Literadures que em motiven

Segur deu ser per l'edat, que m'agraden els personatges extrems.

Més de tres persones m'han mirat als ulls amb intensitat, o m'han escrit greument per dir-me:

-Cèline és un d'aquells autors que et canvien la vida.

I tenen raó. Ferdinand Bardamu, el prota de Viatge al fons de la nit. Recordo l'impacte emocional que em va causar llegir aquelles línies en que -com de passada- se'ns explica que en Bardamu, mort de fàstic, s'aixeca de la terrassa parisina i s'enrola sense reflexió seriosa prèvia a una quadrilla que anava directament a les portes de l'infern de la Primera Guerra Mundial.

No sé, però trobo que és un recurs narratiu que colpeix. El personatge de l'obra ho fa i punt. Potser ve d'aquí el rotllo antagònic que es porten la literatura i la filosofia. Uns fan les coses i els altres les pensen. Segur que m'equivoco, que m'ho he imaginat, però em sembla recordar que vaig veure impresa alguna cosa referent a aquesta dualitat en algun lloc, i em va agradar, donat que porto aquesta intuïció a sobre desde fa alguna temps. La lite i la filo són germanes que no es porten bé.

Maldoror (Lautrèamont), que al veure que no pot riure empunya una navalla i es secciona les comissures dels llavis. Otro que tal.

Ignatius J. Reilly (J.K. Toole). Henry Chinaski (C. Bukowski). Silvio Astier (R. Artl). Michel (M. Houellebecq). Etcètera. Tots són personatges dels que admiro la llibertat profunda dels seus actes, la irracionalitat. Un estrany tansemenfotisme que trobo a faltar en la meva quotidianitat.

També sóc amant dels finals que són com un cop de puny a la boca del ventre. Als fumadors, quan algú ens aplica un correctiu d'aquest tipus ens surt un nuvolet gris, com un últim sospir.

El més brutal final de novel·la que recordo va ser el de Desgràcia, de Coetzee. Puc dir que em va canviar la vida, perquè així va ser.

Un editor em va dir que aquest rotllo de l'antiheroi i el "malditismo" ja no ven. Que ja ha passat a la història. No sé si creure-me'l.

Els personatges que dibuixa Rubem Fonseca en els seus relats també són literadura pura. Com els de Palahniuk. Com els de Ribeyro (quin descobriment, quirky, quin descobriment!)


M'agrada sobretot com funciona el personatge (que és en primera persona, i suposadament experiència pròpia de Ribeyro) del primer relat, que es diu Sólo para fumadores. No me l'he acabat -he anat pitant a encendre el PC per a poder vomitar això- però trobo excel.lent que el personatge decideixi vendre's els llibres de capçalera (l'ànima) per un grapat de Gitanes. Clar que sí, sí senyor. Els filòsofs es pensen que els llibres són sagrats, però més sagrats són els vicis mundans, que ens acoten la vida, però que vida, finalment, són.

Senyors; això no és un frankfurt.

És un peu deformat.

_______________


La calor comporta que se'm fonguin els ploms i que arribin els malentesos. De tots tipus.

Hi ha malentesos elegants i exquisits. Jo penso que la poesia és un bell malentès que genera més malentesos (més poesia). Llegeixin-se l'article, i si els hi plau després llegeixin-se els comentaris.

N'hi ha d'altres que per ventura són lletjos i aigua bruta. Que saben greu. I com que jo vull ser un subaltern pacífic, vull demanar disculpes a qui se les mereix. Deixin-me que els confongui encara més, i els citi un paràgraf d'un llibre que m'ha deixat un que hi entén molt, que parla poc però escolta molt. (aquest hauria de ser jo).

(...) Se trataba de un acuerdo tácito y además de una demostración de que las acciones reprensibles, cuando son recíprocas y equivalentes, crean un statu quo y permiten una convivencia armoniosa.

RIBEYRO, Julio Ramón. Antología personal. Fondo de Cultura económica

La Segona Perifèria vol entaular aquest tipus de joc amb el lector. Em diverteix enormement. Però corro el risc de ser mal interpretat, ja sigui per les lectures en diagonal, ja sigui perquè hom no sap expressar les seves idees i ironies amb suficient claredat. Com entenc, vatua l'olla, a la Tere Amat! Li hauré de pagar un cubata pròximament. Com entenc a ma mare quan em recriminava que deixés els plats bruts per qualsevol lloc!

Al contrari, i observin aquí el catolicisme recalcitrant que em corrou l'existència, entenc que jo, pel sol fet d'expressar les meves idees en públic, sí que puc ser criticat, destruït o insultat. Això ho vaig tenir del tot present des del primer dia. No fem trampes.

