Bauçanita + 80º d'humitat= el que segueix.

No sé per què en Bauçà no va introduir una entrada pel concepte Estat, cop d' en el seu gloriós El Canvi.

Algun cop Subal ha jugat a buscar qualsevol paraula de la què li vingués de gust opinar en l'índex del llibre, i ha escrit la seva definició, intentant imitar l'estil de l'Inefable. Com que li manca la vergonya i l'amor propi, us el despullaré davant la vostra mirada crítica i despietada.

Vulgaritat, la. Amb els temps que corren, el fumar ha esdevingut la més perniciosa de les vulgaritats. No et pots encendre un cigarret sense rebre multitud de mirades enutjades que censuren el teu hàbit. Que els bombin a tots. Tu omple els pulmons i que els bombin a tots.

Podeu deixar les vostres opinions a la bústia. Abaix a la dreta.

Però en Bauçà m'ha defraudat; entre Estar bé i Estat, l' no surt el tant anhelat Estat, cop d'. Per tant, seré jo qui proposi la definició, i vosaltres qui la patiu;

Estat, cop d'. Interval de temps en què et pots alegrar de tenir televisió per cable a casa.

La noia de parlar: recargolat-espiral-complicat-suau m'ha assegurat que en disposen, a ca seu, i que ha viscut jornades memorables mirant tele-sèries gringues mentre els tancs-eruga escalaven els graons del parlament. Els tocs de queda haurien d'estar patrocinats per la FOX i la CNN.

[soroll de campanetes al·al·lucinògenes, senyal de que alguna cosa figurada s'acaba d'esvair.]

Perdoneu, peris, no em feu cas, avui, eh. És que això és un esborrany del què us diré si des de la Perifèria Petrolieria estant succeeix allò que un talp li ha fet arribar a la meva cap. "El cop d'estat és imminent".

La ironia de la qüestió és que tan uns com els altres estan pregonant el cop d'estat, d'alguna manera. jijiji. A tots dos bàndols els hi està bé que es parli de cop d'estat...

I jo penso; us imagineu que l'únic informador català, en cas de cop d'estat, sigui en Subal i la seva inesgotable font de malentesos? Em citaria tevetrés, cat ràdio, rac1, partal, espada, llibreter -perquè entre informació i informació us parlaria del llibre de Bolaño que m'enduré-, ressuscitaria a la Amat i al Miró, i Planeta s'interessaria per la meva incipient obra. Guanyaria molts milions d'euros. Pulitzers. Flash-flash-flash, que diria un amic meu que escriu.

I tot això succeiria. I jo mirant la televisió per cable i dient; piove, porco governo.

La perifèria petroliera o el perill d'extinció

No existeixen girs a la autopista que transito, però si la oportunitat s'esdevé no penso deixar de donar un cop sec al volant, escanyar el fre de mà i pitjar a fons l'accelerador per encarar-me ara i aquí al tedi que em governa i em fa anar per la recta línia de la virtut.

I ara, vés, m'ha sorgit la oportunitat. D'aquí a unes poques setmanes deixo la Segona Perifèria; no amb ànims de fer un gir suïcida per acompanyar a en Miró i a la Amat en el seu viatge cap a l'eternitat i la memòria col·lectiva, memòria que d'altra banda no existeix més que en un grapat de petits burgesos de professions liberals, que som nosaltres, els bloggers. També hi ha bloggers funcionaris, val a dir.

Senyors, vaig a un país encara més perifèric que el nostre, aquest estiu. Així, pim, pam, by the face. Sé que us molesten els post autobiogràfics, queridos diarios, però no se m'acut res més. La paràlisi creativa se'm manifesta en el seu punt àlgid justament en aquestes hores d'espera i de transició.

Doncs això. El país perifèric està en un moment històric ben interessant. Els moments històrics no us penseu que són gran cosa. Jo vaig participar en un esdeveniment històric que uns exaltats vestits d'uniforme es van encarregar d'escamotejar i van haver-hi moments d'extrema violència i fins i tot un mort. Poc després uns van endossar un parell de Boeings a uns edificis molt alts i representantius i el meu moment històric va passar a la categoria de mera anècdota. Bé, què hi farem.

Aquí teniu dos imatges representatives dels uniformats del què us parlava abans.

