Vinil

If it be your will, Leonard Cohen
Various Positions, 1984


powered by ODEO

Viatges imaginaris

On treballo tenim força guies de viatge. Les fem. Em prenc un moment i observo que algunes d'elles, com si fossin novel·les, contenen cites literàries que obren el text. Algunes d'elles em semblen senzillament extraordinàries, i per això les col·lecciono aquí. La literatura es troba allà on menys t'esperes. Tinc un noséquè al pit -no és un atac de cor- que em vénen ganes de plorar quan les llegeixo. Té, te les ensenyo.

Guatemala

"El indio echa en cada agujero de la milpa siete semillas, el número sagrado. Una semilla para el venado, otra para la hormiga, una para el zanate, otra para el periquito, una para el pizote, una para la ardilla, y la séptima, para que haga germinar el maíz."

Sobre el volcán, Manuel Leguineche

Cuba

"Estaba confusa, llena de dudas; le pregunté a la santera, ¿Qué voy a hacer con mi vida?
-Vete a Cuba-, me respondió, gritando, la santera.
-¿Por qué a Cuba?- le volví a preguntar.
-Porque sí."

Bola de nieve, Cecilia Rossetto.

Colombia

"Voy pa'Colombia
me voy pa'Colombia,
mi hermano.

Voy pa'Colombia con alegría
con intenciones de cumbachanar.
Ahí siempre hay fiesta de noche y de día
en Barranquilla y en Bogotá.
Cuando yo llegue a Colombia, hermano,
voy a cantarles con emoción
un guaguancó, un mambo, un bolero
porque me sale del corazón.

Colombia tiene lindas mujeres
de piel canela, de hermosa piel,
de ojos azules y ojos castaños
y ellas sí que saben querer.
Y ahora a Colombia yo le traigo, hermano,
el nuevo ritmo del boogaloo.
Pregúntale a todos si se enteraron.
Colombia tiene su boogaloo."

Ricardo "Richie" Ray, mestre salsero.

Ecuador

"Poncho que no es desteñido, señal que no ha servido.
Traguito, chocita y longa, hasta que el cuerpo componga.
Bueno es culantro pero no tanto."

Dita camperola.

Méxic

"... entre la realidad y su persona establece una muralla, no por invisible menos infranqueable, de impasibilidad y lejanía. El mexicano siempre está lejos, lejos del mundo y de los demás. Lejos, también, de sí mismo."

El laberinto de la soledad, Octavio Paz

___________________________

Solidaritat amb Els viatjers de la Gran Anaconda.

Record d'infantesa. Aixecar-me a jugar als playmòbils diumenge al matí. Olor a café a la cuina. Diari i croissant sobre la taula. La ràdio de mon pare encesa, gairebé imperceptible. Mon pare arrepenjat al marbre escoltant la ràdio. Quietud. Escoltar Viatgers de la Gran Anaconda amb lleganyes als ulls. Tararejar la música del programa. Viatjar amb la ment. Era feliç o m'ho semblava.

Escriviu missatges de protesta contra el canvi d'horari d'aquest programa a:

osarsanedas.r@catradio.com
nbonet.c@catradio.com

Eulàlia, oh, Eulàlia

-Mercè. Mercè.
-Uhmm? ...Deixa'm...
-Mercè! Desperta't.
-Uhhh... què vols?
-Saps què toca, avui?
-... què...
-Toca ploure.
-...Ahhh... Jo no sé res, pregunta-li al Molina. Jo fa temps que només crec en el sermó del Molina, encara que en Mauri té més sex-appeal, no sé si m'entens, m'entendreix, és com un fill per a mi...
-Noooo, tx-tx-tx, noooo; el teu agnosticisme és pecaminós, li diré a l'Amo. Avui ploc jo. Fotré la teva festa en l'aire, usurpadora, lladregota, maligna, vade retro Satanàs!
-Laia, fa temps que no m'importa un carall la ciutat. Plou, plou, plou, fes el que et vingui en gana. Desitjo continuar dormint eternament i eclesiàstica. Que no em molestin, m'entens?
-Vale. Avui, demà, demà passat plouré. Tu dorm, maca, tu dorm. I els pixapins, desagraïts, sàtrapes, que es calcin. Jo, i només jo, sóc la patrona d'aquesta quadrícula!

*

Saint Eulàlia, since 1687 raining in Mercè's day

&

Manresa vs. Sant fruitós de Bages

(un altre conflicte onomàstic)

*

Bona Festa Major.

Si aquesta matinada arriba la tardor,

aquesta matinada hem de finiquitar-la escoltant això.


powered by ODEO

Vangelis, One more kiss, dear
V.S.O. Blade Runner, 1982

Un amic és un tresor

Fa molts anys, un individu que forma part del nucli dur de les meves amistats va decidir anar a viure al sud. Érem insultantment joves. Després d'un dels nostres sopars judeomassònics li vaig fer entrega d'un llibre que m'acabava de llegir i que em va il·luminar durant un temps, dedicat. La dedicatòria emanava estupidesa adolescent tal criptonita. Parlava de la llibertat, si no vaig errat. La llibertat. No sé si riure o plorar. En fi. El llibre era La fiesta del Chivo, de Mario Vargas Llosa, i era d''una premonició que ara m'espanta. El meu amic se'n va anar al sud. Al visitar-lo, vam descobrir la quantitat de merda i aigua bruta que pot cabre en una pica de cuina. Vam descobrir també la buidor metafísica d'una nevera. I que Sevilla tiene un color especial i que sempre hi plou.

Fa uns pocs mesos vaig rebre una hilarant oferta de feina que em traslladaria a República Dominicana a vendre llibres. Una oferta de feina que vaig derivar al meu amic, que malvivia en un magatzem d'una llibreria de Barcelona. Tal Jesús de Natzaret vaig dir-li; "Nié, aixeca't i fuig d'aquest forat mal pagat. Nié, accepta aquesta oferta de feina". I Nié la va acceptar fent gala de la seva estima vers l'aventura i llibertat. Nié ara busca tresors en una illa. L'illa del ressort. Benvingut al manicomi, papi.

La premonició que ara m'espanta: La fiesta del Chivo ficciona els darrers dies de la dictadura de Trujillo (1930-1961), una de tantes que ha patit... la caribenya República Dominicana.

La ciutat i PdV

Hola hola (de nou).

Ho diu Ella, i ho dic jo; Ja ha tornat PdV.

Com la premsa, començo el PdV pel final, per a llegir als amics. Diguem-ho tot; primer em llegeixo a mi mateix. Ho faig com si jo no fos jo. És un exercici que em diverteix, encara que a voltes sento vergonya aliena. Bueh, el meu relat, doncs no em sembla malament del tot. Una mica massa anàrquic, sense profunditzar en res, però té trocets del què n'estic força orgullós. Gaudiu-lo o patiu-lo. Si resteu indiferents, doncs merda per a l'autor.

Però els treballs que no podeu passar per alt, que us recomano vivament, són els de dos dels amics que col·laboren en el PdV de fa molt de temps. Jo observo una progressió meteòrica i envejable en ells. Sobretot en el Senyor Polissó (Estampa Ambre), del qual no havia llegit més que poemes. Ara sembla que s'atreveix amb els relats curts, i a fe de déu que supera totes les expectatives... Expectatives de qui, si ja ningú espera res? Les imatges que projecta el seu relat em semblen ben fresques, cinematogràfiques, teatre del l'absurd en format pantalla d'ordenador. El Senyor Polissó té un imaginari propi espectacular que jo aplaudeixo. Un sentit de l'humor peculiar i extremadament poètic però que mai t'arriba a embafar, que sorgeix d'allà on -a la vista d'altres relats que publica ara PdV, entre els que hi compto el meu- només neix el desassossec; la ciutat (de merda). Als seus peus, Senyor Polissó. Glòria, sort i llarga vida.

