divendres, de febrer 23, 2007

La llengua dels suburbis

Querido diario,

ja estic més tranquil, menys excitat, sobre el tema de la catalana llengua. Reconec que he estat en estat de xoc, querido diario. Ja t'ho explicaré més endavant, si tinc fetge per a expicar-t'ho. De moment, emperò, querido diario, deixa'm explicar-te un fenomen dels suburbis francesos, els famosos banlieue, aquells blocs d'edificis que cremen en la nit, en la llunyania. Reviso galerades d'un llibre de pròxima publicació, La cultura de los suburbios, que m'allunya de l'infern nostrat de col·lisions lingüístiques per a endinsar-me en les avingudes mal planificades dels suburbis francesos. Unes llengües moren, d'altres s'arrosseguen i d'altres es transformen, curulles de vitalitat, i s'adapten als nostres temps de dislocacions. Sento enveja del francès que ha parit un fill que ja no es diu francès sinó verlan.

Aunque pareciéndosele lo más posible, ese francés vehicular es el inverso diametral del verlan, y éste sí que es el lenguaje propio de los suburbios. El verlan es, en efecto, una lengua de secreto y de opacidad, pero es también justo lo contrario de una lengua simple o de una lengua neutra. El verlan es una lengua de vigor y de aserción. Es la lengua popular por excelencia, una lengua vigorosa e insolente, una lengua esencialmente transgresora.

Los elementos constitutivos del verlan son diversos. Encontramos en él las diferentes modalidades del francés tal como acabamos de enfocarlo. La lengua académica, la lengua administrativa y la lengua vehicular convergen y se difunden en el verlan. Pero lo irrigan otras lenguas que ya no están en el área de influencia del francés, sino que son lenguas de préstamo. Ahí tenemos residuos de lenguas cuyos parlantes han llenado los suburbios: el árabe dialectal, el cabila, el criollo; aquí y allí, unas palabras de tal o cual lengua africana; también está el inglés, o mejor dicho, el americano, lengua emblemática de los negros rebeldes. Y, sobre todo, está ahí el argot popular, el francés de la calle y las tabernas, el de Carco y Céline, que ofrece al verlan su guasa, sus acentos y muchas palabras extrañas que, además, tienen sílabas invertidas.

[...]

El verlan varía de un suburbio a otro, de un año a otro, de un objeto a otro. El verlan cambia como un camaleón, no conserva su posición, se mueve junto sus parlantes y sus actividades. Aunque gran parte de de las palabras y los giros le permanezcan fieles, otras cambian de sentido en función de los sitios, las edades y las prácticas. Se entiende que, en ese aspecto, el verlan se ría de la precisión de la exactitud lingüística en general y de la precisión del vocabulario en particular; que se ría de cualquier norma prescriptiva, de las preocupaciones por una interpretación de validez duradera. El verlan es una lengua de lo inmediato, es una instantánea lingüística. Y no aspira a título de idioma, digan lo que digan los lingüistas: se manifiesta, más bien, como un juego descarado. No se contrapone, eso sí que no, al francés: se contenta con deformarlo, sin manias pero no sin respeto; toma lo que le parece del academicismo, cabalga a la grupa de las acepciones cambiantes.

Hatzfeld, Marc, La cultura de los suburbios. Una energía positiva. Trad. Emili Olcina.



Vaig tenir un cop de sort, a Frankfurt. Vaig veure el llibre, em vaig informar i finalment en vam comprar els drets. El primer llibre que contracto per pròpia voluntat. El segon llibre que contractaré per pròpia voluntat —està del tot aparaulat i només falten les respectives rúbriques— és el d'un individu que corre últimament pel sistema de comentaris d'aquest teatre buit. Querido diario, escriu en la variant valenciana de la llengua catalana, sense destapar el pot de les essències.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Sí que és interessant. Jo tenia entès (i de bona font) que el verlan era, de fet, un joc de nens per parlar a l'inrevés (tacirupeca jarro seria verlan). De fet, verlan és la inversió de síl·labes de:

lanver = l'envers

(o sigui, en català l'idioma es diria "vésralín")

subal ha dit...

Aquesta és per mi la mare dels ous.

Una llengua que no es prostitueix, ni és puta, ni és res.

Nota al peu: Val a dir que una explicació similar a la que aporta el senyor Duquenaha estat inserida al text del llibre en un peu de pàgina, eh, no es pensin...

***

senyor cavallermigpartit, l'honor ha estat, és, i serà meu i de l'editorial. Els diners els posa algú altre; els jefes. A ells els hi agraeixo jo l'oportunitat.

Anònim ha dit...

Sona interessant aquest llibre sobre el Quart Món francés. No dubtes que farem un volt literari per aquest espai de depressió social a la rodalia de grans urbs del gal Primer Món. Felicitats, amic, per la part que et correspon; per la subaliana voluntat de poder que àdhuc t'ha fet confiar en un meridional. En aquest cas, per la part que em correspon, gràcies, amic. Salut.

Anònim ha dit...

Aquí ja fa anys i panys que hem esmicolat el xava barceloní, estampat de caló i castellanismes pintorescos i magnífics, a l'altar de la normalització i la correcció lingüística i els prejudicis de tota mena. I tants altres, ai.

Anònim ha dit...

és que no sabem el que diem ni com, i això si aconseguim vocalitzar!que costa, costa

Anònim ha dit...

esteu sonats!
perdent el temps parlant d'aquestes coses quan a tele5 mos estan explicant els entre i surts de la Pantoja. Sí, hormigas blancas! Això sí que és literatura, coi!
(ara, si voleu poesia, no us perdeu les pífies del Valdés... Són pífies catalanes? espanyoles? europees -xampionslig? A mi em sonen com els poemes, catalans, del Comadira, o del Sussana, o del Margarit, o del Martí Pol, o del Puigvert, o de tants i tants i tants que cauen o han caigut en el pecat d'imitar Ferrater sense haver-lo entès. Quanta raó arrossega Max Besora!)

Anònim ha dit...

Los únicos escritores nacionales son escritores muertos; la literatura nace de la podredumbre de la patria, de las patrias...