La paradoxa E-Banyes

Buff, Tony, els Bacon blue. Sí, sí, són dels 80', però definitivament mediocres. Déu, com han envellit. Hi van haver-hi un munt de gent amb molt més talent. Ja, ja, ja, Tony, o potser no he captat l'ironia i els hi dediques els qui t'han premiat...

Jean Robur

“portes un Anagrama de tapa dura a la butxaca o estàs molt content de veure’m?”

Roy

I

Al llit, llegint Els ventres de la terra, la primera part de la trilogia De fems i de marbres. Serés s'està convertint per a mi en un Bolaño, en un Dovlatov, un Ribeyro. Escriptors les obres dels quals et sotmeten a un estat d'ànim determinat però difícilment descriptible. Veig que en Serés va escriure Els ventres de la terra a l'edat dels vint-i-vuit. Tanco el llibre deprimit. Penso en Ribeyro, i immediatament després en un text de Ribeyro, i la carambola em porta a pensar en l'E-Banyes. Corro a encendre l'ordenador. Corro a plantejar-li una paradoxa.

II

63

Observación trivial que me ha dejado estupefacto, tanto, que imagino que debe haber en ella una falacia imperdonable. Partí del principio de que tengo dos padres, cuatro abuelos, ocho bisabuelos, dieciseís tatarabuelos. ¿Por qué no seguir adelante? Cogiendo un lapiz y papel hice la progresión. En el año 1780 tenía 64 ancestros (calculando 30 años por generación), en el año 1480 tenía 1.069.645.824. Y no seguí porque ya entraba en el absurdo, en la más grande falsedad histórica: simplemente porque en el año 1060 la población del mundo no llegaba a dos mil millones de habitantes. ¿Qué explicación puede tener esto? El incesto y la poligamia pueden reducir en parte estas cifras, pero no al extremo de anular su inaceptable cuantía. Misterio. Paradoja: cada habitante del globo desciente de todos los habitantes del globo (cono invertido), pero de un anterior habitante del globo y su pareja descienden todos los habitantes actuales (cono normal).

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas, Seix Barral

III

Per reblar el clau paradoxal. Toni Ibàñez inicia una cerca de la seva identitat, i resulta que la seva identitat és la de tots. Penso en el terme nació, identitat...

IV

Els Espectaculars de l'Assumpte neixen amb l'objectiu d'aportar un notable augment de visites al premiat, en aquest cas, l'Ibàñez. Però paradoxalment, l'Ibàñez s'inventa una mena de contra-premi i avui rebo un augment exagerat de visites, que li agraeixo. Però no deixa de ser una nova paradoxa.

IV—propina

Llegeixo aleshores més aforismes de Ribeyro. Jo al Ribeyro me l'estimo molt, molt. És un dels grans. Fixeu-vos en aquest altre aforisme.

175

Se reprocha a los escritores su inclinación a tratar temas sombríos, tristes, dramáticos, sórdidos y nunca o casi nunca temas felices. No creo que ello sea fruto de una preferencia, sino imposibilidad de sortear un escollo. Ocurre que la felicidad es indescriptible, no se puede declinar la felicidad. Es por ello que los cuentos populares y los cuentos para niños —e incluso los filmes norteamericanos happy end— terminan siempre con una fórmula de este género: "Se casaron y fueron muy felices." Allí el narrador se detiene, pues ya no tiene nada qué decir. Donde empieza la felicidad, empieza el silencio.

Julio Ramón Ribeyro, Prosas apátridas, Seix Barral

X Premi Espectacular de l'Assumpte per a l'E-Banyes

Hay que leer a Quiroga, hay que leer a Felisberto Hernández y hay que leer a Borges. Hay que leer a Rulfo, a Monterroso, a García Márquez. Un cuentista que tenga un poco de aprecio por su obra no leerá jamás a Cela ni a Umbral. Sí que leerá a Cortázar y a Bioy Casares, pero en modo alguno a Cela y a Umbral.

Lo repito una vez más por si no ha quedado claro: a Cela y a Umbral, ni en pintura.

