diumenge, de gener 08, 2006

Pobles sadollats

No puc més que constatar que llegint Una mujer en Berlín se sua. Els dits humits llisquen per la portada, l'angoixa i la por s'apoderen del lector, que no pot fer més que optar per la fugida endavant, pàgina rera pàgina, violació rera violació.

Portava jo ja un parell de paràgrafs escrits sobre Una mujer en Berlín, però els esborro sense pietat: Pobres palabras que no alcanzáis a describir, escriu Anònima. La subscric.

Llegiu-vos Una mujer en Berlín, si us plau. No vull parlar més d'aquest llibre. Estic massa colpit, massa avergonyit. Sí, nanos, estic avergonyit de ser home, que diria l'inútil aquell de l'anunci institucional. L'home vençut és un covard, l'home victoriós és un monstre. La guerra és una merda. Anònima de ben segur em recriminaria el meu maniqueisme, tan masculí; ella té una visió més laxa de la cosa. Els soviètics no disposaven de permisos per visitar casa seva durant les contingències bèl·liques. Quatre, cinc, sis anys sense estar amb una dona. Alguns dels seus violadors són extremadament amables i cortesos, cultes i bona gent. La guerra és una merda.

Només us transcriuré una frase del llibre, que em servirà per parlar d'altres coses, no sense abans tornar a recomanar-vos humilment aquest llibre. Llenceu a la foguera tot assaig sobre la guerra. Fer de la guerra matèria abstracte és onanisme intel·lectual. La guerra és gana, és derrota, fang, sang, aigua bruta. Et canvio aquest tros de pa per una mica de mantega. Et regalo aquesta llauna de carn si tu em regales una nit entre les teves cames...

La frase-pont és la que segueix;

Los pueblos saciados se revuelcan en neurosis y hastío.

Vaig passar la nit de cap d'any bevent amb uns amics veneçolans i argentins. Jo representava la quota catalana de l'assumpte. Messi i Cortázar em van agermanar amb els argentins, gent a la que sempre he acusat de prendre'ns les nostres dones, i així els ho vaig fer saber. Subal sempre fent amics. Els records de la ciutat de Caracas em va agermanar amb els venes. Evidentment varem garlar de política, però això resulta avorrit de relatar, i més encara de llegir. La cosa va adquirir més interès quan vam començar a parlar de vida. La vida a Caracas, la vida aquí.

Un dels compas veneçolans, que ha tingut el dubtós honor de notar el tacte rígid i fred d'una pistola en dues ocasions per les avingudes infinites i boiroses de Caracas La Malquerida, em va fer entendre que el nostre país avui se sembla de manera sospitosa a la Caracas dels anys vuitanta; opulenta, saciada. A punt per a la putrefacció. País de nou-rics.

Em mira directament als ulls i m'incomoda. No 'neu bé, company, no 'neu bé. Tantes comoditats, tanta queixa gratuïta, no sabeu res, aquí, ho heu oblidat tot. I opino que té raó. Recordo ara la rialla inhumana del farlopero assassí d'indigents, rostre de sonat, d'Orange Clockwork, que la consciència et cremi a tu per dins, desgraciat. Els embats són cada cop més severs, tots els companys d'ultramar assenteixen amb el cap, coneixen la cançó, i a mi no em dóna la gana defensar cap ni un dels ideals del Primer Món, quin terme més fastigós.

L'humor negre sorgeix; la meva estimada i única aliada maleeix la seva sort, cooooño, pana, hacer las maletas de nuevo no. Però qui té ganes de fer les maletes sóc jo.

Lamentablement no hi ha lloc prou allunyat. Escuro el combinat i m'encenc un altre cigarret, que m'he de fumar en l'exili del terrat.

Dos nous veïns;

6 comentaris:

ea! ha dit...

i cada nit a citytv passant "portero de noche", les decadències imperials poden ser interessants, si ets prudent i tens sort com per explicar-ho. no et posis dramàtic ( encara)

tonibanez ha dit...

Enllaç correcte d'ENTRELLUM
http://entrellum.blogspot.com

subal ha dit...

ara ho canvio.

monsacaba ha dit...

NO FOTEM!

Ep! Alarma, correu-hi tots! Marededeujesús! Què vols dir (cágon!), benvolgut Subal, amb el missatge de sobre, que ni tan sols (per caritat) no es pot empastifar amb comentaris?

(ATENCIÓ! AQUESTES LÍNIES HAN D’ANAR EN EL POST POSTERIOR, QUE FIGURA A SOBRE D’AQUEST, EN EL QUAL SE M’HA ESTAT NEGAT EL MEU DRET FONAMENTAL D’OPINAR, RAÓ PER LA QUAL LES PARAULES SEGÜENTS TRASPUEN UN CERT I ERÈCTIL EMPRENYAMENT)

L’espectacle ha de continuar (forma part de la vacuna contra la seva ridiculesa). Baixar del segle ara, com a teràpia i propòsit d’any nou, és còmic i miserable. Per tots i totes (vull dir els que et llegim), però especialment per a tu.

