dijous, d’abril 05, 2007

Més consideracions

0. És immoral que un premi tant prestigiós com aquest s'atorgui cada dos per tres. Però així augmento les visites i tinc comentari més o menys assegurat. Senyores i senyors, preparin-se per ovacionar llargament el primer poema que el senyor Horinal s'atreveix a penjar al seu putu blog.



VI Premi Espectacular-ara-no-recordo

Per a El blog de l'ORINAL i el seu
jp a la catosfèria


UN NOTABLE INCREMENT DE VISITES PER A ELL!


L2P és sensible als sentiments que expressa aquest post. Pertany al llibre Eclipsi, d'una blogger desapareguda anomenada Esperança Camps (via Entrellum, Tirant al cap, Enric Gil), i per tant, mereix aquest honorable accèssit al VI Premi Espectacular de l'assumpte.


1.

Cosas que hacen BUM. És un llibre entretingut, a mig camí de Cuatro amigos y Miedo y asco en las Vegas. Si voleu, pel pes específic que ocupa la música en el text, també està a prop d'Alta fidelitat de Nick Horby. M'agraden les molt diverses metàfores supersòniques, l'ús continuat de drogues i la paranoia autodestructiva del prota, Pànic Orfila. M'agrada el nom de Pànic Orfila.

Al text de la contra es diu que Kiko Amat viu allunyat de la tecnologia moderna. Mentida.

2.

Pico espasmòdicament i nerviós de mans [com? així] pensant que demà estaré per terres de fanatisme i devoció catòlica. Tamborrades a mansalva, alcohol a la sang de Crist (procesión de los borrachos, p.e.). Immensitat i no-res. Silenci sepulcral. Papotes. Però sobretot tambors. Quan de nen m'hi portaven, els ulls se'm tornaven plats al veure rebotir i vibrar gotetes de sang contra el cuir, la piel de toro. Calanda, Alcañiz, Hijar. No cal anar al desert de Sonora. El Baix Aragó em val.

3a)

Tinc un amic —que anomenarem Isidoro— que pocs segons abans d'aquesta instantània afirmava que tenia una tècnica infal·lible per beure del porró. També era mentida. Amb tot, durant aquella calçotada vam proclamar diverses vegades incendiàries declaracions d'independència, que ja és del que es tractava.



3b)

En temps de rigor asceta i religiós, m'agrada recordar aquest poema que ens va regalar Andreu Subirats. L'explicació del poema, més a baix.



Poema que al-Akhras li dedica al seu amic Mulla Khadar




Li dic al amic bebedor de meu got,
al company de llibertinatge i lúxuria:
¿Per què et prives del got de vi?
¿Per què te n’apartes?
¿Que vols perdre la protecció de l’alegria?
Va! No em parles ara de les canes, tu,
que darrera d’elles amagues el teu penediment.
I, ¿Com és que t’apartes d’aquesta manera de viure fosca
que et portava cap a les penes del destí i et vestia
la vergonya, però aixecaves la cua orgullós?
Recorda com réiem amb el vi quan sempre acabavem borratxos,
després de la ressaca, bevíem una altra vegada
sense saber mai distingir el vespre del matí.
I tu entre putes i reputes jugant amb el teu petit pardal.
Em deies:
-Veu sanament del got gran i del petit!
I fins i tot quan miraves una vella treies la polla com fan los ases.
I ara,
¿Per què et prives del got de vi?
¿Per què te n’apartes?


Al-Akhras, Iraq, XIX (Traducció de l’àrab de Laura vega, versió d’Andreu Subirats)


Al-Akhras és sens dubte el poeta més important de l'Iraq del segle XIX, que d'altra banda era un territori sota el domini de l'imperi britànic. Se'l considera un poeta molt dotat per a les composicions tradicionals, els panegírics i els poemes de circumstàncies socials. El poema que aquí presentem no s'adiu amb cap d'aquests temes i més aviat ens ve a confirmar una veu d'al-Akhras que s'entronca en la tradició pagana -importantíssima- de la poesia àrab i l'emparenta amb d'altres poetes també perses com al-Ajtal, Abu Nuwas, Abul-l-Athiyya o Ibn al Mu'tazz, tots ells nascuts també al territori que avui coneixem com a Iraq entre els segles VII i IX. Aquests poetes ens han transmès importants diwans (conjunt de composicions escrites per un poeta) i tots apareixen citats i recollits en el Kitab al Agani o llibre dels poetes on es recull bona part de la lírica aràbiga clàssica i se'ns informa sobre la vida i llegendes d'aquests poetes, alguns dels quals apareixen també citats o com a personatges en les Mil i una nits. al-Akhras representa en certa manera el ressorgiment de la literatura àrab que es produeix al s.XIX i que enceta el període modern d'aquestes lletres. El poema que li dedica al seu amic Mulla Khadr, passaria per ser un Khamriyyat, és a dir una poesia bàquica, amb la particularitat que en aquesta composició al-Akhras introdueix un sentiment de penediment en boca del seu amic i company de luxúria, i alhora mostra el seu plany per aquesta decisió d'altri que el deixa sol i trist davant les penes del destí. I ja em sembla que el poema és prou explícit i directe. Com a observació final, fixi's que el membre sexual masculí hi apareix en tres ocasions i cada vegada és esmentat amb un terme diferent, almenys això ens diu la seva versió original en àrab i així ho hem volgut reflectir en la traducció, al més pur estil Blai Bonet.
*

Moltes gràcies, Andreu!

4 comentaris:

Toni Ros ha dit...

Kinina: he d'advertir-le a vd. i als seus amics premiats que NO SOU GENT SERIOSA. Serietat, sisplau, serietat. Això dels blogs és una cosa seriosa. Com ho és la Catetosfera. Veig que els manca autocrítica. Sense autocrítica no anem enlloc. Miri que li ha passat a l'exdirector de la ILC, que ha acabat al cul del món. L'adverteixo: prengui's SERIOSAMENT la seva tasca blogogràfica als ervei del futur de la nostra estimada llengua i deixi's de mandangues de premis i altres apanyos lamentables. El saluda, el Senyor de les Llums eclipsades, però seriós de cap a peus, no com vostè. Cuidi's.

el blog de l'o.r.i.n.a.l.. ha dit...

1-Agraïment infinit. Honorat i aclaparat me deixeu missenyor Al-Quinina per un premi prematur però benvingt! prendrem les mesures oportunes per estar a l'alçada etc.etc.
2-Si el PEDLA per si sol, ja és valuós, un factor extern el fa més millor encara: Labominablehomedelesllums sen's ha picat! Un cop més l'hi he de donar la raó:per fortuna NO SOM GENT SERIOSA,ni ganes. Som uns farsants i uns intrusos i un dia ens posarem seriosos i farem un post parlant de la Elsa Pataki que deixarà el seu del Llach en calçotets i mitjons.

Toni Ros ha dit...

No hi ha pebrots. L'Elsa Pataki és sagrada. M'estimaria més una càrrega sense misericòrdia contra SS, el Bufonet Ignominiós, O Rei do Tofona Bianca.

ea! ha dit...

a canadà trobo que s'hi deu viure bé, jo venia a dir que el que no té perdó son els trajos atxuradetes de l'amat i que , equivocant-me, vaig anar a parara a la presentació que en va fer a l'heliogabal i que allò de dir en inglés tal afarta. tu ja m'enténs. salutacions en estona de llibretera frívola, ja se sap.