La mort d'un mussol

Això em recorda a aquella escena de La Haine en què els tres protagonistes apareixen en un lavabo públic discutint, agafant-se per les solapes, apunt de fotre's d'hòsties per culpa d'algun affaire que ara no recordo, i de sobte apareix un homenet de darrera d'una porta, acabat de defecar, i explica als amics marginals que un cop ell i un company estaven cagant a la via, darrera d'un tren que els havia de dur a Sibèria, a un camp de treball. Quan el vell acaba la seva història, els tres marginals estaven en silenci, al.lucinant, atònits, pensant quin cony d'història els hi havia explicat el vell.

El vell para de garlar, es mira al negre, al magrebí i al jueu de les perifèries, es renta les mans, obre la porta i se'n va.

A reveure amic.

La frase de Céline

Jo de gran, repeteixo, vull ser Jorge Herralde, editor. Però de moment, ajagut a la riba esperant que passi alguna cosa, tirant pedretes al riu, penso que ja em conformaria essent aquest altre.

Senyor Chris, en directe des de la KBHR, Cicely, Alaska

Deixo que el currela de la peixera marxi; és tard. Baixo la llum i m'encenc un cigarret. Miro la llum pàl.lida del carrer. El carrer sembla en estat d'excepció i ni la brisa corre i el fred cau a plom sobre els nostres ossos...

Bona nit Vila del Pingüí, us parla Subal des de la WWWSPF i avui tinc ganes de parlar-vos un altre cop de la frase de Céline que ho explica tot. Sé que ja ningú la recorda, que no importa, però és per això que us explicaré que un dia vaig poder veure com de petit era jo, que cabia en una frase de Cèline. We are too little to be humiliated, cridava Greene. Aquesta frase també em captiva. Heu près mai consciència de com de petits som? És alliberador. Però tornem a Céline, teatre buit de La Segona Perifèria. Vaig mentir-li a l'oient Kim de l'Octubre quan li vaig dir que busqués entre les pàgines 272 i 275 de la edició d'Edhasa de Viaje al fin de la noche, vaig mentir, ara ho veig. Rellegeixo les pàgines doblades i no em reconec en elles.

En canvi, una frase roman a pesar del temps.

Pàgina 16: "¡Voy a ver si es así!"

Quina ironia! Aquesta trista frase, que ni tan sols vaig subratllar en el seu dia, tampoc ho faré ara, és la frase. Un frase com una altra, una frase subalterna si es vol, però que obre l'inexorable camí de Bardamu cap a la perdició. Bardamu s'aixeca de la terrassa parisina des d'on s'emborratxava i veia la guerra desfilar i de cop deixa la vida bohèmia per començar el periple anònim del soldat desconegut. Sense més explicació. Ingenu i descarat. Més imbècil que una sabata. I aquest voy a ver si es así, és el principi i el final de l'art, buscar l'imminència d'una revelació, revelació que en poques ocasions succeeix; En la vida pot passar tot i gairebé sempre res, baladreja Houellebecq des de la seva nova tribuna d'un milió d'euros.

I gairebé sempre passa res, res de bo. Però, vatua l'olla, que hi tornem. Babaus, tossuts, aferrant-nos a les nostres conviccions, fés o esperances, a la nostra mandra, voy a ver si es así. Pues vaya, hombre, vaya.

I per la ràdio us punxo un tema de Ry Cooder, dedicat a aquells que estan lluny. Lluny en el temps, en l'espai, a voltes lluny també de sí mateixos, com els mexicans. Per a tots ells, Canción mixteca. Bona nit tingueu, perifèrics, gràcies per la vostra companyia, que no em reporta un putu euro, però sí moltes satisfaccions secretes.

