dimecres, de gener 31, 2007

Punyalades brutals II



"¿El virus culpable de esa malformación [de la lit cat]? 'Unos canonizadores que son, como mínimo, catalanoescépticos, que tienen dificultades para valorar lo catalán'. ¿Identificados al microscopio? Sí. 'La librería La Central, el antiguo programa de televisión Saló de lectura, el premio Llibreter...'. House y las letras catalanas, El País.


Això ho va dir l'intel·lectual de vellut, un home que conduia el pitjor programa de literatura que hom s'ha tirat en cara aquest 2006-2007. I es queda tan ample.

dimarts, de gener 30, 2007

Punyalades brutals

Ara mateix, anant en metro m'entretinc llegint un llibret sobre escriptors. Se n'ha fet molta, de literatura sobre escriptors; que si metaliteratura, que si memòries d'editors, etc. Però avui parlarem sobre punyalades brutals entre animals de la mateixa espècie; els escriptors. L'amic Archimboldi (comentarista eventual d'aquest teatre buit) en sap un munt de punyalades brutals. També en sap un munt el poeta Garriga. Són dos autèntics mestres del cos a cos, això sí; l'Archimboldi sempre des de l'anonimat i la traïdoria, com els guerrillers. M'agrada que així sigui, fins que em tocarà el rebre a mi i m'enfonsaré com m'he enfonsat tantes vegades... Però mentre això no passi em divertiré com un espectador del circ romà més.

Un llibre d'editor-parlant-d'escriptors amb el matxet a la mà és Lo peor no son los autores, de Mario Muchnik. Però donde las dan las toman, i així com ell es dedica a treure draps bruts d'escriptors, editors, distribuïdors i qualsevol que se li acosti, a mi me n'han explicat alguna de l'alçada d'un campanar, sobre ell. Però aquest és un altre tema que per desídia i per pudor no penso tractar aquí. Avui toquen animals de la mateixa espècie, i la crossa sobre la qual aguantaré aquest post serà Escritores contra escritores, d'Albert Angelo, editat per El Aleph.

Veurà, apreciable públic, jo tendeixo a ser més feliç que un tornavís i sóc molt però molt innocent. Fins que no em vaig llegir La república mundial de las Letras mai havia caigut en la d'escopinades que se solen enviar els escriptors entre ells. Exemples nostrats? Aquí en tenen un. Però aquesta batalla pertany a un altra guerra, ja prou explotada, la fraternal relació crític-autor.

En Escritores contra escritores trobarem alguns exemples fantàstics de punyalades brutals, però abans caldrà llegir-se el fantàstic pròleg, d'una excel·lència gairebé paranormal. Que no volen gastar-se setze euros per a llegir-se el pròleg? Tranquils, aquí el tenen en la seva totalitat.

Que no volen gastar-se setze euros per a veure com s'embruteixen els escriptors? Tranquils, jo els hi redacto algunes de les perles que més gràcia m'han fet fins el moment.

Roberto Bolaño vs Isabel Allende

Me parece una mala escritora simple y llanamente, y llamarla escritora es darle cancha. Ni siquiera creo que Isabel Allende sea escritora, es una escribidora.

Isabel Allende vs Roberto Bolaño

Eché una mirada a un par [de sus] libros y me aburrió espantosamente.

***
Mark Twain vs Jane Austen

Cada vez que leo Orgullo y prejuicio me entran ganas de desenterrarla y golpearla en el cráneo con su propia tibia.

***
Rodrigo Fresán vs Mario Benedetti

¿Benedetti? Ughs.

***
Pablo Neruda vs Nicanor Parra

Parra está a la cabeza de una maniobra internacional antineruda, pero voy a dejar caer todo mi poder -que es muy grande- en la cabeza del señor Parra.


... I així podríem passar-nos la tarda. La idea del llibre està força bé, però es obvi i evident que n'hi ha un fotimer més, de greuges en la història de la literatura. Jo recordo alguna de les pàgines de Ribeyro en el seu La tentación del fracaso, o en conjunt, tota l'obra Los héroes inútiles, de Medrano i Panero, o alguna pàgina de Dovlatov, o Bukowski... Tots, tots, escoltin, tots tenen una bèstia dintre que els empeny a disparar al cap de l'oponent sense cap ni un remordiment. S'en podrien fer centenars, d'Escritores contra escritores. Els convido a deixar perles que hagin trobat per entre les seves lectures als comentaris, al fons a la dreta. Quan en tinguem dos centenars els editem i ens lucrem tots plegats.

No voldria acabar aquest post sense mencionar dues batalles dialèctiques típicament ibèriques. Aquí van. Vostès imaginin-se l'escena i tremolaran tal i com jo he tremolat al metro...

... En un sopar a cal Cela, Ramón J. Sender respón la següent afirmació del Nobel, "confío que los carros de combate rusos invadan Estados Unidos", d'aquesta manera;

"Bajo un sistema comunista, usted no sería nada, así que cállese. Yo vivo en Estados Unidos, siento simpatía por ese país y no consiento que un loco y un cínico diga esas estupideces. [...]Conmigo no sirven esos juegos: cuidado o le meto un tiro entre las cejas."

J. Sender oblidava que no calia més ferralla a la testa del gallec. Però qui s'endú la palma és un tal Manuel Bueno, que acte seguit d'escoltar aquestes paraules de la boca de Valle-Inclán "No sea usted majadero, que no sabe una palabra de eso", li va endossar tal cop de bastó a V-I que va costar-li l'amputació del seu braç esquerre.

Ah, i escoltin, aquí a la Perifèria, hem tingut l'honor d'assistir a una batalla dialèctica de prou calibre, entre Archimboldi i Lolita Bosch. Curiosament, la Lolita surt en aquest llibre que em llegeixo al metro i al w.c. Escoltin quina opinió li mereix un tal Mario Vargas Llosa;

Lolita Bosch vs Mario Vargas Llosa

"Mario Vargas Llosa es prepotente, mal educado y sobervio. Entiendo que son defectos que no deberían entorpecer mi lectura. Pero no es así. Soy absolutamente incapaz de leerlo."

I per avui ja no els emprenyo més. Ahir vaig adquirir el tant anhelat The Complete Africa/Brass Sessions, de John Coltrane. Bona part de la culpa la té el senyor Duquena, així que em permeto dedicar-li aquest tema. Si han de comentar, siguin educats i no se m'estomaquin. Gràcies.

