[encara una mica més] d' agitació i propaganda

El nostre amic i soci Marc Romera ens descobrirà alguna intimitat avui, a casa. Si l'EA i l'IP se'ns han casat i en Romera ha escrit un nou llibre, a mi ja només em queda plantar un arbre.

Llarga vida!

L'amor és

pa amb formatge

E. Casasses




OS VOTOS

(gràcies a Sort75 sabem que no és de

Victor Hugo, sinó de Sergio Jockymann.

Aquí, la versió original)

Primer et desitjo que estimis i que,
estimant, siguis estimat.

I que, si no fos així, oblidis ràpid,
i que oblidant no guardis recança.
Desitjo, doncs, que d'això res no passi,
però si malgrat tot passés,
sàpigues ser sense desesperar.

Desitjo, també, que tinguis amics i que,
fins i tot dolents i inconseqüents, siguin valents i fidels
i que, si més no, en un d'ells hi puguis confiar sense dubtar

I perquè la vida és així, encara desitjo que tinguis
enemics,ni pocs ni molts; en la mesura justa
per a que, alguna vegada, et qüestionis les teves pròpies certeses.

I que dels teus enemics, n'hi hagi almenys un
que sigui just, per a que no et sàpigues del tot segur

Et desitjo fins i tot que siguis útil, però no insubsituïble
I que en els mals moments, quan ja res no quedi,
aquesta utilitat et sigui suficient per a mantenir-te en peu.

I encara desitjo que tu, essent jove, no maduris massa ràpid,
i que ja madur, no insisteixis en rejovenir,
i que essent vell no t'entreguis a la desesperació,
perquè cada edat té els seu plaer i el seu dolor
i és precís que es recorrin de dalt a baix.

Desitjo per ventura que et sentis trist,
no tot l'any, només un jorn.
Però que aquell dia descobreixis
que un somrís diari va bé,
que el somriure habitual resulta insuls
i la rialla contínua insana

Desitjo que descobreixis, amb la màxima urgència,
per sobre i a pesar de tot, que existeixen
i t'envolten persones oprimides
tractades injustament, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, alimentis un ocell
i escoltis un pardal alçar triomfant el seu cant matinal,
perquè així et sentiràs bé per no res.

Desitjo que plantis una llavor,
per més petita que sigui,
i que la vegis crèixer
per a que descobreixis de quantes vides
està fet un arbre.

Et desitjo, a més, que tinguis calers,
perquè cal ser pràctic.
I que un cop l'any posis una mica
d'aquest diners davant teu i diguis: 'això és meu',
simplement per a que quedi clar qui és l'amo de qui.

Et desitjo també que cap dels teus amics mori
però que, si s'en morís algun, puguis plorar-lo sense lamentar-te
ni patir ni sentir-te culpable.

Et desitjo per fi que, essent un home, tinguis una bona companya,
i que essent una dona, tinguis un bon company,
demà, i l'endemà, i que quan estigueu exhaustos
i somrients, encara us sobri amor per començar de nou.

Si tot això arribés a passar,
No tinc res més que desitjar-te

Sergio Jockymann

[Versió cast-cat d'anar p

er casa de S.Q.]
***

...I ara, ara només, desitjo, Quinina,
que punxis la cançó i ataquis els canapés.


Quinina et altri 'nant de boda

powered by ODEO
Wedding-Cocek, Goran Bregovic
Underground, 1995

80's

Al curru dels matins, en canvi, em desintoxico de B treballant, clar, i escoltant la música que posa el meu col·lega de curru, que és músic i en sap un munt. Avui posa Tina Turner, que detesto i així li faig saber. Ja hi som, ell salta de la seva cadira i jo salto de la meva i comencem una batalla dialèctica que acaba, normalment, en "tu ets un talibà de la música" i l'altre que diu "pues sí". Si posa Van Morrison tot va bé.

Avui, deia, toca sessió de Tina Turner i m'aixeco de la cadira i comencem la diatriba. Li suggereixo que es baixi de la mula d'una vegada per totes el Wild Child de Lou Reed, però diu que Lou Reed és un muermu i que la Tina mola més.

Aleshores em demana que quina classe d'educació musical (de merda) vaig tenir als vuitanta, i jo li dic que dels vuitanta no recordo res excepte tres films que definitivament van marcar la meva infantesa molt més que la música, i són:

1. Aventuras en la gran ciudad (observin que el bluesman del Youtube és el gran Albert Collins, conegut com The Ice Man!)