Canción Mixteca, BSO Paris, Texas, Ry Cooder (1988)


Powered by Castpost

Els meus amiguets fan virgueries

Hola bloc, avui t'explico que els meus amics fan cada cop més virgueries. Són petits i solen vestir unes horribles bates de color gris i estan aquí per ajudar-me, per ajudar-te, per ajudar-nos. No solen portar el permís de treball a sobre. Al bar on fan el cigaló de quarts de set (entren aviat) els hi diuen Los Simpas, de simpapeles.

Els simpas, després del rotet, corren als caixers automàtics, obren una porteta i es capbussen entre la maquinària per a subministrar paper moneda als consumidors. D'altres corren cap a les autopistes i s'amaguen i fan anar els radars i els telèfons d'emergències. Tots són funcionaris de l'estat, però cobren en negre i viuen en la precarietat dels semàfors i les màquines espremedores de tabac o tiquets de metro, obligats a treballar fora d'hores d'oficina i a imitar la Veu de la Sívia Tarragona.

Els meus simpas viuen dins la torre del meu PC. Llegeixen bastant i em guien i em fan dir coses maques de Bolaño i altres disbarats. En dies assenyalats deixo uns tranchetes a la vora del teclat per tal d'agrair el seu ingent esforç de maquila asiàtica. I aleshores em comuniquen que volen copiar aquest invent del Chatnoir, per poder ballar despullats i fer orgies i coses que serveixin per a relaxar-se. I jo he accedit a les seves súpliques. Amb tots vostès Frank Zappa i les Mares de l'Invent.

Take Your Clothes Off When You Dance, We're Only in it for the Money (1967) Frank Zappa and The Mothers of Invention


Powered by Castpost

Observo horroritzat que virgueria és un castellanisme que contamina el nostre maltractat idioma patri. Però no penso fer res al respecte i canto tra-la-la-lara-la unes quantes vegades seguides; Virgueria al diccionari, JA!

El perill d'extinció

Hi han llibres que et fan obrir la ment, que et fan derivar en pensaments a voltes aliens a la voluntat de l'autor de l'obra.

Gràcies al consell d'un amic noctàmbul vaig adquirir Una solitud massa sorollosa, de Bohunil Hrabal. Gràcies, amic, gràcies.

Llegeixo admirat el torrent de pensaments del vell Hant'a, que premsa paper i llibres vells des de fa trenta cinc anys, i entre ells s'escola un de meu.

-Pare, pare, què és un llibre?
-Els llibres eren com els blocs, però sense vincles, sense hiperlinks i sense opció de comentari, sense música, sense imatges.
-Doncs quina merda... Em dones trenta euros?

De vegades no puc deixar de pensar que comprar (i llegir i venerar) llibres és el primer pas cap a la Síndrome de Diògenes.

***

"No sóc sinó un tendre carnisser. Els llibres m'han ensenyat el plaer i la voluptat de la devastació, sóc feliç quan diluvia, m'encanten els equips d'enderrocament, durant hores em quedo dret mirant com els dinamiters fan saltar illes de cases senceres, carrers sencers, com si inflèssin pneumàtics gegants, amb els ulls devoro el primer segon, quan s'aixequen els totxos i les pedres i les bigues i un moment després les cases cauen dolçament com llisquen pel cos els vestits descordats, com després de l'explosió de les calderes un creuer transatlàntic s'enfonsa en la mar. "

Una solitud massa sorollosa, Hrabal, Bohumil, ed. 62.

Traducció de Monika Zgustová.

musicatura

Quan era més jove podia fer diverses coses alhora; masturbar-me escoltant la COPE, pensar i parlar, netejar una cosa embrutant-ne una altra, tocar la guitarra seguint el compàs amb el peu, parlar per dos telèfons alhora, furgar-me el nas alhora que em pentinava les celles, i tal.

Més tard, ja amb la sexualitat més definida, vaig començar a perdre aquesta capacitat bipolar que les dones encara conserven, i el més important; ja no puc llegir al temps que escolto música. Què hi farem, oi?

