Un jet lag acollonant

18.30

Adéu, amics veneçolans, què bé m'heu fet sentir! Gràcies familia M. O., de nou, per les hallaques i el rom! I pujo a l'avió. I busco i trobo la meva cadira de tortura, i m'abillo el cinturó, i observo a un adult jove basc, amb molta cara de basc, que llueix una samarreta d'un partit de Chávez tot orgullós, tot desafiant. Suposo que moltes families d'aquest avió porten de tornada a algun dels primers veneçolans ploraners que ha nascut fora de Veneçuela, país d'exili light, inmers en una autocràcia light. Parlarem més del concepte light, en aquests post que vindran. Poc us interessaran, car la meva innocentada veneçolana ha despertat zero interés. Vale, vale. Només el de Sant Pol m'ha volgut seguir el joc. Sant Pol, quedes apuntat a la meva llibreta. Els altres teniu un negatiu.

19.10

Iberia informa que la causa de este retraso se debe a los controles policiales del equipaje y es ajena a nuestra responsabilidad. Malparit el tio d'aquí al davant. Li donen per llegir La Vanguardia; "no, que este es catalán y me la suda; La Razón tampoco, que no somos tan de derechas; dame El Mundo". Això em fa posar de molt mala llet.. En el viatge d'anada, amics, seieu a la meva falda que us explicaré una rondalla, anava jo corrents per una terminal hipermoderna de Barajas cercant la porta que em conduiria finalment a Caracas, m'aturo davant un cubicle per a fumadors. Un paio enclenxinat em demana foc i li'n dono. Empassa llargament la primera pipada y suspira; "sólo nos falta una estrella de David en el pecho, joder". Aquesta frase és una sant i senya que tenim els fumadors per a reconèixens entre nosaltres. Malgrat les pressa objectiva que tinc, decideixo ser amable amb el senyor. "Pues aún que aquí se puede fumar, en el Prat no hay ni un puñetero rincón", responc. "Que se jodan, los catalanes", diu. I em va semblar que em tirava el fum a la cara. Adéu Espanya. Hola Espanya. Res ha canviat en quinze dies.

19.30

El vell italià del meu costat té un tic nerviós consistent en fer espetegar els llavis cada cert interval de temps simulant flatulències. Peeeep. Peeeep. I hi ha un marrec aquí al davant que gemega fins a que les ones de so en espiral s'incorporen al soroll de les turbines de l'avió i el peeeep peeeep de l'italià.

22.49

23 .00 h+ 7.30 h del viatge+ una hora de retard aliè a la voluntat d'Iberia...

23.25

...+/- cinc hores?

00.36

= a què?

00.57

= a què?

...


Peeep peeeeep

2.30

Documental An Inconvenient Truth. Per la tele de l'avió. Recordo. Decideixo que utilitzaré per primer cop els auriculars i deixo que el temps s'esmunyi per entre les meves mans. Penso que el temps se'ns esmuny a tots i observo el mar platí com s'evapora a la llum de la lluna per la finestreta. Pobres de nosaltres. Gran film.

??-??

Quina hora deu ser? Quan arribarem? Quina hora és en aquest meridià exacte? Té hora, aquest meridià inútil d'aigües internacionals? Vaig endavant en el temps? O bè enrera? Llegeixo que dues editorials independents fan anys. A l'article hi surt un nom que reconec. El diari és del 29 de desembre. És d'avui? És d'ahir? O bé de demà? Penjaran Saddam demà a la nit, a l'hora del telenoticies. Ho veuré.

??-??

I tanmateix, el dia dels Sants Inocents, Chávez no va canviar l'himne nacional per La Gasolina. Només va sentenciar que no renovaria la concessió televisiva a Radio Televisión Caracas, que segons tinc entés és un conyàs infinit, apart de ser de l'oposició més radical i recalcitrant. Vaig parlar amb un amic que detesta Chávez i em va dir que ell no mouria un dit, quan la tanquessin. La cosa està en el quan. Ja ho tenia per segur. Vem veure el discurs de Chávez en directe, per Venevisión, mandrejant tot el matí. En parlarem, de Chávez, en parlarem. Fins a matar-vos d'avorriment.

