dimecres, d’octubre 31, 2007

Déu

Albert Pla ensenyant els pits. Un tio que diu que es diu Albert Pla toca la guitarra davant seu.


powered by ODEO
Albert Pla, Sufre como yo
1995, Supone Fonollosa




Déu un dia va descobrir una connexió telefònica en una paret del seu despatx i de reüll va mirar el seu PC i se li va encendre el triangle que duia clavat a l'occipital. Tenia una idea i a l'acte va esdevenir Internet.

Anys més tard, que per a Ell no foren més que un sospir en l'eternitat, va publicar el seu primer post. Havia nascut el primer blog. Un porció infinitesimal de sospir més tard, es va cansar de tenir una sola personalitat i la va multiplicar per n+1 per poder escriure cada dia en un trilió de llengües un trilió de blogs, expressant així els seus problemes de personalitat múltiple.

Cada dia de la setmana actualitzava molts dels seus blogs, encara que alguns els actualitzava amb més fortuna que d'altres i en descuidava uns milions més. Va començar a deixar blogs sense actualitzar, a abandonar-los. Mentrestant va anar adquirint cada cop més vanitat, aquell mal que pateixen tants humans. Quan tenia una mala època, una travessia del desert poc inspirada, es comentava a si mateix per fer-se companyia. Ara bé, a voltes escrivia divinament i aleshores rebia trilions de comentaris elogiosos i se l'inflamava el pit d'orgull. Rucs i altius com ells sols, els humans comentaristes es pensaven que els bloggers eren altres humans, i Déu se sentia finalment acceptat entre els seus vassalls, ateus i creients. Havia culminat la Creació.

Un dia d'avorriment còsmic, escoltant un disc blasfem d'un humà anomenat Albert Pla, se li va acudir gastar-li a l'artista una broma macabra. Plantejar-li una temptació; arribar al límit de la seva paciència i passotisme. Déu, en un dels blogs on es dedicava a abocar pedanteria fent-se passar per un intel·lectual de vellut que escruta l'horitzó amb mirada de miop crític es va començar a comentar a ell mateix amb el nom d'Albert Pla, fent-se dir coses que a l'artista ateu ni li van ni li venen.

L'Humà Pla, monosil·làbic, que sempre havia renegat de la premsa, que sempre ha anat arrossegant la seva ànima en pena com una ombra, que donava la impressió de no tenir ego ni vanitat, amb aquell posat de semenfotisme exacerbat, va decidir denunciar la suplantació de la seva personalitat fent ús, precisament, d'un diari de gran tiratge. Dies més tard, va interposar una denúncia a l'SGAE contra tots aquells humans que, com ell, es deien Albert Pla. I va guanyar unes peles.


17 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest post és una merda.

Anònim ha dit...

Albert Pla sóc jo

subal ha dit...

Jo sóc jo

Anònim ha dit...

No, tu ets jo.

subal ha dit...

No em suplantis o vas a El Periódico

Anònim ha dit...

A veure si ens entenem:

Déu sóc jo. Subal és Déu. L'autor és l'Albert Pla. Albert Pla, per tant... és qui?

subal ha dit...

Albert Pla és Entrellum. Entrellum és Arcadi Espada

Anònim ha dit...

Buenos días. Pasen ustedes.

Anònim ha dit...

Repeteixo; aquest post és una merda.

Anònim ha dit...

Te va a caer un paquete que ni te explico.

Anònim ha dit...

Yo siempre tengo razón, juntamente con Boadella, Arcadio y Juan Abreu.

miq ha dit...

I en Joan Pere mata porcs de nit a l'Urgell.

Anònim ha dit...

Entrellum és un Antònim de mi mateix, és a dir, d'Albert Pladevall i Pujol.

Anònim ha dit...

Madame Bovary sóc jo. I Azúa, Albert Pla, Pepe Luis (¡Dame la manita!), José Luis (Coll)i Luis(Sánchez Polack),totes les meues putes.

un pelegrí ha dit...

El jo es posa a si mateix i també posa el no-jo (ho deia Fichte).

Jo sóc ningú. Ulisses també -o tampoc no- era ningú.

Anònim ha dit...

no ofenguin a arcadi espada, per favort.

Anònim ha dit...

Per fa avort?... Per fa bort?