Avui, repassant un dels millors blocs que conec, Wimbledon, argentí però lacònic, em trobo amb un joc ben simpàtic. Wimbledon enllaça amb un bloc anglès que proposa al lector vincular un grup musical/artista amb algun escriptor que calci el mateix peu. Hi ha parelles francament ben aconseguides; The Doors-Jack kerouak, Radiohead-Franz Kafka, o Green Day-Dan Brown (juas-juas!). En fi, cliqueu i mireu-ho vosaltres mateixos.

Pel moment, mentre vosaltres us abandoneu a les vostres fantasies, jo faré la meva quiniela i així em distrec una estoneta.

Ry Cooder i The Doors - Roberto Bolaño

J.J. Cale - Juan Rulfo

The Doors - Julio Ramón Ribeyro

Radiohead i Portishead-Franz Kafka

Fat Boy Slim-Hunter J. Thompson

Albert Pla- Fonollosa i L. M. Panero

Miles Davis-Cortázar

Tom Waits-Bukowski i John Fante

Jon Spencer Blues Explosion- Palahniuk

Pink Floyd i Spiritualized - Isaac Asimov

Antònia Font i Blondie - Josep Pedrals

Pascal Comelade - E. Cassasses

Morphine - Bauçà i Martínez Vernis

Roger Mas i Sisa - Le Polisson

(...) - (...)

Buff, teatre buit de la Segona Perifèria, estic esgotat. A més aquest exercici és del tot inútil i digne d'un blog de pre-adolescents. Sincerament, altra feina tinc... o hauria de tenir, o hauria de tenir. [suspir]

Avui, de nou gràcies a Wimbledon (i a Google Analytics), vull saludar a la gent de: Nova York, Lima, Caracas, San Luís Potosí, Santiago de Chile, Cabimas, Montreal, Kalamazoo, Leander, Redondo Beach, Ciutat de Méxic, Ivedere Tiburon, Acht, Sydney (Paolo?) i un llarg etcètera, que per una o altra raó han anat a petar a La Segona Perifèria, far en la nit i teatre cada cop menys buit.

______________________________

Ea! diu:

antònia font- carles rebassa

aterciopelados - irene tarrés

ovidi montllor - joan todó

pulp, suede - eduard escofet

coltrane- david castillo

puntí - toni gol

cole porter- francesc garriga

velvet underground - marc romera

la salseta el poble sec - jordi vintró

big mama- laura lópez

sinatra - tomas arias

patti smith - laia noguera

Gràcies, Ea!

I na Tina discrepa;

Leopoldo María Panero - Marilyn Manson
William S. Burroughs - Nirvana
Onetti - Calamaro
Susanna Tamaro - Laura Pausini
Paolo Coelho - Eros Ramazzotti
Lucía Etxebarría - Pimpinela
M. de la Pau Janer - Paloma Sanbasilio
Jorge Bucay - Moncho
Sebastià Serrano - Rudy Ventura
Ricardito Bofill - Café del Mar (José Padilla)
Mesquida - M. del Mar Bonet
Espriu - Pink Floyd / Raimon
Pessoa - Sisa-El Viajante
...la Tina avui sembla estar especialment freak! ;-)

PdV 34 o l'arxipèlag Tokelau (oceà Pacífic)

Acaba de sortir la revista digital Paper de Vidre. La trobareu a cap quiosc. A cap llibreria. A cap biblioteca.

Per la part que em toca, m'agradaria dedicar el meu article (L'aristòcrata lumpen) al senyor K, per a que serveixi de desgreuge per la patineé del Saló del Llibre, i en agraïment per l'amable suggeriment que em va fer en el seu dia d'adquirir la revista Turia.

I com que observo atònit que si penges una foto la gent et comenta més, aquí teniu una foto de la perifèria que escanya Caracas, foto que casa amb la imatge que obre el número 34 de PdV. Apa, fins aquí la promoció i l'autobombo. Salutacions i til·les.

