El pati japonès / L'importància de Nocilla dream

Está bien estudiado que en el cine europeo el horizonte significa pérdida o melancolía, en el cine norteamericano, esperanza, imán de pioneros, y en el cine chino o japonés significa muerte.

Fernández Mallo, Agustín. Nocilla Dream, Candaya.

***

Aviat, des de la finestra podré veure l'horitzó. Els picapedrers s'enfilen a les teulades i amb les seves maces esbotzen parets i sostres. Alguna via hipermoderna travessarà les despulles de les cases baixes que m'han fet companyia. Ara ja només hi ha rates. Rrrrrraaaaateeeeeeeees. Okupes que remenen les destrosses esperant trobar qui sap què. Aquí baix hi vivia una família equatoriana. Tenien un gos que a l'estiu buscava el tacte fred del ciment. Jo, en broma, li llençava aigua des de la finestra. De nit el gos plorava.

***

Vaig entrar en contacte amb l'editor de Candaya, Paco Robles, per casualitat. Després de llegir-me el primer Bolaño de la meva vida, a la platja de Choroní, Veneçuela. Vaig tornar a Caracas, on podia disposar d'una connexió a internet. Papa Google i vaig a petar a la millor revista digital sobre literatura llatinoamericana. Emocionat, busco alguna adreça de contacte i dirigeixo un missatge de felicitació i agraïment. No esperava cap resposta, però va arribar. Era el director de la revista, que, segons em deia, intentava tirar endavant una editorial a Canet de Mar. Candaya. D'ençà, rebo informació de les seves novetats. En aquells moments estaven especialitzats en poesia llatinoamericana, i més concretament, en poesia veneçolana. Des de fa un temps, publiquen narrativa i assaig. També, en el seu missatge, descobreixo que ell i la seva companya van escriure un pròleg a una guia de Guatemala que va editar l'editorial que m'alimenta. Vés per on.

***

El divendres, al sortir de la feina, em dirigeixo a una llibreria petita petita del barri de Gràcia. Li demano Nocilla dream, de Fernández Mallo. El tenen i l'adquireixo. Nocilla dream ha estat proclamada la millor novel·la del 2006 per la revista Quimera. Jo no me les he llegit totes, per descomptat, però cal no saber llegir per afirmar que s'equivoquen; és una novel·la potent com poques, un referent per a la neoliteratura fragmentària que comença amb Rayuela, continua amb Los detectives salvajes i de moment, amb Nocilla dream. Caldrà parlar extensament sobre aquesta novel·la. Si mai s'han guiat pels meus gustos, facin-me confiança un altre cop. Comprin-se-la. Llegeixin-la. I compartim les nostres opinions. Aquí podran intuir l'importància cabdal d'aquesta novel·la (que promet ser trilogia) i la gran quantitat de portes que s'obren amb ella.

¿Lo saben aquél que dice?

Estic curull de felicitat, perquè aquests dies han estat de respatllades excessives al meu ego. He de combatre el meu ego desmesurat, car no hi ha res pitjor que un blogger en aquest estat.

I per fer-ho, per treure'm les puces de sobre, avui toca atorgar un Espectacular de l'Assumpte. Brrrrr, a qui recaurà aquest popularíssim guardó a qui concorre tanta gent? Li tocarà a vostè? O a aquell altre? O a la de més enllà?

Aquest cop, el notable augment de visites va destinat a un post curt i divertit, un dard contra l'ordre establert, una bomba de profunditat, un acudit que amaga de ben segur una història de baixeses laborals en una professió certament desconeguda per a un servidor de vostès. I, per què no, un acudit que és un crit a l'autogestió i a l'acritud, a deixar que l'art s'expressi sense guies i dictadors d'esmolada batuta.

El VII PREMI ESPECTACULAR DE L'ASSUMPTE
recau en el profilàctic post de Tacet,
—Amb o sense—

VISCA L'AMOR LLIURE! VISCA EL FREE JAZZ! MORI EL MAL GOVERN! VISCA LA MÚSICA CONTEMPORÀNIA COMPOSTA DE PETITS SOROLLETS! UN NOTABLE INCREMENT DE VISITES PER A ELL!!

Mc Jordi

No he comprat cap llibre per Sant Jordi. L'únic llibre que m'interessava comprar era un llibre que no existia d'un autor que no conec. El diumenge passat algú que gaudeix de la meva confiança més absoluta (em va descobrir Dovlatov i Maclaren-Ross) em va alertar; corre un geni per les lletres catalanes, apunta: Ramon Erra. Pues vale. El dimecres vaig a comprar-me el material i llestos. Res de res. Ni a Laie ni a la Central sabien el dimecres que Erra va treure, com a mínim el 12 d'abril, un llibre de relats anomenat Pólvora de quatre de juliol. Creguin-me que els nois de les llibreries el van cercar en els seus ordenadors, i el dimecres el llibre no existia. El divendres passat una col·laboradora del (fantàstic) programa L'hora del lector es va quedar pràcticament sense paraules per a descriure l'obra que no existeix. Conec la sensació de plenitud que et fa, sinó dir incongruències, sí emmudir o tartamudejar.

L'experiment Erra em resulta molt interessant perquè a l'editorial que m'alimenta tenim al forn un llibre de relats que jo considero excepcional, d'un autor jove —més jove que Erra— i de fora de Barcelona; un negre-jueu-armeni-kurd, o sigui; del País Valencià. Retinguin aquest nom; Francesc Bononad. Paco, digues hola. I bé, l'experiment Erra és com veure el futur en una bola de cristall.

