Los nuestros, Serguèi Dovlàtov

(...)

Nikolái Tíjonov recogía materiales para una antología. Mi tía era la redactora de aquella publicación. Tíjonov le rogó que le pidiera a Kornílov unas poesías. Kornílov se negó a darle sus versos.
-Y a su Tíjonov que le den por el culo -añadió.
Mi tía regresó y le dijo al redactor jefe:
-Kornílov se niega a darle sus versos. Y me ha dicho que le den a usted EN EL CULO...
-por el culo -la corrigió irritado Tíjonov-, por el culo. ¿No me diga que cuesta tanto recordarlo?...
También de Alekséi Tolstoi sabía muchas anécdotas.
Un día Alekséi Tolstoi, que era alto y orondo, iba por el pasillo de la editorial. A su encuentro corría mi tía. La mujer, delgadita y pequeña, chocó corriendo con la barriga de Tolstói.
-¡Vaya! -dijo Tolstói frotándose la barriga-. ¿Qué habría pasado si tuviera aquí un ojo?
La tía sabía muchas historias cómicas.
Luego, ya por mi cuenta, me enteré de que a Kornílov lo fusilaron.
Que Zóschenko ensalzó el trabajo esclavo de los campos.
Que Aleksei Tolstói era un sinvergüenza y un hipócrita.
Que Olga Forsh propuso cierta vez que el calendario comenzara a partir del día en que había nacido un tal Dzhugashvili (Stalin).
Que Leónov traficaba con alfombras en la evacuación durante la guerra.
Que Vera Ínber exigió la condena a muerte de su primo (Troski).
Que el siempre curioso Pavlenko acudía a los interrogatorios de Mandelshtam.
Que Yuri Olesha traicionó a su amigo Shostakóvich.
Que el escriotr Miroshnichenko pegaba a su mujer con una bomba de aire para bicicletas,
Y muchas cosas más.
En cambio, la tía sólo recordaba las historias cómicas. No la culpo.

(...)

Dovlàtov, Serguéi, Los nuestros, Áltera ediciones. Trad. Ricardo San Vicente.

Descobrint Amèrica

Mentre l'autor debatia amb la televisió la conveniència o no de rentar els plats, escombrar i fregar el menjador o anar a comprar queviures, Subal navegada a la deriva per la xarxa. Gràcies a Barcepundit, Subal ha descobert què coi era això de RSS. Mira que m'ho han explicat, eh, però és que sóc un borderline en matèria d'informàtica, i en les matèries en general. Però hi ha gent que pensa en els individus menys preparats per a la vida digital. Aquests.

Mira, tios, jo us ho explico en llenguatge de carrer.

Us baixeu això. Dieu sí a tot sense llegir-vos res -com sempre- i us ho instal·leu.

Havent fet això, us explicaré què és. És com un outlook (allò que feu servir a la feina per a enviar mails). A la vostra esquerra us trobareu els 100 blocs en llenguatge veí que les mares de l'invent han decidit que val la pena tenir, classificats en blogs personals, de furgol, de periodisme, de tecnologia, etcètera.

Us marejareu uns minuts al veure el torrent d'informació i de blogs que hi ha; es com per riure amb desfici. Després observareu que, cada vegada que algun d'aquests cent blogs s'actualitza, t'apareixerà una petita senyal per anunciar-vos la nova. Hi ha una quantitat ingent de blogs interessants. Cada cop estic més convençut de que això dels blogs és una revolució comparable a la que va sortir del taller de Gutemberg, que remourà els ciments de les societats futures.

Un cop us hagueu refredat, podeu començar a personalitzar la llista de blogs. Jo per començar he decidit matar al missatger i he esborrat immediatament que ho he sabut fer a Barcepundit. No és una cosa que penso fer en freqüència; estic segur que tots els blogs de la llista original tenen molt d'interès.

Després d'haver esborrat a Barcepundit de la vostra llista original, podeu obrir una carpeteta que es digui "Els blocs que llegeixo" fent això; aneu a File > aneu a Add folder > escriviu "Els blogs que em llegeixo" o similar > ok.

Ara ja podeu crear el vostre catapings o bitàcoles personalitzat que us avisa a l'instant de qualsevol moviment en el taulell d'escacs infinit dels bitàcoles... però no us abandono ara. Cal explicar també com agregar els blocs que us interessen a la carpeta que heu fet. No és fàcil. Subal treballa per a vosaltres i us ho dona mastegat;

punxeu el dibuixet de dalt a l'esquerra que representa un foli en blanc amb un solet al marge inferior-dreta > a la nova pantalleta que us sortirà, i que posa Location of feed, no us arronseu; escriviu, per exemple lasegonaperiferia.blogspot.com/atom.xml... ei, us hi heu fixat bé, oi? /atom.xl

Vale? Ara premeu el botonet "next" i el sistema t'obre els títols dels diferents apartats que el sistema ja et dóna i busques el de "blogs que em llegeixo" i jastà.

