T'a-graaaa-da el blues? [1]

Everyday, everyday I have the blues

Era una tarda mòrbida de diumenge d'un d'aquells penosos anys de pre-adolescència, quan un servidor va descobrir el blues. Ho recordo tot a la perfecció. Fotograma a fotograma. Una descàrrega de 60 vats em recorre l'espinada al recordar-ho. Deixeu que em serveixi un whisky, que avui la cosa va per llarg.

La cosa anava així; nen blanc regira cel i terra fins a trobar vell mite oblidat del blues enterrat en vida en un hospital-hospici de ciutat mitjana nordamericana. Nen blanc, que ja domina la guitarra clàssica, sent la crida irresistible del blues i demana al vell que li ensenyi el secret. Negre vell emprenyat. Li diu que aire que vol dir vent. Nen blanc insisteix. Negre vell emprenyat no en vol ni sentir a parlar —aparentment— de l'oferta de nen blanc. Però està jugant una partida de pòquer. Nen blanc se surt amb la seva —però és el vell que hi té més a guanyar. Nen blanc i negre emprenyat fugen de l'hospital i fan via cap al sud. El sud, germans! El sud, quina paraula tan bonica. Mississipí. Carretera i manta. Racisme mal curat, bars per a blancs, bars per a negres. Barraques de fusta corcada, chevrolets rovellats, furgones de sostre descobert. El vell Missippí i humitat. El vell amaga algun secret. Nen blanc emprenyat i frustrat; no estic aprenent res, recony. Sí, he fet algun bolo aquí i allà, pensa el nen blanc, però i què; per tocar a clubs me'n vaig a Chicago! I, sí, una tia m'ha trencat el cor; això també és un dels secrets del blues, però no és el secret! Però qui té un secret dels grossos és el vell. La seva mirada s'ennuvola, sembla estar molt inquiet. Té un parell d'assumptes pendents. Un d'ells amb una puta. L'altre assumpte... el maleït pacte.

—Hem d'anar a un lloc.
—Però quin, Willy Brown? N'estic fins els collons dels teus secrets!
—Mira, nen blanc, mira aquell núvol de pols que s'acosta a la cruïlla. És aquest home, a qui busco. És aquest home qui em va robar l'ànima, fa tant de temps.

La cruïlla mítica, element essencial, fundador, de l'univers del blues. Imatge que em va colpir profundament. Imatge, si es vol, summament literària. Recordeu la frase de l'amic Pablo d'Ors; Los escritores de verdad viven de la mentira y para la mentira. Y, por mucho que digan (que digamos) lo sacrifican todo por la escritura, hasta a su propia madre.(...) Todo por un poco de belleza. O de fulgor. O de rabia. El núvol de pols que s'acosta és un dealer del diable.

—Ell m'ho va donar tot i ara em toca passar comptes, nen blanc que no entén res.

El diable, en temps del blanc i negre, va fer un pacte amb el vell, i ara el vell, que ja se sent a la falda de la Vella Dama, el vol trencar.

—Tx-tx, nyé-nyé, això no pot ser, negre vell merdós, o potser no vas aprendre a tocar la teva puta harmònica? Potser l'Amo no va complir la seva part? Mmmmm... I aquest nen blanc de la Telecaster de color groc, qui és, Willy Brown? Saps què, potser t'ho podrem arreglar, eh, Willy? Haw-haw-haw... farem un tallacaps, eh, Willy? El teu nano contra un dels nostres, eh, Willy?

I el dealer del diable arrenca el seu descapotable i alça de nou un núvol de pols abans d'abandonar la cruïlla.

El nen blanc no entén res de res. Accepta el pacte com un nen que accepta una paperina de coca a la sortida del col·legi.

—Què cony ha volgut dir, aquest home, Willy Brown? Què és un tallacaps?
—Ah, nen blanc, ets ruc, però ets l'únic que em pot salvar... NO saps el jardí on t'has fotut...