2. Los Goonies
3. Karate Kid

Seguim la conversa entorn la gran pel·lícula, una de les millors de tots els temps, que és Perdidos en la gran ciudad. Recordo vagament que tenia una cançó que em va colpir, però no escatim quina era. Fa tants anys, de tot plegat... Babejem recordant el mite eròtic compartit que fou Elizabeth Shue... I de cop i volta m'adono que cada cop ens semblem més a en Rob, o pitjor; ens semblem cada cop més a en Dick o en Barry, personatges del tot secundaris de la novel·la High Fidelity (o Alta fidelidad, o Alta fidelitat). Un núvol gris es posa sobre el meu cap, aleshores, i penso en la misèria, així en general, o la mediocritat, de moltes facetes de la meva existència. I la Tina, amb la seva veu trencada, m'agrada una miqueta més i dic al company de feina que faci el favor de pujar un punt la música. Això és tot.

Mario Santiago i el Pla

M'hauran de perdonar tanta tabarra amb Plans Bes i coses que a vostès potser o segur els importen un carall. Però és que avui arribo a la feina de les tardes i la meva amiga Rosa —que em coneix com si m'hagués parit— va i em diu;

—Té, mira que m'ha arribat.

I jo m'atanso al seu ordenador i dic:

—Collons: Pla B!

I tornem-hi, vostès patint fel·lacions catetosfèriques arreu, i a la Perifa patint Plans Bes com si estiguéssim en un règim dictatorial. D'això en diuen decadència. Sempre poden canviar de canal, eh, sense compromís.

Mirin, mirin, que li ha arribat a la Rosa i de pas a mi;

Mario Santiago. Jeta de santo. Antología poética (1974-1997)


Estamos ante una poesía labrada y grabada en la confección que sólo puede dar el encuentro auténtico del artista con su materia —el lenguaje, la palabra, la imagen— y el entorno al cual no sólo busca describir, sino desentrañar con el asombro de los ojos que ven lo que nos estaba vedado y lo verbaliza con una escritura proscrita por distinta, por ir contra la imagen harto consabida: el lugar común de la poesía previsible. Dice Mario Raúl Guzmán, prologuista del libro: “Algo más que una lírica: una actitud ante la creación artística en la que importa más que la escritura del poema la conexión poética con la vida”. Justamente así escribió Mario Santiago su poesía que abrevó de las vanguardias del siglo XX y se erigió a sí misma en vanguardia. Podemos decir que leemos una poesía nueva, que el FCE pone al alcance del gran público a un poeta que apenas empezará a descubrirse, pero cuya valía queda asentada en este volumen.

Mario Santiago nació en 1953 en la ciudad de México. Cambió su nombre de José Alfredo Zendejas Pineda por el de Mario Santiago, al que agregó Papasquiaro, en honor del pueblo en el que nació José Revueltas. Junto a otros poetas fundó en 1975 el Movimiento Infrarrealista. Fundó además las revistas Zarazo, Pájaro de Calor, Correspondencia Infra. Aparece en varias antologías, entre éstas Muchachos desnudos bajo el arcoiris de fuego. Inspiró a Roberto Bolaño el personaje de Ulises Lima en su novela Los detectives salvajes. Falleció en 1998. Su compañera, Rebeca López, y Mario Raúl Guzmán prepararon esta antología.

Com bé saben, Mario Santiago era l'amic de l'ànima de B, que va inspirar el personatge d'Ulises Lima de Los detectives i, més tard, un memorable conte de El secreto del mal, on s'explica que Belano va a veure el pis del DF on va passar els últims dies el seu difunt amic i es troba un grup de pinches mexicans hiperviolents ocupant aquell espai. És un conte tristíssim i bellíssim, un dels millors contes de B, en la meva opinió.

Però tornem al Pla B. La Rosa m'explica ara que té un contacte molt valuós pel Pla, i em dóna un telèfon. Truco, i em respón una veu argentina, que m'explica que ella va conèixer a Mario Santiago (o Ulises Lima). Coneix diversos membres dels infras. Està a la feina i està atabalada, però en tinc prou per quedar amb ella. M'ha d'explicar quatre coses. Abans de penjar, emperò, em revela un detall més, i no m'en puc estar de compartir-lo amb vostès.