Els plats sense rentar. El passadís i el menjador semblen més que mai el carrer major d'una ciutat de l'oeste, amb borrissols de pols rodant sobre sí mateixos i acariciant lleument les cantonades. Però i què. Avui és divendres i demà serà dissabte. I vosaltres, com jo, ja sabeu una cosa més.

Subal Quinina, en un extrem remot de la xarxa, per a La Segona Perifèria. Bon capdesetmana.

Si el trabajo fuera bueno, los ricos se lo quedarían para ellos.

Visca el Primer de maig.

Veintegenarios, Albert Pla
Veintegenarios en Alburquerque (1997, després d'uns anys de censura)



Powered by Castpost

Teletips

Teletip u.

Max Besora acaba de perdre el seu segon premi literari. We are too litle to be humiliated, mon cher ami.


Teletip dos.

Monopoli editorial i planetari.

30% La Caixa+ 30% PLaneta+30% Grup Enciclopèdia Catalana+10% petits accionistes.

El problema tras la materialización del preacuerdo sería otro, ya que se crearía una suerte de monopolio que controlaría la mayor parte del mercado editorial en catalán. El Grupo Enciclopèdia Catalana abarca los sellos Proa, Mina, Diccionarios de la GEC, La Galera y Pòrtic, y distribuidoras de libro de texto, entre otras empresas. Por su parte, Grup 62 engloba las editoriales Edicions 62, Empúries, Selecta, Península, El Aleph, Luciérnaga y RACC-62.

Font. El País (via Jauss)

Teletip 3.

Pagès editors, Institut Français i Anagrama es complauen en convidar-nos a la presentació del llibre d'André Schiffrin El control de la paraula (continuació de l'Edició sense editors), El control de la palabra (Después de La edición sin editores)

L'acte tindrà lloc dijous, 4 de maig de 2006, a les 19.30 hores, a l'Institut francès de barcelona, carrer Moià, 8.

Ah, teletip 4.

Gràcies a Efferalgan, Subal ja pot fumar i l'Autor treballar. Gràcies Buk per preocupar-te pels precaris estats de salut.

Consideracions [V]

Consideració 1.

I ens miràvem el partit semienterrats en el sofà i jo semblava no entendre res; l'eufòria, tan llunyana, els crits apagats darrera la paret, les detonacions que recorrien els carrers de la ciutat fins arribar a mi... Penso en Messi, lesionat, o en Maxi, ningunejat... en resum...

"En resumen, que me dio por salir cada noche, incluso los domingos, cuando había partido y lo que se esperaba de nosotros, los lesionados, era que estuviéramos allí, en las gradas, convertidos en hinchas de lujo. Pero así uno no se cura de las lesiones y yo prefería pasarme las tardes de los domingos en alguna sala de masaje, con mi whisky y una o dos amigas a cada lado, hablando de cosas más serias. Al principio, por supuesto, nadie se dio cuenta. No era yo el único que estaba lesionado, debiamos de ser unos seis o siete los que estábamos en dique seco, la mala racha parecía cebarse con nuestro club. Pero luego, claro, nunca falta el periodista culiado que te ve salir de una discoteca a las cuatro de la mañana y ahí se acabó el asunto. En Barcelona, que parece tan grande y civilizada, las noticias vuelan. Quiero decir: las noticias futbolísticas."

Bolaño, Roberto, Buba, Putas asesinas

Consideració 2.

L'autor està enfebrat, Subal vol fumar, però l'autor de tabac no li'n dóna. Disculpin els post-escombraria. I l'exabrupte que ara segueix també me'l disculpen, que estic malalt.

Buba Eto'o

"Esa noche, después de celebrar la victoria, hablé con él. Le pregunté por la magia, por el hechizo, por la sangre en el vaso*. Buba me miró y se puso serio. Acerca tu oreja, dijo. Estábamos en una discoteca y apenas nos oíamos. Buba me susurró unas palabras que al principio no entendí. Probablemente yo ya estaba borracho. Luego alejó su boca de mi orjea y me sonrió. Tú pronto podrás marcar goles mejores, dijo. De acuerdo, perfecto, dije yo. "

Bolaño, Roberto, Buba, Putas asesinas.

*Buba és un futbolista africà que fitxa pel Barça i practica vudú i guanyen partits i tal.

Jarabe de palo

-Té, pren-te això.
-Què és això que em subministres via oral, oh, autor?
-Un remei. Té.
-Puaaaaajjjjj, què és aquesta merda!
-Contra la vanitat, reiet.
-La de qui?
-La teva, estúpid. Té, més sopeta, brrrrrrruuuuuu, aquesta per la maaaaaaaaaah-maaaaaaa!
-Puajjjjj, tio, que m'ofego... què vols, tio, aquest subtítol que li posa el Partal al seu reportatge sobre la catetosfera... m'ha semblat que parlava de la Perifèria*, tio, del meu palau abandonat, del meu teatre buit, tio, no em peguis, tio, no em facis mal...
-Qui t'ha donat aquest link, Subal?
-A tu que t'importa.
-Plafff! Calbot!
-Hosti tio, com et passes, tio, se'm cau la llagrimeta, tio, en Jauss, ha estat en Jauss!


* En referència al títol del subapartat Periferias, los blocs en otras lenguas, de l'article de Partal Blocs, dícese de los weblogs en catalán, pàgina 191 d'aquest interessant pdf.

Divendres 22 d'abril de 2005

Dijous 21 d'abril de 2005

PdV 37

Senyors, senyores, ha sortit un número especial i festiu de Paper de Vidre. Llegeixin, llegeixin...






Més: dia 3 de maig, festa a Malarraça, on ens podrem donar copets a l'esquena mútuament i a on podran convidar a en Subal a cigarrets i cubates.

Felicitats, PdV!

Atordit

Sovint observem posts de gent desconeguda que parla de llibres desconeguts, els quals ningú s'ha llegit, dels quals ningú en sap res, i sobre els quals ningú pot opinar amb coherència. Doncs aquest és un post d'aquests. No us penseu, a mi m'agradaria parlar-vos de qualsevol altra cosa, del cel de madrid, extens, infinit, o el de l'Algarbe, extens, infinit, o millor, deixar-vos respirar, desaparèixer de les vostres vides per a que comproveu que ningú és imprescindible en aquesta vida estranya que evoluciona a velocitat de 1.0 Mbps, però ves, avui vaig vestit d'agitador cultural i no puc passar sense presentar-vos aquest llibre i aquest autor; El aturdimiento, Joël Egloff.

Me'l va deixar el meu pater familias, i la seva mirada em va resultar estranya, inquietant. Amb la boca petita i prement fort els llavis, com qui es veu descobert, m'indica que el llibre és una mica estrany, d'aquells que a tu t'agraden, a mi m'ha agradat molt. Té, si t'agrada queda-te'l. El llibre ja forma part de la meva col·lecció. Què em volia dir, el pater familias? Què va ser allò que va trobar i tant li va agradar de les planes d'aquest llibre? Que el pater familias et regali un llibre, a aquestes alçades de la vida, és encantador i misteriós... El llibre entès com a Pedra Rosseta intergeneracional...

El llibre, amics i amigues, és perifèria. Perifèria en estat pur. Només se m'acud aquesta paraula. Un futur plausible. Una possibilitat. Al text de la contra diu que la novel·la es situa en un espai apocalíptic fundat sobre les runes de la modernitat. No trobareu explicacions sobre com la humanitat ha arribat fins aquest estat de putrefacció, simplement se'ns situa entre les deixalles, entre els cels de plom que pesa com una llosa, entre manades de gossos en estat salvatge que ataquen als transeünts. Traseünts, d'altra banda, desficiats, que sembla que hagin perdut el seny, supervivents de no se sap ben bé què... Les descripcions postindustrials de Egloff són tan exactes... aconsegueix traslladar-nos a on l'autor vol; a un món convertit en un abocador on el dia es confon amb la nit o a on els treballadors de l'escorxador surten tan cansats que dormen tot el cap de setmana entre els marges propers a la fàbrica, atordits, semicomatosos... I aconsegueix una cosa encara més important que copio literalment de la crítica de l'Express; [...] la forma de contemplar la locura del mundo como desde la distancia, sin juzgarla ni revelarse. Sí, no hi ha violència, no hi ha crispació... és la humanitat en la seva derrota; la batalla ja ha passat. La pau dels cementiris, que en diríem... és la calma dels extraradis, que tant inquieta... ara només queda la supervivència...

Us transcric aquí un paràgraf un tan comprometedor, però no veig per què no fer-ho, si a la contraportada també apareix. Hi ha novel·les de les quals no importa descobrir el final, doncs l'argument, en cas d'existir, té un pes específic molt petit. Són novel·les estranyes, que diu el meu pater familias, novel·les com les de Bolaño, novel·les poètiques, de sensacions i mareig. Són novel·les on el que importa és el camí. Si penseu que sóc un malparit sabotejador de novel·les, no us llegiu el paràgraf que ve.

Aquí las mañanas no se parecen a la idea que se tiene de una mañana. Quien no está habituado ni siquiera se da cuenta de que se ha hecho de día. La diferencia con la noche es sutil, hay que tener vista. [...] Algunos días, el alumbrado público no se apaga. Sin embargo el sol ha salido, no puede ser de otra modo, está ahí, en algún lugar sobre el horizonte, tras la bruma, el humo, las pesadas nubes y el polvo en suspensión.
Hay que imaginarse un tiempo de perros en una noche polar. A eso recuerdan nuestros hermosos días.

