La transmissió de la poesia (o notes d'Ocata)

El primer home, abans d'esdevenir tècnic, va nèixer poeta.
A la convocatòria de la seva paraula
acudien els déus a comprendre
la perplexitat
o
potser
simplement a viure l'aporia

G.L., Esbós del vol de l'àliga

És difícil sentir-se tant afalagat com després de visitar Ocata, i afalagat se'm fa difícil mantenir la veracitat: exagero. Així doncs, de vostès dependrà creure's el que explico tot seguit, perquè avui dissabte penso que la transmissió de la poesia es basa en la fe i amb l'aparició d'epifanies miraculoses que de tant en tant provoquen comunions d'una energia fulminant. Jo ja havia vist abans obrir-se el cel i planar aquesta energia sobre les nostres atònites mirades, però mai abans havia observat aquest fenomen davant de tanta gent sense fe (la fe en no morir-se d'avorriment en un recital de poesia), i encara menys la miraculosa conversió que vam viure ahir al Teatre del Casino d'Ocata. Quan era petit escoltava Peter Frampton i pensava el mateix: que Do You Feel Like We Do era una invocació a l'Esperit Sant de la Música i que l'Esperit finalment venia i prenia el cos de Frampton, que, posseït, parlava amb veu de guitarra.



Gregorio Luri, amb la fe de convers més profunda i el quixotisme més exacerbat, va creure en la poesia parlada i la va voler importar al seu poble. La llibreria Library, nostru Senyor la tingui sempre a major glòria, va activar els mecanismes de la ràdio macuto municipal i va demostrar la perfecta simbiosi que hi ha entre els seus llibreters i el poble de Masnou i Ocata, o sigui: Tenen el do del boca-orella. Llibreries com la Library, o com la Cap i cua d'en Pepitu de Torrent de l'Olla de Gràcia són fonts d'inesgotable optimisme i qualitat i savoire-faire llibreter. Llibreries de poble, llibreries de barri. Llarga vida!

Labreu edicions, els mercaders del temple en tota aquesta paràbola, no vam desaprofitar l'ocasió d'oferir els serveis dels nostres profetes, que, hagin publicat amb nosaltres o no, sempre seran companys i amics de viatge i aventures. I així em teniu, entre bambolines, a un extrem de l'escenari i entre les cortines de paisatges de sarsuela, mirant al senyor Luri que està a l'altre costat, i entre un i altre, els poetes fent realitat el miracle.

D'esquerra a dreta: Arias, Subirats, Besora, Casasses, Pedrals, Luri

Com que són uns místics, els poetes van anar sortint a l'escena per estricte ordre alfabètic, així que el primer dels profetes va ser Tomàs Arias, colonitzador d'ànimes a base de fer-les esclatar de riure mentre diu unes quantes veritats. L'Arias va començar nerviós. Davant de tanta gent, no ha de ser fàcil. Se sap que les masses enfervorides són el motor de la religió de la foguera a la plaça. Però mica en mica es va anar acostumant al micròfon i en ple estat de catarsi col·lectiva amb rialles de senyora grossa entre les ombres del públic, va ser substituït pel visceralrealista poeta Max Besora, que va resultar ser l'aposta més radical de la nit. El cabrón juga al tot o res, a la provocació i a la tensió, però sempre, sempre, sempre, surt triomfant i havent-se ficat una part no gens menyspreable del públic a la butxaca. Ull amb el Max. Ull. Després de la be ve la ce i Casasses surt a l'escenari amb dossiers de funcionari i pantalons de pintor. De parets. Ahir, en plena cerimònia vaig descobrir què fa especial el Casasses de la resta de poetes que conec. És el silenci que omple l'escenari com res en el món. Va ser sortir Casasses i fer-se el silenci més net i expectant. I com si fos un torero, com aguanta les pauses entre els versos! D-e-f-g-h-i-j-k-l-m-n-o-Pedrals. Sense papers. Com que ara faig de crític de les religions o religions comparades, i qui té boca s'equivoca, diré que no va ser la millor nit que li recordo al Pedrals, però que tot i així, a l'acabar l'akelarre, la gent que jo escoltava comentava que en Pedrals havia estat fantàstic, fantàstic, i aleshores m'adono de la solitud del crític, massa contaminat com per entendre res. Tanmateix, estic segur que el poema que va disparar en els bisos formarà part de l'imaginari col·lectiu entre els espectadors d'ahir. De qui era aquell poema? Sí home, el del follador medieval i la mestressa que se la sabia tan llarga... A veure si ho descobreixo... I finalment, per reblar el clau, en Sito Subirats i les seves tonalitats ebrenques, que com Pedrals, va brillar més en els bisos, on va estar senzillament magistral. Crec que entre els cinc, van oferir un mostrari força extens d'estils, van demostrar que com a mínim hi ha cinc fórmules diferents d'arribar al públic, aquell públic que diuen que no existeix però és mentida: hi és, però se l'ha de convèncer. Ah, i qui diu cinc fórmules, diu que n'hi ha cent. Vagin a l'O.R.I.N.A.L. i s'en convenceran.



I tot això observava rere les cortines, jo, una mica alie a tot plegat perquè allà on volia estar era observant al públic, que jo als poetes ja els tinc vistos. La llum energètica dels focus m'encegava i m'impedia observar als protagonistes de la vetllada; la gent d'Ocata i Masnou i de més enllà que observaven amb perplexitat que allò que els hi oferien els hi agradava, que s'ho estaven passant bé, que s'ho estaven passant realment bé. Aquesta és la satisfacció, la recompensa impagable que representa publicar poesia en aquesta terra verge de lectors de poesia: l'alegre transmissió de la bonanova, eixamplar el nombre de fidels feliços amb la seva conversió. Lloat sia déu.

Quinina, Al-Místic, MMVIII d.C.

[Més imatges, aquí]