Com que l'equació Erra+Mc Jordi = Conjunt buit, doncs jo avui no he comprat cap llibre. Els hi diré una cosa. Mil vegades millor és la Feria del Libro de Madrid que no pas el Mc Jordi de Barcelona. Hi ha algun editor que avui treia pit des del seu blog titllant de "paisans del país de la senyoreta Pepis" a la gent com ara jo. Em congratula. També deia que Algun cineasta americà diu que les pel·lícules de Disney o les de James Bond perjudiquen a Woody Allen? Potser a Woddy Allen no, però a algú que no es diu Woddy Allen i sigui igual o millor que ell, sí. No només els mediàtics han fet que jo avui no pugui trobar el meu Erra, sinó una mena de pensament únic llibreteresc que fa que la bona literatura que exposen a les seves taules de Mc Jordi sigui la literatura bona de sempre, reconsagrada i reconeguda... però i la literatura bona que no està reconsagrada, que sorgeix de petites editorials? Ja els hi dic que no només és cosa de llibreters; aquí entren en joc infinitat de variables alienes a ells i de més importància específica. Però són els llibreters qui donen o treuen visibilitat. Però potser m'equivoqui, doncs no he volgut/pogut passejar-me massa entre la multitud. El ramat que som nosaltres pasturant rambles avall, com si un cabrer doctorat en màrqueting ens assotés des de les ombres. He passat de tot, tios. Demà li dic a un col·lega que curra en una llibreria que me l'encomani i llestos. També li passaré el pdf del Bononad per si s'entusiasma igual que jo i m'el ven a les Pepis que trobi per allà.

Deia que la Feria del Libro de Madrid li dóna mil voltes a Mc Jordi per tres motius.

Un.- Quinze dies de vendre llibres com a bojos enlloc d'un.

Dos.- Moltes casetes repartides pel Retiro, ambient assossegat, tranquil·litat per llegir contraportades, per entaular conversa amb el llibreter o editor. Per jaure a la gespa i fruir del llibre adquirit.

Tres.- Varietat infinita de títols, per a triar i remenar. Molts més títols que no pas aquí, on el Mc Menú no pot ser molt diferent, perquè això és Fuenteovejuna, todos a una.

Veig que amb aquest post he fet més d'un i més de dos amics, als quals aprofito per saludar i dir-los-hi que tranquils, que som un gra al cul insignificant. Quan vegin les llistes de més venuts la picor se'ls hi passarà.

La cosa ha acabat de la única manera possible; la Meva Única i Estimada Aliada necessitava anar al lavabo, i ens hem endinsat en un McDonald's per a pixar gratuïtament i anònima. Mentre l'esperava, la flaire dolça i hipnòtica de les hamburgueses m'ha convençut. Soparem aquí. I ella ha saltat d'alegria i no s'ho podia creure. Sense el convencional "ho dius de veritat?", s'ha posat ràpidament a la cua. "No hi ha dia més adequat per fer-ho, estimada", he sentenciat jo.

Demà si en tinc ganes els hi explicaré una part més maca del meu Mc Jordi, quan he anat a vendre llibres al gueto, en una de les llibreries de ciències socials i pensament crític més interessants, desertes i desconegudes de Barcelona. Per estalviar-me comentaris incisius, els diré que hi col·laboro habitualment, a canvi d'un grapat d'euros, així que si volen diguin que faig propaganda al descobert. Avui m'hi han passat coses certament inversemblants que bé mereixen un post en aquest putu blog.

ACTUALITZACIÓ A DIA 24.

El llibreter fa unes aportacions que no podem obviar i que descarreguen de culpa al gremi de llibreters entorn al llibre d'Erra que, en efecte, no existeix —a l'isbn. Des d'aquí, una humil disculpa a qui he pogut ofendre.

—Subal! Subal! Vine cap aquí que et planxaré a...

—Però si has estat tu, jo no he fet reeeees...

El llibreter diu:

Hi ha diverses circumstàncies que convindria saber:

1. l'editorial no fa bé la seva feina perquè no l'ha donat d'alta a l'isbn. El llibre té isbn, cert, però l'editorial no notifica a quin llibre correspon els isbns que té adjudicats des de juny de 2006. Si un llibre no apareix a la base de dades d'una llibreria, el segon pas és mirar l'isbn. El tercer pas està condicionat per la imminència de Sant Jordi, que de vegades no és compatible amb Sant Google ;-)

2. el distribuïdor no fa bé la seva feina perquè no informa els llibreters de la novetat. Jo tampoc no en sabia res. De fet, vostè ja deu saber que el distribuïdor de l'editorial Galerada va com va. No vull imaginar quantes novetats endarrerides deu tenir als magatzems. Més ;-)

[...]

Dos anys perpetrant faltes d'ortografia en públic

A tots els amics i amigues de la Perifèria.

Aunque el éxito es siempre inevitable,

procúrate un buen fracaso de vez en cuando

para que tus amigos se entristezcan.

Monterroso, Augusto.

***

23 d'abril de 2005

Freddie Hobbard, First Light
First light, 1974

powered by ODEO

***

—Subal, deixa de tocar-te l'entrecuix i vine a seure a la falda del teu amo.
—Bup-bup! Ja sóc aquí. Què vols, amo?
—T'explicaré el dia en què vas néixer.
—Ai, autor, repapieges que t'hi cagues. Tothom ho pot saber anant aquí. Quins temps aquells, eh, lladre?
—Parla amb més respecte al teu creador, Subal. No has aprés res en tres anys.
—Nyeeeeeeeeec: Errata. No són tres anys sinó dos.
—Subal. T'he de dir una cosa.
—M'espantes i m'horroritzes.
—Ta mare no és Blogger, sinó Relats en Català, el teu aniversari no és avui i tu fa tres anys que voltes.
—Q... Què?!
—Per combatre l'avorriment i el buit hipermodern després d'un fracàs, l'Autor, o sia, jo, es va posar a escriure. Va escriure alguna merdeta que va publicar en una gran escola de relataires. De sobte, Subal, vas aparèixer a la ment del creador.
—Tal Javhè que s'apareix a Abraham, eh, tio?
—Et tens en gran estima, i practiques comparacions certament grandiloqüents, però sí.
—I què va passar després?
—Tot i res. Vaig continuar escrivin-te.
—Dona'm un cigarret, i explica'm com va anar la cosa...
—Doncs el primer cop que et vaig escriure, la cosa va anar així...

LITERADURA

La gola li cremava i sentia les dents mortes, que li ballaven. De la boca de l'estómac li pujava un inquietant regust de querosè.

Malgrat el seu lamentable estat, va agafar el primer bloc de notes que va trobar escampat per la taula i el va obrir per una pàgina incongruent; les llibretes es comencen pel principi, no per on et dóna la gana. Va escriure una línia; El vols sacrificar? Sí, el vull sacrificar [1], i se la va esnifar. I després una altra; Eso es lo maravilloso de ti; te gusta dar placer [2], i una altra; La poesia que feia era una merda [3], fins que es va bufar l'equivalent a un paràgraf sencer de frases inconnexes.

Li agradava la literadura; sembla obvi dir-ho a aquestes alçades, però així era. Era un ionqui addicte a la drogaïna més letal. Esnifava tota frase, tot relat, assaig, manuscrit, tota novel·la que li caigués a les mans. No tocava, emperò, ni enciclopèdies ni novel·la rosa.

Tenia el septe nassal destrossat i la vista cansada. Els ulls vermells, injectats de sang, vidriosos, cada cop més sovint.

I parlava estrany; amb subordinades, notes al peu, epítets, al·literacions, en alexandrins, o sextets, a voltes en rimes falses, vés a saber.

Aquell matí gris i brut, en Subal va decidir que intentaria cultivar ell mateix la matèria prima de la literadura. N'extrauria químicament l'essència, rebaixaria la puresa del producte resultant a base de ficció i mentides, i finalment esnifaria gratis tota la drogaïna literària que li vingués de gust.

En Subal, torbat per l'amargor de les sentències esnifades que li corrien fosses nasals avall, no es va estranyar —ni tan sols se'n va adonar— que la primera frase pròpia que escrivia, que manufacturava, era ni més ni menys que un epíleg; una necrològica; unes exèquies per la seva òpera prima, que naixia morta. Fixeu-vos-hi, si no;

"No necessito cobrir el buit vital. Trobo veritable inspiració en aquest estat de la vida, encara que després la inspiració no pugui fluir; precissament perqué neix del buit i mor a la primera sospita d'activitat."

—Snifff! —va fer en Subal, alçant el cap i centrant-se en un punt indefinit del sostre.

__________

[1] Coeetze, Desgràcia.

[2] Houellebecq, Plataforma.

[3] Delillo, Cosmòpolis.
__________________

Quinina, Subal, Relatsencatalà.com. Recull dels millors relats. Versió 1.0, La Quadriga.

—Autor.
—Subal.
—La teva escriptura no ha millorat amb el temps.
—Subal.
—Autor.
—Plaffff! [Calbot].
—Aix. Cabró. Però ma mare adoptiva és Blogger, no? I avui fa dos anys que vas actualitzar per primer cop aquest putu blog, no?
—Afirmatiu.
—O sigui que avui és el meu aniversari glamurós, oi?
—Felicitats, imbècil.
—Ei, ei, ei. I no em fas cap regal? Jo què sé; una puteta per quan m'oblides i no em fas sortir a L2P, per exemple...
—Vale. Et presento la Subala.

—Guapaaaaaa!

22 d'abril de 2005

A la pàgina en blanc, pel seu suport incondicional.

Francesc Bononad, Empremtes en la neu, Laertes (pendent de publicació)

21 d'abril de 2005

El verbo leer no soporta el imperativo. Aversión que comparte con otros verbos: el verbo "amar"..., el verbo "soñar"...

Daniel Pennac, Como una novela, Anagrama.

Un dels nostres

Honorable i majestàtic senyor Boix; benvingut al manicomi.

Paper de vidre fa cinc anys. A celebration

Vostès recorden aquest post prehistòric que vaig batejar com "Estas navidades no me compres un reloj"?

Instrucciones para dar cuerda a un reloj,
Restos de un incendio, Migala, 2001

Powered by Castpost

llibre relacionat:

Historias de famas y cronopios, Cortázar, Julio

****

Vostès recorden aquest youtube, que ha aixecat certa polèmica? [aquí i aquí]

****

Doncs ara llegeixin, si ho volen, la meva col·laboració al número especial, especialíssim, espectacular, emotiu, que acaba de treure Paper de Vidre en el seu cinquè aniversari. Felicitats a tot l'equip. Ens van demanar l'impossible; reescriure en sis línies una obra literària i com que aquí a la Perifèria som uns retorçats, vam reescriure el que ja havia estat reescrit.