8.30

Barajas, per fi. Redéu! Un altre control? La Benemérita em fa posar nerviós i em deixo el móbil a la lleixa de plàstic dels raigs X. Em fumo furiosament aquest cigarret per oblidar el peeep peeep i me'n torno a buscar-lo. Curiosament, ara probo de fer-lo jo, el peeeep peeeep. El meu cervell fa temps que va per una altra banda. Son les 8.30 per a ell. El meu cos viu a les 3.30... de quin dia?

??.??

Surto triomfant de l'aeroport del Prat, i em fumo un cigarro a plaer. Només he perdut un bastó que servirà per penjar una nova hamaca. Tant és; el trobaré demà. Em trucaran.
El meu acompanyant m'informa inmediatament que hi ha hagut una bomba a Barajas. No fotis, quan? La cosa continua estant en el quan. Jo estava sobrevolant l'aeroport quan ha passat... Coses del jet lag. I ja han pelat a Saddam. Qu... Quan? Aquesta nit. I no entenc el concepte aquesta nit.

Ara

I aquí estic, i segueixo pensant que el dia de la censura a Btv és demà i no pas avui. Però en hores de jet lag, millor és deixar d'escriure i fer cas als grans, que saben que diuen.



L'ortografia? Me la perdoneu, que estic baldat. Demà serà un altre dia. De debó han pelat al Saddam? I la bomba, a on ha estat?

Maldita ciudad, Albert Pla

Supone Fonollosa, 1995

powered by ODEO

Canvi revolucionari d'himne patri a Veneçuela

Si te tomas la vida en serio estás perdido

Albert Pla

Mami, yo tengo la gasolina

Daddy Yankee

S.Q., enviat especial Caracas. En conversa mantinguda al palau Miraflores amb el president veneçolá, Hugo Chávez Frías, Subal Quinina pot avancar en primicia per als lectors de L2P una de les primeres mesures que el govern bolivariá implementará en el llarg camí cap al "socialismo del siglo XXI".

A la pregunta referent a la revolucionária mesura d'afegir una vuitena estrella (la de Bolívar) a la bandera oficial de la República, i la conseqüent despesa derivada de canviar totes les banderes del país, el comandant dóna unes pistes sobre la propera mesura bolivariana, a partir de l'u de gener. "Mira, chamo, aquí manda el pueblo, y el pueblo soy yo, pues", assegura el dignatari al visitant catalá. "Yo y el pueblo estamos aquí, en Miraflores (qué palabra tan bonita: Miraflores), para quedarnos, carajo. Nadie daba un real por esta revolución bonita, y ya ves, panita Quinina, ¡hasta el 2030!"

Al comandant suprem de les forces armades venecolanes, gens alié a les necessitats i inquietuds del seu poble, no se li escapa que paral.lela a la seva revolució corre un altre tipus de revolució folklórica en les seves fronteres; un nou estil musical perpretat per a escalar fins al número u de les llistes de l'estiu de fa uns pocs anys; el reggaeton. "Eso tambien llegó para quedarse, mijo." Així, doncs, segons ha assenyalat a aquest corresponsal free lance, el President té previst anunciar al poble el proper canvi d'hinme oficial de la Quinta República durant l'emissió del proper programa ¡Aló, Presidente! del 28 de desembre vinent. "Hay que olvidar Gloria al bravo pueblo y empezar a pensar en que yo tengo La gasolina". Així mateix, i donat l'ambient de cordialitat i secreta estupefacció que ha dominat la trobada, el president ha fet broma bo i declarant que si el "El predecesor del Diablo, Belcebú, bailaba La Macarena sin pena alguna, yo voy a bailar La gasolina en la próxima reunión de la OEA, carajo." I s'ha posat a fer ballaruga amb una assessora que corria per allí.

Subal Quinina, Caracas, República Bolivariana de Veneçuela, 23 de desembre de 2006.

Consideracions abans de marxar

U

Rebo una carta al niño Jesús des de Caracas. Oh-oh-oh. Adoro la neutralització dels sons [s] i [θ] corresponents a les grafíes "s" i "z", a nivell oral i per escrit. La carta al niño Jesús diu; "Querido niño Jesús, [...] allí espesifica [...]".