I en Joan Todó, el poeta de la llunyania mexicana, un home calm baix en decibels, descriu una ciutat kafkiana, burocratitzada. El punt de fuga del seu poema no ens contempla; I enllà el terrat, desvaris de gavina/I tot lo blau que, fresc en el migdia,/s'oblida de nosaltres. És un pensament que comparteixo i he tractar de presentar també en el meu relat. La ciutat ja no és per a nosaltres. Té vida pròpia, ens engoleix i ens expulsa quan ja no fem servei. Ara el servei li fan les divises estrangeres i els euros comunitaris. Una puteta de classe alta que va de shopping. La vida del ciutadà (auto)exiliat es desenvolupa a les cavernes, als karaokes de barri, o amorrats a la tassa d'un wàter, o entre formularis esgrogueïts en un cubicle d'edifici d'oficines. Treballem per tu, mala puta, i ens menystens. Tanta literatura potser no et mereixes, ara, això sí, bellugues les caderes com ningú. I ens encanta que així ho facis.

Mala puta.


ps.- i no he llegit res més pel moment. A casa, amb la poca calma que ens regala la ciutat, miraré de llegir-me la Tina i en Pàmies, que s'estrena, i les entrevistes, l'Ea, i tot plegat, que sembla que val la pena.

pss.- crec que discrepo amb la senyora Ibarz respecte a la llengua parlada vs. la llengua escrita. Molts autors la desmenteixen. Encara que molts altres la reafirmen. És qüestió de gustos, potser. Amb tot, sí és cert que el català parlat dista molt de ser reproduït amb convicció pel català escrit. No crec que sigui impossible fer-ho. De fet, per a oxigenar la literatura escrita en català, caldria fer un esforç en aquest sentit. Que el català parlat i el català escrit s'apuntalin l'un a l'altre. Difícil, doncs em temo que el català parlat és un peix fora de l'aigua, un glaçó de gel en un got buit.

psss.- el meu optimisme és mereix un vàlium amb wiskey on the rocks.

Minem-ho tot

"Otro ejemplo: en el singular Dictamen sobre Dios, [José Antonio] Marina nos advierte desde la primera línea que no tiene temperamento religioso. Y también que dictamen no es una sentencia sino una opinión que se justifica públicamente, se somete a crítica y està dispuesta a rendirse ante una justificación más poderosa. Es decir, dictamen como afirmación sin engreimiento. Y afirma que lo inteligente es acceder a la religión desde la ética, no desde la credulidad. Y por tanto, las religiones, para recuperar su pureza inicial, deben liberarse de basura histórica y convertirse en religiones de segunda generación, es decir, en religiones éticas."

Herralde, Jorge, José Antonio Marina, sabueso intelectual de cabecera, Por orden alfabético, Anagrama

1. El Papa dictamina? O el Papa dicta-i-mina?
2. Els líders musulmans dictaminen? O dicten-i-minen?

A l'Argentina cridaven; ¡Que se vashan tooooodos! Jo dic que cada pastor es dediqui al seu ramat.

Mostres de mails estranys

Benvolguts senyors i senyores,

això de tenir un blog i de tenir un mail de contacte aporta salseta a la meva avorrida vida. He rebut mails molt estranys, tios, molt estranys. Mails oferint-me feina, mails d'amics que em detecten, gent que et regala un poema (moltes gràcies i feliç bienni), escriptores conegudes que veuen que parles d'elles... Em fan feliç, què he de dir, i em fan sentir MOLT important. Sóc molt important, vaja. Aparteu-vos, gent, que aquí ve Subal Quinina. Jejeje. O: no, no puc assistir a tal conferència doncs la meva minuta s'eleva a 300 euros i vós només m'ofereix deu minuts per a desplegar el meu discurs i no em paga ni el transport. Jejeje. Bé, just joking.

Dues mostres d'aquestes coses rares que només passen a la vida artificial que galopa a velocitat d'ADSL són les que segueixen.

Una mostra de mail estrany

Encara sota els efectes al·lucinatoris que va propiciar en mi veure aquesta foto i aquest excel·lent post, rebo un mail d'un amic de la L2P que no tinc el gust de conèixer oferint-me un possible càrrec polític. Només m'he de presentar en les seves llistes i esperar que el poble em tingui una mica de confiança. Ciutadans; feu-me confiança. Li diré que sí, tio, que endavant, però jo ben al darrera, eh, com Arcadi Espada. Senyors i senyores, votin-me a mi per botar-los a tots.