Roberto Bolaño, Entre paréntesis, Anagrama

Llegia ahir els diferents articles de La Vanguardia dedicats a la figura i obra de Paco Umbral. Estaven força bé, sobretot el de l'amic Galves, que li va fer una entrevista fa un temps de la que vam apuntar alguna cosa aquí.

Més tard, arrossegant-me com una ànima en pena per la xarxa, vaig llegir Entrellum i se'm va acudir que l'E-Banyes és com una mena d'Umbral nostrat; explosiu, obsessiu, emprenyat, amant del neologisme, a voltes torturat, egocèntric...

El jurat, reunit en assemblea maçònica a altes hores de la matinada a l'entrellum d'uns ciris baptismals, decideix per unanimitat concedir el X Premi Espectacular de l'Assumpte a la profitosa investigació onomàstica que està realitzant on-line el nostre Paco Umbral, l'inefable Toni E-Banyes, demostrant un cop més que la Xarxa és la major i més sublim pèrdua de temps —aquí pensem que el Coneixement és sinònim de perdre temps; conèixer, a aquestes alçades, és malviure—.

Desitgem que la concessió d'aquest premi doni resposta a una de les més antigues reivindicacions d'E-Banyes, que era la de rebre el nostre preuat guardó, l'Ull que Tot Ho veu. Aquí el té, E-Banyes. Umbral tenia pensat, si mai li donaven la lletra F de la RAE, enviar a la merda a l'Acadèmia. No rebutgi l'honor que nosaltres li atorguem, E-Banyes, i pengi el trofeu al labavo del seu blog.

X Premi Espectacular de l'Assumpte

—Entrellum, pel seu Ibanyes —

Causes majors

Un dia, al D.F., vaig sentir dir a un oligarca que ens va convidar a casa seva que el seu país per anar bé necessitava un Pinochet al govern. Vaig haver de callar per causa de força major. Llaga a l'estomac, malestar, tremolors, pols accelerat. Va dir també que admirava i saludava la conquesta d'Amèrica perquè van salvar aquelles terres dels sacrificis rituals al capdamunt de les piràmides. Vam portar la creu, la paraula de Déu. No em vaig poder estar de recordar-li que mentre els indis es degollaven ritualment a les piràmides aquí cremàvem bruixes i heretges. Recordo que quan vaig esputar-li aquesta obvietat a la cara es va fer un silenci dens, que es mastegava, però ell després va esclatar a riure. Jo vaig riure per causa de força major. Vam brindar amb un tequila añejo que em va cremar les entranyes.

*

Un dia, al D.F. , una persona de la meva confiança, va ser convidat, per qüestions de feina, a casa de l'amo de diversos diaris. Una casa inusitadament gran, estúpidament gran, xarona. Sembla que hi havia una piscina que creuava el menjador, i un helicòpter a la teulada. Corrien rumors que aquest amo de diaris no havia fet el calaix amb la venta de diaris sinó amb el comerç d'armes. Va ensenyar la casa a la persona de la meva confiança i van acabar a la sala on exposava tot un arsenal armamentístic, la seva col·lecció de màquines de matar. Curiosament, també li va ensenyar una sala dedicada a exposar retrats de les personalitats d'arreu del món que havia hostatjat a la seva mansió. Al costat del retrat de Fidel Castro hi havia —oh, sorpresa— un retrat de Jordi Pujol. La persona de confiança aleshores m'explica una anècdota. Al repassar el rostre de les personalitats penjades a la paret, el traficant d'armes va començar a brandar el dit, assenyalant en Pujol mentre murmurava amb un to enigmàtic;

—Con éste no pude, con éste no pude...

*

Aquesta persona de confiança, dies o mesos més tard, va ser convidat a la mansió d'un líder sindical mexicà, concretament, va anar a casa del líder d'un sindicat de manobres. També el va dur a fer un tour per les hectàrees de casa. Amb gran orgull, va picar de mans i van aparèixer uns homes que acompanyaven els cavalls que el sindicalista col·leccionava. De sobte, Mèxic ja ho té això, va esclatar una gran tempesta del no-res.

—¡Que se cubran! ¡Que se cubran!— va cridar el líder sindical.