DOS

-Per què em fas sofrir?
-Perquè t'estimo.
Ara era ell que s'enrabiava:
-No, no m'estimes! Qui estima vol la felicitat, no el dolor.
-Qui estima vol l'amor, encara que sigui al preu del dolor.
-Em fas sofrir expressament, doncs.
-Sí, per veure si m'estimes.
La filosofia del Baró es refusava a seguir per aquells camins.
-El dolor és un estat negatiu de l'ànima.
-L'amor ho és tot.
-Combat sempre el dolor.
-L'amor no es refusa a res.
-Certes coses, no les admetré mai.
-Sí que les admets, perquè m'estimes i sofreixes.

Italo Calvino, El baró rampant, ed. 62. Traducció de Maria Aurèlia Capmany.

(regla de)TRES. El baró rampant revisited.

Josep Pedrals = Italo Calvino // Quim Porta = baró Cosimo di Rondó // Vila de Bolló = vil·la d'Ombrosa // ergo; Josep Pedrals = Baró Pardals.

QUATRE

Deixo el teatre buit en les seves mans. Campin per on vulguin, però no s'em pixin a les parets. Bones festes.

Al llit

"Y después se desata una tormenta de mierda"

Roberto Bolaño, Nocturno de Chile

Flux Monterroso!

El trencaclosques (5). Idees entorn al debat cucarella

Fa un dia radiant, i jo vinc disposat a pixar fora de test. Sembla ser que hi ha un blogger que ha deixat estar la literatura en el seu sentit més estrictament públic. Tanca el blog i en unes declaracions posteriors explica que plega també de publicar en format paper. No deixa de ser un dia radiant, nois; no passa res.

Mireu, ja començo a pixar fora de test.

1) "una pequeña nación", observa Milan Kundera, "se parece a una gran familia, y le gusta llamarse así[...]. En una gran familia de una pequeña nación, el artista está atado, pues, de múltiples maneras, por múltiples lazos. Cuando Nietzsche despotrica furioso contra el carácter alemán, cuando Stendhal proclama que prefiere Italia a su patria, ningún alemán, ningún francés se ofende: si un griego o un checo se atreviera a decir lo mismo, su familia lo anatematizaría como a un detestable traidor". Pascale Casanova, La Républica mundial de las Letras, Anagrama.

Cucarella no ha parlat de deixar la literatura escrita en català per cap altra llengua, ha dit que plega. No obstant, sí casa amb aquestra frase de Kundera l'actitud tieta d'algun blogger català. La familia ha vist la decisió de Cucarella com un greuge. Potser, per a Cucarella, desvincular-se dels vincles mercantils de la literatura és una opció alliberadora, per què no? Doncs des d'aquí, felicitats senyor Cucarella. Ha emprés el camí de l'escriptor autònom. Ni millor ni pitjor; diferent.

2) No m'he llegit Cucarella, ni tan sols en coneixia el blog. He llegit la cosa en diagonal, però potser, jugant i fantacienciant, podríem aventurar-nos a dir que Cucarella és un escriptor "nacional", del compromís polític, en la terminologia de Pascale Casanova. Ara empendrà la forma bartleby de fer literatura. Per a mi és la més natural i lliure. La més radical. Envejo la gent que no té blog i escriu sense l'autoengany que implica la publicació automàtica que ofereix aquest invent del diable que és internet.

Si seguim fent patasífica, doncs, potser trobarem un interessant joc de miralls entre aquestes dues cites;

De alguna manera, lo que lleva a un escritor del compromiso activo a un altivo retraimiento es la maldición del origen, la rabia de escribir en una lengua poco traducida, de no poder aspirar a ningún "destino" nacional grandioso, la humillación de tener que plegarse a la necesidad de ser algo de los "pequeños". Pascal Casanova, La República mundial de las Letras, Anagrama.

i aquesta;

'La literatura catalana en l'àmbit dels Països Catalans no existeix, s'ha esmicolat definitivament. La situació del País Valencià és molt delicada i més ara, amb la consolidació de l'Acadèmia valenciana. Però tothom calla. Continuar escrivint és com convertir-se en col·laboracionista. Que escriguin els de l'Acadèmia si volen! I és que no tenim un país, sinó unes comunitats autònomes. Perquè al Principat miren els escriptors valencians com una cosa exòtica; fora de Ferran Torrent i Joan F. Mira, és impossible fer-se un nom al Principat, sembla que hi hagi 'números clausus'. Ho dic després de veure com ha anat la meva darrera novel·la al Principat. Jo sempre m'he considerat un escriptor català i davant d'aquesta situació, de la qual n'he parlat molt al bloc, no tinc més ganes de continuar donant-me cops de cap. Fugir del 'mundillo' de la literatura em dóna tranquil·litat i em permet una feina estable i prioritzar la família'. Toni Cucarella, Vilaweb.