Aquesta contradicció (u pot dir el que li plagui, l'altre no tant) crea tal confusió que hom es dona a la beguda i aleshores passen les coses que passen; s'oblida que els jocs perillosos com el que em porto jo s'han d'explicar, per a no ferir susceptibilitats pròpies i alienes.

Queda dit, queda escrit.

Amén.

Pedagogia de l'odi

Sé que l'home de precisió clínica us avorreix. A mi també. Sobretot quan ens alliçona;

(...) Pero, en fin, la cuestión principal es el pareado: “Unos somos catalanes de Archidona y otros de Argentona”. Éste es el problema fundamental del estado de ánimo catalán. No. Los de Archidona no son catalanes. Son españoles. Como los de Argentona.
Espada, Arcadio.

Bé, jo vaig nèixer a l'Eixample i si em dóna la gana dic que sóc de Bilbao (ja sabeu, els de Bilbao neixen on volen).

Aquest intel·lectual es comporta com aquells a qui tan detesta. Aquest home ha perdut definitivament els papers. S'està boadellitzant, però -mala sort- va nèixer sense el seu talent.

De de la Concha i altres males herbes

Anar a l'Orinal pot arribar a ser un encert.

L'altre dia va acabar com el rosari de l'Aurora, amb mitja dotzena de persones insultant-nos greument. Un d'aquells dropos pelacanyes, abans d'enviar-me a cagar a la via --que ja té collons la cosa--, em va amenaçar amb enviar-me una sublim manca de respecte editada per la Real Academia Española.

La Segona Perifèria agraeix de tot cor a l'individu en qüestió la seva investigació (que es va copiar del Màrius Serra, si no vaig errat). Perifèrics i perifèriques, us presento al filòleg Josep Oriol Giné Arnella, que va tenir a bé enviar-me això:


Benvolgut Subal,

T’envio el colofó de l’edició del Quixot de la Real Acadèmia Espanyola editat a Madrid l’octubre de 2004, amb motiu del quart centenari de la primera edició. Recorda que el director de la Real Acadèmia Espanyola es diu Víctor García de la Concha. He posat en negreta les inicials del seu nom a la primera línia, i l’acròstic que composa l’atac contra la seva persona, així com tota la darrera línia. Tu jutjaràs si la D de la sisena línia es pot considerar una T o no, de fet ambdues són interdentals, tot i que la T sigui sorda i la D sonora. Com a filòleg, per a mi no hi ha dubte que el qui ho ha fet volia que el pobre Víctor passés a la història com a idiota integral:

VIÑETAS, GRABADOS DE LAS CABECERAS
Y OTROS MOTIVOS Y ORNAMENTOS
DE ESTE VOLUMEN PROCEDEN DE LA EDICIÓN
IMPRESA EN MADRID EN 1780,
OBRA MAESTRA DE JOAQUÍN IBARRA,
DISPUESTA, “CORREGIDA” Y PUBLICADA
A INICIATIVA Y A EXPENSAS
DE LA REAL ACADEMIA ESPAÑOLA.

Oriol Giné.
25.VI.2005

________________________________________________________

Per a més informació, podeu visitar això. De nou, gràcies Oriol.

I sí, ja ho sé, els més avançats de vosaltres pensareu que aquesta nova està caducada, però i què. A mi m'ha fet molta gràcia i ho comparteixo amb els altres ignorants que ronden la Perifèria.

Segona Foto Rara i Primera Dita Veneçolana

Mèxic és un gran país. En tots els aspectes. A Mèxic he tingut grans experiències, d'aquelles que sempre els hi passen als altres. Mèxic és un gran país. Com també ho són els països de la resta de Llatinoamèrica.

Sota una aparent ingenuïtat, s'amaga una lúcida mirada al món, a voltes trista, a voltes amb una alegria que encega els ulls caducs i cansats de l'occidental que es mira el melic.

_____________________________________________________________


Si de Mèxic col.lecciono fotos rares, de Veneçuela col·lecciono expressions populars que ja ens agradaria de tenir ací. La última que m'han dit diu; Quién se acuesta con niños amanece meado. Vol dir que a voltes, en el passar avorrit de la vida, et trobes amb ninyatus/ninyates [que em perdoni la Mare Llengua] que sempre acaben treient el pitjor de tu. Cal tenir paciència, en aquests casos. La ciutat ennegreix l'ànima de qui ja la portava bruta del poble. Que algú li servexi un lleixiu on the rocks, doncs.

_____________________________________________________________
actualització:

Com ja sabeu, la ignorància és molt atrevida, i jo sóc molt atrevit. Un amic gallec em diu que a Galícia n'hi ha una de ben similar; quién con niños se acuesta, cagado se levanta. Doncs res, queda dit.