De nit. En un local. Públic negre, espectant. Banda de recolzament al fons. Tallacaps. El dealer del diable s'acosta al nen blanc. Haw-haw-haw. Well, well, well. I després apareix un ajudant del dimoni, un tal Steve Vai. El dimoni en persona, que abans que amb ningú va pactar amb Robert Johnson, riu a primera fila... I la resta de la història, senyors meus, ha passat als annals de la meva memòria com un dels moments més enlluernadors de la meva vida. M'acompanyen i els ensenyo de què es tracta? Eh, You, Tube, fot-li gardela!

Perdonin l'ocurrència (no ho tornaré a fer)

—Si us plau, posi'm un zapatero.
—¿Perdón? Es que no le entiendo.
—Ah. Por favor, póngame un zapatero.
—¿Con leche?
—No, con aromas de Montserrat.

Reflexions a cal barber

1. He anat a cal barber. Em cobrarà set miserables euros. No ha mencionat les meves clarianes generoses. No m'ha rentat el cabell, no m'ha aplicat cap loció. No m'ha dirigit la paraula. Li agraeixo tanta inacció. Li agraeixo, fins i tot, la matinal de la COPE, que sona des del seu transistor. Amb un altre client que s'espera parlen desvagadament sobre l'alliberament del terrorista. No aixeco ni una cella, i me'ls escolto amb atenció. Me'ls estudio. No arribo a cap conclusió.

2. Plataforma de Calixto Bieito. Horrorós paper el d'Echanove. El Michel de Plataforma no és, no pot ser, l'individu histriònic i patidor que encarna Echanove en escena. El Michel de Plataforma no és un home emocional amb els nervis trencats, no és un borratxo cridaner ibèric; és un pàl·lid mort en vida... europeu. I va i me li donen un premi. O Bieito o jo hem llegit malament Plataforma. Em decanto pel primer. Ooooolé.

3. "La obsesión es una fiebre. Una rabia loca, enfocada hacia un solo punto, que empieza a acelerar sin que nadie pueda detenerla. La obsesión es un deseo multiplicado, y ese deseo me ha llevado hasta aquí." diu Kiko Amat a Cosas que hacen BUM. Em pregunto què m'ha portat fins aquí a mi. El barber s'esplaia tallant amb minuciositat el borrissol del meu clatell. El matí passa.

4. Pels miops, anar a cal barber és un acte de fe. Quan et demanen de treure't les olleres, al mirall només veus ombres reflectides. És com deixar-te caure d'esquena i esperar que algú et reculli abans d'impactar contra el terra. Però davant d'un barber, som tots iguals; hi vegis bé o no, sempre acaben fent el que més els hi convé.

5. Pago i surto de l'establiment.

La cremà

Ahir, tarda desallotjant centenars, milers de papers de casa dels meus progenitors. Se la venen. La meva memòria, la meva vida, concentrada en treballs de facultat, postals, cartes, fotografies oblidades, mites destronats, treballs escolars, pòsters, apunts, cal·ligrafia acurada, deures d'anglès vacil·lant, cassets (milions de). També hi ha una ampolla de cervesa de l'any 1991, clandestina, al fons de l'altell d'un armari. Un paquet de tabac amb el telèfon d'alguna noia desconeguda. Agendes escolars buides de compromisos però plenes de dibuixets i de malestar adolescent. Les primeres paraules escrites, poesies, cançons. Llibres de Sebastià Sorribes. Viatge al país dels lacets. Tria la teva aventura.

Em sorprén la meva determinació a l'hora de dipositar tanta vida en un contenidor d'escombraries reciclables. La meva sang freda. Fullejo els treballs abans de desprendre'm d'ells, sense cap intenció absolutòria. Però ara que tot és trinxat fins a ser reduït a pasta de paper, penso que per fi els meus papers han esdevingut record. Són memòria. Immortals. Abans només eren papers emprenyadors, depredadors d'espai. Ara són absència, record, memòria.

Pujo i em trobo un paper de mon pare. Una llista de llocs màgics per retratar abans de marxar definitivament: la fruiteria, el fotògraf coix, les iaies dels ultramarins, la plaça, el carrer de les caques, el carrer dels gats, l'estació dels FF.CC... Els meus armaris per fi estan buits. I sóc més lliure, sense pàtria, etcètera.

