Sols

Ben sol. Més sol. Molt sol.

The Police. So Lonely
Outlandos d'amour, 1978

powered by ODEO

Que tinguis molta, molta sort, M.

Gràcies per la confiança que un dia em vas tenir.

La literatura no val res.

Així parlà Rubem Fonseca (III)

... i em vaig despertar taral·lejant la Santa Espina, ves a saber per quin estrany fenòmen...

Fart de polèmiques (estèrils) m'aïllo del mundanal ruido llegint un llibre de relats del meu admirat Rubem Fonseca, llibre adquirit a l'interessantíssim stand de Tarahumara, que regenta un vell conegut de la Perifèria; el Corto Maltés de la literatura llatinoamericana. Vaig trobar que seria d'interés públic transcriure un diàleg del relat El bordado, de Pequeñas criaturas.

És divertit llegir a un brasileny traduit al mexicà. A mi bé m'ho sembla. Aquest cop no l'ha traduit el gran Basilio Losada. M'humitejo els dits i començo a picar el text.

-¿Es peligroso?
-¿Tatuarse el pene? Es tan peligroso como cortarse una uña. Lo hago todos los días. Hoy por la mañana tatué uno. Está de moda.
-Pero yo tengo un problema. Mi pene fláccido se encoge mucho. Pero duro se pone enorme.
-¿Se encoge, cómo?
-Carajo, no es fácil.
-Para mí, el falo es igual que un dedo. Anda, enséñamelo.
-Mara nunca me ha visto el pito flojo.
-No se debe mostrar el órgano en estado lánguido a ninguna mujer. Haces bien. Si se te baja, lo escondes. Anda, sácate el miembro.
-Puta vida. ¿Ves?
-Este miembro tiene como tres centímetros. Frugal.
Le gustaba usar palabras poco usuales, era un pedante.
-Esto me pasa cuando me pongo nervioso o tengo frío.
-¿Estás nervioso, colega? No tienes por qué.
-¿Alcanza para escribir María Auxiliadora?
-¿No se llama Mara?
-Su nombre completo es María Auxiliadora. Quiere el nombre completo.

-Va a costar más trabajo.
-¿Pero no hay peligro?
-En ninguna coyuntura. Yo soy Denílson, un erudito. Escribe tu nombre aquí en este papel.

Rubem Fonseca, Pequeñas criaturas, Ediciones cal y arena, México.

Els braços caiguts

Després d'haver reflexionat, i llegit al doctor Jauss, i al senyor Llibreter, jo també faré vaga de braços caiguts i no penso parlar del Saló del Llibre de Barcelona.

Em limitaré a fer propaganda d'altres coses. Com ara:

El lamento de Portnoy

vs.

Putas asesinas

Cinquè round: Vagabundo en Francia y Bélgica

Quart round: Días de 1978
Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra

Segon round: Gómez Palacio

Primer Round: Ojo Silva

o això altre;

NÚMERO 40 DE LA REVISTA PAPER DE VIDRE,
que no es crema perquè no existeix.

Agraeixo profundament a la Tina i al senyor director la seva tasca, la seva paciència. La Tina ha corregit d'una manera exquisita el meu text, enviat sense pulir, amb pressa. Ara el text fa més bona cara. A ells els hi dedico La muerte de dos marcianos en la fiesta de Anagrama.

... i avui a l'Orinal...

B(eckett) com a obsessió

Quan em fulmino un llibre en un parell de dies hàbils vol dir dues coses; o bé que m'ha captivat o bé que té menys pàgines que en Teo va en avió. El cas que avui ens ocupa, mentre del fons del passadís s'escolta la lletania de l'Àgora, es conjuguen les dues possibilitats. Parlem d'Esperando a Beckett, de Bonells, Jordi Bonells.

El llibret de Bonell té cent una pàgines, cos de lletra per a que pugui fruir de la lectura el veí del darrera del bus/metro i interlineat generós. Unes quantes fotografies acompanyen el text. Desconec a quant el vénen, doncs vaig fer ús del sistema de préstec de la biblioteca pública. Escoltin, està molt bé això del sistema de préstec de les biblioteques. Francament bé. T'estalvies uns dinerons. Acte seguit, després dels tecnicismes que imposa l'ordre i la tradició, passaré a parlar no massa extensament del llibre.

I doncs, què és aquest llibre sinó unes memòries sobre com la literatura exerceix la seva força centrífuga que ens eleva, morfina per a la tristesa objectiva i subjectiva de l'adolescent que no se sent d'enlloc! Vet ací un sagal pobre a qui les circumstàncies de la vida posen en una torre de rics, en ple carrer Iradier, territori gauche divine. Vet ací un sagal que descobreix el seu Bolaño (Beckett, en el seu cas) i a partir d'aquest feliç moment tot és mesurat en base a Beckett. B com a obsessió.