Bauçanita: Blackout, El

"La paràlisi creativa és un dels tres estats millors en què podem trobar-nos, essent els altres dos: la creativitat i els somnis. Els altres estats són confusió, lletjor i beneituria, precisament perquè no són estats d'atur." [...]

Bauçà, Miquel. El Canvi.


Homes i dones del país, em trobo de puta mare, immers en la meva paràlisi creativa. De la collita del setanta-nou, i ja veus, aquí, sense res a dir, sense saber com entretenir-vos. La única intenció que tinc, ara per ara, és fer-vos perdre el temps de la manera més lamentable possible; citant-me a mi mateix.

Fa poc que escric obertament i sense reserves. No sense una tolenada de complexes. El més important de tots ells és que no tinc res a dir que no s'hagi dit abans millor que jo. Ja! Ho veieu? Millor que jo ja ho va dir en Boris Vian, de qui una nova bona amiga a tingut a bé regalar-me'n un llibret;

Todo se ha dicho cien veces
Y mucho mejor que por mí
Por eso cuando escribo versos
Es porque me divierte
Es porque me divierte
Es porque me divierte y váyanse a tomar viento.

Pels cracs francófons, la cosa va així,

Tout a été dit cent fois
Et beaucoup mieux que par moi
Aussi quand j'écris des vers
C'est que ça m'amuse
C'est que ça m'amuse
C'est que ça m'amuse et je vous chie au nez.

Boris Vian, No quisiera morir/Je voudrais pas crever, Hiperión (2003)

Considero que la millor cosa que he escrit fou la primera frase que vaig guixar en una llibreteta. No deixa de ser tota una declaració de principis;

"No necessito cubrir el buit vital. Trobo veritable inspiració en aquest estat de la vida, encara que després la inspiració no pugui fluir; precisament perquè neix del buit i mor a la primera sospita d'activitat."

Poc després, en un estat de desordre mental que provocà que pensés seriosament que mantenia un diàleg literari amb Cortázar, vaig haver de subratllar aquesta resposta seva, obviament dirigida a la meva bella frase inaugural, o protofrase;

“Si la lucidez desemboca en la inacción, ¿no se volvía sospechosa, no encubría una forma particularmente diabólica de ceguera?”

Cortázar, Julio, Rayuela.


I així estem, i qui dia passa any empeny.

Sort que sempre hi ha algú que fa coses i té coses a dir. Benvingut.

Homenatge a Arcadi

Ostres, últimament només em fa venir trempera l'Arcadi. Trempera intel·lectual, s'entén. Feia dies que estava sodomitzat per un tècnic informàtic, i ja us en volia parlar quan va treure el manifest. Sí, el va treure ell i el va fer firmar pels col·leguis... vaja dic jo, perquè quan les coses se'ls hi compliquen tots es giren vers el papa Espada i ell prén les regnes de la discussió, i aquí no ha passat res.

Però no us parlaré aquí d'ell com a ideòleg, o ell com a persona o ell com a... us vull parlar d'ell com a intel·lectual. Crec que és un trampós. No penso dir res sobre el pretés partit polític o les idees que ell defensa; té exactament el mateix dret que tu d'inventar-se històries i partits polítics.

Ei, sé de que us parlo. Quan era petit copiava a ma mare i m'encenia les burilles de Rex que ella deixava al cendrer, i del meu pare copiava la seva afició a les tertúlies de la COPE. He arribat a fer l'amor amb tertúlies de la COPE, amics i amigues. Sóc un expert.

Arcadi és detestable primer perqué no l'angoixa que li diguin intel·lectual. Malfieu-vos d'algú que s'autoproclama intel.lectual. Són uns covards, els que d'alguna manera o altra s'autoproclamen intel·lectual, imparable... perquè no tenen engruna de modèstia o humiltat. [merda; el catolicisme més recalcitrant em fa esciure aquestes línies!]

La manera com tractava el iaio del seu costat, durant el debat del C33, era impresentable. D'acord que l'home no les tenia totes, però i què, home! Un mínim de respecte per aquells que repapiejen. Tu repapiejaràs, Arcadi; quién cria cuervos... perdó; qui cria corbs...

Jo crec que és molt important saber riure's d'un mateix. Arcadi no riu. La millor part del manifest estic segur que porta la firma del Boadella o del Tubau. És aquesta mitja frase que diu; Aquest partit, identificat amb la tradició il·lustrada [...]. Aquesta mitja frase està cimentada amb el millor sentit de de l'humor, nens. Jo els voto, aquests paios. Aquesta frase me la tatuaré al fons del cor, al fons de l'ànima.

L'Espada li ha recriminat al iaio que llegis parts del manifest en castellà.

- Aixó [dir la frase en qüestió en castellà] sí que és fer apologia de l'odi- ha dit, afinant la punteria com qui caça rucs catalans passats de moda.

No veig perquè, Arcadi. L'home demostra que és bilingüe, no res més. I es que estem tots molt estressats, però tu, Arcadi? Guardià del pensament més fi i refinat, més incisiu, més a contracorrent que el papa Ratzi? Això és pitjor que dir a la profe vas. Tio, això és del tot repugnant. En què quedem, estem o no estem pel bilingüisme? Aquest pobre home s'ha imprés el manifest en castellà i tu li tires la cavalleria per sobre?

També és d'intel·lectual radiofònic el dir que el castellà és un bon negoci. Què cony! Tu no ets un bon fenici; no ets un bon català. [perdoneu la pedagogia de l'odi; es tracta simplement d'un recurs...digue'm-ne literari]

Si volem fer negoci amb la llengua hem d'exigir francés i anglés a les aules immediatament. Arcadi; pensa en gran, home, no siguis perifèric o -pitjor encara- provincià! Hem d'eliminar el català i el castellà i implantar sense més dil·lació el francés i l'anglés. Mira, París és el centre de les lletres -una mica caduc; ho reconec- i Washington, tiu, és el poder! Els intel·lectuals voleu això, no? Poder. Poder de convicció. Que us respectin. Que la gent pensi que la teva opinió és més PODEROSA que la del iaio de la teva dreta.

Arcadi, és impossible avui en dia ser intel·lectual. Si entenem que llegir molt és condició necessària per poder ser un pensador... tu estàs més a prop meu que no pas de la mitja de novetats editorials -llibres nous- que surten en cinc anys. Es-tàs-poc-lle-git, Arcadi; no te les donguis del que no es pot ser.

Arcadi, et diré un secret. Els veritables intel·lectuals del segle XXI, saps qui són?
Vine, acostat, que t'ho dic. Els técnics informàtics. Ells, només ells saben llegir HTML i Java.

No siguis intel·lectual del segle XIX; sigues del segle XXI. HTML a les aules, ARA!
Ni castellà, ni català, ni anglés, ni francés, ni àrab! Zeros i uns! Zeros i uns! 110011101111101010101000010011010101010110101010101010100011


p.s. la meva opinió respecte a la posició dels freaks del manifest respecte a la llengua (amb la resta podria estar d'acord amb algun aspecte) és que de progressista no en té res.

Si entenem les llengües com a patrimoni de la Humanitat, i no com a negoci o eina de poder d'una cultura sobre una altra, m'atreveixo a parlar de filoimperialisme. Arcadi és sincer amb una cosa, emperò. Ell sap que a la república de les lletres no hi ha pau ni treva. Començant per les agents literàries i acabant per les supremàcies lingüistiques i literàries -polítiques- dels idiomes del món; ni un fotut moment de respir.

Tu dius que el castellà és un bon negoci. Millor és l'anglés o el francés. Fora nacionalismes; economia lingüistíca. El teu discurs és pura política (tu com a bon intel.lectual no ens hauries de vendre la moto). Badallo. El discurs de Félix Ovejero (tan brillant pensador en allò referent a l'economia crítica) és el mateix del de l'Arcadi, oi? Doncs Ovejero, que tan defensa els drets econòmics de les economies pobres, cau en una contradicció poc intel·lectual al no defensar també les llengües pobres, o amenaçades. I no em diguis que el català no està amenaçat per la realitat global que tan poc t'agrada. Les cultures perifèriques són també perifèria econòmica si ens creiem el discurs de que la economia no només s'ha d'atendre a benestar econòmic sinó també a criteris de benestar social i cultural.


Ara, que vostés fotin el que vulguin, eh. Més patètics que vostés em semblen els freakis nostrats, tòtems de tan catalana pàtria.

Eslògan i notícies d'un demà millor

Els bisbes que diguin missa.

____________________________

Agencia Ge.- Entre trenta i trenta y cinco obispos y cardenales atendidos por deshidratación debido a sotanas cara al sol en Madrid (38ºC.)

Carlos Mínguez i Antonio López. O què és l'art.

El meu amic Carlos Mínguez, un dia em va escriure això. Ho penjo perquè crec que és d'utilitat pública. Mínguez, Mingues, Mingu, és arquitecte, pintor, poeta (podeu canviar l'ordre com us abelleixi). Pretenia posar per escrit la conversa que vaig mantenir amb ell l'altre dia a Madrid, però m'ha estat impossible; massa densa, massa profunda, massa elevada per a un pobre diable com jo. El text que ve a continuació us en donarà una idea aproximada del que vam parlar.