Ja sabem que cal molta vanitat per escriure (i encara en cal una mica més per deixar d’escriure, per escriure negativament, o per subscriure’s a la llibertat que dius). En un i altre cas, tota la càrrega pejorativa que arrossega la idea de vanitat en el món occidental em sembla estúpida (vull dir apart de cristiana i cagacalces). Ja només el plantejament, la insinuació d’adreçar, ensenyar l’ala, xiuxiuejar qualsevol paraula (una paraula sempre és una cosa gruixuda, física, olorosa i sudorífera) a un altre que no sigui el reflex babau teu cada dia més decrèpit del mirall és vanitat cent per cent, en estar pur (això si no és alguna cosa pitjor, més nazi, més gregària... pontificadora o maniquea...)

Deixa’m dir que els escriptors, els artistes, pouen l’ego. Hi fan pous de prospecció minera, amb la il•lusió d’extreure’n petroli, de bombar-lo a la superfície del món, i alguns fins i tot de refinar-lo i treure’n la primera pela, esclar. L’escriptor, l’artista, forma part de la matèria amb la que treballa. És un ofici que no s’aprèn, al preu d’una inflamada ridiculesa, penso jo, sinó que s’apega dels uns als altres i només com una malaltia incurable.

M’agradaria, doncs, benvolgudíssim Subal, rebatre un per un els arguments que dones, amb l’envejable inconsciència i alegria de sempre. Espero que el comiat només sigui una sortida de to. Primer punt: Abans de plegar veles, s’ha d’arribar a un final. I un final no és una cosa qualsevol. En els casos extrems, aquest final és la mort (espero que entenguis que no et dic pas que t’hagis de suïcidar). Plegar confiant que ja acabarà la frase que has deixat a la punta de la veu la interrupció en si, l’efecte de coitus interruptus, és miserable, és un atemptat a la comunicació. Segon punt: els autors, i encara més especialment els que no ho són, no se’n consideren o no volen ser autors, només tenen el dret d’ajornar la seva obra, mai de negar-la, com es negaria el pa a un malalt. Perquè la seva obra és únicament aquesta presència (de la qual en el cas d’autors consumats l’obra en seria la condensació), la patologia humana de mantenir el diàleg obert, d’estar disponibles per als demés. En molts sentits, els no autors (que escriuen) són actualment més importants per a la literatura que els autors.

I deia que l’espectacle ha de continuar. Aquesta novel•la –literatura dolenta, com totes les novel•les- mereix un altre final. I és de rata covarda haver entrat en aquest joc per ensulsiar-lo amb quatre queixes refotudes que farien millor d’anar al psicòleg o directament a l’ampolla de vi. Guarir el mal (si ho és) no és amagar-l0, sinó enfrontar-s’hi.


Ai, Subal! Has estat xuclat, abduït, per una estratègia petitburgesa? No es tractava amb el blog de desempellegar-se’n? En què quedem? Pa o figues?

Tercer punt: els no autors són actualment més importants per a la literatura que els autors. L’acumulació –el llegat- d’obres interessants o pseudo-interessants per a ser llegides, originals i traduccions, xerrameques autoritzades, credos de butxaca, manuals de supervivència quotidiana, còpies i falsificacions, supera abismalment les possibilitats humanes, l’individu, el pla existencial del lector i la seva deflagració vital o ocular. El progrés, el progressisme (polític i social, etc.), neix primer que res de les comparacions o, si preferiu dir-ho així, de les metàfores. Res, Subal, cal gent que escrigui, i sobren molts autors instantanis d’aparador i de prestatgeria! Sol•licito que la competició la decideixin els altres, i suggereixo que sempre és un estat d’ànim, l’eco temporal d’alguna cosa, normalment un malentès.

A més, aquí em sembla que confonem la química amb la magnèsia. Una cosa que em sembla molt important de la literatura és que utilitza tàcticament una cosa extremadament important per a l’home, el llenguatge. I el llenguatge no només no està fet per a fer literatura, sinó que no hi té res a veure. És contaminació en estat de germinació constant. Les millors paraules són les més gastades, les que ens són més necessàries. La literatura seria la momificació, l’estat de conservació del cadàver. En un altre sentit, la descontextualització. Per a mi només té a veure amb la memòria, amb la utilitat de recordar.

A vegades, per un atzar, aquesta descontextualització obre uns porus invisibles a la imaginació, la dels demés, aquesta s’infiltra o s’esquitlla com un gat a dins del text, i hi fa un cau. És una referència que s’incrusta a la pell humida com un microbi. D’un moment a l’altre, el text es torna habitable i habitat. El Totpoderós Creador que al•ludeixes, l’únic que pot fer és allunyar-se’n. En aquest estat, quan els nous s’adonen que la població va augmentant fins a fer l’espai escàs i irrespirable decideixen que el text és important: s’honoren a si mateixos, consagren el seu nom accidental als déus de la frivolitat, i l’omplen d’estàtues. Però davant d’això, el Totpoderós que deies, com menys coses en sàpiga, millor.