Salutaciones muy especiales para Aura, que me sigue desde la Ciudad de la Eterna Primavera -ciudad que extraño y en la que pienso muy a menudo- y que me consta que está aprendiendo catalán a base de desentrañar mis mensajes periféricos. Saludos extesibles a Andrés y a Rosana.

La Vella Escola, Tobias Wolff

Blogger Kills the Radio Star

Jo anava cap cot pel carrer. No, millor, jo anava mirant tots els pisos en els què no viuré mai, aviam si tenien un cartell que anunciés un lloguer que tampoc podré pagar mai. La butxaca comença a vibrar i jo m'espanto. Digui? (...) Ah, hola, què fas? (...) Digue'm, digue'm (...) Vatua (...) Vatua (...) Vatua (...) D'una a dues? (...) Vatua (...) Va, sí, cony.

Pitjo el botonet que serveix per penjar simbòlicament l'aparell, i com no, m'encenc un cigarret, i penso que jo balbucejo i tartamudejo com si fos en Monzó. Per telèfon sóc pràcticament incomprensible. Però les ones hertzianes no em fan por. I menys si la cosa s'emet a altes hores de la nit per una ràdio pràcticament desconeguda, Com Ràdio, li diuen... No hi havia una campanya contra tal mitjà de comunicació anomenada Com és possible?

Com és possible que un servidor vagi a la ràdio?

Doncs perquè el senyor director de la revista Paper de Vidre un feliç dia de setembre va cometre l'error de demanar-me un escrit, i després un altre. Aquest últim sortirà el dia 30-N, si no vaig mal informat. Si a aquesta circumstància li afegim la meva amistat amb una col·laboradora de PdV, i que el Romera té un programa de ràdio en el què vol parlar de PdV... la conjuntura m'afavoreix. També, ironies del destí, m'estic llegint el llibre de relats del locutor. Li ho diré, aviam si em regala un cubata per esclarir la meva veu de fumador compulsiu.

Caldrà parlar extensament de PdV, però jo sóc un nouvingut, sempre he admirat la revista des de la distància i no sabré ben bé què dir... però partint de la base que un dia vaig haver de presentar un llibre que ni tan sols m'havia llegit, i que en el proper article de PdV parlo d'un llibre que ni tan sols m'he acabat de llegir...

Tanmateix, em sembla que podré bolanyejar tot el que m'abelleixi, i al igual faig alguna declaració referent a aquest polsós teatre buit, far en la nit, que és i serà la Segona Perifèria.

...com m'he de veure... fent veure que sóc un expert, quan només sóc un gris i avorrit subaltern...

imatge cedida graciosament per EA!

Teoria de la Subalternitat

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores, se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Ho diu Bolaño en el conte Henri Simon Leprince, del llibre Llamadas telefónicas.

Així com un dia vaig pensar que tot el que jo podria escriure cabria en dues o tres pàgines de Viaje al fin de la noche, de Cèline (concretament entre la pàgina 272 i 275 de la edició d'Edhasa), també penso que el paràgraf de Bolaño explica a la perfecció la Teoria de la Subalternitat que tinc al cap des de fa temps i, de pas, el perquè d'aquest pseudònim tan lleig que un dia vaig tenir a bé d'acceptar gairebé com una condemna. I canto per dins la meva poesia, en evident mostra d'onanisme desvergonyit i autocomplaent;

Subal

es

volia

dir

Súbal

però

en

un

dia

crític

es

va

deixar

l'accent

i sempre

més

el

coneixem

com a:

Subal! Subal Quinina!

Al Qaeda són els pares

Petit i polsós teatre buit de la Segona Perifèria,

ara que tornem a estar tu i jo sols, aliens al soroll, aliens al moviment, t'he de confessar que les noves lectures sembla que vagin sorgint l'efecte, per A o per B.

Torno ara mateix d'una vetllada amb la meva única i estimada aliada. Hem vist execucions sumàries, accidents aeris, avions segrestats, sang, merda, querosé... tot convenientment televisat. Gairebé perdo la paciència observant vídeos experimentals dels anys setanta i vuitanta -videoart, en diuen- però jo no m'he deixat enganyar. L'art és engany... però no tot engany és art... Suposada crítica social que jo, perquè sóc ruc, no he acabat d'entendre.