En Mingu -us fot que canviï el nom a les persones? no us molesti, és una petita afició sense malvolença-, en Mingu va guanyar una beca per anar a pintar amb Antonio López (el pintor, no el veí del tercer) a Santander. En va extreure aquestes interessants conclusions, per a qui vulgui escoltar, clar.

He respectat l'animadversió que suscita en Mingu l'ús de les majúscules.

Antonio López

caminando a través de los ojos de antonio lópez intento "ver" aquello que sucedíó la semana pasada en santander. el intento es tan inútil como humano (nadie debería decir nunca nada).

la pintura debe de ser intensa, proyectada sobre aquello que quieres re-presentar (a él, de todos modos, no le gustaría esa palabra).
hay que "ver" lo que pintas. esa mirada derivada de giacometti, nos habla de la percepción interior siempre aferrada a un exterior. el dentro y el fuera. a giacometti llegó un momento en que las esculturas se le volativizaban literalmente. se iban haciendo pequeñas y pequeñas en su intento infinito de capturar la realidad. amoldando el barro cada vez más enérgicamente, obligándolo a retorcerse en busca de la cabeza, haciéndolo de nuevo, pintándolo de nuevo, dando vueltas en torno a lo inefable. ese reto circular obedece a un impulso casi animal. los membrillos en el suelo al caer la noche son la pérdida de la partida.

no se puede pintar como giacometti. no se puede pintar como bacon. tienes que ser bacon o giacometti para hacerlo. sinceridad. ante todo sinceridad. mira, ve y sé
sincero. debes de escojer qué quieres hacer en tu vida. si quieres ser alguien que hace de alguien o bien quieres ser tú. búscate en aquello que tienes delante. el tiempo, el proceso acaba diciéndote aquello que eres. a giacometti no le interesó demasiado picasso. no le importaba. él tenía su propia guerra. sólo desde el campo de batalla se puede criticar a alguien. a julio lópez puede que no le guste picasso. no podeis decirle nada. él sabe de lo que habla...

hay que pintar las venas de los vasos de cristal.
veracidad
pintad un pimiento como si fuese un animal.
dalí era un gran pintor al principio.
después dejó de ser pintor para convertirse en dalí.
los grandes pintores empiezan a serlo a partir de los 35 años.
caravaggio se jugaba la vida a cada paso, murió en una playa, solo.
yo no quiero ser caravaggio. yo quiero ser feliz. la vida sonriente.
la responsabilidad de un pintor es enorme.
quién sabe si picasso fué demasiado responsable al hacer las señoritas de avingon. o bacon...


yo, hay veces que voy al prado y velázquez no me gusta.
son muy pocas veces pero hay días que llamas a la puerta y el cuadro no te reponde. la teoría sirve para muy poco. la teoría se debe de saber pero llega un momento en que tienes que parar y ponerte delante del cuadro y dejar que te hable igual que hay veces que alguien al que quieres te gustaría que no estuviese allí contigo, hay ocasiones en que no te gusta un cuadro que otras veces te ha entusismado. es como
una persona.

más de la mitad de los cuadros del prado son muy malos.
son artificiosos y sin alma.
a bacon, cuando le enseñaron la obra de goya no le interesó para nada las pinturas negras. se entusiasmó con los retratos. allí aparecía ya algo tenebroso. ese magma
subterráneo es sublime.
lucien freud pinta los huesos.
lo importante de la pintura es el pintar.
a velázquez seguro que lo que más le gustó de pintar la venus del espejo fué pintar con esa bella señora delante. hay que pintar las cosas que se esconden debajo de las
sábanas. tú pintas la sábana pero hay algo detrás. lo intuyes, lo ves tamaño natural. siempre tamaño natural de lo general a lo particular.

tres pinceles. uno tono medio, otro sombras y otro luces

pintemos con condiciones.
pintemos en condiciones.

_______________________________________________

Círculos que se cierran

Queridos pacientes,

como veis, os hablo en una especie de catalán central, pues estoy en Madriz disfrutando de su Feria del Libro. Una anécdota. ¿Sabéis cuánto cuesta aquilar un tenderete en susodicha feria? seiscientas mil pesetas (no lograré nunca habituarme a esa nueva moneda europea que está al borde del fracaso).

Mis agudos pacientes habréis observado que el titular de hoy es Círculos que se cierran. Vamos a ver el porqué de tan enrevesado título.


Primer círculo que se cierra.

El otro día vino a la editorial un señor que nos dejó un manuscrito y un libro suyo dedicado. Ese hombre se merece ante todo mis infinitos respetos, puesto que de su mano me adentré en el apasionante mundo de la literatura, de bien pequeño, cuando aún me furgaba ávidamente la nariz. Ahora sigo practicando -con más sigilo- tan apasionante placer de la vida, sobretodo en los atascos.

Su manuscrito nos pareció interesante pero incompleto. Con suma amabilidad y camaradería le mandé una carta comunicándole que su trabajo nos interesa, pero que debe avanzar más en él. Con total amabilidad nos dijo que tiene labores editoriales para los siguientes meses y que le placería enormemente que el nieto publicara al abuelo, una vez haya terminado las otras cosas que le ocupan. Sigan atentos a su pantalla, para ver el desenlace de tan entrañable historia.

Segundo círculo que se cierra

Os acordáis de este post tan polémico que suscitó el interés de más de dos y menos de cuatro clientes? Pues bién, hagan el favor de leerse ése post, pues si no no sé si van a entender nada de nada de lo que ahora les voy a explicar.

La historia que les voy a explicar.

Andaba yo tan tranquilamente entre caseta y caseta de seiscientos mil reales cuando por los megáfonos salieron escupidas las palabras que forman el nombre del autor -para ustedes anónimo, de momento- que junto con Medrano (no dejen de parar atención a este nombre) habían escrito un libro de epístolas que yo me encargué de rechazar. Lo rechacé porqué atentaba directamente contra la dignidad de un tercer editor, y la economía no nos permitía afrontar una demanda judicial. Bien podríamos haber editado el libro, suprimiendo nombres própios, pero eso nos fue imposible, dadas las reticencias del poeta (aún anónimo para ustedes) a que nadie tocara una puñetera coma de su obra...

-...y en la caseta número tal Leopoldo María Panero firma ejemplares de sus obras más recientes; bla, bla, bla y Los héroes inútiles...

"¿Qué? por los clavos de Cristo, ¡que han encontrado una editorial rebelde que les publique el libro!", pensé yo excitado. Anduve buscando la caseta bajo el sol de la capital. Encontróse yo a Panero, y le pregunté;

-¿Que me puede firmar Los héroes inútiles, muy señor mío?- inquirí no con cierta desvergüenza.

-No -respondió el artista.- No me gusta ese libro.

Atónito, observé que entre sus más recientes obras para firmar no se encontraba el libro de mis deseos. Me lo quedé mirando y él eruptó la siguiente frase que aún no alcanzo a comprender (nótese que yo vengo de la Periferia, y mi castellano es defiente).

-mmmffufhugugfgfufhuihohfif -dijo el poeta, tosiendo.

Como uno sabe que Panero no está normalmente en sus cabales, me retiré en busca del tenderete de la editorial que publicó el libro de Panero que Panero aborrecía. La encontré. Pagué los 20 euros. Les pregunté que qué habían hecho con las frases impublicables y me contaron que habían puesto sólo las iniciales. COSA QUE ATENTABA CONTRA LOS DESEOS DEL POETA.

Y entonces caí en la cuenta. Algo turbio hubiere o hubiese sucedido, que Panero desdeñase de tal modo una obra suya. No le gustan las iniciales.

La obra en sí contiene una advertencia de los editores, que dice así;

"En la presente edición de 'Los héroes inútiles' han sido utilizadas iniciales en algunas ocasiones, con el fin de que, en ningún caso, las personas referidas vean menoscabada su honorabilidad. En verdad no creemos que esto pudiera ocurrir [¡un carajo! Yo me he leído el manuscrito y hay para alquilar sillas, de los improperios que Panero dedica a sus enemigos], pues, como es conocido, cuando dos escritores mantienen una relación epistolar, sus comentarios sobre otras personas no estan basados en verdades absolutas, sino en visiones parciales de las mismas. [...]

Me dan igual los deseos de Panero; este libro merecía ser publicado y aquí está. No sé si es muy ético que un editor se pase por el forro las instrucciones precisas de un autor sobre el no editar ni una coma de la obra. Kafka quería que se quemaran sus obras una vez él estuviese en el hoyo. Me alegro mucho por Medrano. Que la vida lo trate bien. Y no se descuiden de comprar este libro;

Los héroes inútiles, Panero y Medrano, Ellago Ediciones, 20 euros (de tres a cinco cubatas según donde los adquiera)

Y aquí termina el segundo círculo que se cierra.

Tercer círculo que se cierra.

Mi únic i querida aliada ya tiene los papeles del permiso de trabajo en regla. Dios la guarde muchos años. Je t'aime, m'amol!


y ahora si me lo permiten, iré a hacer ofrenda de El viaje a Oriente, de Le Corbusier, a un amigo del alma que es arquitecto, poeta y pintor, y que encima vive en Madriz.


Subal Quinina, desde el mismo Centro de ninguna parte, para La Segona Perifèria.