Ulises Lima té un significat secret, un significat en clau. Ulises no es diu Lima perquè sí. Abans del moviment infrarrealista mexicà, al qual van pertànyer Santiago i Bolaño en el seu periode mexicà, hi havia un moviment semblant al Perú, Movimiento Hora Cero. La capital del Perú, pequeño saltamontes, és diu Lima. I ja està, ara ja sabem perquè Lima és diu Lima i no Chapultepec. No te acostarás sin saber dos cosas más. El meu nou contacte participarà, com no podria ser d'altra manera, al Pla B. I ens il·luminarà.


Subal Quinina, Segona Perifèria, curru de tardes.

El dvd del Equipo A, i el dvd del Pla B

Bolaño era un lector que escribía

Rodrigo Fresán

En su corazón, Leprince ha aceptado por fin su condición de mal escritor pero también ha comprendido y aceptado que los buenos escritores necesitan a los malos escritores aunque sólo sea como lectores o como escuderos. Sabe también que, al salvar (o al ayudar) a algunos buenos escritores se ha ganado a pulso el derecho a emborronar cuartillas y a equivocarse.

Bolaño, Llamadas telefónicas.

A despit em compro el penúltim llibre d'assaigs sobre Bolaño, Bolaño salvaje, ed. Candaya, 2008. A despit, sí, perquè conec els límits del Pla i de l'addicció, i ara sento una mica d'aversió incòmode a l'hora de parlar o llegir sobre B. Em temo que avorreixo a les pedres, i que a més sóc un xarlatà. La difusa línia entre l'homenatge honest i amical, i la mediocre veneració, el cultisme. Conec les fronteres que em nego a traspassar, i que em nego a semblar traspassar. Dic, però, que ja sóc a casa, davant la tele. He obert el llibre pel final, i n'he extret el dvd. Fins fa poc m'el mirava, però ara sóc aquí dins, dintre del teu ordenador. Tinc coses importants a dir, crec.

Un dia d'aquests pujo a Blanes, una de les pàtries de B. Conec Blanes. No és un poble especial. Especial és Cadaqués, no? A Blanes, però, hi vivia B i hi viu gent que s'estima a B. Observin el temps verbal; s'estima a B. En el dvd, tant Vila-Matas, com A.G. Porta, con Fresán parlen de Bolaño com si estigués viu. La seva vídua, emperò, no. Els morts tard o d'hora s'han d'enterrar, la vida ha de seguir: la bona literatura, en canvi, es nega a morir. L'estima que jo tinc cap a B es divideix entre aquestes dues dimensions. M'estimo la literatura de B, i m'estimo la persona de B. Pot semblar agosarat estimar-se a una persona que fa cinc anys que és morta i que ni tan sols coneixies quan va morir. Això m'acomplexa i em fa témer per la sort del nostre Pla B. No vull ser una groupi. Però el dvd m'ha fet tenir una revelació.

En un moment donat, Carolina López, vídua de B, i Vila-Matas, amic de B, expliquen successivament un parell de detalls importantíssims, que han representat una esquerda de llum en el meu mur d'aclaparadora paràlisi organitzativa. Busco, encara, la filosofia que ens ha de guiar en el nostre Pla. I em sembla que la he trobat, o que la he refermat. Fixin què passa ara al dvd:

Vila-Matas desencadena el que ara ve;

Le gustaban cosas [llibres] que a mí, a primera vista me parecían malísimas. Pensaba; ¿pero cómo le puede interesar esto? Pero luego me quedó grabada una cosa que me dijo. Me dijo que participó en un jurado de un premio literario y que lo mejor eran las obras de autores que no habían escrito nunca, y que no sabían escribir, pero que sin embargo tenían cosas que contar muy interesantes, mientras que los escritores más profesionales tenían muy poco que contar. Y eso yo nunca lo había oído y me hizo reflexionar. [...] Era una lección de lectura. [...] De cualquier libro siempre va a haber algo que me pueda interesar [...] De un escritor anónimo, que está empezando... creo que ahí habrá algo tarde o temprano, que voy a dar con algo que me pueda interesar para mí, para mi propia escritura.

Ara Carolina López, que sembla voler posar especial emfàsi en el que ve, diu que a B li agradava molt xerrar amb la gent, la gent del poble, vull dir, que si el pescador, el forner, i esgotava qualsevol conversa amb qualsevol persona corrent que potser no llegia però que, com sol passar, tenen històries interessants per explicar, potser més que no pas els escriptors professionalitzats. aleshores B espremia fins el final la conversa, l'esgotava, n'extreia fins l'últim fruit. Va bé. Quan tenia tota l'història, només aleshores, es quedava tranquil.

