Mentalismes

Benvolguts conciutadans,

aquests dies i fins a nova ordre, els posts que escrigui es transmetran via mental o esperitual, arrugant el front i concentrant-se molt en un punt indefinit d'una paret nua. Estic provant noves formes de comunicació sense fils ni connexions a internet, fins el dia que vingui el tècnic de Telefónica.

Fins aviat.

També podreu escoltar els meus posts via oral si decidiu fer cap a l'Orinal, el dimecres que ve. Estaré en una taula, davant d'una cervesa buida. Si me'n portes una de plena et faig un post a l'instant.

Composició electoral #3

—Guerra! Guerra! Bombardó. Coll Tort. Baixas, moltes Baixas.

Fragment de conversa captada d'emisora policial durant algun disturbi ocasional inspirat en la llista electoral d'IC-V per a la ciutat de Barcelona.

Composició electoral #2

Pech.

Pech.

Peeeeech.

Cabot Cabot Cabot Cabot.

Felip Puig? Felip Puig!


Jiménez, Zavalza, Salvans.
Jiménez, Zavalza, Salvans.
Jiménez, Zavalza, Salvans.

Pech.
Pech.
Pech.
Pech-Pech-Pech.
Pech.
Pech
Pech
Pech-Pech-Pech.

Solo de bateria de jazz (rotllo Buddy Rich) inspirat en la llista electoral de CiU de la vila de Vallromanes. Dedicat a l'home de les llums.

La mort de Roy Batty

Els lectors atents, a qui animem a cabussar-se en el nostre món, no sols han de poder veure, sinó que han de tenir un ull que realment sàpia mirar. Cal que especulen, que miren més enllà, fora de l’objecte, lluny en un sentit no lineal sinó supraespacial: han d’adreçar-se envers quelcom que no pot limitar-se i que manca de tota significació espacial, atés que si encaminen la mirada tan sols a la cosa que estan mirant simplement rebotaran en ella.

Bononad, Francesc, Emprentes en la neu, de pròxima publicació

Blade Runner, Ridley Scott, 1982

Tears in Rain, Vangelis,

BSO Blade Runner (versió remasteritzada, 1994)


Powered by Castpost

I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhauser gate. All thouse moments will be lost in time, like tears in rain. Time to die.

Nota: aquest post ja va sortir a la Perifèria, però fa maco junt amb la mort de HAL.

La mort de HAL9000

powered by ODEO

Just what do you think you're doing, Dave?... Dave... I really think I'm entitled to an answer to that question... I know everything hasn't been quite right with me, but I can assure you now, very confidently, that it's going to be alright again... I feel much better now, I really do... Look, Dave, I can see you're really upset about this... I honestly think you ought to sit down calmly, take a stress pill and think things over... I know I've made some very poor decisions recently, but I can give you my complete assurance that my work will be back to normal...I've still got the greatest enthusiasm and confidence in the mission, and I want to help you...Dave...stop...stop, will you... stop, Dave... will you stop, Dave... stop, Dave... I'm afraid...I'm afraid, Dave...Dave...my mind is going... I can feel it... I can feel it... my mind is going... there is no question about it... I can feel it... I can feel it... I can feel it... (slows down) I'm afraid... Good afternoon, gentlemen. I am a HAL 9000 computer. I became operational at the H.A.L. plant in Urbana, Illinois, on the 12th January 1992. My instructor was Mr Langley, and he taught me to sing a song. If you'd like to hear it, I can sing it for you."

Gracias P.

Un homo politicus

Un fanàtic és algú que no pot canviar de mentalitat i no vol canviar de tema.

Wiston Churchill

Vale, confessaré com passo els temps morts. Començo amb tres o quatre camperols a qui esclavitzo sota un mode de producció semblant al feudalisme. Cal anar prest, doncs civilitzacions enemigues fan el mateix en algun punt incert de la geografia.