Torno a casa meva. Al cel un fil de lluna, però la nit és tan neta que s'entreveu el disc lunar. Divago amb la possibilitat que Blogger faci fallida i s'esborri tant de blog.

Identitat

Llegeixo les últimes pàgines de Prosas apátridas en una comissaria de policia. L’ambient és gris, d’una pesantor odiosa. Miro per darrer cop la fotografia del meu carnet d’identitat. Identitat. Què sabran ells. Entrego la meva antiga identitat i me’n donen una de nova. Observo la fotografia del nou dni. Han passat els anys i la foto d’ara em sembla la d’algú de gestos afectats, de mirada més profunda i rabiosa, però no obstant afectada. Algunes diòptries i un grapat de decepcions em separen del sagal de l'antiga identitat. Sóc un impostor, un nen amb patilles? Això sí, per fi puc fer gala d'un poc de patilles. Fer-se gran és això? Bastir una façana de respectabilitat? Impostar la veu i que ressoni l'experiència?

Ara miro el llibre de Ribeyro, amb una nostàlgia malatissa, amb un forat a l’ànima que vull tancar d’una vegada. Penso que la meva nova identitat no va subjecta a un carnet plastificat, sinó a la lectura d'aquest llibre. Però tampoc. Dec ser extremament exagerat. La meva identitat està subjecta a les variacions en la direcció del vent. I a la força de la gravetat. I si no, observeu.

Un mur infranquejable

Tarda trucant a ràdios i tevetrés. Escolto música lenta i de derrota a través d'uns auriculars. Fumo i el vel de fum blavós topa contra la llum de la tarda, la fa tangible, dibuixa un mur d'aire infranquejable. M'espero uns instants eterns i parlo amb un productor de programa, què em talla abruptament i em demana que li enviï un mail, per eliminar-lo acte seguit. L'home o la dona, ja no ho recordo, fa la impressió de tenir greus urgències i de no poder atendre'm, mentre que per l'altre orella segueixo escoltant la cançó que contrasta amb el clima pre-bèl·lic de la redacció de tevetrés. Sentiment d'estranyesa i de buidor. Penjo el telèfon, escric el mail i segueixo fumant del meu cigarret. La vida és irremeiablement boja.

If it be your will, Leonard Cohen
Various Positions, 1984


powered by ODEO

Promesa de no transcriure més a Ribeyro. Promesa que trenco ara mateix.

Una casita de adobe en una playa perdida de la costa peruana, donde pueda vivir en soledad selectiva —pues recibiría algunas visitas o tendría a veces un alojado—, tomando el sol, nadando un poco, pescando con cordel, meciéndome en una hamaca, mirando el poniente, leyendo cualquier cosa, escuchando música —¡oh, cómo sonarían los barrocos al lado del agitado Pacífico!—, escribiendo sin nigún apremio, ni ambición, ni temor, enterrado, sembrado entre dunas y el mar. [...]

Ribeyro, Julio Ramón. Prosas apátridas.

*

Aviat canviaré el disseny del Teatre Buit. Gràcies IIIIIIIIIIIIII

Fallar

Ací, a València, la pòlvora fa ja molt difícil prémer una tecla amb calma i nocturnitat. Falles, folles, ja saps.

Un tal Francesc Bononad. Gràcies F.

Ribeyro l'anacrònic

Guiat pel dit invisible del Llibreter, em dirigeixo a una biblioteca pública. Revista Quimera, febrer de 2007, Diario de un diario. Interessantíssim reportatge sobre l'obra i figura de Ribeyro, signat per Juan Gabriel Vásquez. M'ha suggerit tantes coses, aquest article, m'ha reafirmat en tantes altres...

És curiós, com una sola paraula d'un article pot desembussar tot el torrent de pensaments què em disposo a abocar en aquest putu blog. La paraula —frase— en qüestió és la que segueix; De alguna manera [Ribeyro], ya era lo que sería toda su vida: un anacronismo.

