Desde la puerta de "La Crónica" Santiago mira la avenida Tacna, sin amor; automóviles, edificios desiguales y descoloridos, esqueletos de avisos luminosos flotando en la neblina, el mediodía gris. ¿En qué momento se había jodido el Perú?
VARGAS LLOSA, Mario, Conversación en la catedral
¿En qué momento se había jodido el D.F.? Vaig estar temptat de preguntar al meu escorta personal quan ja tornàvem. Guarura, en diuen, segurata. No ho vaig fer perquè la resposta no importava, i a més ell no ho sabia. Ningú sabia qui havia posat aquelles avingudes, aquells tirotejos, la cola d'impacte als pulmons dels infants, les colònies grises i depauperades als turons o els habitans al subsòl. En aquells dies no apreciava la increïble bellesa del desastre, i la megalòpoli m'intimidava fins a la paràlisi. Anava cagat de por i avergonyit de culpa; uns tant i d'altres tan poc... Ah, era un neci aleshores; ara sé que són ells, els Altres, els que ens passen la ma per la cara. Ells tenen vida i nosaltres tenim a Houellebecq.
No sortia de l'apartament si no era per marxar fora del D.F., fins una nit que, exhaust d'avorriment, vaig acceptar anar a fer un vol amb els dos guarures que sempre anaven quinze metres davant o darrera meu. Em deprimia veure la ciutat mig a les fosques, amb la llum encara més esmorteïda per l'efecte del vidre fumat i ennegrit del tot-terreny que em conduïa a la Zona Rosa. ¿Adónde vamos? A la Zona Rosa. ¿Y eso? Ohhh, bueno, éste, vamos a lugares para tomar, ¿sí?
I a la porta del local em van demanar que em posés contra la paret i em van registrar a fons. Anava net, sense armes, sense droga. Els dos guarures van anar a parlar amb un policia que estava aparcat a l'avinguda per a que els hi custodiés les dues pistoles. Si van haver d'amoquinar no ho sé. Un cop pujades les escales i travessada la porta em vaig trobar amb un món de luxúria d'alt standing. Aquí porten als executius europeus o nordamericans que volen relaxar-se i oblidar la dona i les criatures. Senyoretes increïbles fan exercicis acrobàtics a la barra i miro extasiat tot allò que m'envolta. El meu germà, aleshores encara menor d'edat, estava desencaixat de gust. Jo suposo que també. Uns executius negocien amb una dama.
La màgia i la tensió sexual es van esquerdar per donar pas a la part mexicana de l'assumpte. Es va parar la música i es van encendre els llums. Un moment de silenci. Les noies no sabien què fer, i van optar per desaparèixer rera les cortines. Els guarures semblaven nerviosos i tothom es buscava i es demanava explicacions. Finalment, pels altaveus una veu professional impostava tranquil·litat i informava a la clientela que hi havia una inspecció d'una brigada antinarcòtics. Recony. Mecagunlaputa. El meu germà és menor d'edat, jo mentalment sóc menor d'edat. Ens detindran, ens torturaran, ens donaran pel cul. La pregunta què faig tan lluny de casa i en un país com aquest va prendre cada cop més força, grotesca i hil·larant. És la pregunta de l'immigrant, del foragitat.
Però és obvi que ni la nit ni la història s'acaben aquí. Falten la part dels polis i la part dels guarures.
I per la ràdio us punxo un tema d'un grup mexicà d'avanguarda, els incorruptibles
Café Tacuba, i aprofito l'avinentesa per saludar a
Cartes des Mèxic (un bloc català a Mèxic) i a
República de Catalombia (un bloc colombià a Barcelona).
Malgrat us soni estrany, Méxic D.F., el seu caos, la seva brutícia, la seva bellesa, ressonen així;
5, Revés, Cafe Tacuba, 1999.
Powered by Castpost
Músics veneçolans entrant al 2006 