Greensleeves, The Complete Africa/Brass Sessions
The John Coltrane Quartet, 1961


powered by ODEO

diumenge, de gener 28, 2007

De música i lletres

Urgell, Borrell, Buenos Aires... Berlín!
Espasa, Marina


Intens cap de setmana carregat d'actes culturals ha viscut L2P. De primeres, presentació extraoficial del llibre de poemes de Sílvie Rothkovic en un restaurant on no es podia fumar. També s'hi presentava la poesia ultramoderna de Cinc mil dòlars, que aviat publicarà el seu pertinent llibre de poesia. Si no puc dir que ambós s'inscriuen en un poc explotat corrent post-modern de poesia feta en català, no puc dir res. Un home va estar a punt de protagonitzar un incident al no veure's capaç de desprendre's del seu telèfon mòbil, enginy postmodern, fins al punt que més d'un estudiava emprar l'ús de la violència del segle XX contra ell. El dia següent, aplec de post-adolescents mileuristes a l'Apolo per presenciar el concert de gratis de la discogràfica Bankrobber. El meu interès era escoltar el hip-hop d'En/Doll i el rock melangiós i pur de Mazoni.

Encara no havia tingut oportunitat d'escoltar les rimes dralianes amb bases de Guillamino i, revatua l'olla, em van agradar molt. La meva Estimadíssima Aliada també va sortir entusiasmada, així com en Iuspeck, a qui em ve de gust saludar des d'aquí. En veritat, no havia escoltat unes rimes més estimulants des del mític és tope-és tope-jugar a ser tonto del bote, que t'ho dic-que t'ho dic que és tope-tope, o el polèmic jo sóc català, no sóc castellà, i si no t'agrada que et donin pel sac, rimes aquestes precursores del hip-hop en català més vergonyós i aberrant. Des d'aquells dies vaig tenir la completa certesa que el hip hop en català naixia mort, o albat. Però veure en Drals batent els braços i quequejant noms de carrers de l'Eixample en estructura de 4/4 , o sacsejant una pipa de plàstic com si fos un delinqüent comú de Boston o del Bronx, en definitiva, rient-se de la impostura estètica dels raperus a l'ús, va fer brollar novament la fe envers el cadàver putrefacte que ens entestem en anomenar rock en català. A veure si ho entenem d'una vegada: el rock català és una fal·làcia; hi ha bona música i mala música. I punt. Denominacions d'origen, pels vins i caves.
Rates, un poema força antic de la collita d'en Drals, empren viaranys desconcertants que podrien catapultar-lo a ser la nova cançó de l'estiu de TV3. Perquè en definitiva en Drals és un mestre en fer passar gat per llebre al personal, i va endossar a l'auditori tot un recital de poesia oral. La poesia fa por a la gent, però a la que li imprimeixes ritmes prefabricats per ordenador, la cosa canvia. Pedrals és un renovador de la poesia tal i com Calixto Bieito ho és de l'òpera. Bravo Drals. Només et faltava la gorra del revés i un cigarret de crack penjant dels llavis. L2P ha pogut saber que el tàndem Drals-Guillamino s'està preparant per entrar a l'estudi ben aviat.

Rrrrrrrraaaaaates.

Sortim de l'Apolo per a prendre unes cerveses (mitja canya de l'Apolo= 4 euros). Fem temps per a escoltar a Mazoni. Mazoni, fills meus, em retrotrau a la més tendra infantesa. Les mazonis eren unes ties fantasmagòriques molt inquietants que perseguien al capità Harlock pels confins de l'univers. Diuen els íntegres que Mazoni és una banda de pop però jo dic que un carall. A l'Orinal vaig poder escoltar en Jaume Pla (do not confuse with Albert nor Josep) amb la companyia d'una sola guitarra i em va semblar un bon cantautor, a.k.a. bandautor, i el dissabte a l'Apolo vaig poder escoltar una potentíssima banda de rock com poques han aparegut en aquest abocador espiritual que anomenem Catalunya. Les bandes autèntiques funcionen molt millor en directe que en estudi, i aquests tios a l'escenari es comportaven com una miraculosa font d'energia renovable, en especial el paio de la guitarra solista, que feia el molinet com Pete Townshend dels Who.

Rrrrrrraaaaaaates.

En fi, serà cert que la música feta en aquest país està vivint moments de glòria. Roger Mas, Antònia Font, Mazoni, Albert Pla, En/Doll, i un etcètera semblant a un iceberg. Que s'apartin d'una vegada ja els grups prefabricats als despatxos de la Generalitat. Mori l'esperit del Palau Sant Jordi de 1991!

Rrrrrraaaaates.

En un altre ordre de coses, a la sortida de l'acte, em van informar que les restes de l'incendi d'Explosión Bikini i Electric Chiuaua (Electric Chiuahuaha, o Electric Chiwah-wah), que tenen un projecte molt interessant anomenat Politicalamity, tocaran el dia 3 de febrer al vaixell fantasma de la Fura dels Baus, Naumón, al Port Vell de Barcelona. Les neurones em funcionen a tot drap, i penso que el vaixell de la Fura s'assembla al vaixell galàctic del capità Harlock, que deu estar infestat de rrrrraaaaates.

Subal Quinina, a la deriva, buscant feina a Mondosonoro o a Sputnik.




Politicalamity, Opto
Chernovil, 2006

powered by ODEO

divendres, de gener 26, 2007

Explosión Chiuaua

Don't be shy, sexy motherfucker
Explosión Bikini

Merche du Cornellà, veux-tu dormir avec moi?
Electric Chiuaua


Querido diario,

Com que no tinc temps, amb uns amics hem anat al Harlem Jazz Club a escoltar a un grup veneçolà que, sense sortir de la mediocritat imperant, ho feien força bé. Es agradabilíssim escoltar accents caribenys. Però l'objecte d'aquestes línies no és pas el de fer una crònica complerta de l'actuació, sinó donar fe de la extraordinària melangia que em sotmet a l'hora de veure grups amateurs agafar els seus instruments i tocar les seves cançons davant d'un públic més o menys entregat, més o menys indiferent. Subal, abans de dir-se Subal, va experimentar sovint les sensacions de tocar en viu per a un grapat de persones. La nostra banda es deia Electric Chiuaua, i asseguràvem recórrer els camins del funky-punky. Corrien les darreries dels noranta, i el funky era un estil recorrent per allà a Sidecar, o Be Good. No m'atreveixo a afirmar que fóssim bons, però indiscutiblement érem originals. N'hi ha que encara ara recorden al peu de la lletra els nostres temes, molt millor que no pas jo. En un local d'assaig vaig conèixer els amics d'Explosión Bikini. Comformàvem un grup de gent heterogeni i especial, podria dir que érem bons amics. Chiuaua vam adoptar el rol de taloners d'Explosión, i així, on anaven ells anàvem nosaltres. Explosión era un grup molt bo, molt potent. Jo els admirava. Els membres d'Explosión diuen que l'admiració era mútua. Pel que fa a mi, tocava la guitarra. Primer una guitarra no-t'hi-fixis a la que vaig batejar amb el nom d'Encarna. Després tota una Telecaster a qui vaig anomenar Zendatta Mondatta, en honor a Police. Sé perfectament que jo no podia tocar en cap altre grup que no fos Chiuaua. Massa pobre en coneixements i un oïda massa silvestre. Però tenia la sort de tocar amb amics de tota la vida. Amb aquests, una simple mirada o una simple roda d'acords es convertia en material molt interessant. Malauradament, només conservo un cd amb un so lamentable que no ens fa justícia. En canvi, d'Explosión Bikini tinc un parell de cd's gravats en estudi, i és un honor, alhora que un homenatge al que vam ser, que pengi aquest tema que ara escoltareu. Dels Explosión Bikini. No ho sabíem, però vam ser feliços. Miki, Albert, Marta, Ana, Pedrals, Dani, Luis, Cuchillo, serveixi aquest post com a recordatori de la nostra petita aventura en comú.

