dilluns, de novembre 07, 2005

Paràlisi

Democràcia directa: un ring, al Tibidabo, Barcelona als seus peus. Arcadi Espada a una cantonada. Joan B. Culla a l'altra. El poble que s'hi estigui fins al crepuscle. Que després es retiri a les seves cases. Que ells continuïn xerrant. Que TdQ apunti. I natrus a lu nostru. Natrus, aprofitant la paràlisi ciutadana, ens dediquem a recrear el caos mirant per la tele com els perifèrics, els de veritat i no l'imbècil petitburgés que es furga el nas, cremen els nostres cotxes. Als intel·lectuals els hi fan por les revolucions que no contenen intel·lectuals. Qüestions gremials, suposo. Em temo que m'avorriré com un carallot amb la nova novel·la de Houellebecq. El temps li ha passat per damunt, però això és un apriorisme. El tema és: no a tot. I això no s'argumenta, compris citoyen?
*
xusma, l'Altre, guetto, frontera, desarrelament, avorriment, coctail molotov, perifèria de Paris, extrarradis de Toulouse, Le Pen president, canten. Bélgica. I Badia? De moment tout va bien. D'aquí vint anys, faig comptes. Tenim vint anys. Però en una paret de Poble Nou vaig veure clara l'amenaça; algo va a arder. No aconsegueixo llegir res. Ni en tinc ganes. Paràlisi.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Dans ce monde où les « habitants des quartiers » (avant on aurait dit « les prolétaires parqués dans les cités dortoirs ») n’ont comme perspective que la surexploitation dans des boulots précaires et sous-payés, la banalisation du racisme institutionnel, le matraquage publicitaire vantant la surconsommation, on aurait tort de s’offusquer du fait qu’une partie d’entre eux tentent d’échapper à la misérable survie par la mise en place d’une économie souterraine faite d’illégalité et de trafics en tous genres. Pourtant l’État, avec ses flics, son armée, ses médias, ses juges et ses « citoyens » (j’allais écrire les « bons citoyens », mais c’est un pléonasme, le terme citoyens ne désigne que les « bons ») proclament qu’aujourd’hui l’heure est venue de mettre hors d’état de nuire ces « monstres » qu’ils ont eux-mêmes créés, la racaille....

ea! ha dit...

a barcelona em consta que se selecciones i es cremen audis i mercedes des de fa temps, amb tota la inteció. no cal anar gaire lluny.
tinc ganes de la nova nothomb.

subal ha dit...

Tretzè, sé que l'estil dels últims post el podria plagiar un nen de set anys. Escriptura automàtica, en diuen, però jo sé que és una collonada, estan mal escrits i punt. Però tingui paciència, bon home. Ha sentit a parlar mai de la Fenixologia daliniana? L'art de renèixer de les pròpies cendres? Doncs diguèssim que jo ara estic en procès de calcinització, com si em cremessin viu. Després van les cendres, i després la fenixologia. Ja veurà com tard o d'hora escriure de manera més decent.

Ea! Explica'ns què és això de la Nothomb. Em sona a la cançó de Zappa que resa; Iiiiiiiiiiii, come from Nowereeeeeee. I després ve un riff tremendu de l'Steve Vai.

Mon amie Racaille, remembrance mon amie Josep Pedrals ("je ne parlé française, mais j'invente", je ne compri une merde del quesque vou dir.

Anònim ha dit...

Home, m'agrada que em citis per una de les frases en les que em sento més segur. El que passa és que jo hi afegeixo el "pas", no sé si perquè així em sona més correcte o perquè és un dels grans gal·licismes adoptats per la nostra benamada llengua. O sigui:
"Je ne parle pas français, mais j'invente"

Toni Ros ha dit...

agraeixo la seva devota fel·lació, tretzè, però sapigui que ja vaig ben servit en aquest sentit: 9 muses acòlites s'hi barallen en traça inspiradora... fins que orgasmitzo versos memorables que guanyen premis importants... no s'hi escarrassi... vostè a lo seu... don't imitate, innovate!