Eixuta i lúcida

Ara: escolto de resquitllada el debat que ha muntat en Bassas entorn a El preu de ser catalans.

Ahir: rebo correu d'un contacte. Que si he llegit el reportatge que li fa El País a la Kristof. Una dona molt eixuta i lúcida, diu el meu contacte. Eixuta i lúcida. Llegeixo avui l'entrevista. Nosaltres li hem publicat la traducció de L'analfabeta, fa temps, ja. És un llibre molt especial per a mi, per a la meva memòria. En concret vaig aprendre una lliçó lluminosa (de principiant) i vaig guanyar dos amics. La lliçó; un autor et pot ser totalment desconegut, pot tenir fins i tot un nom antipàtic. Però que sigui desconegut no vol dir que sigui dolent. Editar, edere, donar a conèixer.

Una altra lliçó: la immigració. Amb les seves cinquanta pàgines, L'analfabeta et fa descobrir què és exactament ser un immigrant, un outsider... la fugida, l'exili, ser estranger. Vaig pensar en la meva Aliada; li vaig deixar, li va encantar. Va ser el primer llibre que es va llegir en català. El següent va ser El mecanoscrit del segon origen. A l'hora de fer la promo de L'analfabeta, em vaig centrar especialment en els instituts, en les aules d'acollida. Que el compressin com a llibre de lectura obligatòria. Il·lús que sóc, il·lús que era, déu meu. Amb tot, hi va haver-hi dues excel·lents crítiques; una la signa la Crítica Insegura a l'Avui (enllaç no disponible) i l'altre aquí. D'aquí en va sorgir una amiga. La cosa de l'altre amic va anar així. El tio tenia un blog i, superant el meu pudor, li vaig escriure fent-li coneixença que existia tal llibre, que jo li enviava de promoció. No cal, va dir. El tinc per aquí sobre. Clar, és llibreter.

Ara publiquen La analfabeta en castellà, i la trilogia que va escriure als vuitanta, que la va catapultar al reconeixement internacional. Esperem que la nostra edició tingui una segona vida, que se la ben mereix. Només pel seu coneixement, sàpiguen que L'analfabeta es pot trobar (caldria que es pogués trobar) en la seva llibreria.

I ara, per acabar, una peça més del Trencaclosques. És una peça petita, però essencial, que ens regala Agota Kristof.

"¿Que si hablo ruso? Qué va. Nadie aprendía nada. Si ni los profesores sabían. ¿Cómo va a aprender alguien que no quiere aprender de alguien que no quiere enseñar?"

Agota Kristof, "No me interesa la literatura", El País, dissabte 24 de febrer.