divendres, de febrer 16, 2007

Trencaclosques (6)

Benvinguts de nou al trencaclosques format per; cultura, llengua, pàtria, identitat. Tots junts configuren el teu particular maldecap. I jo sóc aquí per a atiar-lo; si vols aspirines, a la farmàcia.



Contra la venda en los ojos. Quim Monzó. La Vanguardia, 14 de febrer.

Patrícia Gabancho acaba de editar un libro importantísimo. Se titula El preu de ser catalans y lo publica editorial Meteora. Convenientemente traducido al alemán, al inglés y a cuanto idioma sea necesario, sería la tarjeta de presentación perfecta para que —por ejemplo en Frankfurt— vean a quién han invitado y de qué jardín salimos.

En 1980 Gabancho publicó un libro que llevaba por título Cultura rima amb confitura, que enlaza con éste. El preu... es un repaso sin ambages a las estupideces, la mala fe y las contradicciones socioculturales del país en que vivimos. Un repaso a la cultura como pose, a los tópicos, a los prejuicios, a la banalización, a la impostura, al papanatismo... un repaso a los patinazos de los dirigentes culturales —de todos los partidos— que se han ido sucediendo en las poltronas, al pulso entre patria e identidad, a la educación actual y a la educación "de antes de internet y de antes de que los libros de texto fuesen volúmenes de estampas con cuatro líneas subralladas". Un repaso a los mitos recientes del imaginario vendible de Barcelona —el anarquismo y el Xino—, a la poca excitación que el catalán y lo catalán despiertan entre los catalanes, a la relación entre los escritores en catalán y en español, a quién se sube a un barco y a quién a otro.

Las páginas del libro están llenas de preguntas, muchas de ellas sin contestar porque —en ausencia de memez— del mismo enunciado se deduce la respuesta. Gabancho habla de la catalanidad y la españolidad de Estopa y de Buenafuente, de la sorpresa de Mercè Rodoreda al volver —tras el exilio— a una Barcelona que ya no era la Barcelona catalana de antes de Franco. Habla de la emigración de los años 50 a los 70, la que ya no se sintió obligada a adaptarse. Habla de los bilingüistas: de los verdaderos y los falsos, los que enarbolan la bandera del bi- y en realidad ansían el monolingüismo definitivo. Habla de la violencia contra lo catalán que hay en las escuelas, plazas y discotecas "en todos los rincones del suburbio metropolitano" y de los adhesivos que, en barrios más finos, pegan sobre los letreros en esa lengua; "Por estética, en castellano". Habla de lo bestia que resulta que "la comunidad autónoma que tiene más personalidad cultural, que tiene más tradición, que tiene la cultura sin Estado más importante del mundo —por el grueso y el alcance de su producción—, es la que más rebaja su identidad para relacionarse mejor con España". Tienen un capítulo lúcido sobre lo ocurrido con motivo del pregón de Elvira Lindo y las miopías de los implicados, desde ella misma hasta los que la criticaban. Tiene análisis certeros del talante de los festivales Kosmopolis, de la valía de Maria de la Pau Janer, de la actitud de Juan Marsé en el Planeta, de la trampa vergonzante que son los Erasmus, y hasta de una amiga suya: harta de vivir en Estados Unidos porque "aquí todo el mundo habla en inglés".

Gabancho retrata un paisaje del que ningún político —de ningún partido— se atreve a hablar. Contra el cliché autocomplaciente, dice; Catalunya "no es un país de acogida: es un país de indiferencia". Una recomendación: Miquel Pueyo (secretario de política lingüística, partidario de auyentar las profecías pesimistas que "lo único que hacen es desmovilizar" y de "confiar más en el país") mejor que no lo lea. Al resto de los ciudadanos, que no se lo pierda.




Bé, jo vaig per la página 45. Dues consideracions preliminars. Una: la portada és digna dels llibres de text de religió de quan l'EGB. No en feu cas i adquiriu-lo igual. Dues: excel·lentment escrit. És un gust llegir-se'l. Estic d'acord amb el que explica el llibre? No ho sé, tios, no en tinc ni idea. Encara no he resolt mai cap Cub de Kubric. Sé que tinc una opinió pròpia forjant-se dintre meu, però no sóc capaç de verbalitzar-la. Si us plau, ajudin-me! Mentrestant, llegeixo tot el que em cau a les mans al respecte. Fixeu-vos en aquest fragment escollit. Tira, Gabancho.



No podem considerar alemanya l’obra d’un noi berlinès però turc de segona o tercera generació (vull dir que els pares o els avis van ser immigrants), que amb prou feines ha sortit del gueto, que amb prou feines xampurreja l’alemany, que fa vida en turc, que pensa i sent en turc, que està immers en referents turcs, per més que hagi nascut i visqui al barri de Kreuzberg, a dues passes d’on hi havia el Mur; és a dir, la història sagnant d’Europa.
I ningú no la consideraria així.