Dues coses m'han cridat l'atenció, emperò, i passo a traslladar-les al llenguatge escrit. Una, el meravellós text de Don DeNillo que acompanyava la ració d'ultraviolència que ens regalava, perquè l'entrada és gratuïta, un tal Johan Grimonprezel en el seu vídeo-experiment Dial H-I-S-T-O-R-Y, on vincula el fenomen del segrest aeri amb l'impacte de la televisió. Una frase brutal; el que els escriptors han perdut ho han guanyat els terroristes; la capacitat de revolta, de canviar l'ordre establert. Abans de que els escriptors fossin captats, se'ls assassinava, venia a dir més o menys el text... Ell ho escrivia millor, jo només repeteixo i a sobre ho faig malament.

L'altra cosa a esmentar, ha estat la presència durant més de vint minuts de sessió d'ultraviolència televisada d'un pare amb un sagal que amb feines alçava mig metre del terra. El nen mirava fixament el reguerol de sang que deixava anar el cadàver tebi de la senyora Ceaucescu, després observava embaladit com un segrestador obria la cabina d'un 747 i deixava anar el primer d'una sèrie d'hostatges executats, etcètera. Crec que era més instructiu la performance del pare i el fill que no pas el film. Definitivament jo no sóc d'eixe món. Amb els tres mils o quatre mil assassinats/any que els nens assimilen mirant el telenotícies n'hi ha prou. Però tu Subal ets un cretí. Abans et fotien en una classe d'anglès perquè el futur estava escrit en anglès. Ara els foten a veure accions terroristes, perquè el futur està plagat d'accions terroristes.

Y con esto y un bizcocho nos vemos a las ocho. La vida put.

Canvi de lectures

Tinc un desig vehement de tornar a escriure ficció. Cal desprendrer's de les novel.les torrencials que últimament consumeixo. Aquest matí he notat que volia adquirir llibres de relats, perquè jo, com bé diu Ribeyro, també veig la vida en forma de relat curt. He adquirit Llamadas telefónicas, de Bolaño. He adquirit Amanida d'animals, de Romera. I he adquirit Una solitud massa sorollosa, de Habral, que és una novel·la curta. Només val cinc euros, nenes. Així com les senyores desequilibrades augmenten el seu ego comprant roba, jo prenc per assalt les llibreries i ofego les penes.

-Quins són els teus mestres, els que voldries suplantar, a l'hora d'escriure relats curts?

-Oh, Subal, aquesta pregunta és del tot pertinent, i m'agradarà detallar-te una resposta. Mira, en matèria de contes curts, admiro a Fonseca, Ribeyro i al Bukowski. També a l'italià Aldo Nove. Sí, Cortázar és la llet, però tanta genialitat m'aclapara i m'agafa síndrome d'Stendhal. Sospito que Chèjov és el mestre de tots, però no me l'he llegit. I Borges, clar. I Messi i Ronaldinho.


*

Em resulta encantador compartir un derbi amb la meva estimada i única aliada. Infiltrar-me en ella i veure el match com si fos un estranger; observo amb sorpresa de nouvingut l'home de cinquanta anys, al bar estant, agafant la cervesa pel coll de l'ampolla i mig ajupit a l'espera de que el jugador cedeixi l'esfèrica a algú més resolutiu. Ara bloquen a l'Oleguer i apareix la oportunitat d'impressionar-la. Udolo; U-U-Oleguer. Acte seguit cinc o sis espectadors uneixen la seva veu a la meva;: U-U-OLEGUER. Ho veus, nena, conec la massa, i sé com incitar-la a seguir qualsevol eslògan.

També és encantador assistir a una jornada castellera amb ella. Com veu ella els castells; la seva construcció, la gestió del pes entre els diferents nivells del castell i la pinya. La simbologia. O veure ballar els gegants. Aquests són macos, aquests no tant. Fotre's un fart de riure amb els capgrossos, com antany. Fins i tot m'agraden les sardanes, quan estic amb la seva companyia. Les mamelles de les mosses, fent el contratemps. Ella observa el moviment dels peus, jo el de les mamelles.

*

M'agrada l'absurd. En la seva justa mesura, no ens passem. Com que vull retrobar el camí de la ficció, començo deixant un resultat erroni en una porra Madrid-Barça, ara que són dos quarts de dues de la nit i el partit ha acabat fa estona. 2-3. Ummm. Aixo és passió pel fracàs.

*

Fonseca va ser policia de Sao Paulo. Me l'imagino a la comissaria, fumant-se un cigarro. Les comissaries llatinoamericanes fan por. Jo en vaig veure una de prop a Chiapas, Mèxic. Crec haver llegit que Fonseca només escriu per encàrrec. El seu millor llibre de relats, El cobrador, no es troba a les llibreries i això és totalment injust. Aldo Nove és revelador perquè no sol acabar els seus relats, si, tius, els deixa a mitges (Superwoobinda). Això és del tot efectiu perquè dóna als relats un deix d'abandó, de converses agafades a l'aire, d'històries que no importen. Sol parlar de gent lumpen. De gent molt i molt cretina, però que tenen dret a vot. Jo vaig intentar practicar la seva tècnica un cop però no va semblar prou efectiva, però insi

Uns dels nostres

L’amistat és com l’amor però sense contemplacions. L’amistat és amoral. Ahir cerveses amb una representació d’amics de tota la vida. Els amics, Subal no els va fer a la universitat sinó al parvulari. Tots estem en franca decadència, derrotats pel pas del temps. Encara no vençuts, això ve amb els anys. Reunió per honorar la presència d’un de nosaltres, que ara viu a París. Treballa d’aturat francès. A ell li vaig demanar una crònica sobre els Fets de la Perifèria, però va passar per alt la meva súplica; ara ja no l’espero perquè la perifèria ja no m’importa. Ens explica que de cotxes sempre se n’han cremat, a París. També que li van endossar un cop de cap sense motiu aparent en una creppèrie, amb un balanç total d’una dent esberlada i manca de seguretat envers el proïsme.

Un altre dels nostres explica que deixa definitivament el món de l’hoquei patins; una lesió crònica i manca de motivació. Se m’encongeix el cor quan detalla el moment en que desa les guardes i el casc a les golfes. Vint anys de vint-i-sis jugant sobre rodes, poca broma. Bevem unes quantes cerveses. Torno a posar sobre la taula l’Affaire. I ningú em dona ni un punt de credibilitat. Així el podré tornar a posar sobre la taula en la següent trobada.

Què és l’Affaire.

1.Pla diabòlic que surt a cada sopar. 2. Acte terrorista consistent en omplir d’eslògans sublevants i amenaçador les parets del forat on diuen que ens van educar. 3. Missatges dirigits a tacar amb la infàmia i la sospita a dos professors en concret. Un d’ells era un tardofranquista que explicava filosofia, d’aquí ve la meva afició a detestar el pensament filosòfic destinat a individus menors d’edat. A ells, per l’edat i la incultura, se’ls hi nega el dret de rèplica.

Un dels nostres sempre diu que té ganes de desafiar al subnormal del Professor en qüestió a un debat filosòfic. Aplaudeixo aquesta iniciativa, però m’agrada més el pla de sabotejar les parets de l’escola.

L’Affaire és desestimat coincidint amb els primers cubates de la nit. Sempre.

Un dels nostres apunta que a l’escola els cabrons ens han inserit la Culpa Catòlica al cervell i això ens limita en el nostre dia a dia. És un pensament que sempre he compartit, i m’agrada poder donar-li tota la raó.

