L'Aliada i en Subal us demanem modestament...

...que ens perdoneu.

Per la neu

Hola blog. Mentre penso com i si cal fer una crònica de l'esplèndida nit d'ahir a l'Horinal, et deixo aquest regalet de nadal aquí. Blog: he fet una traducció d'anar per casa del primer relat de Relatos de Kolimá, de Shalámov. És estrany, aquest relat. Potser és l'únic relat del llibre que no parla directament de les condicions de vida al gulag, que no t'empresona a tu també. És un relat que té un significat més enllà de les paraules del text, més enllà del camp de treball, i el patiment. És evocador, metafòric, la única concessió a l'eternitat que es permet Shalámov en aquest llibre... I una de les més belles definicions de la funció de l'escriptor que recordo. Si tenen cap objecció a la traducció, doncs m'ho fan saber i l'arrangem entre tots. Com que estem a un pas de les festes i comencem a estar melindrosos, em permeto dedicar aquesta traducció als amables lectors i lectores que circulen per aquest Teatre Buit. Llagrimetes d'emoció.

Per la neu

¿Com s'obre camí en la neu verge? Un home comença a caminar, sua, blasfema, avança gairebé sense moure els peus, enfonsant-se a cada instant en l'esponjosa i profunda neu. L'home marxa lluny, marcant el seu camí amb negres petges irregulars. Es cansa, jeu en la neu, encén un cigarret, i el fum de la majorka s'estén en un núvol blavós sobre la neu blanca i brillant. L'home ja ha marxat lluny, però el núvol segueix suspès en el lloc on l'home havia parat a reposar: l'aire quasi és immòbil. Els camins s'obren sempre en els dies de calma, per tal que els vents no escombrin la feina dels homes. L'home marca els seus propis punts d'orientació en la infinitud nevada: una roca, un arbre alt. L'home guia el seu propi cos per la neu de la mateixa manera que un timoner dirigeix la seva barca d'una a altra riba.

Per l'angost i insegur rastre traçat es mouen cinc o sis homes enganxats l'un a l'altre, esquena per esquena. Trepitgen la vora de la petja, però no en ella. En arribar al lloc senyalat tornen per on han vingut, i de nou caminen de manera que s'esclafi la verge superfície nevada, l'espai que cap peu humà ha trepitjat mai encara.

El camí està obert. Per ell hi pot anar gent, combois de trineus, tractors.

Si se segueixen les passes del primer home, petja a petja, es formarà un caminal visible però difícilment transitable i estret: vereda i no pas camí, petjades per les quals és més difícil avançar que no pas per la neu verge.

La feina més dura és pel primer, i quan a aquest se li acaben les forces, un altre el reemplaça, d'aquell mateix quintet capdavanter. D'entre els que segueixen les passes del primer, tots ells, inclòs el més petit, el més dèbil, ha de trepitjar el tros de capa nevada i no pas cap altra petja.

I sobre els tractors i a cavall no hi viatgen els escriptors, sinó els lectors.

Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, trad al castellà: Ricard San Vicente, minúscula.

Adaptació al català: Subal Quinina.

Peculiaritats del mar

Un dia vaig furtar un exemplar de la primera edició d'El mar, de Blai Bonet, d'una biblioteca que estava a punt de desaparèixer davant la voracitat de les rates. Era una biblioteca popular, d'ateneu de barri, que estàvem maldant per obrir. El seu fons estava compost de donacions dels veïns que, abans que llençar els llibres a la brossa, preferien regalar-nos-els a nosaltres. El projecte de biblioteca va fracassar, ja sabem com van aquestes coses; treure merda, treure pols, col.locar prestatgeries, fer inventari, escriure fitxes tècniques, organitzar els llibres per poesia, història, novel.la, assaig... ho vam deixar córrer. Aparegueren cagallons de rates, i finalment rates.