PREÁMBULO A ESTAMPAR TU SEAT LEÓN

Piensa en esto, quan et deixen un llibre, no et deixen un llibre, sinó l'obligació de llegir-te un llibre, et regalen —no ho saben— hores d'abominable avorriment, et regalen hores d'angoixa enverinades amb milers de suposicions a l'entorn de per què et deixen aquest llibre i no aquell altre, et regalen la prohibició de doblegar pàgines, de subratllar errates o frases lapidàries, et regalen l'obligació de tornar-lo a la persona que te l'ha deixat, et regalen l'esclavatge de l'excusa; que si avui se m'ha oblidat, que si encara no l'he acabat, quan el que passa és que l'has perdut, cretí miserable, i a les llibreries està exhaurit. Ah no, per favor, no em deixis el teu llibre, dona'm les claus del teu Seat León i no pateixis, que jo ni corro ni bec.

Connexions [preàmbul a la London Book Fair 2007]

La connexió irlandesa

Són les nou o les deu de la nit. Surto de l'aeroport del Prat esgotat i em fumo un cigarret. Prenc la fresca i em sento feliç pel dia d'avui. Llenço el cigarret.

—Taxi!
—A on?
—Al Guinarbronx... Redéu! Si això que sona és Rory Gallaguer!! [estupefacció]
—No ben bé; és el grup anterior a la seva carrera en solitari; Taste.
—Yeah! [estupefacció accentuada]

L'home em mira pel retrovisor. La seva estupefacció també és notable;
—...Però si només has escoltat uns compassos...
—Home, convindrà amb mi que Rory Gallaguer té una sonoritat pròpia...
—Oi.

I escoltem un magnífic disc de Taste fins al Bronx. Propina = 1,50€

Taste. The best of Taste, featuring Rory Gallaguer.
I'm moving on, 1969

Contra Bolaño

Un contacte m’adverteix per sms: "compra’t el Babelia. Especial sobre Bolaño." Avui és diumenge i el Babelia surt dissabte; llamp de llamp. El meu quiosquer, emperò, en guarda un exemplar, que adquireixo.

No m’agrada l’article d'en Cercas. Però encara no sé per què. Sembla que només ell pugui jugar i imaginar i construir alguna llegenda sobre Bolaño (llegir Soldados de salamina). Però segurament no he entès l'article, clar. Caldrà llegir-se'l amb més deteniment... Ara, això sí; Bolaño: socialdemócrata o liberal de izquierdas? Va, home! Bolaño àcrata.

Però a banda del Cercas, vull destacar una frase i un article del mateix Babelia, que m'han fet especial gràcia. Saludo la punyalada de Vallejo i la crítica a l'estil de Bolaño que fa Darío Jaramillo Agudelo. I tant que sí! Vinga, Subal, tira milles i apunta;

De l'article de Cercas;

El primero [reproche literario] afirma que la prosa de Bolaño es pedestre, plana, elemental ("del tipo yo Tarzán, tú Chita", ha dicho Fernando Vallejo, con una maldad que parece sacada de cualquiera de los libros de Bolaño); [...]

I aquí, l'article de Jaramillo;

Mago de un solo truco.

No me gusta hablar de lo que no me gusta. Prefiero equivocarme en el elogio. Cuando abandono un libro es porque la ecuación placer/dolor está de este último lado. Nunca me impongo la lectura como un cilicio. Sobre todo la de poesía y la de novelas. Soy lector sibarita. Cuando dejo un libro, en especial aquellos textos que vienen bendecidos por cierto consenso, tiendo a pensar que se trata de una carencia mía. Con Bolaño me sucedió eso. Fracasé. Tratándose de un autor tan reconocido, de seguro el problema es mío. Perdí por completo el interés en él.

Ahora, con motivo de esta valoración que presenta EL PAÍS, me obligo a tratar de aclarar(me) los motivos de mi fracaso. Leo algunas páginas. Tiene pocos recursos y los repite sin variar. Me doy cuenta de que su prosa va en remolinos. En cada párrafo uno pasa varias veces por la misma palabra. Abusa de la aliteración hasta el cansancio. Con esa muletilla, da la impresión de estar conversando, siempre con el mismo tono, que fluctúa entre la cantaleta y la salmodia. Mis ideales son otros, distintas mis admiraciones. Por mi parte, mientras leo voy tachando. Admiro la economía de medios. Me parece maravillosa, y dificilísima de lograr, una prosa como la de Pedro Zarraluki, como la de Martínez de Pisón, como la de Andrés Trapiello, todas distintas entre sí como para demostrar que la sobriedad no es monotonía. En cambio ese ir en eses es heces, digo para aliterar como alitera y repetir como repite Bolaño en dosis tan excesivas, que terminan por denunciar la bisutería de una prosa bastante poco recursiva. Bolaño es mago de un solo truco, retorcido (como un remolino), adornado truco, pero siempre igual a sí mismo. Es ahí cuando uno puede ver con nitidez la diferencia entra la pobreza -maquillada- y la difícil y maravillosa sencillez.

Ahora lo tengo más claro. Fracasé con Bolaño porque me marea su repetidora.

(De seguro estoy equivocado. Definitivamente no me gusta hablar de lo que no me gusta).


Darío Jaramillo (Colombia, 1947) es poeta y narrador, autor de Cantar por cantar y La voz interior.

***

Curiositat; si conserven l'edició en paper del Babelia, a la seva pàgina 4 descobriran que Blanes s'assembla de manera sospitosa a Santiago de Chile, i que Santiago de Chile és escandalosament semblant a Blanes.

***

L'excel·lentíssim blog El ojo fisgón informa abastament sobre un altre "especial Bolaño" d'aquest cap de setmana, però de l'altra banda de l'Atlàntic. No es perdin això.

