La ciutat i PdV

Hola hola (de nou).

Ho diu Ella, i ho dic jo; Ja ha tornat PdV.

Com la premsa, començo el PdV pel final, per a llegir als amics. Diguem-ho tot; primer em llegeixo a mi mateix. Ho faig com si jo no fos jo. És un exercici que em diverteix, encara que a voltes sento vergonya aliena. Bueh, el meu relat, doncs no em sembla malament del tot. Una mica massa anàrquic, sense profunditzar en res, però té trocets del què n'estic força orgullós. Gaudiu-lo o patiu-lo. Si resteu indiferents, doncs merda per a l'autor.

Però els treballs que no podeu passar per alt, que us recomano vivament, són els de dos dels amics que col·laboren en el PdV de fa molt de temps. Jo observo una progressió meteòrica i envejable en ells. Sobretot en el Senyor Polissó (Estampa Ambre), del qual no havia llegit més que poemes. Ara sembla que s'atreveix amb els relats curts, i a fe de déu que supera totes les expectatives... Expectatives de qui, si ja ningú espera res? Les imatges que projecta el seu relat em semblen ben fresques, cinematogràfiques, teatre del l'absurd en format pantalla d'ordenador. El Senyor Polissó té un imaginari propi espectacular que jo aplaudeixo. Un sentit de l'humor peculiar i extremadament poètic però que mai t'arriba a embafar, que sorgeix d'allà on -a la vista d'altres relats que publica ara PdV, entre els que hi compto el meu- només neix el desassossec; la ciutat (de merda). Als seus peus, Senyor Polissó. Glòria, sort i llarga vida.

I en Joan Todó, el poeta de la llunyania mexicana, un home calm baix en decibels, descriu una ciutat kafkiana, burocratitzada. El punt de fuga del seu poema no ens contempla; I enllà el terrat, desvaris de gavina/I tot lo blau que, fresc en el migdia,/s'oblida de nosaltres. És un pensament que comparteixo i he tractar de presentar també en el meu relat. La ciutat ja no és per a nosaltres. Té vida pròpia, ens engoleix i ens expulsa quan ja no fem servei. Ara el servei li fan les divises estrangeres i els euros comunitaris. Una puteta de classe alta que va de shopping. La vida del ciutadà (auto)exiliat es desenvolupa a les cavernes, als karaokes de barri, o amorrats a la tassa d'un wàter, o entre formularis esgrogueïts en un cubicle d'edifici d'oficines. Treballem per tu, mala puta, i ens menystens. Tanta literatura potser no et mereixes, ara, això sí, bellugues les caderes com ningú. I ens encanta que així ho facis.

Mala puta.


ps.- i no he llegit res més pel moment. A casa, amb la poca calma que ens regala la ciutat, miraré de llegir-me la Tina i en Pàmies, que s'estrena, i les entrevistes, l'Ea, i tot plegat, que sembla que val la pena.

pss.- crec que discrepo amb la senyora Ibarz respecte a la llengua parlada vs. la llengua escrita. Molts autors la desmenteixen. Encara que molts altres la reafirmen. És qüestió de gustos, potser. Amb tot, sí és cert que el català parlat dista molt de ser reproduït amb convicció pel català escrit. No crec que sigui impossible fer-ho. De fet, per a oxigenar la literatura escrita en català, caldria fer un esforç en aquest sentit. Que el català parlat i el català escrit s'apuntalin l'un a l'altre. Difícil, doncs em temo que el català parlat és un peix fora de l'aigua, un glaçó de gel en un got buit.

psss.- el meu optimisme és mereix un vàlium amb wiskey on the rocks.