Vaig escollir salvar El mar. El mar havia estat del senyor Espinagosa, que va marcar la portadella del seu exemplar amb un tampó. Una altra peculiaritat del meu exemplar és que va numerat. En el llibre hi resa;

D'aquesta obra ha estat fet un tiratge limitat, de cinquanta exemplars en paper PISA, especial per a aquesta edició, numerats de l'1 al L, i de deu exemplars reservats als col.laboradors, numerats de l'I al 10, signats tots per l'autor.

EXEMPLAR 1201

L'exemplar furtat no porta la firma de l'autor per enlloc, però en canvi sí que va numerat. Desconec quines són les característiques del paper PISA.

Una altra peculiaritat del llibre, una cosa que no havia vist mai, és que en la solapa dreta (de l'esquerra quan s'obre el llibre), on s´acostuma a posar la semblança de l´autor o altres llibres de la col.lecció, hi va com una mena d'introduccioó del propi Blai Bonet, on explica com i quan va decidir escriure El mar. Desconec també si en les següents edicions van conservar aquesta singularitat de l'obra...

Aquesta explicació serà, doncs, el fragment de Blai Bonet que llegiré demà (per avui) a l'Orinal, on es celebrarà un akelarre blaibonetià organitzat per la revista Pèl capell, a deu anys de la seva mort... El llegiré si m'ho permeten, clar, doncs no m'he apuntat a cap llista (ja saben que sóc poc amic de les llistes)... A veure si em guanyo d'una vegada per totes l'honor que representa veure el nom de Subal pintat a la Paret de la Fama, entre els noms de tants poetes que algun dia han passat per l'Orinal...

Autoritocràcia coercitiva

Després de tan apassionat xoc amb el de les Llums, després de tan agra campanya per restablir els meus drets com a blogger lliure, després de veure'm obligat a treure el cristu gros, cal donar per acabada la victoriosa campanya Amb mi que NO hi comptin: L2P ja no està registrat entre els bloggers que van demanar aparèixer en La Llista de Granollers. El de les Llums ha obtingut unes visites i una propaganda extra pel seu projecte. El de les Llums és més llest que la gana.

No tinc massa en contra de la trobada de la Catetosfera, senzillament no va amb mi. Menys encara tinc en contra de la publicació d'aquest llibre. Desitjo tota la sort al seu editor. Dit això, doncs, tornem als nostres avorrits posts de cada dia. Als de pa i aigua.

Subal Quinina.

***

Ei. Sub.
Què.
Com és que no utilitzes ni guionet curt ni guionet llarg, per enfasitzar els diàlegs?
Què passa. McCarthy tampoc no els utilitza.
Ja, però ell és premi Pulitzer i tu Res.
Premis? Parles de premis? Ha arribat l'hora de donar un premi. Un Espectacular, Autor!
Sé què estàs pensant i et fotràs en un merder de cal déu. Tu estàs en un rotllo zen molt maco, tu ara passes de tot.
Rotllo zen? Però si darrerament només parlo de mort i destrucció! Tu em llegeixes, o què?
Jo et llegeixo. A voltes comets unes faltes d'ortografia que em fan caure la cara de vergonya i aleshores actuo. Més que llegir-te, et vigilo i et tapo la boca.
Ah.
Així doncs, quedem entesos, eh?, res de premis. No volem comentaris brossa destinats a ningú que no siguis TU, en aquest putu blog.
Vale. Però un link sí que puc posar, no?
Un link no representa ni animadversió ni admiració, sinó constatació d'un fet. Per tant és just i necessari que el posis.
Vale. Link. I avall que fa baixada. (això què és, un putu Estat de Terror, o què?)
M'agrada definir el nostre estatus com Autoritocràcia coercitiva.
Vale, link. Constato que hi ha gent lliure de dir què pensa. Constato també que jo no dic què penso.
Així m'agrada. Però el cas és que tu no penses. Qui pensa aquí sóc jo, i et diré que la catetosfera ni ens va ni ens ve. No volem ramats. Punt. Però sóc magnànim i et perdono.

(Covard feixista, això ets)
Subal, controla els teus pensaments o t'esborro ipso facto.
(Covard feixista!)
Subal, al gulag!

Dos manuals de supervivència (kit de supervivència NO inclós)

Jugar a fer anàlisis comparatius extraliteraris entre La carretera (C. McCarthy) i Relatos de Kolimá, V. Shalámov) és fàcil i entretingut, a part de ser una completa pèrdua de temps.

La carretera és una novel·la que descriu un món arrasat (¿holocaust nuclear? ¿Desastre ecològic global?) on el món és una Gran Nevera Buida. Un home i el seu fill recorren una carretera que els mena al sud, que suposen més càlid i més segur. Pel camí es trobaran no-res, gana, fred, neu bruta, aigua bruta, núvols foscos, sol apagat, boira gebradora, pluges gelades, arbres morts, ciutats saquejades, humans animalitzats i caníbals.

Relatos de Kolimá és un conjunt de relats que descriuen les terribles experiències de Shalámov al Gulag (camps de treballs forçats soviètics) de Kolimà. El gulag de Kolimà és una Gran Nevera Buida paorosa, una presó sense murs, és gana, és fred, és crueltat, és el Gran Nord, és arribar al límit de les forces, és absoluta desesperació, és que et furtin el darrer crostó de pa quan dorms o a plena llum del dia, és corrosió de l'esperit, és neu blanca i resplendent, al·lucinada. Quan s'arriben als -50ºC, les escopinades es congelen al vol.

L'un és una obra de ficció, potser de ciència ficció (o simplement futurista). Una atmosfera semblant podreu trobar en El aturdimiento, de Joël Egloff, perfectament recomanable.

L'altre, en canvi, són relats de dolor agut que retraten unes experiències reals, experiències viscudes.

¿I saben quina és la diferència més patent, entre aquestes dues grans obres? L'esperança. En La carretera, obra de ficció, hi ha un viratge d'esperança, la possibilitat de trobar-te alguna llauna de conserva en alguna casa desballestada, o que potser un dia surti el sol lluent per entre els núvols.

En els Relatos de Kolimá, no hi ha esperança. De cap manera. En La carretera sí. Vet ací la gran diferència entre la ficció i la realitat. I per reblar el clau, els desitjo un bon començament de setmana bo i presentant un final de relat de Relatos de Kolimá, per a que els optimistes em maleeixin la mare;

[...] No, ahora no perdía los nervios. Pero cuando le colocaron en las manos su ración diaria, abrazó el pan con sus pálidos dedos y se lo apretó contra la boca. Mordía el pan con sus dientes heridos por el escorbuto, los dientes bailaban y le sangraban las encías, pero no sentía dolor. Apretaba el pan con todas sus fuerzas contra la boca, y lo chupaba, lo mordía, lo roía...

Sus vecinos querían detenerlo:
—No te lo comas todo, guárdalo para luego, después...

Y el poeta [Ósip Mandelshtam] comprendió. Y abrió de par en par los ojos sin soltar el pan ensangrentado de sus sucios y azulados dedos.

—¿Cuando después?—pronunció en voz alta y clara. Y cerró los ojos.
Murió al anochecer.
Pero no lo dieron de baja hasta al cabo de dos días; durante dos días seguidos sus ingeniosos vecinos lograron hacerse con el pan del fallecido. El muerto levantaba la mano como un muñeco, como una marioneta. De modo que murió antes de la fecha de su muerte—detalle no exento de valor para sus biógrafos futuros.

Varlam Shalámov, Relatos de Kolimá, minúscula. Trad. Ricard San Vicente

La feixuga vida del traductor amateur

I

Vaig anar a comprar-me dos llibres i vaig sortir-ne amb tres. El meu llibreter de confiança, eficaç venedor, sap que, si em fa esperar massa, començo a vigilar més llibres i sempre me n'acabo emportant més del compte.

II

A casa trec els llibres i els ordeno damunt la taula. Jugo a fer el trilero. Quin d'ells em llegiré primer? Penso que els tres llibres poden respondre tres preguntes essencials: Qui sóc (Juegos de la edad tardía, de Landero), d'On venim (Relatos de Kolimá, de Shalámov) i a On anem (La carretera, de McCarthy). Per un procés mental que desconec trio atacar La carretera de Cormac McCarthy. Llegeixo fins a les quatre del matí. Sento que, si deixo de llegir, els protagonistes moriran de fred i de gana.

III

Aquest matí el dedico a facabar de traduir una cosa. Ulls inflats, la pell de sota els ulls em pesa, però estic content. El traductor és aquell que més a la vora de l'escriptor està. Sento que sóc com un pare bastard. Traduir porta inevitablement a un estat introspectiu que no afavoreix al blogger de raça.

IV

Mentrestant, l'Aliada ha marxat d'hora al matí amb una missió; fer les tradicionals hallaques de nadal. Es reuneixen amics seus (i meus) i s'estan tot el dia manufacturant la menja. Malparlen de mi, els he trait, els he abandonat. A punt estaven de nacionalitzar-me veneçolà, i els he traït. Fins i tot l'han trucada de Caracas interessant-se si jo he assistit o no a la cerimònia. No, no hi ha anat. Traïdor, traïdor a la pàtria. Tás botao. Panas, panitas, PERDÓNENME.

V

Finalment acudeixo a la cita. Negra nit i fred que espanta. Em reben així: Epa Subal, tás botao*! Fan un acte de repudi públic sobre mi. Amenacen en comentar-me negativament al blog, a ridiculitzar-me. Traïdor, traïdor. Me'ls estimo molt, als meus amics veneçolans. Però ara he perdut el dret a tastar les hallaques. No sé què faré, jo ara, per nadal. Sopa de cubitos, em suggereixen.

VI



VII

Obro el blog, escric això que escric. Miro les hallaques prohibides que reposen a la cuina i sospiro. Sospiro molt. Què faré, jo, per nadal?

*tás botao: broma privada que neix de quan Chávez va deixar sense feina en rigorós directe, en el seu programa ¨Aló, presidente¨, a milers de treballadors de PDVSA. Anava dient; Tú, Pepito de los Palotes, tás botao.

Exercici

Una llengua de formigó s’endinsa entre els edificis. És una autopista elevada que descendeix i es retorça fins a fondre’s amb el cinturó de ronda de la ciutat, que és una altra autopista urbana. M’agrada la llengua de formigó; és d’una modernitat d’altres èpoques, quan el futur era una quimera, quan el futur era silenciós i civilitzat, amb cotxes aeris circulant entre els blocs asèptics i tubs de teletransportació, i tal.

Durant l’hivern, l’escena adquireix unes tonalitats ofegades en la boirina i les partícules de soroll en suspensió. El soroll constant d’una turbina, les fuetejades dels cotxes que passen. La llengua de formigó esdevé aleshores un gegant desgastat i pàl·lid que es veu engolit per la ciutat, expectorant automòbils sense parar.

Els pilars que sostenen la via són extraordinaris i mastodòntics i tristíssims. El vianant se sent gairebé insignificant: guaita esmaperdut la panxa de l’estructura de ciment i ho mira tot amb ulls petits, nota el tonatge sobre la seva mirada. Els homes som animals abandonats a la ciutat. L’home és un animal que espera davant d’un semàfor en roig.

En la prematura vesprada hivernal, els focus il·luminen la llengua de formigó i la banyen d’un color ataronjat. Tot és molt crepuscular, excepte les línies rectes de color blanc i vermell que tracen els automòbils que es baten en retirada. Són llamps en la nit. Els focus ho dominen tot i tenen una forma singular, quasi marciana... bolets gegants, amb un tija altíssima i una corol·la majestuosa. No s’abandonen al vent que bufa fort; es mantenen estàtics acomplint la seva missió. En canvi, els arbres del parc que queda enrera es dobleguen amb aquella majestuositat que només tenen les coses vives.

Ginebra

Oh, quina meravella, l'Empar Moliner ha parit! La felicito molt cordialment, malgrat la conec poc o gens. M'agrada especialment el nom que han decidit posar-li a la criatura; Ginebra. Pensan-t'ho bé, no podria ser d'altra manera. Ella estima si ha begut.

Continuant amb els jocs perversos (i espero que amables i inofensius), si arriba a parir un nen... Li hagués posat Gin Tónic?

A veure si amb calma trobo el poema que canta en Pedrals pels puestus, aquell que comença així; ma do Ginebra, ma do Ginebra...

Herois locals

Avui al metro llegia:

Sin embargo, hay gente que lleva todavía en su interior una pequeña explanada, cuyas tres dimensiones son el infinito; ¡esta raza de hombres no cree en Dios, ni en el arte, ni en la enfermedad, ni siquiera en la Legión de Honor, ni siquiera en ellos mismos! Son semejantes a una pompa de jabón en el centro de ese infinito. La pequeña pompa de jabón reventará un día, pero será para dejar a los demás hombres que creen en la vida las imágenes verdes, rosa y azules de los recuerdos.

Francis Picabia, Caravansérail, Laertes

Ja a casa, l'Aliada m'explica que avui ha sortit cap-cota de la feina, més aviat emprenyada com una mona, per una qüestió laboral. Sempre que està malhumorada resol aplacar la seva ira bé comprant-se una peça de roba, bé comprant-se Alimentació Prohibida. Me la imagino sola en un racó del McDonald's, davant d'una capsa de Wopper buida, una escena tristíssima. Avui doncs, s'ha comprat una jaqueteta en un mercat de barriada i un xurro que volia farcit de xocolata. A l'arribar a la xurreria-rulot ha demanat el seu xurro farcit i la romanesa grassoneta li ha respost que no podia ser farcit de xocolata, que havia de ser farcit de crema. M'explicava això i els meus pensaments cavalcaven pel cantó més bèstia i sexual de la vida, ja m´entenen: un xurro farcit de crema... El cas és que la romanesa li ha demanat que d'on venia ella, amb aquella accent tant suau i admirable, que com ho feia. Ets, potser, colombiana? No, sóc de Veneçuela (que vol dir petita Venècia, han dit avui per la ràdio).

El cas és que aquesta mateixa xurrera, un diumenge que em vaig acostar a comprar mig quilo de patates xips, se'm va queixar de com no li parlava en català, que com n'aprendria, aleshores. Ah, vaig dir, disculpa'm. Em feia molta mandra explicar-li la meva teoria de la malaltia bipolar que ens assola a molts catalans... I em va explicar en català esforçat que les llengües a ella li agraden i que sempre que m'hi acostés a comprar mig quilo de patates em parlaria en català. La conversa va continuar malgrat que el seu mòbil la reclamava, i orella posada en mi, orella posada en l'aparell, mantenia dues converses alhora; amb el seu xicot (un tio mal afaitat de metre noranta, i de pell enfosquida, amb un cigarro permanent a la boca i un barret com dels anys trenta a on amagava bitllets de trenta euros) i amb mi. Em mirava, s'ha de dir, amb ulls lascius i somrients, la xurrera grassoneta. I al seu xicot li deia que parlava amb un client. COM?, ressonava la veu del tio malcarat des de dins de l'aparell.

Bé, aquesta anècdota arriba a la seva fi. El que jo volia comentar és que admiro la gent de ment desperta, potser no massa culta, però amb unes ganes d'aprendre i entendre el medi que la rodeja que ja voldria jo per a mi. Ells, com el senyor Jesús, o la xurrera grassoneta, són els meus Grans Autors, els Mestres a qui dec acatament. Són aquesta gent que viu en una petita explanada les tres dimensions de la qual són l´infinit (una casa fosca i freda, una xurreria-rulot).

