Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves. Bé es veia que no ho podríem ser eternament; ¿i què era, ser joves? Ma jeunesse ne fut qu'un ténébreux orage, diu Boudelaire; potser tota juventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d'incerta glòria—, un dia d'abril...
Joan Sales, Confessió de l'autor, Incerta glòria, ed. Club Editor.
***
—Precisament. L'absurd ens té la grapa a sobre i per damunt de tot hi ha l'atracció del mal. ¡Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més però, bah, no tenim temps. D'altra banda, ¿creus que fer-lo és tan fàcil com alguns creuen? No un mal qualsevol, sinó el que un voldria; perquè, veuràs, fer un mal que no t'interessa, que no et ve de gust... El mal del mal és aquest, que el que pots fer és precisament el que no t'interessa; i mentrestant la vida fuig. L'abril se'ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d'esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que que això és un xàfeg d'estiu que t'arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n'has sentit a parlar? ¿Decididament no et son el nom?
Joan Sales, Incerta glòria, Club editor.
17 comentaris:
Està amb IG, senyor Subal?
Jo, si hagués de transcriure tot el que vaig subratllar d'IG, necessitaria uns quants blocs i un parell de vides.
Disfruti de la lectura, que s'ho val, com poques.
Sí senyor, estic amb IG. Com a l'escola no me'n van parlar? Com m'he llegit primer "Viatge al fons de la nit" que "Incerta glòria"?
Que s'aparti "Homenatge a Catalunya"! Que s'aparti "Soldados de Salamina"!
Ui, Subal, jo no en tinc ni idea, de literatura i tal i qual. Però gosaria dir que l'Homenatge i el Soldados quedarien en un lloc immensament ridícul, al costat d'IG.
I tens raó que és un escàndol que a l'escola no ens n'haguessin parlat. Però, i aquests dies? Com s'ha pogut passar de puntetes per la reedició d'IG i de les Cartes a Màrius Torres? Si IG no la trobaves enlloc, ja! És una notícia importantíssima, que l'hagin reeditat. I de què s'ha parlat? De la conya dels mediàtics, de si Frankfurt per aquí, de tonteries. Per això som un país de broma.
Tot i que admeto que lu meu no és racional, que ja comença a ser obsessiu...
En fi, una abraçada.
Home, discrepo amistosament. Vostè i jo sempre discrepem, eh?! M'agrada, m'agrada!
Jo vaigh saber de l'existència de IG gràcies a L'hora del lector (C33). El dimecres hi havia un bonic article del senyor Vila-Sanjuan al Cultura/s, que parlava de les diferents edicions que ha tingut IG.
Suposo que vostè es refereix als problemes de distribució que vénen agafats de la mà de Sant Jordi. Suposo que per les dates de Sant Jordi no es trobava. Ho desconec.
Totes les discrepàncies fossin així!
Sí, sí, vale amb L'hora del lector. Però jo, que sóc molt hippi i dec anar amb el lliri a la mà, em refereia a altres difusions. No sé, però els TN bombardegen, i ho podrien haver dit. Les pàgines culturals dels diaris també ho podrien haver dit. Ja sé que no ha de ser portada a El Mundo Deportivo, però sí que hauria d'anar més enllà de l'únic programa especialitzat que existeix. Perquè tal i com ho han fet, doncs el ressò que té és molt limitat (desenganyem-nos: aquest programa se'l miren quatre. I tres ja ens coneixem d'altres coses).
I el Cultura/s? Doncs el mateix. Jo l'he llegit avui (és el que té viure en un poble, que llegeixes divendres el diari de dimecres!), que em guarden el suplement, i me'l guarden i em miren com a un bitxo raro ("de debò que et llegeixes això?").
En resum, que crec que si es fa una difusió tan elitista, doncs no anem enlloc. És un llibre (i el Sales, també com a editor, una figuar) que es mereix molt més. Sobretot per part d'aquells que tot el dia ens foten la plasta amb que som un país que tal i que qual i que Madrit i que jo què sé més. Fer país hauria de ser intentar que gent així no quedin tancats a un reducte com nosaltres que, al cap i a la fi, som quatre grillats.
La bona notícia és que, efectivament, per Sant Jordi s'havien exhaurit, tant l'IG com les Cartes a Màrius Torres. (Clar que a la Catalunya interior no n'havien rebut ni un!)
Per cert que de l'article a Cultura/s en tinc un post a punt.
I segon per cert, i per acabar-ho en plan bucle: totes les discrepàncies fossin així!
(Sé que em sabrà perdonar la plasta...)
per cert, això de Boudelaire, ¿és un homenatge al company de Juneda?
bon viatge jovenalla, molt bo això de la bouesia! hihihi
ei, ei....un moment! molèstia apart, reivindico l'autoria de la conyeta amb el bou-delaire eh?
eieieiei... sou uns malvats! Això de Boudelaire és UNA ERRATA marca de la casa, que de ben segur prové, com bé apunta en Quirky, de passar-me massa hores amb vostès i de l'escultura quirkiana que penja de l'Orinal.
Però com que aquí som uns irresponsables, la deixarem per escarni d'un servidor de vostès.
És un costum ancestral d'aquest país --o de certa gent que remena les cireres d'aquest país, o que sense remenar-les està dins la nostra intellegentsia-- prendre com a atacs directes, inconscients, infantils, els escrits que posen en dubte grans ideals pretesament col·lectius, magnes utopies irrealitzables. Per exemple, Anna Murià renegava absolutament d'IG. I, més enllà de dir que era un cartellista, s'ha fet gaire difusió del volum segon de les memòries de Carles Fontserè on parla dels exiliats de tercera, i exposa les vergonyes d'altres tipus d'exiliats?
