Tarda trucant a ràdios i tevetrés. Escolto música lenta i de derrota a través d'uns auriculars. Fumo i el vel de fum blavós topa contra la llum de la tarda, la fa tangible, dibuixa un mur d'aire infranquejable. M'espero uns instants eterns i parlo amb un productor de programa, què em talla abruptament i em demana que li enviï un mail, per eliminar-lo acte seguit. L'home o la dona, ja no ho recordo, fa la impressió de tenir greus urgències i de no poder atendre'm, mentre que per l'altre orella segueixo escoltant la cançó que contrasta amb el clima pre-bèl·lic de la redacció de tevetrés. Sentiment d'estranyesa i de buidor. Penjo el telèfon, escric el mail i segueixo fumant del meu cigarret. La vida és irremeiablement boja.
Promesa de no transcriure més a Ribeyro. Promesa que trenco ara mateix.
Una casita de adobe en una playa perdida de la costa peruana, donde pueda vivir en soledad selectiva —pues recibiría algunas visitas o tendría a veces un alojado—, tomando el sol, nadando un poco, pescando con cordel, meciéndome en una hamaca, mirando el poniente, leyendo cualquier cosa, escuchando música —¡oh, cómo sonarían los barrocos al lado del agitado Pacífico!—, escribiendo sin nigún apremio, ni ambición, ni temor, enterrado, sembrado entre dunas y el mar. [...]
Ribeyro, Julio Ramón. Prosas apátridas.
*
Aviat canviaré el disseny del Teatre Buit. Gràcies IIIIIIIIIIIIII
2 comentaris:
Abans d'ahir vaig acabar "Los nuestros" i va resultar que m'havia agradat tant que vaig anar a veure què trobava d'ell a la llibreria que em cau més a la vora de la feina, no tenien res més però ben aviat els havia d'arribar "El compromiso". Perfecte, però ja que era allà... vaig decidir seguir el seu consell, senyor Segonaperifèria: un Ribeyro.
Abans de "Prosas apátridas" volia conèixer els contes de l'autor, o sigui que em vaig decidir per "Silvio en el rosedal". Haig de dir que el primer conte ('Al pie del alcantilado') em va decebre, venia de Dovlatov i em van sobtar les frases llargues, les descripcions, les explicacions per tot. Després, el segon, 'Los gallinazos sin plumas', em va sorprendre per la duresa del text, em va agradar. I 'La insignia' em va encantar, de tanta ironia em va fer somriure. De moment encara vaig per aquí, però no costa veure la denúncia dels textos i ja no dubto que m'agradarà la resta del llibre, i que em durarà poc.
Senyor Söldner. El compromiso crec que li agradarà més que Los nuestros, car Dovlatov centra els seus escrits en la seva tasca professional; el periodisme. Crec que vostès comparteixen professió. Malauradament, de Dovlatov és tot el que es pot trobar; Los nuestros, i El compromiso. Gràcies als meus contactes, vaig poder llegir La maleta. Fantàstic llibre, però introbable.
Desconec si entre els relats del seu llibre de Ribeyro hi ha "Solo para fumadores". Sincerament crec que, juntament amb el relat d'Osvaldo Lamborghini El niño proletario (fragment o tottalitat aquí; http://www.literatura.org/OLamborghini/proletario.html), és un dels millors contes que s'han escrit autors llatinoamericans.
Salute.
Publica un comentari a l'entrada