Una altra mostra de mail estrany

Ara tot blogger té talps aquí i allà, espiant. Jo en tinc un a l'Orinal. El seu mail diu que pateix perquè actualitzo poc, però no sap que estic ben entretingut llegint llibres molt interessants i pensant. Pensant, sí. Em costa molt pensar i em pren molt de temps. Però el moll de l'os del mail del meu talp és molt suculent, i sense jo saber-ho portava tot l'estiu esperant-lo. LA TEMPORADA DE L'ORINAL COMENÇA EL DIJOUS DIA 28 DE SETEMBRE. Catalans, ja era hora, ja era hora, vatua l'olla. Però el meu talp encara va més lluny, i a cau d'orella m'explica que el primer personatge que passarà per la tarima de fusta és un tal Orlando Guillén, un tal Orlando Guillén, un tal Orlando Guillén.

El meu talp, un home meticulós on els hi hagi, ha descobert una cosa molt interessant; "[...]tot estirant aquest fil amb l’ajuda de l’oncle Google trobo que havia estat cuate del mestre Bolaño tot i que darrerament li retreia haver-se venut a la comercialitat i tal". INTERESSANT!!!!! Molt interessant. Caldrà convidar-lo a unes rondes de mescal Los Suicidas per a fer-lo garlar. Guillén no ho sap, però li fotrem un interrogatori de cal déu, a la llum d'una bombeta de seixanta vats pendolant del sostre.

I de propina, el meu talp m'informa que l'Orinal està a punt d'obrir blog. Com a polític que ara sóc, li prometo donar un cop de mà i talonari de fons públics per a tal projecte. Votin-me. Sispli.

Ah. El mail del meu talp de l'orinal (que és el meu proveidor de droga poètica) acaba amb aquest poema de Lamborghini. Mereix ser publicat aquí. Gràcies, talp.

YO SOY TU PROVEEDORA DE DROGA

Cuando más limpias te parezcan
Las aguas del lago
Y aún cuando creas
Rebosar de plenitud
Igual recuérdame
Yo soy tu proveedora de droga

Cuando contemples
Con mirada ascendente y pura
El triunfo de los pájaros
Y la derrota de las olas
Igual recuérdame
Yo soy tu proveedora de droga

Cuando vayas al encuentro
De la amada o el amado
Sintiéndote seguro
Del esplendor de sus pupilas
Igual recuérdame
Yo soy tu proveedora de droga

Y no me abandones
Prematuramente
No te comportes
Como un ingrato
Recuérdame siempre
Yo soy tu proveedora de droga

Osvaldo Lamborghini

Decàleg del perfecte contista. Antonio Pereira, Bolaño, Monterroso

Freddie Hobbard, First Light
First light, 1974

powered by ODEO

1. La primera cosa que cal fer és tenir una història per contar. Sense això no hi ha res a fer.
2. S'hi ha d'aprofundir, que no es quedi en una anècdota, una broma, un acudit.
3. Estendre la història mentre no perilli el sagrat efecte únic (Poe). Es pot nodrir la història, però no pas inflar-la.
4. Controlar amb el començament, entrant de seguida en el tema. El final sap controlar-se sol.
5. Que sempre hi hagi espectativa. Alguna cosa està a punt de succeir!
6. Si dubtes entre dues paraules, tria la més clara. Si hi ha empat, queda't amb la menys prestigiosa.
7. Explotar la veu imaginada del narrador, un conte és la ficció d'una veu.
8. El narrador no ho sap pas tot, convé fingir dubtes, a la manera de Cunqueiro: "Va demanar una de les famoses sopes hanseàtiques, una sopa de nous, per exemple, o la cua de bou..."
9. El novel·lista pot ser altiu. El contista ha de ser cordial i amistós.
10. Ha de ser-ho fins i tot quan escriu pròlegs.

Antonio Pereira, La invasió subtil de les aranyes, trenta cinc contes literaris, ant. Alfred Sargatal, Ed. Laertes.

