Leonor?

Leonor? Leonor? Quina classe de nom és aquest? Aquesta nena s'ha de dir Constitución. Si hagués sortit nen, s'hauria d'haver dit Estatuto.

Cazando tigres

Ahir vaig anar a fer d'esclau, caro diario. Abans d'explicar res més, deixeu-me dir que els veneçolans tenen una ventall d'expressions divertides espectacular. Una d'aquestes expressions és "cazar tigres". Caçar tigres vol dir buscar-se la vida acceptant qualsevol feina que es presenti per tal de subsistir.

Mentre la meva estimada i única aliada i jo vagàvem per Caracas, aquest estiu, ella va rebre una trucada que li proposava caçar un tigre. La cosa anava així; ella s'havia d'encarregar d'habilitar un pis buit que l'home de la trucada tenia a Barcelona a canvi d'una quantitat de diners. Uns amics d'aquest senyor passarien per la ciutat i l'home els hi havia ofert la casa abandonada.

I això ens porta a la primera frase d'aquest post; ahir vaig anar a fer d'esclau, caro diario. Escombrar, fregar, repassar els vidres, fotre la testa a la tassa del vàter... La meva aliada diu que ho vaig fer força malament, que com es nota que sóc un malcriat i un petitburgés, però creu-me, caro diario, que em vaig esforçar en acomplir la meva missió.

Quan ja estava fins als, em vaig aturar a fer un cigarro, ben merescut. Em vaig fixar en els llibres -pocs- que hi havia a les prestatgeries. Em va resultar curiós de veure llibres escrits en català, i una bonica col.lecció de llibres que recollien articles dels anys vuitanta del Reader's Digest. Acte seguit vaig anar a observar un preciós quadre on es veia un pati interior de l'Eixample amb veïns menjant síndria, nens jugant amb protomòbils (dos gots de plàstic units per un cordill), una iaia fent mitja, etcètera. Era molt bonic, el quadre, creu-me caro diario. Evocava una Barcelona que ja no existeix, la Barcelona del Zoo d'en Pitus.

Vaig fer notar a la meva única i estimada aliada que em semblava estrany que un veneçolà tingués tants llibres en català, i ella em va dir que li semblava que el pare del senyor propietari era català.

-Com es diu l'home de la trucada, oh, estimada i única aliada?

-Senyor Artís, oh, Subal.

Aleshores una llambregada de clarividència, d'aquelles que mai t'enganxen treballant, em va sobrevenir i vaig córrer a mirar el nom de l'autor de la majoria de llibres que hi havia a la casa, i després vaig córrer a estudiar la firma del pintor del quadre i em vaig trobar amb el nom Tísner. Estàvem netejant la casa del Tísner, nens!!! Quina alegria, netejar la merda de tan insigne defensor de la cultura catalana a l'exili, quin goig poder aportar la meva força de treball a tals efectes!

Després, amb forces renovades, vam tornar a la feina poc o gens reconeguda de netejar per a que algú pugui embrutar, tot pensant, per exemple, amb la única novel·la que em van fer llegir per obligació a l'escola que em va captivar; La ciutat i el tròpic, de Lluís Ferran de Pol, un oblidat escriptor català a l'exili. Vaig intentar recordar les velles pol·lèmiques que envoltà l'exili d'intel·lectuals catalans, sense èxit, i així 'na fent.

Avui, lluito amb el Google per confirmar que Víctor Artís és fill d'Avel·lí Artís Gener, i no me'n surto. Hi ha quelcom que no quadra; Tísner va fer vida a Mèxic, no pas a Veneçuela. Intentaré escatir què va passar, que Víctor Artís anés a petar a Caracas. La meva única i estimada aliada diu que ara el senyor Artís és un caraqueny total, a l'antiga, com ho va ser el poeta Aquiles Nazoa. Un home molt interessant, diu ella, que ha tractat amb Artís. Potser algun dia el pugui conèixer i tot.

Una mica de xerinola

(Nota prèvia; això no és un post sobre en Xirinacs, del qual diré que, a risc d'enemistar-me amb molts germans de blog, només sento una profunda indiferència, o potser tristesa.)