***

I així s'acaba aquesta vertiginosa setmana dedicada en exclusiva a llegir i a pensar sobre Bolaño. El Madrid ha perdut, i la metadona s'ha fet del PP. La metadona és la nostra Isabel Allende, i no tenim Bolaño per a fustigar-la. Maldita muerte, sí, maldita muerte.

?

A la memòria de R.B.

***

Sé, per fi, a on apunta aquest triangle.

?= La Universidad Desconocida

***

Esperas que desaparezca la angustia

Mientras llueve sobre la extraña carretera

En donde te encuentras

Lluvia: sólo espero

Que desaparezca la angustia

Estoy poniéndolo todo de mi parte

Roberto Bolaño, La Universidad Desconocida, Anagrama, 2007

***

The Doors, Riders on the Storm

L.A. Woman, 1971

***
23.24

No és Belano, no és B. El protagonista ara, i només ara, és Roberto Bolaño. L'angle final del triangle , el ?, és la història del creador. La seva devastació. La tristesa, la solitud, els fantasmes, les paranoies. L'angoixa de l'escriptor que no té padrins. L'angoixa d'algú que va prendre un camí plagat de paranys i d'interrogants. L'angoixa del picapedrer.

***
00.16

Uf, em sento avergonyit. Estudio la bibliografia del final de La Universidad i descobreixo que gran part dels poemes formen part dels llibres Tres [El Acantilado, 2000], Amberes [Anagrama, 2002] i Los perros románticos [Acantilado, 2006], precisament, tres llibres de Bolaño que no he llegit. Je, je, i jo que em pensava que estava obrint una nova línia d'investigació! Sóc neci i sóc cretí. Però m'és igual; per uns moments, unes hores, m'he vist com un d'aquells investigadors de 2666 que cerquen a Archimboldi, descobrint, indagant, contrastant dubtes i informacions que tinc a mà. M'he sentit ben viu. He anat a mirar, per la vostra informació, la revista Túria núm. 75 i he buscat l'extensa biografia que firma Juan Domínguez Lasierra. Volia refrescar la meva memòria... com vivia Bolaño cap els anys 80, quan encara no havia estat reconegut, época en la qual escrivia molta poesia? Ho transcric igualment.

1980. "En aquellos años, si mal no recuerdo, vivía a la intemperie y sin permiso de residencia. Por supuesto, nunca llevé esta novela (Amberes) a ninguna editorial. [...] Mi enfermedad, entonces, era el orgullo, la rabia y la vilencia. Estas cosas (rabia, violencia) agotan y yo me pasaba los días inútilmente cansado. Por las noches trabajaba. Durante el día, escribía y leía.. No dormía nunca. Me mantenía despierto tomando café y fumando", recuerda en 2002, en el prólogo de la edición de Amberes. [...] "Anarquía total", era su lema, que tenía puesto a la cabera de su cama. No creía que iba a vivir más allá de los 35 años. Y confiesa que era feliz. Es su último año en Barcelona.

Era feliç? Els seus poemes no ho demostren. Tot em sembla molt estrany.

1981. Bolaño se traslada de Barcelona a Gerona[...]. "En aquella época —relata en el cuento "Sensini"— yo tenía veintitantos años y era más pobre que una rata. Vivía en las afueras de Girona, en una casa en ruinas que me había dejado mi hermana y mi cuñado tras marcharse a México y acababa de perder un trabajo de vigilante nocturno en un camping de Barcelona, el cual había acentuado mi disposición a no dormir durante las noches*. Casi no tenía amigos y lo único que hacía era escribir... Vivía con lo que había ahorrado durante el verano y aunque apenas gastaba mis ahorros iban menguando al paso del otoño". [...]

________________________________________________________________
*Según Alain Resnais / hacia el final de su vida / Lovecraft fue vigilante nocturno / de un cine en Providence. / Pálido, sosteniendo un cigarrillo / entre los labios, con un metro / setenta y cinco de estatura / leo esto en la noche del camping / Estrella de Mar. Bolaño, Roberto, La Universidad Desconocida.

Aquest post conté desordre i caos

A voltes hom naufraga per la xarxa. A voltes hom se sent lleuger i tocat per la mà de déu i agafa una onada d'esquerres collonuda i surfeja i surfeja i no fa més que trobar noticies hil·larants, irritants, comentaris aguts, blogs desconeguts. O. A voltes hom agafa una pedra plana —còdol— i la llença furiosament contra l'estany i el roc rebota, rebota, rebota. I vas a petar a una riba desconeguda. En moments com aquests, veus que el món es torna petit-petit fins a poder acariciar-lo amb les teves pròpies mans.

Addenda. Odio com pensa aquesta terra. Trobo que l'encega un odi irracional. Va de patricida, però no s'ho creu ni ell. Ara, això sí; escriu collonudament bé. Em recorda molt a Vallejo. Cuba li fa mal, i el seu odi visceral, quan no m'apunta a mi, m'encanta, no per l'odi, sinó per visceral. Emanaciones.

***

Això per una banda. Per l'altra hi ha Bolaño, que em fa estar parat alegrement a l'estació del metro, desitjant no arribar mai a casa. La meva biblioteca la posa el Transport Metropolità de Barcelona; llarga vida a l'avaria! Estic francament entusiasmat amb El secreto del mal. Tenia reticències sobre aquest llibre de relats, bé prou que ho saben; no és un llibre alçat sota la voluntat expressa de l'autor, doncs l'autor fa temps que és mort. Però hi ha relats tan eficients, tant de la casa, tan brillants, que no em puc estar de donar-los a vostès la vara i equivocar-me gargotejant bits de blog. Un dels relats mereix la meva atenció; Playa. Un altre —Laberinto— l'he trobat avorridíssim i, déu em perdoni: me l'he saltat sense contemplacions. Facin el mateix; si un llibre o un relat els fastigueja, deixin-lo, es faran un favor immens.