GUillem, tot això que explica em sembla d'un gran interès. Reconec que és un tema del què no puc opinar massa tot i que tinc ganes d'investigar més sobre això que explica. Alguna suggerència?
De totes maneres, una cosa que sé del cert és que els ambients d'exiliats són ambients enrarits i ja de per sí hostils...
Tanmateix, la meva Aliada té un llibre d'exilats catalans a Veneçuela que li fa molta, molta gràcia. Segons sembla, és le món al revés, per a ella. El llibre es diu "L'aigua del riu Guaire no és bona per veure", i segons m'explica, va de la vida dels exilats catalans que van anar a petar a Caracas. No eren prohoms de les lletres, eren simples treballadors que les van passar molt canutes. Potser aquests són també exilats de tercera.
Quan acabi amb aquesta magna obra de les letres catalanes potser me'l llegeixi jo. ja els hi explicaré el què.
Per cert, l'autor d'aquest llibre és ni més ni menys que "El señor Artís" germà del Tísner, al qual anem a netejar i cuidar la casa de tant en quant.
Ho explico aquí: http://lasegonaperiferia.blogspot.com/2005/10/cazando-tigres.html
(si se'l volen llegir, notin que v´citor Artís no era, tal com es diu en aquest post que assenyalo, fill del Tísner, sinó el seu germà.)
Fe d'errates; el llibre es diu "L'aigua del riu Guaire no és bona per a beure"
En JT segur que em faria notar que davant del verb no hi va aquesta "a", però noi, així està escrit en el llibre...
Subal, suggerència, cap, jo tampoc ho sé tot. Malgrat tot, aquest llibre de Fontserè "Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial" Ed. Proa, és molt més que recomanable (el millor dels tres volums de les seves memòries). A banda del què explica, el com està molt ben construït, al meu entendre. Com a mostra, una resposta de Fontserè a una pregunta en una entrevista que li pot estimular la lectura:
Perquè els exiliats a Mèxic, en general, van ser exiliats de primera classe. De 450.000 espanyols que van passar la frontera, a tot estirar 9.000 van anar a Mèxic, no arriba al 2 per cent, van ser privilegiats. A més, van anar-hi com a comunistes o com a amics de comunistes, és a dir, per alguna influència. L'exiliat del carrer, el refugiat -perquè això d'exiliat és una mena de títol honorífic que ens hem donat després-, es va quedar on va poder o on el van retenir. Als camps de concentració va haver-hi centenars de milers d'espanyols i a Mèxic no els compten. Quan es parla de l'exili es refereixen als intel·lectuals. A més, els primers intel·lectuals que han escrit sobre l'exili ja eren gent d'una certa edat, no tenien edat militar. Jo em vaig trobar que vaig creuar la frontera a 23 anys, i els francesos, que ja preveien la Segona Guerra Mundial, a tots els joves en edat militar ens volien conservar com a mà d'obra barata o esclava o com a carn de canó. Es parla molt de la mà d'obra esclava dels nazis, però no de la que va treballar per la democràcia francesa.
Senyor Guillem, moltíssimes gràcies per la pista. M'apunto el nom del llibre d'en Fontserè. Qui sap si algun dia li pugui jo indicar la conveniència de llegir-se "L'aigua del riu Guaire no és bona per beure"... li parlaré d'aquest llibre al meu cap, aviam si li fa gràcia...
Crec que apunta en la direcció del llibre d'en Fontserè.
salut!
Interessant el concepte de 'refugiat' (de segona) que dóna Fontserè. A aquest podríem contraposar el de 'transterrat', encunyat pel filòsof espanyol José Gaos, un d'aquestos intel·lectuals amb vinculació socialista que arribà a Mèxic, on, no ho podem menystenir, desenvolupà una tasca ausades valuosa. (Gaos exercí un veritable mestratge filosòfic i inicià la modernització de l'ensenyament universitari mexicà.)
El transterrat sent el país d'acollida com a propi, té la impressió d'haver estat traslladat d'una terra de la pàtria a altra. El refugiat fontserià, pense, és un 'desterrat', un bandejat que no s'integra al país que l'empara. El que em resulta interessant de tot açò és l'oposició entre refugiat ('mà d'obra') i transterrat ('cap pensant').
Jo no crec en aquesta oposició, amic 1/2 partit. Vull dir que no crec que la diferència entre un refugiat o un transterrat sigui en base a respectives classes socials, o no només.
Jo crec que la mà d'obra es pot sentir lligada al país on sigui; doncs el construeix. Un Transferrat pot ser també una ment pensant anguniosament nostàlgic que només pensa en torna r a casa, o que la seva producció artística, estigui dedicada en exclusiva a lloar o malparlar de la seva pàtria.
Que en pensa, vostè? Hi creu en aquesta oposició? O no? És que no m'ha quedat clar.
salutacions!
La diferència entre un 'refugiat' i un 'transterrat' rau sols en un fet: l'experiència subjectiva de sentir-se (o no) en la nova terra com a trasplantat. Sentir-se transterrat no és experiència exclusiva dels intel·lectuals, dels 'caps pensants'; molts 'refugiats' (a la manera com categoritza Fontserè a l'entrevista esmentada: 'mà d'obra') arrelaren —i arrelen— en la terra de destinació, de manera que valoraren — i valoren— no allò perdut sinó allò trobat, no el passat sinó el present. Altrament, no tots els 'caps pensants' trasplantats miren cap endavant; la poesia de Luis Cernuda, Emilio Prados o León Felipe, per exemple, escrita a Mèxic, palesa el mode de viure's l'exiliat com a 'desterrat'.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada