Para, para, para, para ja de comprar-te llibres, paio; cinc llibres adquirits en el transcurs d'una setmana, a saber;
- Estupor y temblores, Nothomb, Amélie
- El hombre entre las rocas, Medrano, Diego
- Cómo me hice monja, Aira, César
- Ideología, una introducción, Eagleton, Terry
I avui he adquirit, essent infidel a la meva llibreria habitual, Una mujer en Berlín, Anònima.
A més, una bona amiga que treballa amb l'Enemic (Planeta, vaja, si voleu missatges críptics i confusió aneu aquí) m'obsequia amb cinc o sis llibres més, entre els que destaquen;
- Una cuestión personal, Oé, Kenzaburo
- El señor de las moscas, Golding, William
- Las uvas de la ira, Steinbeck, John.
Però jo no us volia vacil·lar ni donar-me-les de qui sap què. Jo us volia parlar de literatures que surten de plomes amb nom femení. La meva única i estimadíssima aliada sovint m'etziba que sóc un fotut masclista perquè, entre d'altres coses, només faig que llegir-me literatura, diguem-ne, masculina. No li faltava raó antany, però ara, vatua l'olla, no sé que m'ha agafat que he entrat en un cercle virtuós d'escriptores del qual m'és difícil sortir.
Primer va ser L'analfabeta, d'Àgota Kristof. Després fou Amélie Nothomb, amb Cosmética del enemigo i Estupor y temblores, i ara, ara, ara, Una mujer en Berlín, d'una tal Anònima. Em moro de ganes d'anunciar-vos la gran notícia que suposaria per a un servidor que les negociacions per adquirir els drets de traducció d'un llibre que m'he hagut de llegir en anglès fructifiquin... encara que sembla que les coses no van del tot bé; your offert is too modest, diuen, però, cony, què volen, les editorials modestes fan ofertes modestes. L'autor del llibre en qüestió és una autora, i és anònima. Passi el que passi, us prometo que us en parlaré més endavant.
Amic llibreter, no se m'irriti, avui no toca parlar de César Aira, encara que pel moment li puc dir tres o quatre coses; estic per la primera nouevelle (Cómo me hice monja) i trobo que l'autor abusa dels tres punts suspensius. Però això no suposa en absolut que la seva escriptura, aparentment fàcil, no tingui una estructura narrativa increïble, complexa, rica... Estic aprenent molt amb el poc que porto llegit, prenc notes constantment. Aira fa anar al lector per on vol. Ens pensem que la vida és una comèdia, però de sobte ens trobem que ens està explicant un drama de primera magnitud. La imminència d'una revelació a cada pàgina. Prou de parlar d'Aira, Subal, o es que no havies dit que ara no toca?
Parlem de Una mujer en Berlín. Vinga, nens i nenes, esteu preparats? Ras i curt: dietari personal d'una dona al Berlin ocupat pels soviètics. Llenguatge tallant, sarcasme majúscul i cruel com la mateixa guerra. Només porto 23 miserables pàgines, però em sento a Berlin, tios, estic a Berlin, han bombardejat casa meva i ara visc a unes golfes i no hi ha res comestible, no hi ha res combustible, passo gana com si estigués a Berlin. Paro atenció als rumors al forn de pa. Han acordado que los alemanes pasemos hambre ocho semanas. (...) Los niños la palman, diuen.
El pròleg de l'editor que va rescatar el manuscrit i el va editar en anglès, Hans Magnus Enzensberger, és curt però brillant. Explica, entre altres coses, les enormes vicissituds que va patir el manuscrit. La primera edició apareguda en alemany és del 1959, quatre anys després de la seva edició en anglès.
En alemany el llibre fracassa; "No era de esperar que las mujeres alemanas hicieran mención de la realidad de las violaciones; ni que presentaran a los varones alemanes como testigos impotentes cuando los rusos victoriosos reclamaban a sus mujeres como botín de guerra. (Según los cálculos más fiables, más de cien mil mujeres fueron violadas en Berlín en las postrimerías de la guerra)", escriu Hans Magnum. "Las inclinaciones políticas de la autora constituyeron una circunstancia agravante: carente de autocompasión, con una mirada fría hacia el comportamiento de sus compatriotas antes y después de la caida del régimen, rechazó la complacencia y la amnesia de la posguerra."
Què, encara no us heu cansat de mi? Doncs aquí teniu una petita mostra de l'humor negre que gasta la senyora;
"La leí [la novel·la Hambre, de Hamsun] quizás una docena de veces y me sorprendí arañando las letras [ ...arrojó una mirada fugaz sobre su intacta comida, se levantó y se fue de allí...] con las uñas como si pudiera entresacar esa comida -prolijamente descrita con anterioridad- desde la letra impresa. Vaya locura. Es el comienzo de una demencia leve por hambre. Es una lástima no poder verificar esta suposición en la novela Hambre escrita por Hamsun. Incluso si no hubieran bombardeado mi casa, tampoco poseería el libro. Hace más de dos años me lo robaron en el metro. Lo llevabaen la bolsa de la compra envuelto con una cubierta de fibra de rafia. Al parecer, el ladrón lo confundió con la cartilla de racionamiento. ¡Pobre! ¡Qué decepción debió llevarse! Por cierto, ésa sería una historia que le habría gustado a Hamsun."
Per finalitzar, reiterar que jo de gran vull ser Jorge Herralde; el seu catàleg es un vincle constant entre els llibres que el conformen. Molts dels llibres que edita Anagrama dialoguen entre ells. En aquest cas, el vincle és claríssim; Una mujer en Berlín és l' apèndix perfecte a la Parte de Archimboldi de 2666 de Bolaño que ocorre en la Berlín de la postguerra. Allí, les putes s'especialitzen en les fel·lacions. Algú les havia notificat que la càrrega genètica de l'esperma dels seus clients tenia alt valor nutritiu.