El aturdimiento, Egloff, Joël, Lengua de trapo

...I en canvi, hom no pensa que Egloff sigui un visionari que ens descriu un futur més o menys proper. Lamentablement, només cal treure els ulls del melic i viatjar a les terres de les col·lisions i els desastres per descobrir el futur que ens espera;

Michael Wolf, vía Wimbledon.

*

A peu pels Piteus

Benvolguts contertulians,

com formant part del règim asceta que la setmana santa imposa a creients i no creients, fins i tot als gnòstics, Subal i el seu amo es van materialitzar en un mateix cos i van decidir de comú acord marxar en processó en una caminada popular celebrada a la catalana vila de Sant Llorenç de Morunys, altrament dita Sant Lurensu. No ho féssiu mai, paios. Quin dolor a les cuixes, quina cremor a l'entrecuix, quin aixecar-se de matinada... i tot... tot per una miserable bufanda que posa 14ª Caminada Popular de la Vall del Lord.

-Para, para, Subal.
-I doncs, amo i senyor, quin mal hi trobes en aquestes veritats que acabo de redactar?
-Doncs que t'ho vas passar teta, i jo, que sóc el teu amo, nit i dia de la teva miserable existència, també.
-Ah, vale, tio, doncs continua tu el post, i ves a prendre pel...
-Prou Subal! Jau aquí i apartat del teclat! Jo continuaré amb aquest post-escombraria d'avui.

Caminar és maco, amics. Practico aquest costum pre-industrial des de que tinc ús de raó. Les caminades populars són encara més maques. Si ho fas sol, com fou el meu cas, és fins i tot alliberador; adquireixes aviat el teu ritme -trepidant-, desembusses les teves conques nasals amb plena llibertat, pares aquí, pares allà, et fumes un cigarret, espies converses d'altres participants... Una parella jove a la que vaig avançar fent gala de la meva excepcional forma física parlava dels innombrables beneficis espirituals de la caminada; deixes les criatures amb els avis, cremes la mala llet adquirida, i quan tornes a casa fins i tot trobes que les teves pròpies criatures fan gràcia. Veieu doncs les potencialitats miraculoses de les caminades populars.

Amb tot, aquestes petites anècdotes no deixen de ser això; petites anècdotes. La cosa més important va ser observar que caminar per la muntanya requereix d'un reguitzell de coneixements i qualitats tals com l'audàcia, el fanatisme, la inèrcia i la catalanitat. Comencem per la catalanitat. Xocolatada al primer control, ensaïmada farcida de xocolata al segon, botifarrada al tercer, gelat de llimona al quart, porró de cava i bufanda de record al cinquè. Tot per sis euros.

L'audàcia i la inèrcia són virtuts que van agafades de la mà. Cal ser audaç per a escollir la pedra apropiada que et servirà per salvar tal desnivell o passar aquell grup d'ociosos que es pensen que una caminada és una passejada pacífica, bo i tenint en compte la inèrcia que el teu cos adolorit pateix en una baixada de 45%. No tots saben fer càlculs infinitesimals en unes poques micres de segon i molts cauen pel camí, en un exemple més de darwinisme rural. El fanatisme és essencial per aixecar-te a les set del matí, i pagar sis euros per caminar quatre hores per l'escarpada i fantasmagòrica serra que envolta el poble piteu de Sant Lurensu. El fanatisme és essencial per utilitzar colzes i males arts per allunyar-te del cretinisme de mil homes i dones caminant per un camí de cabres tots plegats. El fanatisme animal i jovenívol és la única explicació que trobo per a que els cans i els nens siguin els únics que no es cansen i van amunt i avall de la corrua de morts en vida que arrosseguem les nostres ànimes per boscos i camins amb total despreocupació. No hi ha humiliació més gran que observar que un sagal de deu anys podria recórrer la muralla xinesa i tornar saltironant com si aquí no passés res.

Gent patint

Ps. Sóc un home que fa pujada. Les baixades són una merda i torno a casa amb una extremitat penjat del meu genoll.

Pss. En fi, caminar mola. L'Espinàs és un home bo.

Quatre consideracions

Primera consideració.

Baghdad, October 25, 2002

At the Al-Saray open air book market in central Baghdad, Iraqi children pick through piles of comics and educational books. Their father paid nearly two dollars -- or roughly one third of the average Iraqi monthly income -- for the books they chose.