Explosión Bikini, Sabrosón Sound
Madame Cocaïne

powered by ODEO

dijous, de gener 25, 2007

Forasters!

Primera part del post d'avui

¿Los libros? Básicamente, tenía libros prohibidos. La aduana no permitía sacarlos. Tuve que regalárselos a conocidos, junto con lo que yo llamaba mi archivo.
¿Los manuscritos? Hacía tiempo que los había enviado a Occidente, por vías secretas.
¿Los muebles? Llevé el escritorio a la tienda de segunda mano. Las sillas se las quedó el pintor Cheguin, que hasta ese momento se las arreglaba con cajas vacías. El resto lo tiré.
Así me largué, con sólo una maleta

Sergei Dovlatov, La maleta, Metáfora (editorial de gran qualitat, ja desapareguda)

Segona part del post d'avui

Per la tele fan un programa que va de paraules. En una emissió del mateix es van dedicar a llistar un seguit d'insults. El filòsof em sembla que va argüir que la catalana terra no és pas pàtria d'insults ni ganivetades. És, això sí, terra de renecs. A mi el renec que més m'agrada és carall. Venia jo de Veneçuela, l'any passat, tot llegint la nostàlgica Més enllà del riu i sota els arbres, de Hemingway, traduït al català per Folch i Camarassa, de la millor col·lecció que hi ha hagut mai en la història d'aquest abocador; a saber, la Biblioteca a tot vent, de Proa. No, no. Està fora de discussió, aquesta última asseveració. És la millor col·lecció i punt. Bé, doncs allà vaig descobrir que carall existia. Jo venia impregnat del veneçonalíssim carajo, i vaig trobar que era un nexe d'unió molt bell, el carall-carajo. A les espanyes s'utilitza poc, aquesta expressió.

D'això parlàvem a la barra de l'Orinal, facendo tempo. Algú ens va servir un orujo, succedani del mezcal Los Suicidas, per a fer-nos garlar. I a fe de déu que vam garlar. En Joan Todó, un home prenyat de llibre i de tons baixos i inaudibles, ens va explicar que els insults del seu poble són dos; Pastora i Foraster. Què els hi semblen? Pastora i foraster. Les pastores del poble del Todó sembla que eren unes dones fàcils i lascives. Peloses i esdentegades amb tota mena de fluxos regalimant sota els seus draps. Me les puc imaginar sense més dificultat. Foraster és aquell que ve de fora. Que foraster sigui un insult diu molt de nosaltres. És l'Altre, a qui rebutgem i temem. La figura de l'Altre m'interessa a més no poder. És per aquest motiu que adjunto un text que em recomana l'amic editor Héctor Torres, de Caracas, via Ficción Breve Venezolana. Qui hagi estat més d'una setmana fora de casa sabrà apreciar aquest text. Senyors, canviïn de canal o seguin i fumin-se un cigarret. No és un text llarg però tampoc és curt. El seu autor és un escriptor anomenat Gustavo Valle, un veneçolà que resideix a Buenos Aires, un altre exiliat light. Jo m'he sentit plenament identificat amb el que detalla tot seguit. Sóc foraster en alguna banda.

Tira, Gustavo.


Tercera i última part del post d'avui (text de Gustavo Valle)

No importa dónde ni cuando lo encuentres; notarás que viene de algún lugar,
no importa cuál —algún país al que ha devorado más que habitado,
una tierra secreta en la que ha sido alimentado pero que no puede heredar.
Djuna Barnes



uno

Lo primero que hace el extranjero al llegar a otro país es darse cuenta de que habla distinto, ríe distinto, hace el amor distinto. Entonces se pregunta acerca de su forma de hablar, reír y hacer el amor, y se da cuenta de que esas formas pueden ser sustituidas por otras. Sabe que en el fondo no le pertenecen a él ni le pertenecen a nadie, y lo horroriza pensar que al cabo de un tiempo todo puede cambiar, esas formas pueden cambiar y él mismo convertirse en alguien muy distinto. Entonces queda boquiabierto, se mira en el espejo como si mirara las ruinas de un imperio y se pregunta: “¿qué estoy haciendo aquí? ¿cuánto tiempo durará esto?”.

dos

Además de mirarse en el espejo, el extranjero mira a todos lados, se distrae con la gente, con los carros, con las alcantarillas. Sus ojos son radares inservibles. Por culpa de esta manía se desconcentra, no focaliza, hace zapping con todo. Su sentido de la cotidianidad está roto. En vez de una ciudad, ve trizas.
Le gusta llevar las manos en los bolsillos, y cuando hace frío levanta el cuello de su chaqueta como hacen los gitanos y roqueros. Visto así parece un sospechoso, alguien que está punto de cometer un delito. Pero es completamente inofensivo, como suelen serlo los gitanos y roqueros. Carece de señas particulares: ni cicatrices, ni dientes de oro, ni tatuajes. Podría pasar por un nacional, pero ningún nacional tiene esa mirada paranoica.

tres

En la calle vive tropezándose con la gente y dice: “disculpa, perdón, ¿te he lastimado?” Es todo gentileza y utiliza frases como: “tenga la bondad”, “perdone que lo interrumpa”, “¿podría hacerle una pregunta?”. Por eso el extranjero es el ciudadano más educado del mundo. Pero su educación es un poco sumisa y esto vuelve a despertar sospechas. Recordemos: un nacional sumiso es una persona sumisa, pero un extranjero sumiso es un criminal en potencia. Con el tiempo el extranjero deja de ser sumiso pero le queda una urbanidad un poco rara y quisquillosa. Por eso le reprocha a los nacionales cierta brutalidad, cierta torpeza en el trato que sin embargo no les reprocha a sus propios compatriotas cuando vuelve, por ejemplo, de vacaciones a su país. Y cuando esto ocurre, es decir, cuando vuelve de vacaciones a su país, el extranjero tiene dos opciones: o celebra las necedades de sus compatriotas, o se convierte en su verdugo. Un estéril verdugo, claro está

cuatro

El extranjero prefiere vivir en el centro de la ciudad antes que buscar casa en las afueras. “Suficiente suburbio tengo en la cabeza —dice-- como para irme a vivir a la periferia”. Le gusta estar rodeado de gente, pero rara vez habla con alguien. Adora las multitudes en las que pasa desapercibido, pues quiere ser “uno más”, para dejar de ser “uno menos”.
Con frecuencia viste bluyín y chaqueta y salir a tomar el primer autobús que encuentra. Allí ocupa un asiento con ventanilla, y deja que el paisaje pase como las hojas de un libro aburrido. Los recorridos de los autobuses en el país en que se encuentra son kilométricos: duran horas y horas, y hay edificios y edificios y plazas y más edificios y así, sin parar. Asomado por la ventanilla, abstraído en su propia distracción, el extranjero vuelve a preguntarse: “¿qué estoy haciendo aquí? ¿cuánto tiempo durará esto?”