Espero amb candeletes la valoració dels experts, que encara no arriba. Però aquest llibre per mi té gran valor, perquè està composat per relats potser inacabats, potser exercicis d'escalfament que practiquen els escriptors i que no solen sortir a la llum. Fetus. Per què... com s'ho fan els escriptors per alçar les estructures d'una novel·la, assaig o relat? Creguin que és un tema que m'obsessiona. Quin és el secret del mal que em consumeix, com domesticar les ànsies de posar-me a escriure llarg? El secreto del mal és una porta mig oberta, per on es pot imaginar, ni que sigui una mica, quin és el procés emprat per Bolaño per construir el Caos.

Ara parlaré de Playa, que m'ha entusiasmat. M'hi jugo un pèsol a que l'amic Portnoy està o estarà aviat entusiasmat amb un altre relat; El hijo del coronel. Però el meu relat és Playa. Un relat curt —sis pàgines— on només hi ha una pausa, que és el punt final. El relat descriu els dies de mono d'un ionqui que podria ser Bolaño, o podria ser jo o podria ser algú que sap què és l'angoixa i intueix un final, i on estrictament no passa res, però està escrit amb fúria, amb desesperació, com rascar-se compulsivament el braç fins a treure's la pell, fins a esgarrar un múscul, fins a gratar os, com aferrar-se a una vida que se'n va, com, malgrat això, cridar de ràbia que vol dir vida, una vida que se'n va, la de Bolaño (?), la del ionqui, la teva o la meva, i on una imatge col·losal m'ha fet tremolar d'emoció, allà al metro; y en el cielo, junto a las estrellas, brillaba un sol negro, un enorme sol negro y silencioso [...]

Ah, l'aristocràcia

Obro un llibre que estudiem publicar i m'imagino a Sir Ernest Benn enfonsat en una butaca de cuir, xumant un havà vora el foc i ben borratxo de malta escocès, asseverant al seu foxterrier;

Politics is the art of looking for trouble, finding it whether it exists or not, diagnosing it incorrectly, and applying the wrong remedy*.

Aleshores ric per sota el nas, aquí sol a l'oficina. M'encenc un cigarret clandestí i em disposo a obrir l'editor d'aquest putu blog.


________________________________________

*[N del T] La política és l'art de buscar problemes, trobar-los existeixin o no, diagnosticar-los incorrectament i aplicar el remei equivocat.

BAIRES, STORIX, STOREC, MUSCLE

—Pst!
—Hummm?
—Això.
—Pufff!
—Autor, sispli. Per la teva dignitat; parla'n.
—No.
—I doncs?

Ahir vaig anar a una llibreria de barri i em vaig comprar El secreto del mal. És el primer llibre de Bolaño que em compro de novetat. De sobte, vaig trobar molt a faltar la presència del seu autor. En fi. Llegeixo la Nota preliminar del llibre, que firma Ignacio Echevarría. Echevarría fou amic de B. Fins i tot surt com a personatge que es bat en duel amb Belano, en una platja de Blanes, a Los detectives salvajes. Al morir B, Echevarría es va cuidar de rescatar textos del pc de B. Vaig llegir no sé a on que B escrivia en un ordenador molt antic. Pantalla de color verd? Un ordenador com aquest? Imaginin-se en la pell d'Echevarría per un moment. L'emoció i la tristesa. No?

Otros archivos contienen abundantes poemas y esbozos o fragmentos narrativos en diverso grado de elaboración; a veces sueltos, más a menudo arracimados e inventariados en lo que parecen libros en proyecto, alos que el propio Roberto solía adjudicar muy tempranamente un título provisional y, en ocasiones, hasta una dedicatoria. Éste es el caso del archivo que lleva la etiqueta "BAIRES" y que ha servido para armar el presente volumen.

[...]

De las restante piezas recogidas en este volumen, las tituladas "No sé leer", "Laberinto", "Daniela", "Muerte de Ulises", "Bronceado", "La colonia Lindavista", "Playa", "El viejo de la montaña", "Las jornadas del Caos" y "Crímenes" proceden de un archivo que lleva la etiqueta "STORIX".

[...]

De un archivo que lleva la etiqueta "STOREC" procede la pieza —sin duda incompleta— titulada "Sabios de Sodoma"

[...]

El extenso relato titulado "Músculos", probable arranque de una novela inacabada, quizá un borrador primitivo de Una novelita lumpen (Barcelona, Mondadori, 2002), está contenido él solo en un archivo independiente que lleva la etiqueta "MUSCLE".

Echevarría, Ignacio, "Nota preliminar", El secreto del mal, Bolaño, Anagrama

*

Ahir vaig descobrir un gran blog, que farà les delícies de tots els aprenents d'editor que pul·lulen pel teatre buit.

*

L'altre dia vaig veure que no podem, definitivament no podem, per la nostra salut mental, fer cas de l'estupidesa imperant. Cal fixar-se amb la gent de bé. Aleshores, la llengua en què s'expressin m'importa un carall. Hi vaig arribar per aquí, però la totalitat del blog és d'una qualitat que ja m'agradaria per L2P

*

D'altra banda, quan més llegeixo el blog d'en Drals, més certa trobo aquesta frase.