Atònit, la persona de confiança m'explica que els homes que acompanyaven els cavalls van anar corrents a cobrir els cavalls. Els homes anaven xops i els cavalls coberts. El sindicalista volia protegir els seus béns més preuats.

*

I ara venia un altra història, el protagonista de la qual és veneçolà, de fet, catalano-veneçolà, un exiliat de la guerra. Però aquesta me l'estalviaré, no l'explicaré. De tant fastigós, em resulta impossible explicar-ho. Precisament, per causes majors, m'empassaré l'indignació davant vostre, ben a poc a poc, la mastegaré ben mastegada i me l'empassaré. Som uns mesells. Només us diré que som uns mesells. I que la gentussa de la qual he explicat quatre coses en aquest post es mereixen totes les revolucions del món, totes, les més sagnants, les més injustes. Se les mereixen totes.

Lamentablement, les revolucions només acaben perjudicant als pobres o als més honestos, aquest és el problema de les revolucions, precisament.

L'article 18 és molt funky

M'imagino a Chávez fent girar un mapamundi, fent pipades d'un havà. Amb el dit gros del peu faria parar l'esfera terrestre i observaria el punt que l'atzar li ha posat al davant; Barcelona. "Barcelona", menuda mierda de nombre. Ná, Cuna del Barça Omnipotente y Reina del Watt Ausente, venga, tú, escribiente, toma nota; artículo 18...

No m'he fumat res, amiguets; Chávez vol canviar el nom de La Malquerida; deixarà Caracas de dir-se Caracas per ser La Cuna de Bolívar y Reina del Guaraira Repano?

Més informació aquí i aquí. Ah, però tu no t'empasses la manipulació escuálida pro-CIA? Doncs pren paciéncia i llegeix l'article 18 del Projecte de Reforma de la Constitució de la Rrrrrreeeee-puh-bli-cah Bolivariaaaana de Vennnnnneeeeessssssueh-laaaa!!

Primaris i gravitatoris

Per fer-ho curt; diuen que en Serés té molt mala llet. A mi m'és exactament igual, és més, m'agrada que sigui del morro fort, no?, que s'emprenyi, redéu, que mossegui. Un amable comentarista va deixar dit que tant de bo el poguéssim llegir en alguna columna d'algun diari. Jo aquell dia me'l compraria, el diari. Diria, a veure què diu avui en Serés, i encendria un cigarret.

Sembla que La matèria primera neix d'un encarrec d'un diari. Tu, fes això, li van dir. Ell va anar fent fins que, per motius que desconec, la cosa va descarrilar. A fi de bé, doncs d'aquella matèria prima Serés en va fer un producte manufacturat en forma de llibre. Que no t'has llegit La matèria primera? Herr Llibreter va fer un brillantíssim post que en parlava. Que no t'has llegit La força de la gravetat? Aquí en tens un altre.

Val a dir que l'un és reflex de l'altre; La força de la gravetat és el reflex de ficció de La matèria primera, que és un treball més periodístic, d'entrevistes, ja siguin en primera o tercera persona, de no-ficció. Coneixen aquella llei del bon relataire que diu La historia del cuento debe ser real o inventada. Si es real debe parecer inventada y si es inventada real? Monta tanto, tanto monta.

Ambdós llibres del Serés tracten sobre els innombrables, aquell vuitanta per cent de la població d'aquest país que no sol aparèixer en les novel·les de factura catalana; obrers, mileuristes, etc.

Jo me'ls he llegit tots dos, i he de dir —Subal, posa'm una falca d'emoció continguda— que m'ha agradat força més La força de la gravetat. I em sembla que sé per què. Segueixen-me si volen.

Malgrat que ambdós llibres del Serés tracten sobre els innombrables, percebo que la ficció de La força de la gravetat és més versemblant que la no ficció de La matèria primera, o sigui que el primer (de ficció) és més versemblant que el segon (de no ficció). Això fa que la balança la decanti cap a La força de la gravetat. M'explico? S'entén?