Doncs bé, deixeu-me explicar-vos una anècdota crec que il·lustrativa sobre els moments històrics. Estava jo corrent com un desesperat pels carrers de la ciutat, sortejant hòsties, gasos, i cotxes calcinats, però sentint-me del tot històric, quan se'm va acudir entrar en un bar obert (?).

No em vaig poder creure el que estava veient. Turistes revolucionaris com jo prenent-se la cerveseta de les cinc de la tarda amb gran parsimònia i bonhomia, música a drap que endolcia els estralls de la batalla del carrer, okupes italians menjant-se patates fregides, i un jubilat amb una gorra de Drop the Debt barallant-se amb la seva senyora per pagar el compte... en fi, tot molt familiar, tot tan cordial, tot tan d'estar per casa, com hi ha món. Darrera de les portes de l'establiment, us ho juro i que em caigui un llamp a la testa, era un putu infern (em perdonareu la expressió, però és per afegir dramatisme i historicitat a la cosa).

Doncs bé, aquest agost visito el país de la Revolución Bonita i no crec que em pugui sorprendre res d'aquest procés històric. Pot sonar reaccionari, lo reconosco, però bé, no crec en salvadors de la pàtria ni en messies il·luminats. Li vaig fer una broma un dia a una nativa. Li vaig enviar un missatge de mòbil comunicant-li que per la TV deien que el president havia renegat de la seva fe evangelista per a fer-se Hare Krisna, i la noia s'ho va prendre amb total normalitat; no li va sorprendre en absolut.

...o vota... ... total...

Val a dir, al meu favor, que tampoc em crec a la classe política tradicional del país en qüestió; quanta repugnància al sentir els seus encesos discursos maiameros de república bananera!

Però la meva missió, perifèrics, no serà la d'escatir el pols real del país -impossible amb tan sols quinze dies, xavals-, sinó la de copsar la progressiva destrucció de la classe mitja del país, ja de per sí raquítica. No és el mateix, però m'imaginaré els últims anys de l'aristocràcia parisina que la revolució es passava per la guillotina. O els darrers romans fugint a cavall i que s'aturen en el setè turó per veure la ciutat en flames. La decadència. Els records d'un paradís perdut. Les mirades vidrioses i infinites i aquell parlar recargolat. El perill d'extinció. Això és el que busco.

Ja us informaré.

Subal Quinina, per la Segona Perifèria. Muy rápida, la vida, muy rápida.

La sorra no s'ho empassa tot

Últimament, la ea! està en molt bona forma. Mireu els seus dos últims post; són bellíssims.

Al seu comentari del post del TdQ d'avui, ens regala una frase molt bona, que se m'acut interpretar a la manera poètica (una forquilla serveix per pentinar-se els cabells o les celles mentres hom espera el sopar)... o sigui, de manera totalment incorrecta. Allà vosaltres i el vostre nivell d'inventiva.

L'exili a les perifèries.

Mentres els legionaris romans amb xancles i calça curta prenen a l'assalt la capital de la Perifèria, poetes i artistes fugen a la Perifèria de la Perifèria. En pocs dies he visitat dos paratges de les rodalies; El Prat de Llobregat (Biel Mesquida) i Martorell (Josep Pedrals). Ara toca Esparraguera.

Amics i amigues, perifèrics tots, em fa molta il·lusió, emoció, joia, alegria, delirium tremens, convidar-vos a aquesta exposició que per segon any celebra el gran arquitecte, poeta, pintor i amic -cuatro en uno- Carlos Mínguez, exiliat a Madrid. Per saber com veu ell l'art, deixeu-me redireccionar-vos a aquest post antic.

Recordeu; tot el mes de juliol, a Esparreguera, Obert en canal, Festival d'art independent, a l'Escorxador d'Esparreguera.








Les obres que penjo són de C. Mínguez, us demano per l'amor dels déus, que en feu un bon ús, i no em feu penjar el símbol feixista del copyright.

Escriure a raig

Fa temps que mantinc una correspondència amb una amiga. Tal vegada decidim presentar-la a algun editor incaut, per aviam si pica. Tal vegada no. Potser un dia els nostres mails deixin de tenir importància i passin a engrossar el calaix de les coses perdudes. Per això, a mode d'homenatge al nostre amor comú -que és la Literatura-, em decideixo a publicar, ni que sigui virtualment, la darrera missiva que li he enviat. No fa atisves de ser resposta ràpidament. Em té preocupat, tot plegat.