Això és un post per aconsellar-vos un blog de Madrid; Me teneis contento. Via Rebuilding Berlin Wall Project descobreixo aquest blog que té més comentaris que el de l'Arcadi Espada (en algun post sobrepassen els 600 comentaris). Tanmateix, el nivell dels mateixos (spam del diable) és similar als que podem trobar a ca l'Espada (spam del diable). Si us deixeu guiar pels meus gustos ho descobrireu. Degut a que sembla que la seva pàgina principal no funciona massa bé, us enllaço dos post que jo considero excel·lents, a tall d'exemple;

"Madrid en agosto" goes to Treblinka; document imprescindible i molt familiar que els perifèrics que ens quedem a Barcelona durant l'agost sabrem apreciar.

MTC en el día del orgullo gay; entranyable història lligada al primer quart de tripi que el protagonista de l'obra consumeix.

Distingits lectors, distingides lectores, donem la benvinguda al David Sedaris dels madriles.

Esperem que la mort sobtada d'un dels seus amics no apagui l'esperit outsider, borderline, de l'autor d'aquest blog, o bloc, o bloch.

Blocs relacionats;

Enlarge your penis with Perelló i dos més.

El nostre home a La Hinòpia (ja tancat?)

Webloque (esponjiforme entertainment)

Salaz (ja tancat)

Clark Kent en el País Divertit

No a tot, demà a l'Orinal

No hi ha esforç en va a l'hora d'intentar que a l'Orinal em convidin a una cerveseta o em facin soci honorífic de l'ORINAL (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries). Per això els hi faig propaganda de gratis.


Demà DIMECRES 26 a les 20.30 hores a l'Orinal, Pelets florits al teu engonal. Albert Benzekry i Albert Vilar reciten Estellés, Fonollosa, Lo Gaiter del Congost...

I aquí va la declaració de principis de l'admirat Fonollosa;

No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.

No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamistas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.

Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.

Rechazo otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

Fonollosa, José María. Ciudad del hombre: Barcelona. Dvd poesía.

L'àgora del 33 fa pena i Ribeyro fumava molt.

Avui és un dia trist en el què no he llegit ni escrit res. Per estudiar altres naufragis m'he posat a llegir La tentación del fracaso, de Julio Ramon Ribeyro. Ho he intentat però no he pogut. No tinc esma. Però és evident que us enganyo, perquè ara estic escrivint, oi? oi. Anem a començar doncs. Abans de que acabi el post us transcriuré una cosa que m'ha fet certa gràcia, fins a cert punt, tu m'entens, jo sé que tu m'entens.

L'Àgora del 33 semblava un match preparat per a que Arcadi Espasa sobresortís en la mediocritat. La senyora de la UAB, que pensava que la perifèria havia votat no a la constitució del 76, la senyora que explica la vida política del país com si fos un conte exquisit de Cavall Fort, la petitoburgesa del Liceu que encara no m'explico què pintava en aquest festí i en Villatoro, que ha acabat fent-la petar amb el Clark Kent del nou periodisme i avantguarda intel·lectual del País Divertit, que és Espanya.

Els productors del programa tenen poca agenda. Cristians als lleons. Mira que ningú hagi pogut desactivar l'arrogància de Kent! Jo crec que als intel·lectuals de vellut se'ls ha de fer baixar de la nebulosa psicotròpica en què viuen tot i anant a l'origen (com faria un escabrós psicoterapeuta qualsevol) per aviam on detectes tu el Punt de Discrepància Primera que et separa de l'Arrogant. Va Arcadi, comença pel principi que m'he perdut. I ha succeït! He estat testimoni d'una discussió de col·legi ben pedagògica entre el Constitucionalista i el bohemi de la barba i el jerseiet de punt.

Després del caos tifònic produït pel no a la constitució del 76 de la perifèria, ha aparegut l'ull de l'huracà, aquell oasi de calma on es pot veure el sol lluent encerclat de vent en espiral i ferros arrencats i fotos familiars.

I allà estaven els dos individus, prement-se de bracet mútuament, sentint-se, trobant una estranya intimitat. El bohemi del jerseiet li diu a Kent que és impossible que els catalans puguem demanar de reformar la constitució per encabir-hi l'estatut. Kent entreobre la mirada de superheroi, imposta la veu i li diu; exactament. Alça un contracte imaginari i diu; així ho vau firmar l'any 76. El Bohemi li respon amb una pregunta retòrica bàsica i elemental, de menjaflors que baixa de l'hort: O sigui que l'estatut de Catalunya l'han de referendar a Càceres. Kent torna a senyalar el contracte imaginari de la constitució del 76, aquest cop del tot complagut i divertit. Un pacte amb el negre somrient i elegant de l'època del primer blues del Delta del Mississipí.