En el cas de La força de la gravetat, la tensió dels relats pertany només al relat, i és una tensió collonuda, reeixida, excepcional, un dels millors llibres que m'he llegit darrerament. En canvi, en La matèria primera, la tensió del relat, a voltes, es desvia cap a l'entrevistador, cap a en Serés, que com ja he dit abans sembla ser del morro fort i tenir molt mala llet. Vegem-ne un cas extrem, del relat Nadal. Posem-nos primer en situació; En Francesc està parlant-entrevistant a un farlopero que fa de vigilant nocturn d'un polígon industrial. El primer guionet pertany al farlopero;

—No, home, no em casaria mai amb una puta. Deuen acabar totes guillades i només falta que, després que se l'hagin repassat tots els camioners i concos de la comarca, et pensis que es quedarà amb tu.
—Oh, falta que et vulgui—canvia de cara. En juanjo m'ha dit que anés amb compte. Es pensava que no ho captaria, però sí, li ho dit per fotre'l. Massa clar.
—¿I per què no m'hauria de voler? Tinc un sou, un pis i cotxe, ¿que et penses que sóc un mort de gana o què?
—No ho he dit, això.
—La merda de gent com tu, que, perquè teniu una carrera, us penseu que sou els reis: universitaris de merda, això és el que sou.
—Para el cotxe que baixo.
—És que tota la nit que em toques els collons, i ara que et dic que si vols sortir a fer un tomb que no pares de fotre'm mocs. Parles amb els altres, i amb mi, no. ¿No venies a passar la nit aquí?
—Sí, per això he quedat amb en Juanjo. I no et foto mocs, només que no m'agrada com parles de la gent, ni dels negres ni de les putes.
—Si no et va bé de sortir amb mi, tornem i prou.
—Para el cotxe que ja tornaré a peu —xerric de pneumàtics.
—Hòstia, no t'enjego a la merda perquè has vingut amb en Juanjo, que si no. No sé què collons t'has pensat, amb aquests fums —no dic res, callo—. T'he vist a venir d'una hora lluny, véms aquí a veure què fem malament, a veure com la caguem per explicar que som tots uns cabrons. ja li he dit al Juanjo que no ens en podíem fiar un pèl, de tu.
—Va, apa, vés a la rotonda, a veure si et fan cas.
—¿Saps què et dic, fill de puta?—es queda un moment pensant, com si m'anés a dir alguna cosa important—. Que us donin pel cul, a tu i a tots els que són com tu.
—Ai, quin riure.

Francesc Serés, Nadal, La matèria prima, Empúries

Diguéssim que Serés fa d'entrevistador emprenyat, cremat, un pèl putejat, impacient... aquesta és la meva impressió. Què vull dir, amb tot això. Res. Ho faria millor, jo? En absolut. Simplement, m'explico per què m'agrada més La força de la gravetat, les subtileses diferencials que hi ha entre llibre i llibre que, només aparentment, són iguals. A La força de la gravetat la veu de l'autor no està enlloc, es limita (de manera fictícia) a observar i a relatar. En La matèria prima, la figura de l'entrevistador hi és de manera excessiva pel meu gust (però què vull, joi, si és un llibre d'entrevistes!) encara que no podem passar per alt la gran qualitat d'alguns relats de La matèria primera, com ara els que numero tot seguit sense seguir cap ordre;

Nadal, Una tarda al teatre, Producte interior brut, La brutícia, Gosar voler, El fre motor...

El dia de fer punxa als llapis

—Eh, tu.
—Eh, tu.
—Com ha 'nat.
—Psé, bé. Curt.
—Clar.
—(...)
—(...)
—I què t'has llegit?
—Bueh, coses.
—Ahà?
—Psé.
—Molt bé, molt bé.
—[...]
—[...]
—En Manolo del magatzem m'ha portat una ampolla de J&B plena d'orujo. Del poble.
—Hosti. Nosaltres vam comprar limoncello a Nàpols.
—Ah. Jo he llegit La força de la gravetat. Serés.
—Doncs jo La matéria primera. També d'en Serés.
—Doncs jo Bartleby l'escribent. Melville.
—Me'n fas cinc cèntims?
—Preferiria no fer-ho.

