nena de cinc anys enterrant-se bastons de foc fins la tràquea per entre els automobilistes esgotats i ullerosos, que tanquen impassibles les finestretes al seu pas. O t'hi acostumes, o et tornes boig. Igualment em va passar a ciutat de Guatemala, o pels barris perifèrics de la Habana, o pels ranxos caraquenys.

És per aquest motiu, tan personal i intransferible, que la part del llibre que més em va agradar va ser la segona; La parte de Amalfitano. És la que més em va corprendre. Un pare divorciat i abandonat al límit del seny i una filla rumbera que surt a altes hores de la nit per una ciutat estigmatitzada pels crims, en una ciutat fronterera i sense encant, però amb prostíbuls i cocaïna. I cotxes de color negre del tot inquietants.

De totes formes, les millors pàgines del llibre, les més intenses, al meu entendre, són les últimes pàgines de La parte de los crímenes. Allí es troben els responsables dels crims. Per a qui els vulguin veure, clar.

No sé si seria tan taxatiu com el llibreter quan diu; a Santa Teresa hi ha el secret del món, ni més ni menys. Jo crec que hi ha el secret per entendre un estil de vida, per entendre un món incomprensible; Llatinoamèrica.

________________________________________

P.S. Tonteria;

D'altres llibres que m'ajuden a entendre Llatinoamèrica:

Pedro Páramo, Juan Rulfo
Cien años de soledad, Gabriel García Marquez
El juguete rabioso, Roberto Artl
La fiesta del chivo, Vargas Llosa
Los años con Laura Díaz, Carlos Fuentes
Trilogía sucia de La Habana, Pedro juan Gutiérrez

etc. Podeu apuntar els vostres a baix a la dreta.