3) I ara, una frase que em va impactar enormement en el seu dia i que m'abelleix tornar a llegir. I que no té res a veure en el debat que ens ocupa, dit sigui ara mateix;

"Nosotros, los jóvenes de mi país, vivíamos de la insensatez. Era nuestro pan cotidiano. Situados en un rincón de Europa, despreciados o ignorados por el universo, queríamos hacer que hablaran de nosotros [...]. Queríamos emerger a la superficie de la historia: venerábamos los escándalos, único medio, pensábamos, de vengar la oscuridad de nuestra condición, nuestra subhistoria, nuestro pasado inexistente y nuestra humillación en el presente." E.M. Cioran, Mon Pays.

L'adolescent

La tardor, quan encara era tardor, colpejava l'estat d'ànim de l'adolescent. El cel de la ciutat era de color groc. Era un cel de pixats. I l'adolescent caminava per caminar, amb les mans a les butxaques. I els sorolls de la gran ciutat no els sentia, perquè l'adolescent caminava sempre amb uns walkmans a tot drap a les orelles. Cultura de videoclip. Ara l'adolescent sordeja. L'adolescent, de l'amor, primer en va conèixer les conseqüències: el dolor i la solitud. La putrefacció del fruit encara aleshores prohibit. Ho va escoltar i ho va aprendre. Llegia poc, aleshores. Avui l'adolescent ha trobat per casualitat el disc que tant el va acompanyar per les avingudes sordes, aquelles tardes de diumenge de tristesa tan exacte. Li ha costat deu miserables euros, recuperar part del seu passat. La seva música ja la vénen a preu de saldo. És una alegria per a la butxaca, però és una notícia inquietant. Escoltar aquest disc, escoltar aquest poeta. Ha representat topar-se amb aquell adolescent que mirava sempre a terra quan passejava per les avingudes dominicals. Cantant-li a totes i cadascuna de les mosses que s'anava trobant aquesta cançó. Per dintre, en silenci.

Albert Pla, Pobre muchacha
Supone Fonollosa, 1995


powered by ODEO

***

J.M. Fonollosa, Times Square III, Ciudad del hombre: New York, El Acantilado.

Pobre muchacha hermosa que deprisa
hacia mi vienes al cruzar la calle
y pasas por mi lado, sin saber
que yo soy la razón de tu existencia.
Ni siquiera me ves. Y te sonrío.

Admiro tu cabello, tu culo y piernas.
Estas tan buena. Te haría muy dichosa.
pero tú te lo pierdes con tu prisa
pobre muchacha hermosa apresurada

dichosa


dichosa

La descompressió o les conviccions líquides

Aquest post l'he variat ara mateix, perquè el que abans ocupava aquests mateixos bits de blog no m'ha semblat correcte. No m'ho ha semblat quan he vist arribar a l'Aliada i hem parlat de com està la seva gent a Veneçuela. He pensat d'immediat en aquest post i he vist que em comportava com un d'aquests eurocèntrics que veuen el tema de les eleccions veneçolanes com un divertimento geostratègic llunyà, com una partida d'escacs global contra l'imperialisme ianqui. Durant el dia d'avui he llegit posts d'altres col·legues bloggers catalans que tractaven la cosa amb una superficialitat llastimosa i vergonyant. Vilaweb els posava com a post destacats a la seva pàgina. Llàstima i vergonya per a ells també, doncs. No em vull posar al seu nivell. Amb tot, deixaré la cançó per al senyor Luri, doncs és un bon tema musical i la música, fins on s'ha demostrat, no fa mal. Realment, costa posar-se en la pell d'un veneçolà que no està d'acord amb el procés chavista. Vist des d'ací, el chavisme és d'una hilaritat fins i tot divertida. Res més lluny de la realitat dels veneçolans. Sis anys més. I ara sembla que Chávez vol esmenar la constitució i quedar-se fins que el cos aguanti. Fem un paral·lelisme ad-hoc. Imagineu que no vau ser votants d'Aznar. Imagineu-vos ara la possibilitat de tenir-lo a la poltrona durant un temps que amenaça de ser indefinit. Per acabar, imagineu-vos que el vostre país és seguit per molta gent arreu del món que s'alegra que Aznar estigui anul·lant els vostres projectes vitals, o si no se n'alegra, s'ho pren amb un nivell insuportable de lleugeresa. Això no vull que passi a L2P. Francament, el resultat de les eleccions ha estat un desastre.

Tinc un amic allà, que vaig conèixer aquí, i que ara es troba en paradero desconocido des que es van saber els resultats. Sembla que tenia coll avall que aquest cop sí que guanyaria la oposició. Li agrada d'anar amb moto, i l'any passat em va convidar a anar a fer un vol pels cerros que envolten Caracas. Tot em sembla tan trist. Unes dades que he rescatat per la blogosfera. El meu amic deu estar estripant la seva moto furiosament, sol. Se li passarà, de ben segur. Un altre amic ha fet un post que crec que recull els sentiments de molts veneçolans, que TVC ha silenciat de manera un tant ingènua. No m'ha agradat com ho ha fet l'enviat especial de TVC. En canvi, TVE i Cuatro s'han ajustat més a la idea que tinc jo de la realitat veneçolana. Com em va dir un dia un amic meu; d'entre les esquerdes de l'estil s'hi pot copsar la realitat. Això no ho ha aconseguit el reporter de TVC. Uns familiars de la meva aliada, que són funcionaris a Veneçuela, sembla que van votar a Chávez, bo i essent de l'oposició. Ho van fer amb llàgrimes els ulls, m'expliquen. I doncs, perquè l'has votat, home de déu? Aquesta és la estúpida pregunta que m'ha sortit. I bé, carregant-se de paciència, perquè s'ha de tenir molta paciència amb la gent que no viu el peo de prop, m'expliquen que corren perill de veure's al carrer si voten contra Chávez, i han optat per l'autocensura. Amb llàgrimes als ulls. Les petges dactilars, sabeu?

No vull ser massa melodramàtic. Veneçuela és un país de melodrama i és bellíssim; cal fer esforços per no caure en la temptació de quedar-se només amb la primera part de l'assumpte. Per tant, amiguets, us deixo amb aquest tema de jazz divertit. Demà aquí serà un altre dia. Allà potser no.

Conviccions líquides, per a Gregorio Luri.

Béla Fleck & The Flecktones, Improv/Amazing Grace
Live Art, 1996

powered by ODEO

Per un grapat de vots

Aquesta nit ha passat quelcom de peculiar al centre de votació per a les eleccions presidencials veneçolanes, que revesteix la importància que vostès l'hi vulguin donar. L'affaire "Urnes de Barcelona".

Quatre caixes de cartró servien per dipositar els vots dels veneçolans dispersats per Catalunya, Illes Balears i País Valencià. L'emplaçament destinat a tals efectes ha estat la seu de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, al carrer Obradors, perpendicular a Escudellers. Des de les nou del matí gent amb banderetes veneçolanes, gorres veneçolanes, coses veneçolanes, s'han anat acostant a la seu electoral i tal. Tenim un amic allà dins, com a interventor, per dir-ho d'alguna manera, o testigo de mesa, o testigo lince, en veneçolà genuí, i ens ha avisat que hi anéssim a les nou del vespre, doncs els rumors advertien que la cònsol no volia fer el recompte in situ sinó que es volia endur les urnes vés a saber a on i fer el recompte l'endemà, pràctica, certament, no reconeguda per les lleis veneçolanes. Les urnes s'obren al col·legi electoral i es comptabilitzen els vots tot seguit. Ai, cony, els veneçolans i la seva rumorologia!