Cinc milions d'històries té la ciutat de Nova York

A en Miq, a qui fa temps que volia dedicar alguna coseta

Estar de black out (o paràlisi creativa severa) té les seves coses bones. M'acosto amb humilitat de novici als grans mestres amb l'ànim de deixar-me enlluernar i riure'm de la meva pròpia petulància. Verge santa què ridículs som quan oblidem als grans mestres i ens posem a postular! L'altre dia em van deixar en préstec un llibret que no havia llegit però que sabia que havia inspirat La literatura nazi en América, de Bolaño, a saber; Historia universal de la infamia, de Jorge Luís Borges. Aquest llibret, segons el pròleg a la seva edició de 1954 representaven simplement ejercicios de prosa narrativa. Exercicis. Un blog és una llibreta més o menys reeixida d'exercicis literaris o més normalment una infàmia que esdevé universal.

I d'aquest llibret de Borges n'extrec aquesta espurna que corro alleujat a apuntar aquí. Alleujat, perquè no actualitzar és la cosa que més s'apropa a estar mort.

El 25 de diciembre de 1920 el cuerpo de Monk Eastman amaneció en una de las calles centrales de Nueva York. Había recibido cinco balazos. Desconocedor feliz de la muerte, un gato de lo más ordinario lo rondaba con cierta perplejidad.

J.L. Borges, Historia universal de la infamia.

Oh, redéu, ja és ben cert allò que deia Bolaño; La lectura es placer y alegría de estar vivo o tristeza de estar vivo y, sobre todo, es conocimiento y preguntas. La escritura, en cambio, suele ser el vacío. En las entrañas de un hombre que escribe no hay nada. Oh, redéu, ja és ben bé això que deia Pablo d'Ors; Los escritores de verdad viven de la mentira y para la mentira. Y, por mucho que digan (que digamos) lo sacrifican todo por la escritura, hasta a su propia madre.(...) Todo por un poco de belleza. O de fulgor. O de rabia.

I ara se m'acut que aquesta espurna de fulgor, de bellesa o de ràbia que avui apunto a L2P és similar a aquesta espurna de fulgor, bellesa o ràbia que canta encara Rubén Blades pels puestus:

Y Pedro Navaja, puñal en mano, le fue pa´ encima,
el diente de oro iba alumbrando to´ la avenida,
mientras reía el puñal le hundía sin compasión,
cuando de pronto sonó un disparo como un cañón...
...cayó en la acera mientras veía a esa mujer
que, revólver en mano y de muerte herida, a él le decía:
"Yo que pensaba: hoy no es mi día, estoy salá,
pero, Pedro Navaja, tú estás peor: no estás en na".
Y créanme gente que aunque hubo ruido nadie salió.
No hubo curiosos, no hubo preguntas, nadie lloró.
Sólo un borracho con los dos cuerpos se tropezó,
cogió el revolver, el puñal, los pesos y se marchó.
Y tropezando se fue cantando desafina´o,
el coro que aquí les traje y del mensaje de mi canción:
"La vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida" ¡ay, Dios!...

Rubén Blades, Pedro Navaja

I més content estic encara davant la perspectiva d'ignotes lectures sobre boxadors de suburbis veneçolans, car m'han promés que em deixaran un llibre que sé que comença de forma fulminant... Si volen es poden llegir la novel.la sencera aquí... però a mi que me la deixin en paper; noto que estic a un pas del desprendiment de retina, i precisment de Borges no n'envejo la ceguesa.

La mort de H.A.L.

El meu ordenador ha mort cristianament a l'edat de tres o quatre anys. Un sobtat atac de hardware ha fet que la seva ànima, o software, reposi ara en el regne dels electrodomèstics. Preguem, doncs, pel seu software. H.A.L., la teva presència serà sempre amb nosaltres. Trobarem a faltar els teus lleus sorollets i brunzits. Pels moments de glòria i d'irades frustracions que ens has regalat, preguem:

L'activitat d'aquest blog es veurà lleument alterada durant aquests dies de dol i estupor. Poden escriure les seves adreces postals i números de fax i telèfon, que L2P posarà a la seva disposició mitjans de comunicació alternatius, com ara cartes, postals, o trucades telefòniques.

¡Pues va a ser que No!

Avui a dos quarts de set del matí hem rebut una trucada de Caracas. ¡Ha ganado el NO! Les detonacions que s'escoltaven ahir per l'Skype s'han convertit en cassolades d'alegria i clàxons de cotxes pel carrer. M'hagués agradat ser-hi, ves.

Hi ha moltes consideracions a fer. Moltes. La primera que em ve al cap és que aquest No és la gran victòria del moviment universitari enfront a la proposta eutanàsica dels partits tradicionals de l'oposició. Fins fa uns dies, AD (Acción Democrática, socialdemòcrata) estava per l'abstenció, la mateixa abstenció que va entregar el control total del Congrés a Chávez i que va possibilitar obrir una autopista que propulsava a la velocitat de la llum el projecte de reforma de la Constitució. Sempre he pensat que l'oposició a Chávez és igual d'avorrida i detestable que el mateix Chávez. Ara, amb aquest moviment cívic encapçalat pels universitaris, amb la seva victòria d'ahir, alguna cosa s'hauria de moure entre l'oposició democràtica. La victòria ha estat dels estudiants, a anys llum de l'homo politicus veneçolà tradicional, atordit i sense projecte.

Després. 45% d'abstenció, en un referèndum importantíssim per al futur del país. Aquest matí hem pogut veure com Chávez es lamentava amargament de l'abstencionisme. Té tota la raó en queixar-se. Qui forma part, d'aquesta abstenció? Molts grups; majoritàriament chavistes que s'oposaven a la reforma constitucional però no volien votar en contra del seu líder, i gent opositora que s'està enriquint fent tractes amb el chavisme i que per tant no els interessa una derrota de Chávez. Chávez ha creat una boliburgesia fastigosa, de nou rics, i ara s'ha vist traït. A veure com ho encaixa, això... Bé, això ho dic jo, encara no he llegit cap anàlisi seriós que estudiï l'abstenció en aquest referèndum.

Tercer. He de reconèixer que m'ha sorprès l'esportivitat que ha demostrat Chávez a l'hora d'acceptar la seva primera derrota en gairebé deu anys. Per què, tanta fraternitat, ara? Perquè no ha cremat el seus cartutxos ni molt menys. Ahir m'explicaven les diferents oportunitats que li queden a Chávez, en el cas hipotètic (ara ja no) que guanyés el NO. Al tenir pràcticament el poder total en el Congrés (excepte els vots del partit Podemos, chavistes convertits en opositors), pot modificar qualsevol punt del seu projecte de reforma i tornar a plantejar un referèndum quan li doni la gana i guanyar per esgotament de l'adversari i no per K.O. Aquesta victòria opositora és un alleujament, però no vol dir res, si més no de moment. Avui Veneçuela està igual que ahir, i això tampoc és per llançar coets... Cal una proposta prou atractiva i social que s'allunyi del antichavisme més conservador i anacrònic. Cal que el moviment universitari d'oposició creixi i maduri prou com per enterrar definitivament als partits polítics que només representen passat.

Quart. Un detall sobre el discurset post-referèndum de Chávez, que em sembla que delata inseguretat i molta frustració. Diu que no pot canviar la Constitució... Por ahora. Aquest Por ahora és molt important, en la història de Veneçuela. Després del cop d'estat fallit que va donar Chávez l'any 1992, el van deixar parlar per televisió des de la presó, per desactivar qualsevol resistència que encara pogués estar armada pels carrers. Chávez, que és molt puta, va fer un discurs espectacular, molt ben traçat i va acceptar el fracàs del cop... por ahora... Aquest por ahora demostrava que el tio tenia uns collons de brau i anunciava un to be continued que s'ha concretat en deu anys de mal govern que, no ens enganyem, pot durar almenys dos anys més. El Por ahora que va dir ahir obre moltes portes i moltes incerteses. No ho dubtin ni un moment... Però també pot dir una altra cosa; desesperació, tornar a pitjar les tecles que havien funcionat fa quinze anys, manca d'idees...

Cinquè. Sigui com sigui, l'ampolla de cava l'obrirem aquesta nit.