__________________________________________________________

Benvolguda A.,

ara qui calla és vostè. Li ho respecto.

Deixi'm explicar-li una cosa. L'altre dia, al tornar a la editorial, em vaig trobar amb un escriptor autor de la casa i d'altres cases. Vam xerrar molt, va ser una Tertúlia Literària com manen els cànons. Li vaig fer notar que trobava a faltar alguns autors bàsics en una antologia de relats que va fer ja fa un temps i que és molt maca. Li vaig dir que mancava algun conte de Bukowski i algun altre de Fomseca, i em va donar tota la raó. Però, ca, tu saps quanta pasta significa fer una antologia? Has de pagar trinco-trinco cada conte, et trobes amb editors malparits que no volen col·laborar... per cert, un d'aquests editors li va negar un conte argüint que havia fet un estudi de mercat que demostrava que si cedia un conte d'un autor seu per fer antologies de la competència, les vendes d'aquest autor baixaven. Eing?

Diu l'escriptor que B. havia anat algun cop a casa seva i que havia d'amagar les colònies per tal de no ser ingerides per l'eremita. No ho deia amb alegria, ni tan sols com a anècdota; sóc jo que li pregunto si realment el trist mite es construïa sobre bases sòlides. B. és molt gran, A., B. és molt gran. Diu també, l'amic escriptor, que va conèixer a Bolaño. I que va morir a l'espera d'un transplantament que no va arribar mai. Aquest estiu el tinc reservat a la lectura de Bolaño, i el seu 2666. Tinc ganes també de catar el teu estimat Sedaris, per a riure una mica. Es riu, oi, llegint-lo?

Però la cosa que més em va sobtar i preocupar va ser com de seriosament se'm va prendre l'amic escriptor. Jo sentia que valorava molt les meves opinions i fins i tot va prendre nota d'alguns poetes joves que ell no coneixia. Parlant parlant vam arribar al tema que jo escrivia, i li vaig explicar per sobre la nostra història amb els mails. Li vaig confessar que jo escrivia a raig, i va arrufar el nas. Deu fer de mal escriptor, escriure a raig.

Pensan-t'hi, vaig veure que la gran majoria de mails que t'he enviat han estat escrits a raig, com si cavalqués un cavall desbocat sense gaire ganes d'amansir-lo. Fa de mal escriptor, definitivament. Avui, doncs, he anat a parlar amb la C., la meva jefa. Li escalfo el té de les dotze, si ella no l'ha escalfat abans per a mi. M'explica que un altre escriptor de la casa quan escriu una cosa, i si li agrada, l'estripa i la torna a escriure per a que li surti millor. Manda güevos, eh?

En fi, fixa't en el pas del temps i dels nostres mails, que ara penso com un escriptor i no pas com un editor. Bipolaritat literària, com bé dius.

Ah, tinc ganes ja de quedar i fer unes bravetes; com ho tens tu? Has marxat de vacances, sens dubte merescudes? Tinc ganes de deixar-te un cd d'un tal Fat Boy Slim, si no el coneixes. Fat Boy Slim va esser baixista del mític grup Freak Power, i si t'agrada en Beck, l'has d'escoltar.

De Beck, el millor àlbum és Odelay, seguit de prop per Melow Gold, per suposat. Observa una curiositat, que vaig descobrir a base d'escoltar compulsivament Odelay. Al principi, a la meitat i al final del cd es nota un fregit de vinil. Un gran homenatge, si senyor. Com diuen els Del Tonos;
"Ayer me sentí culpable porque me compre un compac disc. No hay que comprar compac disc; hay que comprar vinilo. ¡Viva el vinilo!


salute.
Subal

autopromoció i autobombo

Nenes i nens dels extraradis literaris;

Ha sortit una guia de Mèxic que comença amb aquesta cita;

... entre la realidad y su persona establece una muralla, no por invisible menos infranqueable, de impasibilidad y lejanía. El mexicano siempre está lejos, lejos del mundo y de los demás. Lejos, tambien de sí mismo.

El laberinto de la soledad. Octavio Paz.


Si m'haguessin donat a escollir una cita, no hagués dubtat ni un moment;

Hay aire y sol, hay nubes. Allá arriba un cielo azul y detrás de él tal vez haya canciones; tal vez mejores voces... Hay esperanza, en suma. Hay esperanza para nosotros, contra nuestro pesar.

Pedro Páramo. Juan Rulfo.


Els autors de la guia s'estimen el país. La seva gent, el seus colors, les seves excentricitats.

Un humil servidor ha col·laborat escrivint un petit article sobre el EZLN i el seu subcomandant Marcos.


És curiós que ara em doni per pensar sovint en Mèxic. Com que quan estic avorrit em cito a mi mateix, per encomanar-vos aquest estat vital que Bauçà deia que era òptim, us linko el relat de manufactura pròpia que més m'agrada. És titula l'Eremita del pulque. I clar, va dedicat a Mèxic.

Tan de bo pogués fotre'm un gotet de pulque purificador, ara. El pulque és com un incendi descontrolat. I el vent que neix del foc, que em bressoli la hamaca. De quantes vides està fet un arbre? Gran pregunta, Víctor Hugo.


Aquest vespre, a les vint-i-una hores, Lhasa, una nova veu que ens explica Mèxic. Sala Apolo. Jo no fallaré a la seva crida.



La foto feta per mon pare i ma mare (ells també han col·laborat en la guia). El día de los muertos. Méxic DF.

Una d'adolescents

Els suïcides de Londres queien en greus contradiccions internes, morals. Ipso facto em dirigeixo a la meva angoixosament buida biblioteca cercant un llibre. Llegir llibres només sol servir per a citar-los de tant en quan i quedar com un senyor. Un senyor que llegeix.

Llibre: Dents blanques.
Autora: Zadie Smith.
Editorial: La Magrana.

Us poso en antecedents:
No us parlaré de què va el llibre. llegiu-vos-el, si us abelleix. A mi em va agradar i us el recomano. Us explico només que un dels protes, un xaval londinenc de tercera o quarta generació, de sang bengalí, descobreix l'islam i els seus preceptes. Descobreix la seva identitat, o la que ell vol recuperar. Al mateix temps, en un barri del costat, esclaten els típics disturbis entre la poli i els adolescents de les perifèries que cremen cotxes. La cosa agafa matisos estranys i per la tele la família del noi descobreix atònita que el seu fill Millat es dedica a cremar llibres amenaçats per la típica fatwa dels anys vuitanta.

I dit això, ja podreu entendre el següent paràgraf, i el perquè els suïcides de Londres (eren uns adolescents. un d'ells jugava al criquet) van caure en una terrible, lamentable, trista contradicció.

ps.- Avui, a l'Iraq, s'han carregat a un munt de nens.


----------------------------------------------------------------------------


Quan Millat va tornar a casa aquell vespre, hi havia una gran foguera encesa al pati del darrere. Tot el seu material secular --quatre anys d'artefactes que traspuaven autenticitat, pre i postraggastani, tots els àlbums, tots els pòsters, samarretes d'edició especial, programes de locals musicals col·leccionats i preservats durant més de dos anys, precioses esportives Air Max, números del 20 al 75 del còmic 2000 AD Magazine, foto signada de Chick D., exemplar possiblement introbable de Hey, món jove de Slick Rick, El vigilant en el camp de sègol, la seva guitarra, El padrí I i II, Mals carrers, La llei del carrer, Tarda de gossos i Shaft a l'Àfrica-- tot havia estat llançat a la pira funerària, ara un munt incandescent de cendres que escopien els fums del plàstic i el paper, fums que irritaven els ulls del noi, que ja estaven plens de llàgrimes.

-Tothom ha d'aprendre una lliçó- havia dit Alsana, quan va encendre la cerilla, amb el cor feixuc, unes quantes hores abans-. O tot és sagrat, o res és sagrat. I si ell comença a cremar les coses dels altres, doncs ell també ha de perdre alguna cosa sagrada. A tothom li arriba, tard o d'hora.

Un dia a la perifèria

Perifèrics,

visitar cases em sembla del tot avorrit. No pots furgar-te el nas. Has de parar atenció de no embrutar les moquetes, i has de controlar els impulsos d'obrir la bossa i fer-te amb algun llibre de la biblioteca del visitat.

Emperò, obligat per les meves ànsies d'agitador cultural i els impulsos morbosos que em corrouen, vaig assistir, amb uns col·legues d'Orinal, al recital que en Drals va oferir a la vila que va veure viure i morir a un outsider del segle passat anomenat Francesc Pujols. La Torre de les Hores és el nom de la petita mansió hitchcockiana del pensador galàctic.

Un desencant antic sembla cobrir l'atmosfera. Un s'imagina els últims dies de Pujols arrossegant l'abandó pel parquet, relegat a un batí i passejant aires d'un encant burgès de capa caiguda. Un desassossec i una nostàlgia d'un temps que no he viscut em sobta quan del terrat estant observo la Perifèria: llumetes blanques i vermelles il·luminen la silueta d'una central termonuclear, i les autopistes cicatritzen el sòl. La remor del vehicles que fugen de Barcelona. Ahhh, les perifèries, oblidades. Montserrat no ofereix la seva silueta de cagallons petrificats, sinó que sembla una massa ingent de ciment abandonada en un abocador descontrolat.

Però fem l'esforç de deixar-nos encuriosir pels petits detalls. Aquest és l'excusat del Pujols. Aquí un Dalí. Aquí un altre Dalí. Molts Dalís i d'altres que jo desconec. Aquí una foto d'un saludant a ses majestats. Aquí uns il·lustres perifèrics dels qui no recordo el nom (però en Drals fa ooohhhh, i jo faig eing?)

A la Torre de les hores, a les golfes, trobem la primera joia. Una serie de fotos de senyores, entrades en carns i vestides d'època esgrogueïdes pel pas inexorable etc., et somriuen en fila índia. A saber amb què han estat enganxades. Em ve al cap el nuevo Pascual masturbant-se amb la dreta i escrivint amb l'esquerra uns quants aforismes. Vet ací el perquè de la lletra de metge de Pujols... perdó; de Pascual.

Ara que en Drals ha desenteranyinat l'últim racó de la casa i l'ea ha gastat vuit centes fotos digitals, comença l'espectacle poètic que ofereix Pedrals a l'ànima del Pujols. Em va semblar que el primer poema podria anar dirigit a ell, però potser és una al·lucinació meva. La plaça és difícil, amb moltes jubilades amb bastó. Però aconsegueix arrencar algunes riallades i/o aplaudiments.

Recita gairebé tot de memòria i parla amb les mans i ho fa molt bé. L'home de les llums i els sons, el tècnic, jubilat també, es recrea de valent. Passa pel Furgatori -poemari eròtic i pornogràfic- de puntetes, canta algun poema. Fruim. Mirem a les senyores i les seves reaccions. Els bastons, a terra i els dits quietets. Fi del recital. Tornem cap dins de can Pujols, car plou. Aquí paro per fer-vos una asseveració.

Així com santa Eulàlia fa ploure per sabotejar les festes de la Mercè (doncs va ser destronada per ella, com a patrona de barna), segur que Sant Francesc Pujols va fer ploure per queixar-se de Terricabres. Ell segur que faria filòsofs nacionals aquest individus, en el seu lloc, tot i que parlen el català del Nuevo Pascual.

Prou. Ara estem al seu despatx. Davant nostre, el Famós Armari de Francesc Pujols, amb milers de milions de papers endreçats en capses, a l'espera de que algun freaki (editor/estudiós/poeta) doni llum als seus al·legats. Demano la primera edició del Nuevo Pascual i sóc saciat. Em regalima la suor.

Sembla un manuscrit bíblic del Mar Mort. La lletra és d'un cos de xuleta, impossible de llegir amb unes copes de més, que ja portàvem. Penso en la distribució que va tenir el llibre, el primer cop que es va editar. Com que gairebé fou considerat com a pornogràfic, el Pascual es venia en la clandestinitat de la rera-botigueta (?). Je je je. Vist als nostres ulls és ridícul. En fi.

No sé. Conservo un record estrany, de tot plegat. De paper esgrogueït i pintura de parets que cau. Potser és veure en fotos a un Pujols oblidat i derrotat, i pensar en el Pujols que vacil·lava a les minyones Rambles amunt, Rambles avall. I les putetes, les putetes de les golfes de la Torre de les Hores. Això sí que no m'ho esperava.




Aquí dalt, tal com aquesta senyoreta va veure la mateixa jornada que jo. Espero em perdonara el plagi, però m'acullo al dret de cita i tiro porque me toca. Les putetes, a baix a la dreta.

__________________________
més informació aquí:

Fundació francesc Pujols

O aquí:

associació francesc Pujols, super freaky perifèric people.

O directament:

papa google


Gràcies a la T., per tractar-nos (-me) tan bé.

Subal es complica la vida

Què ho fa, Subal, Subalet, que sempre escullis el camí del pedregar?

Per què et fots en tants merders? No saps que ni en la política ni en futbol es pot canviar la opinió de ningú?

Si ací tens un blog per a explicar ben bé el què penses, amb tots els matisos que t'abelleixi!

Jau aquí! No, no vagis a fumar-te la farigola. T'estic parlant i tu ets un personatge de ficció i jo sóc el teu amo, així que jau i calla.

Mira Subal, et diré quina és la teva opinió sobre El Tema.

Tu, quan vagis a ca la Teresa i a ca l'Home-fet-Mussol has de dir;

1.- que separar els països entre pobres i rics és un error, és caure en quelcom semblant al xoc de civilitzacions de Hungtinton, que tu detestes. Perquè en els països pobres els rics són refotudament rics, i en els països rics existeix un miracle anomenat gent de classe mitja treballadora.

2.- que tant Bush, Blair, Berlusconi i Ossama Bin Laden són gent moooolt rica (que no han guanyat treballant) que es dediquen a matar a gent pobre/treballadora.

3.-que Ossama s'aprofita del descontentament legítim d'una série de països ex-colònies humiliats a diari. O sigui, que Ossama és un piròman que crema els barrils de petroli que volen els rics de l'altre punta del món.

4.-Que la foto de las Açores és. I que qui intenta desvincular les matances de la foto té una visió molt particular i preversa i mentidera i hipòcrita de les coses.

5.- que el G8 té la obligació de condonar el deute vergonyós. Que després d'aconseguir allò que és legítim, no s'han de donar les gràcies; fa de síndrome d'Estocolm.

6.-que els països globalitzats, s'han de desprendre dels globalitzadors, I TAMBÉ DELS GOSSOS CORRUPTES INTERIORS QUE ESTAN AL SERVEI DELS GLOBALITZADORS (o sigui, els corruptes locals)

7.- que el neoliberalisme/neoconservadurisme NO ha aportat sinó desgràcies al món. És un fet demostrable.

8.-que el moviment antiglobalització, tal com jo l'entenc, era un moviment informatiu, un moviment que va rebatejar els problemes, tal i com els neocon van rebatejar -maquillar amb boniques paraules- les causes dels problemes.

9.- que el moviment antiglobalització va morir un onze de setembre. Que els neocons, que es reien dels peluts que advertíen, ara no riuen tant, doncs a ningú agrada collir els fruits de l'odi que porten tant de temps plantant.

10.- que et sap tan de greu que veure que la gent mata per coses que no es poden menjar...

el borni és rei

Periferic people on the beach,

Aquests dies me'ls passo rere una taula plena de llibres del segell editorial on treballo, doncs assistim com a expositors a una escola d'estiu per a profes de secundària.

És un exercici divertit veure els potencials clients papallonejar entre les taules dels diferents expositors. També és divertit observar l'esperit de gremi que hi ha entre els col·legues d'altres editorials, i més encara escoltar de resquitllada les converses d'aquests herois que són els professors; com es llepen mútuament les ferides, pobres!

Veureu;

Som quatre editorials. Una d'elles és mooooolt i mooooolt gran i el seu nom no és un nom sinó uns números. Les tres restants som editorials que més o menys flotem, en aquest oceà de novetats, balcells, distribuïdors, pagaments a compte, etcètera.

Doncs bé, cap allà les dotze, els amics grans pleguen veles. Com? Però si això dura fins a les tres!!! Veig com les senyores (són dues) desen els llibres amb una elegància d'editorial gran, com mouen els malucs com si fèssin nyigui-nyiguiiiiii i miren a l'horitzó amb confiança, esplèndides. No són mala gent, ei. Jo també treuria pit, en la seva situació de preponderància.

Aleshores observo que els companys de la resta d'editorials miren nerviosament com la taula de l'editorial gran es va buidant. S'atabalen. Ens abandonen! Ens abandonen!

Tranquils, penso per dintre. Quants menys serem més riurem. No entenen les més essencials lleis del capitalisme i de la economia. Els hi fa por quedar-se en monopoli, o tenen zero ganes de treballar. M'encenc un cigarret i espero pacient que les papallones vinguin a olorar la última rosa del jardí, que sóc jo.

I ca, els nostres màrtirs que s'immolen a les aules surten per dinar i a qui es troben? A un servidor, que estoic, els espero amb els braços oberts. Abans d'això, emperò, els altres col·legues petits passen davant meu i em pregunten insistentment; que no plegues? L'últim burro.

Jajaja, jejeje, jijiji, jojojo, jujuju.

No. No plego. A les ulleres només se'm dibuixen €.

Cap a quarts de dues surten com un ramat de les aules. S'abraonen sobre mi, que deia el dramaturg. Imposto la veu; ja has vist aquest llibre, nena? I moc les celles sobrenaturals que els déus m'han donat. Uix, aquest altre és un exitàs a l'Argentina. Llàstima que no tinguin ni un puto duro i que la distribució sigui gairebé nul·la. Al sac. Ja van dos llibres venuts.
Ostres, és que sou difícils de trobar, a les llibreries. El posat se'm torna greu, perquè greu és el problema. Té raó, el profe.

M'agrada inquirir al futur lector. Jo encara no he vist mai a un lector llegint-se un llibre nostre al metro, per exemple. Ha de ser excitant. Aconsegueixo vendre una Analfabeta. Me l'estimo molt aquest llibre. He fet amics, amb ell. Em brillen els ulls quan el miren, i el client potencial ho veu i ho valora. Tres llibres venuts. No fem mals llibres. Són útils. Alguns són petites obres mestres. D'altres, per què enganyar-vos són infumables, i així ho adverteixo als clients potencials. També valoren la sinceritat. No acostumen a anar-se'n amb les mans buides, perquè els redirecciono a llibres que sí valen la pena.

El capitalisme neix quant els il·luminats decideixen marxar de les ciutats, controlades amb mà de ferro per la tradició gremial, i van al camp i instauren les primeres fàbriques.

No estic en contra en absolut del gremi d'Editors. Estic en contra del borreguisme. Si els grans es tiren pel balcó, tu faràs el mateix? Els petits hem d'entendre que els grans, pel sol fet de ser grans, poden plegar a les dotze. No fan ni millors ni pitjors llibres que nosaltres, els petits. Això és una evidència que tothom hauria de saber. El mercat es democratitzaria enormement.

Ei, quarts de dues. Ara sóc jo que plego veles. Deso les meves Analfabetes. Els Le Corbusier. Els Cherchi. Em fet calaix, avui.

Suposo que, de nou, el borni és rei en el país dels cecs.

Que les petites editorials no morin mai. Que mori Planeta.

Contra París

Nota prèvia:

Res en contra de París 2012, ni Madrid 2012, ni Londres 2012, ni NYC 2012, ni Moscú 2012...
O tot, com us vagi més bé.
_____________________________________________________________


Compas, avui vinc amb els trepants de Professor Franz de Copenhague. Avui vinc a explicar-vos coses contra París, a pèl, sense estudis, sense cap títol de literatura comparada que m'avali.

Sempre m'havia preguntat què té París, que sigui -o hagi estat- la meca de pintors, escriptors, músics d'arreu del món. La resposta la vaig trobar per casualitat en una llibreria i ara em repeteixo més que l'all i us rerecomano La República mundial de las Letras, de Pascale Casanova. Si penseu que no us dóna la gana seguir el meu savi consell, sempre podreu obtindre informació de gratis sobre les tesis d'aquesta crítica literària aquí, cortesia d'aquest home de lletres.

Dos llibres contra París em venen immediatament al pensament; El canvi de Miquel Bauçà, i Antologia personal de Julio Ramón Ribeyro.

L'un és un llibre de capçalera que em subministro gota a gota des de que l'autor va desaparèixer per sempre del seu pis de l'Eixample. L'altre m'el llegeixo a contra rellotge per a poder portar-lo al seu legítim propietari abans que la canícula ens separi fins la temporada que ve.