Ep. Anacronisme. Diccionari. Segona accepció. Ignorant com sóc, sempre havia pensat que "anacronisme" es referia únicament a quelcom passat de voltes, cremat. Però no. És quelcom "que no és del seu temps". Quelcom que put a passat, o quelcom que il·lumina —i és rebutjat— per massa nou. Ribeyro no va casar amb la tendència o cànon de la seva època —la del boom llatinoamericà—, rica en novel·les monumentals com ara La muerte de Artenio Cruz, Rayuela, Cien años de soledad, Tres tristes tigres o Conversación en la catedral, totes elles escrites en un interval de vuit anys. Si pensem ara en la frase que Ribeyro anota en el seu diari; Me seduce la idea de la novela, ¿pero cómo escribirla?, podrem entendre una de les fonts d'on neix el sentiment de desolació i de perpètua infelicitat que acompanyà sempre a Ribeyro. En efecte, Ribeyro temia no saber escriure llarg, no saber escriure novel·les. No saber estar a l'alçada.

I el tren del boom llatinoamericà, com bé diu Vásquez, passa davant seu, s'atura, però Ribeyro no l'agafa. Es queda petrificat a l'estació. Busca un cigarret. El troba. Se'l fuma. Torna a casa sobre les seves passes. Si mal no recordo, i això és collita pròpia i puc estar equivocat, Carlos Barral no va voler editar-lo perquè Ribeyro només escrivia contes i ell només editava novel·les. Però és obvi que Barral s'equivocava, o simplement era un home del seu temps. Ribeyro no només escrivia (excel·lents) contes. Escrivia un diari, escrivia coses de tant difícil classificació com els textos de Prosas apátridas. I vet ací la modernitat incompresa de Ribeyro. Una modernitat que ni tan sols ell podia preveure i per tant estimar. Ribeyro crec que no s'estimava.

Universalment, s'usa el blog com a una bitàcora personal. Però atenció, i aquí estic d'acord amb l'home de les llums; una bitàcora personal que es regeix per certs formalismes, o lleis no escrites: el post no pot extendre's massa, llegir en pantalla resulta esgotador i no s'arriba mai a captar les subtileses del text. La lectura resulta parcial, enutjosa. Cal ser breu, cal dominar l'art de la fragmentació.

El cuento me parece que no es un resumen sino un fragmento. Quiero decir con esto que el cuento no debe tratar de reducir a cuatro páginas un acontecimineto o una vida humana que podría requerir una novela, sino que debe en este acontecimiento o en esta vida escoger precisamente el momento culminante, recortarlo —como se recorta la escena de una cinta cinematográfica— y presentarlo al lector como un cuerpo independiente y vivo.

Pròleg a la primera edició de Los gallinaceos sin plumas, Julio Ramón Ribeyro.

En aquests últims posts, on he transcrit vàries sentències extretes de Prosas apátridas, m'adono que el conte entès tal i com l'entenia Ribeyro s'escau perfectament a la blogoliteratura. Sobretot el seu llibre Prosas apátridas. En Ribeyro, a més, s'observa una irrefrenable propensió a escriure [...] sobre la aventura privada o la anécdota. Concretament, diu; Yo he pasado siempre al lado de la Historia y he penetrado en la vida por puertas más pequeñas y disimuladas como pueden ser la aventura privada y la anécdota. I diguin-me, amics i enemics. Què és sinó el que maldem per fer nosaltres, els bloggers? Per reblar el clau, trobo que molts bloggers comparteixen (compartim) una mena de desencant vital, molt de la nostra època. Un desencant que Ribeyro dibuixa a la perfecció ja en els anys 60.

Una altra cosa interessant sobre l'article de Quimera, abans de passar a parlar de la paraula anacronisme en l'accepció en què l'usa Vásquez, és la següent. Juan Gabriel Vásquez estructura el seu article entorn a un dels millors contes que s'han escrit mai en la literatura llatinoamericana; Sólo para fumadores. Jo me'l vaig llegir fa temps, i creguin-me, és un conte essencial. En vaig parlar una mica aquí. La tesi principal de l'articulista és que tota l'obra de Ribeyro s'articula entorn a aquest conte, on el lector pot trobar que la veu narrativa del text és la del propi Ribeyro. Bolaño és un mestre del nostre temps en aquesta tècnica.