cinco

Él sabe que su patria, como cualquier otra, se desvanece en el aire. Por eso no siente nostalgia por ella, ni por sus paisajes, ni por sus costumbres (¿o sí?) Sin embargo siente nostalgia por algo, y se le van los días tratando de encontrar el objeto de esa nostalgia, la razón de esa nostalgia. Por momentos piensa que es por su familia, su pasado, alguna alegría del pasado, o cierta irresponsabilidad que ha quedado atrás, pero pronto se da cuenta que esa es una nostalgia común a todos. Entonces vuelve a pensar en los motivos de su nostalgia, descarta la nostalgia por la nostalgia y termina el día sin saber qué diablos hay detrás de su nostalgia, a pesar de sentir mucha nostalgia.

seis

Amigos. Él intenta por todos los medios conservar los que tiene. Pero con el tiempo esos amigos, como los tiene lejos, se van desdibujando, cada vez están más y más lejos. El extranjero intenta remediar esto: les escribe, a veces los llama, piensa mucho en ellos. Por supuesto sus cartas y mensajes no tienen respuesta inmediata, más bien tardía, a veces ni la tienen. Pero él insiste, vuelve a escribir, manda recordatorios, pensando que así todo puede fluir mejor, pero no. Esto, que es lo más normal del mundo entre amigos, el extranjero lo vive con dramatismo, y como es paranoico piensa que la gente se ha olvidado de él. Y quizás sí, quizás alguien se ha olvidado de él, pero eso no importa, en el fondo no le importa. No olvidemos una cosa: un paranoico es un narcisista sin remedio.

siete

Una cosa lo perturba: reírse de los chistes que no entiende y también de los que no le hacen gracia. No es que él sea un amargado, un hipócrita, o que su coeficiente intelectual esté por debajo de…, sino que ya se ha cansado de pedirle a la gente que repita chistes, y también se ha cansado de poner cara de no entender nada, y como no es un tipo mala leche y más bien suele desempeñarse con cordialidad estúpida, entonces ha resuelto reírse de chistes incomprensibles y poco graciosos, y él mismo se toma esto muy en serio, y acepta esta risa acartonada con gesto acartonado, como si llorara la muerte de alguien que desconoce.

ocho

Cuando acude a los servicios de extranjería para regularizar su situación, el extranjero habla con bolivianos, chinos y rusos (que es como hablar consigo mismo) No es que los nacionales no hablen con bolivianos, chinos y rusos, sino que el extranjero habla con ellos como si fueran sus hermanos, sus compañeros de gesta. Por supuesto poco entiende de lo que le dicen, pues la mayoría de los bolivianos vienen de lo alto de la puna y hablan un español incomprensible, y con los chinos y rusos echa mano de las payasadas y la mímica para entrar en confianza. A pesar de esta situación, es decir, a pesar de no saber qué cuernos se están diciendo mutuamente, él disfruta de estos encuentros y sólo lamenta que sean tan efímeros.

nueve

La última vez que estuvo esperando turno en un servicio de extranjería, un niño boliviano entró repentinamente en convulsiones y su madre comenzó a dar gritos desesperados en aymará. Los oficiales de seguridad acudieron al lugar pero ninguno sabía cómo tratar a un niño epiléptico. De las aproximadamente doscientas personas que estaban allí esperando turno, ninguno sabía cómo tratar a un niño epiléptico. La enorme sala de espera entró en pánico, se escucharon más y más gritos, al rato llegó un doctor y algunos policías. Muchos curiosos se agolparon para ver al niño convulsionando, hasta que al cabo de unos minutos las convulsiones pararon y el niño quedó extenuado, completamente dormido como si hubiera corrido una maratón. Después del susto, el extranjero pensó: “y lo que te espera, niño”.

diez

Le gusta teorizar acerca de su condición y dice cosas como: “también uno es extranjero en el tiempo (más bien un refugiado), pues el pasado es una playa arrasada por el tsunami”.
Como vemos, le gustan las metáforas catastróficas. Son su especialidad.

once

El extranjero es un pensador amateur. Así se autodefine cuando le reclaman una profesión seria. “Soy un pensador amateur”, repite el extranjero, y se encoge de hombros. Le agrada cierto filósofo de origen rumano que decía que el ser humano pensaba porque carecía de patria, que un pensador era un emigrado de la vida, y que no nos quedaba otro camino que la errancia. El extranjero piensa en la errancia muy a menudo y suele leer National Geographic en busca de reportajes sobre tribus nómades en África y Asia. Admira a esa gente que cambia de domicilio según la llegada del monzón o del invierno, y se hace una idea de lo que debe ser caminar en el desierto con la casa a cuestas.
Lo que ocurre es que también sus ideas son nómadas, y a él le cuesta mucho definirse por una y descartar otra, y con frecuencia se entrega a una inteligencia ambulante que lo hace saltar de idea en idea sin quedarse en ninguna. Por eso siente que no evoluciona, que no aprende, que se estanca. Pero igualmente disfruta este viaje a ninguna parte que le proporciona cierta ligereza y hasta lo hace sentirse más joven.

doce

El extranjero ocupa dos extremos: cuando es discreto, lo es en exceso, y si se muestra cordial empalaga. A menudo se menosprecia, se infravalora, se siente poca cosa, pero enseguida, por obra de no se sabe muy bien qué, se considera el más brillante, el mejor de todos. El punto medio no lo encuentra y en varias oportunidades se ha preguntado dónde está ese punto medio, “¿existe ese punto medio?” Y la única respuesta que encuentra es que ese punto medio se llama casa, lugar, su lugar. Y entonces medita sobre lugares, imagina lugares, sueña lugares, y al final se da cuenta de que un lugar es cualquier cosa, un lugar puede ser un balcón estrecho, un asiento en el teatro, un auto en movimiento, el pico de un pájaro, la punta de un tenedor, un colchón viejo, un mar, una ciudad, un planeta, el universo… Entonces vuelve a mirarse en el espejo, pone cara de vivir una profunda crisis existencial y dice: “el lugar soy yo, y yo no sé donde me encuentro”

trece

Con el tiempo el extranjero ha aprendido a ser extranjero. Esto es un aprendizaje como cualquier otro: disciplina, horarios rigurosos, buenos profesores. Pero sobre todo ha aprendido a ser extranjero desde el momento en que se dio cuenta de que siempre lo fue. “Al fin y al cabo —dice— uno es extranjero hasta en su propio cuerpo, y sino prueben frente al espejo, hagan muecas, arruguen la cara, y verán allí la sombra de un hombre, un fantasma que deambula por casa sin que nadie lo invite”.