Hi ha moments d'obcecació romàntica, com quan Bonells, ja ben enganxat a la dura droga bekettiana decideix llegir a l'irlandès en francès (idioma que desconeix). Sí senyor, això és tenir uns collons de brau!Hi ha moments tan tràgics que només poden ocórrer en l'adolescència. Com quan el jove Bonells va a la llibreria Leteradura (que sembla que regentava l'esposa d'Herralde) i se sent humiliat per la dependenta, que no el veu prou afrancesat com per a adquirir cap beckett en versió original. Hi ha moments en que la metàfora del moment és tan potent que no cal cap metàfora; com quant en Bonells va a la discoteca Bocacció (epicentre de la guache divine) i s'ho troba tot tancat, i el senyoret ric de la barra insisteix en donar-li una coca-cola, bo i sabent que el jove no la pot pagar. És la ira i l'orgull de qui no accepta que el convidin. És l'orgull del proletariat. Hi ha moments molt intensos, d'una carrega emocional evident, com quan l'adolescent-fet-home retorna a Barcelona i descobreix que tiren a terra la torre pija on son pare ha servit tota la vida. Hi ha moments en què hom descobreix que la pàtria de Bonells és el no man's land, l'interregne típic de l'adolescència que deriva en l'Apàtria, el país de la terra cremada. El jove Bonells no essent ric viu a Iradier; no essent de la gauche divine, perquè era de la gauche que les passaven putes, sentia les seves mateixes inquietuds intel·lectuals,

Muy a menudo he añorado no haber vivido en un barrio de pobres, en La Verneda o en Hospitalet o en Poble Nou. Todo hubiera sido más sencillo.

Tampoc no se sent ni català ni espanyol, porque la vida me ha hecho así,

El bilingüismo puede caracterizarse por una constante y obsesiva otreidad. Hablando castellano, se es otro para el catalán, hablando catalán para el castellano. Y encima yo he acabado hablando y escribiendo en francés.

Una personalitat així, bé mereix ser seguida. Caldrà llegir-se ara la seva obra La segunda desaparición de Majorana. Segons Le Figaro, una aguda reflexión sobre la identidad.

Bé, escoltin, jo crec que és un llibre iniciàtic en molts sentits. Un llibre d'afirmació de l'autor. Jo modestament els hi recomano. És un llibre que regalaré a mon pare, de qui ja tinc el gust ben apamat. Es poden creure que és fanàtic de Dovlàtov i de Carver?

I per acabar, dues consideracions;

Una.

El cole pijo (Escola Pija de Sarrià) que surt a la pàgina 109 va ser la meva presó durant molts i molts anys. Sensació estranya al descobrir que un escriptor es passejava entre les runes col·lindants mentre jo em prenia l'esmorçar i m'esbatussava amb els companys.

Dues. Una perla.

No está bien despreciar a los intelectuales, porque soy un intelectual y Beckket era un intelectual. Pero es así. [...] mi desprecio se fue forjando durante esos años en los que yo no era y en los que me parecía imposible llegar a serlo, aún cuando fuera precisamente eso lo que quería ser. Es terrible ser lo que uno desprecia. ¡No faltaría más! En esto, soy marxista-leninista de base. Ceporro a más no poder. A decir verdad, cuando se miran los momentos clave de la historia, la actitud de los intelectuales ha sido a menudo vergonzosa, cuando no deleznable. La mayoría son, como dicen los franceses unos couilles molles (acojonados). Salvo cuando ha pasado el peligro. Entonces no se privan de dar lecciones a diestro y siniestro, fingiendo olvidarse (o lo que es aún peor, olvidándose sin siquiera fingir) de que son siempre otros quienes han sacado las castañas del fuego.

Bonells, Jordi, Esperando a Beckett, Funambulista.

... I una broma (de mal gust?). Seguin i riguin;

Franco! , Franco! o El padre de la novia.

... I una altra broma de mal gust; Si volen que els hi firmi la pantalla del seu ordenador, vinguin al Saló del Llibre.

Pim-pam-pum (2)

Querido diario.

Pim

Avui he acabat de corregir unes galerades que m'han amoïnat i obturat fins al dia d'avui. He podat un text que mereixia ser talat.

No
m'he
tallat
un
pèl

Pam

I ho he aconseguit gràcies a la meva determinació i gràcies a la peregrinació diària a la biblioteca del barri. A la biblioteca no et deixen fumar, internet va massa lenta i les adolescents són de tant bon veure que hom opta per no veure-les i submergir-se en el xapapote literari que tenia entre mans. Però he vençut. Quan ja marxava, sense donar crèdit a allò que feia, m'he acostat a la bibliotecària i he xiuxiuejat un títol que ahir em recomanaven els meus amics. I un altre. I un altre. I no n'ha trobat cap. Després, com a una última platja m'he aferrat a l'esperança de que tindrien a en Bon, Jordi Bonells. Seguint les paràboles del doctor Jauss he entès que havia de llegir Esperando a Beckett. I senyors i senyores, amb veu tremolosa i casi sense alè els hi dic que m'he fet soci de la biblioteca. Amb el sarró ple de les galerades decapitades m'he assegut a un banc de fusta del parc del davant i m'he encès un cigarret. He començat a llegir. M'he sentit renéixer, cony, amb tanta pressa que queda enrera! I acte seguit, he llençat el cigarret a mig fumar i he corregut cap a l'estació del metro.