—Escrivent va amb bé baixa.

—Ah. Doncs Bartleby l'escrivent. Be baixa no porta accent
—Doncs jo he llegit Bartleby y compañía. Vila-Matas
—Doncs jo Historia abreviada de la literatura portátil. Vila-Matas
—Nyé, nyé, nyé. Doncs jo Bullet Park, Cheever.
—Cien cartas a un desconocido. Calasso.
—(...)
—(...)
—No fa massa calor, oi?
—Oi, oi.
—I el Barça?
—Qui? No el conec.
—Has vist que els captaires tornen a pul·lular?
—Alguna cosa he sentit.
—Millor, oi?
—Millor, millor.
—I el senyor Pech ha escrit alguna cosa, indignat.
—Ah. Uf. A la gent li toques el cognom i sembla que li toquis la cartera.
—Tens un piti?
—I tu tens foc?
—(...)
—(...)
—Escolta, i el títol?
—Ah, no-res, una broma privada, una manera com una altra de dir reentré. You know.
—Publiques ja, o vols afegir més misèria a aquest post?
—Publica tu, publica tu. Jo m'en desentenc. I dius que t'han portat orujo, eh? Ensenya-me'l.

Ps.

—Matèria primera.

—Què?

—Matèria porta accent obert.

—Ah. Uf.

Ps2
—El dia de fer punxa als llapis.
—Què?
—Què?
—Que el plural de llapis és llapis (invariable).
—Hosti
—Vergonya...
—De res. ;)
—Sempre marxen els millors, eh Sub?
—Sí. [sospir]

Dues consideracions gracienques

Hola amics. Avui us parlaré de dos fets extraordinaris que vaig poder observar a les darreres festes de Gràcia.

Primer fet extraordinari

Anava fent tombs pels carrerons plens de pixats i quina no fou la meva sorpresa i estupefacció al veure, ni més ni menys, que un reducte de bàrbars que megàfon en mà dedicaven el seu temps a insultar al sofert veïnat gracienc al crit de vecino-oé-vecino-oé-vecino-jódete. Ho vaig trobar repulsiu, però alhora, no deixava de ser un acte subversiu i, per què no, honest. Un fotut happening afterpop. Un acte de protesta veïnal al revés.

Segon fet extraordinari

El concert perpetrat per Don Simón y Telefunken. Us he preparat un parell de tutubs representatius del món paranormal d'àcid acetilsalicílic —ararel·lià— d'aquests minyons. Tres coses em van commoure profundament de la seva actuació. La primera, la veu extremament aguda del senyor Don Simón, que de petit va caure en una marmita d'hidrogen líquid com a mínim. La segona cosa commovedora foren els discursos minimalistes de l'abans esmentat, que entre cançó i cançó de mig minut ens introduïa a un univers de colorets i arcs de Sant Martí, propi d'una festa de bolets psicotròpics. Emocionant va ser la disculpa pública per la manifesta brevetat de les seves composicions, que aspiraven, segons el seu discurs, a protagonitzar la banda sonora de l'últim minut de les persones, quan la vida passa davant teu i esdevé el túnel amb final lluminós que és la mort. No és meravellós? la tercera cosa que em va consternar ja no m'en recordo.

Endavant vídeos.

El primer, parlant amb un déu de cartró.



Aquest amb Casasses, afeccionat a la música casolana, com ja sabeu els qui l'heu vist actuar amb Comelade.



Més material d'aquesta gent aquí, al seu Myspace. No soporto Myspace. Kill your Myspace.

Màrqueting telèfonic

Ella treballa de dues del migdia a deu de la nit. Té un to de veu suau, amable, segur. Em sembla que és llatinoamericana, però el seu accent és difús. Fa dues setmanes que ens persegueix a hores demencials; a l'hora de dinar, a l'hora de sopar, a l'hora de fer blog... treballa per Orange, i assegura que té una oferta immillorable per a nosaltres.

