dijous, de febrer 22, 2007

El Trencaclosques (7)


[...]

El escritor ha tenido siempre en cuenta la tradición y el país en el que vivía, o al que pertenecía. No es algo malo de por sí si es consciente de que la tradición puede ser un modo de enfrentarse a la literatura teniendo la memoria de todo lo que ya tenemos y el riesgo que comporta de inmovilismo. El escritor ha de conocer la tradición para ir más allá de ella, para subvertirla o para adentrase en las lagunas que también la constituyen. De un modo u otro es lo que han hecho todos los grandes escritores españoles de la modernidad, y algunos por no otra razón han recibido la etiqueta de heterodoxos. Hoy en día, por lo visto, se impone el movimiento contrario. La tradición y la cultura propias no sirven para avanzar, siquiera sea figuradamente pues no hay avances en cultura. Domina el inmovilismo y la intención de escribir algo que sea fácil y rápidamente reconocible. Hay que mostrar el interés, la obsesión habría que decir, por las señas de identidad, hay que hablar de las pérdidas que otras culturas han inflingido a la nuestra sin tener en cuenta que no hay peor enemigo que el tiempo aliado con los cambios sociales, sin pensar tampoco que afortunadamente algunas costumbres nos las hemos quitado de encima y eso que hemos ganado.

Hace años, también cuando la ominosa posmodernidad, allá por 1985 creo recordar, Juan Goytisolo publicó "Abandonemos de una vez el amoroso cultivo de nuestras señas de identidad". Lo más relevante es que a pesar de que Goytisolo se refiere a las sempiternas señas de identidad hispanas, hoy se puede aplicar a cualesquiera otras, poscoloniales, catalanas, gallegas, andaluzas o de cualquier otra latitud, pues el rasgo de la época en que nos encontramos, consecuencia de la exacerbación de algunas características posmodernas, es la búsqueda de las señas de identidad, como si no pudiéramos vivir sin ellas, sin saber cuáles son, sin catalogarlas y sin utilizarlas como armas arrojadizas contra otros.



[...]

Quizás el problema resida en que las preguntas que nos formulamos hoy en día son: "¿Es un buen escritor argentino Borges a pesar de que en sus cuentos, poemas y ensayos apenas aparezcan gauchos ni malevos? ¿Es Chinua Achebe un buen escritor nigeriano, o Delibes, castellano, y Joyce, irlandés?, cuando la pregunta debería ser simplemente: ¿Es un buen escritor o no? sin fijarnos en nada más. El problema, sin embargo, no tiene ni fácil ni rápida solución pues factores como la raza, el sexo y la cultura han entrado a formar parte de los elementos estéticos que configuran la obra de arte. No creo muy arriesgado aventurar un cada vez mayor interés por la identidad en la literatura, y que sólo los heterodoxos merecerán la atención de los lectores que no se dejen embaucar con semejantes bobadas.


Santiago Rodríguez Guerrero-Strachan, La identidad del escritor, La insignia, desembre de 2006. Gracias, P.







Estic d'acord amb aquest article. Afegeix més confusió al debat. Allarga la partida. Aquest article s'inscriu en l'etern i fructuós debat sobre "l'autor nacional" vs. "l'autor autònom". En el meu univers simbòlic de dibuixos animats, l'autor nacional és costumbrista, patriota, una mena de continuador de la cultura popular de l'àmbit literari en qüestió. Per contra, l'autònom, és l'escriptor free-rider, que no vol seguir cap cànon nacional sinó formar part ell mateix del cànon internacional. Aquests últims solen acabar en l'exili. L'exili exterior, o l'exili interior, tan me fa. L'exili.

El exilio es cuasi constitutivo de las posiciones de autonomía para los escritores surgidos de espacios "nacionalizados". Los grandes revolucionarios especifícos, Kis, Michaux, Beckett, Joice, se hallan en tal grado de ruptura con su espacio literario de origen y tienen una familiaridad tan grande con las normas literarias vigentes en los centros [literaris, ciutats com ara París o Nova York], que sólo pueden encontrar salida fuera de su universo nacional.

Paslcal Casanova, La República mundial de las Letras, p. 151, Anagrama.



Jo, se'ns dubte, em quedo amb els autors autònoms. Bolaño és un escriptor d'exilis. De llunyanies. També li trobo exilis al senyor Ribeyro. Òbviament al senyor Dovlatov. I tants altres. Són els apàtrides de les lletres. Els que no tenen identitat. L'altre dia li preguntaven al senyor Vila-Matas sobre si era o no era un escriptor català. Aquesta pregunta és no entendre que el senyor Vila-Matas no té pàtria, que no és un "escriptor nacional". "Escriptor del nostre país"? Però si és un home que només vol desaparèixer del mapa geopolític per a esdevenir ell mateix novel·la! Aleshores ell no és escriptor català ni escriptor castellà. Jo penso que fa literatura en castellà, però no fa literatura espanyola, ni catalana. Fa literatura en un altre pla. No us preocupeu per ell.

Aquest debat va per una banda. Però aquest debat no exclou que parlem del futur d'una cultura en bloc. L'escriptura nacional i autònoma escrita en català. El debat que us he presentat a dalt a l'article, és molt important. Estic d'acord en la majoria d'aspectes, però el final trontolla; "No creo muy arriesgado aventurar un cada vez mayor interés por la identidad en la literatura, y que sólo los heterodoxos merecerán la atención de los lectores que no se dejen embaucar con semejantes bobadas." Insisteixo; Bolaño —un heterodox—, no seria Bolaño sense la globalització, i la conseqüent pèrdua d'identitat. A mi sí m'interessa l'identitat de Bolaño! O la de Dovlátov. I tant que m'interessa el sentiment dubitatiu d'identitat de l'apàtrida! Això per una banda. Que t'interessi un tema clau de la literatura universal com és ara l'identitat i la cerca d'identitat vol dir que t'ha d'interessar a la força la literatura heterodoxa!

I per altra banda, el debat que planteja la senyora Gabancho i el seu El preu de ser catalans. El llibre té una cosa excepcional. Aconsegueix obrir en canal molts dels elements que indiquen una disfunció greu en la cultura d'un lloc. En aquest cas, Catalunya. És la pissarra del doctor House. Fa una anatomia ferotge i brutal. Cauen hòsties per a tothom; "Mirin, la cultura X pot morir d'això, d'allò i d'allò de més enllà. Entre todos la mataron y ella sola se murió."
I aquest és el debat del que m'ocuparé properament, perquè és un tema que m'interessa moltíssim.
Fixin-se en la parida gràfica. He canviat un cub de Rubik, multicolor i multidimensional, per un gris taulell d'escacs, on tot és blanc o negre. El Rubik no és més que una batalla contra un mateix, ganes de superar-se, un debat inserit en l'interior d'una cultura o literatura. Una cosa apassionant. Els escacs, en canvi, representen una guerra, on es lluita per la supervivència, en un terreny en disputa, d'una o altra reina. Ningú ha dit mai que la República mundial de les lletres sigui un pati de veïnes, o una bassa d'oli.

10 comentaris:

Cavallermigpartit ha dit...

Per aquest tren de rodalia no discorren ufanosos tarongerars ni extenses planures d’arròs. Des de la finestra, el matí passa del sol lluent sobre la neu al gris lleuger del cel lleganyós, a intervals curts, navegant en braços de les onades com és d’hàbit a la muntanya. Viva bellesa en moviment. Emocionant i evocadora ensems. Al bell mig de la pàtria, un arbre escadusser arrela.
[PÀTRIA EN MOVIMENT-]

Gustau Solaç ha dit...

Pàtria als ulls

Gustau Solaç ha dit...

Pàtria? La bellesa

subal ha dit...

Pàtria? la biblioteca.

Això és fantàstic, jo és el que penso. Però dit això, jo em pregunto sobre si podrem cantar la bellesa de les nostres pàtries en un determinat idioma, i sobre tot, si hi haurà algú interessat en escoltar-les.

groguet ha dit...

benvolgut subal, li asseguro que el senyor vila-matas té D.N.I. s'ho pot ben creure. i que els versos de Bécquer són d'un heterosexual recalcitrant. els de Garcilaso, d'un a qui li agradaven les noies àries. a Antena 3 no explicaran els Oscar pendents de si guanya Penélope Cruz. però naturalment, des de la posició hegemònica, hom no s'obsessiona amb la identitat. no hi pensa. no és provincià. és cosmopolita. la identitat, senzillament, l'exerceix.