catorce

Cuando el extranjero llega a otro país, y deshace las maletas y se echa a la cama a descansar, comienza el largo proceso que lo llevará a decir, en algún momento, como dijo Czesaw Milosz en California: “esta es mi casa”. Pero ese proceso le llevará mucho tiempo, ameritará de un sin fin de etapas, numerosos mecanismos de adaptación y mucha paranoia. Si todo esto se cumple y se superan las etapas y la paranoia, el extranjero estará listo para repetir la frase de Milosz. De lo contrario hará nuevamente las maletas, vestirá bluyín y chaqueta y saldrá a tomar el primer autobús que encuentre. Pero en honor a la verdad, el extranjero vive en un lugar donde no hay autobuses ni aviones ni aeropuertos. Tampoco un puerto, ni una estación de trenes, ni nada que lo traslade. El extranjero sale, y sin embargo se queda. Por eso podemos decir, sin temor a equivocarnos, que este individuo jamás se ha movido de su sitio, y nunca ha salido de su país violento.
Gustavo Valle, Un nómada en su casa.

dimarts, de gener 23, 2007

L'autor no té temps

-Autor.
-Uhmmm.
-Autor.
-Què.
-Que no m'actualitzes, home de déu.
-Tinc feina, Subal. Molta feina.
-Oh, que tinc molta feina, que no tinc temps, que patatim, que patatam. Necessito sortir a la llum pública, tio; ja saps, el meu ego desigual, les pastilletes del metge...
-I què vols de mi, petit.
-Vull que parlis del Dovlatov (La maleta) que m'has fet llegir.
-Impossible; no tinc temps. De totes maneres, atendré aquesta petició tard o d'hora, car la Crítica Insegura s'ho mereix, i perquè és un Dovlatov de primera magnitud.
-Vull que parlis de Diario de un loco, de Lu Hsun, que sé que et va agradar, lladre.
-Impossible; no tinc temps.
-Vull que parlis de El velo negro del ministro y otros cuentos, de Hawthorne. En essència, vull que facis especial esment al relat Wakefield.
-Impossible: no tinc temps.
-... I encara espero el teu anàlisi sobre la nova literatura veneçolana, oh Autor.
-Subal, vols que t'expliqui una anècdota?
-Quina.
-Que els manga japonesos s'obren pel final, tio. Van a l'inrevés, nen. I encara et diré més. A l'hora de publicar-lo en català o castellà, els fans (aquells que van disfressats pel carrer amb espases i botes amb soles de pam i mig) exigeixen llegir-los també a l'inrevés. Oi que es estrany, Sub?
-... (...) ... Tio, tu em prens per idiota o què? No atendràs cap ni una de les meves súpliques, oi? Perquè si és així me'n vaig i punt, eh, que qui t'aconsegueix les visites i els comentaris som el meu glamour i jo, eh, que tu no ets ningú i jo en canvi ho sóc tot, TOT, TOT, REDÉU, TOT!!!
-Subal, les pastilletes.
-Fes almenys una nova edició de l'Espectacular de l'Assumpte.
-Impossible, carallot. Que vols desprestigiar el premi tan d'hora? No pot ser això de donar un premi a cada post, això no és una casa de putes.
-Va, tio, i et deixo en pau. No porta feina.
-Que no.
-Que sí.
-Que no.
-Que sí, porfa. Vaaaa-ah-ah-ah...
-Està bé, tio, està bé.

Malgrat certes discrepàncies internes, el jurat del Premi Espectacular de l'Assumpte no pot ni vol passar per alt la ingent tasca que l'amic Portnoy ha estat fent durant aquests mesos en favor del llibre de relats Putas asesinas, de Roberto Bolaño. Així doncs, per la cara i perquè ens agrada, desitgem un notable augment de visites a tots aquests posts de El Lamento de Portnoy. Llarga vida a Portnoy! Llarga memòria per a l'obra de Bolaño!! Per knockout, el Segon Premi Espectacular de l'Assumpte recau en:

El lamento de Portnoy
vs.
Putas asesinas

Dotzè i últim round: Encuentro con Enrique Lihn
Onzè round: Carnet de baile
Desè round: Fotos
Novè round: Dentista
Vuitè round: Buba
Cinquè round: Vagabundo en Francia y Bélgica
Quart round: Días de 1978
Tercer round: Últimos atardeceres en la tierra
Segon round: Gómez Palacio
Primer Round: Ojo Silva

ps.- podeu votar a El lamento de Portnoy pel premi que convoca 20 minutos (el tabloide del metro) com a millor blog cultural. Jo ja ho he fet.

dijous, de gener 18, 2007

I Premi Espectacular de l'Assumpte

Acabo d'instaurar un altre nou i estúpid premi literari. Les bases són les següents. El premi és tal. El termini és qual. El jurat sóc jo.

-El nom, et falta el nom!
-Sí: Espectacular anàlisi global de l'assumpte que es coneixerà popularment com L'Espectacular de l'Assumpte.

Així doncs, el Primer Premi Espectacular de l'Assumpte recau en:

Diari de Cuernvaca i el seu Aniversaris feliços, i per Paaaaaaaagggggggaula d'Stone pel seu The Translator.

Un notable augment de visites per a ells!!! No siguem cretins! Qualitat a la Xarxa!!

I com a menció especial a l'espectacular millor disseny de la temporada, una forta ovació al disseny i la qualitat de memoria y repetición. IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII

dilluns, de gener 15, 2007

Veneçuela d'hivern - ¡Guapea Aquiles!

Y luego a trabajar en la reconstrucción ¡Paz!
Rubén Blades

A la família M.O.



Foto feta per la meva única i estimada Aliada
Tiburón, Ruben Blades

powered by ODEO


Creo en Pablo Picasso, Todopoderoso, Creador del Cielo y de la Tierra;
creo en Charlie Chaplin, hijo de las violetas y de los ratones,
que fue crucificado, muerto y sepultado por el tiempo,
pero que cada día resucita en el corazón de los hombres,
creo en el amor y en el arte como vías hacia el disfrute de la vida perdurable,
creo en el amolador que vive de fabricar estrellas de oro con su rueda maravillosa,
creo en la cualidad aérea del ser humano,
configurada en el recuerdo de Isadora Duncan abatiéndose
como una purísima paloma herida bajo el cielo del Mediterráneo;
creo en las monedas de chocolate que atesoro secretamente
debajo de la almohada de mi niñez;
creo en la fábula de Orfeo, creo en el sortilegio de la música,
yo que en las horas de mi angustia vi al conjuro de la Pavana de Fauré,
salir liberada y radiante de la dulce Eurídice del infierno de mi alma,
creo en Rainer María Rilken héroe de la lucha del hombre por la belleza,
que sacrificó su vida por el acto de cortar una rosa para una mujer,
creo en las flores que brotaron del cadáver adolescente de Ofelia,
creo en el llanto silencioso de Aquiles frente al mar;
creo en un barco esbelto y distantísimo
que salió hace un siglo al encuentro de la aurora;
su capitán Lord Byron, al cinto la espada de los arcángeles,
junto a sus sienes un resplandor de estrellas,
creo en el perro de Ulises,
en el gato risueño de Alicia en el país de las maravillas,
en el loro de Robinson Crusoe,
creo en los ratoncitos que tiraron del coche de la Cenicienta,
el beralfiro el caballo de Rolando,
y en las abejas que laboran en su colmena dentro del corazón de Martín Tinajero,
creo en la amistad como el invento más bello del hombre,
creo en los poderes creadores del pueblo,
creo en la poesía y en fin,
creo en mí mismo, puesto que sé que alguien me ama...

Veneçuela d'hivern - L'Avinguda Cadàver

La anarquía os devorará.

Simón Bolívar


Visc en una zona interessant de Caracas. A prop de Sabana Grande; una avinguda cadàver. He vist documents gràfics que demostren que antany la gent s'hi passejava, els artistes bagaven per les terrasses, alguna llibreria venia llibres, i s'hi feien molts cafés. Ara és una avinguda cadàver. Un terratrèmol social va esdevenir i el xoc de dues masses tectòniques va obrir una escletxa en el paviment i d'ella sorgiren milers de buhoneros que es multiplicaren i multipliquen amb insolent procacitat. La zona on visc és zona fronterera entre les dues Caracas. Un autèntic territori de col·lisió i desastre.

Exemple de Buhonero Inc.

Foto de la meva Única i estimada Aliada

Entre els plàstics, restes de menjar i lones em passejo, i maldo per copsar què diu el meu interlocutor entre l'aiguabarreig de sons infernals que expulsen les miniteques que es trepitgen les unes i les altres. No podem anar de costat; cal anar en filera. L'espai es cotitza a l'alça i el que abans era una gran avinguda a disposició del vianant, ara s'ha convertit en tres o quatre rierols entre tendes que bé semblen clavegueres. El soroll és en veritat eixordador. Molts buhoneros, cansats de cridar a viva veu que les seves són millors ofertes que les del veí, s'han gravat la cantarella i la propulsen en fraticída guerra de decibels. Mentre la seva veu surt disparada en totes direccions, ells jauen en silenci i les seves cordes vocals reposen. Beuen alguna cosa en la penombra.

Els buhoneros són gent pobra dels barrios. Baixen a l'Avinguda Cadàver i pleguen i despleguen el seu gènere dia rere dia. Una tasca trista i esgotadora. Tard, ben entrada la vesprada, enfilen els turons fins a desaparèixer. Seves són les llumetes que s'albiren lluny, als cerros. A Veneçuela, al fenomen dels buhoneros l'anomenen economia informal. La informalitat, emperò, requereix de certa organització, que en aquest cas roman oculta, semi-secreta, tàcita, m'aventuro a anomenar-la de mafiosa. El carrer té amo. El progrés a Veneçuela es mesura en vertical; les barraques ara tenen dos pisets de fràgil equilibri, les tendes dels buhoneros cada cop són més altes... Però no, no m'endinsaré en aquest bardissar; las meves impressions són merament estètiques, em diu un company indignat amb la meva deriva ideològica. En fi, em passejo per l'Avinguda Cadàver. Caracas m'atrapa i no veig el moment de sortir-ne. Aviat, emperò, algú em deixarà un llibre d'en Dovlátov que encara no he llegit, aviat algú trepitjarà les fustes de l'escenari de l'Orinal, aviat la normalitat de Barcelona m'atraparà com ho va fer la de Caracas. O això espero. Ara com ara, em passejo com un apàtrida per una avinguda cadàver. O una avinguda cadàver es passeja en mi, sense que pugui deslliurar-me de la seva desolació.

Demà baixarem el teló de Veneçuela d'hivern, penjarem una imatge ben maca, que acompanyarem amb una cançó adient. Em faltarà parlar de la nova literatura veneçolana, que un bon amic em va donar per llegir gairebé l'últim dia del meu viatge. Jo, a canvi, li vaig portar un Dovlátov, un altre home sense pàtria. El llibre de Dovlátov que aviat em deixaran, conté aquesta frase; "La persona que pregunta sin cesar debe aprender a responder tarde o temprano”. M'adono que això és el que he intentat fer durant aquests últims post. Respondre. No sóc qui per a jutjar si he aconseguit trobar alguna resposta.

dimecres, de gener 10, 2007

El dictador borrós, el dictador entròpic

Entropía. 3. f. Inform. Medida de la incertidumbre existente ante
un conjunto de mensajes, de los cuales se va a recibir uno solo.



[...] Los dictadores autoritarios son gobernantes pragmáticos a quienes les preocupa su poder y su riqueza y les traen sin cuidado las cuestiones ideológicas, aun cuando apoyen de boquilla alguna gran causa; en comparación con ellos, los líderes totalitarios son unos fanáticos desinteresados que creen en sus ideologías y están dispuestos a quemarlo todo por sus ideales.


Žižek, Slavoj. Negar los hechos, descubrir la verdad. El País, 9 de gener 2007.




Hay muy pocas democracias efectivas en el mundo y, junto a ellas, una variedad de regímenes mixtos, de tiranías ciertamente difíciles de tratar políticamente (...) Desde Zimbabwe a Libia, de Argelia a Irak, de las Repúblicas del Asia Central a Birmania, de Pakistan a Venezuela, encontraremos regímenes que no son totalitarios ni democráticos, países en los que las perspectivas de construir democracias duraderas en el futuro próximo son limitadas.

Martínez, I., "Tiranías nuevas, ideas clásicas", El Nacional, Caracas, 14 de juliol de 2004. Extret del llibre Hugo Chávez sin uniforme.



La platja de l'entropia

dijous, de gener 04, 2007

Veneçuela d'hivern - La fi del laberint

Portava ja massa temps dins del laberint ideològic construït pel chavisme, intentant escatir la veritat. D'un temps ençà que albirava per fi la sortida. Ha estat un camí sense dreceres, recorregut amb paciència, preguntant aquí, preguntant allà. A la fi, el camí es va acabar dins una llibreria, presumiblement una de les millors de Caracas, la del Ateneo, dintre de les entranyes del teatre Teresa Carreño.

Havíem d'anar a mirar la programació nadalenca del teatre, mes no se'ns va permetre el pas, car avui el teatre estava reservat; un míting d'algun dels ministres de Chávez i una gran cua de gent convenientment uniformada amb franelas i gorres roges. I doncs, vaig aprofitar per mirar quins llibres tenien a la llibreria, i em vaig quedar admirat de la quantitat de literatura sobre la revolució que s'hi troba. A favor, en contra, per triar i remenar. Els que més em van interessar estaven editats per Debate, i entre aquests, per sobre dels altres, lluïa amb llum pròpia Hugo Chávez sin uniforme, de Cristina Marcano i Alberto Barrera Tyszka, aquest últim guanyador del darrer Herralde de Narrativa. Assedegat de coneixements i de respostes, vaig comprar el llibre, i aquesta ha estat la millor recompensa a la fi del laberint. A partir d'aquell gloriós moment d'atzar érem l'aliada, jo i el llibre, sempre amunt i avall, a la platja, al cotxe, al llit.


Hugo Chávez sin uniforme. Una historia personal.

Pròleg incisiu i finíssim a càrrec d'una de les veus més intel·ligents i autoritzades del país, Teodoro Petkoff. A Petkoff li van fer una entrevista recentment a El País. Vegint-la. En el seu pròleg, amb unes desenes de pàgines fa una brillantíssima aproximació a la història més recent veneçolana des del famós caracazo, fins a l'adveniment de Chávez, i recorre amb elegància de bon pedagog els vuit anys que ja porta Chávez a Miraflores. En aquest post que us he preparat trobareu un petit fragment del pròleg que diu veritats com a punys.

I bé, havent devorat el pròleg de Petkoff, encara m'esperava una altra grata sorpresa; una declaració d'intencions deliciosa de part dels autors que, com quan algú et xiuxiueja les paraules exactes que obren el teu cor i el teu pensament, t'anima a endinsar-te, ara amb llum i taquígraf, en el laberint d'ombres i dubtes que suposa la persona i la biografia de Chávez; "Sería ingenuo intentar engañar al lector pregonando que los responsables de este libro no tenemos opiones, que gozamos de una académica indiferencia ante el personaje que convoca estas páginas. [...] Es un proyecto [el llibre] que nació con la intención de sumar complejidad a un proceso que parece empeñado en simplificarse. La polarización que ha generado el presidente de Venezuela, tanto dentro como fuera del país, parece marcar la propia percepción que se tiene sobre él. Luce imposible observarlo sin tener que someterse al contagio que lo idolatra o que lo sataniza." Només qui coneix les seves febleses pot intentar evitar-les. Aquests dos periodistes ens ho demostren.

I bé, què dir sobre l'obra... Un ritme narratiu trepidant, exposició ordenada dels fets, quan els fets s'han vist enterbolits de llegendes, tergiversacions o mitges veritats, els autors ens mostren mil records de gent propera a Chávez, de gent adversa a ell, mil anècdotes que han conformat el destí de tot un país, ara divertides, ara hilarants, ara patètiques... No oblidem que el llibre és una biografia; hi apareixen memòries de gent que ha envoltat al personatge des de l'infància, des dels seus progenitors, passant pels seus mentors polítics de l'època en que Chávez només somniava en ser jugador de beisbol fins també records (molt interessants i gairebé imprescindibles) d'ex-amants que van estar implicades en les conspiracions que van portar a Chávez al fallit cop d'estat de 4 de febrer de 1992... moltíssima gent, escoltin. Molts dels acompanyants del militar des de les primeres aventures colpistes han anat abandonant el seu viatge cap a l'autocràcia. Molts dels ara ex-militars que juntament amb Chávez van intentar assaltar el palau de Miraflores el veuen ara i no el reconeixen. El poder, amics, el poder. El llibre també analitza molt bé com va fer Chávez per a posar-se a la butxaca a tanta gent empobrida i descontenta i com paulatinament ha anat perdent suport entre la classe mitja i intel·lectual veneçolana...

En fi, podria estar post i post explicant coses que el llibre diu. Desconec si a les nostres llibreries es troba aquesta obra essencial per a entendre i obrir les mires de tant chavista recalcitrant que corre per les nostres contrades. Potser aquest llibre els ofereixi allò que la burda propaganda del règim els hi nega; el benefici del dubte. Si el llibre no es trobés a les nostres prestatgeries, els bons llibreters haurien de córrer a encarregar-ne algun exemplar, per quan el preu del petroli baixi i el clima polític allà torni a ser asfixiant i tornem a pronunciar el nom de Veneçuela sense cap tipus de coneixement.

La meva impressió, ara com ara, havent llegit Chávez sin uniforme, és que la cita de Hobbes que encapçala el text és feta a mida per al comandante.

Como tendencia general de todos los hombres, destaco un perpetuo e impaciente deseo de poder y de más poder, que solamente cesa con la muerte. Y esto no se debe al mayor placer que se espera sino al hecho de que el poder no puede garantizarse sino buscando aún más poder.

Veneçuela d'hivern. Fragment escollit

El fallit cop d'estat contra Chávez de l'11 d'abril de 2002 va generar tanta confusió entre l'opinió pública mundial que no crec extemporani transcriure les opinions de Teodoro Petkoff, en el pròleg de Chávez sin uniforme. Crec que és una explicació magistral i que s'ajusta a la realitat de manera gairebé insòlita si prenc com a referent la literatura que he anat llegint al respecte. Espero que també sigui d'utilitat a la gent interessada en el tema. Val a dir que Petkoff és el fundador de l'históric partit d'esquerres veneçolà Movimiento al Socialismo (MAS), y que durant els primers passos del procés revolucionari el seu partit donava suport a Chávez.

[...]Dejemos ahora de lado la "ayuda" que le ha brindado la oposición y volvamos a la propia acción del biografiado. Chávez prácticamente estuvo a punto de perder el poder el 11 de abril de 2002 porque él mismo cavó el hoyo donde cayó y de donde por pura casualidad, o mejor, por pura buena suerte, pudo salir. Para ser alguien que no ocultaba las finalidades, más que reformadoras, revolucionarias, de su gobierno, el empeño que puso en destruir la amplitud de la base social y de las alianzas sobre las cuales sustentar aquellos propósitos, resulta comprensible sólo a la luz de su inmadurez, su infantilismo de izquierda y su impulsividad "táctica".

El gran problema que debe enfrentar todo reformador social es cómo no "hacerle la cama" a sus potenciales -y tal vez inevitables- adversarios con conductas y actitudes que hagan nacer temores, aprensiones, sospechas que vayan inclinando el "centro" hacia el extremo que adversa al "reformador". Chávez se comportó de un modo tal que sin avanzar realmente en nigún gran cambio en el país y sin haber creado todavía una fuerza orgánica para sustentar su accionar político en la sociedad, con su discurso agresivo, con su modo intolerante y sectario de encara a la oposición y con algunos actos de gobierno de un delirante infantilismo izquierdizante, fue lanzando contra él a sectores que inicialmente le habían sido faborables y algunos otros cuya neutralidad le habría sido necesario conservar.

