80's

Al curru dels matins, en canvi, em desintoxico de B treballant, clar, i escoltant la música que posa el meu col·lega de curru, que és músic i en sap un munt. Avui posa Tina Turner, que detesto i així li faig saber. Ja hi som, ell salta de la seva cadira i jo salto de la meva i comencem una batalla dialèctica que acaba, normalment, en "tu ets un talibà de la música" i l'altre que diu "pues sí". Si posa Van Morrison tot va bé.

Avui, deia, toca sessió de Tina Turner i m'aixeco de la cadira i comencem la diatriba. Li suggereixo que es baixi de la mula d'una vegada per totes el Wild Child de Lou Reed, però diu que Lou Reed és un muermu i que la Tina mola més.

Aleshores em demana que quina classe d'educació musical (de merda) vaig tenir als vuitanta, i jo li dic que dels vuitanta no recordo res excepte tres films que definitivament van marcar la meva infantesa molt més que la música, i són:

1. Aventuras en la gran ciudad (observin que el bluesman del Youtube és el gran Albert Collins, conegut com The Ice Man!)

2. Los Goonies
3. Karate Kid

Seguim la conversa entorn la gran pel·lícula, una de les millors de tots els temps, que és Perdidos en la gran ciudad. Recordo vagament que tenia una cançó que em va colpir, però no escatim quina era. Fa tants anys, de tot plegat... Babejem recordant el mite eròtic compartit que fou Elizabeth Shue... I de cop i volta m'adono que cada cop ens semblem més a en Rob, o pitjor; ens semblem cada cop més a en Dick o en Barry, personatges del tot secundaris de la novel·la High Fidelity (o Alta fidelidad, o Alta fidelitat). Un núvol gris es posa sobre el meu cap, aleshores, i penso en la misèria, així en general, o la mediocritat, de moltes facetes de la meva existència. I la Tina, amb la seva veu trencada, m'agrada una miqueta més i dic al company de feina que faci el favor de pujar un punt la música. Això és tot.