Sisè. M'he de disculpar per la poca qualitat dels darrers escrits perpetrats en aquest blog. Escrits fets amb rapidesa i amb uns mitjans tècnics lamentables. El meu PC està a punt de dir prou i se'm penja cada dos per tres.

Bon dia tinguin tots vostès.

Sí sí? O sí no?

Ja comencem. Per la TV3 diuen que Chávez comença a filtrar a televisions internacionals que el Sí guanya per sis o set punts de diferència, en sondejos a peu d'urna. En canvi, informacions que m'arriben de Veneçuela afirmen que els sondejos donen guanyador al No amb catorze punts de difèrencia.

***

Avui. Acompanyo a l'Aliada a votar a les onze del matí. Ens reunim amb dues parelles de veneçolans. Mengem patates chips de la xurreria del costat de casa. Bebem cervesa que hem comprat al paqui. Així fins a les set de tarda. Anàlisis polítics de primer ordre a casa nostra, incapaç —degut a la ingestió massiva de líquids— de resumir-los aquí. Llàstima d'anar tan begut, ara mateix; els hi asseguro que he aprés moltíssim de la idiosincràcia del poble veneçolà, durant les darreres hores. Agudíssimes crítiques a tot déu per part d'un dels analistes, que s'ha convertit en el meu ídol polític. (espero que alguna de les lliçons que avui he aprés s'emmagatzemin en algun racó de la meva memòria i sorgeixin en algun o altre moment). L'Aliada xerra ara per Skype amb Caracas. Normalitat, passivitat i derrotisme típics de les darreres converses.

L'Aliada diu que no pot dormir. I que la nit serà llarga.

Una de les noies que ha ingerit massivament cervesa amb nosaltres estava atemorida. Por d'incidents greus a Caracas. Pares, familiars, amics... Bah. Aquest fenòmen jo l'anomeno paranoia caraquenya; en totes les eleccions que he viscut al costat de la meva Única i Estimada Aliada s'ha comentat una o altra vegada la possibilitat tangible de disturbis i peo. Els tranquilitzo. Un dels amics m'explica com va viure ell el caracazo de l'any. Una cosa brutal. Militars apostats als terrats de les cases disparaven a matar contra la gent dels barrios que baixava a saquejar comerços. El meu amic veia caure gent ferida i morta que rodolava per les pendents dels cerros. En fi. Que no puc dir massa res. Tots els meus amics, i jo mateix, pensem que guanyarà el sí, cap esperança en el sistema electoral veneçolà. Això és tot per ara. Escric aquest post per a fer-me present, de manera rídicula, en les seves vides. Sóc un ionki del comptador, una simple caricatura mediàtica. Ahir vaig escoltar a Perejaume dir unes coses interessants sobre aquestes coses... caldrà comprar-se el seu darrer llibre...

***

Com ja van fer els nostres avis i els nostres pares, jo també he posat una ampolla de cava al refrigerador. Però em temo que jo, com ja van fer ells, hauré d'esperar uns quants lustres. Concretament, fins al 2050. Bah. Pitjor el botó de publicar i ja està.

““““”
Des de la llunyania de l'Skype, se senten unes fortíssimes detonacions, allà a Caracas. No són trets ni obusos, són petards i coets destinats a fer saber al món que, fins i tot abans dels resultats oficials, Chávez sempre guanya. Fa tot una mena de por.

//////

Ara per la tele veneçolana diuen que ha guanyat el sí en un 55%, amb un 52% d'abstenció...

··········

Jon Goikoechea, líder estudiantil de l'oposició sembla entusiasmat, en unes declaracions d'ara mateix...

//////

Aquesta sí que és bona! Hi ha col.legis electorals on s`ha anat misteriosament la llum, segons la ràdio veneçolana...

//////

El CNE (Consejo Nacional Electoral), un òrgan controlat pel chavisme, ha demanat tres hores més per donar els primers resultats. Això em sembla una senyal prou estranya. En les passades eleccions els resultats oficials, per aquestes hores, ja eren més que sapiguts... un brot d´esperaça pel pobe veneçolà, potser?