Mai he tingut problemes amb els estudis de mercat emprenyadors; truquen, demanen si tinc un minutet i que si em plau respondre a unes preguntes referents al consum de qualsevol cosa. Aleshores jo demano què em pagaran, i la persona a l'altre fil telefònic emmudeix per un instant i diu que... que res... que... això és només un estudi de mercat. Jo li explico a la veu que si és un estudi de mercat estic fent una feina remunerable, doncs estic explicant els meus hàbits de consum a una empresa que segur que en sabrà treure profit econòmic del qual jo en vull ser partícip en la mesura justa, que si no em pagaran doncs no estic disposat a regalar ni un segon del meu temps. Penjo l'aparell.

Però ella és diferent. Ella no vol fer-me cap pregunta, sinó que em vol ajudar, doncs té una oferta immillorable. Tan amable em resulta que he estat dues setmanes fent l'enze i convidan-la a trucar l'endemà, amb l'esperança que no em trucarà més i em deixarà en pau. Mai és així; ella truca l'endemà, i jo procuro no agafar el telèfon. Ahir va trucat a tres quarts de deu de la nit, a tres quarts i cinc de deu de la nit, a les deu i cinc minuts de la nit. Prou, em vaig dir. Agafo per últim cop el telèfon i amabilíssimament li dic que gràcies, moltes gràcies, que ella ha estat molt amable amb mi tot aquest temps, però que amb tota la pena li he de comunicar que no ens interessa cap oferta, que em sap molt greu per ella, però que deixi d'insistir, que no m'interessa. Ella, que segur que ha fet un miler de cursets i sap fer front a qualsevol negativa, m'ha demanat que què és el que no m'interessa de l'oferta, i jo li he pregat que no insisteixi, que no m'agradaria penjar-li el telèfon de males maneres, que entenc que la feina que té és una puta merda, que no hi ha dret que treballi fins a les deu de la nit perdent la veu venent coses que ni li van ni li venen, que qui s'hauria d'embrutar en aquesta batalla és el cap del cap del cap del seu cap, el que condueix l'Audi i du un somriure d'orella a orella, que estic segur que la seva feina afecta a la seva vida privada, que ha de ser descoratjador, tot plegat.

Em diu que d'acord, que moltes gràcies per la meva atenció. Ha penjat el telèfon i m'ha trencat el cor. Merda.

El nostre realisme és brut

La força de la gravetat, de Francesc Serés.

Un efecte estrany com una dosi de Raymond Carver. Cheever aplicat a aquestes terres. Minuciosos treballs d'investigació, acuradíssimes tècniques literàries que imploten dintre teu i t'omplen de desolació fascinant... i metàl·lica. Una cadena de relats extremament ben escrits, una sorpresa cada cop major. Una alegria, aquest Serés, una alegria. Relats per recordar sempre més. El cant a una terra que ja és cendra, viratges d'infern, o un descampat en runes. Serés és un brillant mastegot. Domina a la perfecció fins a on pot estirar el fil narratiu, què vol ensenyar al lector i què vol deixar surant a la superfície, afligint-nos amb una excitant sensació que alguna cosa fora del comú està a punt de passar. I no passa. Com la droga. Textos excepcionals. Relats memorables. Tots, del primer al darrer. No n'hi ha ni un que valgui la pena saltar-se. El millor, el que més m'ha acompanyat aquests dies; El do.

Quina sort no haver llegit més que una obra de Serés. Encara me'n queden unes quantes més. La seva escriptura és magmàtica, un riu roent i subterrani del qual tu només pots escoltar-ne una lleu remor amenaçadora. Talment, com la societat que descriu l'autor, la catalana, on tot té una aparença noble, domesticada, agradable i natural, però un carall. Aquest és un poble de silencis i de drames petits petits que gairebé mai assoleixen categoria de fet històric. I els fets històrics ens els sabem tots de memòria. Necessitàvem d'un Carver que detallés i enunciés les nostres petites misèries i derrotes i ja el tenim, jo fins ara no me n'havia adonat.

Això penso a les 17.03 del dia d'avui.

Estampes napolitanes [i IX] —Els guies

Al Grazziano, la Maria, el Massimo i la Lucía.
I als nens de Piazza Plebiscito

Lleuger equipatge del turista informal
Sfumato
Sacro capello miracoloso, amén
Les muses
Pozzuoli, el poble abandonat
Ave road, (79 d.C)
La platja de l'infern
Ischia Ponte, història d'una roca

IX


Què lluny queda el Golf de Nàpols. Han passat unes setmanes d'ençà que hi vas anar i què lluny queda el Golf de Nàpols, enterrat en la rutina estival de la que ja ets esclau. El turisme ja ho té, això, són focs d'encenalls, apunts escrits a corre-cuita, banderes d'exploradors que hem apressat a clavar aquí o allà, per a que onegin oblidades, been there, done that...

Ara tot queda lluny, excepte el record d'en Grazziano i la Maria, ischitians que van aconseguir fer desaparèixer al turista informal que hi ha en mi i van fer emergir al viatger que em visita de tant en tant. Ells ens van acollir a casa seva, ells ens van cuinar, ells ens van explicar històries de terratrèmols i històries de la mar. Històries de Nàpols. En Grazziano ha passat mitja vida en vaixells mercants i petrolers. Parla un fràgil castellà aprés en aigües internacionals i illes del Carib. Explica els seus viatges i noto que si jo conec continents i ciutats, ell coneix caps, golfs, estrets i oceans. Veu els mapes al revés; jo veig la silueta il·luminada d'una copa de cristall i ell veu rostres que es besen en la foscor. Ara ja no en vol saber res, de la mar.

La Maria estava preocupada per l'educació del seu fill i va a començar a escriure-li les lliçons fins que va tenir material per fer-ne un llibre. Ara ja porta 30.000 exemplars venuts de llibres de gramàtica italiana —o potser napolitana?—. Ens explica això cara als fogons, remenant uns spaguetis. Ens fa veure un vi blanc excepcional, fet a l'illa. Ischia va ser un dia el primer refugi dels grecs, que encara no coneixien Itàlia. Ischia va ser molt bella. Me la repenso ara i veig un relat de Serés parlant de la costa catalana que es prostitueix. Què bé escriu el Serés, obtenint belleses dels desastres.

Al Massimo li van anar molt bé les lliçons i estar vora els volcans. Tant, que anys més tard, i a Madrid, decideix junt amb la seva companya, la Lucía de Gijón, escriure junts un llibre-guia del Golf de Nàpols. Observo durant el viatge, com si fos un treball de camp, la grossor de les guies dels col·legues turistes que em vaig trobant pel camí. Són petites i d'una lleugeresa alarmant. South of Italy. Italie. Europe. Només en veig una altra que sigui del Golf de Nàpols, i és escarransida i paupèrrima. La del Massimo i la Lucía és millor, ja ho crec que sí. Explica coses i sentiments. Explica erupcions. Explica qui és el Tiet de Roma, una història fascinant.

I ara em creua una imatge com un llamp. Aquells nens napolitans que prenien la fresca en un jardí, que s'acosten i ens demanen si som d'aquí, de Nàpols. No, som de Barcelona. I què hi veniu a fer, aquí? ens demanen amb estranyesa. Els hi diem que Nàpols és molt maca i que hem vingut a veure-la. S'arronsen d'espatlles i no comprenen. Ah sí, és maca? Psé. I passem a parlar apassionadament de Ronaldinho i de Maradona, les nostres pàtries xiques.

Estampes napolitanes [VIII]—Ischia Ponte, història d'una roca

Uns turistes del nord d'Itàlia troben a un senyor que treu panxa sobre una roca del moll d'Ischia Ponte. El senyor de la roca està en posició de difícil equilibri; tot el seu pes reposa sobre la cama esquerra, mentre la cama dreta resta enlairada i arronsada, plegada sobre sí mateixa. Els braços del senyor enrocat estan alçats i les mans formen un angle de noranta graus. El seu rostre està inexpressiu, i reconcentrat en un punt indeterminat de l'horitzó. Així estant, el senyor dóna saltets d'alegria. Una bella dama l'aplaudeix des de l'aigua.