Miro la pantalla com emocionat. Manera de viure, i manera de traslladar la manera de viure a la literatura, a la lectura. Una concepció de la literatura i de la vida absolutament bonica. De tant senzilla, bonica. I nosaltres, a Blanes, aviat ho veurem amb els nostres ulls, en un documental inèdit de Jaume Pujadas, que el nostre amic Jaume Puig ens cedirà i que mirarem de reproduir a l'Orinal, i que serà una peça clau, filosòficament parlant, pel devenir del nostre Pla perquè... Espera, que ara ve com un clímax propici per unes notes musicals: tira Subal!

powered by ODEO
The A Team

...Perquè, deia, aquest vol ser un homenatge d'uns lectors que més o menys escrivim més o menys bé, però que ara sabem que vam formar part, d'alguna manera, de la vida de B, perquè som la gent normal, els mileuristes, i els jubilats i els poetes i els lectors que ens deixem caure per l'Orinal i que presentem llibrets a premis literaris que gairebé sempre perdem, o que obrim un blog o altre i que potser Bolaño trobaria interessants a la seva manera. No som El equipo A, ni el vam tractar, ni res de res, però tenim el Pla B i tenim els seus llibres i coneixem una mica la manera de ser de B, i, sobretot, sobreto, a alguns de nosaltres B ens ha fet canviar la manera de concebre i viure la literatura. I això ho volem celebrar. I ens alegra comprobar que els amics escriptors del Equipo A pensen una mica com Bolaño, i que a ells la seva figura i la seva literatura també els ha transformat i que per tant som uns iguals.

I amb aquest pensament i amb renovades idees a la testa, acabaré de mirar el dvd, fantàstic, meravellós, emocionant, interessantísim que acompanya el llibre, que també fa excel·lent pinta, i em preparo per tornar, després de tants anys, a Blanes.

Post pròleg

Amics i amigues, el dimecres passat, a l'Orinal, vam viure una vetllada multitudinària i emocionant, la presentació dels darrers Alabatres, els de primavera-estiu. Una de les sorpreses, va ser la gran presentació que l'Andreu Subirats va fer del Mi-te-les del Miquel Izquierdo. Tan bona ens va semblar, que els suïcides ens vam maleïr els ossos de no haver-la tingut abans, perquè hagués estat un fantàstic pròleg. Per curar-nos en salut, li vam demanar el text i ara el pengem a la Perifa, per si algú està interessat en llegir-se'l. Andreu Subirats recita demà, pels vols de les 19.00-20.00 h a l'Auditori de l'UGT, davant per davant del metro de Drassanes. Les fotos són cortesia de l'I.P. i d'E.A. Tira, Andreu!

Andreu Subirats

Miquel Izquierdo i Joan Vinuesa, alabatres primavera-verano

Guions rodons

Mi-te-les, primer llibre alabatrenc de Miquel Izquierdo, se’ns presenta amb un títol suggerent, pronominalitzat, reductiu i expansiu alhora, del tot entenedor i del tot amagador. Ens cal deturar reflexivament en aquest títol. “MI” apòcope de la forma verbal imperativa “mira” és una falsa segona persona com queda demostrat en el pronom que la segueix “TE”, és a dir “tu”, és a dir “jo”; per tant és “ell” qui mira, no els altres, en tot cas els altres mirem com “ell” mira, som convidats a la festa del llambrec. L’altre terme del títol, “LES”, no presenta cap dubte gramatical, pronom tònic de tercera persona femenina plural d’objecte directe, fins aquí cap entrebanc. Ara bé, des del punt de vista semàntic, el significat d’aquest “LES” ja no se’ns mostra tan clar. El referent aquí es dilueix en el poemes i pren significats ben distints: pot adquirir valors metonímics, com en el poema “Tall rodó a l’Ambos mundos”: —és rodona la terra va dir Galileu, rodons són els mons que enclouen el teu—, o en “La sardanista”: mans enllaçades, dits petits i amunt i avall van els teus pits—bé que aquí el pronom els masculinitza “els”; aquest “LES” pot esdevenir un plural genèric, com en els poemes “Oda a la cambrera”: Cambreres, éssers alats amb safates d’argent, o en “Eva”: Top-models i actrius, adolescents i menors, veïnetes o estranyes que ni et posen les banyes; o, aquest “LES” pot també singularitzar-se i convertir-se en “la”: “Joana”, “Noèlia”, una passant anònima de bon beure, una banyista, o també la sardanista ignota, que en aquest cas és “la” i “les” tot en una, el tot i la part, el tot i les parts, millor dit. De tal manera que aquests “las” van sumant i s’acaben tornant també “LES” en el conjunt del llibre.