Cuando tenía doce años me decía: algún día seré grande, fumaré y me pasaré las noches en un escritorio, escribiendo. Ahora ya soy un hombre, estoy fumando, sentado en un escritorio, escribiendo, y me digo: cuando tenía doce años era un perfecto imbécil.

Ribeyro, Julio Ramón. La tentación del fracaso.

De ben segur que vagi errat, i tendeixo a relligar teories en base al poc que sé, però potser Ribeyro sigui una mena de fundador del què vindrà després; la metaliteratura que tan bé practiquen Bolaños i Vila-Matas.

El què vull expressar, ras i curt, és que Ribeyro és un escriptor anacrònic perquè pertany a una tradició summament actual, era un avançat al seu temps, un precursor a qui hem de retre homenatge i llegir amb atenció. Un profeta. Un protoblogger. Un fundador. I diré més, menyspreava aquest tipus de literatura, però alguna cosa l'empenyia a fer-la així. La temptació del fracàs.

Tot això he pensat, davant d'unes patates braves i llegint-me aquest estudi que ens regala Vásquez. La única cosa que no em lliga és la frase en la què Vásquez defensa que Ribeyro és anacrònic. Diu així. En su pequeño piso de la rue de l'Harpe, ya se había instalado en la habitación que ocuparía el resto de su vida: el siglo XIX. De alguna manera, ya era lo que sería toda su vida: un anacronismo.

Potser es tracti d'un error d'impressió. Jo hagués escrit segle XXI enlloc de segle XIX. Benvingut al futur, senyor Ribeyro, a la postmodernitat, aquesta és casa seva.

El primero [el món colectiu] le fascina, pero si tuviera que escoger se quedaría con el segundo [el món de l'individualisme]. "Quizás por inercia", escribe, "por costumbre o por incapacidad para participar en las tareas colectivas. Yo me siento mejor donde se me exije un mínimo de esfuerzo y de responsabilidad. Cobardía, egoismo, ociosidad."

Juan Gabriel Vásquez, "Diario de un diario. Tras los pasos de Julio Ramón Ribeyro". Quimera. Febrer de 2007

Odi

El parte meteorológico de hoy anuncia preocupación creciente

seguida de terror desatado.

Palahniuk, Chuck

Per a elles, una felicitació de 8 de març de l'inefable Antonio Gálvez, editor i autor.

Per a tots. La filla d'una gran editora, políglota tant ella com sa mare, en un dinar amb un economista estranger que demanava com es viu a Catalunya. Sembla ser que la gent la insulta, quan passeja Rambles avall amb la seva filla. Per què? És evident, jo ho faig cada dia, quan observo algú que es dirigeix als seus fills en castellà.

Bon cap de setmana d'odi pre-constitucional.

Ni-pot

—Perquè Ribeyro digué...

—Prou, Autor, ja en tenim prou.

—Shhhhhht!! Silenci entre els fidels. Ribeyro digué...

—Collons, germà, quina pesadilla. Va, baixa ja del monticle, treu-te la sotana de webpredicador i em convides a un cigarret.

—D'acord Subal.

—A veure, parlem de coses sensates d'una vegada. Què has fotut amb el teatre buit?

—He pintat les parets de color negre.

—Això ja ho he vist. Dona'm el cigarret.

—Gràcies. Foc. Gràcies. Passem ara a qüestions de la més candent actualitat, que si no aquest putu blog no anirà enlloc. Aniràs a la mani?

—La de Madrid?

—La mateixa.

—No et negaré que m'agradaria. Kafka va anotar un dia en el seu diari alguna cosa així; "Me voy a la calle a tomar un baño de antisemitismo." Doncs a mi em passa una mica el mateix. Respirar els aires del 39 ha de ser una experiència interessant.

—Ho va escriure en castellà, Kafka?

—Tot apunta a que no.

—Què opines de la derrota del Madrid?

—Que redimeix tots els nostres pecats d'Anfield. Subal, saps què em va dir en Drals ahir quan em va veure entrar a l'Orinal? Em va fer certa gràcia.

—Què et va dir?

—Que a on anava amb el toca-cd's. Va dir que era un Ni-pot.

—Ah, ah, wah, wah.

—Potser impostes una riallada, Subal? Potser no t'ha fet gràcia l'anècdota?

—Cap ni una, però no em castiguis, si us plau.

—Too late. Et castigo a anar a la London Book Fair.

—Who, me?

—Yes, you.

—Fucking life.

Consideracions entorn Ribeyro. Trencar joguines

u

brutal, desolador, analític, solitari, rebec, magre, fred, distant, nostàlgic, de veritats punyents, evasiu, derrotista, pessimista, misogin? Sense ser-ho, és un poeta.

dos

Ribeyro és una tarda de diumenge. És algú enfonsat en una butaca que, capficat, no s'adona que la cendra del seu enèsim cigarret cau sobre el parquet i que la tarda llangueix sense remei. El seu gat se'l mira breument i torna a les seves coses, és a dir, a llanguir, com la tarda, com el seu amo.

tres

La seva sinceritat és brutal i feridora. Cartografia un per un els mals que molts patim en secret, els mals que ens neguem a verbalitzar, per massa dolorosos. No parla, emperò, d'hemorroides.

quatre

Perquè, per exemple. La família; és un llast per a la creació? La quitxalla; és només un impediment? És només algú que plora i et descentra, algú que plora en la nit?

cinc

Ara que hi penso, cap paraula d'amor trobareu en Prosas apátridas.

sis

Potser té raó en Quirky, quan diu que potser el discurs de Ribeyro es tracti només d'una impostura.

set

Mi error ha consistido en haber querido observar la entraña de las cosas, olvidando el precepto de Joubert: "Cuídate de husmear bajo los cimientos." Como el niño con el juguete que rompe, no descubro bajo la forma admirable más que el vil mecanismo. Y al mismo tiempo que descompongo el objeto destruyo la ilusión.

Ribeyro, Julio Ramón. Prosas apátridas.

vuit

Mai cap periodista s'ha atrevit a preguntar directament a cap escriptor quines són les coses que ha deixat pel camí per tal d'esdevenir escriptor. N'hi ha, i moltes i de molt importants. D'aquí la infelicitat que supuren tantes lectures. Els diners, la fama, aquestes són coses que queden al marge. No valen. Per òbvies. Només els imbècils i els ignorants busquen fer-se rics amb l'escriptura. Ho sento, però és així.

nou

En J.T i en Blot i en Subal parlant de l'últim post del Llibreter. Sembla que parla de coses acadèmiques, que jo, pobre diable, no entenc del tot. El cànon. Primer de tot cal definir què és el cànon. Desitjaria que el meu cànon tingues tres vèrtex; Bolaño, Dovlatov, Ribeyro. Però no he acabat d'entendre què és el cànon.

deu

Sona a tòpic estúpid, certament, em podria estalviar aquesta consideració: Ribeyro seria autor de blog anònim. I no permetria comentaris. De posts curts i contundents. Admiro els blogs anònims. Que no admeten comentaris. Curts i contundents.

onze

En canvi, jo, dèbil, no m'en puc estar de demanar als amics si la foscor d'aquest teatre buit és adient. Dos que sí. Dos més que no. Admeto comentaris. I escric massa. Busco la contundència en el disseny. Quan sé que el disseny ho és tot, però no és res de res. Res de res. Focs d'artifici.

dotze

a un pas de la inexistència

tretze

És un número que a Méxic no existeix

catorze

Un Ribeyro català? Serà en Bauçà d'El canvi?

quinze

Noti's la pèrdua de talent; en temps pretèrits, de Ribeyro podia dir coses tan belles com aquesta. Ara només puc escriure això. Ensopiment. Medito sobre la fi. Tinc pensat un gran final. Però evitin comentaris extemporanis; tot arriba al seu temps.

setze

Pintures de paisatges

Noche desde un tren. Migala
Restos de un incendio. 2001

powered by ODEO

Els mesos d'Abril

A la gent que escriu i té fills. A la gent que té fills i escriu.

