Ja us podeu calçar. Els mercaders.

Cantonada gris. Transitada. Concorreguda. Paquis. Guiris. Furgoneta al pas. La iaia del portal fa temps que no entén res.

Passa un que escolta On the corner de Miles Davis i va a l'editorial. Arriba a l'hora, com gairebé sempre. Algun cop ha practicat el fenòmen de la ubiqüitat per arribar a l'hora. Sense dutxar-se, en aquests casos, clar. Ell encara no ho sap, però al correu de la feina una col.lega semi-virtual li anuncia que el dimecres anirà a l'Orinal. Publica coses. D'aquí uns anys podrà dir que es feia ella mateixa la distribució de llibres, quan començava.

Si aquest altre arriba en punt a la seva feina, només ho sap ell, doncs qui això escriu ho desconeix. Ho desconeix tot, sobre ell, excepte que dedica cos i ànima a vendre llibres.

Com d'aquesta altra, de la que només sap que llegeix molt, beu i escriu ressenyes. També sap que --com a bona dona jove del seu temps-- està técnicament a l'atur. Li agrada en Capote. Un tipus que s'assembla molt a David Bowie, o sigui, de mirada glauca i ambigua.

Per una successió de motius els tres es coneixen. D'alguna o altra manera. Res presencial. Els tres es llegeixen. Els tres trafiquen amb literatura. Cap d'ells vol escriure cap llibre. Podríem asseverar que són els mercaders del Temple. Els tres podríen ser; un de Ciutat de Mèxic, l'altra d'Istambul i el que queda de Tai-pei. No cambiaria res. La col·lega semivirtual la podríem ubicar sense por a equivocar-nos entre el Raval i la perifèria, i seguiria sense canviar res de res.

Un dia una li escriu a l'altre que...

-Per què no publiques o escampes als quatre vents la teva opinió sobre els meus articles?

I l'altre, que té molta mandra a aquestes hores, copia i pasteja del mail el que opina dels seus articles que sense cap regularitat li publica el diari Avui;

"Segueixo pensant que has d'escriure alguna cosa més llarga que un especial Capote (tenir la desgràcia d'estar aturat pot revertir-se amb la benedicció de començar a escriure una novel.leta). Ja me l'he llegit sencer, l'article del Capote, i trobo que tens un estil tallant com una fulla d'afaitar, que va al gra, però no és ni molt menys xabacà. Perdona el tòpic, però escrius amb la contundència d'un home i amb la sensibilitat d'una dona. És el que vaig pensar acabat el teu article. Obviament caldrà llegir-me algun llibre del Capote."

A les hores que això passava, potser el de més enllà ja tancava la paradeta de llibres i a la reracambra treia els guants blancs per fullejar la última novetat d'algún escriptor poc o gens popular, però que potser valia la pena. I algú feia una tombarella a l'aire que la editora capturava per al seu àlbum de fotos rares.




____________________________________________________
Qui això escriu observa com de repugnant li resulta rellegir;estil tallant com una fulla d'afaitar, que va al gra,... riu i, com no, s'encén un cigarret i ho deixa estar. Ell no serviria com a crític literari.

Anunci i diàleg

Es busca ciutadania alienada que voti sí quan hagi de votar sí, i que voti no quan hagi de votar no. No al contrari.

Ref. aquí.
_________________________________

-Que t'ho mengis.

-Que no.

-Que sí.

-Que no.

-Votem-ho.

-D'acord. Cal fer-ho i és de justícia.

-Però ha de sortir sí, eh? si no ens emprenyarem de valent.

-Home!

-Anirem a la tele i us farem sentir culpables i antieuropeus, a més us direm que sou amics de Jean Marie.

-No fotis. Que potser he de canviar de gustos perquè a en Jean Marie tampoc li agrada el plat que heu cuinat?

-Mira, tio, no tenim temps d'escoltar al populacho ignorant que ens vota cada quatre anys. Sou exasperants. No us agrada res del que us cuinem. Tant d'amor que posem a les cimeres europees, tants mítings i banderoles, tants caramelets embolcallats amb la bandereta europea...I què voleu? Voleu decidir-ho tot. Quins collons. A Espanya sí que s'ho va muntar bé, el cuiner. Us va deixar fer, però en el fons la vostra desició no era vinculant. El platja era a taula.

-Sí, és veritat: ens ho vam menjar tot amb patates. Som uns innocents.

-Mira, si no t'ho menjes ara, ho deixarem refredar, i quan menys t'ho esperis et tornarem a portar el plat a taula fins a que diguis sí. S'ha acabat això de putejar als cuiners que tant us estimem.

-Només cada quatre anys.

-Hauríeu de votar només un cop a la vida, per anar bé. I sí a tot.

Homenatge al Miró

Algo se muere en el alma cuando un amigo se va.

Deia Cortázar que un escriptor s'ha de preguntar si el seu manuscrit realment val el cost del paper i la tinta que es necessiten per a que esdevingui llibre, abans de presentar-lo a l'editor. Carles Miró va entendre ben bé la pregunta i es va decidir a fer un blog (cost en paper=0, cost en tinta=0)

El dia que vaig llegir la corprenedora notícia de que el Miró plegava veles, em va saber realment greu. Vaig saber de l'existència del seu blog --i dels blogs en general-- a l'Orinal quan algú em va xiuxiuejar que "aquell paio té una cosa que és diu un weblog." Se'm va il·luminar la mirada. No entenia res de res.

L'endemà vaig mirar pel Google aviam si hi sortia. I ca, i tant que hi sortia. No em va agradar gens. Aleshores vaig començar a construir la tesis que la generació que ara té trenta-escaig anys no m'interessava en absolut. Ara --quina ironia tan fina- resulta que gairebé tots els meus amics, coneguts i saludats em superen en edat i ronden la trentena o la quarentena... Mica en mica li vaig començar a trobar la gràcia al rotllo del Miró, i fins i tot em vaig atrevir a comentar algun dels seus lamentables post sobre Estats Units.

El vaig veure algun dia més a l'Orinal. Hi va de tant en tant. El Miró és polèmic per naturalesa, és un agosarat, i malgrat discrepar en practicament tot, me'l vaig començar a apreciar.

Val a dir, per a més inri, que els enllaços que encara té a la dreta van significar per mi l'entrada a l'abocador de magnituts industrials que és la blogosfera.

Espero que després del seu blog ens castigui amb algun llibre en format paper. Aniré corrents a la llibreria, i tant si és bo com dolent, a manera d'homenatge, li compraré el llibre (i potser fins i tot el llegeixi). Potser ara en Miró ha entés que les seves notes al marge sí valen unes quantes tonelades de paper i uns litres de tinta.

(Carles Miró ja té un llibre publicat; és aquest)

Homenatge a Teresa

Veureu, sóc un fidel lector del bloc de la Teresa Amat. M'agrada perquè no té sentit de l'humor. Bé, matitzem; barreres generacionals fan que no entengui el seu sentit de l'humor. O que l'entengui massa.

El seu últim post és del tot indignant. Bé, ella argumentarà que ella només és dedica a penjar paraules d'altri (Francesc Marc Àlvaro), si al final observa que la massa crítica censura els seus pensaments. Qui és aquest cretí de Francesc Marc Àlvaro, que recrimina a l'adversari el mateix joc que ell practica? Si existeix esquerra reaccionaria, ell és dreta reaccionària. Té autoodi, té autoodiiiii, que dirien els parvulitos. No hi ha res més patétic que descubrir atònit que el pallasso de la dreta es pensa que només hi ha un pallasso, allà, el de la seva esquerra.

Diu, l'homenet; "Son muchas las almas políticamente correctas y sensibles del estilizado progresismo local que no serían nada sin su dosis diaria de antiamericanismo idiota y antisemitismo cerril" Per favor! Ric, sí, jijijijiji, ara sí que ric, jajajaja, JUAS, JUAS, JUAS!!!!

Paro de riure i m'aixugo la llagrimeta. Penso que no li tinc por a les paraules. Si algú em vol titllar d'antisemita cerril perquè crec que un estat religiós que basa la seva política sota criteris religiosos és simplement un estat terrorista, que ho faci. I la metàfora, senyor Alvaro, és una cosa que Marcos (i també Marco, què cony) dominen millor que no pas vosté, que és un xabacà. Els sionistes que manen a Israel també l'entenen molt bé la metàfora, i el Mur és la metàfora més nazi que es podrien tirar a la cara. A mi m'agrada parlar de sionazis. I musulnazis. Aquí cauen hòsties per a tothom.

I cregui'm, el meu llibre de capçalera pel que fa a politica internacional i geoestratègica és Despres de l'imperi, d'un tal Emmanuel Todd --encara que discrepo radicalment sobre Txetxenia i Putin--, pensador que, Miró (23/05/05), responent a la pregunta que en veu alta et formulaves en el teu últim post, va predir en els anys setanta que la URSS cauria en poques dècades. Mira, mira que diu dels estats Units. Aquest també és un engendro, senyor Alvaro? No, clar, a vosté li deu tirar més aquest tipus d'escombraries.

Hòstiatu, La Segona Perifèria abans era terra de poetes; ara és terra de tertulians incendiaris. Vaig a fumar-me una til·la.

Strange Feelings Guaranteed

politicalamity


Do you wanna break your torso mameluco?
Sexy funk a la nasty 70's dirty mucho güenesito.
Súper femina power screaming chorros of feeling.
With obsessed instrumentalism.
One palabrita amiguitos; COMBUSTIÓN.

POLITICALAMITY, divendres 27 de maig, 21.30 h. a la Sala Salamandra (Avinguda Carrilet nº 301)

--strange feelings guaranteed--strange feelings guaranteed--strange feelings guaranteed

Qüestionem-ho, qüestionem-ho

Una jogina útil pels illetrats, desinformats, curiosos, analfabets, que he descobert via Totxos, totxanes, etcétera. Jo ja m'hi he apuntat.

Más que el saber, me place el dudar. Dante

Més que el saber, em plau el dubtar. Dant (donem per bona la traducció, o què?)

La nueva edición o la prostitución

Tenir amics em permet, entre d'altres coses, no haver d'adquirir la premsa diària. Les notícies sempre arriben tard a la perifèria, però acaben arribant.

Doncs bé, el meu amic Wim Chinaski, que sempre està amatent a copsar coses inútils en els mitjans de comunicació, m'ha dit que a Qué leer sortia una notícia que m'interessaria; Houellebecq se'n va d'Anagrama i va a petar a Alfaguara. I tant que m'interessa!!

Estic commocionat! Ferit en les entranyes! Merda, merda! Com se les deixa fer, l'Herralde, aquestes putades! Vull saber més. Em decideixo a omplir els complicadíssims tràmits per a veure les notícies de la Vanguardia Digital, i allà em trobo una explicació més detallada. Ah, cony. Apareix un nom a tenir en compte; François-Marie Samuelson, AGENT D'ACTORS I AGENT LITERARI. C'est finni. Quina plaga, quin càncer, quines basques. Per a robar a l'autor, ja estem els editors, no calen més intermediaris, home! Aquests individuus -que segur van tot el dia de coca- no tenen pietat!

Es veu que previ a tot l'aldarull conmovedor d'aquí, n'hi va ver un de més sonat al Centre mundial de les Lletres, que es París. Houellebecq, de la mà de Samuelson, deixa Flammarion en favor de Fayard (que al seu torn pertany a la multinacional Lagardère, i aquesta a una empresa que es dedica a pacificar el món fabricant armes i tancs; MAT(r)A - (la font segueix essent l'article de la Vanguardia firmat per Óscar Caballero). El preu de la traïció? Entre un milió i un milió tres-cents mil euros, que es diu ràpid.

L'article de la Vanguardia també ens recorda que a França era tradició que els tractes es fessin entre l'editor i l'autor téte a téte, i no involucrant aquesta xacra social que són els representants. Doncs ja veus. Ara ja no. Jo un dia vaig conèixer a dues representants; una d'elles era molt simpàtica, però tenia flames als ulls, i l'altra era una nena pija que em va fer venir molta por.

Vaig escrivint i us imagino donant cops de cap contra el teclat; què malament s'expressa! quines collonades que ens fa llegir! Sí, teniu raó, ja acabo.

Michel Houellebecq és d'aquells que no deixa mai indiferent. A mi m'encanta. És com un Bukowski que en lloc de la beguda està obsessionat amb els viatges turístics organitzats. En Wim un dia em va dir que ja es parla d'una tendéncia en les lletres parisines; el depressionisme, del que Houellebecq n'és el màxim representant. Si non é vero é ben trobato. A vegades també malparla de la religió musulmana. Em sembla que fins i tot està amenaçat de mort [reviso pel Google i no trobo res d'això; m'ho dec haver inventat, però haureu de reconèixer que afegeix unes gotes de dramatisme que us empenyen a llegir més, oi?]. Jo passo tant de la primera cosa com de la segona. M'importa poc què pensi en Houellebecq sobre els musulmans, i menys si l'home està amenaçat de mort o no (jo de moment no ho estic, ergo no em preocupa la sort d'aquest bon home... suposo que el sentiment és mutu). Tot és pura literatura. Entrar a jutjar una cosa o altra em sembla que no importa. Tampoc crec que importi massa als autors canviar de camisa editorial. Després, quan el panorama editorial s'assembli a un hipermecat de les rodalies, vindran dient que on són aquells editors que només pretenen fer obres de calitat, al marge de si l'obra és o no comercial, en les que creuen, i blablabla. Entre todos la mataron y ella sola se murió... quina pena, quina pena; jo que pensava que el sector editorial era una de les poques ocupacions precapitalistes que quedàven... ara només em queda la prostitució.