Aquest és el pretés progressisme espanyol; el que vol progressar encadenat a un contracte caduc signat en una època en què per exemple un servidor encara anava de colló en colló de son pare. Una època en què no podies anar massa de xulo per les espanyes i passar-te un pèl, doncs la cosa cremava. Ara potser algun ingenu pensava que les coses havien canviat. És el progressisme del timador, el de l'Espada. El del banc que t'imposa una hipoteca a perpetuïtat. El seu pretés progressisme em fastigueja, senyor Espada. També em fastigueja el poc nivell dels altres contertulis. Qui són, aquests. Tenen res nou a dir. Kent a aprofitar per dir-los poc menys que provincians, i tenia raó. Pel de més, a mi l'estatut m'importa un carall. Facin en el que més els hi convingui.

En fi, cada cop estic més avorrit de la vida. Tanta repetició de la jugada. M'encendré un altre cigarret. Ah, si. Us havia dit no sé què del Ribeyro. Aquí ho teniu. A més no seré tan imbècil de traduir una cosa que ja entenc i enteneu amb la seva llengua original. Que us vagi bé.

*

Esquema del dia 29 de gener de 1954 (pp. 29-30), del protoblog anomenat;
La tentación del fracaso, Ribeyro, Julio Ramón, Ed. Seix barral.

1. Todo diario íntimo surge de un agudo sentimiento de culpa. (...) Es una forma de confesión apartada del rito católico, hecha para personas incrédulas.(...)

2. Todo diario íntimo es también un prodigio de hipocresía. Habría que aprender a leer entre líneas, descubrir qué hecho concreto ha dictado tal apunte o reflexión. Por lo general se analiza el sentimiento pero se silencia la causa.(...)

3. Todo diario íntimo nace de un profundo sentimiento de soledad. Soledad frente al amor, la religión, la política, la sociedad. (...)

4. Todo diario íntimo es síntoma de debilidad de carácter, debilidad en la que nace y a la que a su vez se fortifica.(...)

5. Todo diario íntimo se escribe desde la perspectiva temporal de la muerte. (ahondar esta idea.)

Primera pregunta

Amiguets i amiguetes.

Les veus autoritzades s'aixequen contra la mediocritat. Des de la seva tribuna assenyalen. Rera la cantonada xiuxiuegen. Això no pot ser. Aquesta senyora, a la que molts admirem en secret, mereix, com feia Haron Seldon, de la Fundació d'Asimov, aquesta senyora mereix el do de l'aparició per a fer canviar el sentit dels nostres rumbs; fotre canya com cal als seus successors, que som uns cretins.

Subal Quinina, en nom de la Perifèria, prega que la senyora Teresa Amat accepti el nostre amable oferiment; Teresa, et deixo per un dia la Segona Perifèria per a que ens ensenyis el camí.

També es fa extensiu aquest prec al molt il·lustre Carles Miró, actualment desaparegut.


Diu Teresa;

[El Ribot, ] no saps com ets d'afortunat d'estar fora de l'òrbita del planeta Mart... vull dir, Cat. Sàpigues que si ja érem mig marcians quan vas marxar, ara ja estem en plena fase mutant: verds i amb les antenes (o orelles de burro) plegades (per no captar segons què o per no rebre més). Salut i lliures!

Primera pregunta;

-Senyora Amat, a què és refereix en el seu comentari,a la Cat-osfera, o al Nou Estatut? O al seu admirat Arcadi Espada?

Va de Planetes

Teatre buit de la Segona Perifèria,

com que a l'anterior post Subal es va dedicar a fer befa de dos llibreters de la capital del Rey-no, avui toca fer befa de Subal; aquí rep hòsties fins i tot l'apuntador.

Veureu amiguets, un bilingüe com en Subal és doblement analfabet. Si a més una de les dues llengües que trepitjes és el castellà, l'àmbit lingüístic de la qual abraça dos continents, hom es pot considerar triplement analfabet; desconeixes de l'existència d'autors catalans, castellans i llatinoamericans. Aquest és el cas de Subal.

Un dia, es trobaven en Drals i en Subal a la capital, el primer per a recitar i el segon per acompanyar, quan van tenir l'oportunitat de conèixer una guardonada amb el premi Planeta, una tal Espido Freire.

Subal no n'havia a sentit a parlar mai, d'aquesta jove escriptora. Subal, encara ara, no n'ha llegit cap obra, i francament, no creu que arribi el dia d'adquirir-ne cap.

