divendres, de setembre 22, 2006

Un amic és un tresor

Fa molts anys, un individu que forma part del nucli dur de les meves amistats va decidir anar a viure al sud. Érem insultantment joves. Després d'un dels nostres sopars judeomassònics li vaig fer entrega d'un llibre que m'acabava de llegir i que em va il·luminar durant un temps, dedicat. La dedicatòria emanava estupidesa adolescent tal criptonita. Parlava de la llibertat, si no vaig errat. La llibertat. No sé si riure o plorar. En fi. El llibre era La fiesta del Chivo, de Mario Vargas Llosa, i era d''una premonició que ara m'espanta. El meu amic se'n va anar al sud. Al visitar-lo, vam descobrir la quantitat de merda i aigua bruta que pot cabre en una pica de cuina. Vam descobrir també la buidor metafísica d'una nevera. I que Sevilla tiene un color especial i que sempre hi plou.

Fa uns pocs mesos vaig rebre una hilarant oferta de feina que em traslladaria a República Dominicana a vendre llibres. Una oferta de feina que vaig derivar al meu amic, que malvivia en un magatzem d'una llibreria de Barcelona. Tal Jesús de Natzaret vaig dir-li; "Nié, aixeca't i fuig d'aquest forat mal pagat. Nié, accepta aquesta oferta de feina". I Nié la va acceptar fent gala de la seva estima vers l'aventura i llibertat. Nié ara busca tresors en una illa. L'illa del ressort. Benvingut al manicomi, papi.

La premonició que ara m'espanta: La fiesta del Chivo ficciona els darrers dies de la dictadura de Trujillo (1930-1961), una de tantes que ha patit... la caribenya República Dominicana.

Cap comentari: