Aquest post conté desordre i caos

A voltes hom naufraga per la xarxa. A voltes hom se sent lleuger i tocat per la mà de déu i agafa una onada d'esquerres collonuda i surfeja i surfeja i no fa més que trobar noticies hil·larants, irritants, comentaris aguts, blogs desconeguts. O. A voltes hom agafa una pedra plana —còdol— i la llença furiosament contra l'estany i el roc rebota, rebota, rebota. I vas a petar a una riba desconeguda. En moments com aquests, veus que el món es torna petit-petit fins a poder acariciar-lo amb les teves pròpies mans.

Addenda. Odio com pensa aquesta terra. Trobo que l'encega un odi irracional. Va de patricida, però no s'ho creu ni ell. Ara, això sí; escriu collonudament bé. Em recorda molt a Vallejo. Cuba li fa mal, i el seu odi visceral, quan no m'apunta a mi, m'encanta, no per l'odi, sinó per visceral. Emanaciones.

***

Això per una banda. Per l'altra hi ha Bolaño, que em fa estar parat alegrement a l'estació del metro, desitjant no arribar mai a casa. La meva biblioteca la posa el Transport Metropolità de Barcelona; llarga vida a l'avaria! Estic francament entusiasmat amb El secreto del mal. Tenia reticències sobre aquest llibre de relats, bé prou que ho saben; no és un llibre alçat sota la voluntat expressa de l'autor, doncs l'autor fa temps que és mort. Però hi ha relats tan eficients, tant de la casa, tan brillants, que no em puc estar de donar-los a vostès la vara i equivocar-me gargotejant bits de blog. Un dels relats mereix la meva atenció; Playa. Un altre —Laberinto— l'he trobat avorridíssim i, déu em perdoni: me l'he saltat sense contemplacions. Facin el mateix; si un llibre o un relat els fastigueja, deixin-lo, es faran un favor immens.

Espero amb candeletes la valoració dels experts, que encara no arriba. Però aquest llibre per mi té gran valor, perquè està composat per relats potser inacabats, potser exercicis d'escalfament que practiquen els escriptors i que no solen sortir a la llum. Fetus. Per què... com s'ho fan els escriptors per alçar les estructures d'una novel·la, assaig o relat? Creguin que és un tema que m'obsessiona. Quin és el secret del mal que em consumeix, com domesticar les ànsies de posar-me a escriure llarg? El secreto del mal és una porta mig oberta, per on es pot imaginar, ni que sigui una mica, quin és el procés emprat per Bolaño per construir el Caos.

Ara parlaré de Playa, que m'ha entusiasmat. M'hi jugo un pèsol a que l'amic Portnoy està o estarà aviat entusiasmat amb un altre relat; El hijo del coronel. Però el meu relat és Playa. Un relat curt —sis pàgines— on només hi ha una pausa, que és el punt final. El relat descriu els dies de mono d'un ionqui que podria ser Bolaño, o podria ser jo o podria ser algú que sap què és l'angoixa i intueix un final, i on estrictament no passa res, però està escrit amb fúria, amb desesperació, com rascar-se compulsivament el braç fins a treure's la pell, fins a esgarrar un múscul, fins a gratar os, com aferrar-se a una vida que se'n va, com, malgrat això, cridar de ràbia que vol dir vida, una vida que se'n va, la de Bolaño (?), la del ionqui, la teva o la meva, i on una imatge col·losal m'ha fet tremolar d'emoció, allà al metro; y en el cielo, junto a las estrellas, brillaba un sol negro, un enorme sol negro y silencioso [...]