És curiós observar com hi han lleis que podriem considerar universals en Ribeyro, en Quiroga i en Pereira. També n'hi ha que col·lideixen, que s'anulen. Què diria Fonseca? I què diria Vallejo? I Bolaño? De Bolaño existeixen lleis, però com que Bolaño és un anarco, no són més que una boutade. Suposo que ell s'hi pixaria, en la normativa. Ara mateix ho copio-i-enganxo per a vostès. En el fons, el mestre Bolaño podria resumir tals lleis en una sola; LLEGEIXIN. També copio-i-enganxo les lleis de Monterroso, perquè vull. Per mer afany col·leccionista de coses inútils i per acabar amb aquesta sèrie de consells. He de dir que els millors consells els escriu aquest últim, però el millor contista per mi són Ribeyro i Bolaño. I Fonseca. Ep. Això en literatura escrita en castellà i portuguès. No puc oblidar al mestre Jesús Montcada, o a Pere Calders. Com tampoc puc oblidar a Bukowski o a Capote, i tants altres dels què ara mateix m'oblido deliberadament perquè això seria un post infinit. Però va Bolaño, tira milles, mentre jo m'encenc un cigarret.

Bolaño.

1. Nunca abordes los cuentos de uno en uno, honestamente, uno puede estar escribiendo el mismo cuento hasta el día de su muerte.
2. Lo mejor es escribir los cuentos de tres en tres, o de cinco en cinco. Si te ves con energía suficiente, escríbelos de nueve en nueve o de quince en quince.
3. Cuidado: la tentación de escribirlos de dos en dos es tan peligrosa como dedicarse a escribirlos de uno en uno, pero lleva en su interior el mismo juego sucio y pegajoso de los espejos amantes.
4. Hay que leer a Quiroga, hay que leer a Felisberto Hernández y hay que leer a Borges. Hay que leer a Rulfo, a Monterroso, a García Márquez. Un cuentista que tenga un poco de aprecio por su obra no leerá jamás a Cela ni a Umbral. Sí que leerá a Cortázar y a Bioy Casares, pero en modo alguno a Cela y a Umbral.
5. Lo repito una vez más por si no ha quedado claro: a Cela y a Umbral, ni en pintura.
6. Un cuentista debe ser valiente. Es triste reconocerlo, pero es así.
7. Los cuentistas suelen jactarse de haber leído a Petrus Borel. De hecho, es notorio que muchos cuentistas intentan imitar a Petrus Borel. Gran error: ¡Deberían imitar a Petrus Borel en el vestir! ¡Pero la verdad es que de Petrus Borel apenas saben nada! ¡Ni de Gautier, ni de Nerval!
8. Bueno: lleguemos a un acuerdo. Lean a Petrus Borel, vístanse como Petrus Borel, pero lean también a Jules Renard y a Marcel Schwob, sobre todo lean a Marcel Schwob y de éste pasen a Alfonso Reyes y de ahí a Borges.
9. La verdad es que con Edgar Allan Poe todos tendríamos de sobra.
10. Piensen en el punto número nueve. Uno debe pensar en el nueve. De ser posible: de rodillas.
11. Libros y autores altamente recomendables: De lo sublime, del Seudo Longino; los sonetos del desdichado y valiente Philip Sidney, cuya biografía escribió Lord Brooke; La antología de Spoon River, de Edgar Lee Masters; Suicidios ejemplares, de Enrique Vila-Matas.
12. Lean estos libros y lean también a Chéjov y a Raymond Carver, uno de los dos es el mejor cuentista que ha dado este siglo.

Bolaño, Roberto. Aquest text es pot trobar, entre altres llocs, a Entre paréntesis.

Monterroso.