Veiem, doncs, un “jo líric”, “MI-TE”, i un objecte, uns objectes lírics “LES”, i veiem també que tots dos, o tres, components estan entrellaçats amb uns guions. I què? podem pensar, tot normal, tot al seu lloc. Però no, no és així, perquè aquests guions, aquests dos guions, són sens dubte els que tenen més carrega semàntica de tota la història de tots els títols dels llibres de poemes, almenys en català. No ens podem ni afigurar de la importància real d’aquests dos guions, fins al punt que, si no ens adonem d’això, no podrem entendre el llibre en tota la seva dimensió i totalitat, la nostra lectura restarà pobra i incompleta. Ara ho demostraré.

MI-TE-LES, sense els guions, hauria estat un, ”Mira les dones”, “Mira’ls els pits”, “Mira les coses”, “Mira les tardes o els matins”, és a dir un Les dones i els dies, i això ja està fet, està molt ben fet, però també ha estat rebergat per la caterva de joves envellits o de vells envellits que del primer o últim polvo i d’alguns desamors en fan un leitmotiv feixuc i carrincló que encara sorprèn entre els papanates. Aquests dos guions aparten Miquel Izquierdo de tot això; de tot això i també de qualsevol intent seriós de puresa o formalisme intel·lectualoide que invalida per a qualsevol tipus de creació poètica viva i real. Perquè és viu i és real tot allò que s’amaga rere aquests dos guions, dos guionets. Allí hi és la veritable essència dels poemes, allí hi trobem estades a Nàpols, a Genova, baixades a Tortosa i la Fresneda, i a Vinarós, pujades a Alendo i Farrera, hiverns a Xicago, escapades a Madrid, coses perdudes, moltes coses perdudes, gots trencats, molts gots trencats, gols celebradíssims i alguna copa d’Europa, dos, o converses interminables amb vehemència i lucidesa i passió, amb muntanyes de passió.

Aquest vers directe i de vegades brut del Miquel, respon més a una manera de ser que a qualsevol intent de postulat estètic o programàtic que posa l’obra per davant de la persona i que sovint no paga la pena i acaba per convertir-se en una sarsuela amb ínfules d’egotrip. El vitage, el trip, és en MI-TE-LES una postura davant la vida, davant la mateixa vida que el porta i ens porta a ésser espectadors i actors a la vegada.

Per tant aquest sídrome d’Oblomov que l’autor afirma patir en el poema “La mandra”, l’hem d’entendre, des dels nostres temps, com una reacció a l’”hiperactivisme” i al “no puc parar de crear” o “no puc parar d’escriure” que en definitiva és una versió altiva del “no puc parar de treballar” que fa el joc clar al més pur capitalisme illetrat i primari, perquè per a llegir llibres s’ha de deixar de treballar i de crear, almenys això em sembla. No ens errarem si diem que en aquests dos guionets intituladors del llibre de poemes hi ha molta prosa, moltes novel·les amagades tan pacientment llegides com impacientment van ser escrits alguns dels versos, certament, perquè el Miquel quan comença alguna cosa –bé, no amb totes– ja té ganes d’acabar-la, ja s’avorreix, i així també amb els versos, pel dret, d’una tirada, tal com raja i amb enginy, estem davant de la veritable “paraula viva” maragalliana, Joanmaragalliana, és clar.

El to i l’entrocament d’aquests poemes d’Izquierdo el podem resseguir clarament en la tradició vallfogonesca i xaronista, que primer, al segle XVII, Francesc Vicens Garcia, tortosí i rector de Vallfogona, i més tard, en ple esclat vuitcentista de la renaixença, Josep Robreño i Tort encetaren i acararen a la tradició jocfloralesca i romàntico-nacionalista d’autors com Victor Balaguer, Antoni de Bofarull, Joaquim Rubió i Ors “Lo gaiter del Llobregat” o Bonaventura Carles Aribau, que sempre menysprearen la cosa sarcàstica i escatològica tan arrelada, ara i adès, per les nostres contrades.

