diumenge, de maig 04, 2008

De com Subal va caure a l'aigua freda davant dels seus amics (i II)





V.

I Andreu Subirats, acariciant el terra com si fos un àngel caigut, desplega la seva poesia en aquell bar de parets fosques de tempesta, gairebé a les dues de la nit. Imagino per un moment que el bar no és al mig d'un poble, sinó al mig d'un desert, i que les cambreres son diableses esperant algun senyal, i que els amics del sud són uns personatges malignes que desdibuixaran les seves rialles fins a convertir-les en gorges profundes i abismals, i que els focus esclataran un moment o altre i el sostre s'encendrà sobre nostre. Hi ha un dimoni de mandíbules desencaixades acariciant un cubata, ben a la vora de Subirats, bressolant-se en una cadira de plàstic. Somriu al poeta com si hagués vingut a reclamar la part que resta d'un pacte molt antic.

Acabo la nit amb els poetes, en una discoteca buida que és un escorxador. Un espectacle tristíssim i bell, pesat i diàfan, eixordador i rural, aliè a mi. Un nan, de puntetes a l'urinari, m'anuncia la seva manca de gelos respecte la seva xicota, una romanesa pintada de groc i vermell, que treballa rere la barra. Que si vull, en faci el que vulgui. Les discoteques de poble són les portes mateixes de l'infern. Aviat marxem, però resulta que ja són les sis del matí.


Mazoni, El riu
Si els dits fossin xilòfons, 2007



VI.

I ja lluny del Matarranya dinem frugalment. Hem acomplert amb més o menys dignitat la missió encomanada i jo em deixo emportar pel paisatge inexplorat i fascinant de la Terra Alta i m'alegro que ens portin a baixar el dinar tot fent una incursió a uns canons naturals treballats pels segles dels segles per aquest miserable toll d'aigua. Trobem una gorja i veig que els amics i amigues se'm despullen i se'm llencen tots al riu, amb un valor que els hi suposava però que no coneixia. Tanta llibertat, en un sol acte. I doncs, jo també em trec la roba, i en pilotes noto que les suaus agulles d'acupunturista que el sol em va clavant em fan bé i m'adormen la consciència i em llenço jo també a l'aigua pura i freda, i vull cridar però no em surt res i aleshores nedo amb força, i entro una mica en calor, i sota l'aigua, vella tradició meva, agafo totes les forces d'aquest món i crido i crido. I ningú, hehe, ningú em sent.

I nus, reposem en silenci sobre les roques. En estat catàrtic i alliberador. Un estat post-coital. I la brisa suau.

El sol escombra cap a casa i comencem a tenir fred. Ja ens vestim quan veig que el paquet de tabac que m'acabava de comprar comença a rodolar, indolent, pel pendent de les roques, fins aterrar sobre les aigües vives que tiren enllà. Ah, em dic, això no ho puc permetre, vaig a rescatar-lo. Més indolent jo que ell, vaig aixecar-me amb molta mandra. Les cames adormides em feien figa. El paquet, desproveït de cap personalitat, va allà on la corrent el porta. I massa lluny el paquet i massa tard per aturar la meva inèrcia suïcida, m'hi poso bé i em preparo pel que ve. Amansit i estoic, caic per segon cop a l'aigua, aquest cop vestit. En surto i em fan fotos. Malpariiiiits.

I així fou com Subal Quinina va mirar de riure's, un cop més, d'ell mateix.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

ha! ha! ha! ha! pos devia estar fresqueta l'aigua del riu!!!!

un magnífic retrat de les aventures d'en Subal, felicitats!

Anònim ha dit...

Quinina! He consultat les wikipèdies i totes coincideixen a dir que no és Núria sinó Laura.
Per cert..., aquest dimoni de barres desencaixades..., aquestes gorges xucladores..., aquest periferisme ruralesc...; tot supura encant malvat i atàvic... però lo Sito aquest, s'hi va deixar l'ànima, no?

subal ha dit...

Maldisión! Per què deu m'ha dat aquesta memòria de merda?

Ara ho canvio, senyor Archibald.

Senyor Perec, moltes gràcies per ser-hi. L'aigua estava rrrrrealment freda, sí.

Unknown ha dit...

Ara ho has de provar en un llac pirinenc per setmana santa! ;)

bb ha dit...

...i a Les Colombretes?, que els hi semblaria anar a provar-ho allí?

Que li sembla senyor Archimboldi?
Vosté s'hi afegiria, oi?

ea! ha dit...

la disco m'ha recordat aquella pel·lícula del tarantino on juliette lewis té una gran conversa dins un roulotte. editar i conèixer món és tot una en això de no delegar ni un procés editorial

*e*