Subal, a part de ser triplement analfabet, sordeja com un jove de noranta anys, i a l'hora de les presentacions enlloc d'entendre Espido Freire va entendre Despido Libre.

Al seu company, un simpàtic poeta madrileny que no ho fa gens malament, li va fer molta gràcia l'ocurrència poètica de Subal. No pas a la Despido, que va travessar Subal amb aquella mirada poderosa.

Cada any, a l'hora del Premi Planeta, Subal recorda d'aquesta anècdota i se sent miserable. De gran es comprarà un sonotone.

Subal vol dedicar aquest post d'avui, mancat de tot interés i de calitat literaria, a Juan Marsé, que se despidió libremente.

__________________________

Ha mort Eduardo Haro Tecglen, que acostumava a fotre canya a aquells que ens foten canya. Reposi en pau.

Infinita tristesa 2 - Alegria infinita 1

Un llibreter[1] de la capital em mira victoriós i em diu;

-Roberto Bolaño? Por supuesto... tenemos su última novedad.


Un llibreter(?) de la capital [2], engominat i pedant, em diu;

-Roberto qué más?


Una llibretera[3] de la capital em mira dolçament i amb alegria em diu;

-L'analfabeta? Sí, que el tenim! Va ser el primer llibre que em vaig llegir en català!



____________________________________
[1] Casa del Libro (C/ Gran Vía, 29. Madrid)
[2] Corte Inglés (Paseo La Castellana. Madrid)
[3] Llibreria Blanquerna (C/ Alcalá, 44. Madrid)

Quatre coses

Cosa número u.

Tornaré durant el lapse de la setmana vinent. Me'n vaig al sud a conèixer un senyor al què un dia vaig preguntar, tot citant-lo a ell mateix;

número XLVI: Poc o res sabem de les imatges en moviment produïdes en parts remotes del món i perdudes poc després de la seva primera exhibició. Quina classe d'imatges es poden veure a Bakú? Quines són accessibles a un espectador de Taveuni? Com interpreten les nostres imatges? La seva relativa llunyania fa que ens sentim tan poc implicats com davant la notícia de la mort d'un perfecte desconegut.

I ell em va respondre, amb un acurat anglès que m'atreveixo a traduir, free style;

A Baku, passen moltes pel·lícules de l'Orient Mitjà i els més grotescos films de Chuck Norris, fins i tot material que mai apareix a les pantalles occidentals.
He estat allà uns quants anys i he vist films d'estudiants meravellosos fets amb un pressupost mínim. (...) He vist Delicatessen en rus, on un sol traductor doblava a totes les veus de l'auca*(!) amb el mateix to burocràtic. També he estat a Taveuni, on vaig presenciar la més impactant Cinema Paradiso de la meva vida. El teatre estava mig enrunat, i al públic li agradava re-doblar les pel.lícules amb les seves pròpies rialles, escridassades i comentaris en veu alta.(...) T'asseguro que veure Eyes Wide Shut a Taveuni no s'assembla en res a veure-la a Europa o als Estats Units.

Cosa número dos.

Vull agrair al Misteriós K el suggeriment que em va fer en el seu dia. Ja estic en possessió del número 75 de la revista Turia. Com que està editada a Terol, no sabia ni que existís. És una meravella, ja tinc subratllades unes quantes pàgines. Grazzie mile.

Cosa número tres.

Avui he gaudit d'un Moment Houellebecq en un autobús que recollia a tots els malalts que surten de les escoles. No sabeu què dur és llegir-se Ampliació del camp de batalla i abstenir-se de recitar en veu alta alguns paràgrafs de la obra a la quitxalla. M'han semblat cada cop més nortamericanitzats, els engendres. Petits malparits!
Si l'altre dia confessava ser el fracàs dels i les mestres de llengua, avui he de reconèixer que la penitència per la que passen és molt dura.

Cosa número quatre.

No vull fer llenya de l'arbre caigut, i vagin per endavant els meus respectes pels i les traductores i correctors. Però aquests dies em sembla que el cel s'ens caurà al damunt.

Salute.

___________
*localisme Ea!

Literadura lumpen o els joves irats

Amics, plou.

I en afora bufa el vent
que me fa sentir petit
com un granet d'arena.

Tomeu Penya.

Plou d'aquest color. Toca parlar de Bolaño.