La pervivència d’aquesta tradició, que Àngel Carmona testifica magistralment en el seu llibre, ja introbable, Les dues Catalunyes, ha estat una constant els darrers cent-cinquanta anys de la nostra literatura i pensament, i no poques vegades s’ha manifestat amb autors i persones tan excepcionals i inclassificables com bandejats pels sectors culturalistes, persones que van des el mateix Anselm Clavé, l’home de barri per excel·lència, passant pel figuerenc Abdó Terrades, liberal i agitador cultural, Pompeu Gener “Peius”, bohemi avant la lettre que volia creuar els coloms amb lloros per tal que portessin missatges parlats, el també figuerenc Narcís Monturiol, pensador liberal i inventor del submarí, i que arriba, aquesta tradició que parlàvem, a personatges com Frederic Soler “Pitarra” autor de L’esquella de la Torratxa i Les gatades, que rivalitzà amb públic i maneres amb Àngel Guimerà, el filòsof Francesc Pujols, Josep Maria de Sagarra, Joan Oliver i tot el “Grup de Sabadell”. A partir d’aquests autors i d’altres que ara no puc comentar, podríem establir una tradició literària paral·lela a la que majoritàriament i oficialment ens han anat explicant i endinyant ben bé des del noucentisme fins ara. I si tenim present això, si llegim aquests autors, no ens costarà gens ni mica de situar la poesia de Miquel Izquierdo en aquesta tradició. I ens adonarem, també, que això de la transcendència i l’extrema gravetat del vers que tant plau als “titans amb espardenyes”, per dir-ho en paraules del mateix Peius, ja és una cosa que ve de lluny, i que potser amb la distància ens agaradarà més un bon pet o un bon rot d’un personatge de Pitarra o si voleu un bon cul d’una taitiana del Sagarra d’Entre l’ecuador i els tròpics, que una jove virginal envoltada de sabines i amb cara de pànfila de l’ideari noucentista; I fins i tot ens podrem sentir més patriotes i assenyats.

Res més, només em queda felicitar al Miquel pel seu llibre i encoratjat-lo a empendre una possible trilogia que ja ha començat amb MI-TE-LES, podria continuar amb EMPAITA-TE-LES i deixar-la ben acabada amb FOTE-TE-LES, reprenen així la màxima d’Ovidi en el seu Ars amandi: “mirar, parlar, tocar, besar, fer". Sempre els guions ens amagarien coses noves i marcarien el ritme pausat del vers arrauxat mentre que el xaronisme seguiria viu i nosaltres ho celebraríem.

Andreu Subirats

La jubilació d'or

Avui a La Vang hi ha un llarg article de Xavi Ayén que porta la nova que Carrefour ja és la segona llibreria d'Espanya. És una gran notícia per algú, suposo. Com que m'anava emprenyant a mesura que anava llegint, he reunit forces per arrencar-me del sofà i obrir el putu blog per a respondre de manera lacònica la maliciosa pregunta que es formula Ayén. Ayén, maliciós, formula la pregunta quan ja sap la resposta, que sembla que no es pot dir. La pregunta és:

Dime con quién distribuyes...

La nueva distribuidora Enlaces es propiedad del grupo Planeta (50%), Anagrama (34%) y Grup 62 (16%). Algunos creen significativo que dos sellos independientes como Anagrama y Tusquets se alíen con grandes grupos en la distribución: el primero con Planeta, y el segundo con Random House Mondadori. ¿Apunta ello algo acerca del futuro de estas editoriales, ambas sin heredero?

La resposta és SÍ. I jo no sé que fotré amb els llibres d'Herralde, com Opiniones mohicanas, que tan s'omplen la boca de los nuevos insubmisos, i las microeditoriales i que si el catálogo, i que si editoriales independientes i que patatim-patatam. Ja sabeu, la generació del maig francès i les seves proclames buides i hipòcrites. I podria punxar ara el hit de Manu Chao que diu Todo es mentira, però me l'estalviaré. Per raons, també, òbvies. Ja sabeu, la generació altermundialista i les seves proclames buides i hipòcrites... Pels segles dels segles, amén.

Na zdorovie, Nina!

A voltes, per perdre el temps, m'entretinc observant aquesta fotografia.

Dovlàtov, llarg com un dia sense vodka, contra la paret, a terra, amb aquelles sabates soviètiques mig descordades, mirant amb una mena de tristesa a l'objectiu de Nina Alovert. No sembla un home especialment feliç —no ho era—; és la imatge d'un home acorralat per un règim absolut, que espera assegut i amb els braços creuats, amb una actitud potser desafiant, però segur irreductible.