Cavallermigpartit ha dit...

A veure.

L'escriptor, pense, ha d'escriure amb els ulls; aquestos són la seua llengua. Amb paraules ha de tornar a fer present (ha de re-presentar) el que la seua imaginació reté a la retina ('rete': xarxa; tela d'aranya). La mirada de l'escriptor és selectiva en tant que només atreta per determinades figures, línies, colors, impressions vagues en la retina. Aquesta atracció l'empeny a transformar allò simplement vist en imatge, en bellesa ('imatge': representació viva i eficaç d'una visió 'poètica', 'creativa' mitjançant el llenguatge). El seu llenguatge, doncs, és el de la imatge, el de la bellesa.

Hi haurà alguna persona interessada a escoltar-lo? És clar que sí!, algú que l'escolte amb els ulls --un lector-- i que estiga disposat a respondre igualment amb la mirada. Es tracta d'un diàleg, d'unes 'idees' ('idea': visió, cosa vista) que van i vénen; d'una conversa de tu a tu, en igualtat de condicions. Si l'escriptor s'adreça al lector amb la mirada, aquest també ha de fer-ho (fantasiar-respondre) valent-se dels ulls (llegint, imaginant).

El llenguatge, doncs, és el de la imatge.

Escriptor i lector parlen un mateix idioma i comparteixen un mateix espai. Un espai marcat per la distància i la distinció. La imatge és distant i distinta de la realitat sensible. El seu --dels dos-- és un país ideal, imaginari, irreal. La pàtria és, doncs, la talaia, al cap i a la fi també una presó. Si esborrem la distància i la distinció que fan possible la terra compartida, llavors esborrarem també aquesta.

Arribats ací, pregue que em dispenseu tota aquesta llanda.

Dolores Fuller ha dit...

... Sembla que tot ens remet a un territori i idioma ficticis.

Júlia ha dit...

Ni la bellesa ni la literatura ni res es poden aïllar del context, del moment, de les modes, de les nostres dèries, de les nostres creences o de les nostres manies. Per això és tan difícil valorar res. Els prejudicis pesen molt però és que tampoc l'escriptor és innocent quan tria un tema, una llengua, una forma. Hi ha qui no vol ni tan sols llegir X perquè és de dretes o Y perquè escriu en castellà, i també a l'inrevés. Al capdavall és tot allò de l'ètica, l'estètica i la política, que no es poden deslligar del tot, més aviat gens. El temps és un bon crític, però acaba amb nosaltres.

cavallermigpartit ha dit...

Jo no estic tan segur que siga l'escriptor qui tria el tema, la llengua, l'estil, i no a l'inrevés. Pel que fa al batibull de literatura i ideologia, subscric el que escriu Vila-Matas (llegim l'enllaç que ens proposa el nostre amfitrió M Sub): "El arte literario es tan idóneo para hacer la revolución [per a fer política] como el cuplé patriótico para enardecer un país y ganar una guerra en ultramar". La literatura té un estatut propi, una nació i una llengua exclusives, una història i una revolució genuïnes. Qui defensa que la literatura ha de sotmetre's a un corpus extraliterari mereix la condemna a l'ostracisme, la condemna per traïció a la pàtria.

subal ha dit...

Benvolguts contertulis, evitaré expressar-me sobre el sentit dels seus comentaris per a convidar-los a llegir El Quadern d'avui del País, on apareix un article anomenat "El català i els seus fantasmes".

Tamateix, anoto que estic molt content, perquè estic llegint la taducció que estem preparant a l'editorial que m'alimenta que posa llum a una de les incògnites; la cultura en els suburbis. Em vaig interessar per ell a Frankfurt, i el vam comprar. Més llenya al foc! Més elements per a l'anàlisi! Què passa a les nostres perifèries?