I per acabar ja amb aquesta cantarella, una cita que em ve de gust escriure;

Un autor, un escritor, lo más frecuente es que no sea un hombre. Es una mujerzuela a la que hay que pagar, sabiendo muy bien que está a punto de entregarse a otro. Es una puta. Gaston Gallimard, editor.
Extret de Opiniones mohicanas, Herralde, Jorge, El Acantilado.

... i me'n vaig al Corte Inglés a comprar-me Jorge Bucay, apa, aquí us quedeu.

____________________________________
Actualització, ara que hi caic.

La nova obra de Houellebecq estarà a les llibreries del Centre el dia 1 de septembre amb el títol La possibilité d´une île. A la perifèria la trobareu el dia 2 de novembre... i a la Segona Perifèria, no ho sé... Empuries i Anagrama treuran el llibre a la mateixa data? Potser el llibreter ho sap.

____________________________________
..una mica més tard...

decideixo accedir a un link que us proposo a la dreta, que vaig copiar vilment del blog del Miró. Investigo. De què anirà La possibilité d'une île?

Heus ací;

La possibilité d'une île, livre qui paraîtra simultanément en France, en Allemagne, en Angleterre, en Italie, aux Etats-Unis et en Espagne.

Dans son oeuvre (qui compte aussi de nombreux poèmes), Michel Houellebecq décrit un monde en perdition, corrompu par les ravages du libéralisme économique et la perte des valeurs, dominé par la misère sexuelle.

Pobre Michel, ell mateix ha estat una víctima més del liberalisme; del capitalisme salvatge que t'extén un xec d'un milió d'euros per anar a la competència poderosa que tot ho vol, que tot ho té. El capitalisme salvatge en el món de la edició és diu Grupo Planeta o Alfaguara o Corte Inglés o FNAC o Agent Literari. Jastà. Ja ho he dit. Ens enterraran a tots, i ens ho mereixerem. Cal un pacte. La cosa és clara, o ens quedem amb la frase; [editar] una ocupación de caballeros de l'escriptor Lord Sieffr, o amb aquesta altra; [editar] ¿una ocupación de caballeros? de l'editor -fina ironia- Frederic Walburg.

Ser útil

He esbossat un somrís, querido diario, avui davant del TN. He pensat que ja no podría irritar a ningún filòsof amb aquell acudit que corria per la meva facultat que deia;

-Saps què li diu un llicenciat d'econòmiques a un de filosofia?
-no.
-Un MacMenú, si us plau.

No. ja no. Ara només el podré explicar canviant el mot filòsof per filòleg o sociòleg, o teòleg, perquè pel que es veu els filòsofs han trobat un nou nínxol de mercat per a ser o sentir-se útils a la societat. Assessors filosòfics per a empreses i llunàtics. S'especialitzaran en dilemes existencials que sorgeixen en el sí de les transnacionals (buscaran arguments filòsofics per fotre al carrer a quants treballadors vulguin fotre al carrer).

De fet, l'invent aquest no és nou. M'he arrossegat pel terra fins arribar a la llibreria i he cercat amb autèntica desgana la genial obra de Don DeLillo, Cosmòpolis (Ed.62). El prota de l'obra és un tauró desquiciat que practica el tansemenfotisme financer i ajuda a enfonsar el mercat mundial de divises desde la seva limusina, mentres es passeja per una Times Square en plens disturbis altermundialitzadors. "Això és pot fer?" Preguntarà algun imbècil neocon que creu que Xavier Sala Martín és la salvació, i que els nens -com ja fèien els nostres avis- s'han de podrir en una maquila perquè la vida, simplement, és puta i dura. Doncs sí, sí que es pot fer. Només cal que us compreu El malestar de la globalización del premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz per a veure que fàcil és destruir una senzilla monedeta tonta dels extrarradis desde una limusina en plena revolta altermundial, sempre que et surtin els bitllets per les orelles, of course.

Doncs bé, en la novel.la de DeLillo apareix una assessora filosòfica a l'ús, que es dedica a entretenir al protagonista mentres el món s'ensorra al voltant de la limusina provista de pantalletes amb dades referents als erràtics moviments del Yen (que no és moc de gall d'indi, però i què, George Soros va especular llargament sobre la lliura esterlina i casi l'enfonsa. Després va dir que allò que havia fet estava molt mal fet, pero a lo hecho pecho.

Als seients del darrera de la limusina, la mala puta de l'assessora filosòfica Vija Kinski li diu al nostre tauró capitalo-nihilista;

-Oh, i aquest cotxe, que m'encanta. La brillantor de les pantalles. La brillantor del capital cibernètic. Que radiant i seductor! No n'entenc res.

Parlava en el que gairebé eren xiuxiuejos i anava amb un somriure persistent, amb unes variacions críptiques.

-I ja saps la vergonya que passo en presència de res que s'anomeni idea. la idea és temps. Viure en el futur. Mira tots aquest números que passen corrent. Els diners fan temps. Abans la cosa era al contrari. El temps del rellotge va accelerar la puja del capitalisme. La gent va parar de pensar en l'eternitat. Es van començar a concentrar en les hores, en les hores mesurables, les hores humanes, i van fer que el treball fos més eficient.

I, cony, ja té raó, l'assessora. Descriu unes quantes característiques del capitalisme financer que tant agrada a alguns. (i em quedo amb les ganes de posar un link en la paraula alguns. Però no ho faig, perquè estic content i el Barça ha guanyat la Lliga). Però no calen filòsofs a sou per a que afegeixin bellesa semàntica a la dialéctica marketingniana que ja gasten els amos del món. No. Tampoc volem periodistes a sou generadors d'opinió rumsfeliana. Aviam si ho entenem; som inútils, volem seguir essent inútils. La perifèria, perifèria és i si un vol ser més papista que el Papa, a Washington D.C. hi falta gent.

No als psicòlegs, no als assessors filosòfics. No volem más vàliums, gràcies.

Hay para alquilar sillas

Perifèrics;

Diuen que el terrorisme és l'exèrcit dels pobres. I jo dic que les traduccions són les fones perifèriques que amb veritable ira els hi endossem als del Centre de la Pennísula. L'exemple que aquí passem a relatar és del tot il·lustratiu d'aquest gènere d'atemptats lingüístics que desde la Perifèria podem preparar contra l'opressor que tant i tant ens esclavitza. No us diré el nom de la traductora, doncs els militants necessiten de l'anonimat per a seguir practicant la seva feina amb la relativa seguretat que proporcina la clandestinitat. A més, tothom té els seus secrets inconfessables. Jo mateix ja tinc pensat el títol per a un futur post autobiogràfic. És dirà; Errata va con hache, i després d'això dubto que cap editor vulgui contractar-me per a fer de subaltern en el seu garitu. Però de nou, we are too litle to be humiliated.

Comencem.

Atemptat núm I.

-Edward, un señor pide por ti -gritó el mozalbete.


Atemptat núm II.

(...)Todo lujo, no se estaba de nada, pero ya me debía dos meses.


Atemptat núm III.

-¿Quiere decir? ¿No se equivoca?


Atemptat núm IV.

Henry se quedó parado ante tal alud de improperios.


Atemptat núm V.

(...)Encontraba a faltar un poco más de decisión. Más energía.


Així que prou de mirar-se les nyafres que ens provoca la llengua imperant. Perifèrics, cal a passar al contraatac amb les armes que ens proporciona el ser la capital de la edició en aquesta Pennínsula perifèrica.

________________________________
Nota.

Aquests atemptats són extrets d'una fotocopia que van em van facilitar en un curs d'editors. He buscat el títol del llibre per l'isbn, i no m'ha aparegut per enlloc. Això no vol dir que el llibre no existeixi (potser és que sóc un incompetent a l'hora de cercar informació a la Xarxa, o que el llibre-bomba ja estigui descatalogat). Si trobeu atemptats similars en algun llibre, us agrairé que m'ho comuniqueu... ja sabeu que col.lecciono coses inútils.

Aquí tampoco, señor antiguo.

Fa temps en Drals em va fer la cortesia d'enviar-me aquesta foto per la meva col·lecció de fotos rares. No he trobat moment més adequat que aquest per a penjar-la, doncs avui no m'ha passat res d'extraordinari, querido diario. Prometo fer-vos perdre més temps amb noves fotos, sense cap intenció de fer competència a Espais tacats i el seu apèndix fotogràfic.


1.
Posted by Hello


Ep! sí que m'ha passat una cosa, avui. Un contacte m'ha fet anar a aquí. Coincideixo amb el contacte; és una poesia molt bona, que mereix ser publicitada. Ja he fet justícia.

Quan em passen coses extraordinàries no puc dormir

Querido diario,

quan em passen coses extraordinàries no puc dormir. Aquesta nit me n'han passat unes quantes. Sé qui es quirky, he compartit frases entretallades -excitades- d'amics que no havia vist mai, o poquet, Chinaski m'ha regalat un relat brutal, en Drals sembla que tingui dinou anys, una poeta trenca el seu silenci, conec un conegut de Francesc Pujols, i descobreixo astorat que el rei fuma herba de Juneda. Ah! i en la meva làpida hi posarà; "la perifèria de la perifèria de la perifèria".

Pero cambio radicalment de tema, alehop!

Pobre home. Començaré amb una d'aquelles frases per crear ambient. Si no hagués estat català, li fariem homenatges i li donaríem una altra creu de Sant Jordi.

Jo estava aquí, escrivint el meu post i escurant un cigarret, quan sento al meu germà que crida amorrat a la tele;
-hòstiasanta!
-què tens?-dic.
... i de fons sento el canal 3-24 que diu que era un mentider, i la cantarella.

M'ha fet pena, l'home. El tema és prou seriós com per no fer-hi broma. Potser li haurien de treure la creu de Sant Jordi, però ha sapigut mantenir trenta anys -trenta- una bola. Penseu-hi. Una bola tant ben tramada, tan estudiada, tan sentida. Havent escrit només un llibre, Marco ha donat tota una lliçó a tots els escriptors de la perifèria. A Déu el que és de Déu, i al césar el que és del césar. El meu homenatge a tots els impostors del món -que fan la millor literatura, que diu un amic d'aquesta nit-. Bush també. Ansar, com no. I no, Miró [que diu en el seu post del dia d'ahir, evidentment en clara referència a mi, que diria aquell,"Comentaris previsibles que algú cobrarà a final de mes (...) ¡¡A veure quan foten fora Bush i Blair per les seves mentides també!!"]... tan de bo pogués passar la safata per entre el veïnat, després de cada post!

uops! ja m'ha sortit un escarafall! perdona tio, però vull sortir al citat al teu blog, tio, que'ts molt gran! ;-)

Microliteratura de les afores

Hi ha una pàgina web, noi, noia, apreciats únics lectors, sense deixar-nos el misteriós Quirky, que ha resultat ser Catalunya en Miniatura. És una autèntica escola d'escriptors mediocres i d'altres que no ho són tant. I aquests per posar només dos exemples.

Algú penja un relat o poema (més del 50% dels 10.600 relats són poesia) i hom té dret a penjar un comentari i opcionalment incloure una valoració numèrica de l'u al deu. Si ho vas a veure de lluny, és com un viver de blogs que van tots d'una cosa; relats, poesia... Hi ha uns editors que amb màniga ampla deixen passar gairebé tots els relats, tinguin interés o no, estiguin plagats de faltes o no... i, senyors, vet ací la matèria d'estudi sociològic; els relataires (escriptors, en principi, no-professionals) adquireixen tics d'escriptors professionals: formen capelletes d'amics, campanyes de promocions i autobombo, guerres dialèctiques, polèmiques banals i no tant banals, imparables, marginats, mediàtics, egos desbocats, acusacions de plagi, plagi, crisi de creativitat...

Hi ha com un rànking de més venuts (els més valorats), els més populars (els més llegits), també hi ha un espai rollo "els quinze segons de fama" (autors a l'atzar) i les recomanacions de l'editora (que ningú escolta).

És la pàgina més pedagògica del manicomi, creieu-me fills meus. Les polèmiques són quelcom tan maco de veure, tan! No ho sabeu prou. Mireu aquesta mostra. O millor, aquesta altra. 1, 2 i alehop! Ja tenim algú contra qui fer front! Al final, aquesta es la explicació que els al·ludits en la polèmica van acceptar com a pròpia... però qui se la creu, eing?

I jo aleshores lligo caps. Miro per blogs, diaris, revistes i em trobo el mateix rollo, LLEGEIXO ASSAIG DE LITERATURA COMPARADA, i cony, em trobo el mateix rollo. Em trobo gent veritablement emprenyada! I corro a mirar-me al mirall, i veig en mi un perifèric, o sigui, algú perfectament emprenyat. Però tot va bé. No us atabaleu, tot-va-bé (va fer Subal petant els llavis).

Pascal Casanova citant a E.M.Cioran;

"Nosotros los jóvenes de mi país, vivíamos de la insensatez. Era nuestro pan cotidiano. Situados en un rincón de Europa, despreciados o ignorados por el universo, queríamos que hablaran de nosotros(...). Queríamos emerger a la superficie de la historia:venerárabamos los escándalos, único medio, pensábamos, de vengar la oscuridad de nuestra condición, nuestra subhistoria, nuestro pasado inexistente y nuestra humillación en el presente."

Cioran, de jove, estava ben emprenyat i es va allistar a la Guàrdia de Ferro, una organització paramilitar feixista dels anys 30 a Rumania... però no vaig per aquí! Vinc a dir-vos que si estem tan emprenyats serà per la maldición del origen, la rabia de escribir en una lengua poco traducida, de no poder aspirar a ningún "destino" nacional grandioso, la humillación de tener que plegarse a la necesidad de ser algo de los "pequeños".