Dubto de l'ordre dels factors.

Ahora que mi hijo juega en su habitación y que yo escribo en la mía me pregunto si el hecho de escribir no será la prolongación de los juegos de infancia. Veo que tanto él como yo estamos concentrados en lo que hacemos y tomamos nuestra actividad, como a menudo sucede en los juegos, en la forma más seria. No admitimos interferencias y desalojamos inmediatamente al intruso. Mi hijo juega con sus soldados, sus automóviles y sus torres y yo juego con las palabras. Ambos, con los medios de que disponemos, ocupamos nuestra duración y vivimos un mundo imaginario, pero construido con utensilios o fragmentos del mundo real. La diferencia está en que el mundo del juego infantil desaparece cuando ha terminado de jugarse, mientras que el mundo del juego literario del adulto, para bien o para mal, permanece. ¿Por qué? Porque los materiales de nuestro juego son diferentes. El niño emplea objetos, mientras que nosotros utilizamos signos. Y para el caso, el signo es más perdurable que el objeto que representa. Dejar la infancia es precisamente reemplazar los objetos por los signos.

Ribeyro, Juan Ramón. Prosas apátridas. Seix Barral.

L'Abril és filla d'uns amics. Ahir va venir a visitar-nos. Vam anar al parc, ens vam ficar sorra a la boca i vam socialitzar amb altres nens. D'aquí gairebé un mes farà un any. De nou a la nostra llar, oferim pica-pica als pares de l'Abril. Quan va néixer la criatura, em van assegurar que obririen un blog detallant les peripècies del nou-nat. Vaig suggerir-los-hi que el blog es digués Los meses de Abril. El blog no va reeixir per motius que em semblen irrefutables; portar una criatura al món implica un seguit d'atencions vers al nou nat difícils de conjugar amb coses tan banals com ara portar un blog. L'Abril em mira amb uns ullets vius i curiosos. Em pregunto si són les olleres o el cigarro que duc enganxat a la boca, el fum del qual expulso per la finestra. Li prometo a la nena que quan tingui divuit anys li ensenyaré a fumar i a beure. Sa mare em mira malament. Acabat el cigarret la elevo pels aires —què poc que pesa— i me la emporto al passadís. Li tinc una sorpresa. Faig rodolar un rotlle de paper de cuina que es desplega fins a topar amb una porta. En silenci mira la irreverència i després em mira a mi. Acte seguit, amb la mà acaricia el paper molsut i l'apresona dins el seu puny. I jo li dic; ¡Destruye! ¡Destruye! I curull de felicitat ajudo a l'Abril a destruir papers de cuina. Passem joiosos uns minuts d'intima sintonia. L'efímer de la destrucció i la intangibilitat dels nostres actes (esquinçar paper-escriure un blog) ens agermanen.

Tren de vida

Viajar en un tren en el sentido de la marcha o de espaldas a ella: la cantidad física de paisaje que se ve es la misma, pero la impresión que se tiene de él es tan distinta. Quien viaja en el buen sentido siente que el paisaje se proyecta hacia él o más bien se siente proyectado hacia el paisaje; quien viaja de espaldas siente que el paisaje le huye, se le escapa de los ojos. En el primer caso, el viajero sabe que se está acercando a un sitio, cuya proximidad presiente por cada nueva fracción de espacio que se le presenta; en el segundo, sólo que se aleja de algo. Así, en la vida, algunas personas parecen viajar de espaldas: no saben adónde van, ignoran lo que las aguarda, todo los esquiva, el mundo que los demás asimilan por un acto frontal de percepción es para ellos sólo fuga, residuo, pérdida, defecación.

Ribeyro, Julio Ramón. Prosas apátridas. Seix Barral.

*

Men at work

El Teatre Buit queda clausurat temporalment. Men at work. Interfície nova. Déu ens agafi confessats.