Cal incidir primer en l'urbanisme i les necessitats bàsiques de qualsevol nació; construir cases, obrir explotacions forestals i mineres, recol·lecció i caça de verdures i bestiar. Els ciutadans de la meva gleva treballen feliços sota la meva mà de ferro. Quan les reserves alimentàries ho permeten, convé fer un salt de civilització i encarar la modernitat. Sempre miro de créixer d'acord amb el paisatge, no devastant les riqueses naturals de la meva nació. Ha arribat ara el moment d'obrir la primera indústria metal·lúrgica per a treballar els metalls i preparar la meva societat patriarcal pels nous reptes de futur: la guerra sense treva. Necessito per a aquests menesters de capital intel·lectual que subvencionaré obrint una universitat. També necessito dotar al poble de fe en la religió per la qual perdran la vida, i obro la primera església i dedico esforços en trobar les relíquies que alimentaran la fe cega en mi, el mandatari per acció divina.

I quan tot això s'ha aconseguit dono un fort impuls a la indústria militar. Tot està estudiat per afavorir aquesta indústria i derivades com per exemple la indústria naval o minera. S'alcen les primeres muralles i torres de vigilància, atio el fanatisme en les meves esglésies, doto de material bèl·lic les meves forces de cavalleria i faig quadrar a la infanteria. En el meu cendrer s'amunteguen les cigarretes consumides i el sol dibuixa el seu trajecte en el cel dominical de la ciutat. A la pantalla, desplego les meves forces en punts que he considerat estratègics, ja siguin passos entre les muntanyes, ports, o fangars vora els rius.

Entretant, la meva personalitat ha fet un gir cap a l'egotisme i la barbàrie. Sóc un dictador implacable i exerceixo la força sense miraments. Suïcido camperols que no m'agraden. En determinades accions paramilitars liquido a camperols enemics per tal de desmoralitzar els meus oponents en la rereguarda, deixo rierols de sang i destrucció per allà on passo. Boicotejo les rutes comercials enemigues mitjançant ràtzies i guerrilles. En el meu imperi mai no es posa el sol i la por a les meves excentricitats arriba a totes les contrades.

Els meus enemics, en tot cas, responen els meus atacs amb una ferotgia equiparable a la meva i tenyeixen l'hotitzó de fum i flames i destrucció. És hora de replegar-se i reorganitzar-se, d'establir nous campaments en terrenys recòndits per preparar una última contraofensiva i tractar que l'odi i la revenja no enceguin les meves qualitats d'estratega i, en definitiva, de gran estadista. Quan guanyo les batalles i l'enemic està exhaust, em vanaglorio de construir monuments commemoratius que ressaltin la meva personalitat i ocupo les meves forces a dinamitar de forma pacífica les economies rivals, ja sigui construint guetos o exercint un control asfixiant sobre les seves fonts de riquesa. Converteixo als enemics en inofensius bonsais. Els llibres i la literatura bé, gràcies.

Aquests dies

Estrany fenomen: em sento lliure de no escriure ni una punyetera línia.

Ah

Jordi Galves— ¿Para qué tanto esfuerzo? ¿Para qué tanto escribir?
Francisco Umbral— Para cobrar.

Cultura/s, La Vanguardia, 9 de maig de 2007

Una altra, una altra!

Jordi Galves— Usted no cree en la cultura para cuatro.
Francisco Umbral— Sí, sí que creo. Pero uno de esos cuatro quiero ser yo.

Cultura/s, La Vanguardia, 9 de maig de 2007

No ens cal anar despullats

Pst, no sentiu ja flaire a eleccions? Jo sí. Aquella fortor que alimenta les ganes de perbocar per les cantonades. Aviat les cadenes radiofòniques ens despertaran amb falques electorals immundes i et sentiràs molt important perquè tot déu pensarà en TU. Et donaran pomes, roses, caramelets. Perquè tot déu estarà pensant en TU. No escatimaran recursos, perquè TU, tio, TU vals molt, no ho sabies?

No, no, és broma. TU no vals una merda, però t'agrada que et regalin pomes, roses o caramelets pel carrer. Mes ja no. Ara tens la teva opció, jove mileurista. Ciutadans? No home, que no t'enganyin. Ciutadans de Catalunya em recorden a Maradona i Julio Alberto, una nit d'estiu.

No, ja ho sé. Tu no ets tan cretí. Maradona et pot enganyar una vegada, però C's una o cap. Ni Ciutadans representa el bilingüisme, ni pensen en TU, ni és el partit dels demòcrates descontents que no saben on caure morts. Ells tenen un pla. Un pla esquizofrènic, petulant. Nosaltres no. El partit dels demòcrates descontents és Escons Insubmisos. Un fort aplaudiment per a ells. Escons Insubmisos no enganya, tio. Ni et diuen que els importes més que el veí del tercer, ni et diuen que el teu més gran problema és la llengua amb què malvius, ni van de liberals d'esquerres quan el que senten en el fons és un terrible avorriment, una nostàlgia i un ressentiment. No, nen, no. Escons Insubmisos només et demana que pillis la seva papereta i la fotis a dins de l'urna i punt. Ja sabem que a tu t'agradaria votar en blanc, però el blanc és un color que t'inquieta profundament. Per això, agafa i fot la papereta de EI a l'urna, no sense abans posar una altra papereta igual a la teva sobre el piló descomunal de CiU, PSC, ERC, IC-V, C's, PPC, Falange Española-JONS del teu centre electoral. D'això se'n diu màrqueting de guerrilla, i suposem que és il·legal. Però al carall, si no sortim per la tele, la única opció que ens queda és la desobediència civil.

Amb els escons que haurem aconseguit entre tots, tindrem dret a unes butaques comodíssimes a l'ajuntament, PERÒ. Però no hi fotrem mai els peus. Passarem dels tediosos plens, passarem dels sous estratosfèrics dels regidors, serem la veu absent, serem el fantasma de l'abstencionisme refregat a la cara dels professionals de la política i dels qui diuen que no ho són però menteixen usant dues llengües enlloc d'una. No et menjarem el cap amb promeses. No et donarem ni un fotut caramelet de demagògia. A nosaltres sí que se'ns en fot si vols parlar en català o en castellà o si et rentes les mans abans o després de tocar-te la cigala. Sí, home de bé. Vota Insubmís, home. El nostre silenci farà callar als cretins. Subal, endolla el vídeo amateur.

Dos moments de veritable admiració

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podríem ser eternament; ¿i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Boudelaire; potser tota juventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d'incerta glòria—, un dia d'abril...

Joan Sales, Confessió de l'autor, Incerta glòria, ed. Club Editor.

***

—Precisament. L'absurd ens té la grapa a sobre i per damunt de tot hi ha l'atracció del mal. ¡Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més però, bah, no tenim temps. D'altra banda, ¿creus que fer-lo és tan fàcil com alguns creuen? No un mal qualsevol, sinó el que un voldria; perquè, veuràs, fer un mal que no t'interessa, que no et ve de gust... El mal del mal és aquest, que el que pots fer és precisament el que no t'interessa; i mentrestant la vida fuig. L'abril se'ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d'esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que que això és un xàfeg d'estiu que t'arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n'has sentit a parlar? ¿Decididament no et son el nom?

Joan Sales, Incerta glòria, Club editor.

Tres (variacions) de maig

I

2Ø


II

28


III

2∞

Explicació

No recuerdo el nombre del narrador japonés encargado de comentar las películas mudas, pero comentar que él era la estrella y era un reconocido artista del mismo nivel que los actores de teatro o los luchadores de sumo. Podría incluso reinventar la trama de una película. El espectáculo no era la proyección, sino su interpretación de las imágenes. Cine y literatura.

Portnoy

El cas, amic I., és que volia copiar l'estructura narrativa de Nocilla dreams. Nocilla dreams està composat de 107 relats millors que l'abocat sense preavís a la Perifa. Era un experiment, què vol. Llegida una sola unitat, sembla una història banal, potser inacabada, però que reuneix diverses característiques que volia copsar bo i escrivint jo alguna coseta, a saber; que els relats aporten informació real però inútil i curiosa que fàcilment pot semblar inversemblant (en el meu cas, un cine de poble on les pelis les doblava una sola veu impersonal). Aquí podríem parlar d'una de les deu lleis del bon contista que Ribeyro ens va regalar;

La historia del cuento debe ser real o inventada. Si es real debe parecer inventada y si es inventada real.

Una altra caraterística dels relats de Nocilla dream és que en moltes ocasions els relats es desenvolupen en territoris de ningú, o no man's land o perifèries; deserts, aeroports, pobles del mid-west, pisets de rodalies.