Pum

I ja em veuen, apreciats clients, estic aquí davant dels seus nassos per a transcriure aquest paràgraf que per a mi té molt de cabalístic. A mi m'ho ha semblat, allà al banc de fusta. I he pensat que almenys una frase podria interessar a la secta bolanyera que es reuneix a esbudellar Putas asesinas a ca El lamento de Portnoy.

El llibre de Bonells, que va gosar dir que Bolaño era un piltrafilla, comença el seu llibre fent un estudi àcrata i fantacientífic sobre les connexions extraliteràries que hi ha entre autors començats en B i en K. Diu que aquestes lletres són absolutament importants per a la història de la literatura.

Los escritores con "K" (Kafka, Kundera, Keats, Kleist, Kerouac, Kipling, K(C)onrad, Tadeus Kantor...), forman una familia muy distinta de los escritores "B" (Borges, Benet, Bernhard, Baudelaire, Broch, Bove, Brecht, Bashó, Buson, Bellow, Balzac, Ingebord Bachman...). Pero entre "B" y "K" hay puentes, lazos, solidaridades subterráneas o no subterráneas.

Doncs veus que bé, allà al banc m'he enrecordat inmediatament del nostre senyor K, que feia comentaris bolanyistes i que ha desaparegut del mapa. O m'he enrecordat també de les tertulies a can Lamento del Portnoy, sobre la figura del narrador en l'obra de Bolaño. Qui és B? És la pregunta. Jordi Bonells, en canvi, espera a Beckett. Noto que m'apropo a alguna cosa que no sé que és. Bolaño, B, B, Bonell, B=K

Esta red de solidares ocultas queda de manifiesto en la petición de índole particular de Franz Kafka a su amigo Max Brod para que éste quemase lo que de ningún modo quería que fuera quemado: su obra inédita, sus cartas, sus manuscritos. "Te pido -le escribió-, que lo quemes todo, sin excepción, y preferiría que sin leer. Sin embargo no te impido que lo hojees, aunque en verdad preferiría que no lo hicieras." Y Max Brod cumplió a pies juntillas. No quemó nada. Hablar pues de "B" es casi como hablar de "K" y viceversa, aun hablando de cosas distintas.

Bonells, Jordi, Esperando a Beckett, Funambulista

Ummm, aquest llibre m'està agradant molt. I això que només vaig per la pàgina 10... primera aproximació, després de 10 pàgines y lectura d'aquesta entrevista: Jordi Bonells = Vila-Matas + Fernando Ballejo. Espero que al final del llibre pugui dir Jordi Bonells = Jordi Bonells.

Le calme absolu du la fin de semaine

Michel Houellebecq, Presénce humaine
Présence Humaine, 2000


powered by ODEO

pim-pam-pum

U

Aquest quadre penja des de dilluns al piset del Guinarbronx. L'art no es compra; s'adquireix. O es regala. Què té aquest quadre que el fa tan especial? Un pintor en solitud, boira de ressaca, el sol que cega, la barriada que corona el trist turó pelat, el riu gris i cansat, el pont vell. La lletjor manresana.

Dos

Ahir: saludar a milicians. Aquests vellets tremolosos. Difícil imaginar-se'ls empunyar un fusell (o escopeta, que diuen ells). Llegeixo el meu discurs. Quan cito a Roth un pesigolleix em recorre l'espinada. Em sembla que la cosa va anar bé.

Nota; Doneu-li un micro a un ex-combatent de la guerra civil i espereu asseguts a que acabi. Les milicianes, en canvi, tan poc apreciades al front, són clares, concises i directes. Llegir les experiències de tots ells és sumament més interessant que escoltar-les. Parlo amb un ex-milicià que ve de Toulousse. Li pregunto si ell és el soldat de Salamina. Riu i diu que no.

Tres

Escolto a un dels millors medievalistes d'aquest país crucificar l'obra de Llull. És el carnisser de Milwokee i riem molt. Bastant. Llull als elefants els titllava d'orifanys. Sembla.

Quatre

Vosaltres potser no us adoneu de la meva desgràcia. Necessito llegir llibres que m'airegin. Clarificar idees. Propostes a baix a la dreta. Si tingués una unça d'amor propi no publicaria aquest post. Inspiració? Expiració. Inspiració? Expiració. Etcètera.

Agenda d'avui

Anna Politkóvskaia: "ni oblit ni silenci"

De 11:00 a 12:30h. Palau de la Virreina (La Rambla) Lectura continuada de textos de l’Anna Politkóvskaia per part de diferents escriptors i periodistes del nostre país. La periodista Elisenda Roca llegirà un manifest de condemna de l’assassinat.

19:00 h Sala d’actes del Col•legi de periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya 10, pral., Barcelona) Acte en record d’Anna Politkóvskaia. Hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col•legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN Internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles), Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).

***

A les 19.00, però ara al Palau Robert; Presentació del llibre Les milícies catalanes al front d'Aragó, amb la presència de vuit exmilicians que van combatre al Front d'Aragó (1936-1937). Presentarà l'acte el senyor Josep Maria Solé i Sabaté. Subal presentarà al presentador, i saludarà molt afectuosament a aquests avis i àvies que les van passar ben putes en la seva juventud.

***

El lamento de Portnoy

vs.

Putas asesinas

Quart round: Días de 1978

Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra
Segon round: Gómez Palacio
Primer Round: Ojo Silva

El Trenclaclosques (4)

El único modo que tiene un irlandés hacia 1900 (como Joyce) o un norteamericano hacia 1930, de rechazar la norma literaria londinense (o de recusar su condena o su indiferencia), la única forma al alcance de un nicaragüense hacia 1890 (como Rubén Darío) para desviarse de las normas literarias españolas, la sola manera que tiene un yugoslavo hacia 1970 (como Danilo Kis) de repudiar la férula de las normas literarias impuestas por Moscú, y de un portugués hacia 1995 (como Antonio Lobo Antunes) de salir de un espacio nacional opresivo, es volverse hacia París.



Casanova, Pascale, La República mundial de las Letras, Anagrama.

Via Jauss, i aquest via Entrellum, llegeixo la millor entrevista literaria des de Bolaño, curulla de trencaclosques que fan el meu delit. Lectura (absolutament) obligatòria. Entrevista per a dissecar i disseccionar, de Bon, Jordi Bonells.

nota: em temo que el link no funciona. Us ho prego; feu un copy-paste a aquesta direcció i prepareu la impressora;

http://www.funambulista.net/Entrevista%20a%20Jordi%20Bonells%20(La%20segunda%20desaparici%F3n%20de%20Majorana).pdf

Muntanyes de cadàvers

La meva cap, la meva jefa (jefe o jefa ja al diccionari!), m'aporta informació constant sobre el món de l'edició. Surt del seu despatx d'una revolada i llença sobre la meva la taula un o altre article, que sovint inspiren entrades en aquest putu blog.

Avui m'ha passat un estimulant article de El País que resa així; "Unas 900 editoriales paralizaron su actividad en 2005".

Me la llegeixo de dalt a baix, aquesta esquela que signa Miguel Ángel Villena. El malalt es mor de:

• Muchas pequeñas editoriales ignoran las dificultades que plantean los canales de distribución, la financiación estable o la promoción de un libro y se lanzan al mercado con más amor al arte que conocimiento del sector.

• El 65% de los libreros opina que las editoriales independientes deberían ser descubrir nuevos autores [per a que te'ls piquin immediatament la competència i es lucrin els grans], impulsar la afición por la cultura y crear un catálogo de calidad.

• A pesar de que Internet se está convirtiendo en el principal medio de comunicación de las generaciones de menos de 35 años, ni la mayoría de las librerías ni muchas pequeñas editoriales se han dado cuenta de la dimensión de este fenómeno.

Aquest article descobreix América, el Mediterrani i la sopa d'all. Res que no se sápiga... però 900 editorials? Silenci, vetllem els morts. Ressonen a la meva testa les paraules de l'editor de la magnífica DVD. Vaig anar a postrar-me davant seu agraint-li que publiqués material de Fonollosa, un dia que corríem els dos per l'Orinal. I vam parlar del sector. El seu posat era gravíssim, de patidor nat, de supervivent. Va posar tal enfasi en aquestes paraules que em va semblar que amagaven algun missatge per a descifrar. Les seves paraules teníen un to medieval i confessional, i jo respecto el secret de confessió.

Oració: Déu meu, assisteix-me i fes que caiguin Vàliums sobre la sopa refredada del meu futur professional!

Roth vs. Orwell

Si aneu a la llibreria adequada segur que us podran encarregar Diario de guerra 1940-1942, de George Orwell, editat a Mèxic per l'editorial Sexto Piso. El nom de l'editorial Sexto Piso, segons diuen els seus joves fundadors, neix d'un comentari que algun d'ells va proferir al destí, alguna cosa així; Antes de hacer algo que no me guste me tiro de un sexto piso. Això diu la llegenda. Penso que per a la meva futura i llunyana editorial imaginària ja he escollit un nom; Editorial No. No ho facis, no fotis, etc.

Si aneu a la llibreria adequada i demaneu aquest llibre i, sobretot, us el llegiu, potser us avindreu a compartir la teoria que m'he inventat aquest matí. Al Londres de la rereguarda, l'amic Orwell es consumeix cercant la notícia veraç entre les muntanyes de porqueria que els diaris britànics llençaven al carrer. Estudia els diaris i els llegeix entre línies fins acabar concloent sovint que cap diari porta cap noticia. És un diari polític i personal ben pessimista, el seu, ple d'elucubracions fallides sobre els avatars de la guerra i amb alguna pàgina brillant i verinosa i curulla de mala llet. És el diari d'un que se sap cec, i el lector afinadíssim amb ganes fer volar coloms pot inferir que aquests diaris són una de les llavors de l'arxiconegut 1984. Havent llegit part important del diari, concloc, a risc de dir una bestiesa, que 1984 no neix només des de la crítica al totalitarisme d'Stalin, sinó també a la societat britànica en temps de guerra, que no sap que no té cap mena de notícia fiable del front de batalla, i a la que ni tan sols li importa. He fet una aportació a la Literatura afirmant això que afirmo? No, només alimento la confusió, que m'agrada molt. Orwell, en algun moment, es veu fent propaganda patriòtica amarada de nacionalisme banal, particularment quan parla de les negociacions respecte l'independència de la Índia. Si Orwell parla de manera tan clarivident del Gran Germà i tota la mandanga totalitària en 1984 és perquè ell la va practicar, i no només posant en una llista 37 escriptors prosoviètics britànics que va lliurar al Foreing Office. (Això últim va passar l'any 1949, just l'any en què es publicà 1984, que té pebrots la cosa). Mireu, per exemple, què escriu Orwell l'1 d'abril de 1942;

"Ayer Connolly quería citar un pasaje de Homenaje a Cataluña en su transmisión. Abrí el libro y me topé con estas frases:

Uno de los aspectos más horribles de la guerra [Guerra civil espanyola] es que toda la propaganda bélica, todo el griterío y las mentiras y el odio, provienen invariablemente de gente que no está peleando... Es lo mismo con todas las guerras; los soldados combaten, los periodistas gritan, y ningún verdadero patriota se aproxima jamás a la trinchera, excepto por breves visitas propagandísticas. A veces me consuela pensar que el avión modifica las condiciones de la guerra. Quizá cuando la siguiente gran guerra llegue podamos ver algo sin precedentes en toda la historia; un jingoísta con un agujero de bala.

Heme aquí, en la BBC, menos de cinco años después de escribir eso. Supongo que tarde o temprano todos escribimos nuestro propio epitafio."

George Orwell, Diarios de guerra 1940-1942, Sexto Piso.

Per a aquells catalans que vam ser educats sota l'estricte règim totalitari de la immersió lingüística i per tant no tenim ni la més remota idea de castellà, jingoísta vol dir; Patriotero exaltado que propugna la agresión contra otras naciones.

Bé, potser la meva tesi és una irreflexió, una parida. Però així és com he passat el matí, inventant posts per a vostès. Si no podem jugar amb la literatura ja em diran quina gràcia té comprar-se tanta tinta i tant paper.

*

Això era el dissabte, però no vaig gosar molestar-los, apreciats clients. Avui sí que en tinc ganes. Mirin, passo el cap de setmana anant i venint d'Orwell a Joseph Roth. I invariablement, els diàlegs imaginaris entre aquests escriptors apareixen davant meu. De Roth estic paladejant Las ciudades blancas, una altra obra mestra editada per Minúscula. I doncs, aquest Roth m'agrada bastant més que no pas Orwell; trobo que les seves cròniques són potentíssimes, descregudes i d'una decadència prussiana molt malengiosa. Tinc un fotimer de frases literàries que em plaurà molt transcriure al meu abocador de frases literàries; La Segunda Periferia. Tot al seu temps. Volen saber més coses de Roth? Allò que ha escrit la crítica Insegura que no ho espatlli en Quinina; llegeixin aquest article.

El cas és que quan et llegeixes dos llibres al mateix temps sorgeixen com espectres diàlegs imaginaris entre els autors i hom es diverteix reorganitzant-los, contraposant-los i descontextualitzant-los. En el cas que ens ocupa, i sense tenir punyetera idea de l'ofici de periodista, no cal ser un llumeneres per escatir que Orwell i Roth practiquen un periodisme antagònic l'un de l'altre, almenys en aquests dos llibres. M'imagino a en Roth llegint els diaris d'Orwell i escrivint això que ara jo els transcric.

Quien permaneció en la retaguardia, sólo experimentó el fin del mundo desde una perspectiva histórica, se limitó a ver la gran guerra mundial de nuestros días [es referiex a la primera guerra mundial] como las guerras de Cartago y Roma. Conoció la guerra de su tiempo por las noticias, así como había conocido las del pasado através de los libros de textos. Aún existe una diferencia entre vivir algo en carne propia y vivirlo en la de los hijos.

Joseph Roth, Las ciudades blancas, Minúscula.

Però ja els hi dic, eh, això només és un joc. Una de les coses bones que tenen els diaris d'Orwell és la genialitat en què s'inferereix l'experiència d'Orwell a les trinxeres d'Aragó o als carrers de Barcelona (Homenatge a Catalunya) a la Segona Guerra Mundial, i la cosa no li surt del tot malament. Així que res, que ja som a diumenge i hem passat un altre cap de setmana. Aquesta és la única conclusió vàlida que jo extreuria d'aquest post. Passin-ho bé.

Learn English with Mr. Orwell

Advertir als clients de la beneituria de moltes de les entrades de L2P, quant aquests ho saben perfectament, em resulta una tasca inútil però sana i necessària. Nens, avui, no tinc res a explicar, excepte que a l'editorial vivim constantment amenaçats pels talls de llum que avuim patim. Váyanse, senyors de fecsa, váyanse. La qual cosa em porta a recordar un paràgraf de Diario de guerra (1940-1942), de George Orwell, on, amb una senzillesa que només practiquen els grans escriptors, describia els talls de llums de Londres durant els bombardejos alemanys. El busco però no el trobo, el paràgraf. Això passa. Porto cinc o sis anys buscant una frase de El mal de Montano i no la trobo. Fer-me fotre és el que faig.