Credit: Thorne Anderson/Corbis Sygma
© Thorne Anderson

Segona consideració

Sé pot semblar moralment reprovable que usi la Perifèria per parlar de la feina, per promocionar un llibre que a final de mes em donarà de menjar a mi i no pas a tu, però quan la feina esdevé passió (obsessió), i la passió (obsessió) implica que et passis molt de temps pensant en una cosa en concret, i que ens va atènyer a tots fa no-res, i, per déu, ens ateny a tots ara, aleshores potser deixa de ser reprovable i fins i tot faig un servei a la comunitat, i en aquestes coses penso jo quan penjo aquesta foto dels noiets comprant llibres que he tret d'ací i penjo el text que conformarà la tercera consideració d'avui, dia onze d'abril de 2006, el qual hem escollit per ser el text de la contracoberta d'un llibre que recull un any desastrós a la vida d'aquesta noia, a la qual respecto profundament, a la qual admiro i per la qual jo em salto les normes que m'havia autoimposat al obrir aquest blog; res de feina, sagal. I un be negre. Aquí baix us penjo, en exclusiva per a vosaltres, que us moveu en la foscor del teatre buit de la Perifèria, el text que Iñigo Sáez de Ugarte, bon periodista, corresponsal de guerra i blogger combatiu ens ha cedit a l'editorial. Digues gràcies Subal.

-Gràcies Subal.
-plaf!
-Gràcies Iñigo...

Tercera consideració

Riverbend está furiosa. Y, desgraciadamente para ella, pasará tiempo hasta que tenga motivos de alegrarse. En los dos años y medio que lleva escribiendo su blog, esta joven iraquí de 26 años no ha encontrado muchas razones para sentir esperanza. Perdió su trabajo y ya no cree que pueda recuperarlo (no ese empleo, sino cualquier otro). Salvo en contadas y peligrosas ocasiones, no puede salir de casa. Teme a los integristas que son cada día más poderosos. Sabe de gente que ha muerto, demasiada gente. Su hermano pequeño, que debería estar trabajando y quizá pensando pronto en formar su propia familia, pasea por la casa con una pistola al cinto por el miedo a los robos y los secuestros. Su casa ha sido asaltada por soldados norteamericanos en redadas en las que, si tienes suerte, sólo eres humillado. Y su país está ocupado por tropas extranjeras, gobernado por políticos corruptos e incompetentes y hundido en un ciclo infinito de violencia.

"He asistido a más velatorios y funerales este último año que en toda mi vida", nos cuenta.

Y sin embargo, Riverbend no parece que vaya a rendirse, al menos mientras tenga fuerzas y electricidad suficientes como para seguir alimentando su blog. Desde el primer día, hemos sabido gracias a ella qué significa vivir bajo la ocupación en un país que está destruyéndose ante nuestros ojos. En otro tiempo, la única información oficial que hubiéramos recibido de un lugar como Irak habría consistido en comunicados oficiales y algunas crónicas periodísticas. Los blogs han cambiado las reglas del juego. Ahora hay gente que no se resigna a llorar o callarse y que quiere contarnos su historia.

Los textos de este blog son una denuncia, contrastada con hechos, de lo que de verdad ha significado la liberación de Irak. La mayoría de los héroes de Riverbend no son los políticos o los militares, sino la gente sencilla que lucha por sobrevivir. Los que entierran a sus familiares muertos. Los que se esconden en una habitación interior para resguardarse de las explosiones. Los que consuelan a los que han perdido a alguien. Los que sufren porque es de noche y un hermano o primo no ha vuelto a casa.

Cada día es más habitual ver cómo los políticos intentan saltarse ese filtro molesto que son los periodistas. Dicen que quieren llegar directamente a la gente. Menudo descaro. Quizás algún día tengan éxito, pero quiero creer que, gracias a blogs como Baghdad Burning (Bagdad en llamas), siempre habrá alguien a quien no conozcamos que podrá desmentir esas mentiras y contarnos lo que verdad ocurre en la calle. Eso que llaman la realidad.

Iñigo Sáenz de Ugarte. Periodista y autor del blog Guerra eterna


Quarta consideració

-No puc deixar d'escoltar aquesta cançó.
-Ja l'havies posat, doctor Alzeimer.
-Plaf!
-Ja l'havies posat, oh Autor!
-Tira, Bob.

Powered by Castpost

Poesia visual o "si la vida me da palo yo la voy a espabilar"

SÉ

que un dia

la imaginació

dinamitarà tots els murs

fronteres

cors de pedra

no sé quan, vida teva,

el doblec, cremarà fums,

com les paraules corrents,

d'épica misèria,

i mirades complaents,

que tots jutjem,

fins quan es per

la família nostra.

tantes hores pensant en jodorowski,

m'han afectat al sistema perceptiu,

ningú pot destriar l'aigua de l'aigua,

però si l'abrupte de lo llis,

les textures són percepcions,

per això tant contraproduent per assimilar,

és enganyar els altres,

com embrutar-se per veure-hi clar.

una complicada abraçada d'un conegut al terraplè del seu àtic

No sé si l'usuari anònim té raó. De fet sóc absolutament incapaç d'entendre res que es presenti en aparença poètica. Però les fotos són genials. Si, crec que genials és la paraula.