1. Primero. Cuando tengas algo que decir, dilo; cuando no, también. Escribe siempre.
2. Segundo. No escribas nunca para tus contemporáneos, ni mucho menos, como hacen tantos, para tus antepasados. Hazlo para la posteridad, en la cual sin duda serás famoso, pues es bien sabido que la posteridad siempre hace justicia.
3. Tercero. En ninguna circunstancia olvides el célebre dictum: "En literatura no hay nada escrito".
4. Cuarto. Lo que puedas decir con cien palabras dilo con cien palabras; lo que con una, con una. No emplees nunca el término medio; así, jamas escribas nada con cincuenta palabras.
5. Quinto. Aunque no lo parezca, escribir es un arte; ser escritor es ser un artista, como el artista del trapecio, o el luchador por antonomasia, que es el que lucha con el lenguaje; para esta lucha ejercítate de día y de noche.
6. Sexto. Aprovecha todas las desventajas, como el insomnio, la prisión, o la pobreza; el primero hizo a Baudelaire, la segunda a Pellico y la tercera a todos tus amigos escritores; evita pues, dormir como Homero, la vida tranquila de un Byron, o ganar tanto como Bloy.
7. Séptimo. No persigas el éxito. El éxito acabó con Cervantes, tan buen novelista hasta el Quijote. Aunque el éxito es siempre inevitable, procúrate un buen fracaso de vez en cuando para que tus amigos se entristezcan.
8. Octavo. Fórmate un público inteligente, que se consigue más entre los ricos y los poderosos. De esta manera no te faltarán ni la comprensión ni el estímulo, que emana de estas dos únicas fuentes.
9. Noveno. Cree en ti, pero no tanto; duda de ti, pero no tanto. Cuando sientas duda, cree; cuando creas, duda. En esto estriba la única verdadera sabiduría que puede acompañar a un escritor.
10. Décimo. Trata de decir las cosas de manera que el lector sienta siempre que en el fondo es tanto o más inteligente que tú. De vez en cuando procura que efectivamente lo sea; pero para lograr eso tendrás que ser más inteligente que él.
11. Undécimo. No olvides los sentimientos de los lectores. Por lo general es lo mejor que tienen; no como tú, que careces de ellos, pues de otro modo no intentarías meterte en este oficio.
12. Duodécimo. Otra vez el lector. Entre mejor escribas más lectores tendrás; mientras les des obras cada vez más refinadas, un número cada vez mayor apetecerá tus creaciones; si escribes cosas para el montón nunca serás popular y nadie tratara de tocarte el saco en la calle, ni te señalará con el dedo en el supermercado.

El autor da la opción al escritor, de descartar dos de estos enunciados, y quedarse con los restantes diez.

Monterroso, Augusto.

Decàleg del perfecte contista. Julio Ramón Ribeyro

1. El cuento debe contar una historia. No hay cuento sin historia. El cuento se ha hecho para que el lector a su vez pueda contarlo.
2. La historia del cuento debe ser real o inventada. Si es real debe parecer inventada y si es inventada real.
3. El cuento debe ser de preferente breve, de modo que pueda leerse de un tirón.
4. La historia contada por el cuento debe entretener, conmover, intrigar o sorprender. Si no logra ninguno de estos efectos no existe como cuento.
5. El estilo del cuento debe ser directo, sencillo, sin ornamentos ni digresiones. Dejemos eso para la poesía o la novela.
6. El cuento debe sólo mostrar, no enseñar. De otro modo sería una moraleja.
7. El cuento admite todas las técnicas: diálogo, monólogo, narración pura y simple, epístola, informe, collage de textos ajenos, etc., siempre y cuando la historia no se diluya y pueda el lector reducirla a expresión oral.
8. El cuento debe partir de situaciones en las que el o los personajes viven un conflicto que los obliga a tomar una decisión que pone en juego su destino.
9. En el cuento no puede haber tiempos muertos ni sobrar nada. Cada palabra es absolutamente imprescinidible.
10. El cuento debe conducir necesaria, inexorablemente a un sólo desenlace, por sorpresivo que sea. Si el lector no acepta el desenlace es que el cuento ha fallado.

Julio Ramón Ribeyro, Introducción al cuento literario, ant. d'Alfred Sargatal, Ed. Laertes.

... o sigui, i dit en llenguatge musical...

Cannonball & Coltrane
Limehouse Blues (1959)

powered by ODEO

Decàleg del perfecte contista. Horacio Quiroga.