Doncs res, que aquí em teniu, a mi i a uns tres-cents veneçolans, a un extrem del carrer Obradors, en mutisme absolut esperant qui sap què. En mutisme absolut perquè sabien que ningú els podria fer fora per incomplir les ordenances referents al soroll en la via pública. De sobte, observem que entra el cotxe de la cònsol per l'altre extrem del carrer i estaciona just davant del col·legi electoral. La gent es queda perplexa però no actua. Un servidor, bregat en mil batalles als carrers de Gènova, Florència i Barcelona, argumenta amb la gent allà concentrada que potser farien bé de bloquejar l'altre extrem del carrer, que dóna a Escudellers, per tal d'impedir el pas de forma no-violenta al cotxe de la cònsol. I dit i fet, un grupet destacat enfila el carrer paral·lel per assolir tal objectiu. Poc després apareixen tres o quatre furgones dels mossos d'esquadra. Suposo que vénen de fracassar en un altre lloc, i jo m'en felicito. La cònsol es comença a posar nerviosa, surt al carrer i comença el ball de trucades al mòbil. Tothom truca a algú. També ve la Tevetrés. Jo fumo sense parar. M'agrada fumar sense parar. Amb tot això ve un home que jo conec força bé; un home amb barba que milita en tots els moviments socials de Barcelona i diu ser del Partit Comunista Català. Un ferrocotroco, en slang. Gosa discutir de lleis veneçolanes amb un advocat veneçolà. Se'n va amb la cua entre les cames, com no podia ser d'altra manera.

Segons sembla, la primera reacció del consolat de Barcelona, vist que seria impossible endur-se'n les urnes a enlloc, ha estat tancar el col.legi amb les urnes a dins i obrir-les el dilluns a les vuit del matí, obligant a la gent de fora a quedar-se tota la nit fent guàrdia. I tots; pues vale. Després de tres hores i uns quants faxs, s'ha demostrat allò que tothom ja sabia; que les urnes havien d'obrir-se per a començar l'escrutini a les nou del vespre, al mateix carrer Obradors. Així doncs que ja feien tard. Jo he marxat deu minuts abans de les dotze, que em tancaven el metro. Estaven a punt a punt d'obrir les urnes i començar el procés de comptar poc menys de 1500 paperetes. Al arribar a casa he vist que a París i a Toronto, entre d'altres llocs, ha passat quelcom similar.

Hom pot pensar que endur-se les urnes a algun lloc és del tot inofensiu. Però són aquells que no coneixen com funcionen les democràcies llatinoamericanes, que són molt punyeteres i curulles de realisme màgic. Sigui com sigui, sembla que la cosa està donada i beneïda. Tot sigui a fi de bé, oi? Oi.

ps.- Em truquen d'Obradors i m'indiquen que per majoria absoluta ha guanyat, a Barcelona, Rosales, el tio de l'oposició. No pas a Veneçuela, sembla.

pss.- El dictador xilé agonitza al llit. No sé si obrir el cava o fotre'm a plorar.

El somni de l'Aliada

Avui és un dia molt important per a la meva Única i Estimada Aliada. Aquests dies ha estat naufragant entre l'esperança i la certesa, entre desenes de mails que arribaven més enllà de l'Atlàntic, entre fotos certament espectaculars.

Els uns

I els altres

Ara ella dorm. Avui anirà a votar i jo l'acompanyaré. Aquí el recompte es farà de manera manual. A Veneçuela es farà mitjançant un sistema informàtic... Com a Florida.

Entre els post no publicats de L2P n'hi ha un que parla sobre la conferència que Ignacio Ramonet va impartir fa una setmana al CCCB. Parlava de la situació política a Venezuela. Ramonet em va decepcionar molt; un discurs maniqueu, rendit als peus de Chávez, sense cap mena (d'auto)crítica. Un discurs que era una tàpia o un mur infranquejable construït de tòpics que als europeus ja ens van bé. Però clar, Ramonet és amic personal de Chávez. M'esperava més de Ramonet, una autèntica llàstima.


...Escolto sorolls a casa. Deixo d'escriure i vaig a saludar a l'Aliada, que es tambaleja amb son, però està desperta. Ai las! M'explica un somni que ha tingut aquesta nit. Estava en un recinte amb milers d'altres persones. Semblava un camp de concentració, amb la única diferència que aquí l'Organització donava menjar i més menjar als reclusos. Ni ella, ni els altres es podien queixar del menjar que els hi donaven, mes no es podien escapar. No els hi faltaven els aliments per calmar els estomacs; hi faltaven aliments per alimentar l'ànima. La llibertat.