Ferran

Les buidors no són fosques,

crec que no tenen color,

potser el fet és bell,

potser un experiment,

mr.jekil desnonant-se,

atàvic i verd de mr.hide,

en la postdata d’un vidre,

de paper, impagable,

insubstituïble, sotmès

als vents de pell

i ganivets, pretextats

amb gravetat de sòl universal,

i d’inexistència atzarosa,

de menta lleu que crida

i copula per retrobar-se

en el silenci furtat d’abans.

prediluvià, postcombustionat:

amb les mans janetes,

sóc, la meva vida, només, gràcies

wishing París wasn't here

Fotos del senyor Oum Mehdi. Hands Off Palestine.

Paraules anònimes i Pagaula d'Stone. Gràcies.

Los novísimos de la post-literatura

L'home de les llums es queixa amargament de la falta de substància dels nous blogs escrits en llengua perifèrica. No li falta raó. Per això, amb afany de recordar a la clientela nous blogs que a mi em semblen de gran qualitat, us menciono uns quans blogs de nova factura que per una o altra raó m'agraden. Després, per atiar el foc, que no està de més en la ensopida catetosfera, us presentaré un dels blogs més dolents que conec. Semblo el borjamari.

NOUS BLOGS DIGNES D'ATENCIÓ

Diari d'un captaire moral

El turista sedentari

Rival petit

(nou blog de l'inefable senyor número tretze)

El funcionari feliç

el cielo de madrid

(gran petit blog escrit en castellà)

I després de les floretes, la cal viva; veu literària. Lamentable. Sectarisme incomprensible. Apa.

ps.- investigueu la blogosfera escrita en veí. Hi ha veritables joies, i té una salut, as usual, molt millor que la nostra.

Per a què serveix un blog

Captivat i amb el cor en un puny vaig corregint Bagdad Burning. No us parlaria d'aquest llibre/blog si no fos per la commoció que en mi està produint la seva lectura. A voltes em descobreixo alienat de la meva nova faceta de corrector d'estil, llegint a tota pastilla i amb angoixa creixent la multitud d'experiències punyents que Riverbend ens detalla. No entraré a parlar-vos sobre elles, podreu comprar el llibre pels vols de maig, hom us ho agrairà, o bé podeu seguir el blog a la xarxa. La guerra. La genuflexió. L'esgotament. L'imsomni.

Desenterro records d'ira latent i frustració de quan la invasió estava al caure. O també: em venen al cap flaixos de la meva estada a Gènova, l'any 2001, envoltat d'una guerra civil i del caos més absolut. Recordo els helicòpters sobrevolant-nos, gairebé pentinant-nos, amenaçadorament. Deixaven caure pots de gas sobre les multituds que fugien en desbandada cap als quatre punts cardinals. Il Cavagliere de merda va tallar les connexions de telefonia mòbil i va tallar el flux d'aigua de les fonts públiques. Corredisses, goles irritades pel gas, sed. Per la nit ens vam quedar incomunicats al meeting point, vora el port genovés, i els de la organització ens van dir que no podien garantitzar la nostra seguretat fora d'aquelles tanques. Hi havia un estat d'excepció implícit. Els taxistes teníen prohibit agafar manifestants. Vaig descobrir el gust amarg de la Por. Quinze dies més tard, encara se m'eriçaven els pèls quan escoltava una ambulància o un helicòpter. I això només durà... què? quatre miserables dies? El calvari del poble iraquià fa tres anys que dura, sinó més, des de 1991. I Saddam? No recordes a Saddam, pagès? Sí, el recordo. Però la població pel que sembla no vivia ni de lluny les penúries i les humiliacions infligides per la Coalició.

Llegint la Riverbend, un s'acosta tant al seu patiment, el sents tan teu, tan a prop... I també sents l'enorme capacitat de resistència física i psíquica de l'autora anònima. Un fibló d'esperança. Deu ser tan fàcil perdre el senderi, en les circumstàncies del poble iraquià... Quan et segresten a un tiet, pagues, i el tiet no apareix sinó després de cinc dies... o bé podria no tornar mai més, assassinat en una cuneta secundària. O quan t'explica la història d'una noia de dinou anys a qui els gringos fillsdeputa reventen la porta, entren a casa, li foten una bossa de plàstic al cap, les mans lligades a l'esquena, i se l'enduen a ella i a sa mare i als seus tres germans i els tanquen a la detestable presó d'Abu-Grahib. La noia rep cosses, insults. És interrogada. Digue'ns d'on treieu els diners que doneu a Al-Qaeda, puta! La noia -que sembla que hagi perdut definitivament el senderi quan explica això a Riverbend- escolta com patejen a la seva mare, que implora que deixin anar a la seva filla, per pietat. La noia de dinou anys observa terroritzada com un altre filldeputa viola a un presoner (mascle). Riverbend explica que aquesta família va ser "alliberada" i enviada a Abu-Grahib perquè un sagal ressentit amb un dels germans de la noia va subministrar informació falsa a l'exèrcit nordamericà.