Deixeu-me parlar-vos només del segon; Antologia personal.

És un llibre a-co-llo-nant, nens. Ribeyro, pel que es veu, va cultivar tots els pals de la baralla literària; conte curt, assaig literari, novel·la, dietari, teatre...

Així com consumir Bauçà no et fa sentir més amic de l'autor que abans, el text de la contraportada d' Antologia personal ho diu ben clar; un s'acaba per fer amic de l'autor, al llegir-se'l. Té raó; Ribeyro ara és un nou col·lega.

Com a bon escriptor, va decidir que calia anar a París a passar gana. La va passar, es pot suposar, i com Ramuz, el seu exili literari no va prosperar... pst! ei, si m'equivoco no dubteu en corregir-me, eh?

El tercer relat curt de l'antologia, La juventud en la otra ribera, és un dels millors relats que servidor s'ha tirat mai en cara.

De forma un tant subterrània dinamita el mite de París i ens fa tocar a tots de peus a terra. París, el centre mundial de les lletres, també es un cau de rates follamares disposades a actuar i a enganyar a qualsevol innocent perifèric. El lector pot copsar la decepció, aquell gust agre que et baixa per l'esòfag, quan allò que tant has somiat i elevat a l'altar dels déus se't revela mundà i terriblement real (en la pitjor de les seves accepcions).

París era eso en verdad; una sucesión de fachadas sucias, monótonas, que solo pueden albergar la polilla, la mezquindad y la muerte, pero en las cuales de pronto se abren unas persianas y aparecen sonrientes, felices, dos amantes abrazados.

Ep, al tanto amb la última frase; que no s'aturi la mentida, el fràgil equilibri que enlluerna a tothom. Tens el dret de saber la veritat, però tens prohibit destruir el somni de tanta altra gent. Entre les runes, una parella emula l'esperit literari i festiu de París i s'abracen seguint els preceptes parisins. Cara al públic, la cité de l'amour. Els reis mags, amics, no deixen de ser mai els pares.

Si l'altre dia parlava de finals brutals i corprenedors, el final d'aquest relat no us decebrà. Us ho juro o que em caigui un llamp a la testa de manera fulminant.

Per dir-ho d'una altra manera.

Quan era petit els meus pares em prohibien assistir als balls de confetti que se celebraven al poble. Recordo el tum-tum esmorteït que travessava els turons i no em deixava dormir de ràbia i d’impotència. Un cop vaig ser més granadet, vaig descobrir estupefacte que el ball de confetti del poble era una merda; ni sexe, ni drogues ni rock & roll. Pura façana i divertiment per obligació.

Un dia que vaig poder parlar amb Sánchez Piñol li vaig fer saber que trobava a faltar vint pàgines finals a la seva Pell freda, i em va respondre que ell preferia la frustració al desencís.

Ribeyro no. Ribeyro del rebuig i el desencís en fa autèntiques obres d'art. Cants de perdedor. Ribeyro, un autèntic heroi inútil. Tingueu-lo present per a les vostres lectures d'estiu, tal com jo tindré present l'amic Bolaño que des de la tomba em crida, em crida, em crida....

(pedagogia de) l'ODI

Amb tota la raó, un anònim em fa memòria d'un article impresentable que he repescat via TdQ.

Aquest article és refotudament obscé, perillós, i si l'Espada cau baix amb els seus arguments, aquest inútil encara més.

Com tot país, aquest n'és un on només sobresurten els extrems. Cada vegada em fan menys gràcia. Els països, vull dir.

_____________________________
addenda.

Gràcies al llibreter, us redirecciono a la pàgina de Flux, on trobareu més sobre aquesta opereta de fira perifèrica, taaaaaant i taaaaaaant nostrada. Qui ho entengui que ho compri.

Poema que no faré

Senyor! Tinc l'orgull de l'inservible!

(l'abandó m'empara)

Manoel de Barros. Riba del dessemblat. Antologia poètica.

Lleonard Muntaner Editor

"noia dels problemes....................................

...................................................fa...............

............................tants.................................

..........anys....................................................

.......................................................que........

..........................aquest ................................

.......mosquit.................................................

....em..................................................pica....

.....................................................................

.........muy rápida..........................................

......................................muy rápida la vida"