Bé, al cas. Com a premi de consolació us transcric dues entrades del diari d'Orwell que a mi m'han fet certa gràcia, per a distreure-us. Va, tres.

19 de noviembre de 1940

La indescriptible depresión de encender el fuego cada mañana con diarios de hace un año y ver muestras de encabezados optimistas mientras los consumen las llamas.

2 de enero de 1941

[...] la palabra "blitz"* ahora se emplea para significar cualquier clase de ataque sobre lo que sea. Al igual que "straffe"** en la última guerra. "Blitz" aún no se usa como verbo, pero creo que sucederá.

22 de enero de 1941

[...] El Daily Express usó la palabra "blitz" como verbo.


George Orwell, Diario de guerra (1940-1942), Sexto Piso.

__________________
*Ataque rápido e intenso mediante bombardeo aéreo. Abreviatura de la palabra alemana "blitzkrieg" [guerra relámpago], (N del T)
**La palabra inglesa "strafe", que significa "castigar, bombardear", deriva del grito de guerra alemán durante la primera guerra mundial, "Got strafe England", que significa "Dios castigue a Inglaterra", (N del T)


Per la meva banda, tenia entés que la paraula fuck venia d'una classe de bombarder alemany que es deia Fucker, però estava equivocat.

*

Ah, que no me n'oblidi;

El lamento de Portnoy

vs.

Putas asesinas

-Crítica, polèmica, anàlisi, batusses d'una elegància exquisida-

Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra

Segon round: Gómez Palacio

Primer Round: Ojo Silva

l'Orinal d'en Quirky

Amics, m'estic preparant per a relatar la incursió de Subal i la seva Única i Estimada Aliada a la festa dels XIV Premio Herralde de Novela. Ja tinc el títol i unes quantes anècdotes que espero faran les delícies del Teatre Buit. El títol del proper post serà 'La muerte de dos marcianos en la fiesta de Anagrama'.

*

Però el post matutí d'avui vol anar íntegrament dedicat a l'adveniment en la catetosfera del blog de l'O.R.I.N.A.L. (Obrador de Recitacions I Noves Actituds Literàries). Estic content com un gínjol, germans meus! Se m'obren un munt d'interrogants, que de ben segur clarificarà l'amic Quirky amb el pas del temps i dels post. Per exemple; 1) Demanarà al Carnisser de Roma que esbudelli poetes de forma anònima i impietosa? Això de ben segur significaria un augment del comentaris i les polèmiques en el seu blog... 2) Demanarà intervencions estel·lars del nihilista Garriga? 3) Podria també fer una mena de llibre de visites on els poetes que passin per l'Orinal deixin el seu cagalló al seu blog... En fi, deixem treballar al mestre Quirky, que ens subministra drogaïna literària cada dimecres.

LLARGA VIDA A L'ORINAL! ENDAVANT LES ATXES! HIP-HIP, HURRA! FEM CAMÍ!

Un homenatge

Hi ha dies en què els post d'altri valen tant la pena, que només cal enllaçar tal post i hom es queda més tranquil, com si el post l'hagués escrit un mateix. Avui, és un d'aquest dies. No deixin de visitar Diari de Cuernavaca, i el seu Poetes al carrer Marià Cubí.

Paco Ibáñez, Palabras para Julia
Paco Ibáñez en el Olympia, 1969


powered by ODEO

*** ÚLTIMA HORA***

Felicitats, Veneçuela! El jurado de la 24a. edición del Premio Herralde de Novela declaró ganador de ese prestigioso galardón a la novela La enfermedad, de Alberto Barrera Tyszka, siendo la primera vez que un venezolano se hace acreedor de ese premio otorgado por la editorial española Anagrama.

El Trencaclosques (3)

Me habéis enseñado a hablar, y el provecho que me ha reportado es saber cómo maldecir! ¡Que caiga sobre vos la roja peste, por haberme inculcado vuestro lenguaje!

Shakespeare, La tempestad.

1.

Una de las etapas esenciales de la acumulación de recursos literarios nacionales es la edificación de un capital literario, banco central simbólico, lugar donde se concentra el crédito literario. Barcelona, que se constituyó como verdadera capital literaria y "nacional" de Cataluña, reúne, como París, como Londres, las dos características que son, sin duda, constitutivas de las capitales literarias: una reputación de liberalismo político y la concentración de un gran capital literario. [...] A principos del siglo XX, Barcelona conoció el grupo Els Quatre Gats, la arquitectura de Gaudí, el teatro de Adrià Gual, la creación de Films Barcelona, el pensamiento de Eugeni d'Ors, y se erigió de este modo en capital cultural. Desde el punto de vista político, Barcelona llegó a ser también un gran foco republicano durante la guerra civil, y centro de resistencia contra la dictadura: Cataluña sufrió especialmente la represión franquista. Y fue allí, desde los años 60, y después, los 70, donde se reconstituyó, pese a la dictadura, una vida intelectual relativamente autónoma. Numerosas editoriales se asentaron en Barcelona, y los escritores, arquitectos, pintores y poetas, catalanes o no, fueron a vivir a la capital catalana, que así logró acumular una función intelectual nacional y un papel político. [...] Barcelona se convierte en la capital literaria del mundo hispánico: los escritores latinoamericanos, a su vez, pudieron apoyarse en el polo barcelonés para afirmar sus lazos culturales e introducir sus textos en Europa sin someterse políticamente. [...] Hoy en día los escritores tratan de dar a esta ciudad un prestigio literario y una existencia artística al integrarla en la literatura misma [...]

Joyce procedió exactamente del mismo modo con Dublín, primero en Dubliners y luego, sobre todo, en el Ulisses.

Pascale Casanova, La República mundial de las Letras, Anagrama.

2.

La edición catalana es la primera indústria cultural del país y lidera, con un 60% aproximado de la facturación, la edición española, que es a su vez la primera industria cultural española. Por distintas razones la administración autonómica catalana no ha sabido muy bien qué hacer con este patrimonio duranto los años de CiU. Como en términos generales el castellano es el idioma dominante en la producción de esta industria, los sucesivos Consellers han tendido a ignorarla, mirar para otro lado y centrar sus esfuerzos en las tareas de estímulo a la producción editorial exclusivamente en catalán. [...] En palabras de un alto directivo de una multinacional del libro establecida en Barcelona, "nos animan a irnos a Madrid". [...] Tras el cambio de las últimas elecciones, en la conselleria y en el equipo que lidera actualmente el desembarco catalán en Frankfurt, hay plena conciencia de que este mundo editorial es un activo irrenunciable. [...] Sin embargo, a tenor de declaraciones y textos programáticos, desde algunos sectores nacionalistas el panorama no se ve con tanta claridad. Es significativo por ejemplo que en unos artículos recientes de Eduard Voltas en el diario 'Avui' sobre las hipotéticas perspectivas de un conseller de Cultura soberanista, se hablase de nuevo de que "la cultura catalana no tiene ningún grupo editorial comparable con Hachette o Berteslmann". ¿No? ¿Y Planeta -por ejemplo- qué es? Si la estrategia de inclusión, ya orillada en su día por CiU, tampoco es asumida desde la izquierda nacionalista (y las declaraciones de los políticos y los textos de los autores que se mueven en esta órbita así hacen sospecharlo), vuelve a surgir la hipótesis de un futuro político en el que la administración catalana pudiese estar de nuevo posicionada contra la principal industria cultural catalana.

Sergio Vila-Sanjuán, La administración contra la industria cultural, Cultura/s, La Vanguardia, 18 d'octubre de 2006.

3.

Muy groseramente, para mi gusto, la política hace un daño pavoroso a la cultura catalana que se expresa en catalán. La política y los intereses de un diminuto círculo de políticos catalanes me temo que está pisoteando, cuarteando si no destruyendo, la obra inmensa que construyeron numerosas generaciones de hombres de cultura. Culturalmente, Cataluña podía y no sé si puede aspirar a Todo. Políticamente, los políticos catalanes han convertido Cataluña en algo mucho más minúsculo.

Juan Pedro Quiñonero, Cataluña, víctima de los políticos catalanes, 3 de novembre de 2006

4.

Jo m'ho miro assegut en una voravia. Tenim trenclacosques per estona. Per cert, ja tenim noms per a la conselleria de Cultura?

Nova secció Libertad, libertad, libertad o neofalangisme is in the air:

... mentrestant, el llop es va treient el vestit de xai...

País

Quin país, déu meu. No dubto que per a algun analista estranger, el rotllo que estem vivim ha d'èsser sumament estimulant. Ahir vagava pel carrer mentre pensava quins debats tan interessants, inútils i violents que estic llegint po e l'intenné. Pensava també que m'irrita un ou que la situació post-electoral em desviï d'allò que a mi m'interessa, que és el següent;

El Lamento del Portnoy
vs.
Putas asesinas
-Crítica, polèmica, anàlisi, batusses d'una elegància exquisida-

Segon round Gómez Palacio
Primer Round: Ojo Silva

Però, carall, em sembla que estem vivint una catarsi política, social i cultural molt interessant en aquest forat sense fons, després de la qual res tornarà a ser el mateix. Només cal llegir la magnitud dels debats que s'originen, l'enfolliment en què alguns es fan l'arakiri i algunes engrunes de reflexió interessantísima que m'agradaria lligar amb els meus posts-marginals del Trencaclosques. No m'interessa el rotllo polític, tanmateix. No m'interessa una merda. Com a bon ciutadà que sóc. Ehem. Com a bon ciutadà que sóc. Hòstia, veieu que ja res tornarà a ser el mateix? Com a bon ciutadà que sóc, m'he preocupat de saber què fa trempar a més de quatre mil persones que han dipositat el seu vot en C's al meu barri de Guinarbronx. I estic una mica més tranquil, o una mica més intranquil, al saber que el que Horta Guinardó necessita és Cargas de amor hacia el ciudadano. També estic una mica més tranquil després de veure que el cadell de l'Espada m'ha censurat un comentari que no contenia cap mena d'insult, ni res. És allò de la libertad, libertad, libertad (digital, digital, digital).

El cas, i deixeu-me compartir amb vosaltres un petit moment d'ahir nit, és que caminava pel carrer preguntant-me de manera freudiana perquè vaig haver d'anar a molestar a can Luri per saber la seva opinió sobre els resultats de les eleccions. En Luri va agafar gentilment el meu guant i va escriure un post que a mi m'interessava molt llegir, però més tard va venir algú ben borratxo de patriotisme i ja hi som, la mateixa merda de sempre. Lamento l'espectacle, senyor Luri. I caminant pel carrer m'he donat compte que són els amics castellanoparlants que se senten catalans, o que no se senten d'enlloc però els molesta el clima enrarit, o que se senten espanyols però els molesta el clima enrarit, que han de parar els peus al discurs amargat i amargadíssim de C's. Crec que a la vista dels resultats electorals i a la vista de la meva experiència amb nouvinguts, hi ha alguna cosa que no funciona en aquest país i que és profunda i desconeguda, potser és això que Quiñonero escriu, de manera preclara;

Muy groseramente, para mi gusto, la política hace un daño pavoroso a la cultura catalana que se expresa en catalán. La política y los intereses de un diminuto círculo de políticos catalanes me temo que está pisoteando, cuarteando si no destruyendo, la obra inmensa que construyeron numerosas generaciones de hombres de cultura. Culturalmente, Cataluña podía y no sé si puede aspirar a Todo. Políticamente, los políticos catalanes han convertido Cataluña en algo mucho más minúsculo.

La llengua catalana és només la punta de l'iceberg. C's explota demagògicament i partidista la qüestió de la llengua. Però soterrada hi ha una altra qüestió, que és la que Quiñonero apunta. Fins ara la resposta de la societat catalanoparlana de Catalunya (per dir-ho d'alguna manera) ha estat o bé d'ignorar el discurs pamfletari de C's o bé de retroalimentar-lo. Però ahir nit pel carrer vaig pensar una cosa. No són els partits polítics ni som els catalans que ens hem arrossegat per aquí tota la vida qui podrem neutralitzar el discurs populista de C's. Crec sincerament que és tasca dels catalans que parlen o escriuen o pensen o fan l'amor en castellà i que viuen aquí, en aquest país seu i nostre que és Catalunya. Per què ho penso això? Perquè els nacionalismes espanyol i català són sords i criden massa.

Guanyen els Mourinhos

Una revolución comienza con una amplia difusión de ideas

de libertad, igualdad, etc.

Después viene el crecimiento de una oligarquía que está tan interesada

en aferrarse a sus privilegios como lo está cualquier otra clase dominante.

Orwell, George, Diario de guerra, 1940-1942, Sexto Piso

T'avorreix el nacionalisme? Doncs dues tasses, nen. Dues? I un carall; pren-ne quatre (CiU, ERC, PP i C's). El forat negre identitari serà el centre gravitacional de la nova legislatura. Salto d'alegria, com podreu percebre.

No, no m'agrada el curs dels esdeveniments.

Escric coses i les esborro immediatament. M'agradaria explicar-me amb total sinceritat per què considero que C's és una mala notícia, sense ferir cap susceptibilitat, començant per la meva; doncs penso que està bé que hi hagi més sensibilitats en el manicomi parlamentari. La democràcia no em fa por. Amb tot, pel laberint de la política em moc per pressentiments. I el que tinc avui no és gens esperançador. Els crits de libertad, libertad, libertad que es van escoltar a la seu de C's m'inquieten, com m'ha inquietat sempre que un dels cadells d'Espada, que sovint s'embafa del mot bilingüisme, no tingui més que un blog escrit en català entre els seus links preferits, i per reblar el clau, aquest únic blog en català sigui aquest. Pensareu que els meus pressentiments es construeixen sobre unes bases poc sòlides. Segurament.

Dues coses; no penso que C's sigui un partit progressista. Tampoc penso que sigui una força no-nacionalista. Estic pensant si populisme és l'expressió adequada. He dit que m'ho estic pensant. Desconfio sempre dels polítics, però encara més dels intel·lectuals amb afany de poder. Orwell, tan admirat pels intel.lectuals promotors de C's, va deixar dit en els seus magnífics Diarios de guerra, 1940-1942 (Sexto Piso); [...] en general [de la intelectualidad] no se puede confiar políticamente. Hi estic d'acord.

Amb aquestes dues afirmacions intentaré en breu escriure alguna cosa amb cara i ulls. Ara més que mai, m'agradaria escoltar alguna reflexió al respecte d'un amic que serveix cigalons a la vora la platja d'Ocata. És un desig, encara que sempre toca temes polítics de refiló, i potser aquesta petició que li faig és una putada, així que la meva petició es converteix en desig i punt. Discrepo amb ell moltes vegades, però és un arquitecte, no pas un dinamiter. I en aquest d'aixonsis necessitem construir i parlar i conèixer-nos, passar-nos les mans per la cara com fan el cecs. Perquè una cosa és clara; la visió que té el nacionalisme català sobre el país està distorsionada, com també distorsionada -i distorsionadora- és la dels amics de C's.

Per acabar, i per a que veieu que defujo la visceralitat, C's diu alguna cosa en la què jo podria estar d'acord. Però passo de menjar-me cap poma enverinada. Desconfio dels intel·lectuals, i més encara d'aquests.