I a casa, visc un mini-drama sobre la situació de Veneçuela. A. ha vingut de visita des de Caracas, i la trobo com absent, pensativa, closa en sí mateixa. Profunda, infinita tristesa. Sembla que no pugui acceptar la situació de caos i extrema violència que viu la seva estimada terra. No acaba de fer-se'n càrrec. Ahir van segrestar a tres germans i el conductor del cotxe on anaven, al sud-est de Caracas. Uns malandros demanen un rescat, però no se sap com ni perquè, engeguen un tret al cap de cada un d'ells, i els llencen a la cuneta. Tres germans petits. Executats a Caracas. Com pots fer front al desastre? Com t'hi avens? Ahir van assassinar a un periodista del diari El Mundo, diari que la meva única i estimada aliada coneix bé. Un policia motoritzat li ha fotut un tret enmig del carrer. Aquí la darrera foto del periodista. La meva única i estimada aliada recorda molt bé quan, a la redacció del diari, van veure per la televisió el cadàver d'un fotògraf amic seu estès i envoltat de sang, durant els disturbis d'abril de l'any 2002. Recorda bé els trets per les avingudes. Les nits tancada a la redacció. Angoixa. El pa de cada dia, a Caracas, a Bagdad, a...

Un blog serveix per a no tornar-te boig. Admiro els blogs veneçolans, admiro als blogs iraquians. Admiro els blogs que neixen en el terreny de la col·lisió i el desastre. Escriure per a no tornar-te boig. Escriure per trencar el silenci informatiu. Per cridar al món que existeixes i que no estàs disposat ni a recular ni a dimitir de la vida. Què sabem ara de l'Iraq? Què sabem de la seva gent? O de Caracas, eh, què cony podem saber si ja no estan de moda? Avui estic emprenyat, frustrat, abatut. I amb tot, escric. Per no tornar-me boig. O per fer-vos embogir a vosaltres també. Puta misèria.

Bob Marley & The Wailers, Babylon By Bus
War/No More Trouble


Powered by Castpost

*

els amos del món són uns cretins.

[us aconsello obrir el vídeo que linco en una nova finestra, tot escoltant en Bob Marley de fons.]

En un lugar de la Mancha...

Senyors, brollen en mi les ganes de fer-los perdre el temps miserablement. Vull convertir-los a tots en ànimes ocioses, lerdes, tarades. Més no sé com. Ganes d'escriure no me'n falten, potser sí temps, potser sí temps. L'abstemia primaveral, tal Bulldozer israelià, ha passat sobre mi. Però I'm still alive, vilatans, I'm still alive.


El problema rau en la impossibilitat de parlar-vos de RES. No se m'acut cap tema que em serveixi per abocar la meva excessiva locuacitat, que se m'escola per entre les mans com un vòmit en el pitjor moment de la vetllada. Tinc la plataforma adequada (blogger), tinc cervell (confús), tinc mans per masegar un teclat (qwerty), em sento en estat d'efervescència creativa, però no tinc absolutament res a dir. Això és un problema, fillets. Passo les hores fent coses, però a l'hora de redactar-les, si es que encara m'enrecordo, la paràlisi s'abraona sobre mi com un buldog carnívor amb ganes de cardar amb la teva extremitat inferior. Què has de fer, aleshores? Proporcionar plaer al ca mantenint-ne impertèrrit davant dels seus embats, o bé propinar-li un cop de peu als testicles juganers? Vet aquí el dilema. Jo avui optaré per la primera opció, la més primaveral. O sigui, i per a la gent que detesti les metàfores; us donaré la vara fins que em cansi amb la intenció explícita de no portar-vos a enlloc, opció, d'altra banda, que practiquen la gran majoria de blogs d'aquest país sense cap mena de remordiment.

Avui em dona la gana de parlar-vos de primeres sentències de llibres, escollits gairebé a la babalà. La primera frase d'un llibre és la més important. No per res, és més, això que acabo d'escriure és fals, però es que si no ho dic, aquest post perd glamour. A més, segur que si ho veieu escrit us direu; hosti, si està escrit és que serà cert. Doncs, no, no ho és. No-no-no-no, no te'n vagis ara a visitar la competència, que encara no he acabat. Jau aquí.

Primera frase; La muy puta conducía a toda velocidad. Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, Bolaño & Porta. No em negareu que té matèria prima, aquesta frase. Vostè, faci'm una redacció de tres-centes paraules amb aquest encapçalament.

Primera frase; El señor Haneda era el superior del señor Omochi, que era el superior del señor Saito, que era el superior de la señorita Mori, que era mi superiora. Y yo no era la superiora de nadie. Extraordinària primera frase, oi, conciutadans? Nothomb, Estupor y temblores. (merci Tina!)

I aquesta primera frase, també és superior, no trobeu? 12.35 de la tarde. Suena el teléfono. No tiene gracia. Ja sé que la primera frase acaba amb el primer punt, però jo ara i aquí sóc l'amo, i a més, això està escrit i per tant us heu de creure sense vacil.lar que aquestes tres frases en conformen una de sola. Vida metropolitana, Fran Lebowitz. Observeu també que la traducció és esquisita. 12.35 de la tarde? El llibre comença rebé, que és millor que bé..

Joe Mayer era un escritor independiente. Podem esperar el pitjor. Bukowski. Una jornada de trabajo, Música de cañerias.

... i Subal, després d'haver ejaculat aquest post, va perdre tot interès en seguir masturbant-se, aquest vespre. Gràcies pel seu temps, i fins una altra ocasió perduda. Good night, and good luck.

L'avorriment o els collons de toro

Plantilla

Sergio Rabos
Raúl Rabo
Paco Rabón
Thomas Rabossen
Raberto Carlos
Rabinho

Staff tècnic

Primer Entrenador.- Juan Ramón López Rabo
Entrenador de porters.- Pedro Rabo

Directiva

President.- Fernando Rabín

Locutor

Picha Alonso.

Font documental

Els amics.

Cosas que nunca te dije

Hay cosas que se pueden contar y hay cosas que no se pueden contar, piensa B abatido. A partir de este momento él sabe que se está aproximando el desastre.

Putas asesinas, BOLAÑO, Roberto

-Los labios desempeñan dos papeles. En primer lugar, convierten la palabra en un acto sensual. ¿Se imagina lo que sería de la palabra sin los labios? Sería algo estúpidamente frío, de una aridez sin matices, como las palabras de un funcionario de juzgados. Pero el segundo papel todavía es más importante: los labios sirven para cerrar la boca sobre lo que no debe ser dicho. La mano también tiene labios, los que le impiden escribir lo que no debe ser escrito. Es absolutamente indispensable. Escritores que rebosan talento, cojones, polla, han fracasado en su obra por decir cosas que no tenían que haber dicho.

Higiene del asesino, NOTHOMB, Amélie.

Consideracions [IV]

Primera consideració.

Neva a Vladivostok. El turista de les coses petites.

Segona consideració.

Amèlie Nothomb és literatura d'arma blanca.

Tercera consideració.

Subal, el canalla, li ordena amb un gest de la mà que sigui més despresa amb el wiskey. Ella no somriu, mira la mà, mira el got, i amb impostada inexpressivitat clava la mirada en Subal, que al seu temps mira a l'Autor, que es mira a en Subal, que es mira a l'Autor, que es mira a en Subal i aquest finalment ha de baixar la mirada i demanar perdó.

Mentre tot passa ella ja està a l'altra punta de la barra, passant pàgina d'una llibreta d'apunts.


Quarta consideració.


Cançó primaveral. Segons sembla, plena d'optimisme. Tanmateix, a aquestes hores pot semblar també d'un sarcasme insultant. O també de cocainòman que s'ha passat no dos sinó tres pobles i té la boca pastosa i coses molt importants a dir-te, totes alhora. Pot fer pensar també amb la vila del Pingüí, però jo em decanto per la cançó primaveral. Subal contempla els moviments anàrquics d'alguna cosa viva que es mou sota les bluses de les noies que corren cap a la cita amb el seu xicot, creuant la plaça del Sol, a Gràcia. Sí, tot molt primaveral.

David Bowie.


Powered by Castpost

Cinquena consideració.

Deconstructing Archimboldi.

a) seny:

Si repassem la biografia dels catalans més nocionalistes i més militants del nocionalisme veurem que tots tenen l'origen del seu nocionalisme en el ressentiment, en l'haver estat poc o gens valorats pels cap de suro nacionalistes que remenen el cotarro; en haver estat apartats, ningunejats, desestimats. Investigueu i ho veureu. Nacionalistes migrats intel·lectualment i nocionalistes .

b) rauxa;

Si follessin [Subal suposa que els nacionalistes i nocionalistes] molt més i de moltes més maneres, si fossin capaços de gaudir mostrant el cony obert (i ben depilat)de les seves estimades o la polla ben dreta dels seus estimats als altres; si se sabessin realment desitjats per aquells a qui desitgen, aleshores el nacionalisme els importaria ben poc.


c)punts de trobada, debat, digresió, divertimento;

Quin fàstics, tots [nacionalistes i nocionalistes].

Amb perdó. EL [nacionalista o nocionalista] perifèric, o l'espanyol, que ja sabeu que és més intolerant i més estès, i, per tant, més perillós.