dissabte, de març 31, 2007

T'a-graaaa-da el blues? [1]

Everyday, everyday I have the blues


Era una tarda mòrbida de diumenge d'un d'aquells penosos anys de pre-adolescència, quan un servidor va descobrir el blues. Ho recordo tot a la perfecció. Fotograma a fotograma. Una descàrrega de 60 vats em recorre l'espinada al recordar-ho. Deixeu que em serveixi un whisky, que avui la cosa va per llarg.

La cosa anava així; nen blanc regira cel i terra fins a trobar vell mite oblidat del blues enterrat en vida en un hospital-hospici de ciutat mitjana nordamericana. Nen blanc, que ja domina la guitarra clàssica, sent la crida irresistible del blues i demana al vell que li ensenyi el secret. Negre vell emprenyat. Li diu que aire que vol dir vent. Nen blanc insisteix. Negre vell emprenyat no en vol ni sentir a parlar —aparentment— de l'oferta de nen blanc. Però està jugant una partida de pòquer. Nen blanc se surt amb la seva —però és el vell que hi té més a guanyar. Nen blanc i negre emprenyat fugen de l'hospital i fan via cap al sud. El sud, germans! El sud, quina paraula tan bonica. Mississipí. Carretera i manta. Racisme mal curat, bars per a blancs, bars per a negres. Barraques de fusta corcada, chevrolets rovellats, furgones de sostre descobert. El vell Missippí i humitat. El vell amaga algun secret. Nen blanc emprenyat i frustrat; no estic aprenent res, recony. Sí, he fet algun bolo aquí i allà, pensa el nen blanc, però i què; per tocar a clubs me'n vaig a Chicago! I, sí, una tia m'ha trencat el cor; això també és un dels secrets del blues, però no és el secret! Però qui té un secret dels grossos és el vell. La seva mirada s'ennuvola, sembla estar molt inquiet. Té un parell d'assumptes pendents. Un d'ells amb una puta. L'altre assumpte... el maleït pacte.

—Hem d'anar a un lloc.
—Però quin, Willy Brown? N'estic fins els collons dels teus secrets!
—Mira, nen blanc, mira aquell núvol de pols que s'acosta a la cruïlla. És aquest home, a qui busco. És aquest home qui em va robar l'ànima, fa tant de temps.

La cruïlla mítica, element essencial, fundador, de l'univers del blues. Imatge que em va colpir profundament. Imatge, si es vol, summament literària. Recordeu la frase de l'amic Pablo d'Ors; Los escritores de verdad viven de la mentira y para la mentira. Y, por mucho que digan (que digamos) lo sacrifican todo por la escritura, hasta a su propia madre.(...) Todo por un poco de belleza. O de fulgor. O de rabia. El núvol de pols que s'acosta és un dealer del diable.

—Ell m'ho va donar tot i ara em toca passar comptes, nen blanc que no entén res.

El diable, en temps del blanc i negre, va fer un pacte amb el vell, i ara el vell, que ja se sent a la falda de la Vella Dama, el vol trencar.

—Tx-tx, nyé-nyé, això no pot ser, negre vell merdós, o potser no vas aprendre a tocar la teva puta harmònica? Potser l'Amo no va complir la seva part? Mmmmm... I aquest nen blanc de la Telecaster de color groc, qui és, Willy Brown? Saps què, potser t'ho podrem arreglar, eh, Willy? Haw-haw-haw... farem un tallacaps, eh, Willy? El teu nano contra un dels nostres, eh, Willy?

I el dealer del diable arrenca el seu descapotable i alça de nou un núvol de pols abans d'abandonar la cruïlla.



El nen blanc no entén res de res. Accepta el pacte com un nen que accepta una paperina de coca a la sortida del col·legi.

—Què cony ha volgut dir, aquest home, Willy Brown? Què és un tallacaps?
—Ah, nen blanc, ets ruc, però ets l'únic que em pot salvar... NO saps el jardí on t'has fotut...

De nit. En un local. Públic negre, espectant. Banda de recolzament al fons. Tallacaps. El dealer del diable s'acosta al nen blanc. Haw-haw-haw. Well, well, well. I després apareix un ajudant del dimoni, un tal Steve Vai. El dimoni en persona, que abans que amb ningú va pactar amb Robert Johnson, riu a primera fila... I la resta de la història, senyors meus, ha passat als annals de la meva memòria com un dels moments més enlluernadors de la meva vida. M'acompanyen i els ensenyo de què es tracta? Eh, You, Tube, fot-li gardela!

4 comentaris:

subal ha dit...

The Crossroads, 1986.

Noti's que estem a l'any 1986, època daurada de Vai i Satriani, època en la què la virgueria estava més ben vista que el feeling més calmat. Però en fi.

quirky ha dit...

steve vai + ry cooder hmmmmm..un duel mític...
el bluesman que hi ha en tu...
Coneix "blues de los sueños rotos" de Walter mosley (anagrama, com no)? Li recepto d'urgència per acabar la quaresma
bones festes!

perdedor ha dit...

Crossroads!!!!!

Llavors anar al videoclub era una aventura...

miq ha dit...

Sempre ens quedem amb Ry Cooder... canya al "pesat" de l'Steve Vai.

Jo també vaig ser un bluesman. I per Barcelona, als noranta vam veure algunes velles glòries abans que definitivament tornessin a visitar el diable: Jimmy Rogers, Junior Wells, Johnny Copeland...

Saps que Muddy Waters va tocar al Palau de la Música Catalana el 17 de novembre de 1968, al III Festival de Jazz de Barcelona?