O potser és Dovlàtov, llarg com un dia sense vodka, en un d'aquells silencis desesperats de l'exilat, d'immigrant, amb els braços creuats a l'espera de qui sap què. La derrota i la llibertat americana. La mirada trencada d'un estranger rude i apàtrida. Desconec quan va ser presa aquesta fotografia, si Dovlàtov ja estava a l'exili de Queens, o si la foto està presa a la Unió Soviètica, potser abans de microfilmar la seva obra i enviar-la dispersa per mig Europa. No ho he volgut demanar encara a na Nina Alovert, de professió fotògrafa, que per escrit ens cedeix aquesta imatge de Dovlàtov, que guarnirà una de les solapes de la nostra La Zona.

I sento un profund agraïment vers la senyora Alovert, que amb un anglès estrany i ple d'energètics signes d'exclamació, s'uneix a la cada cop més llarga corrua d'aliats que ens acompanya en aquest llarguíssim viatge que volem que no acabi a les llibreries sinó a la biblioteca de casa teva, i, a poder ser, al fons de la teva ànima.

DEMÀ, ARRIBA LA PRIMAVERA A L'ORINAL

De com Subal va caure a l'aigua freda davant dels seus amics (i II)

A en Sito, la Laura, en Marc, l'Anna, en Joan, en Miquel Àngel, i l'Ignasi

V.

I Andreu Subirats, acariciant el terra com si fos un àngel caigut, desplega la seva poesia en aquell bar de parets fosques de tempesta, gairebé a les dues de la nit. Imagino per un moment que el bar no és al mig d'un poble, sinó al mig d'un desert, i que les cambreres son diableses esperant algun senyal, i que els amics del sud són uns personatges malignes que desdibuixaran les seves rialles fins a convertir-les en gorges profundes i abismals, i que els focus esclataran un moment o altre i el sostre s'encendrà sobre nostre. Hi ha un dimoni de mandíbules desencaixades acariciant un cubata, ben a la vora de Subirats, bressolant-se en una cadira de plàstic. Somriu al poeta com si hagués vingut a reclamar la part que resta d'un pacte molt antic.

Acabo la nit amb els poetes, en una discoteca buida que és un escorxador. Un espectacle tristíssim i bell, pesat i diàfan, eixordador i rural, aliè a mi. Un nan, de puntetes a l'urinari, m'anuncia la seva manca de gelos respecte la seva xicota, una romanesa pintada de groc i vermell, que treballa rere la barra. Que si vull, en faci el que vulgui. Les discoteques de poble són les portes mateixes de l'infern. Aviat marxem, però resulta que ja són les sis del matí.

powered by ODEO

Mazoni, El riu
Si els dits fossin xilòfons, 2007

VI.

I ja lluny del Matarranya dinem frugalment. Hem acomplert amb més o menys dignitat la missió encomanada i jo em deixo emportar pel paisatge inexplorat i fascinant de la Terra Alta i m'alegro que ens portin a baixar el dinar tot fent una incursió a uns canons naturals treballats pels segles dels segles per aquest miserable toll d'aigua. Trobem una gorja i veig que els amics i amigues se'm despullen i se'm llencen tots al riu, amb un valor que els hi suposava però que no coneixia. Tanta llibertat, en un sol acte. I doncs, jo també em trec la roba, i en pilotes noto que les suaus agulles d'acupunturista que el sol em va clavant em fan bé i m'adormen la consciència i em llenço jo també a l'aigua pura i freda, i vull cridar però no em surt res i aleshores nedo amb força, i entro una mica en calor, i sota l'aigua, vella tradició meva, agafo totes les forces d'aquest món i crido i crido. I ningú, hehe, ningú em sent.

I nus, reposem en silenci sobre les roques. En estat catàrtic i alliberador. Un estat post-coital. I la brisa suau.

El sol escombra cap a casa i comencem a tenir fred. Ja ens vestim quan veig que el paquet de tabac que m'acabava de comprar comença a rodolar, indolent, pel pendent de les roques, fins aterrar sobre les aigües vives que tiren enllà. Ah, em dic, això no ho puc permetre, vaig a rescatar-lo. Més indolent jo que ell, vaig aixecar-me amb molta mandra. Les cames adormides em feien figa. El paquet, desproveït de cap personalitat, va allà on la corrent el porta. I massa lluny el paquet i massa tard per aturar la meva inèrcia suïcida, m'hi poso bé i em preparo pel que ve. Amansit i estoic, caic per segon cop a l'aigua, aquest cop vestit. En surto i em fan fotos. Malpariiiiits.

I així fou com Subal Quinina va mirar de riure's, un cop més, d'ell mateix.

De com Subal va caure a l'aigua freda davant dels seus amics (I)

En aquest país, la força de la gravetat és major que en qualsevol altre. La gent ho viu amb una barreja de resignació i orgull. S'han acostumat a conviure-hi, es veu que s'estimen la terra malgrat viure els costa més esforç que els habitants del països veïns.

-Mikhaïl, estimat, jo només us demanava una fàbula i vós em porteu a un país fabulós. Vejam quina altra en teniu preparada. Què m'explicareu, ara?

Irina Mendelèieva, Contes de color rus.

I. Sortim en cotxe de Barcelona al tard, i la força de la gravetat de la ciutat odiosa et fa anar a vuitanta quan el cos et demana anar a cent-vint. Només quan creuem la línia imaginària de la segona perifèria, només aleshores, sento iniciat el viatge, i em sento lleuger i desempallegat de la maleïda inèrcia del forat negre.

powered by ODEO

They Call Me The Breeze, J.J. Cale
Special edition, 1984

II. Arribem a cegues a les terres del Matarranya, dormim, i l'endemà la bella aridesa i rectitud de les terres de la Franja ens saluda esplèndida. Els carrers buits de la vila de La Fresneda no generen sordidesa, no és aquella buidor sinistre d'una ciutat abandonada, un dia de pont. S'escolten ocellets, vibracions insectívores, la ràdio del veí, el silenci de la vall, i el sol esclatant contra les llambordes. I ens dirigim corrents a Vallderoures, on els autors firmaran i recitaran els seus poemes, i arribem a la llibreria Serret, on ja ens esperen en Joan Todó i en Miquel Àngel Marín. Allà està el simpàtic llibreter... i, i... ningú més. Vaja. M'havia oblidat de les sorpreses que amaga l'anar fent carretera: sovint toca picar pedra. La vanitat em feia pensar, després d'Ocata, que mai més jugaríem fora de casa. Haw!

III. Però quan vas pels puestus amb aquest tipus de gent; músics, poetes, t'ho pots esperar tot menys la derrota, així que Marín desembeina el seu clarinet, i Todó i Subirats riuen per sota el nas, disposats a atemptar en qualsevol moment. I és Marín qui obre foc, demostrant que l'absurd i l'art és el mateix i que no calen espectadors si un no els necessita i comença a auscultar els llibres i lleixes i revistetes proveït del seu clarinet i un embut de color blau i un altre de color blanc. Jo l'escolto atentament. Marín emet petits sorollets contemporanis i això excita a Subirats, que recita algun poema entre els llibres amuntegats. Marín exsorcitza la llibreria de males vibracions i ens arrossega amb ell cap a les escenes més surrealistes que jo he vist en una llibreria buida d'ultra perifèria. Todó, de posat més aviat tímid quan està sotmès a la força de la gravetat de la ciutat podrida, recita eufòricament amb Subirats la bella tonada patriòtica de La sardanista, del poemari Mi-te-les, de Miquel Izquierdo;

(...)

Oh, fes-me mal, que ho fas molt bé!
No, mai no t'aturis, Salomé!
Que front aital immensitat
jo sóc home nul,
i planyo pel meu fat
i clamo pel teu cul

El teu, sardanista ignota:
el teu cul de patriota.

Miquel Izquierdo, Mi-te-les, Labreu edicions, 2008

IV. Mentrestant, Romera, poeta, escriptor, i per més inri editor, examina amb deteniment les últimes novetats de Sant Jordi i amb els col·legues juguem a interpretar polifònicament un sudoku. Probablement fem pena, però escoltin, que bé ens ho passem. Talment, com un dia més tard, quan un paquet de tabac ple va començar a rodolar mandrosament davant dels meus ulls atònits, cap a les aigües glaçades de les gorges glaçades del parc natural dels Ports...

Subal Quinina, no hi ha platja prou bona, divendres 2 de maig, sembla ser. No, no, que ara na Tina diu que som a dia 12. Doncs, això, divendres dia 12. Demà seguim. Dissabte dia 13.