no sé quan, vida teva,
el doblec, cremarà fums,
com les paraules corrents,
d'épica misèria,
i mirades complaents,
que tots jutjem,
fins quan es per
la família nostra.
tantes hores pensant en jodorowski,
m'han afectat al sistema perceptiu,
ningú pot destriar l'aigua de l'aigua,
però si l'abrupte de lo llis,
les textures són percepcions,
per això tant contraproduent per assimilar,
és enganyar els altres,
com embrutar-se per veure-hi clar.
una complicada abraçada d'un conegut al terraplè del seu àtic
No sé si l'usuari anònim té raó. De fet sóc absolutament incapaç d'entendre res que es presenti en aparença poètica. Però les fotos són genials. Si, crec que genials és la paraula.
Les buidors no són fosques,
crec que no tenen color,
potser el fet és bell,
potser un experiment,
mr.jekil desnonant-se,
atàvic i verd de mr.hide,
en la postdata d’un vidre,
de paper, impagable,
insubstituïble, sotmès
als vents de pell
i ganivets, pretextats
amb gravetat de sòl universal,
i d’inexistència atzarosa,
de menta lleu que crida
i copula per retrobar-se
en el silenci furtat d’abans.
prediluvià, postcombustionat:
amb les mans janetes,
sóc, la meva vida, només, gràcies
wishing París wasn't here
Fotos del senyor Oum Mehdi. Hands Off Palestine.
Paraules anònimes i Pagaula d'Stone. Gràcies.
5 comentaris:
SÉ
que un dia
la imaginació
dinamitarà
tots els murs
fronteres
cors de pedra
no sé quan, vida teva,
el doblec, cremarà fums,
com les paraules corrents,
d'épica misèria,
i mirades complaents,
que tots jutjem,
fins quan es per
la família nostra.
tantes hores pensant en jodorowski,
m'han afectat al sistema perceptiu,
ningú pot destriar l'aigua de l'aigua,
però si l'abrupte de lo llis,
les textures són percepcions,
per això tant contraproduent per assimilar,
és enganyar els altres,
com embrutar-se per veure-hi clar.
una complicada abraçada d'un conegut al terraplè del seu àtic '
No sé si l'usuari anònim té raó. De fet sóc absolutament incapaç d'entendre res que es presenti en aparença poètica. Però les fotos són genials. Si, crec que genials és la paraula.
Les buidors no són fosques,
crec que no tenen color,
potser el fet és bell,
potser un experiment,
mr.jekil desnonant-se,
atàvic i verd de mr.hide,
en la postdata d’un vidre,
de paper, impagable,
insubstituïble, sotmès
als vents de pell
i ganivets, pretextats
amb gravetat de sòl universal,
i d’inexistència atzarosa,
de menta lleu que crida
i copula per retrobar-se
en el silenci furtat d’abans.
prediluvià, postcombustionat:
amb les mans janetes,
sóc, la meva vida, només, gràcies
wishing París wasn't here
Publica un comentari a l'entrada