Cal gent que escrigui, no literatura, ficcions ingènues ensopegades amb troballes més o menys interessants des d’un punt de vista estilístic, sinó per la mania compulsiva d’escriure, la salivera de comunicar, l’erotisme de pensar amb paraules gastades una mica per tothom i de robar-les-hi el seu significat. Blanchot deia que calien escrivents. Això.

Què escriuràs ara? Una novel•la? Amb les ganes pompiers d’anar “perfeccionant-la” fins a la perfecció, madurant-la fins a la saó prímula i vegetal dels arguments i els conflictes, l’equilibri vegetatiu entre el primer pla i el segon pla, les al•lusions i les repeticions, de dia en dia, de nit en nit, de temps en temps, fins a l’acabament del món? Això és escriure per a la incomprensibilitat.

Que la gent escrigui –anoti la seva vivència, com un ritual màgic- és l’únic que fa important la literatura. Un gran escriptor només t’estarà veritablement agraït si el seu llibre t’ha estat útil, no si t’ha agradat més o menys (agradar? què vol dir agradar?). A més, la terra és de qui la treballa (i tothom és autor de la seva vida: renunciar-hi per autocastració és un sarcasme antidemocràtic: qui no és autor és feixista!).

En un aspecte més lúdic, puc donar fe i testimoni (fins on m’incumbeix) que la idea abstracta de la literatura té molta sort de les pretensions literàries, la vanitat, si ho vols dir així, d’algú com tu, tornant al tema inicial. I la Poesia em va dir un dia, mentre menjàvem un plat d’arròs amb llenties, que t’estava molt agraïda i t’era sol•lícita per la feina de propagar-la amb la teva senzillesa i simpatia de sempre (ara, no t’ho prenguis molt a pit, és un eufemisme, ja saps que a Na Poesia, el que més l’importa és esborrar qualsevol rastre d’inverossimilitud entre la realitat i la borratxera de les seves mentides). I res no treu (per que fa a això del blog) que un dia puguin estar-te agraïdes d’una forma professional, quan et converteixis definitivament en editor.

La vanitat no és un argument. La compulsió de comunicar-se no és vana. No fotem! La teva argumentació és rància i retrògrada. Put a moralitat. Ara, ningú no mor de la picada d’aquest insecte. Que sigui literatura bona o no el que fas, treu-t’ho del cap: ni tu ni jo hi tenim res a dir. És només la pura formulació d’aquesta dicotomia el que em sembla una pretensió insuperable: a l’extrem del qual el teu silenci seria alguna cosa així com delictiva. Un insult per tots els que te’m llegit. A més, la forma de fer-ho és lletja, barroera, inacabada, sense estil.

Et proposo simplement una cosa: res més que seguir amb el blog. Aprendre de la traumàtica escriptura quotidiana. No de la literatura, que és un àngel de sal, un fantasma, una borratxera d’efectes especials, sinó del llenguatge dirigit cap a finalitats concretes, tangibles, ordinàries i teves. Quan facis d’editor els autors que tinguin la sort o la desgràcia de ser publicats (no dic publicats per tu, sinó publicats en general, rosegats per una audiència voluble i afamada i sobretot imprevisible de persones profundament alienes, interessants o no: grans persones probablement) podran treure pit (els teus autors editats, deia) d’un editor que es situarà en el mateix pla que ells, i que potser per això farà veure que els entendrà més, i que n’està més aprop. N’estic segur que d’aquesta sintonia en sortiran unes edicions memorables.

No així si deixes el blog amb una excusa tan lamentable com la que dones. En tot cas, la “interessantibilitat” del que un diu la discriminen els lectors, quan aquests emeten algun judici, o visiten amb alguna freqüència el que escrivim. Si tens un problema d’atenció, d’estar-ne tant pendent, soluciona’l, però no ens emmerdis als lectors (volem el pa i tenim la gana: per entretenir-nos-hi, de per riure, per estendre una capa de simpatia sobre la llesca d’aquestes vivències que suposadament són teves). Als que escrivim compulsivament, bé o malament, tant és, gairebé és d’idiotes fixar-s’hi, de fet només ens és donat conquistar per mèrits propis la indiferència dels demés.
Molt em temo que aquest és el nostre Nirvana.

Salut i peles.

ea! ha dit...

noi, no sé si la margarita riviere d'ahir EPS et pot il·luminar o et pot enfonsar. som 24 milions de blogs, que un més un menys no té importància, però sentir-se acompanyada va bé. sé que conec al monsacaba, o no? i ara no sé qui és

mala memòria d' un nen d'abans

lalala la
lalala lee

( tonada de pjharvey que sempre em posa a to )

panarra ha dit...

Jo també us llegeixo i tinc gana.