Al comenzar 2002, Chávez había perdido la batalla por el "centro". En un país que en 1998 estaba maduro para aceptar cambios institucionales que devolvieran al pueblo las posibilidades de participación en los procesos políticos que le fueran confiscadas por la partitocracia adeco-copeyana, así como para acompañar reformas importantes en el sentido de conciliar el crecimiento económico con la justicia, el discurso de Chávez, de un izquierdismo primitivo y elemental, así como algunos de sus comportamientos políticos, generaron temores, sobre todo en la clase media -que en proporción muy significativa había votado por él-, que le fueron alienando ésta e hicieron posible que los sectores políticos y sociales desplazados del poder en 1998 manipularan esos temores desde la perspectiva del anticomunismo más cerril. Anacrónico, después del colapso soviético, y tan elemental como el discurso del Presidente, pero eficaz recurso ante nuestra desprevenida y políticamente ingenua clase media. En pocos meses el país estaba polarizado. Para unos el gobierno de Chávez era el de la reivindicación social, la justicia y la "venganza" frente a los partidos que rigieron la vida nacional durante medio siglo; para otros, el gobierno de Chávez constituía una peligrosa amenaza comunista, y las calificaciones de "dictadura totalitaria" no tardaron en florecer. Potentes chorros de adrenalina comenzaron a ser bombeados, en una atmósfera cada vez más irracional, con Chávez y los medios de comunicación enfrentados en una batalla signada por el tremendismo por ambas partes, plagada de wishful thinking de lado y lado, y de una increíble subestimación y desconocimiento del "otro", que rápidamente sustituyó el buen juicio político por el juicio de intención.

El "ultraizquierdismo" verbal de Chávez -esa "enfermedad infantil" que dijera Lenin-, había lanzado contra él a la clase media y radicalizado a la burguesía, capas que influyen decisivamente en la conformación de conductas políticas en sectores específicos como el de los militares, la Iglesia, los gremios empresariales, los medios de comunicación y los partidos. Así fue como desde finales de 2001 hasta el golpe de abril de 2002, Chávez vió surgir un movimiento opositor que en muy pocos meses hizo irrisorio el calificativo de "escuálidos" -que él aplicaba despectivamente a sus contrarios-, y que por poco no lo sacó del poder. Curiosamente, en nuestro país se gestó una atmósfera propia de la Guerra Fría, que encontró cada vez mayor eco en la -provervial- estolidez del Departamento de Estado, cuya injerencia en nuestros asuntos, a su vez, potenció a la oposición, pero, paradójicamente, también a Chávez, a quien aquella intromisión le permitía pulsar la tecla nacionalista. Pero, vista con la perspectiva del tiempo, se puede concluir que la acción política de Chávez durante ese período que culminó el 11A fue bastante torpe. No hizo sino echarse enemigos gratuitamente con una conduta de "carrito chocón".

Teodoro Petkoff, próleg de Chávez sin uniforme. Una historia personal, de Cristina Marcano i Alberto Barrera Tyszka, Debate, 2006.

dimarts, de gener 02, 2007

Veneçuela d'hivern - La treva

No sé com gestionar l'ingent gruix d'informació que m'agradaria compartir amb vostès en aquest Teatre buit. Camino pels carrers cap-cot, pensant en vostès i en la qualitat mínima que m'agradaria poder garantir en aquests escrits. Si abans els posts sobre Veneçuela deixaven entreveure la sorpresa del descobriment, aquests que avui enceto haurien de transmetre l'aprofundiment en la societat veneçolana que han representat tants dinars i tants sopars i tantes visites a llars caraquenyes. I ca, és Nadal també allà. I és temps de treva.

I per uns dies que es dilaten tot el mes de desembre, les reixes, els panys i les portes s'obren a discreció, els convits estan a l'ordre del dia, les llumetes de Nadal creixen i creixen per entre les reixes i els forjats, com qui diu. Dinars i sopars. I encara més dinars i sopars. Tanta amabilitat embafa als catalans. Nosaltres no som així. Jo, vaja, no sóc així. Jo no convido als veïns a que em buidin la bodega. I a fe de déu que la buiden; jo n'he buidat unes quantes. I, ep, no conviden a la gent seguint patrons socials de dolorós acompliment; quan una cosa es fa de gust es nota. Eus ací una cosa que he comprès que ni tan sols sabia que no entenia. L'esperit del nadal. L'esperit amable de Llatinoamèrica. En fi.

Pels carrers tronen músiques dispars que fan vibrar la caixa toràcica del visitant. La salsa, el reggaeton i les nadales a tot drap s'enllacen i formen un remolí sònic kitsch que jo em bec removent els glaçons del meu whisky on the rocks, aquí, en aquesta casa que fan que senti meva.

Però jo us parlava de temps de treva. Així és. Les eleccions a Veneçuela tradicionalment es celebren durant el mes de desembre per a evitar conflictes socials, car la gent està per les seves hallaques i vigilar que les llumetes del pessebre no deixin mai de pampallugar. Pampalluga també el cel; els barrios s'encenen i els focs artificials uneixen en atípica germanor des del primer a l'últim dels caraquenys. La potència de les detonacions és eixordadora. Aquí seria del tot il·legal. Salten totes les alarmes dels cotxes. Caracas no dorm, impossible. Caracas es mor de nit. I ressuscita per tornar a morir l'endemà. De la nativitat al sacrifici, la ciutat resisteix totes les envestides i es conserva bella, bruta i radiant, caòtica. Caracas, la malquerida.


Quilòmetres de llumetes sobre el riu Guaire.
Els caraquenys diuen que és una claveguera.




Consideració caraquenya número u.

-¿Pero tú cómo te llamas?
-Subal.
-¿Súval?
-No, eso es en vasco.
-Su-bal·l, Su-bal·l, chama, con la lengua tocando el paladar- diu son pare.
-Su-bal·l!
-¡Chévere! Y ahora debes aprenderte esto; Barcelona és bona si la bossa sona...
-Subal, ¿otro trago?
-Lo que diga mi suegro.


Consideració caraquenya número dos.


-Subal, di algo en castellano.
-No, que me da pena (vergonya).
-Va, hombre, que son adolesentitas y les hará gracia...
-Vale, Mi Única Aliada.

(...)

-Jijijjiji. Jijijiji.
-Hola, vengo a deciros algo en castellano de pura cepa.
-Jijijiji. Jijijij.
-¡Hostia-coño-joder!
-Jijijii, juas, juas, juas! ¡Cómo en las series!


Consideració caraquenya número tres

(per a escoltar
al lado del camino)


Manolo García
, Prefiero el trapecio
Arena en los bolsillos, 1998



powered by ODEO