dissabte, d’abril 05, 2008

Hipòtesis televisives

Subal i l'Autor escoltant Emili Manzano

Davant del tribunal de l'audiència declamaria les meves tesis amb passió, àdhuc vehemència. M'aixecaria del sofà de color vermell i passejaria pel voltant del plató, xumant-me el dit gros de la mà esquerra, pensant en veu alta, cap cot, desplegant pensaments a tota velocitat. Enunciaria un seguit de relacions entre Manuel Baixauli i altres escriptors o artistes, si les hagués. Enunciaria David Lynch, Juan Rulfo, Borges. Parlaria de laberints, de túnels metaliteraris, de destrucció del paisatge i l'adveniment del passat en forma de realitat paralel·la o imaginaria o al·lucinada. Parlaria també de llunyania mexicana i gosaria citar Octavio Paz i el seu El laberinto de la soledad; "... entre la realidad y su persona establece una muralla, no por invisible menos infranqueable, de impasibilidad y lejanía. El mexicano siempre está lejos, lejos del mundo y de los demás. Lejos, también, de sí mismo." Acte seguit deixaria uns segons per a que la frase s'expandís per les ones i esclatés davant l'última casa de l'últim poble on arribés la senyal de l'últim repetidor. Es faria un silenci que recorreria les valls i les muntanyes, els núvols. I en el silenci sepulcral, en ple clímax antitelevisiu, anunciaria lentament que Baixauli és mexicà i que pertany a la parcel·la del Terreny de la Col·lisió i el Desastre que molts coneixem amb el nom de País Valencià.

Parlaria de les reflexions sobre el fet d'escriure, parlaria de novel·les i relats dedicats a la desaparició de l'Escriptor: Bartlevy, o al simulacre de la desaparició de l'Escriptor: Wakefield.
Potser Josep Palacios és un Bartlevy i Manuel Baixauli un Wakefield, si ens atenem al [atenció, aquests enllaços contenen detalls de l'argument] famós final de L'home manuscrit? Hem de parlar de Julio Ramón Ribeyro, que era un home obssesionat en el fracàs de la seva literatura mentre escrivia eternament una obra mestra , el seu diari personal. ¿Se l'ha llegit, al Ribeyro, el senyor Baixauli? Cal preguntar-li això. I volem que parli del seu relat Botiga, d'Espiral, que és endimoniadament premonitori del que podria ser la seva carrera com escriptor.

Mentre dedicava les vacances de Nadal a preparar el text m'assabentí, via premsa, que es convocava a Barcelona un premi literari d'estimable dotació pecuniària. Botiga s'acoblava perfectament al que exigien les bases. No ho vaig pensar dues voltes.[...] Botiga guanyà el primer premi i fou publicada [...] La novel·la obtingué un èxit de vendes que jo no hauria pogut mai presagiar, i no tardaren gens a ploure'm encàrregs de diversos editors [...]

A mesura que passaven els anys, la meua obra, que inicialment, amb Botiga, era de caràcter bastant popular i accessible a un bast públic, anà esdevenint més minoritaria, al temps que el seu prestigi augmentava entre els entesos. Els premis, les distincions, els reconeixements van acudir a mi sense treva. Ara, als meus ben exprimits setanta-tres anys ja no em queden forces ni ganes per a seguir combinant paraules. Jo no vaig escriure "Botiga", l'últim llibre que ha eixit de les meues mans, és una mena de confessió, una explicació detallada del que ací he sintetitzat, amb tota classe de proves que pretenen confirmar l'autenticitat del que conte.

Baixauli, del conte Botiga, d'Espiral, Columna, 1998



Senyor Baixauli, ¿algun dia escriurà un llibre que porti per títol Jo no vaig escriure "L'home manuscrit"? Confessi!! No, no m'aturi ara, senyor Manzano! Volem saber! Volem saber si la seva obra es regeix per un pla, volem que parli del seu relat Botiga, deixi'm estar, guarda de seguretat, volem saber, no em faci fora...! Aquí hay tomate...!



L'hora del lector,
dijous 10 d'abril,
23.05 h, C33,
Guest star Manuel Baixauli
Mal star (habitual), Subal Quinina


9 comentaris:

j.t. ha dit...

ui ui ui, què vol dir? que li veurem la cara?

subal ha dit...

ai, ai, ai, em temo que sí.

Pere ha dit...

Sr. Subal,
a l'última casa de l'últim poble d'aquest desert mexicà on, de moment (i veurem fins quan), encara arriba la senyal de l'últim repetidor, estarem pendents de la seua estratègia per posar llum a tota aquesta misteriosa trama. L'ocasió (també) s'ho val.

subal ha dit...

Senyor Pere, pateixo en silenci i per escrit perquè sé que no arribaré al nivel d'excel·lència de bloggers com vostè, a la tele. Tanmateix, mirarem de no balbucejar i tartamudejar en excès, per a que si més no s'entenguin les meves paraules analfabetes... ay, Señor, quién me manda...

Archimboldi ha dit...

Balbucegi, tartamudegi, encara que sigui en excés, però digui el que ha de dir, que ho volem sentir.
A les entranyes del televisionisme és possible que esclati un plugim de cresta infinita, però això no ho vulgui entendre perquè és una mica com aquell final de "qui som" que a voltes intenta explicar algunes iniciatives suïcides.
Em cal el Baixauli, ja. Que si no em sento molt lluny d'este món.
Així què, em permet tornar?

subal ha dit...

Per favor, senyor Archimboldi, el trobàvem molt a faltar. Gravi's en lletres d'or al costat de l'espermatozou del seu llit: "benvingut a la Perifèria".

salute!

Anònim ha dit...

Quina audiència aproximada té el programa?

subal ha dit...

Un fotimer, més o menys.

Jaume Puig ha dit...

Estimat senyor Subal, pensi que estarem molt pendents de les seves paraules. Vostè ens ha promés "tomate". I n'esperem del millor. Feliç coincidència Baixauli i vós. Molta sort.