Calma, homes i dones del país, calma! Veieu! És normal que estiguem tots ben emprenyats, però apliquem la nostra inteligència. Seguim llegint a Casanovas, aviam com ens treu de l'atzucat; Casanova ens dibuixa una sortida a tots els perifèrics. Ja sabem que escriure en català no és fàcil, però prou de mirar-se el melic! Ens detestem i ens estimem d'una manera patètica. La solució de Casanova per aquells que no ho tenim gens fàcil és [subvertir], mediante la invención de soluciones literarias inéditas, las leyes literarias establecidas por los centros.

Per tant, el camí que jo penso hauriem de seguir els catalans és el de la subversió. La recepta ja la tenim, falten els ingredients; Dalí (rient-se de tot déu i explotant el surrealisme), Pujols (inventant-se el catañol --llegir-se El nuevo pascual--) o Bauçà (estudiar-se les seves definicions de catalanitat i parisinitat que trobareu en El canvi). Vet ací uns paios que es van inventar sortides intel.ligents per a no tornar-se muts i no ser igual que la resta d'escriptors del món. (... busco la frase exacta que va escriue el llibreter per algun lloc, i que ara sóc incapaç de trobar.)

_______________________________

Per cert, i per quadrar el cercle... sabeu què és més valorat al microcosmos relataire? Quelcom que a mi personalment em sona a Jorge Bucay i autoajuda immunda. Però tu ets ruc o què, Subal! Ja has inventat una nova polèmica... es que no n'aprendrem mai? No, no deixo de ser d'eixe món de les afores.

Dimecres, tots a l'Orinal.

La perifèria de la perifèria de la perifèria desembarca a Barcelona.

Festival Intercomarcal de Poesia

Barcelona, Horiginal, 11 maig 2005



Benvolguts companys,



Com venim fent en els darrers sis anys, enguany també publiquem les poesies guanyadores del Premi de poesia Joan Duch per a joves escriptors en la col·lecció que porta el mateix nom de l'Editorial Fonoll. El setè volum de la col·lecció l'hem titulat Trista Joia (te l'adjuntem) i recull de poesies dels premiats Joan Fontana, del Vendrell; Enric Boluda, de Granollers; Roc Casagran, de Sabadell; Gabriel Pena, de Seròs; Irene Tarrés, de Girona i Jordi Masbernat, de Juneda.

Després de la presentació que vam fer del llibre a Juneda, ara toca el torn de Barcelona. El lloc escollit, de la mà del poeta Josep Pedrals, ha estat el bar Horiginal, situat davant per davant del Macba, al cor del Raval. La data, l'11 de maig, a les 21 hores. Conscients de la coincidència amb el Festival Internacional de Poesia, que se celebra al Palau de la Música Catalana la mateix nit, hem decidit celebrar, per la nostra banda, el Festival Intercomarcal de Poesia: a l'acte hi recitaran els diversos poetes publicats a Trista Joia, pertanyents a les comarques del Segrià, Gironès, Vallès Oriental... Val a dir que la presentació anirà a càrrec de Francesc Gelonch.

Esteu absolutament convidats a ser-hi i gaudir-hi. Us ho agrairíem mil vegades, si convé dues mil, si en feu el més mínim ressò als vostres mitjans [això està fet, home!]. Ja només pel fet, important per a nosaltres, que és la primera vegada que l'Editorial Fonoll trepitja Barcelona.

Restem a la vostra disposició i esperem poder saludar-vos el dia de la presentació,







Jaume Graus i Peiró
Director de l'Editorial Fonoll

Un post llarg. La muerte del cine s'ho val.

M'agrada sentir que sóc un desgraciat a qui la vida no em somriu; sóc d'aquests que escriuen millor quan se senten fent equilibris sobre la barana del pont més alt, o en un revol tancat on els trens no tenen opció de frenar.

Però la vida, ara per ara, m'acarona, i a la feina, un dilluns qualsevol, em trobo el missatge d'algun amic a qui en algun moment o altre he conegut mitjançant el correu electrònic. Aquesta és la part de la feina que més m'agrada.

La cosa va així; contacto amb el personatge en qüestió mitjançant els mails d'editorials extrangeres. A cegues, a la babalà. Ho acabes trobant. La gent de les editorials sempre ha estat molt amable i condescendent amb el meu anglés. Hem proporcionen alguna dada. Escric. A voltes contesten. Una editorial italiana et dóna l'adreça d'una universitat anglesa, i els anglesos et redireccionen a Austràlia. Jo mentrestant em fumo un cigarret.

I un dilluns qualsevol, t'escriu el personatge. Pujes corrent les escales i entretalladament li expliques al jefe. Somriu i et dóna unes instruccions. Jo seré qui tractaré amb ell. Busques el personatge pel Google. Et quedes glaçat.

El personatge en qüestió resulta ser molt amable. Amb els mesos, els nostres mails guanyen en confiança; ell fins i tot accedeix a fer canvis en la portada que havia suggerit abans de firmar el contracte, de fet era una condició del contracte que ell gentilment va anular de facto. Diu que se sent tan ben tractat que no li sap greu canviar la portada (la volia com la seva edició en anglés que, creieu-me, era una merda). La comunicació és ben fluida. Li presentem tres propostes de disseny de portada i n'escull una que per a nosaltres no era la més bona, però és obvi que no t'hi negaràs, després de tanta cortesia. Amb el llibre a les mans us asseguro que la foto que ell va escollir fa goig. Un dia em sorprén anunciant-me que li editen el seu llibre en xinés. Jo li responc que felicitats, que ha de ser acollonant llegir el teu llibre i no entendre ni un borrall. El saludo en xinés (tinc una guia de la Xina sobre la taula). Em dóna les gràcies i em saluda en malaisi. Jo en català (li explico la problemàtica). Em diu adéu en una llengüeta de Papua-Nova Guinea. El replico firmant "Agur" wich means "ciao" in Basque. Basque is considered one of the most ancien Indoeouropean languages. Take care of it. Em desitja sort en genovés. Em rendeixo; ja no sé més llengües rares.

El llibre és molt extrany, fascinant si tens curiositat. Reflexions molt profundes. A la contraportada, el professor Tsivian diu;

Como filósofo más que como conservador de museo, Cherchi Usai reflexiona sobre el cine ante la eternidad, una perspectiva escalofriante más esperable al comienzo de un ensayo de astrofísica o de un tratado metafísico sobre el pasado. La muerte del cine es, en cierto modo, la metafísica del cine, porque su filosofia no sólo se desarrolla directamente a partir de las propiedades físicas de las películas, sino que también lo hace a través de un audaz experimento formal.[...] Cherchi Usai regresa para contarnos lo que ha ocurrido después de la quema: "La historia del cine no existe".

En l'últim e-mail li he citat el capítol número XLVI. Imágenes lejanas. Li escric;

Sabemos poco o nada de las imágenes en movimiento producidas en partes remotas del mundo y perdidas poco después de su primera exhibición. ¿Qué clase de imágenes pueden verse en Bakú? ¿Cuáles son accesibles a un espectador en Taveuni? ¿Cómo interpretan nuestras imágenes? Su relativa lejanía hace que nos sintamos tan poco implicados com ante la noticia de la muerte de un perfecto desconocido.

I el senyor Cherchi Usai em respón aquesta meravella que aquí us deixo per a assaborir.

Caro Subal(nom fals):

In Baku, they are showing a lot of Middle-Eastern movies and the trashiest Chuck Norris action films, even stuff that never appears on screen in the Western World. I have been there a few years ago and I saw some wonderful student films they are able to make with a minimal budget. On the other hand, they also had 70mm Sovfilm productions. I had seen Delicatessen with a voice-over in Russian, with a single
voice dubbing all the characters (!) in the same bureaucratic (male) voice.
I have also been in Taveuni, where I saw one of the most touching Cinema Paradiso of my life. It's called Meridian Cinema, the theatre is a wreck, and they particularly like to re-dub the films with their own laughter, screams and loud comments. It's an amazing experience. Bollywood is high on their agenda.
Both Baku and Taveuni have their share of Hollywood movies, but I can assure you that watching Eyes Wide Shut in Taveuni was not at all like seeing it in Europe, the US, or for that matter in Australia.
My next most wanted theatre I'd like to visit is in Molnaq (Uzbekistan). it was a theatre on the shores of the Aral Sea, sear big commercial ships; but now that the Aral Sea has shrunken, the theatre is in the middle of a desolate waste land, with shipwrecks stuck in the sand. I believe the theatre no longer operates but it mustbe a daunting piece of industrial archaeology. One day maybe I'll get to their projection booth.
Mabuhay (I think that's Malaysian), and talk to you if I make it back from Aboriginal land.
Paolo


______________________________________________
Nota al lector: ...si has arribat fins aquí...

No m'agrada parlar de llibres que tinc massa a prop per a ser objectiu. Per respecte a tots (començant per la mi), aquest serà l'últim post que parli de coses tant properes a mi i al lloc on treballo. Queda dit.

Una dada: la edició en italià és del 1999. En castellà de 2005. El nostre allunyament respecte el meridià de Greenwich és de sis anys. En català encara ningú l'ha publicat i, donat l'interés que ha despertat en castellà, dubto que algú el pugui publicar en català. (observeu que he dit pugui, no vulgui.)

OMNIA SUNT COMMUNIA

Destaco per saber un munt de coses inútils. Això no m'ho treu ningú. Internet és un mitjà on pots descobrir centenars de milers de milions de coses inútils; és la nova pol.lució; neta, silenciosa. Li vaig dir a un heideggerià que Internet era l'invent humà més proper a Déu o a l'infinit i em va refutar badallant. Jo el vaig deixar fer; discutir amb un filòsof és donar-se cops contra la paret i em va fer mandra intentar convercèr-lo d'una cosa tant obvia com que la terra gira al voltant del sol i no a l'inrevés.

Bé, al cas, us recomano una pàgina web sobre Bukowski. Com que sóc un illetrat, m'agrada molt Bukowski. Sí, ja sé; és un poeta per adolescents, i està de moda, i el que vulgueu, però si una cosa t'agrada, t'agrada i punt. A més, només cal llegir-se aquesta poesia que trobareu en la web aquesta que us recomano, per a descobrir una polèmica (us agraden, sé que us agraden!)

I Meet The Famous Poet.
this poet had long been famous
and after some decades of
obscurity I
got lucky
and this poet appeared
interested
and asked me to his
beach apartment.
he was homosexual and I was
straight, and worse, a
lush.

I came by, looked
about and
declaimed (as if I didn't
know), "hey, where the
fuck are the
babies?"

he just smiled and stroked
his mustache.

he had little lettuces and
delicate cheeses and
other dainties
in his refrigerator.
"where you keep you fucking
beer, man?" I
asked.

it didn't matter, I had
brought my own
bottles and I began upon
them.

he began to look
alarmed: "I've heard about
your brutality, please desist from
that!"

I flopped down on his
couch, belched: "ah, shit, baby, I'm
not gonna hurt ya! ha, ha,
ha!"

"you are a fine writer," he
said, "but as a person you are
utterly
despicable!"

"that's what I like about me
best, baby!" I
continued to pour them
down

at once
he seemed to vanish behind
some sliding wooden
doors.

"hey, baby, come on
out! I ain't gonna do no
bad! we can sit around and
talk that dumb literary
bullshit all night
long! I won't
brutalize you,
shit, I
promise!"

"I don't trust you,"
came the little
voice

well, there was nothing to
do
but slug it down, I was
too drunk to drive
home.


when I awakened in the
morning he was standing over
me
smiling.

"uh," I said,
"hi..."

"did you mean what you
said last night? he
asked.

"uh, what wuz
ut?"

"I slid the doors back and
stood there and you saw
me and you said that
I looked like I was riding the
prow of some great sea
ship... you said that
I looked like a
norseman! is
that true?"

"oh, yeah, yeah, you
did..."

he fixed me some hot tea
with toast
and I got that
down.

"well," I said, "good to
have met
you..."

"I'm sure," he
answered.

the door closed behind
me
and I found the elevator
down
and
after some wandering about the
beach front
I found my car, got
in, drove off
on what appeared to be
favorable terms
between the famous poet and
myself

but
it wasn't
so:

he started writing un-
beliable hateful stuff
about
me
and I
got my shots in at
him.

the whole matter
was just about
like
most other writers
meeting

and
anyhow
that part about
calling him a
Norseman
wasn't true at
all: I called him
a
Viking

and it also
isn't true
that without his
aid
I never would have
appeared in the
Penguin Collection of
Modern Poets
along with him
and who
was it?

yeah:
Lamantia.

Sóc un col.leccionista de coses inútils. No conec Lamantia. Potser investigui una mica més. Les polèmiques antigues tenen més estil que les actuals. Als illetrats ens són molt útils, les polèmiques: De primeres veus que poden ser tant xabacans i miserables que et guardes prou d'admirar-los més del compte. Després comences a observar ironies soterrades, míssils subaquàtics, bales perdudes... aquí els insults ja no són primaris, sino ben elaborats, manufacturats i detallats. I a sobre, quan t'avorreixes, pots llegir-te a Carner, per formar-te una opinió -que per cert, ningú et demanarà-.

__________________________________________________________________

Em remiro la pàgina de Buk que us enllaço, i veig que també ens podem adherir a una vella polèmica; la de baixar-se llibres per la Xarxa. En la pàgina de Buk et pots baixar un parell de llibres.

