dilluns, de març 05, 2007

Els mesos d'Abril

A la gent que escriu i té fills. A la gent que té fills i escriu.
Dubto de l'ordre dels factors.

Ahora que mi hijo juega en su habitación y que yo escribo en la mía me pregunto si el hecho de escribir no será la prolongación de los juegos de infancia. Veo que tanto él como yo estamos concentrados en lo que hacemos y tomamos nuestra actividad, como a menudo sucede en los juegos, en la forma más seria. No admitimos interferencias y desalojamos inmediatamente al intruso. Mi hijo juega con sus soldados, sus automóviles y sus torres y yo juego con las palabras. Ambos, con los medios de que disponemos, ocupamos nuestra duración y vivimos un mundo imaginario, pero construido con utensilios o fragmentos del mundo real. La diferencia está en que el mundo del juego infantil desaparece cuando ha terminado de jugarse, mientras que el mundo del juego literario del adulto, para bien o para mal, permanece. ¿Por qué? Porque los materiales de nuestro juego son diferentes. El niño emplea objetos, mientras que nosotros utilizamos signos. Y para el caso, el signo es más perdurable que el objeto que representa. Dejar la infancia es precisamente reemplazar los objetos por los signos.

Ribeyro, Juan Ramón. Prosas apátridas. Seix Barral.




L'Abril és filla d'uns amics. Ahir va venir a visitar-nos. Vam anar al parc, ens vam ficar sorra a la boca i vam socialitzar amb altres nens. D'aquí gairebé un mes farà un any. De nou a la nostra llar, oferim pica-pica als pares de l'Abril. Quan va néixer la criatura, em van assegurar que obririen un blog detallant les peripècies del nou-nat. Vaig suggerir-los-hi que el blog es digués Los meses de Abril. El blog no va reeixir per motius que em semblen irrefutables; portar una criatura al món implica un seguit d'atencions vers al nou nat difícils de conjugar amb coses tan banals com ara portar un blog. L'Abril em mira amb uns ullets vius i curiosos. Em pregunto si són les olleres o el cigarro que duc enganxat a la boca, el fum del qual expulso per la finestra. Li prometo a la nena que quan tingui divuit anys li ensenyaré a fumar i a beure. Sa mare em mira malament. Acabat el cigarret la elevo pels aires —què poc que pesa— i me la emporto al passadís. Li tinc una sorpresa. Faig rodolar un rotlle de paper de cuina que es desplega fins a topar amb una porta. En silenci mira la irreverència i després em mira a mi. Acte seguit, amb la mà acaricia el paper molsut i l'apresona dins el seu puny. I jo li dic; ¡Destruye! ¡Destruye! I curull de felicitat ajudo a l'Abril a destruir papers de cuina. Passem joiosos uns minuts d'intima sintonia. L'efímer de la destrucció i la intangibilitat dels nostres actes (esquinçar paper-escriure un blog) ens agermanen.

2 comentaris:

ea! ha dit...

tres coses: a rayuela " era escritor, no tenía familia" , a houllebecq el pseudoescriptor narcotitza els biberons del seu fill per aconseguir una mica de silenci, i l'abril és el mes més cruel de l'any segons com, cortazar dixit, també.

Anònim ha dit...

HOOO! Mais tu as tout changé Subal!! Todo esta cambiado!
Que tal?
ink