A Barcelona, dies abans, un director de suplement cultural de prestigi fa avançar mentalment el rellotge mentre de reüll fita les piles de llibres per ressenyar que formen una sòlida paret de feina. Va-can-ces. Mira el seu ordenador, que pampalluga i l'esclavitza. Vigila ara la porta de l'oficina —ningú el molesta—, i tecleja en un sospir; http://lasegonaper....

Una noia a Cornellà observa amb una mica de tristesa els tècnics que desballesten una antiga impremta, tot fullejant el Cultura/s i prenent un té de menta. S'atura en un parell de línies en concret del suplement i fa un lleu oh! i decideix enviar un missatge a un amic que està en ple procés fallit de desaparició sota el sol i sobre una roca.

El seu amic mira a la seva aliada que el saluda des de les profunditats. Volia desaparèixer i la única cosa que se li va acudir fou endur-se'n un parell de llibres de Vila-Matas pel viatge; sembla que per les venes no li corri ni una gota de sang. Sona el mòbil però i què, no el pensa agafar perquè està en procés d'esfumar-se sota el sol i sobre una roca. Mou el cul inquiet, doncs no acaba de trobar-se còmode en la roca volcànica plena de clotets i de valls. En el fons odia el mar i el sol i la platja, el nostre vampir. Els raigs de sol travessen impietosos els diferents nivells d'epidermis de l'esquena enrogida del turista, i el reflex solar fa que el color ossat de les pàgines es tornin de blanc resplendent i li cremi les parpelles, i el turista informal imagina que a les pàgines Vila-Matas no hi ha escrit res. Ara rep un sms. Ep. Ah. Un sms no és una trucada. De la mateixa manera que un turista no és un viatger, un sms no és una trucada. Busca el giny telefònic i llegeix el missatge que fa que se li dil·latin lleument les pupil·les, s'aixequi immediatament de la roca dels suplicis i escombri l'horitzó amb una mirada de victòria. Victòria, sí, perquè ell no vol desaparèixer, sinó aparèixer, collons, aparèixer i veure la seva obra reconeguda, i passar per avingudes que portin el seu nom, i viatjar en avions low class que portin el seu nom, i menjar-se una hamburguesa saturada de greixos que porti el seu nom. Avisa a la seva Aliada i, de tant content i vanitós que s'ha tornat en un moment, intenta fer de Daniel Larusso saludant al senyor Miyagui i l'esperit del sol. Amb poca fortuna.

El Golf de Nàpols té sabor a victòria. Imatge via [ojo fisgón] , a qui L2P felicita.

[Breu parèntesis, la mort de Pepe Otal]

La Mort no fa vacances, aquest agost. L'altre dia, a Juneda, rebo notícia de la mort de Pepe Otal, a Cerdenya. Mestre de titellaries i amic de poetes, qui no ha anat mai al seu taller una nit de solstici, a veure viure les seves titelles? Papa Google ens dóna més informacions sobre la seva vida i obra [1 , 2, 3 i 4].

Però més enllà d'això, us vull parlar del seu últim viatge, d'una gran noblesa. Va morir just acabada una actuació de la seva La Divina Comèdia, d'un atac de cor fulminant. I el seu cos, segons m'expliquen, fou repatriat cap a Albacete vestit de Virgili. I, segons m'expliquen, com un estrany homenatge a una vida singular i a l'obra de l'artista, així va ser enterrat.

Doncs res, aquest breu post, serveixi d'humil homenatge a ell i a en Joan Vinuesa, gran amic del titellaire i esperit de moltes nits de poesia i titelles. Llarga vida entre nosaltres tindrà el seu record! Amics, amics, l'oceà què gran és l'oceà.

22 d'agost de 1946 — 24 de juliol 2007

[breu parèntesi]

A Carlos Mínguez.
Bergman i Antonioni, in memoriam.

(c) National Center for Film and Video Preservation

El verdadero interrogante es otro; ¿están dispuestos los espectadores a aceptar la lenta disolución hacia la nada de lo que están mirando? ¿Es justo alentarles a creer que jamás asistirán a lo inevitable, que serán otros los que conocerán esa experiencia?

Paolo Cherchi Usai, La muerte del cine, Laertes editorial.