Li dic al cantant de Chiuaua que l’altre dia va sortir a la Perifèria. Algun dia parlaré més d’Electric Chiuaua, i també, per què no, d’Explosión Bikini, grup en el qual militava un Drals inversemblant. Recordo que va dir que li publicaven un llibre a 62 i no me’l vaig creure. Ell sempre ha cregut en sí mateix. Aquest és el seu secret. Recordo que en una època no parlava més que de trobadors medievals i d'una enciclopèdia que estava escrivint!

El cantant de Chiuaua, el meu amic a prova d’anys, em senyala el senyor Eusebi. És un mític personatge de Gràcia, que ara dibuixa un retrat a la taula del costat. El cantant m’explica que en un moment donat el senyor Eusebi canta Strangers in the Night, i que a voltes també recita discursos d’Adolf Hitler, però inventats. Tothom sembla que es rigui del senyor Eusebi, però en veritat crec que deu ser al revés. El senyor Eusebi, que ronda els setanta, és qui es riu de nosaltres, que comencem a apreciar el sabor del fracàs, del qual ell en deu estar més que avorrit. Ell ja ve de tornada. M’agraden els seus quadres (estan exposats al bar Sunset, molt a prop de la Plaça del Sol). Art ingenu. Picasso + Mariscal = Eusebi. El vellet és gran.

De sobte, seguint un mecanisme misteriós, teoria del caos, el senyor Eusebi entona l’Strangers in the Night. El senyor Eusebi té un llavi inferior prominent, que es menja el llavi superior, i els capellans dibuixen un moviment el•líptic que va a parar a la closca del retratat. Ric i em cau la llagrimeta. Perdo el coneixement momentàniament i prenc nota mental per a la Perifèria, ara que estic tan autobiogràfic. Reprenc la consciència i observo que el senyor Eusebi declama a Hitler. Ho fa sense cap emoció, com un guia turístic. Penso que després allargarà el braç, estendrà la mà vers el retratat i dirà; un euro. Ric, riem. Els meus amics. Ah, els meus amics.

Fer el mal de manera gratuïta

Avui seré gairebé tan críptic i inútil com Veu Literària. Avui faig amics pel simple plaer de fer-los. No busqueu en mi missatges profunds o afany de rectitud. Je suis un périphérique i no em busqueu raons. Busqueu incendi, en mi. Així que faig esclatar el còctel molotov a la façana de Veu Literària i el foc busca les finestres i jo que m'encenc un cigarret i em poso les mans a les butxaques i el foc balla en les meves lents. Rememoro aquella escena de La Haine. Un francomagreví obre la finestra del seu pis que dóna al carrer, es bufa les mans i col·loca els amplificadors cara als altres blocs anònims. Fot un fred que pela, però el dia és radiant, fotem-li banda sonora. Fa girar els dos plats i fa uns escratch de prova. Després el vinil treu fum. El Missatge rebota per les parets pàl·lides de la ciutat dormitori i m'arriba a mi i al meu particular i patètic incendi i em reconforta. I torno amb el meu embat; com m'avorreix Veu literària.

Fins aquí la part inútil del post. Ara toca la part críptica.

A l'editorial em rebut una reading copy [llibre de gratis que serveix per valorar si convé o no fer-ne una traducció] d'una editorial gringa de feministes. M'imagino dones abillades amb barrets de llana de color verd i amb arracades a les aletes del nas, que fumen. Elles van rebre el primer ultimàtum que he donat com a subaltern aprenent d'editor. Després de dos mesos d'enviar una quants correus electrònics sense resposta subsegüent, l'altre dia vaig dir prou. Vaig escriure un mail sec, dur, colpidor, breu. Per respecte no les vaig amenaçar en anar a la perifèria per a que en TdQ les insultés de manera desbocada. Ja ho vaig fer un cop i reconec que em vaig sentir bé, d'haver-ho fet. No observeu amb preocupació que cada cop faig més referències a TdQ? És com la cançó dels gais romanesos, que la porto insertada al disc dur des de fa dos anys. Les àvies dirien que això és una pesadilla.

