Planeta.- editorial molt gran.
Asteroide.- editorial molt petita.
Un asteroide pot impactar contra un planeta i fer-lo miques.
No, no estic paranoic. Però em segueixen. Dos o tres taquetes rastregen qué llegeixo. Els hi agrada el moviment pendolar de les meves retines quan practico la lectura. No són prou ràpids, els meus satèl·lits, i sempre van una paraula darrera meu. És exasperant. La sapiència popular anomena als meus satel·lits "mosca del miop", però jo sé que no és veritat; són uns satèl·lits a sou d'alguna força superior.
Tampoc a l'aire lliure em deixen en pau. Miro el cel blau i allà estan, estàtics en un punt determinat, a l'aguait de qualsevol moviment. Jugo a perseguir-los... ara! Faig cercles amb els ulls i apunto la mirada a dreta i esquerra, i els satèl·lits enemics es desconcerten i no saben com actuar. Però aviat reprenen la tasca esclava de controlar tot allò que miro. Invariablement. Tecnologia punta d'última generació.
I els meus satèl·lits donen fe que últimament llegeixo més que escric, treballo més que escric, visc més que escric. Saben perfectament que he llegit El quinto en discordia. Els hi va agradar tant aquest llibre, que van convidar a més satèl·lits a espiar. I curulls d'alegria van llegir amb mi De amor y hambre i es van indignar amb la redacció de la contraportada, que no s'ajusta a la realitat del llibre. Com a venjança contra Lumen, heus ací una ressenya del mateix llibre però editat per Sudamericana l'any 2005.
...Però atenció, ja s'acosten més satèl·lits a espiar a veure què faig. Mirin, mirin. Ja hi ha un satèl·lit enemic a l'espera que obri el llibre que reposa sobre la meva taula... El meu satèl.lit està allà, el veuen? A punt d'estavellar-se contra el Empire State...
Observin també el satèl·lit espia xapollejant al costat de la desferra d'un automòbil.
Libros del asteroide podria ben bé dir-se La mosca del miope.
7 comentaris:
jo visc en una altra època, a les orenetes grogues, i com a mala retenidora de títols he dit tota mena d'espècies alades enlloc de les correctes. crec que ara l'encerto.
"Vinieron como golondrinas"
molt bona idea això de la sobrecoberta a mig cos, i això que em solen molestar
Ostres, tinc miopia -poca- i a vegades quan mirava al cel veia alguna cosa... sempre havia pensat que era algun defecte de la retina.
D'acord amb el que dius dels llibres de tapa dura: haurien de ser tots petits i aptes per a la butxaca.
I sí, la guerra!
Quan parles amb alguns col.legues llibreters i et diuen que d´una petita editorial com aquesta, amb un fons d´uns quinze llibres, ja se n´han llegit cinc o sis... Això vol dir quelcom important.
Us deixo l´article d´en Murillo sobre aquest editor:
http://elllegidorpecador.blogspot.com/2006/12/pequeo-gran-editor.html
Senyor Soldner. No és cosa de la retina. És cosa dels satèl·lits enemics. Quan parla de la guerra, algun lector no deu saber de què parla. Mea culpa. Vaig refer el post de dalt a baix perquè estic atravessant una crisi de seguretat amb mi mateix i la meva paupèrrima escriptura.
La cosa va anar així; parlava d'un tema soterrat que apareix en "De amor y hambre"; la guerra com alliberament.
El paràgraf en qüestió feia així;
"A voltes, en determinats moments, hom pensa que només una guerra de dimensions descomunals pot treure't del forat on passes la vida. Mal de muchos consuelo de tontos, però repeteixo; a voltes, en determinats moments... La guerra!"
Vaig anar a dormir i em vaig desvetllar perquè no sé si aquest era un missatge del llibre... se l'haurien de llegir per a poder discutir sobre aquest punt.
Senyor Pecador. Gràcie per l'enllaç. Jo també faig referència a aquest article. Crec que Asteroide és una excel.lentíssima editorial. Un exemple a seguir. Els col.legues llibreters no s'equivoquen.
Senyora Ea; també m'han parlat molt bé del llibre que vostè esmenta. Ara, emperò, dubto en si llegir-me el llibre següent de la trilogia de Davis...
Jo també tinc per llegir-me el de les golondrines i el mantícora, però posats a recomanar llibres de l'Asteroide el primer llibre que va treure l'editorial: En busca del Barón Corvo, és incrible, i el 4t, Los inquilinos de Moonbloom, imprescindible.
L´editor comenta que el millor d´aquesta trilogia del Robertson Davies és el tercer ("Mundo prodigioso"). Per primers d´Abril.
El segon, "Mantícora", comença molt potent però, al meu parer, al final desaprofita una trobada de personatges de la que esperes que saltin espurnes, però no.
Senyor bq, havent llegit el comentari del senyor pecadol·l·l, potser el faré cas en les seves dues recomancions. Jo ara m'estaba llegint El vendedor de alfombras, de la mateixa editorial i... ummm... no m'acaba de fer el pes. Ara bé, el veig tant entusiasmat amb els llibres 1 i 4...
Segueix la meva sequera bloguera.
Senyor pecador, observi que l'editor és molt intel.ligent; dir que el millor de la trilogia és l'últim de la mateixa, t'empeny a comprar-te el segon... encara que vostès diguin que és el més fluix... brillant, no troben?
Publica un comentari a l'entrada