________________________________________

Por cierto, siguiendo los consejos de Aida Segura, crítica literaria con mucho talento, en la feria he adquirido;

-Vieja escuela (Tobias Wolff)
-Los perros ladran (Truman Capote)

(aparte del libro de Medrano que ya les he explicado.)

Els deures o la reaparició després d'una setmana a l'infern.

Apreciats clients,

he estat una setmana segrestat per un Tècnic Informàtic. Ho escric en majúscules perquè ara sé que els únics que poden autoerigir-se com a intel.lectuals del segle XXI són aquells que dominen els llenguatges del segle XXI; a saber, llenguatge HTML i Java. Parlaré, més endavant, sobre aquests intel.lectuals que van sortir per la tele l'altre dia.

De moment, els deures.

1. A l'atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:

1.- Paris-Texas (Ry Cooder)
2.- Dire straits (Dire straits)
3.- Casa Babylon (Mano negra)
4.- Kind of Blue (Miles Davis)
5.- Ship Arriving Too Late to Save a Drawning Witch (Frank Zappa)
6.- Banda sonora de Blade Runner (VV.AA)
7.- Veintegenarios (Albert Pla)
8.- Lágrimas negras (Bebo & Cigala)
9.- Raons de pes (Umpa-pah)
10.- La llorona (Lhasa)
10 1/2.- qualsevol de Mastretta

2. Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:

1.- algun concert del mític grup ja desaparegut Electric Chiuaua (el guitarrista era ben patètic)

3. Quina és la quantitat total de música baixada al teu ordinador?

1.- gràcies a l'intel.lectual del segle XXI, cap ni un.

4. L’últim CD que vas comprar?

Casa Babylon (Mano Negra). Un comença a veure que la juventut se li escola per entre les mans i comença a comprar discs mítics que tenia en K7

5. Quina és l'última cançó que has escoltat abans de llegir aquest post?

It's a wonderful night (Fat Boy Slim)

6. Cançó/ns que escoltes molt i que signifiquen molt per a tu:

1.- Canción mixteca (Ry Cooder)
2.- After Midnight (J.J. Cale)
3.- El meu desert (Antònia Font)
4.- Malegria (Manu Chao)
5.- Sound and vision (David Bowie)
6.- Noia de porcelana (Pau Riba)
7.- Lennie (Stevie Ray Vaughan) Una autèntica lliçó de blues, xavals!
8.- Sweet Jane (Velvet Underground)
9.- Everybody's talkin' me (Nelson)
10.- I can't keep from crying sometimes (Ten Years After)
11.- Water of love (Dire Straits)
12.- Qualsevol de Tom Waits
13.- ... i un llarg, infinit, etcètera...

Llibres

1. Quants llibres llegeixes durant l’any?

impossible de determinar (la meva companya diu que massa) Un petó ben fort per ella, que sempre, sempre, sempre, té raó.

2. Llibreria o biblioteca?

llibreria

3. Últim llibre comprat:

Articles (Francesc Pujols)

4. Últim llibre acabat:

Diario. Una novela. (Chuck Palahniuk)

5. Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:

Manuscrit trobat a Saragossa (Jan Potocki)
Música de cañerias (Bukowski)
La República Mundial de las Letras (Pascale Casanovas)
El canvi (Miquel Bauçà)
El nuevo Pascual y la prostitución (Francesc Pujols)

6. Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:

Mecanoscrit del segon origen (Manuel de Pedrolo)
La insoportable levedad del ser (Kundera)
Plataforma (Houellebecq)
La República Mundial de las Letras (Pascale Casanovas)
Ciudad del hombre: Barcelona (Fonollosa)
Diari d'un geni (Salvador dalí)
... hosti tu, com n'és de difícil discriminar)...

7. Cinc persones a qui vols passar aquests memes:

en Drals, la Laia, en Todó, En Besora, l'Steffano, la Irene, en Ferran, en Roger, i tota la colla de l'Orinal, en Mingu, la meva preciosa Mari, als amics/amigues en general...


... i per acabar, una mica de bauçanita;

Defectes, els meus. Fins no fa massa, patia d'una certa tendència a l'autocompassió. Encara que potser en tenia motius, és una beneitura. En el fons l'autocompadiment espera la compassió del veïnat. Cosa ben beneita.

Bauçà, Miquel. El canvi.

Escoles de poetes

"Basta de sexo oral, ahora sólo por escrito". Aquesta frase lapidària fou la que en Drals i jo ens vam trobar a casa d'aquesta noia de mirada rara un dia que divagàvem per Madrid.

Desde la Segona Perifèria, és evident, no podem estar d'acord amb la seva asseveració, doncs donar-li a la llengua ens plau, i molt. A en Drals més que a mi, que jo tartamudejo una mica.