Recordo un dia. Jo, amb tota la cara, vaig gosar presentar-me en un curs que organitzava un editor fent una encesa apologia sobre el copyleft, que jo m'acabava de llegir aquí. Els meus companys em van classificar com un pedant xarlatà, i l'editor no sé què va poder pensar. Jo vaig convenir que no vaig entrar amb bon peu a l'apassionant món de l'edició. Eppur si muove; ommnia sunt communia, vaig fer girant el cap 360 graus, al sortir del gremi d'editors.

A Chéjov em remeto. Per a subalterns sense ganes de treballar.

No tinc criteri. L'altre dia us parlava de Palahniuk, i va i jo m'acabo decantant per "la segona compra"; avui m'he començat i acabat Sin trama y sin final, 99 consejos para escritores, que és un recull de fragments i aforismes sobre el fet d'escriure (i tot allò que conté i l'envolta), extrets de la correspondència privada d'Antón P. Chéjov, edició de Piero Brunello (Alba Ed.). Les cartes sovint van dirigides al seu germà Aleksandr, o al seu editor, o bé a Gorki, entre alguns altres.

No sé si als escriptors els hi farà profit, però a mi, que he de llegir llibres per obligació, sí. Un dels aforismes diu així;

Lo he visto todo; no obstante, ahora no se trata de lo que he visto, sino de cómo lo he visto.

Gran veritat! A voltes et llegeixes un llibre per obligació, t'agrada i li vols fer un informe lector collonut. Ple d'extàsi i amor, escrius el títol, el centres, el poses en negreta, augmentes el cos de lletra, i resols canviar la font. Cinc, deu minuts davant la pantalla que t'irradia milions de píxels en BLANC. I escrius;

Bo. Molt bó. No el vendràs ni pagant, però i què. We are too litle to be humiliated.

I ja està. Informe resolt. Amb això n'hi ha d'haver prou. De vegades no sé dir res més que això d'un llibre que em corprén i m'agrada. No cal explicar el que he vist en el llibre; fora l'argument! fora els personatges! fora criteris comercials! fora espectatives de ventes! Li-te-ra-tu-ra!

Però hi han més frases del llibre del Chéjov que poden ajudar als subalterns que no se senten inspirats -o estan massa avorrits de l'obra que han d'esbudellar per acabar dient que no val la pena publicar-la-. Només cal que feu copy-paste d'aquestes sentències a l'hora de fer informes de lectura negatius.


"Con todo eso" y "a medida que" lo han inventado los funcionarios. Cuando leo esas frases, escupo de asco. Me resulta especialmente repugnante el modo en que escribe la juventud. Un estilo oscuro, gélido y sin elegancia; esos hijos de perra escriben como si yaciesen en el ataúd.

o aquesta, que et pot anar bé per comunicar a l'autor a qui has rebutjat l'obra de 450 pàgines que ni tu ni nigú de l'editorial mai va demanar;

Escriba una novela. Escríbala durante un año entero, luego acórtela durante medio año y después publíquela. Usted lima poco, y un escritor, más que escribir, debe bordar sobre el papel; que el trabajo sea minucioso, elaborado.

o aquesta, que és encara més fulminant;

[...]No puedo decirle nada concreto; sólo le aconsejo que guarde el relato en un baúl un año entero y que al cabo de ese tiempo vuelva a leerlo. Entonces lo verá todo más claro

Hi han moltes més frases, segur millors que aquestes que he transcrit. Una última de propina. Us imagineu un editor que vulgui encarregar una obra d'encarrec sobre, per exemple, La ciutat del futur, i com a condicions al pobre autor de torn li digui;

"La ciudad del futuro" es un tema excelente, novedoso e interesante. Si no trabajas con desgana, creo que te saldrá bien, pero si eres un holgazán, que el diablo te lleve. "La ciudad del futuro" sólo se convertirá en una obra de arte si sigues las siguientes condiciones: 1)ninguna monserga de carácter político, social, o económico; 2)objetividad absoluta; 3) veracidad en la pintura de los personajes y de los objetos, 4)máxima cnocisión; 5) audacia y originalidad; rechazo a todo lo convencional; 6) espontaneidad.
(A Aleksandr Chéjov, Moscú, 10 de mayo de 1886)?

Sin trama y sin final, 99 consejos para escritores. A.P.Chéjov. Alba editorial.
pvp 12,40 (dos cubates, o un)

Antiliteratura

Hola blog. Avui tinc l'honor de presentar-te a un individu que acaba de perdre el seu primer premi literari. És diu Max Besora, i és un addicte a l'Antiliteratura. Fa de mal dir, però és el Chinaski català. Tanmateix, treballa en precari, com el protagonista de El cartero. A mi m'agrada molt com escriu. Al jurat no tant. We are too litle to be humiliated. Amb faltes d'ortografia i tot. Pit i collons.

Desitjo que us agradi.



ALGUNA COSA



Sempre hi ha alguna cosa
està allà
invisible, secret i calent
entre ells i tu

un petit espai
personal
i
intransferible
que et fa una mica més lliure

quan saps això ets feliç i prou

i després d’anar de bars tota la nit
et gastes la meitat del sou d’un dia
bevent
i l’altra meitat tel roba
un fill de puta que passava per allà
més pobre i desgraciat que tu

i aprens quelcom
no hi ha res mes baix que
un pobre robant-ne un altre

i al matí següent t’aixeques
amb una ressaca horrible
la nevera buida
la cartera buida
no vas a treballar
i et truquen proclamant
“estàs acomiadat”
i penses

Vale:
no hi ha feina
no hi ha menjar
no hi ha diners

pro sempre hi ha alguna cosa
invisible i calenta
entre ells i tu
que no t’ho pot robar ningú.





DÍES DE FAM I TV



Quan fa fred cridem l’estiu
quan el sol ens fregeix el cervell
desitgem la flor de primavera
i quan ataca l’al·lèrgia
volem de nou el fred
de la mateixa manera
el vaixells
creuen els 7 mars de la terra
plens d’homes i dones
que abandonen els seu món
fràgil
buscant una nova vida i una bona feina
i una TV per cable
pro ni aquests ni els que vindran darrere
ni els fills dels seus fills saben
com n’és de refotudament difícil
sintonitzar un bon canal
per oblidar una vida de fam.



I amb dues peces per avui ja n'hi haurà prou. Quan ens retrobem, li demanaré que em deixi publicar un micro-relat seu que a mi em va agradar molt. Aviam què hi diu.

Com costa dir "no"

Hi ha un manuscrit que corre d'editorial a editorial que és absolutament delirant i absolutament impublicable. Per cobrir-me les espatlles, només us diré el nom d'un dels dos autors d'aquesta meravella; Diego Medrano.

Aquest jove escriptor, que encara no té res publicat -però em jugo un pèsol a que aviat veurà la llum-, va contactar amb un poeta conegudíssim que jo, en el moment de rebre el manuscrit, no coneixia.