Nocilla dreams es construeix partint de relats aparentment inconnexes però amb estrets lligams capciosos que aporten un concepte innovador d'unitat que podem trobar a Los detectives salvajes de Bolaño o a Mantra de Fresán o a La muerte del cine de Cherchi, i les històries es van connectant de manera misteriosa. També hi ha, en els relats de N.D., cert aire científic barrejat amb poesia... o postpoesia, en paraules de Fernández Mallo.

Per continuar amb l'experiment, s'hauria d'escriure un relat totalment diferent, que per exemple passi a Nagoya, Japó. En aquest poble balener hi ha un tímid funcionari japonès que ocupa el seu temps donant veu a les pelis de cinema mut. Un dels films —rodat en súper 8— passa en un poble ex-mariner proper al mar Aral, que com ja deu saber està en seriós perill d'extinció. Com que les pelis són mudes, el tímid japonès té molt terreny per a la improvisació, i visualitzant el súper 8 s'inventa la vida d'un excombatent soviètic que es passa el dia bevent vodka i netejant un kalashnikov que va endur-se'n de les muntanyes terroses d'Afganistan, record del primer mujaidí que va liquidar.

Em segueix?

Nocilla dream és perfecte per a tipus que, com jo, no tenen capacitat d'inventiva suficient per a escriure una novel·la, però sí que té idees disperses que aboca en un blog.

No cal que li recomani la seva lectura, oi?

:-)

Un experiment postpoètic

Porque el cine es el arte de destruir las imágenes en movimiento
Paolo Cherchi, La muerte del cine, Laertes ed.

Hola, avui practicaré les técniques intuïdes amb la lectura de Nocilla dream. Per favor, no riguin. El text es basa en una experiència real del meu amic Paolo Cherchi, que ja vaig explicar en el seu dia aquí. Llegint Nocilla dream, vaig pensar que La muerte del cine d'en Paolo és un text tant o més experimental que Nocilla dream. Podríem dir, doncs, que és el primer llibre d'assaig postpoètic ultramodern.

El text l'he escrit en castellà. Perquè m'ha vingut en gana i cal practicar.

He aquí un hombre que busca teatros vacíos y salas de proyección en desuso. Tienen una misión secreta que ni siquiera él conoce con exactitud. Camina por mares vacíos y acaricia con la punta de los dedos los armazones de los barcos abandonados varados en la arena. Los rayos de sol caen verticales como cuchillos lanzados del cielo. Atención: tales cuchillos son dejados caer, no son lanzados. La fuerza gravitatoria de las cosas hace que ganen velocidad en su caída. Los rayos de sol son meteóritos que se hunden en la arena.

El hombre que camina por el desierto me cuenta que en una aldea ex-soviética visualiza Delicatessen doblada por un alto funcionario en paro. Antes de ocupar el cargo de traductor se ocupaba de poner una equis en los documentos oficiales cuando la región alcanzaba los objetivos quinquenales, y se ocupaba de descansar durante el resto de año. Ahora, empero, dobla películas en vivo y en directo. El funcionario tiene un tono de voz monocorde grisáceo que no atiende a las pequeñas sutilezas derivadas de los cambios de registro tales como susurros, risas, llantos, gruñidos, gritos. Tampoco imposta la voz cuando el personaje que sale en escena es femenino o anciano o niño. Todos los personajes tienen voz de alto funcionario. Su tono nasal es un horizonte sin montañas o arbustos. El público asistente a la proyección de hoy son: un anciano que camina ayudado de un bastón, su perrito, un par de cabras que comen tejidos de las butacas, un excombatiente de alguna guerra tribal, su kalashnikov oxidado, un niño de siete años, su hermana mayor de trece y, por supuesto, el hombre que camina por el desierto.

El funcionario-doblador lee el guión bajo la luz de una bombilla de cincuenta vatios y envuelto del fino humo de su cigarro. Su voz horizontal se despliega por la sala gracias a un amplificador que funciona con metanol algunas veces. Las otras funciona con una manivela que el niño de siete años se encarga de hacer girar con cierto desdén. Al principio desempeñaba su tarea con orgullo, pero ahora sólo con cierto desdén. Cuando algún personaje de Delicatessen ríe, el doblador hace ja-ja-ja.