En Drals no tartamudeja ni vacil·la quan està a l'escenari. En Drals és un poeta oral. Un dels millors. Del seu primer llibre (que en veritat és el segon; el primer fou Els buits enutjosos, ja descatalogat) gairebé que ja n'ha esgotat la primera edició, de 1500 exemplars. Ull, que no parlem de best-sellers; parlem de poesia. El mèrit és evident.

M'he trobat avui, querido diario, un company que forma part de l'equip que programa la Kinzena Poètica de Vilafranca.
La Kinzena porta cinc anys funcionant, i sota la meva modesta opinió és un dels festivals de poesia més suggerents de la Perifèria de la Perifèria: La organització és exquisita, la resposta popular és emocionant, i va ser el festival que va descobrir Carles Rabassa, del qual recordo un me-mo-ra-ble recital a l'Horiginal. No us amagaré, perifèrics, que el personatge em cau una mica gros, pedant per ser més exacte. Però és un dels millors rapsodes que tenim.

L'amic programador anava una mica capcot. Ser programador, com ser editor, és fotut. A voltes et pots arribar a sentir molt sol. Quadrar coses no és fàcil, i menys si has de tractar amb aquests esperits lliures (bipolars?) que són els poetes o artistes en general. Un núvol de pessimisme l'envoltava i m'ha espantat quan ha dit que el boom de la poesia oral anava de baixa.

Li he preguntat si realment considerava que el tema dels recitals era un moda passatjera, i ell ha hagut de matisar (jo sóc un pél lent) que tot no essent una moda, sí que hi ha hagut un auge important de la poesia recitada, i que ell notava que ara s'estava acabant.

No he acabat de discernir quanta veritat amagaven les seves paraules; si es tractava només d'un moment de solitud d'aquells dels que us parlava abans o bé si les seves paraules eren ben meditades.

Per tant, hi he anat pensant pel meu compte. Hi ha molts tipus de poetes; bons, dolents, que reciten, que llegeixen, que s'amaguen... I els recitals i festivals necessiten poetes que: a) siguin bons, b) recitin i c) que tinguin un esperit col·laborador. Massa condicions. Si, a més, li afegim que la kinzena se situa en una població dels extraradis, 'nem malament. Si, a sobre, li afegeixes la premsa sordomuda i els pixatintes locals... aquí tens la petaca de wisky i els vàliums.

No sé, hauré de contrastar opinions, avui que es dia d'Orinal (c/Ferlandina, num. 29, a les 21 h.)

Jo, als valents que programen poesia perifèrica, els hi diria que quan s'acabin el wisky i els vàliums pensin en que h fan una tasca capaç de canviar la vida d'uns quants arreplegats entre els que m'hi sumo. Com els del telèfon de l'esperança.

La poesia pot ser un conyàs. La poesia aplicada per via escrita, una tortura. La poesia aplicada via oral permet que la gent com jo s'apropi al món de la poesia gairebé sense voler-ho. Atrau de manera sobrenatural. La oralitat és pedagogia pura.

Jo no crec que la poesia oral estigui en crisi. Simplement crec que ara cal esperar a veure madurar els nous poetes. No m'avorriré de veure a un mateix poeta recitar molts cops, si n'observo alguna evolució. I menys si els i les poetes són joves, que tenen camp per còrrer. Els festivals han de crèixer amb els poetes. Fer-ne un seguiment. Els poetes s'han de deixar acompanyar pels recitals. No s'hi val el "si t'he visto no m'acuerdo", un cop t'has fet un nom. Els recitals han de saber ocupar el seu lloc; saber trobar els seus punts forts. Diferenciar-se, vaja. No podem esperar que ningú ajudi a la poesia oral. Quan s'ha fet, això? Mai.

Els festivals han de poder crear cert esperit de superació entre els poetes. No vull dir imparabilitzar-los, ull. Vull dir que els poetes haurien de veure els festivals com els de Vilafranca com una mena d'escola de poetes, que any rera any han de notar una progressió dels poetes, i si no, suspesos, i que't programi ton pare.

No vull estigmatitzar als poetes que, o bé no volen, o bé no se'n surten alhora de recitar. Però com a aprenent d'editor que desconeix totalment el sector de la poesia, i per tant parlo només per instint, deixo una pregunta a l'aire; No creieu que la millor promoció que es pot fer d'un llibre de poesia és la que fa l'autor al recitar-lo davant del públic?

M'agradaria compartir amb vosaltres, oh perifèrics, els noms dels i les poetes que a mi em captiven. No ho faré per por de deixar-me'n algun. Si voleu, aquí teniu el comentari com a eina idònia per a dir-hi la vostra.