El manuscrit és un conjunt de cartes que els dos individuus s'han anat escribint, sense un fil narratiu aparent; parlen del que volen: d'escriptors, de poesia, de ciutats inexistent, de records... Me'l vaig endur a casa i me'l vaig llegir amb tota la emoció i la certesa de tenir una gran obra a les mans... però una ombra de dubte em perseguia; per què l'han rebutjat tantes editorials, si és un llibre collonut?

La resposta la vaig trobar cap al final del manuscrit; el poeta famós acusa a un editor X de ser un pirata i de no pagar drets d'autor als autors.

-Merda! Merda! Merda!- vaig exclamar.

Aquella frase era la sentència de mort pel llibre. Hom no es podia arriscar a rebre una demanda d'un editor emprenyat. I sabíem que el poeta no accepta correccions, ni molt menys retallades al text (cosa que em sembla molt rebé, val a dir).

Amb tota la pena, vaig haver de fer un informe de lectura desaconsellant la seva publicació. No m'arrepenteixo. Ja ho va dir un editor francés de qui no recordo el nom; "No s'ha de jutjar a un editor pels llibres bons que rebutja, sinó pels dolents que publica".

Espero i desitjo que Medrano trobi el seu camí. Les cartes que va enviar a l'editorial, prévies a la rebuda de l'original són molt radicals, collonudes, àcides...

Potser haurem d'esperar a la mort del poeta per a que el llibre sigui finalment publicat, o potser el manuscrit restarà inèdit per sempre. La situació que planteja tot plegat encara em fa pensar ara (d'aquest affaire ja en fa ben bé tres o quatre mesos); es conjuguen diversos interessos, els quals són idènticament legítims;

1.- l'interés del lector. Al lector se li'n fot si la editorial que publica una obra té problemes legals per culpa de les paraules (justes o injustes) que l'escriptor dirigeix a un tercer editor. Clar que amb total seguretat puc dir que el llibre, si s'hagués publicat, hauria estat immediatament retirat de les llibreries per odre judicial.

2.- l'interés de la editorial. Com ja he dit abans, un llibre, per bo que sigui, no pot comprometre el futur d'una editorial, i menys si aquesta és petita i independent, sense padrins que paguin els plats trencats. El manuscrit que jo vaig tenir a les mans estava subratllat en diversos paràgrafs per algun lector o editor d'altres editorials. Jo només vaig subratllar una frase. Les editorials independents -sota el meu parer- tenen la obligació de transgredir, d'arriscar-se a publicar allò que les grans no poden/volen editar, no per la seva manca de qualitat literària, sinó per ser políticament incorrectes, o per ser poc comercials... però és del tot legítim rebutjar un "paquet bomba" que pot portar molts problemes econòmics. Tanmateix, entenc que l'escàndol també pot servir per fer-te publicitat, però no crec que sigui l'estil a seguir.

3.-l'interés del poeta. Té tot el dret (l'obligació, diria) de fer valer el seu dret moral a no veure canviada ni una punyetera coma del seu text. Ara bé: el senyor poeta sabia (o hauria de saber) que la senténcia en qüestió que mata el llibre, efectivament el mata, i li fa una putada al seu jove amic Medrano que, per desgràcia, segueix sense poder publicar res.

En fí, una llàstima, una autèntica llàstima. Només recordeu aquest nom; Diego Medrano. Un crack. Que la vida el tracti bé.

Homenatge a ella (amb el permís de les autoritats competents; els poetes)

Veureu;

El seu parlar
recargolat
ondulat
espiral
complicat
suau
no és pas com:

un cop sec de pal al mig del cap, no.

És una onada suau que es doblega
i s’evapora entre sorres blanques.

La seva bellesa és franca, no pas per francesa, sinò per honesta;
tan maca és per dins com per fora; no enganya.

I fa fred i tremola tota ella,
i es queixa del mal temps
–que desconeix-
i s’arrufa i jo la miro.
I li bufo l’esquena.

I Colom pensava en una illa
Quinze dies de vacances ben pagades
I es va trobar un altre món.

I jo pensava en un oasi
fresc pel meu deserd
I em vaig trobar un altre món.

uo-ho, uo-ho
I pela els ulls
y montañas y culebras
i no és peça d'or, que agradi a tot el món.

No deixaré memòries

Isidore Ducasse, àlies Lautréamont, és un individu que em desperta la curiositat desde el primer dia que me'l van presentar. M'és igual reconèixer que el que més em va captivar fou la seva biografia. Pírrica, misteriosa, No deixaré memòries -resava Lautre en un dels seus poemes- i per déu que així ha estat. Vaig assitir a la presentació del llibre a L'Institut Francés. Em va fer gràcia veure els Intel·lectuals que estaven a la primera fila, i com -d'una manera imperceptible, potser- s'apropiàven de la figura de Lautre. M'explico; al final de la presentació vaig gosar preguntar alguna cosa sobre l'obra -que jo m'havia llegit en castellà)-. La pregunta no deuria agradar a l'intel.lectual de la cueta, que negava amb el cap i sentia vergonya aliena. We are too litle to be humiliated.


Bé, no us avorriré amb anecdotes lamentables o amb dades que podeu trobar més o menys fàcilment en llibreries, biblioteques o Internet. El que jo volia explicar és la experiència garratibant que suposa llegir-se a Lautre en l'espessor antiga de la Selva Negra, on he passat uns dies. El lloc no podria ser més apropiat per deixar-se engolir per la corrent violenta dels seus Cants. Aquí un corb, aquí un jubilat, aquí la remor de l'oceà d'arbres que m'envolten i baten el vent, aquí un altre jubilat, aquí un catalanet que lluita pels últims raigs de claror que la Selva Negra li dóna i llegeix;


Vell oceà, la teva forma harmoniosament esfèrica, que alegra el rostre greu de la geometria, no fa més que recordar-me amb força els ulls menuts de l'home, semblants als del senglar quant a la petitesa, i als dels ocells de nit pel que fa a la perfecció circular del contorn. Tanmateix, l'home s'ha cregut bell en tots els segles. Jo suposo més aviat que l'home només creu en la bellesa per amor propi; però que no és bell realment i en té la sospita; si no, per què mira la figura del seu seblant amb tant de menyspreu? Et saludo, vell oceà.
(Cant I, 9)

S'ha parlat molt i molt bé sobre la traducció dels Cants. Jo, pel que vaig llegint, hi he d'estar d'acord. És molt bona. Emperò, no crec que superi la traducció feta per Aldo Pellegrini en la edició en castellà de Barral, 1970.

Com m'hagués agradat veure una traducció dels Cants de Maldoror a mans de Bauçà, per exemple. El seu català té la mateixa mala folla que el francés de Lautre. La pregunta que jo vaig plantejar als intel·lectuals, ara ho recordo, pretenia que parlessin de Bauçà, el qual, a mi personalment, em deixa un regust lautremontià...

Jo et saludo, vell oceà.




Posted by Hello



Posted by Hello