Cosas que hacen BUM

Suposem que les ones cerebrals d'un servidor segueixen aquest patró ------------------->




Doncs l'efecte —sempre suposat— que la rompida de la hora de Calanda provoca en el metabolisme del visitant podria ser el diagrama de l'esquerra.






Mil·lèssimes després de que l'alcalde etzibi el primer cop al bombo gegant, el teu cos s'escalfa de manera sorpresiva i les ones de so et fan pessigolles a l'estòmac. Aleshores, com entrant en un karma supersònic entens que el silenci sepulcral dels segons abans de la rompida és equivalent a la saturació sonora de la rompida en si mateixa. Son dues maneres equivalents d'expressar una sola cosa.




Aquest tipus de tradicions atàviques i sorprenents. Catarsi col·lectiva ben tangible i única. Configuren el caràcter d'un poble. Ja de ben petit et donen una tela de color violeta, negre o blau elèctric i un timbal a un bombo. Cada poble té el seu color i el seu ritme. A Calanda els tira més l'ús del bombo. En canvi, a Alcañiz, tenen gust pels tambors ben tensats, de sonoritats més agudes. Però potser el que hom troba més fantàstic és passejar-se pels pobles més petits, on es troben un o cap turista. Allí, es poden observar colles d'amics vestits amb la tradicional sotana patrullant pel poble en solitud i provocant la dolça i càlida confusió del ta-ta-ta-ra-ta-BUM, ta-ta-ra-ta-ta-BUM.

I sorprén també la naturalitat dels vilatans, l'amistat que cadascú d'ells té amb el seu instrument. Com qui surt del portal de casa seva i s'encén un cigarro, o pitja el botó del play del seu I-pot, aquí surten de casa i comencen a repicar el tambor, ja estiguin sols o acompanyats, els observin mil mirades o ninguna.

Més enllà de les processons serioses i amb un component religiós evident, el visitant aprecia el puntet popular i pagà de l'assumpte; les processons nocturnes on de nou el poble empina els colzes; un colze per picar contra el cuir del bombo, l'altre colze per beure del calze de crist o el cubata de cola. Recordo de petit assistir a la processó dels borratxos de Cuenca, i aquest cop el visitant i la seva aliada ho han vist a Alcañiz. Atenció; un cubata = 2€. Glòria, glòria, al·leluia.

La sang, l'alcohol, la festa, la penitència, la tradició, el silenci, la religiositat, la fe a ultrança, el passat-present. Al Baix Aragó són coses que fan BUM. I quan el BUM emmudeix, queda un paisatge nu, àrid, horitzontal, sever, enrunat. D'una bellesa peculiar.

Més consideracions

0. És immoral que un premi tant prestigiós com aquest s'atorgui cada dos per tres. Però així augmento les visites i tinc comentari més o menys assegurat. Senyores i senyors, preparin-se per ovacionar llargament el primer poema que el senyor Horinal s'atreveix a penjar al seu putu blog.

VI Premi Espectacular-ara-no-recordo

Per a El blog de l'ORINAL i el seu
jp a la catosfèria


UN NOTABLE INCREMENT DE VISITES PER A ELL!

L2P és sensible als sentiments que expressa aquest post. Pertany al llibre Eclipsi, d'una blogger desapareguda anomenada Esperança Camps (via Entrellum, Tirant al cap, Enric Gil), i per tant, mereix aquest honorable accèssit al VI Premi Espectacular de l'assumpte.

1.

Cosas que hacen BUM. És un llibre entretingut, a mig camí de Cuatro amigos y Miedo y asco en las Vegas. Si voleu, pel pes específic que ocupa la música en el text, també està a prop d'Alta fidelitat de Nick Horby. M'agraden les molt diverses metàfores supersòniques, l'ús continuat de drogues i la paranoia autodestructiva del prota, Pànic Orfila. M'agrada el nom de Pànic Orfila.

Al text de la contra es diu que Kiko Amat viu allunyat de la tecnologia moderna. Mentida.

2.

Pico espasmòdicament i nerviós de mans [com? així] pensant que demà estaré per terres de fanatisme i devoció catòlica. Tamborrades a mansalva, alcohol a la sang de Crist (procesión de los borrachos, p.e.). Immensitat i no-res. Silenci sepulcral. Papotes. Però sobretot tambors. Quan de nen m'hi portaven, els ulls se'm tornaven plats al veure rebotir i vibrar gotetes de sang contra el cuir, la piel de toro. Calanda, Alcañiz, Hijar. No cal anar al desert de Sonora. El Baix Aragó em val.

3a)

Tinc un amic —que anomenarem Isidoro— que pocs segons abans d'aquesta instantània afirmava que tenia una tècnica infal·lible per beure del porró. També era mentida. Amb tot, durant aquella calçotada vam proclamar diverses vegades incendiàries declaracions d'independència, que ja és del que es tractava.

3b)

En temps de rigor asceta i religiós, m'agrada recordar aquest poema que ens va regalar Andreu Subirats. L'explicació del poema, més a baix.

Poema que al-Akhras li dedica al seu amic Mulla Khadar

Li dic al amic bebedor de meu got,
al company de llibertinatge i lúxuria:
¿Per què et prives del got de vi?
¿Per què te n’apartes?
¿Que vols perdre la protecció de l’alegria?
Va! No em parles ara de les canes, tu,
que darrera d’elles amagues el teu penediment.
I, ¿Com és que t’apartes d’aquesta manera de viure fosca
que et portava cap a les penes del destí i et vestia
la vergonya, però aixecaves la cua orgullós?
Recorda com réiem amb el vi quan sempre acabavem borratxos,
després de la ressaca, bevíem una altra vegada
sense saber mai distingir el vespre del matí.
I tu entre putes i reputes jugant amb el teu petit pardal.
Em deies:
-Veu sanament del got gran i del petit!
I fins i tot quan miraves una vella treies la polla com fan los ases.
I ara,
¿Per què et prives del got de vi?
¿Per què te n’apartes?