El cas és que ja tinc el llibre, finalment. M'agradarà llegir-lo, n'estic segur. La part críptica de la cosa és que com que no volem que la competència que llegeix aquest miserable blog o bloch o bloc se'ns avanci, no en puc dir res més. Tu m'entens, jo sé que tu m'entens, cantussejo mentre em poso la visera al revés i moc els braços com si fos de Harlem o Toulouse.

Em molaria parlar-vos d'aquest llibre i d'un altre que també ens ha arribat, però no puc/vull fer-ho. Esbosso un somriure malèvol, de petit cabró, ja de nen era força malparit. Les temàtiques d'ambdós llibres són apassionants. M'agradarà contactar amb un dels autors, cas de firmar el contracte. Sento que tinc algun punt en comú amb l'autor/a, i faig volar la ment; com li enviarem les liquidacions? És una pregunta molt pertinent.

Missatge per a K

Senyor K. Vagi al Saló del llibre. Busqui i trobi un stand sota un rètol que posi Tarahumara. Allí hi trobarà un senyor que deu rondar els trenta-cinc, quaranta anys. Vesteix de negre. Com es diu "chupa", en català? Sembla Corto Maltés, amb la seva arracada i aquell aire de fugitiu i aventurer. Pregunti-li; ¿Tienes alguna tonteria sobre Bolaño? I esperi a veure què passa.

Paràlisi

Democràcia directa: un ring, al Tibidabo, Barcelona als seus peus. Arcadi Espada a una cantonada. Joan B. Culla a l'altra. El poble que s'hi estigui fins al crepuscle. Que després es retiri a les seves cases. Que ells continuïn xerrant. Que TdQ apunti. I natrus a lu nostru. Natrus, aprofitant la paràlisi ciutadana, ens dediquem a recrear el caos mirant per la tele com els perifèrics, els de veritat i no l'imbècil petitburgés que es furga el nas, cremen els nostres cotxes. Als intel·lectuals els hi fan por les revolucions que no contenen intel·lectuals. Qüestions gremials, suposo. Em temo que m'avorriré com un carallot amb la nova novel·la de Houellebecq. El temps li ha passat per damunt, però això és un apriorisme. El tema és: no a tot. I això no s'argumenta, compris citoyen?

*

xusma, l'Altre, guetto, frontera, desarrelament, avorriment, coctail molotov, perifèria de Paris, extrarradis de Toulouse, Le Pen president, canten. Bélgica. I Badia? De moment tout va bien. D'aquí vint anys, faig comptes. Tenim vint anys. Però en una paret de Poble Nou vaig veure clara l'amenaça; algo va a arder. No aconsegueixo llegir res. Ni en tinc ganes. Paràlisi.

Parasitant

Avui m'he passat el dia parasintant. M'he instal·lat en un blog que no és meu i he fet petar la xerrada. No he estat massa agradable, ho reconec. No he estat amable. Però ahir vaig pensar que allò que s'esdevení al Congrés podria haver fet canviar d'opinió a algú. Però estava equivocat, crec.

De totes maneres, val a dir que el meu interlocutor vàlid era bona persona, però malgrat ser-ho, jo m'he sentit a les antípodes. És això que us dic; dec ser una mala persona. Però em fumo un cigarret i faig com si res.

Escoltant a Rajoy i llegint a Ribeyro

2 de julio de 1955 (1 de la mañana).

(...) Es curiosa la falta de sutileza, de ductilidad, de souplesse de los españoles en general. Tienen el celebro endurecido y en él no entra ni a martillazos una nueva idea. "¡Que no!", "¡Ni hablar!", "¡De eso nada"!, "¡Pero si yo te lo digo!" son respuestas que siempre tienen a flor de labios y que lanzan contra toda opinión que amenace sus convicciones.

La tentación del fracaso. Julio Ramón Ribeyro. Ed. Seix Barral.