¿Per què, doncs, hem de considerar catalana la creació d’un noi de Cornellà que no té cap contacte amb la cultura catalana, que no parla mai el català, que té els seus referents culturals a Espanya i que expressa aquesta obra en castellà?
¿Són catalanes les cançons d’Estopa?

[...]

La realitat és que Catalunya és un país bilingüe i bicultural. Que som bilingües ho accepten fins i tot aquells que utilitzen el bilingüisme per acotar el català allà on encara respira amb una certa amplitud. Que som biculturals ho nega tothom. Negació que té els dies comptats, perquè avui no hi ha cap observador que no hagi assumit el tòpic de la multiculturalitat, és a dir, tantes cultures com procedències de la nova immigració, tot i que la cultura espanyola present a Catalunya continua sent per dictamen cultura catalana, cosa que els propis cultivadors negarien i rebutjarien. ¿De veritat els nanos d’Estopa volen ser catalans com Lluís Llach o Els Pets? ¿No se senten més còmodes en el maridatge amb Ojos de Brujo? La realitat és que, en societats bilingües, la llengua vehicula cada cultura, i l’opció lingüística en facilita o en tanca l’accés. Passa al Canadà i passa a Bèlgica: de fet, passa a tots els països bilingües. A Catalunya hi campen dues cultures amb diferents graus de cobertura i de contacte –allà on conviuen dues llengües i dues cultures, totes dues en surten contaminades.

Gabancho, Patrícia, El preu de ser catalans, Meteora.


Atenció: aquest llibre, malgrat que el títol pot fer tirar enrera a més d'un, no em sembla un llibre-escombraria tipus Fot-li que som catalans. No m'ho sembla. Aquesta dona és seriosa. Val la pena llegir-se'l. I ara us deixo que vaig a continuar llegint, a veure si se m'encén una llumeta en aquest tema, en el que em trobo sempre en fora de joc posicional.

8 comentaris:

miq ha dit...

Té molt bona pinta. Merci per la recomanació. Queda apuntat i inclòs a la propera tramesa de llibres des de Barcelona.

leanan ha dit...

(hola senyor subal. li agraeixo profundament l'enllaç, però....
.... transsiberià va amb b....)

Portnoy ha dit...

No sé, pero en lo que cuentas me parece notar cierto aspecto maniqueista:
A Catalunya hi campen dues cultures amb diferents graus de cobertura i de contacte –allà on conviuen dues llengües i dues cultures, totes dues en surten contaminades.

Porque reducirlo a dos culturas, a dos influencias, me parece un tanto tendencioso. Por otra parte, los ejemplos que destacas, también... sustituyamos Estopa por Vila-Matas o Isabel Coixet e intentemos mantener la teoría. Cuesta un poco más ¿no?
En fin, no creas que no entiendo que el tema es muy, pero que muy complicado... espero que contarás algo más sobre el libro cuando tengas más avanzada la lectura.
un saludo

Eduard ha dit...

Hola,

Acabo de llegir-me el llibre de què parleu i m'ha sacsejat. Així que he buscat per internet assedegat i he trobat aquest bloc. Finalment! Algú que no ho té clar i que, amb senzillesa, ho diu.
Certament el llibre està escrit per algú que sembla que s'estimi allò del què parla i que està bastant més cultivat que jo mateix. Estic d'acord en què l'argentinitat sembla que li doni un valor afegit, però això sospito que només és fruit de la meva descol-locació davant del tema: sembla que "l'objectivitat" -ara no vull ni entrar en el debat epistemològic- ens la porti qui ve de fora perquè estem perduts i no ens en refiem de l'opinió de cap dels de casa, de tant "subjectius" com són. Així que el valor afegit s'esmicola, i deixe-m'ho així que ja n'hi ha prou amb el mèrit que suposa que la senyora Gabancho ens passi la mà per la cara en qüestió de coneixement de tots els tons de la nostra societat policromàtica. A més a més, estic convençut que la senyora s'ha mesurat i ha mirat de no afegir massa coses per tal de fer un llibre accessible (vull dir que els Dawkins, Recha, blocaires, etc. hi apareixen tots, excepte el primer, però ho fan molt de passada).