Al-Akhras, Iraq, XIX (Traducció de l’àrab de Laura vega, versió d’Andreu Subirats)


Al-Akhras és sens dubte el poeta més important de l'Iraq del segle XIX, que d'altra banda era un territori sota el domini de l'imperi britànic. Se'l considera un poeta molt dotat per a les composicions tradicionals, els panegírics i els poemes de circumstàncies socials. El poema que aquí presentem no s'adiu amb cap d'aquests temes i més aviat ens ve a confirmar una veu d'al-Akhras que s'entronca en la tradició pagana -importantíssima- de la poesia àrab i l'emparenta amb d'altres poetes també perses com al-Ajtal, Abu Nuwas, Abul-l-Athiyya o Ibn al Mu'tazz, tots ells nascuts també al territori que avui coneixem com a Iraq entre els segles VII i IX. Aquests poetes ens han transmès importants diwans (conjunt de composicions escrites per un poeta) i tots apareixen citats i recollits en el Kitab al Agani o llibre dels poetes on es recull bona part de la lírica aràbiga clàssica i se'ns informa sobre la vida i llegendes d'aquests poetes, alguns dels quals apareixen també citats o com a personatges en les Mil i una nits. al-Akhras representa en certa manera el ressorgiment de la literatura àrab que es produeix al s.XIX i que enceta el període modern d'aquestes lletres. El poema que li dedica al seu amic Mulla Khadr, passaria per ser un Khamriyyat, és a dir una poesia bàquica, amb la particularitat que en aquesta composició al-Akhras introdueix un sentiment de penediment en boca del seu amic i company de luxúria, i alhora mostra el seu plany per aquesta decisió d'altri que el deixa sol i trist davant les penes del destí. I ja em sembla que el poema és prou explícit i directe. Com a observació final, fixi's que el membre sexual masculí hi apareix en tres ocasions i cada vegada és esmentat amb un terme diferent, almenys això ens diu la seva versió original en àrab i així ho hem volgut reflectir en la traducció, al més pur estil Blai Bonet.

*

Moltes gràcies, Andreu!

El factor B, revisited

Recorden, apreciats individus, aquest paràgraf que vaig tenir a bé de transcriure'ls aquí? No, oi? Els blogs romanen, mes la nostra memòria no és gens privilegiada. No es molestin, els hi recordo ara mateix;

Los escritores con "K" (Kafka, Kundera, Keats, Kleist, Kerouac, Kipling, K(C)onrad, Tadeus Kantor...), forman una familia muy distinta de los escritores "B" (Borges, Benet, Bernhard, Baudelaire, Broch, Bove, Brecht, Bashó, Buson, Bellow, Balzac, Ingebord Bachman...). Pero entre "B" y "K" hay puentes, lazos, solidaridades subterráneas o no subterráneas.

[...]

Esta red de solidares ocultas queda de manifiesto en la petición de índole particular de Franz Kafka a su amigo Max Brod para que éste quemase lo que de ningún modo quería que fuera quemado: su obra inédita, sus cartas, sus manuscritos. "Te pido -le escribió-, que lo quemes todo, sin excepción, y preferiría que sin leer. Sin embargo no te impido que lo hojees, aunque en verdad preferiría que no lo hicieras." Y Max Brod cumplió a pies juntillas. No quemó nada. Hablar pues de "B" es casi como hablar de "K" y viceversa, aun hablando de cosas distintas.

Bonells, Jordi, Esperando a Beckett, Funambulista

Ara que ja han fet memòria, els hi diré que vaig fer cas a l'amic J.T. —no confondre amb J.P., i menys encara amb J&B— i vaig adquirir no fa massa Los antimodernos, d'Antonie Compagnon. Llibre que també s'ha llegit el Clark Ken del periodisme espanyol. No és ara el moment de parlar a fons sobre les tesis d'aquest llibre, encara que ja els hi avanço que quan llegeixo coses dels modernos, em torno antimoderno, i que quan llegeixo coses dels antimodernos, em torno recontrantimoderno, i així fins a l'infinit. Ara és moment de misteri de Setmana Santa. Observin si no el primer paràgraf del llibre en qüestió;

¿Quiénes son los antimodernos? Balzac, Beyle, Ballanche, Baudelaire, Barbey, Bloy, Bourget, Brunetière, Barès, Bernanos, Breton, Bataille, Blanchot, Barthes... No todos los escritores franceses cuyo nombre comienza con una B, pero a partir de la letra B, un importante número de escritores franceses.

Compagnon, Antoine, Los antimodernos, Acantilado.

I ja està, només els hi volia transmetre aquest petit misteri. Bona nit, vaig a veure el House.

Per cert, joc inútil. Diguin noms d'escriptors catalans les inicials dels quals siguin J.P. Per exemple, Josep Pedrals. Un dos tres, responda otra vez.

Es diu l'artista, per cop enèssim...

Quina alegria poder anunciar als quatre vents que un il·lustre obre un blog. Avui mateix, mentre l'Aeroplà —que no la Tina— es queda immòbil en l'hangar de la nostra memòria col·lectiva, rebo comunicació del naixement del blog més esperat. Senyors, senyores, preparin-se per llegir El blog d'en Pedrals.

Alegria, alegria! Llarga vida, llarga vida!