1. Creu en el mestre -Poe, Maupassant, kipling, Txékhov- com en Déu mateix
2. Creu que el teu art és un cim inaccessible. No somniïs a dominar-lo. Quan puguis fer-ho, ho aconseguiràs, sense saber-ho tu mateix.
3. Resisteix tot el que puguis la imitació; però imita si la influència és massa forta. Més que qualsevol cosa, el desenvolupament de la personalitat és una ciència.
4. Tingues fe cega no en la teva capacitat per al triomf, sinó en l'ardor amb què el desitges. Estima el teu art com la teva xicota, donant-li tot el teu cor.
5. No comencis a escriure sense saber des de la primera paraula allà on vas. En un conte ben aconseguit, les tres primeres línies tenen quasi la mateixa importància que les tres últimes.
6. Si vols expressar amb exactitud aquesta circumstància: "des del riu bufava un vent fred", no hi ha en cap llengua humana més paraules que les apuntades per expressar-la. Un cop siguis amo de les teves paraules, no et preocupis d'observar si són consonants o assonants.
7. No adjectivis sense necessitat. Seran inútils totes les cues que afegeixis a un substantiu dèbil. Si trobes el que és precís, ell sol tindrà un color incomparable. Però cal trobar-lo.
8. Agafa els personatges de la mà i porta'ls ben fermament fins al final, sense veure altra cosa que el camí que els has traçat. No et distreguis veient tu el que ells no poden o no els importa veure. No abusis del lector. Un conte és una novel·la depurada de rebles. Tingues això per una veritat absoluta, encara que no ho sigui.
9. No escriguis sota l'imperi de l'emoció. Deixa-la morir, i evoca-la després. Si ets capaç aleshores de reviure-la tal com va ser, has arribat en art a la meitat del camí.
10. No pensis en els amics quan escriguis, ni en la impressió que farà la teva història. Conta com si el relat no tingués interès més que per al petit ambient dels teus personatges, dels quals tu podries haver-ne estat un. No d'altra manera s'aconsegueix la vida en el conte.

Horacio Quiroga, La invasió subtil de les aranyes, trenta-cinc contes literaris, Alfred Sargatal, Ed. Laertes.

Com ja he dit en algun lloc; aprendre és escoltar amb atenció per a després fer el que et doni la gana. Fes ara el que et doni la gana. O fes el que puguis, com intento fer jo.

...o sigui, i en llenguatge musical...

Dave Weckl, Transition Jam

powered by ODEO

Autocrítica

Hola, hola. Aquest senyor, quan pintava alguna cosa de la que no n'estava content donava un pinzell de forma plana i un pot de pintura blava a un marrec que jo conec i el marrec tapiava un o altre paisatge fallit i el convertia en una mostra de pintura contemporània; o sigui, un quadre tot de color blau sobre el qual l'home pintava un altre paisatge.

Hola, hola. Aquest altre li deia als seus amics -que escrivien molt malament-; "No puedo decirle nada concreto; sólo le aconsejo que guarde el relato en un baúl un año entero y que al cabo de ese tiempo vuelva a leerlo. Entonces lo verá todo más claro".

Els comentaris guixats a les parets del Teatre Buit em serveixen, a part d'incrementar l'ego i la vanitat, com a senyal que s'ha entès algun missatge o que ha agradat almenys a una persona. Fan agafar confiança. Els dos últims post considero que cal restaurar-los, reescriure'ls, demolir-los o dinamitar-los. No n'estic gens convençut, escoltin.

El post Jo també vull, anava destinat a riure'rs del mort i de qui el vetlla, però tenia massa víctimes; Iberia, Ryanair, i la pantomima de "Jo també vull un estat propi". Crec que he fracassat; massa pardals per a un sol tret. A reescriure'l, i si no, a demolir-lo. Dir que jo m'adscric a aquesta campanya malaguanyada és de justícia. Del post La música de l'apàtrida només m'agrada l´últim paràgraf i el diàleg final. M'agrada com em surten els diàlegs. Ric pels descosits, quan els escric. La resta del post: a restauració. I si no me'n surto; dinamita.

Com es vol ser editor, com ho puc pretendre, sense una gran dosi d'autocrítica i unes tisores de podar?

Jo també vull

La música de l'apàtrida

[...] La salsa, com el blues o el flamenc, són els estils musicals més tristos, car neixen de l'ànima dels apàtrides. Només es pot matar la tristesa que emanen ballant-los endimoniadament. Nosaltres, que desconeixem aquest significat profund de les coses, les ballem de manera horrorosa...

-Autor. Em permets una crítica?

-No.

-Quin cony de conclusió és aquesta davant el fenomen de la immigració? uh? La música? I la economia, tio? I la identitat? No veus que els immigrants bla, ble, bli, blo, blu? Ets un covard, potser?

-Mira, com diria el nen ari i pijo que es va inventar Saint-Exupéry; Els ulls són cecs. Cal cercar amb el cor.

-Però... p... però quin cony de frase literària és aquesta? Ves a cagar a la via, home!

-Ahhhh!! Et fot el Petit príncep, eh? Doncs; Tot el que és essencial és invisible als ulls!

-Arggggggg, desgraciat!!!!

-El llenguatge és una font de malentesos!

-Prooou, para, cabró, para!!

-Les flors són febles...

-Però què t'has picat la vena, desgraciat?

-...Són senzilles...

-Deixa'm, publica ja aquest post i deixa'm.

-... Es defensen com poden...

-Que ets ecosocialista o què?

-I amb les seves punxes es creuen terribles.

Així parlà Rubem Fonseca (i II)

A aguantar, estúpido. Y ahora escuche.

Moments abans de llegir això que Subal, el meu esclau, ara us transcriurà, moments abans, l'Autor va cercar entre els llibres que reposen a la prestatgeria la primera frase d'algunes novel·les. Ho juro. Per què? No se sap. Buscant inspiració? buscant l'Origen, el Big Bang? No se sap. Per ociositat, potser? L'Autor finalment es va deixar d'històries i va seguir amb la seva lectura. Sentia, a l'hora que tot això esdevenia, ganes de tancar el seu putu blog. Però Subal, si et plau, fes. Sí, amo.

"Toda novela sufre de una maldición, una principal, entre otras: la de terminar siempre de mala manera. Si esto fuera una novela no podría escapar de la regla y tendría también un remate fallido. (Toda novela termina mal -véase Foster- 'porque la trama exige una conclusión: debería existir una convención para la novela que permitiera al novelista dejar de escribir cuando se sintiera confuso o aburrido, terminar el libro antes de que los personajes pierdan vigor, mientras el escritor intenta dar un final satisfactorio a la trama'. Ya se dijo-véase James- que la única obligación de una novela es resultar interesante. Pero esto, repito, no es una novela. En consecuencia -véase Nava-, 'A aguantar, estúpido. Y ahora escuche'.)

[...]Cogí de mi librería, al azar, algunos libros de escritores universalmente famosos, y leí las frases iniciales de cada uno: [...]"

L'Autor pensa que amb aquestes frases tan encertades i alhora tan properes al seu estat d'ànim del moment, calia fer un post. No perquè revestís de massa interès al lector, que podríem dir que ara mateix ens la sua, sinó per rememorar algun dia aquest estrany fenomen que passa en pocs moments de la vida en què un autor et xiuxiueja a tu i només a tu justament allò que acabes de fer. Com si un soldat que hagués batallat a Vietnam li expliqués a un marine borratxo la mateixa porqueria que ell acaba de practicar a les rodalies de Baquba.

Més tard, avançada la lectura unes quantes pàgines, l'Autor detecta una altra frase lapidària i immediatament ordena a Subal, el seu esclau, que la transcrigui sense dilació:

"Uno sólo puede ser considerado un buen escritor cuando consigue: primero, escribir sin inspiración, y, segundo, escribir sólo con la imaginación"

Subal li pregunta a l'Autor si, seguint aquest precepte, l'Autor considera que ara mateix no està en estat de gràcia. L'Autor contesta afirmativament; no estic massa inspirat, no. Subal aleshores pregunta a l'Autor si escriu amb la imaginació, i l'Autor li dóna un calbot com a resposta. D'on collons penses que surts, tu, cretí imaginari? Subal, girant-se irat, li enjega a l'Autor que la última frase que li ha ordenat de transcriure és falsa, doncs hi sobra un adjectiu, que ell mateix s'ha encarregat de marcar en vermell. A la qual cosa, l'Autor, que encara conserva un mínim de rigor i honradesa li diu a Subal que té tota la raó, i que se'n vagi a fer nones, no sense abans preparar-li un cola-cao.

Mentres veu a Subal marxar cap a la cuina, l'Autor connecta amb catapings i bitacoles.net per a que tothom veig les seves vergonyes. Comprova de nou que l'autoestima encara pot arribar a més baixes cotes.

L2P, versió encara més confusa o L2P Versión América Latina

Així parlà Rubem Fonseca (I)