Profecies de banda, crec que el diagnòstic és encertat, sobretot l'afirmació segons la qual a Catalunya hi ha dues cultures, la catalana i l'espanyola, essent la primera porosa i permeable mentre que la segona només ho és de l'Estat cap enfora. I això sembla que és així a tots els nivells, des de l'institucional (Ajuntament de Barcelona et alteri), passant per la intel-lectualitat cosmopolita fins al mateix paper que fem els catalanoparlants normalets.
Un parell d'exemples, que espero que no portin a cap malentès: 1) una mica més amunt d'aquest comentari que escric, n'hi ha un altre escrit en castellà. La resposta de l'autor del bloc és en castellà; perquè? Algú es pot imaginar la situació inversa al bloc de, posem per cas, en Félix de Azúa?
2) Tinc 33 anys, sóc català i sempre he canviat al castellà quan algú se m'ha adreçat en castellà, o m'ha replicat en castellà. Fa una mica menys d'un parell d'anys que vaig arribar a Barcelona, venia de Madrid, i vaig decidir donar una oportunitat a la gent que ve de fora per tal que aprenguin el català, que puguin ser d'aquí. He de dir que al principi em va costar, em sentia una mica tirà, però mica en mica ho he normalitzat i, sobretot, he canviat al castellà quan m'ho han demanat respectuosament (normalment ho pregunto jo mateix segons la cara que posi l'interlocutor/a). I m'han sorprès la txeca de la gelateria de sota de casa que estudia català i el missatger del Brasil que també l'està aprenent. Fa dos anys hauria utilitzat el castellà per adreçar-m'hi només en veure'ls físicament. No sé prou bé perquè però sospito que no dirà res de gaire bo sobre el meu respecte al català.

I la pirueta argumental segons la qual la cultura catalana és provinciana quan s'espanyolitza em sembla conceptualment fabulosa, impecable.

Eduard ha dit...

Només una cosa: acabo de rellegir el meu comentari i volia dir que quan dic

"i vaig decidir donar una oportunitat a la gent que ve de fora per tal que aprenguin el català, que puguin ser d'aquí"

ho dic perquè és del tot cert, per molt "Gabancho a posteriori" que soni.

subal ha dit...

Hola senyor Eduard. Moltes gràcies pel seu comentari. però deixem els formalismes i entrem en això que diu;

l'argentinitat de la escriptora m'ha fet pensar, sí, i m'agrada donar-li importància a aquest fet perquè ella mateix li'n dóna; explica les nacionalitats de la seva família des dels seus avis!

I també perquè la mirada que et proporciona l'Altre sobre tu mateix sol ser més de fiar, menys corrompuda, més (dolorosament)sincera. Ara bé, també detecto en el llibre "l'ardor del convers", si se'm permet. però la visió que dóna sobre la figura de l'immigrat, donat que ella ho va ser, em sembla interesantíssima.

Probablement, el que més m'ha impressionat de la seva lectura ha estat la bufetada que ens mereixem els catalanoparlants. Un amic diu que el victimisme és una de les essències de la catalanitat. Som víctimes, però també botxins. Botxins de la nostra pròpia llengua. Espanta veure-jho escrit tan clarament. Però passem ara a la vida diària.

Normalemnt els comentaris en castellà els responc en castellà. Alguun dia rebo comentaris en francès, i tracto de respondre amb una lingua franca com ara l'anglès. M'agrada fer-ho així, perquè jo aprecio saber tantes llengües com pugui, i el castellaà no és una excepció. Com veu, em trobo en permanent contradicció. Per a mi saber llengües és un valor. Potser per Azúa no ho és, jo no li he preguntat. Però aquí ens trobem amb un altre debat; les llengües estant fetes per a comunicar-se entre tots? En el meu cas, el comentarista anterior entén perfectament el català, sinó potser no se'l llegiria. per què doncs, el responc en castellà i no en català? I així fins a l'infinit. Em sembla que viure en un país bilingüe és excepcional. I hem d'aprendre a viure amb l'excepcionalitat. Repeteixo, vostè em sabrà entendre; no sé si faig el correcte, però es que també fumo. I m'agrada fer-ho.

I jo també començo a practicar el demanar les coses en català pel carrer, i m'he endut grates sorpreses, i em sorprenc que sigui per a mi una sorpresa. Hi ha molta gent que t'està demanant a crits que els hi donis la oportunitat de practicar el seu fràgil català i hom li nega aquest dret... Per què ho fem això? En aquest cas, pateixo un classisme lingüístic odiós, que no puc tolerar en mi. Cal arreglar això.

Conviure amb algú que és de fora et fa veure les coses de l'altre cantó del mirall, i cregui'm que la visió que hom té sobre les coses més quotidianes adquireix uns efectes surrealistes que a voltes em fan avergonyir.

Un tema llarg i difícil, senyor Eduard, llarg i difícil...

Eduard ha dit...

Estic sorprès per la quantitat de coincidències que veig en el què diuS -per cert, tracta'm de tu, si us plau, que jo ja he gosat fer-ho amb tu- i en el què t'ha vingut donat per la teva experiència. Signaria també els mateixos dubtes, encara que n'hi afegiria algun més. Probablement ja trobaré el moment de plantejar-los en algun altre comentari.

Salut.

subal ha dit...

Però noto que vostè toca tants temes dels quals m'agradaria escriure i formar-me'n una opinió sòlida, potser personal i no transferible al conjunt de la societat, però a la fi pròpia, que el convido a seguir atent a la seva pantalla.

Hi ha tants temes; la globalització cultural, la cultura de masses, les perifèries, els governants (deixa per terra les dues polítiques lingüistiques tradicionals que hem tingut; la de la Generalitat de'n Pujol i Max cahner i la de l'Ajuntament de Barcelona i Ferran Mascarell)...