Ja m'he llegit Los detectives salvajes. Confesso que ja me l'havia acabat i estava en procés de digerir-lo quan, atònit, vaig topar amb els comentaris demolidors que anonymous said escopia en el blog del Llibreter. Realment contundent, fixeu-vos-hi;

(...) 2666 i sobretot Los detectives salvajes, sí que es podrien retallar. De fet, fins arribar a les 0 pàgines. (...)

o:

(...)Detectives salvajes: novel·la més sobrevalorada de la literatura en castellà. És pretensiosa, desordenada, falsament espontània, innecessàriament polifònica, buida i vana. I sense cap interès: El parell protagonista i un munt de perdularis vividors sense ofici ni benefici que per fer no fan ni gràcia ni provoquen cap simpatia. Literatura de culte per a gent sense culte per la literatura.(...)

L'home o dona anònim hi entén de literatura, val a dir. Jo no. De debó us ho dic; no hi entenc. En parlo perquè em surt gratis. La literatura és misteriosa i jo m'hi dec com aquell que ha vist un miracle. Aquí la ciència -o el raonament no visceral- pot dir missa. Jo l'he vist, el miracle. I punt. M'enteneu?

Per exemple, m'agrada copsar el misteri, el caos, l'anarquia, la força que irradien Els cants de Maldoror. Maldoror no em desperta cap ni una simpatia; sembla el diable. Hi han llibres d'assaig que dediquen centenars de pàgines a explicar que no hi ha manera d'entendre qui és el narrador d'aquesta obra; si és Lautreamont, si és Ducasse, o Maldoror. Què importa? Què importa, germans? No importa una carall. Perquè és poesia, germans, i poesia és el camp de batalla, la última trinxera, on la gent s'entén amb la mirada per mer instint de supervivència, o no s'entén i mor en l'oblit.

Però els intel·lectuals de vellut no saben ni volen saber com és una trinxera. I per això no entenen a Bolaño. Doncs que els bombin. Nosaltres a allò que és nostre.

Què és allò que és nostre.

Les explosions en cadena. Les explosions en cadena m'han portat a Los detectives salvajes, i jo m'he imaginat a una generació de poetes viscerals. Ningunejats i drogoaddictes -o potser només traficants-, salvatges i amenaçadors, que potser amaguen el secret de la joventut, o potser no. Habiten els cafès de la megalòpoli, o els deserts de sorra i pols, les avingudes amples i els blocs de pisos monstruosos, la terra de ningú que envolta les presons, els lavabos buits d'una facultat militaritzada, o Castefa, o un parc abandonat en ple Districte Federal, on els homeless de mirada furiosa es creuen amb el poeta Paz, Octavio que un dia va dir que els mexicans estaven lluny. Lluny també de si mateixos.

Los detectives salvajes és la història del fracàs de la joventut. O bé la profunda indiferència que suggereix la joventut a aquell -Bolaño- que ja la dóna per perduda. Ara bé; qui són els fracassats? Els que van baixar del tren que s'estimbava (els narradors de l'obra) o aquells que alimentaven amb desfici el foc de la locomotora (Ulises Lima i Arturo Belano)?

La fòrmula narrativa que Bolaño practica en Los detectives em sembla molt interessant. Em sembla recordar que a la contraportada és diu que la novel·la marca un punt i apart respecte Rayuela, de Cortázar. No sé; em confesso incapaç de llegir fins al final Rayuela. M'ofega. Serà la síndrome d'Stendhal? No ho sé. Els narradors de Los detectives, novel.la polifònica on les hi hagi, expliquen al lector què saben i recorden dels visceral realistes, pretés grupuscle de la poesia mexicana dels setanta, encapçalats pels fantasmals Lima i Belano. En parlen amb deixadesa, amb rancor, amb admiració nostàlgica... com qui explica el pas per la seva vida d'un huracà anomenat Katrina. Ens expliquen què feien i com van entomar la presència pertorbadora d'Ulises Lima o Arturo Belano en les seves pobres i miserables vides, que s'assemblen molt a les que portem tots nosaltres, em temo.

Un altre pensament que he fabricat aquesta nit, improvisant una conversa amb un poeta que avui portava un barret de copa esparracat és el que a continuació es detalla.

El pensament fabricat per Subal

El meu pensament, perifèrics, s'ha limitat a recordar dues converses que vaig mantenir amb la meva admiradíssima Núria Martínez Vernis primer, i després amb Joan Vinuesa i Josep Pedrals una tèrbola nit mirant les aigües fètides del port de Barcelona. Amb tots ells vam parlar, sense ser-ne conscients, de la generació de visceral realistes que aquest país-nació-comunitat autònoma-descampat desconsolat-colònia perifèrica va obsequiar amb la més profunda indiferència; els poetes perduts de la generació dels vuitanta.

Els nostres visceral-realistes, poetes anònims que cavalcaven a lloms del cavall i que van caure obeint la força de gravetat i de les drogues dures, aquells que ocupaven els bars sense clientela i recitaven per a ningú, aquells illetrats, aquella desferra humana, aquella vergonya per a Catalunya. Aquells Lou Reeds. Qui queda d'aquella generació? Se m'acudeixen dos o tres supervivents, però puc estar equivocat. Casasses. Roure. Vinuesa. Potser Sanuy? Algú en sap més? I els caiguts? Qui eren? Quins noms podem trobar en les làpides que no siguin els de Fonollosa, Ferrater o Bauçà? Qui eren els nostres visceral realistes?

Jo ho sabia. Aquesta informació, que vaig perdre, la prometo rescatar d'algun lloc i compartir-la amb el teatre buit de La Segona Perifèria, ens revelarà els noms que van mantenir viva la poesia oral en les nostres terres en les desastroses èpoques dels anys vuitanta. Les restes del seu naufragi estan a llocs segurs. Per exemple a l'Orinal o l'Heliogàbal. A les perifèries de les perifèries de les perifèries se'n conserven restes a Vilafranca o a Can Cabrit, i el seu Estació Poesia, o... a on, estimats contertulis, a on...

Simplement, vull saber com es deia la nostra Cesárea Tinarejo.

ps.- joves irats, grup al que pertanyia el dramaturg Harold Pinter. Queda dit.

Típic post que parla de la nostàlgia

Mireu, hi ha certs personatges dels quals hom pot fer burla i escarni de manera gairebé sistemàtica i gratuïta, en la blogosfera catalana.

Són; Empar Moliner, Quim Monzó, Joan Clos, $enyor Vallcorba i Joan Barril.

Avui, emperò, m'agradaria trencar una llança a favor de la persona de Joan Barril. Sí, és sociata, però i què. Igual o pitjor és ser d'Unió. També és una merda ser convergent, o ecososialista, així, amb essa, o d'esquerra; aquí cauen hòsties per a tothom, ja ho sabeu. Als del PP me'ls miro com qui es mira un escriptor passat de moda, oblidat fins i tot en la Fira del Llibre Antic i d'Ocasió. Ara allò fashion és llegir-se a l'Arcadi. O sigui que des de la perifèria desactivem la raó política per crucificar a Barril.

No. Avui a en Subal i a mi, que sóc el seu amo, ens plau recordar el fabulós programa de ràdio anomenat Papers mullats, i la seva atrevida falca publicitària; Papers mullats. Probablement el programa més ensopit de la radiodifusió catalana.

Subal recorda que escoltar aquest programa que s'irradiava els diumenges a la nit era com escanyar el filtre de l'últim cigarret. Les estadístiques diuen que els maleïts adolescents deixen radicalment de llegir quan arriben a aquesta terrible i lamentable edat. Subal no va ser menys. Emperò, Subal s'amansia escoltant recitar frases literàries a en Barril. Si per exemple el tema del programa eren... què sé jo... els coloms, doncs Barril trobava frases que parlaven de coloms en diversos llibres de poemes i novel·les. Com ho feia? Tenia un asiàtic llicenciat en filologia catalana al darrera llegint-se les grans obres de la literatura universal subratllant frases referents a tota mena de coses? Potser a en Barril li dec la petita dèria de subratllar les novel·les.

I ja està. Fins aquí el típic post que parla de la nostàlgia. Ja m'he cansat.

Típic post que parla de l'eclipsi

Ara que ja ha passat la cantarella de l'eclipsi anular de sol, us he de dir que penso que ha estat una maniobra més dels americans per a desestabilitzar-nos.

Mentrestant un fil de fum, com de cigarret, s'ondula vers el cel des de les retines carbonitzades dels nostres fills, les dones embogides corren nues per les avingudes i es dirigeixen cap a la torre Agbar amb finalitats dubtoses. Els primers containers cremen en la planta de cosmètics dels grans magatzems. En el ressol un poeta llença els seus poemes, tots desestimats, per la finestra. I obre una ampolla d'aiguarràs que conserva entre papers de diaris. A mi em creixen els ullals i ja és el tercer cop que m'afaito en quatre hores. Tinc por. Per la ment només em passen que barbarismes i frases inconnexes i agramaticals.